221
15. Nom poètic d'Israel.
222
21. ↑Rm 10:19.
223
35-36. ↑He 10:30.
224
43. ↑Rm 15:10.
225
Els cinc llibres del Pentateuc representen dins l'Antic Testament un fonament d'autoritat i d'unió per al poble d'Israel, i fins per a tot el desenvolupament de la Revelació.
És amb la Llei que el poble escollit farà el seu camí de fidelitat i d'infidelitat, segons compleixi o no aquest pacte establert amb Déu. I d'això, en resultarà la trama de la història d'Israel.
Els llibres que segueixen vénen a ser la il·lustració i una continuació del Pentateuc, i s'agrupen sota el títol general de Llibres Històrics, perquè, de fet, ens forneixen fets des de la mort de Moisès fins al s. II a. C. Amb tot, les característiques que els diferencien son prou notables per a dividir-los en tres grups.
Una primera sèrie, l'anomenada en la Bíblia hebrea Profetes anteriors (per oposició als posteriors, que són aquells als quals donem correntment el nom de Profetes), és el conjunt de llibres escrits sota la influència deuteronòmica: Josuè, Jutges, I i II de Samuel i I i II dels Reis. A aquest grup, les versions hi han acoblat el llibret de Rut, després de Jutges, perquè l'acció descrita és presentada com esdevinguda en aquells temps i, a més, perquè duu la genealogia de David.
El segon grup es distingeix del primer perquè es posa preferentment en connexió amb la tradició sacerdotal, i el formen els llibres I i II dels Paralipòmens, Esdres i Nehemies. És la part històrica, coneguda actualment per l'obra del Cronista.
Finalment, els dos llibres dels Macabeus, que narren una epopeia jueva del s. II, obra de caràcter molt divers dels llibres precedents, i fins i tot amb presentació diferent de l'un respecte a l'altre. No s'inclouen en aquest recull els llibres de Tobit, Judit i Ester, que a l'edició llatina Vulgata segueixen sempre els llibres històrics, ja que tenen un caràcter episòdic amb una intenció marcadament doctrinal.
En general, els historiògrafs bíblics escriuen d'una manera molt senzilla sense pretendre lligar els fets que reporten —de vegades a segles de distància i amb l'ajut d'una documentació desigual de contingut i de forma— a una revelació divina. Per això, aquests llibres presenten el caràcter de recopilació, cosa que fa que en resulti una història fragmentària, incompleta i que sovint representi tan sols una aproximació del passat. De vegades, els fets són vistos des de diferents angles, ja sigui per la presentació que fan, sense control, de les diverses tradicions, ja sigui per les finalitats que es proposen en presentar o en ometre certs fets històrics.
Una presentació com aquesta, que en el concepte d'història actual podria considerar-se com una falla veritable, perquè, de fet, està molt lluny a vegades del que entenem per història, queda compensada per la finalitat que els autors s'han proposat en escriure, expressada de vegades veladament, d'altres amb tot l'intent. La historiografia bíblica no va a parar a un fi teòric, sinó pràctic. En aquesta història singular, cal cercar no pas el fet en ell mateix o l'anècdota que sovint acompanya un fet, sinó per damunt de tot l'acció de Déu, que per la seva revelació, per l'aliança, per la redempció i per la salvació que ofereix constantment es dóna a l'home i li comunica la seva manera de ser i d'obrar i li fa saber allò que espera d'ell. Tant els historiògrafs, com els qui ara llegim la seva obra, ens trobem davant la història de salvació de Déu, amb l'exigència d'una correspondència per part nostra a aquest missatge.
A les introduccions especials a cada llibre direm quelcom de la seva índole particular, ja que no deixa d'haver-hi diferències en el gènere literari emprat en cada un d'ells.
226
Josuè, servent de Moisès (Ex 24:13; 32:17), artífex de la victòria contra Amalec (Ex 17:8-16), cap dels enviats per explorar la terra de Canaan (Nm 14:6,38), succeí a Moisès al cap d'Israel, al moment d'entrar a la Terra Promesa (Dt 1:38; 31). D'ell té el nom el llibre que conta com les tribus israelites van prendre possessió del país de Canaan. Els antics doctors d'Israel el feien autor del llibre de Josuè i del darrer capítol del Pentateuc, que conta la mort de Moisès (Dt 34:5-12). Des del s. VI, però, és opinió comuna que el llibre de Josuè devia ser l'obra d'un autor desconegut, que s'hauria servit de diversos documents.
El llibre de Josuè és el primer del grup que, en el cànon jueu de la Bíblia, rep el nom de «Profetes anteriors». La seva redacció definitiva és, sobretot, obra de l'escola deuteronomista que, des de Josuè fins al segon llibre dels Reis, ens conta la història del Poble de Déu com un acompliment d'allò que es troba prescrit i anunciat al Deuteronomi. Js 1:1 reprèn el fil de la història exactament on l'havia deixat Dt 34:12. I, si prescindim de Jt 1:1-2:5, la història del llibre de Josuè continua en el llibre dels Jutges. Jt 2:6-10 repeteix Js 24:28-30. Després de l'escola deuteronomista, va influir també en Josuè l'escola sacerdotal.
La història i la geografia de Josuè són profètiques. Més enllà dels fets concrets, expressen un programa, un compromís i una esperança del Poble de Déu. El redactor deuteronomista no es limita a transmetre'ns la narració d'uns fets, sinó que ens en dóna el sentit.
La Terra Promesa és, paradoxalment, un do que cal conquerir. L'Israel del temps de David i Salomó, un poble reunit més per la fe en Jahvè que no pas pels lligams de la sang, va veure en la realització d'aquell regne la mà de Jahvè. Aquest és l'ensenyament fonamental del llibre. La història que ens conta, el temps de Josuè, tindrà el valor d'un temps ideal, punt de referència constant en tota la història següent del Poble de Déu.
227
5 9. La incircumcisió era tinguda per un oprobi a Israel (Gn 34:14). L'autor creia que els egipcis no la practicaven (cf Jr 9:24-25). Aquesta circumcisió vol purificar el poble que entra a la Terra Promesa.
228
Etimologia popular basada en la semblança del nom Galgala amb el verb galal, treure (cf 4:1-24).
229
6 17. L'extermini sagrat (cf Lv 27:28-29) té l'origen en les lleis de la guerra de l'antigor (cf 2R 19:11; 2P 20:23). A Israel, aquest costum pren un sentit religiós: la consagració d'allò que ha estat conquerit a Jahvè, a qui és atribuïda la victòria (cf 7:15,24-26; 8:26-28; 10:28-42; 11:11-14,20-21; Jt 21:10-11; 1S 15:3-33). És presentat com un acte d'obediència a Jahvè (cf 7:10-15; 8:2), segons la manera habitual de parlar de la Bíblia, que atribueix a Déu tot allò que succeeix. El Deuteronomi, de l'extermini sagrat, en fa una llei (Dt 7:2). La interpretació religiosa de l'escola deuteronomista es basa en la necessitat per a Israel d'evitar la influència de les religions cananees, que es feia sentir fortament al temps de la redacció definitiva de Josuè (cf 8:2).
230
7 14. Segons els sistemes emprats tradicionalment a Israel, fins al temps de David, es consultava la voluntat de Jahvè per la sort dels urim i tummim (cf Ex 28:30; Lv 8:7,8) continguts a l'efod (cf 1S 2:28).