Vagi + infinitiu en el sistema modal, temporal i aspectual
Sebastià Mariner Bigorra
Universitat Complutense
Quan vaig estudiar l'estructura dels modes en la nostra conjugació1, de les perífrasis que avui encapçalen el títol no me'n vaig ocupar pas gaire. No les conté explícitament el quadre general2 introductori de la doctrina de tot l'article, ni hi són ateses en les demostracions dels valors de les altres, que el constitueixen. No en podria pas justificar -ni tan sols excusar- l'omissió pel fet d'haver-ne exclòs els temps compostos: en decidir-ho així, pensava només en els que ho eren d'haver + participi; de fet -i amb força incongruència- la perífrasi corresponent de l'indicatiu, vas cantar, sí que hi és exemplificada com a al·lomorf de cantares3. (De fet, el «compost» omissible era vagis haver cantat).
Quan, dos anys després de la primera publicació esmentada, el Dr. Alarcos Llorach s'hi referí d'una manera general4, tampoc no els féu gaire cas. Si ho he escorcollat bé, hi ve a topar només, com de passada, en dos pars.:
p. 23:
p. 24:
No sembla pas que
aqueixa atenció només de retruc -amb el bandejament
parió d'aquestes perífrasis en el quadre general de
la mateixa p. 23- s'hagi degut a
la intenció programàtica del treball anunciada ja en
el par. 2: «Ens limitem
també a considerar els trets verbals més
freqüents del català anomenat central, és a dir,
el de Barcelona, que informa en general la llengua escrita i que
tan bé resta exposat a Badia 1962»5.
Prou que, en alguns passatges, l'exposició presa com a
bàsica pel Dr. Alarcos per a la
seva classificació pareix haver menystingut aquestes
perífrasis. Ultra llur exclusió habitual també
en els quadres generals -començant pel que els enceta en el
par. 150-, poc favor els fan,
p. ex., la n. 3 de la mateixa p. 275: «Aún
podríamos añadir el pretérito imperfecto
perifrástico (vagi cantar)
y el pretérito pluscuamperfecto
también perifrástico (vagi haver
cantat), que, aunque no
pertenezcan al lenguaje más correcto, tienen su vida en
catalán...»;
o bé la
presentació estilística de llurs valors
semàntics en començar-ne el corresponent par. 217: «...
en el lenguaje hablado se usan normalmente
otros dos pretéritos de subjuntivo a base de
perífrasis..., que en ocasiones llegan al propio
catalán escrito».
Ni la «menor
correcció» ni el caràcter preferentment
col·loquial han impedit el mateix Dr. Badia de donar una gran importància a
l'estudi dels esmentats valors semàntics en el cos del
par.6,
ni, per altra banda, s'ha entretingut poc ni gaire a fonamentar els
motius de la seva relativa minusvaloració. Molt menys
encara, doncs, deuen haver influït en el tractament del
Dr. Alarcos: la seva referència
al «català anomenat central... que
informa en general la llengua escrita»
cal entendre-la
segons la matisació que li dóna ell mateix, per
oposició, en la continuació del passatge esmentat:
«Els fenòmens que poden tenir lloc
en altres tipus de parla i en altres zones catalanes queden
marginats».
Més que
més quan la Gramàtica normativa no sembla pas posar
cap trava que autoritzi a titllar gens d'incorrectes aquestes
perífrasis. En primer lloc, en presentar-les7
del tot parionament amb les de l'indicatiu: «Amb l'infinitiu d'un verb es formen dos
pretèrits (dits perifràstics): vaig
cantar...; i vagi cantar... Ex.: Ell va dir el mateix (que val tant
com dir Ell digué el mateix). Ell no diu que tu
li ho vagis contar (que val tant com dir Ell no diu que tu
li ho contessis)».
La nota que, a peu de plana, hi
afegeix el Dr. Coromines (va entre
claudàtors) tampoc no afecta la correcció,
sinó que -tal com ha estat avisat ací més
amunt, en la n. 3- marca una
distinció entre la total equiparació d'ambdues
formacions -sintètica i perifràstica- d'indicatiu i
la diferència -recollida, però explicada d'una altra
manera per Badia, segons ja consta més amunt, en la
n. 6- entre la sintètica i la
perifràstica de l'altre mode: «Es
pot substituir sempre va dir per digué,
digué per va dir i vagi dir per
digués, però no sempre es pot substituir
digués per vagi dir; per exemple, aquesta
substitució no podria fer-se en ell volia que li ho
digués. Vagi dir és un pretèrit
perfet de subjuntiu, digués és un imperfet, que
també s'usa amb valor de perfet de
subjuntiu»8.
En segon lloc, en admetre'n -ja dins els Additaments, p. 174- també parionament els
corresponents compostos, vaig haver cantat i vagi
haver cantat (aquesta, altra vegada «amb el valor d'un pretèrit perfet de
subjuntiu»
) en notes a la llista dels temps compostos en
general.
Pertocant la
presència de les perífrasis en la llengua escrita,
tampoc no em sembla que s'hi puguin fer reticències. Com que
en aquest terreny és ben admissible el criteri d'autoritat,
acudiré a la màxima: prosa científica
(lingüística, literària i filològica en
general; no gens col·loquial, doncs) del mateix Dr. Coromines. Sense escorcollar, sinó
només espigolant-los de passada mentre llegia Entre dos
llenguatges9
amb una altra intenció fonamental, n'he pogut arreplegar
aquests exemples: I, 19 «es
comprèn molt bé que... la zona al llarg de
l'aragonés vagi confondre els dos matisos»
; 21
«seria natural que [la norma] vagi
resistir millor en les zones oest i nord-oest del regne»;
111 «no hi ha cap prova que l'imperfet o
bé mots com... vagin tenir en el seu parlar una
pronúncia altra que wè»;
154
«tot text del segle XIII que no vagi ser
publicat per un filòleg necessita una nova
edició»;
179 «és
versemblant que l'arquetipus dugués ací si fa o no fa
el text que he suposat per al poema, i que el lapsus... vagi donar
naixença a aquest mot»;
222 «fóra inconcebible que vagi caure ell
mateix... en el defecte que retreia a Russinyol»;
II 82,
«té versemblança que
formés la punta extrema d'aquest nom de planta, punta en la
qual vagi existir el nom, si bé amb poca
vitalitat»;
105 «fóra un
error de voler canviar això..., i no perquè no vagi
significar això mateix»;
116 «és fàcil que aquest nom... vagi
existir»;
140 «no fóra
menys possible que el nominatiu d'aquest nom vagi tenir la forma
Tannepaeser»;
142 «pot
molt ben ser que la vagin freqüentar monarques més
il·lustres»;
147 «sobre
tot si prenem aquest terme ètnic en el sentit de llengua
bàrbara que es vagi parlar en els límits de la
Gàl·lia romana»;
223 «en el seu trasplantament a l'illa és
probable que vagin obrar meres raons de fama o prestigi»;
III, 9 «i és lògic que si
en lladre ha predominat excepcionalment... la forma del
cas recte sobre la de l'oblic lladró, també
baador vagi restar limitat a alguns textos
arcaics»;
140 «és
possible que el pas... es vagi produir ja en
àrab».
Comptat i debatut, doncs, sembla que allò que ha perjudicat aquestes perífrasis, escatimant-los l'atenció que justament es mereixen, ha estat llur caràcter «secundari» diacrònicament i estilística, parió de les corresponents de l'indicatiu, que sí que son de bo de bo al·lomorfs de les sintètiques respectives. I, com que aqueixes d'indicatiu són força més emprades..., han ocasionat que paguessin les justes igual que les pecadores, àdhuc en casos en què no deixàvem de notar i fer constar símptomes de «justícia». (Almenys, en el meu personal, i tot i que em sol ésser difícil la memòria dels motius de no fer allò que no faig, em sembla que degué anar, més o menys, així). En canvi, la importància d'una tal simptomatologia pels que guaitaven el català des d'una altra perspectiva (recordeu aquella ponderació del Sr. Moll cap a la fi de la n. 6) és natural que els preocupés per a buscar-li «equivalències», si més no, ben aproximades; talment l'esforç de la p. 207 de Catalan, d'A. Yates10, ja al·ludit en acabar la n. 8, fent part del cos de l'obra i encara recalcat amb negreta, i no pas arraconat a peu de plana i en lletra menuda, tal com havíem fet d'altres, entre ells, jo mateix11. Potser podria servir per objectivar una mica això que acabo de suggerir la diferència de tractament també en el nivell didàctic: una obra tan assenyada com és la del Dr. Rafel i Fontanals12 prescindeix del tot d'aquestes perífrasis en el Grau elemental, ben segur que per no complicar la conscienciació de la pròpia llengua en la ment de l'alumne, de la mateixa manera que només dóna les formes perifràstiques (no en canvi, ni que ho sembli: en tots dos casos simplifica la dualitat presentant les formes més freqüents i ometent les altres) en l'indicatiu. En canvi (ara sí, de bo de bo), la de l'ICE de la Universitat de València enregistra totes dues dobles formes ja des del mateix Grau13: de la mateixa manera que hi era impossible prescindir a l'indicatiu de, p. ex., posaren, freqüent en valencià, deuria haver estat perillós ometre vagen posar, perquè, tot just per no ésser usual en el parlar d'alguns alumnes, hauria pogut presentar-los dificultat a l'hora d'haver-lo d'entendre si se'l trobaven.
Tot al llarg d'aquesta presentació, ultra deixar justificat que em cal esmenar l'omissió (d'unes formes que han trobat lloc fins i tot en els quadres generals d'un Grau elemental -també prescindint dels temps compostos amb haver- destinat a valencians, tot i que ells en deuen fer menys ús que no pas nosaltres!), confio que haurà quedat prou clarament suggerit un cert desacord entre les opinions dels que ens havíem fixat -ni que fos més de gairell que no calia- una mica en llurs usos i valors, sobretot pertocant la noció més important que en fa un temps sui generis, no equivalent del tot a cap altre: aspecte (la Gramàtica normativa, amb un cert binarisme implícit), temps i, de retruc, mode (Badia, amb un cert id. id.; Alarcos, sense), mode sobretot i, solidàriament, temps (jo, amb binarisme explícit). Qui té raó? Repassant les notes 6, 8, 9 i 11 hom podrà actualitzar que una mica tots i, potser, del tot ningú.
Perquè de
valor aspectual en té (ací mateix ha quedat
palès en l'oposició vagi donar /
dugués, comentada en la n.
9). Però també hi vam veure que era pariona de la que
oposaria en l'indicatiu va donar i duia. Per
tant, no pas de perfecció / imperfecció (i menys
encara d'«acciones acabadas / no
acabadas»14
).
No tornaré a maldar ací per defensar que,
probablement ja des del llatí clàssic, la
noció bàsica d'aspecte que ací actua és
la duració (= iteració, en el cas de l'imperfet de
semantemes puntuals)15:
fuit es podia
dir de qui fou només un moment o bé una vegada;
erat, de qui
fou diferents moments o bé vegades. Només amb la
diferència que en la nostra llengua llevantina
s'esdevé el mateix que en castellà16:
el terme no caracteritzat no és, com ho era en llatí,
el «perfectum»,
sinó l'imperfet; en l'indicatiu, acabem de llegir-ho en el
passatge del Dr. Badia esmentat al
capdavall de la n. 14; pertocant els
nostres, recordeu la nota del Dr.
Coromines evocada en la n. 8.
I de valor temporal també, i ben propi dins el seu mode: no pas un esboirat pretèrit distingit només per una característica formal («perifràstic»), ni només un altre pretèrit «perfet». La seva diferència amb hagi + participi (remot/proper) ha quedat suggerida en la n. 9.
Pertocant el modal
-tasca específica d'aquesta contribució-, trobo que,
de bell antuvi -i malgrat les dificultats que tindré a
l'hora de resoldre la manera de col·locar-lo, aquest
pretèrit remot és fàcil d'incloure al quadre
general d'Interpretació... on manca injustament:
aquest valor modal és força més definit que no
faria pensar una pura oposició amb portés
per «un grau más intens de
modalitat»
d'aquesta altra forma -segons he copiat del
Dr. Alarcos en començar aquestes
planes-, i força menys complicat del que haurà pogut
barrinar el lector d'aquella nota de trascantó en l'esmentat
article, reproduïda ací en la n. 11. Efectivament, i donant per repetida tota
l'argumentació teòrica d'aquell treball (del qual
aquest no en vol ésser una retractació, sinó
una correcció, esmentat-hi una omissió injusta, tal
com he anunciat en posar-me a la tasca)17,
l'aparionament amb l'indicatiu vas cantar, arrenglerat com
a pretèrit remot en la mateixa casella on hi ha com a
present cantes, recomana posar vagis cantar com
id. id. en la que
conté cantis com a present, ço és, en
la del potencial-eventual. En efecte, aquesta recomanació
per part del significant es veu recolzada plenament del
cantó del significat: el sentit d'aquestes formes en tots
els exemples recollits -i, si no m'erro, en tots els imaginables-
les refereix a esdeveniments presentats no pas com a simplement
ocorreguts (indicatiu), ni tampoc com a purament fingits
perquè certament no van ocórrer (irreal): hom hi
reconeix que va poder ésser així, però no ho
sap18
del cert, ni sí ni no. Això mateix hauria calgut dir
d'hagis cantat (i de vagis haver cantat), si els
temps compostos haguessin entrat en el quadre. Són del
mateix mode; llur oposició és, doncs, no pas modal;
ha quedat ja suggerit que era temporal. Ara només cal,
potser, precisar que, de tots tres, vagis haver cantat
és caracteritzat del tot, àdhuc enfront de vagis
cantar: sempre comporta matís d'anterioritat relativa a
un altre pretèrit; per a expressar-lo, vagis cantar
el pot substituir19,
mentre que ell no pot pas ésser substitut de vagis
cantar totes les vegades (la majoria20)
que aquest no comporti anterioritat relativa a més a
més de la que ja li correspon com a pretèrit. No
caracteritzat enfront del seu anterior, és caracteritzat, en
canvi, vagis cantar respecte d'hagis cantat: no
sembla que aquell es pugui referir a un passat no remot, mentre que
aquest pot dir-se, ultra de fets proppassats en son ús
propi, també de remots en l'indiferent, tal com passa amb
els corresponents temps de l'indicatiu21.
La situació proposada sembla que també rutila pertocant el funcionament dels modes. Una part ja constituí la n. 13 d'Interpretació... recollida ací més amunt (n. 11): la que es refereix a la substitució d'aquests pretèrits del potencial-eventual pel pretèrit de l'irreal. Cal, però, afegir ara que la més freqüent de les substitucions, l'assenyalada en la Gramàtica normativa amb l'exemple de contessis amb el valor de vagis contar, és també satisfactòriament explicable dins la consideració general: contessis, present d'un dels irreals, termes no caracteritzats enfront del potencial-eventual, es pot emprar amb el seu valor indiferent en quant a mode i en quant a temps (el present és no caracteritzat enfront d'un pretèrit)22.
Tot el que fins
ara ha estat per a mi planer23
se'm torna costerut quan, en el moment de posar vagis
cantar en la casella de cantis, he de resoldre la
manera de fer-l'hi constar: ¿separat de cantis
només amb una coma, tal com ho ve a estar en l'indicatiu
vas cantar de cantes, volent dir que entre ells
no hi ha cap oposició de caràcter modal (ni de
modalitat de frase, doncs, ni d'actitud mental, ni
d'inflexió gramatical, d'acord amb la «noció bàsica triple»
esmentada al títol d'aquell treball) directe24,
sinó d'altra mena (temporal, aspectual...)? Perquè
pugui ésser així caldrà (ultra raonar el
desús de vagis cantar en modalitat impressiva, tal
com acabo de fer en la n. 23, i donar per
bo que l'actitud mental és la mateixa, segons em sembla
haver provat prou en presentar-los com potencials-eventuals) que
vagis cantar pugui aparèixer en la modalitat
expressiva i fora d'inflexió per subordinació, tal
com hi vénen quan cal cantis (i hagis
cantat i tot).
Ara bé, no puc dissimular que tot el material aliè que he pogut esmentar ací referent a la perífrasi vagi + infinitiu el dóna només en modalitat declarativa i, ensems, en subordinació, tant en els exemples de les Gramàtiques com en els usos amb què m'he trobat. Davant d'això, ¿caldrà posar entremig de vagis cantar i cantis força més que una coma: un parell de barres, una de continua que representi llur oposició en modalitat de frase, pel fet que el primer fóra característic de la declarativa, mentre que el segon es podria usar en totes tres esmentades (per tant, no caracteritzat), i una de discontinua de punts, que en representi l'oposició, purament sintàctica, per inflexió (altra vegada caracteritzat el primer, que només apareixeria en la subordinació, i no caracteritzat el segon, que es troba -igualment com passa amb hagis cantat- en sintagmes independents i també en subordinats)? En aquest supòsit s'esdevindria que -per fi- fóra adient anomenar «subjuntiu» el mode de la perífrasi que ens ocupa, por tal com la seva presència comportaria automàticament una subordinació; això valdria també per al seu compost vagis haver cantat.
Tot amb tot, he de
confessar que ni l'esquer d'atribuirme l'haver descobert dos
subjuntius de bo de bo no em fa picar del tot a decidir-me per
aquesta solució segona. Potser en el pla de la
norma...25;
però en el del sistema em queda un escrúpol ben fort.
Ultra pensar que la meva ignorància personal d'exemples de
vagis cantar expressius per un cantó i independents
per un altre no és prou com per dir que no n'hi ha, em trobo
encara més poruc per assegurar que no n'hi pugui haver. I
més, perquè, com a interlocutor, no sols em sento
capaç d'entendre'ls immediatament, sinó que ni menes
em farien estrany. Suposem, per exemple, que algú em
digués «tant de bo vagis
encentar»,
en comptes de «t.
haguessis encertat»
o bé «t. encertessis»,
certament habituals.
Jo entendria fàcilment i còmoda que aquesta persona
em desitja un encert en quelcom fet per mi abans (per tant, ≠
encertis -ara, avui, enguany...; aquesta tarda, nit,
demà, passat demà...-), un abans fora de la unitat de
temps que llavors duu en el seu pensament (per tant, = ahir,
despús ahir...; la setmana passada, l'any passat, fa dos
anys, tres anys enrere...; i ≠ hagis encertat -aquest
matí, avui, aquesta setmana, enguany...; àdhuc, amb
anterioritat relativa a una acció encara més futura,
aquesta tarda, nit, demà, passat demà...-), quelcom,
però, que ell no sap si de bo de bo és un encert, per
bé que no vol donar lloc a que jo pensi que sospita que no
ho fos, i per això ha defugit les dues perífrasis
habituals: elles, en llur valor negatiu, podien haver suggerit, com
a irreals; que ell ja opina que no vaig encartar: «...
però vas errar».
No em veig amb cor, doncs, per a decidir. Es una llàstima i em dol; però lleialment em cal deixar-ho com una invitació que ho faci qui tingui més capacitat de lectura i possibilitat d'enquestes que no pas tinc jo.