Veritat i literatura a les cròniques medievals catalanes: Ramon Muntaner
Lola Badia
No deixa de ser sorprenent que no existeixi una copiosa bibliografia a propòsit de la naturalesa literària de la historiografia catalana medieval; només en data molt recent aproximacions com la de Josep M. Pujol Sanmartín al Llibre del fets de Jaume I semblen pronosticar innovacions substancioses;1 la riquesa d'estímuls continguda en els textos a què em referiré no justifica, en efecte, tan poca atenció. Penso, sobretot, en tres de les que la tradició erudita catalana anomena «grans cròniques»: l'autobiografia de Jaume el Conqueridor (Llibre dels fets de Jaume I), el text sobre la vida de Pere el Gran que ens ha arribat atribuït a un obscur Bernat Desclot i el que Ramon Muntaner va redactar per deixar constància del seu servei als reis de la casa d'Aragó.2
No se m'escapa que, en realitat, els problemes filològics relacionats amb els textos historiogràfics suara esmentats han estat molt greus fins abans-d'ahir; aquest fet podria explicar en part el silenci de la crítica a què he al·ludit. Ab ans que «Els Nostres Clàssics» publiquessin el 1991 els dos volums de l'edició crítica del Llibre dels fets de Jordi Bruguera (Jaume I 199la), només el llibre de Desclot comptava amb una presentació textual suficient (Desclot 1949-1951). Afortunadament, la tradicional perplexitat dels erudits a propòsit de la relació entre els textos català i llatí de la biografia de Jaume I (Riquer 1964, I, 349-429; Rubió i Balaguer 1984-1986, I, 113-116) és avui cosa del passat. En efecte, tenim editada la versió llatina enllestida pel dominicà Pere Marsili el 1313 (Crónica latina 1984); l'edició de Bruguera, Pujol Sanmartín 1991, i diversos treballs de Stefano Asperti3 ens ensenyen que l'esmentat frare va ser llogat per Jaume II per a reduir a les dimensions d'una crònica el relat primigeni pres al dictat del rei conqueridor.
Pel que fa a la crònica de Muntaner, en canvi, ni tan sols posseïm una bona edició a base d'un manuscrit únic, com passava fins fa poc amb el text de Jaume I. Encara continuem usant el text «més aconsellable»; així és com s'expressa Riquer quan ha de remetre el lector a l'edició de Josep M. de Casacuberta publicada amb grafia modernitzada.4
Sense voler reduir els fets a aquesta única explicació, cal dir que l'escassetat de treballs dedicats a aclarir les relacions entre les cròniques que narren l'època de l'eufòria expansiva de la Corona d'Aragó (1229-1337, aproximadament)5 i la tradició literària del país, en gran part es deu a l'entorpiment de la cultura i de l'erudició catalanes provocat pel franquisme i les seves seqüeles; com es deu haver observat, l'actual dècada dels 90 representa tot just l'inici d'una represa, amb l'aparició d'una bibliografia crítica que permet, finalment, d'anar situant al lloc que li correspon la produïda abans de 1939. I noteu que l'emergència de nous títols de crítics catalans va acompanyada d'una revifalla de l'interès del món català en l'àmbit de la hispanística i de la romanística generals, en les quals, val a dir, el sector que ens ocupa ha fet sempre un paper perfectament marginal. Precisament perquè encara no hem repensat des de les acaballes de segle el conjunt de la nostra tradició medieval, cal que prenguem precaucions a propòsit de la bibliografia sobre les cròniques catalanes produïda als anys vint i trenta; uns temps molt creatius per a la cultura catalana, però també molt marcats per un cert tipus d'enfocaments ideològics. Les cròniques medievals van ser estudiades des del prisma d'un nacionalisme fervorós i excloent (els «quatre evangelis de la nació catalana»), amb òbvies conseqüències per a les valoracions estrictament crítiques.
Malgrat tot, de la molta literatura ideologitzada que es va produir a Catalunya a principi de segle a propòsit del missatge polític i patriòtic contingut en les cròniques medievals, una cosa resta en peu;6 els textos de Jaume I, de Desclot i de Muntaner són mostres literàries d'una vigorosa originalitat, que aconsegueixen engegar una tradició pròpia d'una duració històrica no gaire llarga, però d'un rendiment artístic excel·lent. El segle XV d'expressió catalana va produir, en efecte, dues anomenades novel·les cavalleresques de singular naturalesa literària, que sembla que aquests últims anys van sortint de l'oblit i de la incomprensió en què es trobaven;7 doncs bé, aquestes novel·les, Tirant lo Blanc i Curial e Güelfa, enfonsen les seves arrels en el model literari creat pels cronistes, fins al punt que elaboren un tipus de ficció totalment vinculat a les seves maneres d'expressar el fet històric i també al seu repertori de mites i d'herois. No continuo ara per aquest camí perquè ja hi tornaré més avall a l'apartat 4; només cal apuntar, per il·lustrar el que vull dir, el fet que Curial e Güelfa és una novel·la històrica escrita a mitjan segle XV però ambientada en ple segle XIII. Si l'autor es pot permetre aquest luxe és perquè el text de Desclot li és del tot familiar. Aquesta familiaritat no afecta només el seu coneixement dels fets del temps del rei Pere el Gran (1276-1285), sinó també, com dèiem, la manera d'explicar els esdeveniments, de caracteritzar els herois, de descriure els valors ideològics.
Existeix una interacció perfecta entre història i ficció en la tradició literària catalana; podríem dir que el procés s'inicia amb la influència que el Llibre dels fets de Jaume I vagi poder exercir sobre l'obra de Desclot i Muntaner, peons fidels de la Corona (vegeu les raons de la nota 7), i conclou amb els somnis de grandesa de Martorell i de l'anònim del Curial, que en ple segle XV transformen ja la poètica història de les glòries dels seus avantpassats en meravellosos somnis novel·lescos.
Si he parlat d'interacció, tanmateix, és perquè els textos de les cròniques són, en realitat, productes molt mediatitzats pels models literaris. L'expressió que va utilitzar Alisen Elliott per designar la feina de Desclot em sembla ben explícita: «l'historiador com a artista». Arribats, doncs, a aquest punt ja puc introduir el tema que abordaré seguidament: tractaré de veure alguns exemples de l'actitud artística d'un illitteratus com Ramon Muntaner; aquest soldat de la vila de Peralada, a l'Empordà, que va néixer el mateix any que Dante Alighieri i que a la seva crònica ens explica que de molt petit va tenir una visió reveladora del que marcaria per sempre més el seu destí personal.8 El petit Ramon va tenir ocasió de contemplar, amb ulls plens d'admiració i d'astorament, ni més ni menys que els dos reis més poderosos de la Península Ibèrica, Jaume I i Alfons X de Castella, que es van hostatjar a l'hostal que tenia el seu pare al lloc que l'havia vist néixer. La passió de vassall feliç dels millors senyors del món és el motor sentimental de la crònica de Muntaner i no hi ha dubte que la manera com se'ns ofereix aquesta passió pel servei al senyor té els seus models literaris. Tanmateix, el que voldria comentar ara se situa en un terreny una mica diferent; es tracta d'analitzar la narració de l'episodi més famós de la crònica de Muntaner, el de l'expedició dels almogàvers a l'imperi bizantí.
El motiu d'aquesta anàlisi no pot ser més previsible. Muntaner ens explica unes coses que van succeir de veritat i, en canvi, els esdeveniments passen davant dels nostres ulls com si es tractés d'un roman protagonitzat per un heroi modèlic. Com més protestes de veracitat insubornable profereix Muntaner, més novel·lesc ens sembla tot el que ens explica.9 I quan dic «novel·lesc» no em refereixo a la selecció de la informació subministrada, ni a les omissions deliberades, ni a les exageracions proverbials de Muntaner; penso en la manera mateixa de narrar els fets.
Que el que segueix té bastants punts de suport, ho demostra, entre altres coses, el fet que els capítols 194-244 de la crònica de Muntaner, els que constitueixen L'expedició dels catalans a Orient, han tingut una curiosa descendència en les lletres castellanes del Segle d'or i del Romanticisme, i fins han arribat a ser proposats no fa gaire temps com a literatura de consum per a un lector modern no català.10
Joan Fuster ha estat l'intèrpret principal de Muntaner d'aquestes últimes dècades per a un públic no especialitzat; una de les coses sobre les quals ha insistit, amb la seva lucidesa implacable d'home del segle XX alertat davant de les mistificacions de qualsevol imperialisme, ha estat el caràcter essencialment brutal i salvatge de la història que ens explica Muntaner en els seus celebrats capítols 194-244. Fuster parla en la seva introducció de Roger de Flor i de les seves hosts com d'una «barreja de légion étrangère i de pur i simple bandidatge.»
No crec que calgui insistir sobre aquest punt. N'hi ha prou amb recordar que el mateix Muntaner descriu així, al començament del capítol 231, els efectes de l'estada de la companyia catalana a la localitat de Gal·lípoli:
| (Muntaner, 1926-1951, 84, 17-24) | ||
El subratllat, que és meu, posa de manifest quina mena de tracte donaven els almogàvers a la terra conquerida. Difícilment es pot trobar un testimoni més espectacular del gaudi que produeix la rapacitat a ple rendiment. Muntaner té una meravellosa capacitat d'estar d'acord amb ell mateix i amb tots els seus actes, perquè se sap al servei d'una instància superior, en el seu cas la Corona a la qual serveix en cos i ànima. No ens poden valer de res les raons morals que ens obliguen, a certa porció dels homes del segle XX, a escandalitzar-nos davant la brutal ingenuïtat muntaneriana. Muntaner era capaç d'expressar amb esgarrifosa eficàcia la felicitat que produeix la violència: «E puis van trossejar les llances e esbullar cavalls, que així anaven entre ells com si anassen per un bell jardí» (cap. 191; Les quatre grans cròniques, 1971, 837).
Prescindirem, doncs, dels nostres prejudicis pacifistes i humanitaris. No els han compartits mai les lectures nacionalistes de Muntaner, ni les que invoquen Espanya, ni les que invoquen Catalunya. Romàntics i postromàntics somniadors, d'una actitud cívica irreprotxable, han vist en Muntaner simplement un home «d'imperi».11
La sorprenent ingenuïtat muntaneriana a la qual al·ludia té, tanmateix, els seus punts febles; si més no pel que fa referència a la seva utilització com a font històrica pròpiament dita. I és que el text del cronista de Peralada és l'únic relat «llatí» dels fets ocorreguts a l'Imperi Bizantí entre 1307 i 1311 protagonitzats per súbdits del rei d'Aragó; a part del nostre text, només tenim, en efecte, els escrits de dos historiadors grecs, Paquimeres i Gregoràs, recollits a la Patrologia Grega i representants d'un punt de vista més que justificadament xenòfob (Rubió i Lluch 1877). Precisament des dels temps d'Antoni Rubió i Lluch els historiadors catalans s'han preocupat de reconstruir el marc històric real que dóna raó de l'«heroica barrabassada» (és expressió de Fuster) dels expedicionaris catalano-aragonesos; vegeu Rubió i Lluch 1947, que completa una llarga sèrie de monografies seves. Actualment comptem amb una obra de recapitulació i de síntesi sobre el particular, a la qual remeto com a font de les referències cronològiques que faci falta esgrimir: Setton 1975.
La ingenuïtat històrica de Muntaner el porta a ignorar completament el fet que els seus almogàvers es trobaven al centre d'una complexa xarxa d'interessos polítics internacionals. Muntaner ens parla de la presència de cavallers francesos entre la tropa dels seus i mai no ens adverteix que Teobald de Chepoy, per exemple, era ni més ni menys que l'home de confiança de Carles de Valois, que reclamava tenir dret a la corona de Constantinoble, en clara oposició a les aspiracions del rei d'Aragó. Aquest, naturalment, també tenia a punt els seus mecanismes per apropiar-se de l'Imperi Bizantí si els almogàvers se'l feien seu.
Muntaner només sembla veure la host i els seus caps: tot allò que no és perceptible directament des del teatre dels esdeveniments no forma part de la seva peculiar «realitat», de la seva irrefutable «vera veritat».
Què li importa a Muntaner la història recent de l'Imperi Bizantí? Des dels temps de la quarta croada els aventurers occidentals l'havien pres com a camp de batalla; això és suficient per a Muntaner. Ell sap que els Paleòleg, pare i fill associats al tron, no són capaços de mantenir dret el seu estat i això és sens dubte a causa de la naturalesa orgullosa dels grecs, poble envanit i ingovernable allà on n'hi hagi.12
Muntaner, doncs, no sembla tenir cap interès a exposar per als seus lectors les coordenades polítiques d'allò que ell anomena Romania. El que ens explica Muntaner a la seva crònica no respon a les aspiracions objectivitzants d'un historiador modern, ni tan sols a les del seu coetani Desclot. El relat muntanerià està construït totalment a partir de l'emoció que ha produït en el seu autor la vivència d'una aventura única: indubtablement ens trobem més a prop de la literatura que no de la història.13
Muntaner va ser a Grècia entre 1302 i 1307; els esdeveniments d'aquests anys són els que se'ns ofereixen com a objecte central de reflexió. Tot allò que ens situa cronològicament fora d'aquest marc és narrat com un afegit o en forma de colofó. Això té un gran avantatge per al cronista de Peralada i és que, quan ell torna a Sicilia el 1307 amb el príncep Ferran de Mallorca, els almogàvers, pràcticament abandonats a la seva sort, vagabundegen per la Península Balcànica recollint més derrotes que èxits; no és fins al 1311 que aconsegueixen instal·lar-se a Atenes després d'haver vençut Gualter de Brienne, l'aventurer francès que els havia precedit en la seva vocació imperialista. Muntaner ens ho explica com el final feliç d'una història que, tal i com l'havia viscut ell, era la història d'un fracàs. Roger de Flor, en efecte, no només no va coronar els seus projectes, sinó que va veure truncada violentament la seva brillant carrera; la terrible venjança dels seus no aconsegueix de contrarestar el cop de l'assassinat del cabdill. Joanot Martorell, que es va inspirar en la figura de Roger de Flor per crear el seu Tirant lo Blanc, també ens conta una història amb final trist: l'heroi de ficció mor significativament a Adrianòpolis, la ciutat que va veure caure el cap almogàver, abans de poder instal·lar-se realment en el poder i gaudir de l'amor de la princesa que li havia estat promesa.14
Parlant de fracassos, dels fracassos que s'amaguen darrera de triomfs aparents, potser és oportú de recordar que els ducats d'Atenes i de Neopàtria, conquerits pels almogàvers per al rei d'Aragó (que va ser qui va acabar tenint la titularitat d'aquells territoris), van estar vinculats a Catalunya fins al 1388, sense que tal vinculació aportés en realitat cap fruit especialment significatiu, sembla que ni econòmic ni cultural, malgrat tot el que s'ha arribat a especular sobre el tema.15 N'hi ha prou a pensar que un bon dia Neri Acciaiuoli va substituir els aragonesos a Atenes sense que la llunyana metròpoli pogués fer res per impedir-ho.
Muntaner ens transmet l'experiència d'una realitat que per a ell va ser heroica. Aquesta és la seva autèntica veritat, la seva «vera veritat». Tot el seu text està al servei de la fidel reproducció d'aquest tresor incalculable. Entre les infinites gràcies que li han fet els reis d'Aragó s'hi compta també aquesta: el soldat Muntaner va ser sotmès a dura prova en el decurs d'una aventura colossal, empresa a major glòria de la santa dinastia catalano-aragonesa (Riquer 1964, I, 469-472).
En iniciar, doncs, la lectura dels capítols que ens ocupen hem d'admetre que entrem en un ordre de realitat que no és el dels documents d'arxiu, ni el de la història convencional; aquí la veritat depèn sobretot del testimoni ocular d'un actor que fa del seu partidisme la seva raó de ser. El relat dels fets ha de ser heroic per naturalesa i l'única manera d'aconseguir alguna cosa així per un home de la formació de Muntaner és, indubtablement, el recurs als models més obvis de l'èpica o, més pròpiament, del roman courtois vigents al seu entorn. A la tercera pàgina del text, Muntaner dóna una pista inequívoca que ens remunta als bons temps dels Plantagenet: «que aquest frare Roger fo lo pus llarg hom qui anc nasqués que sol s'hi feu a comparar lo rei jove...» (Muntaner 1926-1951, 7, 8).
Roger de Flor reprodueix el model de generositat fixat per la literatura, en aquest cas la tradició trobadoresca, tan viva en l'ambient cortesà catalano-aragonès dels segles XIII i XIV, tan vinculada a les persones mateixes dels reis.16
El model literari exigeix personalisme: no hi ha relat sense heroi; la nostra part de la crònica comença significativament, no amb les raons polítiques internacionals que van portar uns mercenaris aragonesos a intentar l'aventura de Bizanci, sinó amb la biografia del cabdill que va idear i va realitzar l'empresa fins on el seu destí li ho va concedir. Comencem, doncs, amb una infantesa de l'heroi.
Muntaner exposa linealment els fets, però també intercala alguna escena plàstica, de gust quotidià, costumista, amb aquella manera entranyable i tan seva de presentar els personatges que admira des d'una proximitat quasi familiar. Veiem així Roger de Flor encara infant a Bríndisi (era fill d'una dama d'aquella localitat i d'un cavaller alemany que havia estat falconer de Frederic II Staufen, mort a la batalla de Tagliacozzo), pujant a una nau de templers avarada al port, com si fos un mico:
| (Muntaner 1926-1951, 6, 12-16) | ||
Es tracta d'una altra vocació infantil. Roger de Flor aprendrà l'art de navegar (i de piratejar) amb els homes del Temple. Durant la caiguda de Sant Joan d'Acre, es comporta heroicament ajudant a evacuar la població i les riqueses de la vila, però algú que es fica allà on no el demanen interpreta el seu gest com un acte de rapinya. A partir d'aquest moment l'heroi ja només pertany a ell mateix; ha superat la fase de formació, ja pot comprar una galera pròpia a Gènova i oferir els seus serveis a qui més li convingui. El destí el portarà a lluitar a favor d'un rei de la casa de Barcelona, Frederic de Sicilia: ara ja tenim la desitjada vinculació de l'heroi amb l'horitzó del que és òptim, la monarquia catalano-aragonesa.
Després de la pau de Caltabellotta, ja no hi ha hostilitats contra els francesos. Roger de Flor busca enemics per a combatre, associat a les hosts de mercenaris vingudes de la Península Ibèrica, els almogàvers;17 l'arribada de la pau el torba i Muntaner ens el presenta sumit en els seus pensaments durant les festes de celebració de la victòria:
|
E mentre aquesta festa se faïa tan gran, quisque hagués festa, frare Roger estava en gran pensament; que ell paria que fos testard, e era lo pus savi hom del món per veure a enant. |
| (Muntaner 1926-1951, 17, 20-23) | ||
Roger és un home d'acció que té el do de saber preveure el futur, «veu per endavant»; el seu moment de meditació no pot ser altra cosa que la preparació mental de la gran empresa. També Jaume I durant la campanya de València tenia les seves nits d'insomni i de preocupació, precursores de les grans decisions.18
L'empresa imaginada per Roger és realment genial: s'erigeix en cap dels excedents militars al servei del rei de Sicília i se'n va a Grècia en nom d'aquest per conquerir per a ell i per a l'àmbit de poder de la Corona d'Aragó una nova zona d'influència. Muntaner, expedicionari distingit de l'empresa (portava els comptes de la companyia, i potser era un dels pocs que sabien escriure), emprèn ara la missió enardidora d'explicar l'arribada triomfant de Roger i els seus a Constantinoble, on són rebuts com a aliats en la lluita contra els turcs.
Tanmateix, hi ha alguna cosa que no funciona en l'esquema literari; tot sembla massa planer per als plans de Roger. I és que les aparences són enganyoses: a Grècia nia la traïció. Si bé l'emperador pare, Andrònic, nomena Roger de Flor megaduc i el casa amb una princesa de sang reial, el seu fill, Miquel, des del primer moment, ordeix ja un vil parany. Miquel Paleòleg, el xor Miqueli de Muntaner, és l'antagonista en el plantejament del nostre cronista, l'antiheroi. Les seves armes són la traïció i la falsedat, perquè és un militar fracassat i un representant conspicu de la maldat grega (vegeu la nota 12):
| (Muntaner 1926-1951, 25, 12-20) | ||
Més endavant Muntaner tracta de provar irrefutablement la maldat intrínseca de Miquel; l'assassinat de Roger es presenta com la demostració de tal teorema moral: el que per a Roger és lleialtat, per a Miquel és traïdoria (ibidem, 46, 10-13).
La vida de Roger és el fil mateix de la narració muntaneriana; cap sedàs crític o reflexiu no s'interposa entre l'una i l'altra. Al contrari, el cronista s'esforça a aportar arguments que justifiquin la seva veritat: Roger és un home en qui conviuen en harmonia «seny e poder». Miquel és un ésser execrable. No crec que calgui insistir més. Vegem només l'escena on, al començament del seu periple oriental, Roger aconsegueix frenar l'allau dels almogàvers que es llancen contra els genovesos (una altra raça perversa).19 L'emperador està horroritzat davant la idea que els aragonesos, amb prou feines acabats d'arribar, siguin capaços d'organitzar-li un conflicte irreparable amb la poderosa república ligur. Roger de Flor no diu ni una paraula, n'hi ha prou amb la seva presència, el seu gest, per reduir la fúria desbocada de la tropa:
| (Muntaner 1926-1951, 24, 16-21) | ||
Així doncs, la narració de Muntaner té un punt d'inflexió greu amb l'assassinat a traïció de Roger després de la seva tornada triomfant de la campanya contra els turcs a l'Àsia Menor. Brutalment, la vida de l'heroi, que ens ha estat presentada com al fil narratiu, desemboca en el pitjor dels fracassos. La virtut sucumbeix davant de la maldat i el propi emperador veu amb bons ulls l'eliminació física de tota la tropa de Roger de Flor; una tropa que, segons que sembla, només el difunt estava en condicions de dominar.20 La desbandada dels almogàvers és la desbandada de la crònica mateixa. No hi ha història per explicar; el que més es troba a faltar sobretot és un model literari. Muntaner no té herois de recanvi. Ni Bernat de Rocafort, ni Berenguer d'Entença, ni Bernat d'Estanyol, ni els prínceps aragonesos que apareixeran més tard donen la talla del cabdill capaç de guiar una expedició militar a una victòria definitiva.21
Muntaner omple el buit narratiu amb alguns recursos que aconsegueixen salvar, si més no des del punt de vista literari, el gran fracàs de l'expedició catalana a Orient. Mort, doncs, Roger de Flor, l'entusiasme de Muntaner només pot tenir com a objecte la tropa, la host global i anònima, o l'actuació personal del mateix cronista. La colla dels almogàvers, cos sense cap, desert d'amics, de béns i de senyor, i acorralat en terra estranya, no té més sortida que potenciar fins al paroxisme la seva capacitat de resposta a la violència. I vet aquí que la ferocitat desfermada no solament aconsegueix salvar els almogàvers, sinó que es transforma fins i tot en un motiu just d'orgull, perfectament digne de ser proclamat desafiadorament al cap dels anys. Després de derrotar les tropes imperials a Apros, els catalans recullen un riquíssim botí sense que ningú els surti a l'encontre; els grecs esperen en va:
| (Muntaner 1926-1951, 59, 14-21) | ||
Abans d'arribar a aquest punt la tropa, tanmateix, ha sofert i ha reaccionat cavallerescament davant del repte que representava l'hostilitat imperial, l'assassinat dels seus missatgers a Rodristos, les vexacions sense fi a què ha estat sotmesa. La decisió del consell de la host quan emprèn el que amb el temps s'anomenà «la venjança catalana» és presentat en els termes d'un vot cavalleresc:
| (ibidem, 52, 21 -30) | ||
Muntaner en persona va fer, segons ens explica, l'acte extrem de cremar les naus per tallar qualsevol possible retirada. Muntaner, a més, assumeix personalment una part important del poder en moments de summa necessitat. I també en moments de summa necessitat aconseguirà treure profit d'una estratègia tan antiga com enginyosa. Això és precisament el que se'ns explica al capítol 227, el més emocionant de tot el relat de l'aventura grega, situat aproximadament cap a la meitat del text.
Muntaner, general en funcions d'una Gal·lípoli desguarnida, és capaç, com en les novel·les o en els estratagemes antics, de posar les dones disfressades de soldats als merlets,22 i de resistir a la pluja de fletxes que li disparen els pèrfids genovesos, que pretenen aprofitar-se de la seva extrema debilitat. Muntaner duu a terme amb exemplaritat una tècnica de combat perfectament digna de l'esperit dels almogàvers: com vèncer amb enginy un enemic que disposa de mitjans molt superiors.23
La ferocitat i la raó dels bons enfront de l'arrogància i del desplegament de mitjans dels dolents: Muntaner i el gentilhome genovès Antonio Spinola, que es permet de gastar retòriques grandiloqüents en els seus documents de desafiament (vegeu la nota 19). L'ostentació no serveix de res davant de la «veritat» nua i crua. Muntaner i els seus vencen els genovesos precisament perquè es disposen a lluitar pràcticament despullats:
| (Muntaner 1926-1951, 73, 25-74) | ||
Muntaner ha salvat els seus subordinats i adquireix davant dels seus ulls aquella aurèola paternal que tant l'emociona; com ens explica pàgines més endavant, quan es recorda d'uns contingents turcs que en un moment determinat es van sumar a la companyia i que van resultar ser fins i tot de millor tracte que els mateixos cristians; sobretot perquè «ells faïen compte de mi així com de pare» (ibidem, 90, 14).
Una de les experiències inoblidables que Muntaner va conèixer a l'Orient mediterrani és el que avui anomenem turisme. Tres coses li criden l'atenció entre les moltes que sens dubte va veure en els seus recorreguts per Anatòlia i Grècia: la sang que apareix miraculosament al golf de Rodristos, surant sobre el mar i formant taques «qui són tamanyes com un cobertor» (Muntaner 1926-1951, 50, 17-18); les relíquies de sant Joan Evangelista a Efes, que en la festa del sant fan brollar «una manna», «així con una don d'aiga ix» (ibidem, 35, 21-22) i el teatre de la guerra de Troia (ibidem, 45, 9-35).
En els tres casos Muntaner conta mirabilia adornats amb la inevitable referència a la seva pròpia veritat (la sang de Rodristos és la dels Sants Innocents, i és allà perquè el cronista l'ha poguda agafar amb les seves pròpies mans). La sang dels Innocents apareix en la crònica en un moment oportú, just després de la minuciosa descripció de la carnisseria que l'emperador va ordenar de fer amb els cadàvers dels missatgers dels catalans: bona estratègia narrativa, que aconsegueix de reforçar l'horror davant del cruent sacrifici que es relata, amb el record aparentment casual d'una il·lustre atrocitat evangèlica.
La visita a Efes i les meravelles del mannà que surt de la tomba de sant Joan només semblen obeir, en canvi, a un record més o menys fortuït. Igual que l'evocació de la guerra de Troia: Muntaner ens explica l'argument general del conte partint de la base que, evidentment, els seus lectors no n'hem sentit parlar mai. A Troia hi va haver una guerra per culpa d'una dona disbauxada i d'un príncep sense escrúpols que la va raptar al seu legítim espòs, i aconseguí així que la seva ciutat, «que vogia tres-centes milles», fos assetjada durant tretze anys, deshonrada, presa i destruïda. Això diu l'exemple de Troia (i ho dirà fins als temps de Corella, Badia 1988, 165 i 179). Però encara no hem acabat. Muntaner i els seus sembren també la destrucció a la zona de Troia, segons llur costum i, per descomptat, «a gran tort de l'emperador i a gran dret nostre» (Muntaner 1926-1951, 46, 3).
Muntaner, que admira el jove rei d'Anglaterra, Rotllà, el rei Artús, Lancelot, Jaufré i, inevitablement, Alexandre (Riquer 1964, I, 461-68), no sembla sentir la menor emoció davant de Troia. Està al mateix nivell que Pirros Neoptòlem abans que arribessin Homer i els seus sequaços per fer-ne un monstre de ferocitat. Muntaner, l'illitteratus, se situa a l'extrem de la ignorància de la tradició clàssica en les lletres catalanes medievals. A les seves antípodes hi podem col·locar Joan Roís de Corella, que va ser capaç d'escriure, cent cinquanta anys després de la mort de Muntaner, un Plany dolorós de la reina Hècuba, que té la mateixa dignitat que trobem en el seu celebrat planctus Mariae, l'Oració de la Verge (vegeu Badia 1988, 176-180 i Badia 1991). No treu cap a res comparar un soldat enamorat del seu ofici amb un teòleg pacifista podrit de literatura, Muntaner i Corella. En canvi, resulta molt suggerent posar en relació el viatge a Troia del nostre cronista amb el que fingidament realitza Curial a Grècia al Curial e Güelfa.
D'entrada, Curial és un home d'armes, que, si bé posseeix una formació singular en el trivium, la filosofia, la poesia i la música, en realitat exerceix de cavaller.24 La novel·la, en efecte, ens explica successivament els seus amors amb la senyora vídua de Milà, la protecció que aquesta li atorga, les seves fetes com a alliberador de la duquessa d'Àustria, falsament acusada d'adulteri, els seus primers passos amorosos amb la jove germana de la duquessa i el seu triomf com a cavaller en un solemne torneig que el rei de França celebra a Melun. L'anònim autor ens explica la vida fictícia de Curial amb el mateix luxe de detalls, amb el mateix esperit de versemblança amb què Gutierre Díez de Games ens relata les gestes del cavaller de carn i ossos al servei del rei castellà, don Pero Niño (Espadaler 1984). Tanmateix, abans de portar l'heroi cap a la victòria final i al matrimoni amb la seva antiga amant i protectora, l'autor el fa passar per una nova prova, la definitiva. Curial cau en desgràcia per culpa d'uns envejosos (aquí som al món de la ficció, en el cas de Roger de Flor abans esmentat, en quin món som?), i, abandonat de tothom, decideix marxar en peregrinació a Terra Santa. En tornar, una tempesta el farà anar a raure a Tunis, on patirà captiveri, un captiveri nord-africà ple de records virgilians, amb una tendríssima Dido musulmana, lectora de l'Eneida i suïcida per amor. Posteriorment Curial aconsegueix escapar i recuperar la fama perduda. La culminació de la seva carrera consisteix a cobrir-se de glòria vencent els turcs que pretenen d'envair Europa. Aconseguir després la mà de la seva Güelfa ja només és obtenir «les tornes» d'aquella glòria, com Martorell fa dir a l'emperador quan atorga Carmesina a Tirant en circumstàncies anàlogues.25
La prova definitiva de Curial és el seu enfrontament en solitari amb el seu propi destí, ja lliure de la tutela de la dama. Però, en un altre sentit, també ho és el viatge als orígens, on l'heroi no només té ocasió de pregar davant dels llocs que van veure la passió de Crist, símbol de la fe que nodreix Occident, sinó que és arrabassat en somnis al Parnàs, on Apol·lo i les nou Muses el sotmeten, com un nou Paris de la literatura, a un examen comprometedor.
Si Curial és raptat al Parnàs és perquè se li ocorre de visitar Grècia. El seu «turisme» ja no és la salvatjada ingènua de Muntaner; un heroi literari del XV sap confusament que hi ha alguna cosa molt seva que va començar en aquells paratges. En realitat el Curial e Güelfa és, a més d'una novel·la de cavalleries, un llibre de reflexió sobre la literatura (Badia 1988, 138-144; Turró 1991). Tant és així que l'anònim autor no sap acabar la ficció, que ha pastat a base de materials extrets en bona part de la tradició cronística catalana, sense comunicar-nos l'estat de la qüestió del seu pensament sobre la validesa de l'exercici de creació que està duent a terme. No només Curial és sotmès a la prova definitiva a la tercera part del llibre; també l'autor pateix aquesta prova, i fins i tot el lector, que té la insòlita ocasió de descobrir alguns mecanismes poc coneguts de la mentalitat cultural del segle XV hispànic.
Curial és admès tot sol a la presència del déu de la poesia: els seus companys queden al marge a la seva «visió». L'escollit, el que ha de ser «el millor cavaller del món», cal que revalidi aquest títol davant dels altres herois de ficció de tots els temps. Per això Curial veu Hèctor i Aquil·les, que li causen un gran pànic: ni Lancelot ni Tristany li provoquen tant d'esglai; són els cavallers antics els que l'espanten de veritat (Curial e Güelfa 1930-1933, II, 184-185). Curial haurà de triar entre els dos primers; però, a més, també caldrà que sàpiga opinar sobre les fonts literàries. Haurà d'escollir entre Homer __que l'anònim coneix per analogiam com una mena de «Virgili grec»__, i Dictis i Dares, els historiadors apòcrifs suposadament imparcials que Guido delle Colonne citava per a avalar la seva universalment celebrada Historia destructionis Troiae (Guido delle Colonne 1916).
És prou sabut que Curial dóna la raó a tothom i no la dóna a ningú:
| (Curial e Güelfa 1930-1933, III, 90, 20-91, 5) | ||
Davant la força bruta d'Aquil·les, a Hèctor li va servir de molt poc la seva major virtut; hi ha realitats indefugibles per a un guerrer. Els troians van perdre davant del poder superior dels grecs, els quals, de fet, en el greuge inicial, tenien la raó. Després els poetes, per fer-nos plorar i ensenyar-nos què és la pietat, ens han embellit la figura dels vençuts a través de la mitificació del gran Hèctor, però l'autor del Curial sap distingir perfectament la «veritat» de les «ficcions de poesia».26
I, arribats en aquest punt, ¿amb què construirem la nostra literatura, amb ficcions esbojarrades i falses o amb coses vertaderes, si més no moralment vertaderes? La ficció és cosa de poetes i la poesia, pastura de savis i intel·lectuals. La veritat, per contra, resplendeix per a tothom. Vet aquí que el nostre anònim ha arribat a invertir el judici que qualsevol home del nostre segle emetria sobre el problema: Homer és cosa d'erudits, en canvi Dictis i Dares constitueixen la versió vulgata de la història de Troia.
Per a l'autor del Curial existeixen, doncs, dues tradicions, la dels poetes, plena de fascinants meravelles, però també de perilloses mistificacions, i la dels testimonis oculars de les coses, com Dictis i Dares o com Muntaner (o Desclot). Per a un escriptor del XV, passat per la lectura d'un cert nombre de fonts cultes, la resplendor de la «veritat interessada» de Muntaner comença a entrar en crisi; si més no pateix la competència d'un altre tipus de plantejaments una mica més elaborats (vegeu el cinquè treball d'aquesta primera part).
La consideració de tota aquesta problemàtica tardana en els descendents literaris dels cronistes del XIII i del començament del XIV, crec que proporciona nous mitjans per avaluar la naturalesa essencialment literària dels textos d'autors com Muntaner. Simplement estem en la fase d'un ús acrític de certs procediments narratius propis de l'èpica i de la novel·la primitiva, mesclats amb una inviolable ideologia de fidelitat a un ideal. Per a algú que no ha sentit mai la fascinació de la cultura antiga i a qui no se li ha acudit mai d'objectivar la seva relació amb la lletra escrita, ¿quin altre sentit pot tenir l'escenari de Troia, sinó el d'una invitació a reproduir-ne la destrucció, de la qual ja va ser objecte en compliment del càstig just de l'acte rapaç de Paris amb Helena? Aquesta lògica també forma part de la «veritat» muntaneriana.