Saltar al contenido principal

Al Tall: cultura i música tradicionals d’arrel mediterrània

Índex de comunicacions

Al Tall i la renovació de la música tradicional valenciana

En el marc de la taula redona «Els nous conceptes i aportacions d’Al Tall (1975-2010)», aquesta comunicació té com a objectiu fonamental reflexionar sobre el valor del paper que Al Tall ha tingut en la renovació de la música tradicional del País Valencià. Per a arribar a les nostres conclusions, repassarem de manera ràpida i simplificada alguns antecedents històrics i factors condicionants que han influït en la necessitat d’adoptar mesures extraordinàries per a preservar la nostra música tradicional.

Si parlem en termes històrics, l’interès per la música del passat és un fenomen relativament recent. L’estètica romàntica considerà necessari emprendre la recuperació del passat redescobrint compositors com J. S. Bach.1

Paral·lelament a l’activitat de recuperació de la música escrita dels clàssics europeus, els folkloristes del començament del segle XIX iniciaren l’estudi i la investigació dels comportaments musicals desenvolupats al marge de la trajectòria cultural del món occidental. Els objectius fonamentals que perseguien aquests pioners a l’hora d’elaborar les seues recopilacions eren, d’una banda, contribuir al desenvolupament dels nacionalismes europeus creant un arxiu que fóra representatiu d’un patrimoni musical diferenciat, i d’una altra, destacar el valor de la música tradicional enfront de la instituïda per les elits urbanes.2

Tanmateix, trobem una diferència fonamental entre els dos tipus de música: la funcionalitat.3 Tot i que la música s’integra dins de les anomenades belles arts, només la denominada música clàssica rep el tractament d’obra d’art. Això li assegura una protecció excepcional respecte de la música tradicional i la música popular. No obstant això, els estats —i les religions—, ja fa molts segles que es van adonar del potencial de la música a l’hora de desenvolupar un paper en la construcció d’identitats. La música no és només un conjunt de sons organitzats d’una manera determinada, sinó que s’ha d’entendre com un fet cultural i social amb un gran poder de convocatòria i mobilització.

L’estat espanyol també ha fet ús de la música per a cohesionar una població heterogènia.4 Des de mitjan segle XIX, quan s’identifica la música andalusa amb la música espanyola, fins al franquisme, amb la tasca encarregada a la Sección Femenina: la creació d’un corpus musical de cançons folklòriques desproveït de qualsevol càrrega simbòlica que fera palesa la diversitat ètnica d’Espanya.5

Pel que fa a la música tradicional del País Valencià, de la mateixa manera que ha passat amb altres músiques de tradició oral, ha vist desaparèixer part del seu repertori una vegada s’ha esvaït la seua funció o significació en la vida quotidiana. Com diu Vicent Torrent,6 es produeix un trencament en la cadena tradicional perquè ja no acompanya una funció o acte de la vida del poble. Per tant, de la mateixa manera que acceptem que la música de tradició oral no s’ha mantingut immutable, s’ha de considerar l’oblit de les músiques associades a una funcionalitat com un procés natural. Ara bé, un altre cas ben diferent es produeix quan la pèrdua o la substitució d’una música per una altra resulta de la pressió exercida per una cultura dominant sobre un grup social, el valencià, dèbil i mancat d’un estat interessat en la seua supervivència:7

Una pérdida musical puede verificarse como resultado de la coerción o bien ocurrir naturalmente, como cuando algunas instituciones sociales y sus músicas asociadas desaparecen y son reemplazadas. [...] Si la cultura subordinada es incapaz de llegar a compromiso alguno con el grupo hegemónico, la supervivencia de la música está en peligro.8

Tot i això, comptem amb remarcables treballs de recopilació del nostre patrimoni musical, entre els quals cal destacar la Fonoteca de Materials.9 Aquests tipus de recopilacions permeten la conservació d’un repertori que, per diferents raons, s’havia deixat d’interpretar. No obstant això, la recuperació10 de la nostra música a través de la posada en escena dels grups i danses folklòriques no deixa de ser una recreació del passat comparable a una exposició museística.11

Per contra, si el que es pretén és mantenir viva la nostra música tradicional s’han de prendre mesures extraordinàries creant música nova i actual que incorpore alhora els sons, els valors i les creences culturals.

Al final dels anys 60 del segle XX destaca el projecte iniciat per cinc joves estudiants italians12 que van emprendre la recuperació dels cants del sud d’Itàlia. Corrado Sfogli, director del grup: «No es tracta de fer un treball arqueològic i de repetició del que feien els cantants populars.».13 L’objectiu, per tant, és evitar la desaparició de la música tradicional renovant-la de manera que puga incorporar-se de forma natural als circuits de la música popular. De manera similar, al País Valencià apareix a mitjans dels 70 una proposta encapçalada per Al Tall i influenciada per aquesta tendència i altres, com el folk revival anglosaxó, i contrària al folklorisme imperant al País Valencià.14

Per tant, podem dir que, atesa la situació terminal i la marginalitat en què es trobava la nostra música en els anys 70 del passat segle, el pas endavant fet per Al Tall va tenir una gran importància per a la seua renovació. En primer lloc, el grup va trencar amb les postures immobilistes dels folkloristes que predominaven al País Valencià. En segon lloc, van mostrar que era possible crear un nou producte —que funcionava—15 fent ús d’elements tradicionals de la música valenciana. Finalment, van traure la nostra música del seu aïllament per a incorporar-la a un circuit internacional de música popular, la van donar a conèixer al món i van esdevenir un model que han seguit altres grups de l’àmbit catalanoparlant.

Ramon Canut Rebull

1. Sol posar-se com a data rellevant la interpretació de La Passió segons sant Mateu l’any 1829.

2. Disciplines musicològiques posteriors com la musicologia comparada (1885) i l’etnomusicologia (1950) han dut a terme una revisió metodològica i conceptual del folklorisme.

3. Podem afegir també el suport de transmissió i la participació.

4. No es tracta ací de tornar al concepte d’homogeneïtat cultural de Burckhardt i aplicar-lo al País Valencià. La nostra cultura és el fruit d’una multiplicitat d’interaccions: culturals, religioses, entre homes i dones, entre el món rural i l’urbà, etc.

5. Com diu Martí: «Etnicidad viene definida básicamente por la consciencia de pertenecer a un grupo humano determinado por una serie de atributos predominantemente de orden sociocultural que hacen que se lo pueda considerar una “etnia” o parte de una “etnia”». Martí, J. (1996): «Música y Etnicidad: una introducción a la problemática» [en línia]. Revista transcultural de música, núm. 2. [Consulta: 1 de setembre de 2016].

6. Torrent, V. (1990): La música popular, València, Edicions Alfons el Magnànim.

7. Una enquesta feta per El País l’any 1996 afirmava el següent: «La conservación de las tradiciones es un valor que no interesa más que a un 7% de la población». Citat a Pelinski, R. i al. (1998): Presencia del pasado en un cancionero castellonense. Castelló de la Plana. Universitat Jaume I. (Pàg. 93).

8. Kartomi, M. (2001): «Procesos y resultados del contacto entre culturas musicales: una discusión de terminología y conceptos», dins Cruces, F. (dir.): Las culturas musicales: lecturas de etnomusicología, Madrid, Trotta. (Pàg. 372).

9. Com diu Reig: «La Fonoteca de Materials ha sabut mantenir aquest esperit al llarg de 30 volums, una xifra rècord en la compilació de música tradicional sense reelaborar en tot el territori peninsular, i fins i tot europeu. Totes les mostres que citaré com a exemples estan extretes d'aquesta col·lecció que seria l'enveja dels etnomusicòlegs de qualsevol part del món i que ací, a casa nostra, és molt poc coneguda.» Reig, J. (2010): «La música tradicional valenciana: un llenguatge particular» [en línia]. Quadrivium, núm. 1. [Consulta: 1 de setembre de 2014].

10. Parlem de recuperació quan es tornen a interpretar peces del repertori tradicional que s’han deixat d’executar des de fa una generació.

11 Per a obtenir més informació podeu consultar Ayats, J. (2004): «Los grupos de música tradicional en Catalunya o la construcción de una identidad alternativa» [en línia]. Revista transcultural de música, núm. 2. [Consulta: 1 de setembre de 2016].

12. Nuova Compagnia di Canto Popolare.

13. Gómez, A.: «La Nuova Compagnia di Canto Popolare» [en línia]. El País Digital, 3 de setembre de 1984. [Consulta: 1 de setembre de 2016].

14. Per a obtenir més información podeu consultar Frechina, J. V. (2006): «Folk», dins Casares, E. (dir.) (2006): Diccionario de la música valenciana, Madrid, Iberautor Promociones Culturales.

15. Al Tall ha venut durant 35 anys milers de discos i ho continua fent en l’actualitat. A més, ha omplit auditoris, places de bous i camps de futbol cantant música d’arrel en valencià.