Saltar al contenido principal

Anna Montero

Semblança de Anna Montero

Vaig nàixer a Logronyo l'any 1954, de pares valencians. Quan tenia cinc anys, la família va tornar a València, on vaig estudiar a l'Alliance Française, rebent així una formació humanista i literària que marcaria la meua vida des del punt de vista cultural i professional. Em vaig llicenciar en Filologia Francesa a la Universitat de València i més tard vaig ser professora de francès.

Amb la publicació del meu primer poemari, Polsim de lluna (1983), se'm van obrir les portes de la poesia catalana. Segurament és l'únic interès que té aquest llibre, si més no per a mi. Amb els dos reculls següents, Arbres de l'exili (1988) i La meitat fosca (1994) em cercava a mi mateixa pels camins dels versos i temptejava les eines de la llengua amb una certa timidesa. Crec que és a partir de com si tornés d'enlloc (1999) quan vaig trobar una veu pròpia.

Paral·lelament a la meua activitat poètica, vaig iniciar-me en la traducció amb dos textos de Charles Baudelaire, Petits poemes en prosa (1983) i els Paradisos artificials (1985), en col·laboració amb Vicent Alonso. La immersió en una altra llengua i en altres veus a través de la traducció poètica m'ha permès aprofundir en les possibilitats del llenguatge i, alhora, enriquir-me en eixamplar les fronteres de la meua experiència.

A més dels poemaris i traduccions (de poesia i de prosa), he publicat articles d'opinió i ressenyes en diferents mitjans, com ara Daina, Caràcters, Reduccions, Serra d'Or, Avui, etc. Poemes meus figuren a diverses antologies i han estat traduïts a l'espanyol, al francès, a l'anglès, a l'italià, a l'alemany i al rus.

Els poemes «Amaga l'arbre» i «geografia del silenci» (amb el títol «Vesprades») han estat musicats i gravats pel cantant Miquel Gil.

Poètica

A través del poema, del coneixement que el poema articula, m'acoste a la realitat, als fenòmens, a les coses, a mi mateixa, no per cercar una resposta, sinó per copsar la multiplicitat de sentits que cada moment, que cada imatge contenen. Només a través del poema puc tocar la diversitat del món, sondejar la profunditat de l'experiència.

Escric perquè vull conèixer-me i perquè vull conèixer l'altra que em mira per darrere del muscle quan escric.

El poema naix d'una llum, d'un ritme, d'una veu que arriba de dins i que vol ser expressada. Del contacte amb les coses, del contacte de la realitat i la ment. És una llum, un ritme, una veu. En aquest sentit, la poesia participa de la pintura, de la música i de la meditació.

La poesia és una mirada i una actitud. És estar atenta a la realitat que la realitat amaga. A través de la poesia sóc més jo i més plenament.