Biografia d'Ausiàs March
Ausiàs March1 és el poeta més rellevant de la literatura catalanovalenciana medieval. Va nàixer segurament a València l'any 1400. Descendia d'una rica família catalana de burgesos i funcionaris, que accedí a la noblesa a partir de 1360, any en què l'avi del poeta, Jaume March (1300-1375) assolí la condició de cavaller. El seu oncle Jaume (ca. 1336-1410), hereu de les possessions que la família tenia a Catalunya, i el seu pare Pere (ca. 1337-1413), hereu de les del Regne de València, van ser també poetes i homes de lletres. Ausiàs era fill de Pere March i de la seua segona esposa Lionor de Ripoll, que també tingueren una filla, Peirona, nascuda amb posterioritat al poeta. Després de la mort del seu pare (1413), Ausiàs March esdevingué el cap de la branca valenciana de la família, un clar exponent de la petita noblesa local.
L'autor va passar la seua primera joventut molt vinculat a la vila ducal de Gandia —proposada tradicionalment com la seua ciutat natal— en la cort de la qual va prestar els seus serveis (1415-1418). Ausiàs March va rebre una formació cavalleresca, conforme requeria la seua condició social, però també una altra de llibresca, como es dedueix de la seua fecunda dedicació literària posterior, que arribà a superar amb escreix la del seu pare i la del seu oncle. Amb aquest bagatge, després d'instituir la seua mare com a hereva universal (1419), inicià la carrera militar en 1420, any en què, juntament amb altres poetes, com el català Andreu Febrer o el valencià Jordi de Sant Jordi, es va incorporar a l'armada del rei Alfons el Magnànim per a participar en la primera campanya italiana d'aquest. Entre 1420, any en què va ser adobat a cavaller, i 1421, va combatre en les illes de Sardenya i Còrsega. En aquesta última va participar activament en la presa de la ciutat de Calvi i en l'infructuós setge de Bonifacio, després del qual, va abandonar l'expedició que duria al rei a Nàpols i va regressar al Regne de València (1421). Però encara va protagonitzar una altra intervenció militar, quan, en 1424, s'incorporà a l'armada que, sota la direcció de Frederic de Luna, va combatre contra els pirates nord-africans a Sicília i conquistà l'illa de Querquens.
En 1425, el rei Alfons el Magnànim va recompensar els serveis militars prestats per Ausiàs amb la concessió d'alguns privilegis jurisdiccionals sobre els petits senyorius rurals de Beniarjó, Pardines i Vernissa (en l'àrea territorial de Gandia), que havia heretat del seu pare. Aquest mateix any el Magnànim el nomenà falconer major reial, perquè s'encarregara de la direcció i l'administració dels serveis de falconeria que el rei havia establit prop de l'Albufera de València. La concessió d'aquest càrrec es pot relacionar amb l'afició de March a la falconeria, que acredita el testimoniatge de dues versions d'una de les seues composicions (núms. 122a i 122b del poemari), en què sol·licita un falcó al rei. En 1429 mor la seua mare, fet que el porta a assumir la tutoria i la cura de la seua germana Peirona, que era sordmuda. Del mateix 1425 data un enigmàtic document de la reina Maria, esposa del Magnànim, en el qual ordena que es busque i restituïsca al domicili familiar un jovenet, que, al costat d'uns altres, havia fugit amb Ausiàs i es trobava per això «en via de perdició», cosa que ha permés especular, encara que sense fonament sòlid, sobre les hipotètiques tendències homosexuals del poeta.
En 1430 va cessar com a falconer major i passà a ocupar-se, fonamentalment, de l'administració dels seus senyorius i de la defensa dels seus privilegis feudals, enfront del poder ascendent de la burgesia ciutadana i de la mateixa monarquia. Així, en els anys trenta, a més de millorar la productivitat de les seues terres amb la introducció del cultiu de la canya de sucre, va sostenir diversos enfrontaments amb la vila de Gandia i, en particular, amb l'infant don Joan —futur rei Joan II d'Aragó—, titular del ducat d'aquesta des de 1433, el qual arribà a establir a favor de la vila ducal una sèrie de restriccions a la jurisdicció que Ausiàs tenia sobre el senyoriu de Beniarjó. Des de llavors, els conflictes entre el duc de Gandia i el poeta van ser constants i, fins i tot, van arribar a ser objecte de debat en les corts del regne. Només des del moment en què la titularitat del ducat va passar al príncep de Viana (1439), i especialment des de 1447, les relacions d'Ausiàs amb Gandia van tornar a ser fluides.
En 1437 Ausiàs March es compromet matrimonialment amb Isabel Martorell, germana de Joanot, l'autor del Tirant lo Blanc. Aquest compromís va originar un greu conflicte amb Galceran Martorell, germà major d'Isabel, ja que Ausiàs es negava a casar-se sense percebre prèviament el dot de la seua esposa pactat en les capitulacions corresponents. Les noces no es van celebrar fins a 1439, després que Joanot Martorell cedira a la seua germana Isabel la major part de les seues petites possessions de la vall de Xaló (en l'actual comarca valenciana de la Marina Alta) a fi d'assegurar-li el dot acordat. Però aquest matrimoni tan sols va durar uns mesos, ja que Isabel va morir en setembre del mateix any sense tenir cap descendència i després d'haver nomenant el seu espòs com a hereu universal. En 1443, el poeta va contraure segones noces amb Joana Escorna, pertanyent a una família adinerada de la petita noblesa valenciana que estava emparentada amb la del propi Ausiàs, per la qual cosa aquest matrimoni requerí la dispensa papal corresponent. Un any després, Ausiàs va vendre els senyorius que havia heretat de la seua primera esposa, i, a partir de llavors i fins a la seua mort, va fixar la seua residència habitual a València, encara que sense arribar a abandonar totalment les seues possessions de Gandia i Beniarjó.
Entre 1446 i 1447 el poeta i la seua esposa, amb altres autors valencians coetanis com Jaume Roig o Joan Roís de Corella, van contribuir al finançament de les noves obres empreses en el monestir de la Trinitat de València, sota els auspicis de la molt devota regna Maria, per a reconvertir-lo en un cenobi de clarisses, del qual va arribar a ser abadessa la també escriptora Isabel de Villena. En 1447, el príncep Carles de Viana, titular del ducat de Gandia des de 1439, va concedir a Ausiàs la jurisdicció civil i criminal de Beniarjó, Pardines i Vernissa, fet que suposava una mostra evident de la superació de les difícils relacions que habitualment havia mantingut el poeta amb l'anterior duc.
La bona sintonia d'Ausiàs March amb el príncep de Viana, personalitat culta i gran amant de les lletres, es confirma, així mateix, amb el nomenament del poeta per part d'aquest, en 1451, com recaptador de les seues rendes ducals. De tot això cap deduir que Ausiàs March va ser un decidit vianista en el plet polític que el príncep Carles va mantenir amb el seu pare i que l'obligà a fugir de Navarra en 1456, per a buscar protecció en la cort del rei de França i, després, en la cort napolitana del seu oncle Alfons el Magnànim (1457). En 1454 va morir la segona esposa del poeta, també sense deixar descendència. Mentre, Ausiàs prossegueix implicat en les seues ocupacions de senyor rural i, en 1457, mana construir una important sèquia —que encara hui porta el seu nom—, a fi de millorar el conreu de la canya de sucre, que ell mateix havia introduït a les seues terres vint anys abans.
Durant 1457 i 1458, March intervé activament en el contenciós entre un dels seus fills bastards i Francesc de Vilanova, a qui va reptar en una dura lletra de batalla per haver assaltat sense motiu el seu fill en desigualtat de forces. El poeta, tot transgredint els furs de València, va arribar a enfrontar-se violentament amb aquest individu, cosa que va motivar que se l'empresonara per orde del governador de València. No obstant això, gràcies als bons oficis de la reina Maria, la pena de presó va ser commutada per la d'arrest domiciliari. A aquest conflicte, i al que anteriorment havia mantingut amb Galceran Martorell (1437-1439), cal afegir encara els que li va ocasionar, en diverses ocasions, la seua gestió com a senyor feudal de vassalls cristians i musulmans.
Ausiàs March, ja malalt, va atorgar testament a València el 29 d'octubre de 1458, però pocs dies després, el 4 de novembre del mateix any, en va fer un altre de nou, al qual encara va afegir un codicil datat el 3 de març de 1459, el mateix dia en què va morir. Ausiàs no va tenir descendència legítima amb les seues dues esposes, però sí cinc fills bastards: Joan, Felip, Pere, Joana i Francesc, aquest últim ja mort abans de l'òbit del poeta. El poeta va instituir hereu universal a Jofre de Blanes, nebot de la seua segona esposa Joana Escorna, però la família catalana dels March va aconseguir finalment que els senyorius de Beniarjó i Pardines revertiren a ells, tot al·legant que eren l'única branca familiar directa i legítima de l'autor.
1.- Per a la biografia del poeta, ens basem, fonamentalment, en les aportacions bibliogràfiques següents, la referència completa de les quals podeu trobar en l'apartat 4 de la secció «Bibliografia» d'aquesta Biblioteca d'autor: Ferreres 1978; Colón 1979; Chiner 1993a, 1993b, 1997 i 1999; Garcia-Oliver 1998b; Villalmanzo 1999, i Torró 2005.