L'autoria del «Tirant» de Martorell a Corella

Josep Guia i Marín

Plana de la dedicatòria de Tirant lo Blanc en un exemplar de la primera edició, amb una sumptuosa orla xilogràfica

Primera plana del manuscrit de les obres de Joan Roís de Corella

No fa gaire temps, llegint el colofó del Tirant lo Blanc al llibre de Jaume Chiner El viure novel·lesc. Biografia de Joanot Martorell (1993), hi vaig substituir mentalment ―i així ho vaig apuntar al marge― «lo magnífich cavaller mossèn Martí Johan de Galba» per «lo magnífich cavaller mossèn Joan Roís de Corella», amb la qual cosa hi apareixia un coautor del Tirant que, a diferència de Galba, sí que era cavaller, sí que era escriptor i encara no era difunt quan s'acabà d'imprimir el llibre, el 20 de novembre de 1490. És a dir, que Corella podia ser ―vaig pensar― el cavaller tapat per Galba, en redacció de Corella, al colofó del Tirant. A més, aquest cavaller mestre en sacra teologia podia haver estat perfectament l'acabador real del Tirant, ja que les seves marques sovintegen al llarg de l'obra: fins en aquell moment (març del 95), Moll (1934), Riquer (1947, 1949), Miralles (1977, 1991), Badia (1989), Garriga (1991), Chiner (1991) i Hauf (1993) havien detectat un total de quaranta-sis manlleus de Corella presents al Tirant. I, a més a més, Corella podia haver estat temptat d'amagar la seva intervenció darrere del Galba difunt ―sense oblidar d'afegir-hi una jaculatòria piadosa: «al qual nostre senyor Jesucrist, per la sua inmensa bondat, vulla donar en premi de sos treballs la glòria de paradís»―, com a mesura prudent enfront de la Inquisició espanyola, amb qui no devia tenir gaire bona relació, tant per la seva participació en la traducció de la Bíblia Valenciana de 1477-78, com per l'edició de la seva versió del Psaltiri, a Venècia, el mateix any del Tirant i amb la mitjanceria del mateix editor d'aquest, Joan Rix de Cura. I tots tres, dues obres i un autor: el Psaltiri, el Tirant i Corella, són esmentats conjuntament en uns versos prou coneguts de Lo somni de Joan Joan (1496), on sembla que Gassull ens fa una aclucada d'ull, amb l'únic ull que tenia bo:

Encuriosit per aquesta història, m'hi vaig posar a estudiar sistemàticament ―amb l'auxili de les concordances lematitzades del Servei de Tractament Informatitzat de Textos Catalans― la presència de Corella en el Tirant, usant el mètode paremiològic, això és, la recerca de concordances fraseològiques (estilemes, locucions, frases fetes, sentències, proverbis...) entre les obres contrastades. Així, vaig arribar a localitzar un centenar de nous paràgrafs i passatges d'obres de Corella, iguals o concordants amb altres tants del Tirant. Aquesta allau de manlleus feia difícil de mantenir la hipòtesi ―actualment, la més estesa― que totes les obres implicades havien estat escrites per un Corella (1435-1497) molt jove i havien estat plagiades, entre 1460 i 1465, per un Martorell ja vell (1405/1410-1465). I no solament resulta difícil de sostenir aquesta hipòtesi pel volum de l'operació, sinó perquè algunes de les obres amb passatges concordats amb el Tirant pertanyen a la producció religiosa de Corella, amb datació molt probable, i, en alguns casos, molt segura, posterior a la mort de Martorell. Així, per exemple, al capítol 222, quan l'autor té l'ocurrència d'informar-nos que Tirant i la seva parentela són del llinatge de Roca Salada, ho fa amb una argúcia genealògico-literària de semblant estil a quan Corella ens explica per què Maria, la germana de Marta i de Llàtzer, es diu Magdalena:

«E per ço se nomenaven ells de Roca Salada, per ço com [...] prengueren un fort castell, lo qual estava sobre una gran roca qui era tota de bona sal [...] E per ço [...] deixaren lo nom propi» (Tirant lo Blanc; ed. Riquer, 1969: 11, 77). «E pres la senyora Magdalena [...] un castell, qui·s nomenava Magdalo, d'on se pogué fer se nomenàs Magdalena, sobre lo propi nom.» (Istòria de santa Magdalena; ed. Miquel i Planas, 1913: 309-310).

O als capítols 240, 357 i 474 del Tirant, on trobem una mateixa poètica expressió: «E un sospir que dels retrets del cor de Tirant espirant partia...»; «Com Tirant véu així parlar la donzella, [...] llançà un desmoderat sospir, qui fon eixit del retret del seu cor...»; «Car del retret de la mia ànima dolorosos sospirs expiren...» (Riquer, 1969: 11, 126, 368, 557), que concorda amb un paràgraf de la Història de Josef. «Ab làgremes que [...] e un gran sospir que del retret del seu cor procehia, respòs Jacob...» (Miquel i Planas, 1913: 71).

O la següent combinació a quatre bandes, entre el Tirant, la Vida de la verge Maria, la Istòria de santa Magdalena i la Història de Leànder i Hero: Tirant, ja mort, és esmentat per l'Emperador com «lo pilar en lo qual lo nostre estat segurament recolzava» (cap. 472) i ho repeteix: «mort és lo pilar qui sostenia la cavalleria!» (cap. 474), sense perjudici que, abans, un cavaller moro havia plangut la mort del rei de Tunis en idèntics termes: «lo pilar qui sostenia tota la Barberia» (cap. 347); així mateix, Jesús, ja ascens al cel, és lloat pel poeta com a «O, fort pilar hon tot lo món recolsa!» i la Magdalena, acompanyant la verge Maria en el Calvari, serà «pilar hon recolza tota natura humana», mentre que el parell lèxic pilar / recolzar el retrobem a la Història de Leànder i Hero: «recolzant tan gran pes damunt lo pilar de la verdadera amor».

O la concordança, parcialment advertida per A. Ferrando (1993), entre passatges del capítol 472 del Tirant i de l'Oració a la sacratíssima verge Maria: «perda's lo sol de nostra vista, cobrint aquell d'espessa boira e núvols», «cobriu-me prest d'un aspre cirici. Visten-se tots de fort i negra màrrega», i «Plany-se lo món cubert d'aspre scelici, / crida lo sol plorant ab cabells negres, / e tots los cels vestits de negra sargua».

O les variants de l'expressió «més angèlica que humana» que es troben, esmentades en hipotètic ordre d'aparició, al Debat epistolar amb el príncep de Viana, al Triümfo de les dones, a la Vida de santa Anna, a la Sepultura de mossèn Francí Aguilar i, ensems, al Tirant, on Riquer n'ha consignat deu, tot qualificant l'expressió com a «insistente muletilla [que] también se podría considerar como una firma de nuestro novelista». Tanmateix, clarament se mostra ―com deia sovint el nostre autor― que més que no una signatura poc probable de Martorell és un estilema ben cert de Corella.

O les concordances que hi ha entre dos capítols consecutius de la Vida de santa Anna (amb l'oració prèvia a la mort de la santa i les paraules de comiat del seu nét Jesús) i dos més del Tirant (l'oració i el testament de Tirant): «―O Déu infinit, alt, inmens, incomprensible, sol de justícia...» (cap. 16), «E més, vull que de present se pague una primícia...» (cap. 17); i «―Oh Redemptor de l'humanal llinatge, Déu infinit sobre natura, pa de vida, tresor sens preu, joiell incomparable [...] senyor immens, humil, dolç i beninge!» (cap. 468), «E més, vull e man que de mos béns sien donats...» (cap. 469).

O la identitat manifesta entre moltes descripcions sumptuàries del Tirant, especialment la de la tomba de Tirant i Carmesina, i les que fa Corella a la Sepultura de mossèn Francí Aguilar, on pertot, de forma concordant, es troben «clars alabausts», «ardents carmesins», «esculpides lletres d'or, d'orfebreria, d'esmalts...», «fines pedres», «belles perles», «balaixos i safirs», «fermalls d'inestimable vàlua», etc., sempre fabricats «amb molta art e delicadura». Aquesta obra, que és del 1482, també presenta concordances evidents amb Lo juí de Paris, per la qual cosa Lo juí, que en depèn, hauria de datar-se posteriorment.

O que en el Tirant hi hagi un passatge immaculista, al capítol 183, on llegim que Déu «en lo verge ventre d'aquella volgué pendre humana carn» i que en l'obra immaculista de Corella, Visió a la porta de la senyora nostra de Gràcia, aparegui, concordantment, que Déu decidí «ésser home en lo parahís del seu inmaculat verge ventre». Aquesta obreta, que és del 1487, presenta altres concordances evidents amb el Tirant, però no tinc espai per a ocupar-me'n.

O, tornant al colofó, és clara l'analogia que presenta l'excusació final d'aquest text amb la del penúltim paràgraf del «Prolech del trellador» que posà Corella a l'edició de Lo primer del Cartoixà: «E protesta que, si en lo dit llibre haurà posades algunes coses que no sien catòliques, que no les vol haver dites, ans les remet a correcció de la santa catòlica Església»; «...proteste [...] que tots los meus scrits, obres hi paraules, humilment sotsmet hi presente a correctió, decret y smena de la sacrosanta romana Sgleya...».

No és difícil d'entreveure-hi la Inquisició com a destinatària d'aquestes confessions, la segona de les quals, publicada l'any anterior a la mort de Corella, pot ser ben significativa del seu estat d'ànim: «tots los meus escrits, obres i paraules humilment sotsmet...» Hi comptaria també, entre els escrits, el Tirant o, altrament, l'argúcia dissimulatòria hauria estat eficaç, si més no, tant com ho ha estat posteriorment, durant cinc segles?

Un Tirant, doncs, farcit de marques corellianes reclamava, amb la quasi evidència d'un Corella coautor o acabador, l'intent de despullar l'hipotètic text genuí de Martorell de les adherències del retocador, que ja no podrem qualificar d'indiscret. Tanmateix, en posar mà a l'obra, els textos de Corella no se'n deixaven treure fàcilment sense endur-se al darrere, amb relacions i concordances ben arrelades i multiplicades, gairebé tot el llibre, de manera que una nova conjectura hi prenia cos: «Que no serà tot de Corella?», em vaig preguntar, el 4 d'agost, exactament. I de seguida vaig anar cap a la dedicatòria i vaig descobrir-hi, de nou, la mà de Corella, especialment en allò que Fuster (1993) anomenà la «suprema exhibició d'autoria» de Martorell i que no és res més que la «suprema inhibició d'autoria» de Corella:

Corella hi és aquest altri que no vol ésser increpat i ho fa d'una manera genial, posant la declaració en boca de qui, segles a venir (a partir de les darreries del XVII i no abans), passaria per ser l'autor principal del llibre, antic propietari com era ―hi ha documentació judicial que ho testifica: el plet de 1465 entre Galceran Martorell i Martí Joan de Galba― d'un primer manuscrit del Tirant, i a càrrec d'algú a qui ja no podien fer cap retret, perquè ja feia vint-i-cinc anys que era mort, quan es va imprimir el llibre. Però Corella fa aquest mutis emprant una fórmula ben poc usual d'assumpció de defalliments per part d'un autor, perquè allò que els autors solien fer era justament el contrari: si hi ha defalliments, que no me'ls carreguen a mi. Com així ho va fer Jaume Conesa, en la dedicatòria de la seva versió de les Històries troianes, d'on Corella prengué model, a més d'Enric de Villena: «si res hi aurà que no'ls plàcia e que'ls torn a enug, que no donen a mi algun càrrech». I d'on també plagià el fet de consignar la data d'inici de l'obra, i moltes més coses.

I de Martorell, què n'hi ha?, es preguntarà algú. Doncs, més o menys, això: el jove Corella, grafòman impenitent, escrivia i el vell Martorell li devia proporcionar materials (Guillem de Varoic, Letra de reials custums, Lletres de batalla...) i informacions orals. Uns materials, justament, que es conserven en un manuscrit que devia ser propietat de la família Martorell i la petja dels quals, en el Tirant, arriba fins al capítol 154, al voltant del qual diversos estudiosos del Tirant ja havien detectat una mena de frontera interior en el llibre. Així sembla confirmar-ho la presència en la segona meitat d'aquest capítol 154, d'algunes fórmules lingüístiques: «deixant lo llibre de recitar d'ells», «e torna a recitar de», «lo que ara recitaré» i «segons ja dessús és estat dit», les quals, alhora que hi fan un enllaç, tal com si s'hi reprengués la feina, inicien un canvi d'escenari, on ja l'amor predominarà sobre la cavalleria. Fins ací doncs, segons la meva hipòtesi, arribaria el Tirant de 1465. Després de la mort de Martorell, Corella continuaria tot sol, sense perjudici de tornar-hi a retoricar passatges, en aquests primers capítols. Altrament, Galba seria una mena de mecenes protector de l'operació, amic de Martorell i de Corella, al qual aquest va deixar investit com a cavaller al colofó, en premi de sos treballs. I no és l'únic cas d'un tal reconeixement pòstum, cavalleresc i literari. Corella, doncs, va amagar la seva autoria al darrere de dos amics ja morts, un cavaller arruïnat i un ric il·lustrat, i potser aquesta clandestinitat és la que li va permetre d'escriure, paradoxalment, una novel·la tan moderna, amb amors i amb sermons, que per alguna cosa tenia «títol de fel enamorat» i era mestre en sacra teologia. Tota una personalitat de dos senys, com ell mateix s'ho deia i com Fenollar li ho recordava.

Amb l'autoria de Corella es resolen gairebé tots els enigmes que plantejava el Tirant, alhora que la seva lectura ateny unes altres significacions molt suggestives, perquè el Tirant passa a ser una obra escrita al llarg de més de vint-i-cinc anys (del 1460 al 1489, probablement), per una de les personalitats més interessants de la València de la segona meitat del segle XV, i es converteix, així, en una mena de retaule o mural on es representen i projecten fets i obres de Corella, de la seva ciutat i del seu temps. Així, per exemple, les (altres) obres de Corella les podríem datar en relació amb el Tirant (Lo juí de Paris o la Història de Leànder i Hero se situen clarament cap al final; la Tragèdia de Caldesa, a partir del capítol 283; etc.) o el famós episodi conegut com la «profecia de València», al capítol 330, serà senzillament la descripció coetània de la València terroritzada per la Inquisició espanyola, que s'hi implantà el 1482: «Aquesta noble ciutat vendrà per temps en gran decaïment per la molta maldat qui en los habitadors d'aquella serà. D'açò serà causa com serà poblada de moltes nacions de gents, que com se seran mesclats, la llavor que eixirà serà tan malvada que lo fill no fiarà del pare, ni lo pare del fill, ni lo germà del germà. Tres congoixes ha de sostenir aquella noble ciutat, segons recita Elies: la primera de jueus, la segona de moros, la terça de crestians qui no venen de natura».

Una de les claus corellianes més importants del llibre és la relativa a la presentació i la mort del mateix Tirant, els quals passatges constitueixen dos homenatges clars al príncep de Viana. Carles de Viana era fill d'un tirà (Joan II a qui es refereix Corella, en carta al príncep, quan diu: «de cada dia vern los senyors tirans acceptar coses, les quals no els són donades») i de Blanca de Navarra, i Tirant, al capítol 29, es presenta així: «A mi dien Tirant lo Blanc, per ço com mon pare fon senyor de la Marca de Tirània [...] e ma mare fon filla del duc de Bretanya e ha nom Blanca...»; quant a la mort, tots dos prínceps ―l'un de llinatge i l'altre de nomenament― moren sobtadament de mal de costat, justament després d'haver-los estat reconeguda la primogenitura. Així, doncs, el fet que, al Tirant, els cavallers morien al llit, que tant sobtà Cervantes, ja té una explicació. I encara n'hi ha més passatges, la clau dels quals és el príncep de Viana.

Però el príncep de Viana va morir (1461) i també moriren Pere i Ferrando de Portugal (1465, 1470) i la guerra contra Joan II la varen perdre els catalans (1472) i el germanastre de Carles de Viana es va casar amb Isabel de Castella (1469) i volia ser rei de Castella i mig ho aconseguí (1475) i després ho fou d'Aragó (1479) i introduí la Inquisició castellana ací (1482). I, tot això, Corella ho acusa i, de grat o per força, s'ha d'acomodar a les circumstàncies. Especialment, a la circumstància inquisitorial, que va començar a fer-se notar a València amb la persecució de la Bíblia en vulgar i el processament dels fautors i responsables de la seva edició (1477-78). No se sap que Corella, a diferència de mestre Borrell i del bisbe Jaume Peres ―tots ells correctors, en major o menor grau, de la Bíblia valenciana―, fos cridat a declarar per la Inquisició. Tanmateix, tant si li feren la pregunta formularia habitual com si no, el fet ben cert és que pel que fa al Tirant, per si de cas, va deixar les coses ben dissimulades per tal que mai ningú no li digués: «Mossèn Corella, en la traducció d'un llibre apel·lat Tirant lo Blanc, digueu com hi sou intervingut e què hi heu fet». Les dissimulacions del colofó de la Bíblia, amb traduccions imaginàries a càrrec de Bonifaci Ferrer, no donaren resultat, però les del colofó del Tirant, amb traduccions imaginaries a càrrec de Martorell (amb un fons llunyà de veritat pel que fa a la versió catalana del Guillem de Varoic) i de Galba, sí que en donaren, amb una vigència de segles.