Visor de obras.

13 Simó, successor de Jonatàs.— 1 Simó sabé que Trifó havia reunit un gran exèrcit per anar cap a la terra de Judà amb ganes d'arrasar-la. 2 I també veié que la gent tremolava de por. Per això, anà a Jerusalem, convocà el poble, 3 i els animà, dient-los: «Vosaltres sabeu prou tot el que jo, els meus germans i la casa del meu pare hem fet per les lleis i el santuari, les guerres i els perills en què ens hem vist. 4 És per això que han mort tots els meus germans, per causa d'Israel. He quedat jo sol. 5 I ara, Déu me'n guard d'estalviar la meva vida en qualsevol perill que es presenti! No val pas més que els meus germans! 6 Al contrari, defensaré el meu poble, el santuari, les nostres dones i els nostres fills, ara que   —918→   tots els pobles, per enemistat, s'han aplegat amb l'intent de destruir-nos». 7 Tot fou sentir aquestes paraules i revifar-se l'esperit del poble, 8 que contestaren a grans crits: «Ets el nostre cap, en lloc de Judes i de Jonatàs, el teu germà. 9 Condueix la nostra guerra, que farem tot el que ens diguis». 10 Aleshores reuní tots els homes aptes per a la lluita i, sense perdre temps, es disposà a enllestir els murs de Jerusalem i a fortificar-la tot al voltant. 11 A la vegada envià Jonatàs, fill d'Absalom, amb bastants homes, a Jafa; aquest tragué els qui eren allí i es quedà a la ciutat.

Trifó enganya els jueus i fa matar Jonatàs.— 12 Trifó, doncs, sortí de Ptolemaida, amb un gran exèrcit, i es dirigí a la terra de Judà; portava amb ell Jonatàs, presoner. 13 Simó acampà a Hadid, davant mateix de la plana. 14 Trifó sabé que Simó s'havia posat al lloc del seu germà Jonatàs i que tenia la intenció d'emprendre la guerra contra ell. Per això, li envià missatgers, que li diguessin: 15 «Tenim agafat el teu germà Jonatàs, només pels diners que devia al tresor reial, de les funcions que exercia. 16 Si ens envies cent talents de plata i dos dels seus fills, per evitar que, un cop alliberat, trenqui amb nosaltres, el deixaré anar». 17 Simó veié que li parlaven amb engany, però féu anar a buscar els diners i els nois per tal d'evitar que s'alcés un fort descontentament contra ell entre el poble, 18 que diria: «L'ha fet morir perquè no ha enviat els diners i els nois». 19 Per això, envià els nois i els cent talents. Però Trifó no va complir la paraula, i no deixà anar Jonatàs.

20 Després d'això, Trifó avançà per entrar al país i devastar-lo, i anaren a donar la volta pel camí d'Ador, però Simó, amb el seu exèrcit, li feia front a tots els llocs on anava.

21 D'altra banda, els de la ciutadella despatxaren ambaixadors a Trifó, per demanar-li que cuités a anar cap a ells a través del desert i els enviés queviures. 22 Trifó aprestà tota la seva cavalleria per partir. Però aquella nit caigué una gran nevada, i no pogué partir per causa de la neu, sinó que marxà cap a la regió de Galaad.   —919→   23 Quan fou prop de Bet-Semcà, féu matar Jonatàs, que va ser enterrat allí mateix. 24 Aleshores Trifó donà la volta i se'n tornà cap a la seva terra.

Jonatàs és enterrat a Modín.— 25 Simó féu anar a cercar les despulles del seu germà Jonatàs i l'enterrà a Modín, la ciutat dels seus pares. 26 Tot Israel li féu un gran plany i el ploraren durant molts dies. 27 Simó alçà un monument sobre la tomba del seu pare i els seus germans, amb carreus tallats tant per fora com per dintre, i ben alt, perquè es veiés de lluny. 28 Dreçà també set piràmides, davant per davant l'una de l'altra, al pare, a la mare i als quatre germans. 29 Féu com una construcció amb aquestes piràmides voltant-les de grans columnes decorades, amb panòplies, per a perpètua memòria; i al costat de les panòplies, vaixells esculpits, que poguessin ser vistos per tots els qui naveguen pel mar. 30 Aquest era el sepulcre que féu a Modín i que encara hi ha ara.

Simó s'alia amb Demetri.— 31 Trifó es comportà enganyosament amb Antíoc, el jove rei, i el matà. 32 Aleshores regnà al seu lloc, cenyí la corona d'Àsia i causà grans estralls al país. 33 Simó reconstruí les fortaleses de la Judea, les voltà amb torres altes, muralles elevades, portes i forrellats, i féu posar queviures a les fortaleses. 34 També trià alguns homes i els envià al rei Demetri, a demanar-li una franquícia per al país, ja que tot el que feia Trifó era rampinyar. 35 El rei Demetri li envià una contesta concebuda en aquests termes:

36 «El rei Demetri saluda el gran sacerdot Simó, amic dels reis, els ancians i el poble dels jueus. 37 Hem acceptat la corona d'or i la palma que ens heu enviat. Estem disposats a fer amb vosaltres una pau total i a escriure als encarregats dels impostos que us els condonin. 38 Tot allò que us havíem fixat, resta en peu; les fortaleses que heu bastit us pertanyen. 39 Us perdonem les negligències i els mancaments de tot Aquest temps passat; igualment la corona que em deveu. I, si a Jerusalem es tributava alguna altra cosa, que ja no es tributi més.   —920→   40 Si alguns dels vostres són aptes per a inscriure's entre els de la nostra guàrdia, que ho facin. I que hi hagi pau entre nosaltres».

Simó, gran sacerdot, conquista Gàzer i la ciutadella.— 41 L'any cent setanta fou tret d'Israel el jou dels pagans. 42 El poble començà a escriure en les escriptures i en els contractes: «Any primer de Simó, gran sacerdot, general i guia dels jueus».

43 Per aquell temps, acampà davant de Gàzer i l'envoltà amb diversos destacaments. Féu també una màquina de setge, l'acostà a la ciutat, atacà una torre i se n'apoderà. 44 Els homes que anaven a la màquina saltaren dintre la ciutat i hi portaren una gran confusió. 45 Tots els habitants, amb les dones i criatures, pujaren a les muralles, amb els vestits esquinçats, clamant a grans crits que Simó volgués donar-los la mà. 46 Deien: «No ens tractis com mereixeríem per les nostres culpes; sigues bondadós amb nosaltres». 47 Simó féu les paus amb ells i no els atacà, però els tragué de la ciutat, purificà les cases on hi havia els ídols i, d'aquesta manera, entrà a la ciutat amb himnes i benediccions, 48 n'esbandí tota impuresa i hi establí homes que complissin la Llei, la fortificà i fins s'hi construí una casa.

49 Els de la ciutadella de Jerusalem, com que no podien sortir del país ni entrar-hi, per comprar i vendre, passaren molta gana, i bastants morien de fam. 50 Clamaren a Simó que els donés la mà, i els la donà, però els tragué d'allí i netejà la fortalesa de tota profanació. 51 El dia vint-i-tres del mes segon de l'any cent setanta-u, hi entraren amb càntics de lloança, amb palmes, amb cítares, címbals i arpes, amb himnes i cants, perquè havia estat desfet un gran enemic d'Israel. 52 I establí que cada any se celebrés amb festa aquell dia. Fortificà, a més, la muntanya del temple, la del costat de la ciutadella, i hi vivia amb els seus. 53 Però, quan Simó veié que el seu fill Joan era ja un home, el nomenà cap de totes les forces, amb residència a Gàzer.

14 Demetri és fet presoner per Arsaques.— 1 L'any cent setanta-dos, el rei   —921→   Demetri reuní totes les seves forces i partí cap a la Mèdia, per veure si hi podia fer-se ajudar en la seva lluita contra Trifó. 2 Quan Arsaques, el rei de Pèrsia i de Mèdia, sabé que Demetri havia penetrat al seu territori, envià un dels seus generals amb l'ordre d'agafar-lo viu. 3 Partí, derrotà l'exèrcit de Demetri i s'apoderà d'ell; el dugué davant Arsaques, el qual el tancà a la presó.

Poema en lloança de Simó.— 4 La terra de Judà fruí de tranquil·litat durant tots els dies de Simó.

Simó renova els pactes amb Esparta i amb Roma.— 16 La notícia de la mort de Jonatàs arribà a Roma, i fins a Esparta; i fou molt sentida. 17 Quan saberen que Simó, el seu germà, havia estat fet gran sacerdot en lloc d'ell, i que dominava el país i totes les seves ciutats, 18 li van escriure en tauletes de bronze per renovar amb ell el pacte i l'amistat que havien establert amb Judes i Jonatàs, els seus germans. 19 Foren llegides a Jerusalem, davant l'assemblea. 20 I Aquesta és la còpia de la carta que enviaren els espartans.

«Els caps dels espartans i la ciutat saluden Simó, gran sacerdot, els ancians i els sacerdots i la resta de la nació dels jueus, germans nostres. 21 Els ambaixadors que heu enviat al nostre poble ens han parlat de la vostra fama i del vostre honor. Ens hem alegrat de la seva vinguda. 22 Hem escrit així les seves paraules en les actes del poble: «Numeni, fill d'Antíoc, i Antípatros, fill de Jasó, ambaixadors dels jueus, ens han vingut a trobar per renovar l'amistat amb nosaltres. 23 Ha semblat bé al poble de rebre'ls honoríficament i de guardar una còpia de les seves paraules en els llibres d'actes del poble, perquè la nació dels espartans en tingui un record». D'això, n'ha estat feta una còpia per a Simó, el gran sacerdot».

24 Simó envià després Numeni a Roma, amb un gran escut d'or, que pesava mil mines, per establir un pacte amb ells.

El poble fa gravar una inscripció en honor de Simó.— 25 Quan el poble s'assabentà de tots aquests fets, digué: «¿Com els ho podrem pagar, a Simó i als seus fills? 26 Tant ell com els seus germans i la casa del seu pare han resistit ferms, han fet la guerra als enemics d'Israel i li han assegurat la llibertat». Aleshores van gravar una inscripció en tauletes de bronze i la van fixar en esteles a la muntanya de Sió. 27 Còpia de la inscripció:

«El dia divuit d'Elul de l'any cent setanta-dos, que és l'any tercer de Simó, el   —923→   gran sacerdot, a Hasar-Amel, 28 a la reunió plenària de sacerdots i poble, de caps del poble i d'ancians del país, se'ns féu saber: 29 Quan el país estava en guerra contínua, Simó, fill de Mataties, sacerdot dels fills de Jojarib, i els seus germans, s'han exposat al perill i han resistit als enemics del seu poble, per assegurar el seu santuari i la Llei, i han omplert el seu poble de gran glòria. 30 Jonatàs aplegà el seu poble i fou el seu gran sacerdot, fins que es reuní amo els seus avantpassats. 31 Aleshores els seus enemics volgueren penetrar al seu país i violar el seu santuari, 32 però sortí Simó, lluità pel seu poble, esmerçà grans quantitats de la seva pròpia fortuna, armà els homes de l'exèrcit del seu. poble i els proveí de queviures. 33 Fortificà les ciutats de la Judea; a més, a Bet-Sur, al límit mateix de la Judea, on hi havia primer les armes dels enemics, hi posà una guarnició de jueus. 34 Fortificà també Jafa, a la vora del mar, i Gàzer, als límits d'Asdod, que abans era habitada pels enemics; ell hi féu habitar jueus, i va posar-hi tot allò que calia per al seu desplegament. 35 El poble veié la fidelitat de Simó i la glòria que ell procurava al seu poble, i el nomenaren el seu cap i gran sacerdot, perquè havia fet tot això, per la justícia i la fidelitat que sempre havia servat al seu poble, i perquè havia buscat de totes maneres d'aixecar el seu poble. 36 Al seu temps, i per la seva actuació, es portà feliçment a terme l'empresa de fer fora del país els estrangers i els qui hi havia a la ciutat de David, a Jerusalem; aquests s'havien construït una ciutadella, des de la qual feien sortides, i profanaven tots els voltants del santuari, i eren una amenaça gran per a la seva puresa. 37 Ell hi posà jueus, la fortificà amb vista a la seguretat del país i de la ciutat, i aixecà més els murs de Jerusalem. 38 El rei Demetri el nomenà gran sacerdot per totes aquestes coses, 39 li donà el títol d'amic del rei i l'omplí de grans honors. 40 El motiu d'això fou que sabé com els jueus eren tinguts pels romans com amics, aliats i germans, i que havien atorgat als ambaixadors de Simó una rebuda honorífica; 41 i també que els jueus i els sacerdots havien   —924→   cregut just que Simó fos el seu cap i gran sacerdot per sempre, fins que sortís un profeta fidel, 42 i que fos el seu general, que fos l'encarregat del santuari, que fos ell qui determinés el treball que s'havia de fer al país, en armaments i en fortificacions, 43 que fos l'encarregat del santuari. Volien que tothom l'obeís, que s'escrivissin en el seu nom totes les escriptures al país, que es vestís de porpra i portés vestits d'or. 44 No serà permès a ningú del poble ni dels sacerdots d'anul·lar cap d'aquestes coses, ni de contradir allò que ell hagi dit, ni de formar un exèrcit en el país sense permís seu, ni de vestir de porpra, ni de cordar-se amb fermall d'or. 45 Tot aquell qui obri contra això o anul·li alguna cosa d'aquestes, serà culpable». 46 Tot el poble trobà conforme d'establir que Simó obrés d'acord amb aquestes resolucions. 47 Simó acceptà de ser gran sacerdot, general i etnarca dels jueus i dels sacerdots, i de presidir-los tots.

48 També es digué de posar aquesta inscripció en tauletes de bronze i de fixar-les al clos del santuari, en lloc visible. 49 I que una còpia es guardés al tresor perquè la tinguessin Simó i els seus fills.

15 Antíoc VII s'alia amb Simó, contra Trifó.— 1 Antíoc, fill del rei Demetri, també envià des de les illes del mar una carta a Simó, sacerdot i etnarca dels jueus, i a tota la nació. 2 El seu contingut era aquest:

«El rei Antíoc saluda Simó, gran sacerdot i etnarca, i el poble dels jueus. 3 Com que estic decidit a recuperar el regne dels meus pares, que una colla d'homes funestos han subjugat, i el vull restablir a la situació d'abans, he reunit un exèrcit de mercenaris i he preparat una flota de guerra. 4 Vull pujar contra el país, per treure'n els qui han devastat el meu reialme i hi han deixat moltes ciutats com un desert. 5 Amb motiu d'això, et confirmo totes les franquícies que t'atorgaren els reis anteriors, i tots els altres favors que et concediren. 6 També et permeto de fer-te un encuny propi, com a moneda del país d'Israel. 7 Que Jerusalem i el seu santuari siguin lliures; que totes les armes que hagis preparat, i totes   —925→   les fortificacions que hagis construït, i les que estan sota el teu poder, continuïn essent teves. 8 Tots els deutes reals i tot allò que passaria a ser del rei, t'és condonat des d'ara per sempre. 9 I quan ens hàgim apoderat del nostre reialme, t'omplirem d'honors, a tu, el teu poble i el temple, de manera que la vostra glòria sigui coneguda per tota la terra».

Antíoc assetja Trifó a Dor.— 10 L'any cent setanta-quatre, partí Antíoc cap a la terra dels seus pares. Se li ajuntaren totes les tropes, de manera que ben poques en quedaren amb Trifó, 11 el qual, perseguit per Antíoc, fugí cap a Dor, ciutat de la costa. 12 Tenia ple coneixement que li venien tot de mals a sobre i que els soldats l'havien deixat. 13 Antíoc acampà davant Dor, amb un exèrcit de cent vuit mil cavalls. 14 Voltà la ciutat, i les naus se li ajuntaren per la mar; d'aquesta manera, estrenyia la ciutat per mar i per terra, i no deixava que en sortís ni hi entrés ningú.

Cartes dels romans a favor de Simó.— 15 Numeni i els qui l'acompanyaven tornaren de Roma amb cartes per als reis i les nacions, que deien:

16 «Lluci, cònsol dels romans, saluda el rei Ptolemeu. 17 Els ambaixadors dels nostres amics i aliats, els jueus, han vingut a nosaltres, enviats per Simó, el gran sacerdot, i pel poble dels jueus, i han renovat l'anterior pacte d'amistat. 18 Han portat un escut d'or de mil mines. 19 Per això, tenim el gust d'escriure als reis i a les nacions que no els busquin cap mal, ni facin guerra contra ells, o les seves ciutats, o el seu país; i que tampoc no prestin ajuda als qui els facin la guerra. 20 Ens ha semblat bé d'acceptar-los l'escut. 21 Si alguns homes funestos s'han escapat de la seva regió i s'han refugiat entre vosaltres, poseu-los a les mans del gran sacerdot Simó, perquè els castigui segons la seva Llei».

22 Això mateix escriví al rei Demetri, a Àtal, a Ariarates, a Arsaques i a totes les regions: 23 a Sampsaca, als espartans, a Delos, a Mindos, a Siquion, a Caria, a Samos, a Pamfília, a Lícia, a Halicarnasós, a Rodes, a   —926→   Faselís, a Cos, a Sida, a Arvad, a Gòrtina, a Cnidos, a Xipre i a Cirena. 24 I n'envià una copia al gran sacerdot Simó.

Antíoc trenca amb Simó i hostilitza els jueus.— 25 Antíoc, doncs, acampà davant Dor, al raval; contínuament feia avançar destacaments davant la ciutat, feia màquines i tallà a Trifó les sortides i les entrades. 26 Simó li envià dos mil homes escollits, que l'ajudessin, a més d'or i plata i força material. 27 Però ell no ho volgué acceptar, sinó que tirà entera totes les coses que li havia ofert primer, i trencà amb ell. 28 I encara li trameté Atenobi, un dels seus amics, perquè tractés amb ell en aquests termes: «Vosaltres domineu Jafa i Gàzer i la ciutadella de Jerusalem, ciutats del meu reialme. 29 Heu deixat els seus territoris deserts, heu fet grans estralls al país, i us heu fet amos de molts punts del meu regne. 30 Torneu-me, doncs, ara, les ciutats de què us heu apoderat i les rendes dels llocs de què us heu ensenyorit fora dels límits de la Judea. 31 Si no voleu això, doneu-me a canvi de les ciutats cinc-cents talents de plata, i cinc-cents més, en compensació dels estralls ocasionats i dels tributs de les ciutats. I si no, vindrem a fer-vos guerra».

32 Atenobi, l'amic del rei, anà, doncs, a Jerusalem, on veié la glòria de Simó, la seva vaixella d'or i de plata, i un parament magnífic. En quedà sorprès, i li comunicà les ordres del rei.

33 Simó féu de resposta: «Ni ens hem apoderat de terra estrangera, ni dominem en país d'altri, sinó sobre l'heretat dels nostres pares, que un temps fou dominada, sense dret, pels nostres enemics. 34 Nosaltres tenim l'ocasió de reivindicar l'heretat dels nostres pares, i ho fem. 35 Reclames ara Jafa i Gàzer; aquestes ciutats feien estralls en el nostre poble i desolaven la contrada. Et donarem per elles cent talents». 36 L'altre no li contestà paraula, Se'n va tornar, indignat, cap al rei, i li contà la conversa, la glòria de Simó i tot el que havia vist. El rei s'irrità moltíssim.

37 Trifó pujà en un vaixell i fugí cap a Ortosia. 38 El rei nomenà Quendebeu general de la Costa, i li donà forces   —927→   d'infanteria i de cavalleria. 39 Li ordenà que acampés davant la Judea, que fortifiqués Quetron i construís torres a les portes, per fer la guerra al poble. Mentrestant, el rei perseguí Trifó. 40 Quendebeu es presentà a Jamnia i començà a inquietar el poble, a fer escapades Judea endins, on feia presoners i morts. 41 Fortificà Quetron i hi deixà cavalleria i tropa, perquè fessin sortides pels camins de la Judea, tal com li havia encarregat el rei.

16 Els fills de Simó derroten l'exèrcit de Quendebeu.— 1 Joan pujà a Gàzer per anunciar al seu pare Simó allò que havia fet Quendebeu. 2 Simó cridà aleshores els seus fills més grans, Judes i Joan, i els digué: «Jo, els meus germans i la casa del meu pare, hem conduït les batalles d'Israel de la nostra joventut fins ara; i sota la nostra direcció s'ha aconseguit moltes vegades d'alliberar Israel. 3 Però ara jo sóc vell, mentre vosaltres, gràcies a Déu, ja sou prou grans. Poseu-vos al meu lloc i al del meu germà, i sortiu a lluitar pel nostre poble. I que l'auxili del cel sigui amb vosaltres». 4 Triaren, doncs, en el país vint mil homes de guerra i de cavalleria, i partiren contra Quendebeu. Feren nit a Modín. 5 Quan s'aixecaren de bon matí i es dirigiren a la plana, veieren enfront un gran exèrcit d'infanteria i de cavalleria. Entremig hi havia un torrent. 6 Joan amb la seva gent acampà davant mateix dels altres. Veient que els soldats tenien por de passar el torrent, el travessà ell primer. Quan els homes se n'adonaren, travessaren al seu darrera. 7 Distribuí la gent, i els de cavalleria estaven escampats enmig dels d'infanteria. La cavalleria dels contraris era molt nombrosa. 8 Tocaren els corns, i Quendebeu i els seus fugiren; tingueren una multitud de baixes. Els qui se'n salvaren, es refugiaren a la fortalesa. 9 En aquesta ocasió, fou ferit Judes, el germà de Joan. Joan els perseguí fins que arribaren a Quetron, que ells havien fortificat. 10 Cercaren refugi a les torres que hi havia als afores d'Asdod. Joan calà foc a les torres; en moriren uns dos mil. I se'n tornà en pau cap a la Judea.

Ptolemeu traeix Simó i el mata.— 11 Ptolemeu, fill d'Abub, havia estat nomenat general a la plana de Jericó i havia arreplegat molt d'or i de plata. 12 Era gendre del gran sacerdot. 13 El seu cor s'enorgullí i li vingué el pensament d'apoderar-se del país. Per això, tramava enganys contra Simó i els seus fills, per fer-los desaparèixer. 14 Per aquest temps, Simó estava visitant les ciutats del país i es preocupava de les seves necessitats, i baixà a Jericó, amb els seus fills Mataties i Judes. Era l'any cent setanta-set, el mes onzè, anomenat Sabat. 15 El fill d'Abub els rebé a la petita fortalesa anomenada Doc, que ell havia construït. Obrava traïdorament. Els preparà una gran beguda i amagà allí uns homes. 16 Quan Simó i els seus fills havien begut massa, s'aixecaren Ptolemeu i els seus, agafaren les armes, es llançaren dins la sala sobre Simó i el mataren, amb els seus fills i alguns dels seus homes. 17 Així faltà a la paraula donada, i tornà mal per bé.

18 Ptolemeu escriví aquestes coses i ho féu portar al rei, perquè li enviés tropes i li donés les ciutats i la regió. 19 Envià altres homes a Gàzer per desfer-se de Joan; féu portar també cartes als caps de les tropes dient que se li presentessin, que els donaria or i plata i regals. 20 Encara envià altra gent que s'apoderessin de Jerusalem i de la muntanya del temple.

21 Però algú es va avançar a comunicar a Joan, que era a Gàzer, que el seu pare i els seus germans havien mort i que Ptolemeu havia enviat gent per matar-lo a ell també. 22 Restà consternat en sentir-ho. Va agafar els homes que hi havien anat per matar-lo i els féu morir, sabent que intentaven de fer-lo perdre.

Joan Hircà, successor de Simó.— 23 La resta dels fets de Joan, de les seves guerres i de les gestes valeroses que portà a terme, la construcció de les muralles i totes les seves accions, 24 tot consta a la crònica del seu pontificat, d'ençà que fou gran sacerdot, després del seu pare.

1 Salutació.— 1 Als germans que viuen a l'Egipte, els jueus de Jerusalem i del país de la Judea, els desitgen pau i prosperitat. 2 Que Déu us ompli de béns i tingui present la seva aliança amb Abraham, Isaac i Jacob, els seus fidels servents. 3 Que us mogui a tots a venerar-lo i a fer la seva voluntat amb cor generós i amb esperit amatent. 4 Que obri els vostres cors a la seva llei i als seus manaments, us doni pau 5 i escolti les vostres pregàries; que us torni la seva amistat i no us abandoni en temps dolents. 6 Estem aquí pregant per vosaltres.

7 L'any cent seixanta-nou, durant el regnat de Demetri, nosaltres, els jueus, us vam escriure: «Quan era més forta la tribulació que aquells anys ens havia caigut a sobre —fou a partir del moment que Jasó i els qui el seguien apostataren de la terra santa i del regne, 8 van incendiar la gran porta del temple i van vessar sang innocent—, nosaltres suplicàrem el Senyor, i vam ser escoltats: vam oferir un sacrifici i flor de farina, encenguérem els llums del lampadari i vam presentar els pans». 9 I ara us tornera a escriure, perquè celebreu els dies dels Tabernacles del mes de Casleu. Any cent vuitanta-vuit.

Mort d'Antíoc Epifanés.— 10 Els de Jerusalem i els de la Judea, el senat dels ancians i Jades, saluden Aristòbul, mestre del rei Ptolemeu —oriünd, però, de la família dels sacerdots ungits—, i els jueus que hi ha a l'Egipte. 11 Salvats de grans perills per Déu, li donem profundament gràcies, ara que ja estem preparats a lluitar contra el rei; 12 perquè fou ell qui llançà fora els qui es preparaven per lluitar contra la ciutat santa. 13 En efecte, quan el general es dirigia a Pèrsia, voltat d'aquell exèrcit que semblava irresistible, fou trossejat al temple de Nanea, gràcies a un engany   —930→   de què es van servir els sacerdots de Nanea. 14 Amb el pretext de desposar-se amb la deessa, Antíoc es va presentar allí amb els seus amics; l'intent era d'apoderar-se dels grans tresors, a títol de dot. 15 Els sacerdots del temple de Nanea els hi van presentar. Antíoc, aleshores, s'encaminà amb uns quants cap al recinte del santuari. Quan fou dins, els sacerdots tancaren el temple 16 i, obrint la porta secreta del sostre, abateren a cops de pedra el general: els feren a trossos, els tallaren els caps i els llençaren als de fora. 17 Que en totes les coses sigui beneït el nostre Déu, que lliurà a la mort els impiadosos.

La festa de la dedicació i el foc perpetu del temple.— 18 Com que el dia vint-i-cinc de Casleu hem de celebrar la purificació del temple, hem cregut que calia comunicar-vos-ho, perquè vosaltres celebreu també la festa dels Tabernacles i del foc, quan Nehemies, el qui reconstruí el temple i l'edifici del santuari, oferí les primeres víctimes. 19 El temps que els nostres pares eren deportats cap a Pèrsia, els piadosos sacerdots d'aleshores van prendre en secret foc de l'altar dels sacrificis i l'amagaren ben segur al fons d'un pou sec, de manera que ningú no va saber el lloc. 20 Passats molts anys, quan Déu va voler, Nehemies, tramés pel rei de Pèrsia, envià els descendents d'aquells sacerdots a buscar el foc que els seus pares havien amagat. Quan ens comunicaren que no hi havien trobat foc, sinó una aigua espessa, els manà que en traguessin i la portessin. 21 Al moment d'oferir els sacrificis, Nehemies va manar que ruixessin amb l'aigua la llenya i el que hi havia sobre. 22 Ho van fer així i, passada una estona, brillà el sol, fins aleshores tapat per un núvol, i encengué un foc tan gran, que meravellà tothom. 23 Consumit el sacrifici, els sacerdots començaren amb tothom una pregària; començava Jonatàs, i tots els altres contestaven com Nehemies. 24 I la pregària era d'aquesta manera:

«Senyor, Senyor i Déu, creador de totes les coses, que sou temible i fort, just i misericordiós, 25 l'únic generós,   —931→   vós sol sou just i totpoderós i etern; que salveu Israel de tot mal, que escollíreu els nostres pares, i els santificàreu. 26 Accepteu aquest sacrifici per tot el vostre poble d'Israel, conserveu la vostra heretat i santifiqueu-la plenament. 27 Aplegueu els nostres dispersats, doneu la llibertat als qui són esclaus entre els pagans, poseu la vostra mirada sobre els qui són tinguts per no res i menyspreats. I que coneguin els pagans que vós sou el nostre Déu. 28 Afligiu els qui ens volen dominar i ens ultratgen en el seu orgull. 29 Planteu el vostre poble al vostre lloc sant, tal com ho havia dit Moisès».

30 Els sacerdots cantaven els himnes. 31 Quan el sacrifici fou consumit, Nehemies manà de ruixar amb l'aigua que quedava unes grans pedres. 32 Així que ho van fer, s'alçà una flamarada, que quedà absorbida per la llum que brillava davant, la que venia de l'altar. 33 Quan el fet esdevingué públic, i van comunicar al rei dels perses que en el lloc on els sacerdots deportats havien amagat el foc aparegué aquella aigua amb què els homes de Nehemies santificaren els sacrificis, 34 el rei manà que, un cop comprovat l'esdeveniment, voltessin el lloc amb una tanca, i en féu un lloc sagrat. 35 I en rebia molts dons, que es repartia amb aquells a qui en concedí la mercè. 36 La gent de Nehemies anomenaren aquella aigua neftar, que vol dir purificació. Però correntment se'n diu neftai.

2 L'arca i els objectes de culte amagats per Jeremies⁶²⁴.— 1 Alguns documents diuen que el profeta Jeremies manà als qui eren deportats que s'enduguessin foc, tal com hem indicat, 2 i que feia recomanacions als deportats, després de donar-los la Llei, perquè no oblidessin els manaments del Senyor, i els seus cors no es desviessin en veure imatges d'or i de plata i tot l'esplendor que les voltava. 3 I entre altres coses semblants que els deia, els exhortava a no apartar dels seus cors la Llei. 4 Es diu també en aquest escrit que el profeta, per una revelació que tingué, va manar que el seguís el tabernacle   —932→   i l'arca, i que sortí cap a la muntanya des d'on Moisès veié l'heretat de Déu. 5 En arribar-hi, Jeremies trobà com una casa en forma de cova, dins la qual portà el tabernacle, l'arca i l'altar dels perfums, i en tapà l'entrada. 6 Alguns dels qui l'havien acompanyat hi van tornar, amb la idea de posar senyals al camí, però no el van poder trobar. 7 Quan ho va saber Jeremies, els ho reprotxà, dient: «Aquest lloc restara ignorat fins que Déu aplegui tot el poble i els sigui propici. 8 Aleshores el Senyor el revelarà, i apareixerà la glòria del Senyor i el núvol, com es manifestà en temps de Moisès, i com quan Salomó pregà que el lloc fos santificat d'una forma extraordinària:». 9 També s'hi explicava com Salomó, ple de saviesa, oferí el sacrifici de la dedicació i de l'acabament del temple. 10 De la mateixa manera que Moisès havia pregat el Senyor, i baixà foc del cel que consumí la víctima del sacrifici, també Salomó pregà, i el foc que caigué devorà la víctima de l'holocaust. 11 En aquella ocasió, Moisès digué⁶²⁵: «És perquè la víctima del pecat no havia estat menjada, que l'ha devorada el foc». 12 I de la mateixa manera celebrà Salomó els vuit dies de la dedicació.

Biblioteca de Nehemies i de Judes. La Bíblia.— 13 Aquestes mateixes coses consten en les memòries i en els escrits dels temps de Nehemies⁶²⁶. I afegeixen com va formar una biblioteca i va aplegar els llibres sobre els Reis, els dels Profetes i els de David, i cartes dels reis relatives a ofrenes⁶²⁷. 14 Judes hi plega semblantment tot allò que s'havia escampat per culpa de la guerra que van passar, i ara ho tenim nosaltres. 15 Si en necessiteu cap, envieu-nos gent que us ho portin.

Exhortació a celebrar la purificació del temple.— 16 Us hem escrit, doncs, a punt de celebrar la purificació del temple. I vosaltres fareu ben fet, si també celebreu aquestes diades. 17 És Déu qui ha salvat tot el poble i ens ha retornat l'heretat i la reialesa, el sacerdoci i el santuari, 18 com havia promès en la Llei. Per això, esperem en Déu que   —933→   aviat es compadirà de nosaltres i ens reunirà de tota la terra en el lloc sant. Perquè ens ha salvat de grans mals i ha purificat el temple».

23 Provarem de resumir en un volum tot allò que Jasó de Cirena publicà en cinc llibres, 19 sobre els fets relatius a Judes Macabeu i als seus germans, a la purificació del gran temple i a la dedicació de l'altar, 20 com també les guerres contra Antíoc Epifanés i el seu fill Eupàtor, 21 les aparicions vingudes del cel als qui es comportaven coratjosament i amb zel a favor del judaisme, fins al punt que, pocs com eren, van apoderar-se de tota la regió i perseguir en les multituds dels estrangers, 22 recuperaren el temple, famós per tota la terra, alliberaren la ciutat i posaren en vigor les lleis, que estaven a punt de desaparèixer, tot perquè el Senyor, amb una gran bonesa, els fou propici. 24 Adonant-nos de l'allau de xifres i de les dificultats que troben els qui volen endinsar-se en les narracions de la història, donada l'abundor de matèria, 25 hem procurat que aquest volum sigui atractiu als qui desitgen llegir, que ajudi els qui vulguin aprendre-ho de memòria, i que sigui profitós per a tothom. 26 Per als qui ens hem encarregat de la feina de resumir, no ha estat cosa fàcil: és un treball de suades i hores de vetlla. 27 Tampoc no és de bon fer preparar un àpat i cercar el profit dels altres. Tot i això, amb vista al servei de molta gent executarem amb gust aquesta feina dura, 28 posant tot l'esforç a no separar-nos de les línies d'un resum i deixant per a l'historiador d'esbrinar exactament cada cosa. 29 De la mateixa manera que, en una casa nova, l'arquitecte s'ha de preocupar de tota l'estructura, mentre que a qui ha de decorar toca de trobar l'ornamentació, així em sembla que ens passa a nosaltres: 30 embrancar-se en llargs discursos i investigar minuciosament els detalls escau al qui fa història, 31 però s'ha de permetre al qui l'explica de resumir les narracions   —934→   i de renunciar a ser exhaustiu en la matèria. 32 Des d'ara, doncs, començarem la narració, sense afegir res més al que hem dit abans, perquè no tindria sentit, si ens allargàvem fora mida abans de començar i després escurçàvem la narració.

3 Enemistat de Simó contra Onies. Heliódor va a Jerusalem.— 1 El temps que la ciutat santa era habitada en absoluta pau, i les lleis eren observades de la manera més exacta, gràcies a la pietat del gran sacerdot Onies i a la seva aversió al mal, 2 succeïa que fins els mateixos reis honoraven el lloc i mostraven la seva estima pel temple enviant-hi magnífics presents. 3 Fins Seleuc, el rei d'Àsia, arribà a proveir dels seus recursos particulars totes les despeses que concernien el servei dels sacrificis.

4 Però un tal Simó, de la família de Belgà, nomenat prepòsit del temple, s'enemistà amb Onies amb motiu de la inspecció dels mercats de la ciutat. 5 Com que no podia vèncer Onies, anà a trobar Apol·loni de Tars, general aquella època de la Cela-Síria i de la Fenícia, 6 i li va explicar que el tresor de Jerusalem era ple de riqueses increïbles, fins al punt que el total de les sumes era incomptable, sense cap proporció amb el càlcul que es feia pels sacrificis; i que allò podia anar a parar a les mans del rei.

7 Apol·loni, en veure's amb el rei, li va parlar dels tresors de què li havien donat notícia, i aquest, escollint Heliódor, l'encarregat dels afers, l'envià amb l'ordre d'endur-se les esmentades riqueses. 8 Heliódor es posà immediatament a preparar la partida, amb el pretext de fer una visita a les ciutats de la Cela-Síria i de la Fenícia; de fet, però, per tal d'executar l'encàrrec del rei.

Heliódor vol apoderar-se de les riqueses del temple. 9 Un cop a Jerusalem, on fou amigablement rebut pel gran sacerdot de la ciutat, es referí al fet que havia   —935→   estat denunciat i manifestà obertament per què era allí. Indagà aleshores si allò era veritat. 10 El gran sacerdot li féu veure que es tractava dels dipòsits de les viudes i dels orfes, 11 que una part era propietat d'Hircà, fill de Tobies, un home molt ben situat, i que, per tant, el malvat Simó havia inventat una calúmnia; que en total pujava a quatre-cents talents de plata i dos-cents d'or; 12 que no era possible de cap manera defraudar els qui havien confiat en la santedat del lloc i en la reverència i la inviolabilitat degudes al temple, honorat arreu del món. 13 Però Heliódor, fort en les ordres que tenia del rei, digué que, fos com fos, aquelles riqueses s'havien de transportar cap al tresor reial. 14 Fixà, doncs, el dia, i entrà donant l'ordre d'inspeccionar tot allò.

Una gran angoixa s'apoderà de tota la ciutat. 15 Els sacerdots, revestits amb les vestidures sacerdotals, prostrats davant l'altar, suplicaven el cel que havia donat les lleis sobre dipòsits sagrats, perquè els conservés intactes per als qui els havien dipositats. 16 Feria el cor de veure l'aspecte del gran sacerdot, perquè el seu posat i el color trencat de la seva cara mostraven prou l'angoixa de la seva ànima; 17 fou envaït d'un terror i una tremolor que deixaven traslluir a qui el veia el dolor que portava al cor.

18 La gent sortien en colles per fer pregàries públiques, pensant en el menyspreu en què estava a punt de caure el lloc sant. 19 Les dones, cenyides de sac negre per sota dels pits, omplien els camins, i de les donzelles que estaven recloses, unes corrien en colles cap a les portes, d'altres corrien sobre les muralles, mentre algunes s'abocaven a les finestres, 20 i totes alçaven les mans al cel i recitaven les pregàries. 21 Feia llàstima la completa prostració de la multitud i l'expectació del gran sacerdot, terriblement angoixat.

Càstig miraculós d'Heliódor.— 22 Mentre uns clamaven al Senyor totpoderós que allò que havia estat dipositat al temple fos conservat intacte, amb tota seguretat, per als qui ho havien dipositat, 23 Heliódor ultimava   —936→   els detalls del seu pla. 24 Però quan, amb els seus portallances, ja era dins del mateix tresor, el sobirà dels esperits i de tot poder els presentà una gran aparició, de manera que tots els qui havien gosat entrar quedaren immòbils; la força de Déu convertí en por la seva arrogància. 25 Els aparegué, en efecte, un cavall muntat per un cavaller terrible, guarnit amb arreus magnífics; el cavall avançà amb fúria i es llançà amb les potes davanteres sobre Heliódor. El qui el muntava anava revestit amb armadura d'or. 26 Se li aparegueren, a més, dos altres joves, extraordinàriament robustos, bellíssims d'aspecte i vestits magníficament, que, posats a banda i banda, l'assotaven sense repòs fins a deixar-lo baldat. 27 De cop, va caure a terra i es trobà voltat de foscor. Aleshores l'agafaren i el van posar en una llitera; 28 així, aquell qui un moment abans havia entrat al tresor amb gran acompanyament i amb tots els portallances, ara el duien en tal estat que ni es podia valer ell mateix: tothom hi reconeixia el poder de Déu. 29 Mentre Heliódor, per obra de Déu, jeia a la llitera sense poder parlar i sense cap esperança de refer-se, 30 els jueus beneïen el Senyor que havia glorificat d'una manera tan inesperada el seu lloc. El temple, ple de temor i de torbació feia poca moments, ara, per la manifestació del Senyor totpoderós, s'omplia d'alegria.

Heliódor recobra la salut i se'n torna.— 31 De seguida, alguns dels íntims d'Heliódor van demanar a Onies que oferís un sacrifici a l'Altíssim perquè fes gràcia de la vida al qui es trobava tan de l'últim sospir. 32 El gran sacerdot, per por que el rei no imaginés que els jueus havien fet una mala passada a Heliódor, va oferir un sacrifici per la seva salut. 33 Mentre el gran sacerdot oferia el sacrifici d'expiació, els mateixos joves s'aproparen novament a Heliódor, vestits amb els mateixos vestits, i, a peu dret, li duien: «Dóna moltes gràcies al gran sacerdot Onies; és per ell que el Senyor et fa mercè de la vida. 34 I tu, que has estat assotat pel cel, proclama davant de tothom el gran poder de Déu». Dit   —937→   això, desaparegueren. 35 Heliódor, després d'oferir un sacrifici a Déu, i de pregar molt el qui li havia tornat la vida, s'acomiadà d'Onies, aixecà el campament i tornà cap al rei. 36 I donava testimoniatge a tothom de les obres del Déu altíssim que havia contemplat amb els propis ulls. 37 Quan el rei li va preguntar quin altre home seria bo per a ser enviat a Jerusalem, digué: 38 «Si tens algun enemic o algú que maquini contra el teu govern, envia'l allà, i et tornarà assotat, si és que en surt viu; perquè realment en aquell lloc hi ha una força de Déu. 39 El mateix que té la seva habitació al cel és el qui vetlla per aquell lloc i el defensa, i els qui s'hi acosten per fer-hi mal, els mata a cops».

Intrigues de Simó.— 40 Així va ser el ras d'Heliódor i de la preservació del tresor. 4 1 Però el susdit Simó, aquell qui havia denunciat els tresors i la pàtria, calumniava Onies, insinuant que havia estat ell el qui havia apallissat Heliódor i havia tramat aquells mals. 2 Així gosava denunciar com a conspirador el benefactor de la ciutat, el protector dels compatriotes i el zelador de les lleis. 3 L'enemistat havia arribat tan enllà, que un dels homes de confiança de Simó fins havia perpetrat assassinats. 4 Veient clar Onies el perill d'aquesta rivalitat, i que Apol·loni, fill de Menesteu, general de la Cela-Síria i de la Fenícia, fomentava la dolenteria de Simó, 5 anà al palau del rei, no per fer-se acusador dels ciutadans, sinó mirant pel bé del poble i de cadascú. 6 Veia que sense una intervenció del rei no era possible d'obtenir una part en els afers, i que Simó no cessaria en la seva beneiteria.

Jasó introdueix l'hel·lenisme.— 7 Traspassat Seleuc d'aquesta vida i ocupat el tron reial per Antíoc, l'anomenat Epifanés, Jasó, el germà d'Onies, es procurà la dignitat de gran sacerdot amb maneres il·legítimes, 8 prometent al rei, en una entrevista, tres-cents seixanta   —938→   talents de plata, i vuitanta més d'una altra procedència. 9 A més, li va prometre que li'n deuria altres cent cinquanta, si li concedia potestat per a establir un gimnàs i una escola de joves, i per a crear a Jerusalem l'associació dels partidaris d'Antíoc. 10 Com que el rei ho permeté, tot seguit de prendre el poder féu passar els seus compatriotes a la manera de viure dels grecs. 11 Les franquícies reials de què fruïen els jueus gràcies a Joan, el pare d'Eupòlem, que havia enviat una ambaixada per fer un pacte d'ajuda i amistat, foren suprimides, i, abolint els usatges conformes a la Llei, introduí uns costums nous que li eren contraris.

12 De bona gana construí, al peu mateix de la ciutadella, un gimnàs, i conduïa els millors dels joves coberts amb el barret d'ales amples. 13 D'aquesta manera, vingué una florida tal d'hel·lenisme i una invasió tan forta de costums estrangers, per culpa dels gustos profans del malvat Jasó, indigne de ser sacerdot, 14 que als sacerdots ja tant se'ls en donava del servei de l'altar; menyspreant el temple i abandonant els sacrificis, així que sentien el senyal del llançament del disc, corrien a prendre part en els exercicis de la palestra, contraris a la Llei. 15 No feien gens de cas dels honors patris, però tenien en la més gran estima les glòries gregues.

16 Per causa de tot això, es trobaren en una situació enutjosa; aquells mateixos de qui seguien amb tant de zel el guiatge i a qui volien assemblar-se en tot, foren els seus enemics i venjadors. 17 Obrar impiadosament contra les lleis no va mai sense risc; però això ho revelarà el període següent.

18 En ocasió dels jocs quinquennals a Tir, amb l'assistència del rei, 19 el miserable Jasó envià uns espectadors, els quals, com a representants de l'associació d'Antíoc a Jerusalem, portessin tres-centes dracmes de plata destinades al sacrifici d'Hèrcules; els mateixos que les portaven, veient que això no estava bé, demanaren que no fossin usades per al sacrifici, i que les destinessin a una altra despesa. 20 En la intenció del qui les enviava, eren destinades al sacrifici   —939→   d'Hèrcules, però, gràcies als qui les portaven, serviren per a l'equip dels trirrems.

21 Apol·loni, fill de Menesteu, enviat a l'Egipte amb motiu de l'entronització del rei Filométor, assabentà Antíoc que el rei d'Egipte s'havia tornat enemic d'ell. Antíoc es preocupà de la pròpia seguretat, es presentà a Jafa i s'arribà fins a Jerusalem. 22 Jasó i tota la ciutat li feren una rebuda esplèndida, amb torxes i amb grans aclamacions. Després, amb tot l'exèrcit, emprengué el camí de Fenícia.

Jasó és suplantat per Menelau.— 23 Passats tres anys, Jasó envià Menelau, el germà d'aquell Simó ja esmentat, amb l'encàrrec de portar els diners al rei i perquè acabés de redactar uns memorials sobre alguns afers urgents. 24 Fou presentat al rei i, per les lloances que en féu públicament, amb el seu posat d'home important, aconseguí la dignitat de gran sacerdot, guanyant a Jasó per tres-cents talents de plata.

25 Proveït, doncs, amb les instruccions reials, es presentà sense res que li valgués el sacerdoci, només amb l'orgull d'un cruel tirà i la fúria d'una bèstia salvatge. 26 Quant a Jasó, que havia suplantat il·legalment el seu propi germà, suplantat ara per un altre, va haver de córrer a refugiar-se a la regió dels ammonites. 27 Menelau s'emparà del poder, però no complí res dels diners promesos al rei, 28 tot i les reclamacions de Sóstrat, comandant de la ciutadella, que tenia el càrrec de cobrar els tributs. Amb motiu d'això, el rei els cridà tots dos a presentar-se davant d'ell. 29 Menelau deixà com a suplent en el càrrec de gran sacerdot el seu germà Lisímac; Sóstrat deixà Crates, comandant dels mercenaris xipriotes.

Onies és assassinat per Andrònic.— 30 Mentre les coses estaven així, els ciutadans de Tars i de Mal·lós es rebel·laren, perquè havien estat donats com a regal a Antioquida, la concubina del rei. 31 El rei hi acudí precipitadament per tornar les coses al seu lloc, deixant de suplent Andrònic, un dels principals. 32 Pensant Menelau que tenia a mà una bona oportunitat, sostragué alguns dels objectes   —340→   d'or del temple i en féu present a Andrònic, mentre en venia d'altres a Tir i a les ciutats dels voltants. 33 Onies, un cop assabentat exactament del fet, en protestà des del lloc d'asil on s'havia refugiat, a Dafna, prop d'Antioquia. 34 Per aquest motiu, Menelau s'entrevistà privadament amb Andrònic i li aconsellà d'apoderar-se d'Onies. Andrònic es presentà on aquest estava, es guanyà la seva confiança amb engany, li allargà la mà dreta, amb jurament, i acceptà la d'ell. Per bé que no havia dissipat tota sospita, el persuadí que sortís del lloc d'asil i el matà allà mateix, sense cap respecte per la justícia.

35 Amb motiu d'això, no sols els jueus, sinó també molts pagans s'indignaren i s'afligiren per l'injust assassinat d'aquest home. 36 Quan el rei tornà de les contrades de Cilícia, els jueus de la ciutat i els grecs, que sentien el mateix odi pel mal, anaren a protestar de la mort, completament injusta, d'Onies. 37 Antíoc en sentí profunda pena i plorà, reconeixent el seny del traspassat i la seva gran prudència. 38 Després, encès d'indignació, allà mateix féu despullar Andrònic de la porpra, li destrossà els vestits i el passejà per tota la ciutat fins al lloc mateix on havia comès el crim contra Onies; allà féu desaparèixer el miserable assassí. Així el Senyor li donà el càstig que mereixia.

Rebel·lió a Jerusalem contra Lisímac i Menelau.— 39 Lisímac, amb el consentiment de Menelau, havia comès a la ciutat molts robatoris sacrílegs. Quan se n'escampà la veu, la multitud s'alçà contra Lisímac, però molts objectes d'or ja havien estat emportats cap a totes bandes. 40 Amotinades, doncs, les multituds furioses, Lisímac armà uns tres mil homes i manà d'atacar-les, sota la direcció d'un tal Auran, home d'edat avançada i no menys avançat en niciesa. 41 Veient que Lisímac els atacava, els uns arreplegaren pedres, d'altres, trossos de fusta, uns altres collien grapats de la cendra que trobaven, i es llançaren contra els de Lisímac. 42 D'aquesta manera, en feriren molts; d'altres, els llençaren per   —941→   terra, i els feren fugir tots; el sacríleg, perú, el mataren al costat de la sala del tresor.

Menelau suborna els seus jutges i continua essent gran sacerdot.— 43 Arran d'aquests fets, es començà un judici contra Menelau. 44 Quan el rei arribà a Tir, tres homes enviats pel consell sostenien davant d'ell l'acusació. 45 Menelau, que ja s'ho veia perdut, prometé a Ptolemeu, fill de Dorimèn, moltes riqueses, si convencia el rei. 46 Aleshores Ptolemeu s'endugué el rei cap a Patri, amb l'excusa de prendre la fresca, i el féu mudar de parer; 47 de manera que descarregà Menelau de totes les acusacions, culpable com era de tot el mal, i els pobres desgraciats, que haurien sortit absolts, encara que s'haguessin defensat davant dels bàrbars escites, els condemnà a mort. 48 I els qui havien parlat a favor de la ciutat, del poble i dels vasos sagrats, sofriren de seguida la pena injusta. 49 Per això, alguns de Tir, que avorrien la injustícia, s'encarregaren amb magnificència dels seus honors fúnebres. 50 I Menelau, per l'avarícia dels qui governaven, es quedà al poder, i per la seva maldat fou el qui més va maquinar contra els ciutadans.

5 Mort de Jasó.— 1 Pels volts d'aquest mateix temps, Antíoc envià la segona expedició contra l'Egipte. 2 Per tota la ciutat, durant una quarentena de dies, s'apareixia la visió d'uns cavallers que corrien per l'aire, vestits amb brocats d'or; d'esquadrons armats, formant regiments, que desembeinaven espases, 3 de companyies de cavalls ben arrenglerats, d'atacs i corregudes d'una banda i d'altra, moviments d'escuts, multituds de piques, llançament de dards, guspires dels ornaments d'or, cuirasses de tota mena. 4 En veure això, tots pregaven que l'aparició fos de bon averany. 5 Com que, d'altra banda, havia corregut el fals rumor de la mort d'Antíoc, Jasó, amb no menys d'un miler d'homes, atacà d'improvís la ciutat. Un cop foren forçats a replegar-se els de les muralles, i presa a la fi completament la ciutat, Menelau es refugià a la ciutadella. 6 Aleshores Jasó, com si s'endugués trofeus d'enemics i no de conciutadans,   —942→   passà a degolla els de la seva nació sense cap mirament, no comprenent que aquella victòria sobre compatriotes era la més gran derrota. 7 Però no s'emparà del poder, i a la fi, ple de vergonya pel que havia ordit, fugí novament cap a la regió dels ammonites. 8 Al capdavall, tingué un acabament desastrós: empresonat al país d'Aretes, senyor dels àrabs, mal vist de tothom com a renegat de les lleis, i menyspreat com a botxí de la pàtria i dels ciutadans, va anar fugint després, perseguit d'una ciutat a l'altra, fins a anar a parar a l'Egipte. 9 El qui havia exiliat tanta gent de la pàtria, morí en terra estrangera, al país dels espartans, on s'havia dirigit amb la idea de trobar un refugi gràcies a l'origen comú. 10 I aquell qui havia deixat tanta gent insepulta, no fou plorat per ningú i no tingué part en cap mena d'honors fúnebres, ni de sepultura amb els pares.

Antíoc s'apodera de Jerusalem i saqueja el temple.— 11 Quan arribaren a orelles del rei notícies dels fets, es pensà que la Judea se li estava apartant. Es posà en marxa des d'Egipte, fet una fúria, i ocupà la ciutat per la força de les armes, 12 amb ordre als soldats d'atacar sense compassió tots els qui se'ls posessin davant i de degollar els qui fugissin cap a dintre les cases. 13 Hi hagué una matança de joves i d'ancians, de dones amb els fills, i una degolla de noies i de criatures. 14 Només aquells tres dies, en desaparegueren vuitanta mil: quaranta mil d'assassinats i altres tants de venuts. 15 No content d'això, tingué encara la gosadia d'entrar al temple més sagrat de tota la terra, guiat per Menelau, el qui havia estat traïdor a les lleis i a la pàtria. 16 I amb les seves mans impures s'apoderà dels vasos sagrats; els objectes que altres reis havien dedicat per augmentar la glòria i l'honor del lloc, se'ls emportà amb les seves mans execrables. 17 Antíoc se n'enorgullia; no havia comprès que era pels pecats dels habitants de la ciutat que el Senyor estava irritat per poc temps. D'aquí venia que el Senyor es desinteressés del lloc sant. 18 Si no haguessin estat lligats per molts pecats, tot just entrat Antíoc, l'haurien   —943→   fet desdir de la seva audàcia a fuetades, tal com va passar amb Heliódor, l'enviat pel rei Seleuc per fer l'inventari del tresor. 19 Però el Senyor no havia triat el poble per amor del lloc sant, sinó el lloc sant per amor del poble. 20 Per això, el lloc sant, que participava en les calamitats del poble, va participar després en el seu benestar; mentre durava la severitat del Totpoderós, fou abandonat, però va ser enlairat novament, amb tot honor; en el moment de la reconciliació del gran Sobirà.

Persecució contra els jueus. Dudes Macabeu es retira al desert.— 21 Finalment, Antíoc, enduent-se del temple mil vuit-cents talents, partí ràpidament cap a Antioquia, afigurant-se, en el seu orgull, que faria navegable la terra i convertiria en camí la superfície del mar. 22 Deixà uns encarregats de fer mal al poble: a Jerusalem deixà Felip, frigi d'origen, d'uns costums més bàrbars que el qui li donava el càrrec, 23 i Andrònic, el deixà al mont Garizim. A més d'aquests, deixà Menelau, que s'havia mostrat molt pitjor que els altres en l'altivesa amb què tractava els ciutadans, de tanta quimera que tenia contra els jueus. 24 Envià també Apol·loni, comandant dels mercenaris de Mísia, amb un exèrcit de vint-i-dos mil soldats, amb l'ordre de degollar tots els homes fets i de vendre les dones i els joves. 25 Un cop a Jerusalem, Apol·loni es fingí pacífic, esperà fins al dia sant del dissabte i, quan veié els jueus en el descans, manà als seus que agafessin les armes. 26 Tots els qui sortiren a contemplar-los foren matats, i, corrent cap a la ciutat amb les armes, en féu una gran estesa.

27 Judes Macabeu, que es trobava amb altres nou, es retirà cap al desert, i vivia amb els seus com les feres, a les muntanyes; passaven només amb herbes, per no contaminar-se amb aliments impurs.

6 Els pagans profanen el temple i persegueixen els fidels.— 1 No gaire temps després, el rei envià un ancià atenès per obligar els jueus a abandonar les lleis paternes i a no governar-se   —944→   més per les lleis de Déu; 2 havia de profanar també el temple de Jerusalem i dedicar-lo a Júpiter Olímpic; i el temple de Garizim, com esqueia als habitants del lloc, l'havia de dedicar a Júpiter Hospitalari. 3 Per a tothom eren durs i de mal portar el pes i la violència de la maldat, 4 perquè els pagans omplien el temple de costums llicenciosos i de festes escandaloses, matant el temps amb prostitutes, tenint comerç amb dones en els mateixos atris sagrats, i introduint dins mateix coses que no esqueien⁶²⁸. 5 L'altar dels sacrificis era ple de tota mena d'ofrenes que les lleis no permetien, per il·lícites. 6 Ja no era possible de celebrar els dissabtes, ni de guardar les festes pàtries, ni, senzillament, de confessar que fossin jueus. 7 Cada mes, el dia natalici del rei, eren obligats per pura força, a un àpat sacrificial; en venir les festes dionísies, eren forçats a festejar Dionís, coronats amb heura. 8 arribà una decisió a les ciutats gregues veïnes, suggerida pels de Ptolemaida, que fessin el mateix amb els jueus que hi residien, que els obliguessin als àpats sacrificials 9 i que degollessin el qui no es decidissin a passar se als costums grecs. No era difícil de veure les calamitat; que els venien a sobre. 10 Efectivament, van ser portades dues dones que havien circumcidat els seus fills: amb els infants penjats als pits, les passejaren públicament per la ciutat i les tiraren daltabaix de les muralles. 11 Uns altres, que s'havien aplegat a les coves veïnes per celebrar-hi el dissabte, foren denunciats a Felip i moriren cremats tots junts, perquè no gosaren defensar-se per respecte al repòs del dia sacratíssim.

Exhortació piadosa de l'autor.— 12 Exhorto aquells a qui caigui aquest llibre a les mares, que no es deixin atuir llegint aquestes desgràcies, sinó que pensin que els càstigs no oren per a perdre el nostre poble, sinó per a corregir-lo. 13 Ben mirat, no deixar estar per molt de temps els qui no porten una vida com cal, sinó caure'ls de seguida a sobre amb el càstig, és prova d'una gran benevolència. 14 El Senyor no ha volgut fer amb nosaltres com fa amb altres pobles,   —945→   quan espera pacientment a castigar-los fins que arriben a estar plens de pecats; 15 amb nosaltres, no vol fer justícia al final, quan les nostres culpes ja haurien arribat a fer-se insuportables. 16 És que ell mai no aparta de nosaltres la se va bondat; ell corregeix amb desgràcies el seu poble i mai no l'abandona. 17 Que això ens serveixi d'advertiment. Després d'aquestes paraules, tornem a la narració.

Eleazar mor donant exemple de coratge i de virtut.— 18 A Eleazar, un dels principals mestres de la llei, home d'edat avançada i d'aspecte bellíssim, li obriren la boca i l'obligaven a menjar carn de porc. 19 Ell, preferint una mort gloriosa a una vida deshonrada, 20 la va escopir, tal com escau al qui té el coratge de privar-se d'allò que no és permès de tastar ni per amor a la vida, i avançava espontàniament cap a l'instrument del suplici. 21 Els qui presidien aquell àpat contrari a la Llei, portats per la coneixença que de temps antic tenien amb Eleazar, el van agafar apart i li proposaven que es fes portar una carn que li fos lícit de prendre, que ell mateix es podria preparar, i que fingís haver menjat de la carn ordenada pel rei, de la que provenia dels sacrificis; 22 que fent això se salvaria de la mort, i que era per l'amistat antiga que amb ell tenien que li feien aquest favor. 23 Ell, però, amb paraules educades, pròpies de la seva edat i de la seva vellesa, dignes dels gloriosos cabells blancs que ja tenia i del seu comportament òptim des de jove, però més adients encara a les lleis santes, instituïdes per Déu, immediatament respongué com pertocava i digué que l'enviessin amb els morts: 24 «No és propi dels meus anys de simular; molts dels joves, pensant-se que l'octogenari Eleazar s'ha passat als estrangers, 25 també ells, al capdavall pel poc temps de vida que em guanyaria, serien enganyats per culpa de la meva simulació, jo quedaria deshonrat i macularia la meva vellesa. 26 I el cert és això: suposant que jo ara defugís el càstig dels homes, ni viu ni mort no podré escapar-me de les mans del Totpoderós. 27 Per tant, abandonaré   —946→   coratjosament la vida, per mostrar-me digne dels meus anys, 28 i deixaré als joves un exemple perquè acceptin amb coratge i de grat una mort honrosa per amor de les lleis sagrades i santes». Dient això, anà directament al suplici.

29 Aleshores la benvolença que aquells homes li havien mostrat moments abans es convertí en irritació; es figuraven que totes aquelles paraules eren una estupidesa. 30 A punt de morir sota els assots, amb un gran gemec, digué: «El Senyor, que posseeix el sant coneixement, sap prou bé que, podent ser salvat de la mort, sofreixo en el cos aquests turments dolorosos dels assots, però, per fidelitat a ell, els sofreixo de gust en l'esperit». 31 El seu traspàs fou, doncs, així; la seva mort deixà un exemple de coratge i un record de virtut, no sols per als joves, sinó fins per a tots els del poble.

7 Set germans i la seva mare són turmentats i moren.— 1 Succeí també que set germans, agafats juntament amb la seva mare, eren obligats pel rei a menjar carn de porc, que tenien prohibida, sota la tortura del fuet i dels nervis de bou. 2 Un d'ells, parlant per tots, digué: «Què ens vols preguntar? Què vols saber de nosaltres? Estem disposats a morir abans que violar les lleis dels nostres pares». 3 El rei, irritat, manà que posessin al foc paelles i calderes. 4 De seguida que foren calentes, ordenà que al qui havia parlat en nom de tots, li tallesin la llengua, li arrenquessin la pell del cap, i li amputessin després totes les extremitats, davant dels altres germans i de la mare. 5 Convertit tot ell en una desferra inservible, però respirant encara, el rei manà que el possessin al foc i el rostissin. Mentre el baf de la paella s'escampava per totes bandes, els germans i la mare s'exhortaven mútuament a morir com a valents, amb aquestes paraules: 6 «El Senyor Déu ens mira i certament que es compadeix de nosaltres, com ho ensenyava Moisès en el càntic, on diu clarament: «Es compadirà dels seus servidors».

7 Mort el primer d'aquesta manera, portaren el segon al suplici i, després d'arrencar-li tota la pell del cap amb els   —947→   cabells, li digueren: «Vols menjar? Si no, t'haurem de castigar tot el cos, membre per membre». 8 Ell contestà en la seva llengua materna «No». Vist això, aquest també sofrí els turments com el primer. 9⁶²⁹ Arribat al darrer alè, digué: «Tu, maleït, ens prives del viure d'ara, però el rei del món, com que morim per les seves lleis, ens ressuscitarà a una vida perdurable».

10 Després d'aquest fou turmentat el tercer. Tragué la llengua de seguida que li ho demanaren, i allargà les mans amb gallardia, 11 dient ple de coratge: «Es del cel que les he rebudes; per les lleis del cel no les planyo, i del cel espero rebre-les novament». 12 El mateix rei i els qui estaven amb ell quedaren parats de l'ànim del jove, que tenia per no res els turments.

13 Un cop mort aquest, posaren també a la prova del turment el quart. 14 A punt ja d'expirar, parlà així: «Val més morir a mans d'homes i confiar en l'esperança que Déu ens dóna de ser ressuscitats novament per ell. Perquè tu sí, que no ressuscitaràs per a la vida!»

15 A continuació, feren venir el cinquè i el turmentaven. 16 Ell, mirant-se el rei, digué: «Tens poder entre els homes, mortal com ets, i fas el que vols. Però no et pensis que el nostre poble hagi estat abandonat per Déu. 17 Espera i contemplaràs el seu gran poder; veuràs com et turmentarà a tu i tota la teva descendència».

18 Després d'aquest portaren el sisè. A punt de morir, digué: «No et facis il·lusions. Nosaltres patim per culpa pròpia, perquè hem pecat contra el nostre Déu; per això, han passat coses tan desconcertants. 19 Però no et pensis que en sortiràs indemne tu, que intentes de lluitar contra Déu».

20 Que n'és, d'admirable i digna d'un bon record, aquella mare, que en l'espai d'un sol dia contemplà com morien els seus set fills, i ho aguantà animosa per l'esperança en el Senyor! 21 Plena d'un seny noble i sostenint amb ànim viril el seu esperit de dona, anava encoratjant cadascun d'ells en la llengua dels seus pares, dient-los: 22 «No sé de quina manera van aparèixer en el meu si, ni sóc jo qui us va donar   —948→   l'alè i la vida, ni la qui va formar el cos de cadascun de vosaltres. 23 Així, doncs, el creador del món, el qui prepara el naixement dels homes i és a l'origen de totes les coses, us retornarà bondadosament l'alè i la vida. Per l'amor de les seves lleis no us planyeu ara vosaltres mateixos».

24 Aleshores Antíoc cregué que el tenien per no res i tingué per injuriosa aquella manera de parlar; per això, no solament s'esforçava de guanyar-se amb paraules el més petit de tots, que encara era viu, sinó que amb juraments li prometia d'enriquir-lo, de fer-lo feliç, si abandonava els costums patris; que el tindria per amic i li confiaria càrrecs. 25 Com que el noiet no li prestava cap atenció, va cridar la mare i li demanava que es fes conseller del minyó, per salvar-lo. 26 Tant li ho va demanar que va accedir a parlar al seu fill. 27 S'inclinà, doncs, vers ell i, rient-se del cruel tirà, digué al seu fill en la llengua dels seus pares: «Fill, compadeix-te de mi, que et vaig portar nou mesos a les meves entranyes, et vaig alletar tres anys, t'he criat i t'he pujat fins a aquesta edat, i t'he procurat aliment. 28 Et demano, fill meu, que aixequis els ulls al cel, que miris la terra i tot el que hi ha, i que entenguis que Déu els va fer quan no existien. Així van ser fets també els homes. 29 No tinguis por d'aquest botxí; fes-te digne dels teus germans, i accepta la mort, perquè jo et torni a tenir, junt amb els teus germans, el dia que Déu es compadirà de nosaltres».

30 Encara parlava ella que el jovenet va dir: «Què esperes? No obeeixo el manament del rei; obeeixo el manament de la Llei, donada als nostres pares per Moisès. 31 Tu, que has inventat tota mena de maldats contra els hebreus, no t'escaparàs pas de les mans de Déu. 32 Nosaltres, és cert, patim pels nostres pecats, 33 però, si el nostre Déu, que és un Déu vivent, s'irrita un moment i ens castiga per corregir-nos, després es reconciliarà amb els seus servents, 34 Tu, en canvi, impiadós, el més execrable de tots els homes, no et forgis vanes il·lusions, fundat en esperances incertes, tu que has aixecat   —949→   la mà contra els seus servents. 35 Encara no estàs lliure del judici del Déu totpoderós, que tot ho veu. 36 Els nostres germans, que ara han suportat unes penes curtes, beuen ja, gràcies a l'aliança de Déu, l'aigua d'una vida inestroncable. Però tu pagaràs al judici de Déu tot el que deus en justícia pel teu orgull. 37 Jo, per la meva part, com els meus germans, ofereixo el meu cos i la meva ànima per les lleis pàtries, tot suplicant a Déu que sigui aviat propici al nostre poble, i que tu hagis de confessar, a força de proves i d'assots, que només ell és Déu. 38 Que en mi i en els meus germans s'aturi la severitat del Totpoderós, que ha caigut justament sobre el nostre poble».

39 Exasperat el rei, tortura aquest amb molta més crueltat que els altres; tan malament s'havia pres l'escarni. 40 També aquest, doncs, traspassà pur, amb una confiança total en el Senyor.

41 Finalment, després dels fills, morí la mare.

42 I que basti això com a mostra dels intents d'obligar a prendre part en els àpats sagrats, i dels suplicis, que sobrepassaren tots els límits.