Saltar al contenido principal

Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània

Índex de comunicacions

Al Tall, les veus que travessen els anys

Dins de les circumstàncies de «l’ofici de viure», el factor que probablement ens costa més d’imaginar i de concretar, és el temps. El pas de les generacions i la memòria. I fer música té molt a veure —almenys— amb dues coses molt personals, amb el gest (i tota la corporalitat expressiva que comporta) i amb la memòria. Tal com ens ha ensenyat Paul Ricoeur, la memòria es fa, s’inventa: cal oblidar mil detallets de la vida quotidiana perquè emergeixi allò que volem retenir en la memòria. I d’aquesta manera la memòria és alhora record selectiu i oblit.

Al Tall ha estat capaç d’assolir un objectiu només abastable per alguns grups de música elegits: inventar la música per a una generació i per a un país. I fer-ho a través del lligam amb la memòria de cançons de generacions precedents. Amb el resultat, que ara s’està veient de manera cada dia més precisa, de forjar el substrat de memòria sonora de generacions posteriors. Això seria, senzillament, la «tradició». No la «tradició» fòssil i massa sovint al·ludida per justificar el que siga, sinó la continuïtat contínuament adaptada a la gent que ens envolta. Amb el pretext «necessari» d’uns sons i d’unes estructures del passat, han sabut teixir un nou imaginari governat per les actituds del present (que no sempre són gaire coincidents amb les del passat que prenem per referència) i per la voluntat de bastir un espai compartit, un espai per a la comunitat. O sigui, bastir un país: un espai comú de ser; d’estar-hi, amb les coincidències i amb les divergències.

La societat del País Valencià (i dels Països Catalans) s’ha transformat profundament en les quatre darreres dècades. Ja en els anys setanta era impossible plantejar una música fora de l’espai de l’espectacle, amb el micròfon i l’escenari, i la creació de textos que plantegessin les preocupacions i els desitjos socials i personals de la joventut de llavors. I les fotos antigues del grup, on veiem uns barbuts amb mànigues de camisa i gestos informals, ens fan saber de seguida que allí hi havia molt més les preocupacions de The Beatles, de Bob Dylan o de Malicorne que no pas del Xiquet del Carme quan s’expressava amb el cant d’estil. Alhora, però, la «riproposta» que Al Tall va inventar volia tenir a veure amb una llengua, amb una manera de fer servir la veu i amb uns sons que volien transmetre una idea de continuïtat entre generacions, un lligam amb el so de generacions més grans, tot i que situat dins de les noves actituds. La lucidesa de Joan Fuster ho va percebre de seguida: aquest era el camí que calia seguir. I aquí podem tenir tots els dubtes que vulgueu si a Joan Fuster li agradaven «estèticament» les cançons i les músiques d’Al Tall. Aquesta no era la qüestió, el que tenia clar el pensador és que era un dels pocs camins per a teixir un espai de comunitat que les altres circumstàncies volien fer difícil i poc practicable. Que era nou i jove, i que els joves sempre tenen la raó del futur.

Els membres d’Al Tall, com passava amb altres cantants d’aquells anys, havien viscut prou directament molts dels elements de la música que deixen un rastre fort en la memòria, i especialment l’element personal de la veu. Una veu directa, potent i timbrada que, dins de les grans diferències, reconeixem en els valencians Raimon, Ovidi Montllor o Nino Bravo (i que, en canvi, no trobem en Lluís Llach o Quico Pi de la Serra, per dir-ne només dos). Aquesta vivència directa del so de les generacions precedents els va permetre filar un lligam sonor intergeneracional que després ha estat molt menys evident en grups posteriors. Cal recordar que la idea de «fusió musical» —aparentment tan moderna i en realitat tan antiga com el món— es fonamenta sempre en una asimetria de partida: l’hegemonia d’un model musical majoritari (que en el nostre entorn cada dia més és el main stream anglosaxó) i uns perfums complementaris de músiques minoritzades i exòtiques; i així es consolida la world music industry.

Ara bé, Al Tall va indicar clarament un camí, va inventar els solcs per a construir una alternativa musical que alhora havia de ser una alternativa vital i una alternativa política. I durant més de tres dècades hi ha anat aprofundint, ho ha anat matisant i enriquint amb una vocació de plantejar treballs pioners, sovint arriscats. Tal com llegim en el clàssic John Blacking, fer música reflecteix, d’una banda, la societat on estem situats i, d’una altra banda, permet imaginar mons possibles. Fer música permet imaginar cap on volem orientar la vida. I el fet musical ens permet d’expressar-ho i de proposar-ho als altres.

Quan ara ens plantem davant de les tres dècades i mitja de feina, comencem a ser conscients del privilegi que tenim, com a país, de poder disposar d’Al Tall. Els ho hem d’agrair —ja sabeu que això no es fa si no és des d’una disposició voluntarista de servei!—, i hem de procurar que les seves propostes desvetllin cada dia a més conciutadans les emocions i la capacitat d’entendre els temps que vivim. D’entendre’ls i d’encoratjar-nos a actuar.

Jaume Ayats, Universitat Autònoma de Barcelona