&Al Tall i Mont-Jòia, 35 anys (versió valenciana del text) de Jan-Maria Carlotti
M’hi vaig trobar amb Al Tall el 1980. Els esperava a la plaça del poble, a Arles, com que tardaven a arribar, ho vaig aprofitar per a perdre’m una volta més al portal admirable de Sant Tròfim, la catedral. En arribar, i veient la bandera roja i groga sobre l’Ajuntament van pensar que l’havíem posada per fer-los un honor... No sabien que era la mateixa que la seua. —A mi no m’agraden pas les bandereres: si hi ha bandera, sempre hi haurà una presó i la bandera per onejar a sobre!—. Tot i això, entre la perfecció romànica del portal i d’anecdòtica bandera es podria mesurar la pèrdua de consciència de la nostra comunitat romànica i de la dependència ja antiga de les nostres terres que ens encegava.
Com Al Tall, Mont-Jòia havia començat el 1973 (vegeu http://www.mont-joia.com/www.mont-joia.com/html/memoria.phpe); com Al Tall, volíem en primer lloc, tornar a posar en circulació el vell repertori folklòric —que anàvem a cercar més enllà de la renaixença folklorista del segle XIX (Felibritge)—, i ens semblava prioritari d’enregistrar tot allò, encara que damunt de l’escenari cantàvem força cançons de creació nostra.
L’objectiu de l’associació creada l’any 1975 era la «defensa de la cultura provençal estesa a les seues dimensions occitanes i mediterrànies».
El primer disc al Chant du Monde va ser ben acollit a tot França. Nosaltres estàvem buscant la nostra identitat però cadascú sabia ja qui érem! El 1975 la ciutat nova de Vitròllas, al costat de Marsella, a la vora del que anomenem Mar de Berra, ens va proposar d’instal·lar-hi un centre consagrat a les tradicions populars i d’organitzar un festival. Érem dins aquesta Provença cosmopolita on sembla que viu gent de tota la Mediterrània des que Hèrcules en persona s'hi passejava...
Al consell municipal de Vitròllas hi havia regidors armenis, grecs, croates, italians, espanyols de tota mena. El festival seria, doncs, una trobada de músics mediterranis, els Rescòntres de la Mar!... Amb la primera edició, el 1976, feta de concerts, tallers, i col·loquis de musicologia, començaven deu anys d’intercanvis que havien de servir per a la Mont-Jòia, més que res per a reviscolar la nostra cultura i la nostra pràctica musical: cant, música, dansa, instruments... mirant de trobar entre els pobles veïns tot allò que havíem perdut en la lletra o en l’esperit —repertori, tècnica instrumental, funció dels músics, l’art del lutier...—.
El 1980 els d’Al Tall s’entusiasmaren per la idea i nosaltres per la seua música i la seua llengua valenciana perquè eren un descobriment gloriós. Van portar a València el nostre fanalet mediterrani i allà va continuar encès fins al 1990. A Arles, els Rescòntres van augmentar els intercanvis, ja fecunds, entre occitans, i esdevingueren ben prompte un far per als mediterranis.
El 2010, la Universitat d'Alacant ha celebrat els 35 anys d'Al Tall. A Itàlia o a Bèlgica, on tinc amics amb qui intercanvie notícies, estan tots sorpresos: no es poden imaginar a Europa un homenatge semblant, una celebració tan preciosa per a un grup de «música tradicional identitària». Prova, una volta més, que la cultura valenciana és singular. Vaig ser més que content de participar-hi perquè col·laborem junts des de 1980. De les Trobades del Mediterrani vaig retornar amb una exposició de Cartells Valencians realitzada amb Soledad Desfilis, i amb algunes cançons com L'Hereu Riera o la de Les vermaores que van influir força una especialitat meua dels 80: els ritmes «trencats», com dieu vosaltres, els valencians. Al Tall, per la seua banda, va enregistrar A Sant Joan, una cançó meua.
Ni ens hem perdut cap homenatge a algú de nosaltres sempre que ha sigut possible, ni hem deixat de reflexionar junts sobre tot allò que ens plantejava dubtes: per quina raó tornar a la música del passat mentre sembla que l’energia ve d’arreu, tret dels nostres mons? Per què aquest viatge interior ara que el món s'obri? Com portar avui a escena el repertori antic? Com digerir les informacions que ens arribaven de tota la Mar, desconfiant de l’exotisme i sense pretendre comprendre-ho tot amb motiu d’una estada folc o d’una passejada per Jeema el Fna a Marràqueix o per Mitilene!
Ara que som vells —envellir és l’única manera de viure molts anys—, puc dir que la vostra amistat va ser determinant en la meua presa de consciència de la nostra civilització i comunitat romànica, tan evident històricament i lingüísticament, però perfectament amagada: semblaria que no han existit els Trobadors, i que entre Narbona i Figueres es canvia de sistema planetari!... La trobada amb Al Tall era també un retrobament! No era una idea ignorada, sinó oblidada, aquest lligam antic entre el País Valencià i la Provença! Qui sap que les cadenes del port medieval de Marsella estan en la catedral de València; que la Porquerola del romanç valencià té una germana a la Provença; que el Cavaller Roze, figura històrica de Marsella al segle XVII va començar de jove a treballar en el negoci del seu germà... a València; que un dels primers contactes de Mistral i dels Felibres va ser Constantí Llombart i la revista Lo Rat Penat de València, abans que amb Balaguer. I en podríeu trobar una gran quantitat, com ara la semblança de l'Albufera i de la Camarga nostra, terra d'arròs i de canyes.
Crec que en el segle XX hem lluitat per difondre la consciència sobre la unitat lingüística dels països catalans, en el vostre cas, i dels països occitans, aquí, mirant cadascú cap a la seua capital nacional per a oposar-se al centralisme i reivindicar més autonomia. Espere, que en el segle XXI tornem a prendre consciència del conjunt europeu romànic, del qual formem part, i pel reconeixement del qual hem de lluitar, a banda i banda del Pirineu, tant com a Brussel·les. Adéu catalanistes i occitanistes, visquen els romànics! Així, potser, en sortirem de l’atzucac nacional. Espanyols i francesos, au vinga! No em molesta ser francés, em molesta que França siga tan arcaica, que tothora negue l'evident diversitat lingüística i històrica de la «Nació» francesa i també... les seues conseqüències.
Romanistes també per aportar el nostre codolet romànic a la mont-jòia o munt de pedres de la renaixença llatina. Doncs, sí! Encara que a vosaltres us fa por la idea llatina perquè és motiu de fer burleta, tanmateix, ens ha d’animar... no per a replegar-nos entre llatins, així no anem bé!, ni mai més per a tirar fora siga qui siga, al contrari, siguem del Poble de la Terra, siguem el Poble de la Terra!... Romànics i mediterranis. Si no tinguera més que una pregària per a fer-li a la Sofia, la deessa antiga de la saviesa, en el meu nom i el d'Al Tall, li diria que ens ajude de seguida a sortir de la manipulació del nord que ens vol portar, com a degenerats, a odiar els nostres germans magribins. Que ens ajude a estar molt atents al menysteniment de l’Europa del sud que va prenent força, cada dia més, a l’Europa del nord.
Jan Maria Carlotti
Mont-joia.com
Arles, 3 de gener del 2011