—1054→

Diàleg (Jb. 3,1-42,17)

I. Primer cicle de discursos (Jb. 3,1-14,22)

Job maleeix el dia del seu naixement⁷⁰⁷
	3 1 Acabat, Job es posà a parlar i va maleir el seu dia⁷⁰⁸
	2tot dient:
	3 «Que mori el dia que em va veure néixer,
	la nit que va dir: «Heus aquí un mascle!»
	4 Que aquella nit sigui tenebres,
	9b que esperi la llum, i no n'hi hagi!
	4b Que Déu, de dalt estant, no la demani,
	que cap claror no brilli damunt d'ella!
	5 Que la reivindiquin tenebres i ombres,
	que un núvol s'instal·li sobre ella!
	Que un eclipsi de sol l'esveri,
	6 i que la fosca en faci la seva presa!
	Que no la vegin entre els dies de l'any,
	que no entri en el còmput dels mesos!
	7 Aquella nit, que sigui estèril,
	que no hi esclatin crits de joia mentre dura!
	8 Que la travessin els raigs del dia,
	capaços de despertar Leviatan!⁷⁰⁹
	9 Que s'apaguin els estels de la seva alba
	i no es rabegi en les parpelles de l'aurora!
	10 Ja que no va cloure sobre mi les portes del ventre
	ni va amagar la sofrença als meus ulls!
	11 ¿Per què no vaig morir en el si matern,
	no vaig sortir del ventre, i expirar? 12⁷¹⁰
	16 ¿O no vaig ser com un avortó que es colga,
	com un dels infants que no veuen la llum?
	13 Ara, finalment, jauria en la calma,
	dormiria amb un son reposant,
	14 amb els reis i els consellers de la terra,
	que es van construir unes piràmides;
—1055→
	15 o amb uns prínceps que tenen molt d'or,
	que ompliren de plata les seves cases.
	17 Allà, cessa l'agitació dels impius
	i reposen els exhaustos de forces.
	18 Als captius, també els deixen tranquils,
	no senten els crits del capatàs;
	19 petits i grans, allà tots es confonen,
	i l'esclau es veu lliure de l'amo.
	20 ¿A què ve de donar a un infeliç la llum,
	la vida als qui tenen l'amargor al cor,
	21⁷¹¹ que aspiren a la mort sense que vingui
	i caven buscant-la com qui busca un tresor?
	22 ¿Als qui senten un gran goig per la fi,
	i s'alegren quan arriben al sepulcre?
	23 ¿A l'home que ja no veu el seu camí
	i que Déu acorrala per tots cantons? 24⁷¹²
	25 Si temo res, llavors em ve,
	el que em fa tremolar cau damunt meu;
	26 per a mi, no hi ha tranquil·litat, ni pau,
	ni repòs: em ve el neguit!»

Confiança en Déu⁷¹³

	4 1 Elifaz, el temanita, va respondre:
	2 «¿T'adreçarem la paraula, si estàs deprimit?
	Però, qui podria retenir els mots!
	3 Mira, tu has instruït gent d'edat
	i has tornat el vigor a mans decrèpites.
	4 La teva paraula ha redreçat el qui ensopegava
	i has refermat els genolls que es doblegaven.
	5 ¿I perquè ara et passa igual, estàs deprimit,
	quan et toca a tu, et transtornes?
	6 ¿Que no has posat la teva confiança en la pietat,
	i la teva esperança en una vida íntegra?
	7 Pensa-hi, au: quin és l'innocent que s'ha perdut?
	I on s'és vist que els justos siguin exterminats?
	(8 Tal com ho he vist: els qui llauren la misèria
—1056→
	i sembren la sofrença, les cullen;
	9 per l'alenada de Déu es perden
	i son anorreats pel vent del seu nas.
	10 Que el lleó rugeix, que crida la fera,
	les dents dels lleons joves són trencades.
	11 El lleó mor per manca de presa,
	i els petits de la lleona es dispersen.)
	12 Que una paraula ha vingut a mi sense soroll,
	la meva orella ha copsat sols un murmuri,
	13 durant les fantasies de visions nocturnes,
	quant un so letàrgic cau sobre certs homes.
	14 M'han agafat esgarrifances de terror,
	i tots els ossos se m'han estremit;
	15 quan un vent⁷¹⁴ em passa pel davant de la cara,
	una tempesta em fa esborronar el cos.
	16 S'atura...
	i no reconec el seu aspecte;
	tinc una imatge davant dels ulls,
	sento una veu somorta:
	17 «¿Un mortal, és just davant Déu,
	davant el qui el fa, un home és pur?
	18 Té: ni dels seus servidors⁷¹⁵ no es fia
	i acusa de follia els seus àngels.
	19 Què serà d'hostes d'unes cases d'argila,
	que tenen els fonaments a la pols!
	Aquells qui moren primer que l'arna,
	els esclafen 20 de la nit al dia.
	Els fan pols, sense que ningú se'n preocupi,
	desapareixen per sempre més.
	21 No? La seva corda és arrancada en ells,
	i moren, però no en la saviesa».

	5 1⁷¹⁶ 2 Perquè és el despit que mata l'insensat,
	i la irritació, que fa que el ximple mori;
	3 jo mateix he vist com l'insensat es desarrelava,
	com la seva mansió s'ensorrava de sobre.
	4 Els seus fills estan lluny de la salut,
	són esclafats sense que ningú els salvi.
—1057→
	5 El que cullen, se'ls ho menja el qui té fam,
	i el qui té set poua en la seva font.
	(6 Perquè la misèria no surt pas de la terra,
	i la pena no germina del sòl;
	7 sinó que és l'home que engendra la pena
	i els fills de Rèixef com les guspires s'aixequen volant⁷¹⁷.)
	8 El que és jo, recorreria a Déu
	i exposaria la meva causa a la divinitat,
	9 que fa unes coses grans, insondables,
	i meravelles que ni es poden comptar. 10⁷¹⁸
	11 Sí, posa els humiliats en lloc alt
	i eleva a la felicitat els afligits.
	12 Desbarata els designis dels astuts,
	redueix a la impotència les seves intrigues.
	13 Agafa els savis en la trampa del propi aguait
	i fa que els consellers retorts es precipitin.
	14 En ple dia ensopeguen contra les tenebres
	i van a les palpentes, al fort del sol, com de nit.
	15 Però salva de l'espasa l'infortunat,
	i el pobre de les mans del violent;
	16 així, reneix l'esperança de l'humil
	i la injustícia ha de cloure la boca.

	17 Feliç l'home que Déu corregeix:
	no desdenyis la lliçó de Saddai!⁷¹⁹
	18 Perquè és ell qui fa mal, i embena,
	fereix, i cura amb la seva mà.
	19 De sis angoixes, te n'allibera,
	i a la setena no t'ateny el mal⁷²⁰.
	20 En una fam, et salva de la mort;
	a la guerra, que l'espasa et toqui.
	21 Ets a l'abric del flagell de la llengua,
	i no has de témer cap dimoni, quan ve.
	22 Et podràs riure del saqueig i de la fam,
	i no hauràs de témer les bèsties.
	23 Tindràs un pacte amb les pedres del camp,
	les bèsties seran les teves aliades.
	24 Trobaràs que la teva tenda prospera,
—1058→
	que res no manca a la pleta, quan la visites.
	25 Veuràs que la teva prole és nombrosa;
	que els teus guaixos són com l'herba del camp.
	26 Arribaràs al sepulcre ja madur,
	com puja el munt de garbes quan n'és l'hora.
	27 Això, ho hem escrutat: és la veritat!
	—ho hem sentit— Tu, però, pren-ne esment».

L'home tribulat palpa la seva misèria

	6 1 Job prengué la paraula i va dir:
	2 «Oh! Si es pogués pesar la meva irritació
	i posar a les balances tots els meus mals plegats!
	3 Prou serien més feixucs que la sorra del mar;
	per això, parlo amb tanta vehemència.
	4 Ja que tinc plantades en mi les fletxes de Saddai,
	i el meu esperit en xucla el verí.
	Els terrors de Déu m'investeixen,
	7 no es vol calmar la meva ànima.
	5 ¿Brama un onagre vora l'herba tendra,
	o mugeix el bou davant el seu farratge?
	6 ¿Es fa menjar sense sal una cosa fada,
	o té cap gust la clara d'ou?
	8 Oh, si es realitzava el que demanaria
	i si Déu satisfeia el meu desig:
	9 que consenti ell a esclafar-me,
	que deslligui la seva mà i em suprimeixi!
	10 Jo tindria, si més no, aquest consol,
	un sobresalt d'alegria en dolors cruels!
	11 Quina força tinc per a poder esperar?
	Si també he de morir, per què viure encara?
	12 O és que la meva força és la de les pedres,
	o que la meva carn és de bronze?
	13 Té: és nul l'ajut que en mi podria haver-hi,
	la fortalesa ha fugit lluny de mi! 14⁷²¹

	15 Els meus germans m'han enganyat com un torrent,
	com una llera que desborda.
—1059→
	16 El glaç alimenta les seves aigües tèrboles;
	baixen grossos, quan la neu es fon,
	17 però, així que ve l'estació seca, s'eixuguen,
	s'esvaneixen per l'ardor del sol.
	18 Es desvien caravanes del seu camí,
	pugen en el buit⁷²², i sucumbeixen.
	19 Els atalaien les caravanes de Tema,
	hi esperen els combois de Sabà:
	20 la seva confiança es veu defraudada;
	quan hi arriben, queden confosos!
	(21 Però ara us heu tornat no res;
	corpresos d'espant, heu tingut por.)
	22 ¿Hauria, potser, dit: «Feu-me tal do,
	dels vostres béns, oferiu presents per mi
	23 i salveu-me de les mans de l'enemic,
	rescateu-me del poder dels tirans?»
	24 Instruïu-me, que jo prou callaré,
	mostreu-me en què he pogut errar.
	25 Com són grats els discursos equitables!
	Però les vostres crítiques, què volen criticar?
	26 ¿Preteneu de censurar unes paraules,
	expressions de desesper que el vent s'emporta?
	27 I aneu fins a caure damunt un home íntegre,
	us abriveu contra el vostre amic!
	28 I ara, vulgueu girar-vos cap a mi.
	És cert, no menteixo a la vostra cara!
	29 Au, enrera, que no es cometi una injustícia.
	Sí, enrera, encara hi tinc dret!
	30 ¿Hi ha la injustícia a la meva llengua,
	o el meu paladar no sap discernir les paraules?

	7 1 ¿No va a jova l'home sobre la terra
	i mena una vida com la del llogat?
	2 Com l'esclau que sospira per l'ombra
	i com el llogat que espera el seu jornal,
	3 així he tingut en herència mesos d'afany,
	i al meu compte, nits de sofrença.
	4 Si me'n vaig al llit, em dic:
—1060→
	«Quan serà de dia, per poder llevar-me?»
	I un cop llevat: «Quan vindrà el vespre?»
	I estic ple de neguit fins al crepuscle.
	5 Cucs i crostes em cobreixen la carn,
	la pell se'm clivella i supura;
	6 els meus dies han anat més ràpids que la llançadora,
	s'acaben perquè no hi ha més fil.
	7 Penseu que la meva vida és una alenada,
	que els meus ulls no tornaran a veure la felicitat;
	8 invisible des d'ara per als ulls del qui em veu,
	si poseu els ulls en mi, hauré desaparegut.
	9 Com el núvol que es dissipa i se'n va,
	qui baixa al país dels morts, ja no en puja;
	10 no retorna per habitar la seva casa,
	i la seva llar no el vol conèixer més.

	11 Jo tampoc, no retindré la boca,
	parlaré en l'amargor de la meva ànima.
	12 ¿Que sóc potser la mar, o bé el Tannín,
	perquè em poseu una mordassa?⁷²³
	13 Si em dic: «Al llit trobaré consol,
	el jaç alleujarà els meus sofriments»,
	14 aleshores m'esfereïu amb somnis,
	em feu esverar amb visions.
	15 I el meu coll preferiria l'escanyament;
	els meus ossos, la mort.
	No puc més, no he pas de viure sempre;
	deixeu-me, que els meus dies no són res!
	17 ¿Què és l'home, perquè en feu tant de cas,
	perquè fixeu en ell la vostra atenció,
	18 perquè el sotmeteu a inspecció cada matí,
	perquè el poseu a prova a cada instant?
	19 ¿Com no aparteu de mi la mirada,
	no em deixeu estar ni per empassar-me la saliva?
	20 ¿per què m'heu de prendre com a blanc,
	i sóc per a vós una càrrega?
	21 ¿No podríeu tolerar la meva ofensa,
	passar-me la meva falta?
—1061→
	Perquè, ara, vaig a ajeure'm a la pols,
	i, si em cerqueu, ja no seré».

Necessitat de la justícia divina⁷²⁴
	8 1 Bildad, el suhita, prengué la paraula i digué:
	2 «¿Fins quan has de fer uns discursos així,
	les teves paraules s'han d'assemblar a un gran vent?
	3 ¿És que Déu hauria de vinclar el dret,
	Saddai hauria de doblegar la justícia?
	4 Si els teus fills havien pecat contra ell,
	que els ha despatxats per la seva falta,
	5 el que hauries de fer és cercar Déu
	i acudir suplicant a Saddai.
	6 Si de cas fossis pur i recte,
	ara i tot salvaguardaria els teus infants
	i restauraria la teva mansió justa:
	7 la teva condició antiga et semblarà no res,
	vista la prosperitat que t'espera.
	8 Pregunta, si no, a homes del passat,
	posa't a examinar els seus esperits;
	9 que nosaltres, nats d'ahir, res no sabem,
	la nostra vida a la terra passa com una ombra: 10⁷²⁵
	11 «¿El papirus es fa alt fora dels aiguamolls?
	¿Privat d'aigua, el jonc pot créixer?
	12 És encara ben verd, no collidor,
	que s'asseca abans de qualsevol altra herba!»
	13 És així com acaben tots els qui obliden Déu,
	i el profà es veu frustrat en la seva esperança.
	(14 La seva confiança no és sinó un fil;
	la seva seguretat, una casa d'aranya;
	15 es repenja a la seva casa, i li cedeix,
	s'hi arrapa, i es desploma.
	16 És gerd a la cara del sol,
	i els seus rebrots s'estenen sobre el seu jardí;
	17 les seves arrels s'entrellacen sobre la font,
	s'obre camí entre les pedres.
—1062→
	18 Si l'extirpen del seu lloc,
	el seu lloc el renega: «Mai no t'he vist!»
	19 Mira, aquest és el goig del seu camí,
	i de la pols en germina un altre.)⁷²⁶
	20 Mira, Déu no rebutja pas l'home íntegre,
	ni s'arrapa a la mà dels qui fan el mal.
	21 Les rialles ompliran de nou la teva boca,
	la joia esclatarà sobre els teus llavis;
	21 els teus enemics seran coberts de confusió,
	i la tenda dels impius desapareixerà».

La justícia de Déu és justa

	9 1 Job prengué la paraula i digué:
	2 «En veritat, prou reconec que és així:
	podria l'home tenir raó contra Déu?
	3 Si aquest s'agrada de discutir amb ell,
	l'home no li respon a una qüestió d'entre mil!
	4 Savi de cor i robust en força:
	qui pot plantar-li cara impunement?
	5 A ell, que remou les muntanyes sense adonar-se'n
	i les trastorna en la seva ira;
	6 que fa saltar la terra del seu lloc,
	de manera que les seves columnes⁷²⁷ trontollen;
	7 que dóna ordres al sol, i no brilla,
	i posa un segell sobre els estels⁷²⁸.
	(8 Ell sol és el qui estén el cel
	i posa els peus a l'esquena del mar;
	9 que fa l'Óssa, Orió,
	les Plèiades i les Cambres del Sud⁷²⁹;
	10 que fa unes coses grans, insondables,
	i meravelles que ni es poden comptar.)⁷³⁰
	11 Si passa pel meu davant, no el veig,
	si s'esquitlla, no me n'adono.
	12 Si vol prendre res, ¿qui li pot resistir,
	qui gosa dir-li: «Què feu?»
	13 Déu no posa fre a la seva ira;
—1063→
	té a sota, arraulits, els satèl·lits de Ràhab:⁷³¹
	14 i que ara jo li hagués de respondre,
	d'escollir els meus arguments contra ell!
	15 Ni que tingués raó, no em podria defensar,
	hauria de suplicar el qui em jutja!
	16 Si crido, tampoc no em respon,
	i estic convençut que em sent.
	17 Ell, que m'espia des de la tempesta
	i multiplica les meves ferides sense raó,
	18 que no em deixa ni prendre alè,
	sinó que em satura d'amargors!
	19 Que es tracta de força, és ell qui en té més;
	que es tracta del dret, qui el crida en judici?
	20 Si sóc just, la meva boca em condemna;
	si sóc innocent, ell em fa un pervers.
	21 Sóc innocent, tant se me'n dóna de la vida,
	me'n ric de l'existència, 22 tot és u!
	Just o culpable, ell tot ho mata!
	24c I, si no és pas ell, doncs, qui és?
	23 Quan un flagell mortal s'abat de sobte,
	es burla del desesper dels innocents;
	24 en un país lliurat en poder d'un impiu,
	posa una bena davant els ulls dels jutges.

	25 Els meus dies passen més ràpids que un corredor,
	fugen sense conèixer la felicitat,
	26 van llisquents com les barques de papirus,
	com l'àguila que es tira sobre el menjar.
	27 Si decideixo d'oblidar els meus planys,
	de canviar d'aspecte per fer cara alegre,
	28 ja tremolo quan penso en tots els meus dolors,
	conec que no em voleu pas absoldre. 29⁷³²
	30 Si provés de rentar-me a la neu
	i de netejar-me les mans amb barrella,
	31 aleshores em capbussaríeu en la immundícia,
	perquè fes horror als meus amics.
	32 Ja que vós no sou pas, com jo, un home,
	per a comparèixer plegats a judici;
—1064→
	33 no hi ha entre nosaltres cap arbitre
	perquè ens posi la mà sobre tots dos.
	34 Que aparti de mi la seva vara
	i que el seu braç no m'esveri;
	35 voldria parlar sense haver-lo de témer,
	ja que no estic jo pas així per mi!

	10 1 Estic ben fastiguejat de viure,
	presentaré davant d'ell la meva queixa.
	2 Vull dir a Déu: «No em condemneu⁷³³,
	digueu-me per què em feu la guerra!
	3 ¿És cap bé per a vós que em feu violència,
	que rebutgeu l'obra de les vostres mans?
	4 ¿Teniu, potser, ulls de carn
	i hi veieu com hi veu un home?
	(5 ¿Són els vostres dies com els dies d'un mortal,
	els vostres anys com els anys d'un home?)
	6 Ja que us informeu de la meva falta
	feu una enquesta sobre el meu pecat.
	7 I sabeu prou que jo no sóc culpable,
	que no he comès cap acte de perfídia.
	8 Les vostres mans m'han donat forma i m'han fet;
	després, repensant-vos-hi, voleu destruir-me?
	9 Recordeu que em vau pastar com argila,
	i em fareu tornar a la pols?
	10 ¿No em vau abocar com llet
	i em vau fer prendre com la nata?⁷³⁴
	11 ¿No em vau vestir de pell i carn
	i em vau teixir d'ossos i nervis?
	12 Em vau infondre la vida i l'existència
	i vau vetllar amb sol·licitud pel meu alè;
	13 però us ho portàveu amagat al cor,
	sé que us reservàveu això:
	14 si pecava, volíeu vigilar-me,
	sense pastar-me cap falta;
	15 si era culpable, ai, pobre de mi!;
	i, si era justa no podia alçar el cap!
	16 Volíeu tornar a distingir-vos en mi,
—1065→
	17 intensificar contra mi la vostra petulància,
	redoblar la vostra indignació amb mi
	i remudar la jova damunt meu!
	18 ¿I per què em vau fer sortir del si,
	i no vaig expirar, sense que cap ull em veiés?
	19 Hauria estat com si mai no hagués existit;
	del ventre m'haurien dut a la tomba!
	20 ¿No duren poc els dies de la meva existència?
	Deixeu-me estar, que pugui passar-los en pau
	21 abans no me'n vagi, per no tornar,
	al país de tenebres i d'ombra»⁷³⁵. 22⁷³⁶

La saviesa divina exigeix el seu reconeixement per part de Job⁷³⁷
	11 1 Sofar, el naamatita, prengué la paraula i va dir:
	2 «¿No rebrà el gran parlaire cap resposta,
	i és l'home loquaç que tindrà raó?
	3 ¿Davant la teva xerrera ha de callar tothom,
	i tu has de burlar-te, sense que ningú et confongui?
	7 ¿Pretendries trobar el fons de Déu,
	o arribar fins al terme de Saddai?
	4 Ja que dius: «Pura és la meva conducta
	i sóc irreprotxable als meus ulls!»
	5 Però, tant de bo que Déu parlés
	i obrís els llavis per respondre't,
	6 i et descobrís els secrets de la saviesa,
	que són com meravelles d'intel·ligència!⁷³⁸
	8 És més alta que el cel: què fas tu?
	Més profunda que el país dels morts: què saps tu?
	9 És més llarga que la terra en dimensió,
	i més ampla que no pas el mar! 10⁷³⁹
	11 Perquè és ell qui coneix la gent perduda
	i veu la iniquitat i l'observa.
	12 El cap buit posarà seny,
	quan l'ase neixi d'un onagre de l'estepa.
	13 Si tu, doncs, poses en ordre la ment
—1066→
	i estens cap a ell els palmells⁷⁴⁰,
	14 si la iniquitat s'ha mantingut lluny de la teva mà
	i la injustícia no habita a la teva tenda,
	15 aleshores alçaràs la cara sense taca,
	seràs ferm i no tindràs cap por;
	16 ja que ara oblidaràs la teva prova,
	te'n recordaràs com de l'aigua que ha passat.
	17 La teva existència serà més clara que el migdia,
	la fosca es tornarà com el matí;
	18 i et sentiràs segur, perquè hi ha esperança,
	t'adormiràs lliure de basca i de planys.
	19⁷⁴¹ I molts et faran festes a la cara,
	20 mentre que llangueixen els ulls dels impius.
	I ells no poden trobar enlloc refugi,
	l'esperança seva és d'exhalar l'ànima».

La saviesa de Déu es manifesta en el seu poder⁷⁴²

	12 1 Job prengué la paraula i va dir:
	2 «En veritat, sí, vosaltres sou el poble,
	i amb vosaltres morirà la saviesa!⁷⁴³
	3 També jo tinc enteniment com vosaltres,
	i qui no sabria coses així!
	(4 La riota del seu proïsme ha estat
	el qui ha invocat Déu, i ell n'ha fet cas,
	l'home just ha estat la riota!
	Als íntegres, 5 els toca l'infortuni,
	menysprea els temps, el feliç,
	el seu peu està ferm per al termini.
	6 Les tendes dels pillards estan en pau
	i viuen segurs els qui irriten Déu,
	el qui diu: «No tinc Déu a la mà?»)⁷⁴⁴
	(7 Però, pregunta a les bèsties perquè et diguin,
	i als ocells del cel perquè t'anunciïn,
	8 o als rèptils de la terra perquè t'instrueixin
	i que et contin els peixos del mar!
—1067→
	9 ¿Qui no ho sap, per tots aquests éssers,
	que és la mà de Jahvè que ha fet això,
	10 que de la seva mà és l'ànima de tot ésser vivent
	i l'esperit en tota carn és el seu do?)⁷⁴⁵
	11 ¿No prova les paraules l'orella
	i el paladar gusta per si mateix el menjar?
	12 ¿Que consisteix en els anys la saviesa
	i la intel·ligència, en una vida llarga? 13⁷⁴⁶
	14 Si demoleix, qui edifica?
	Si fa caure la trapa sobre l'home, qui obre?
	15 Si reté les aigües, hi ha secada;
	si les avia, trastornen la terra!
	16 Amb ell hi ha fortalesa i estabilitat,
	són seus el qui erra i el qui el fa errar;
	17 torna estúpids els consellers del país
	i fa caure els regents en demència.
	18 La cadena dels reis ha desfermat
	i ha passat una corda als seus lloms;
	19 ell, que fa anar els sacerdots sense vestit
	i abat les autoritats de la terra;
	20 que retira la paraula als experts
	i lleva el judici als vells;
	21 que aboca el menyspreu sobre els nobles
	i afluixa el cinturó dels campions;
	(22 que descorre de les profunditats les seves tenebres
	i fa que l'ombra surti a la llum;
	23 que eleva les nacions, i les arruïna,
	que dóna espai als pobles, i els instal·la;)⁷⁴⁷
	24 que retira el seny als caps del país
	i els fa anar errants per un desert;
	25 van a les palpentes en tenebres sense llum
	i fan esses com un begut.

	13 1 Heus aquí que tot ho han vist els meus ulls,
	les meves orelles ho han sentit i comprès⁷⁴⁸;
	2 tant com sabeu vosaltres, sé també jo,
	no es pas que caigui jo davant vostre.
	3 Però jo vull tanmateix parlar a Saddai,
—1068→
	tinc ganes d'argüir contra Déu;
	4 que vosaltres no sou més que uns xarlatans,
	uns metges de fantasia sou tots!
	5 Oh! Si almenys calléssiu d'una vegada,
	silenci que us comptaria com a saviesa!
	6 Escolteu, doncs, els greuges de la meva boca
	i feu atenció a les raons dels meus llavis!
	7 ¿Us penseu defensar Déu amb un llenguatge injust,
	i la seva causa, proferint mentides?
	8 ¿Voleu prendre partit per Saddai,
	o voleu fer-vos els advocats de Déu?
	9 ¿Estaria bé que us escrutés a vosaltres,
	o l'enganyaríeu com s'enganya un home?
	10 Us afligiria una correcció severa,
	si tàcitament preníeu el seu partit!
	11 Si s'aixeca, ¿no quedareu atordits,
	i el seu terror no caurà sobre vosaltres?
	12 Les vostres velles màximes són sentències de cendra,
	els vostres escuts es tornen d'argila.

	13 Calleu davant meu i deixeu-me parlar a mi,
	i que em passi tot el que es vulgui!
	14 Prenc la meva carn entre les meves dents
	i poso la meva vida a les meves mans⁷⁴⁹.
	15 Ni que em mati, jo seguiré esperant,
	sí, defensaré davant d'ell la meva conducta.
	16 I això sol ja és prou per a justificar-me,
	que un profà no gosa comparèixer davant d'ell. 17⁷⁵⁰
	18 Heus aquí, doncs, que he aparellat el meu judici,
	conscient que sóc jo que tinc raó.
	19 Qui és que pot pledejar amb mi?
	Que ara mateix callaria i expiraria!
	20 Dues coses tan sols no hauríeu de fer amb mi,
	i aleshores no m'amagaré de la vostra presència:
	21 Aparteu la vostra mà lluny de mi,
	i que el vostre braç no m'esveri.
	22 Inicieu vós el debat, i jo respondré;
	o deixeu que jo parli, i vós repliqueu-me!
—1069→
	23 Com són de grans la meva falta i el meu crim?
	Feu-me saber quin ha estat el meu pecat!
	24 ¿per què amagueu la vostra cara
	i em considereu enemic vostre?
	25 ¿Voleu fer por a una fulla que el vent s'emporta,
	o córrer darrera una palla seca?
	26 Ja que escriviu al meu compte actes de violència
	i em retraieu els pecats de joventut,
	27 que m'heu posat els peus dins el cep
	i vigileu totes les meves sendes!
	28 Escosselleu al voltant de la meva arrel,
	14 5c li fixeu el terme que no pot passar;
	13 28b i ella es desfà con una fusta corcada,
	con un vestit menjat per l'arna.

	14 1 El mortal, nascut de la dona,
	de vida curta i plena de neguit⁷⁵¹,
	2 com la flor, s'esbadella i es mustiga,
	fuig con l'ombra i no s'atura.
	3 ¿I sobre aquest heu obert el vostre ull
	i a ell, el dueu a judici amb vós?
	4 Oh, si hi hagués un pur⁷⁵² sortit de l'impur!
	Ningú...⁷⁵³
	5 Com sigui, doncs, que té els dies comptats,
	que el nombre dels seus mesos depèn de vós:
	6 aparteu d'ell els ulls, perquè reposi,
	fins que hagi fruït del seu dia con un llogat!
	7 Perquè l'arbre conserva una esperança:
	si el tallen...
	...i torna a brotar,
	no para de treure verducs.
	8 Si la seva arrel s'ha fet vella a terra
	i mor la seva soca en el sòl,
	9 amb la sola olor de l'aigua retanya
	i fa tot de rames con un plançó.
	10 Però l'home, si mor, queda inert;
	quan un humà expira, on és? 11⁷⁵⁴
	12 Fins que es gasti el cel, no es despertarà
—1070→
	ni es deixondirà del seu son.
	13 Oh, si m'amaguéssiu al país dels morts,
	si m'hi abriguéssiu fins que us passés la ira,
	si em fixéssiu un termini per a pensar en mi,
	14 si un home, un cop mort, pogués tornar a viure!
	Esperaria tots els dies de la meva jova,
	fins que vingués el meu relleu!
	15 Em cridaríeu, i jo us respondria,
	frisaríeu per l'obra de les vostres mans.

	16 Perquè ara, vós em compteu els passos,
	sí, vigileu el meu pecat;
	17 el meu crim és segellat dins la bossa⁷⁵⁵,
	i poseu la marca sobre la meva falta.
	18 Però, una muntanya que cau es desfà,
	i una roca canvia de lloc;
	19 a les pedres, les desgasta l'aigua,
	els seus xòrrecs s'emporten la terra.
	Així destruïu vós l'esperança del mortal,
	12a i l'home s'ajeu per no aixecar-se:
	20 el sotsobreu per sempre, i se'n va,
	el desfigureu, i li doneu comiat.
	21 Si els seus fills són honorats, no ho sap pas;
	si són poca cosa, no hi pensa:
	22 no sofreix sinó per ell mateix,
	i és per ell sol que es lamenta».