Visor de obras.

  —87→  
  —89→  

XII.

Maig de 1839.

RESTOS sagrats y antichs á qui venero; Relliquias de poder y de grandesa, Que com joyas de dol y de viudesa Lo calvo front de la montanya ornau: Tomba deserta de passadas glorias  5 Ahont exhala un recort cada bri d' herba, Ahont desperta mil fets d' armas é historias Lo trepitj que interromp ta eterna pau:

Jo ab mos cants vos salud', cants de amargura Unichs que deuhen ressona' en ma patria  10 —90→ Viuda afligida, immensa sepultura Hont dorman ¡ay! per no revíurer mes, Recorts de uns comptes soberans que un dia Feren tremola' als reys sobre llurs tronos, Recorts de jochs florals, de poesia,  15 De guerras, y torneigs y caballers.

Jo vos saludo, restos á qui estimo, Mes que l' fill del desert la tenda adora, Ahont del ventre al saltar de negra mora Llansá al véurer la llum son primer plor;  20 Os amo perque m' ánima afligida Retorna ab sols miraros á la vida, Perque si á dormir vinch entre eixas ruinas Me inspiran visions dolsas, somnis d' or.

Perdonaume si avuy mas trepitjadas  25 A rómprer venen lo eternal silenci Que dorm entre eixas voltas retalladas Plenas de fosca y misteriós ressó; Si á despertar las sombras de tants héroes, Que armats de punta en blanch sota las llosas  30 Reposan de llurs tombas ruinosas, Vinch de ma pobre gayta ab lo trist tó.

—91→

¿Que s' han fet, ó castell, lo pont de ferro Que tal vegada á un rey lo pas tancava, Mes que may á abaixarse se negava  35 A la veu del pobret, del afligit; Y lo argentat escut que en la muralla Brillava com la tanca d' or y plata Que, sostenent son manto d' escarlata, De un Soldá brilla en lo moreno pit?  40

¿Que se ha fet la lleugera galeria, Hont de amor tantas trobas ressonaren A la llum de la lluna, que imprimia Sos retallats contorns en la paret? ¿Las góticas finestras esmaltadas  45 De cristalls de color, ahont s' enroscavan, Com verdas serps entre las flors pintadas, Cent cintetas de pedra, que s' han fet?

Ombras espessas, misteriós silenci Omplan avuy las salas ennegridas  50 Ahont ressonaren antes las sentidas Y discretas cansons de un trobador: Ahont lo galant donsell de pell morena Vingué á vegadas vergonyós y tímit —92→ La corona guanyada allá en l' arena  55 Á posar á los peus de son amor.

Aqui en bona hora la endolada dama Al espos abrassá que en Palestina Son pendó ensangrentat de la divina Sion en los sants murs clavar lográ:  60 Aqui besá lo front rugós y negra, Y ressonar dessota ls' sonorosos Sostres sentí los esparons llustrosos Del valorós crusat que mort plorá.

La gótica capella aqui hi havia  65 Ahont novell caballer vetllá las armas Y ls' esparons dorats que amor debia Calsarli avans d' exir á guerrejar; Y los brillants altars d' or y de marbre Ahont, mort son paladí en la santa terra,  70 Fugint dels cants, festins y jochs de guerra, Vingué son vel sa dama á deposar.

¡Que no restás ¡mon Deu! entre eixas ruinas De aquells donsells y caballers y damas Una sombra brillant, com raig de flamas  75 —93→ Resta, entre 'ls astres, del cometa ardent! ¡Que no restás un trist ressó, á lo menos, De sos cants, y festins y crits de festa, Com en las cordas de una lira resta Débil ressó del últim cant recent!...  80

Mes ay! mentre ls' monts conservan       De núvols los llurs dossers,       Llurs cabelleras de boyras       Llurs diademas de neus,

A las torras que hi havia  85       Sobre llurs pichs altaners,       Que apareixian nius d' áliga       De la montantya entre ls' jels;

Y als gótichs castells feudals       Que llansaban fins al cel  90       Llurs mil agullas de pedra       Com mil llansas resplendents,

—94→

Los arrancá de llurs tronos       Ab sa antiga dalla l' temps,       Com de ram en ram despulla  95       Als gegants roures lo vent,

Com despareixan los núvols       Als raigs del sol primerench,       Com se ajauhen las espigas       Del segador baix lo acer.  100

Pedra per pedra caygueren       Llurs archs d' atmella lleugers,       Llurs murs coberts de verdura       Y ennegrits pel sol y l' vent,

Y sas blassonadas torras  105       Ahont armats de cap á peus       Ferits per fletxas de moros       Moriren tants caballers,

Y llurs brillants salons gótichs       Ahont penjats de las parets  110       Árgentats escuts y cascos       Brillaren en lo vell temps.

—95→

Pedra per pedra caygueren       Perque d' élls no quedás res       Mes que ls' recorts de llur gloria  115       Entre ls' restos de llur ser;

Mes que alguns trossos de pedra       Per donar als seggles fé       De que finiren los héroes       Y la honra y noblesa ab élls.  120

  —97→  
  —98→  

La femme a celá de commun avec l' ange que les étres souffrants lui appartienent.

BALZAC.

  —99→  

XIII.

Mars de 1840.

SÓU, oh ninas, las bellas       Las flors de aquesta vida,       Las doradas estrellas    Que encengué Deu, del cel en lo camí,       Perque del cel la senda  5       Amena sia y fácil       Al mortal que sa tenda    Planta un sol jorn en est desert sens fi.

—100→

Ingrat, ingrat, oh ninas,       Lo qui ab sa alé desfulla,  10       Deixant sols llurs espinas,    Estas flors que en sas mans posá l' Senyor:       Que l' alé cruel y dura       De la sort d' ell aparte       Los somnis de ventura;  15    Que may sone en sa aurella un mot de amor.

Mortals á qui una lira       Doná l' cel per cantarne       Al amor que os inspira,    Y als antichs paladins y á vostre Deu;  20       Canteu fins que os tremole       La ma sobre sas cordas;       Fins que vostre esprit vole    Al cel en vostras liras d' or canteu.

Mes no en cants llicensiosos  25       Se exhalen vostras arpas,       Ni en chors voluptuosos    Dignes de ídols tan sols de barro impur,       Sino ab trobas divinas       Y dignas ¡ay! dels ángels,  30 —101→       Pus ángels son las ninas    Á qui cremar debeu lo encens mes pur.

Y axi com reservada       Té un rey una corona       De mes jovells ornada  35    Pel soldat que mes guerras ha guanyat;       Pel qui per sa bandera       Ha rebut mes feridas,       Y á sa tenda lleugera    Torna ab lo escut y l' elm mes maltractat;  40

Una mes rica palma       La gloria reservada       Té pel qui en santa calma    Cante ab cantars mes purs son pur amor;       Pel poeta que á las bellas  45       Molt mes encens las crema,       Y alsa un altar per ellas,    Y á llurs peus posa humil sa arpa y son cor.

Ninas dels cabells rossos,       Las del blanch coll de cisne,  50 —102→       Las dels cossets ayrosos    Y gentils com las urnas dels perfums;       Hermosas catalanas       Als ulls de las quals prestan       Son blau lo cel, y ufanas  55    Las estrellas brillants llurs dolsas llums;

No temeu que ab mas cobles       Algun jorn vos insulte,       Pus si be durs son nobles    Mos versos com lo cor de un paladí;  60       Pus sóu per mí las bellas       Las rosas de ma vida,       Las doradas estrellas    Que m' posá Deu del cel en lo camí.

Pus no es tan grata al moro  65       Del desert la cisterna,       Ni del vert sicomoro    Secar son front dessota l' fresch dosser;       Ni lo aucellet se abriga,       Al comensar á plóurer,  70       De alguna alsina antiga    Entre la espessa fulla ab tan plaher,

—103→

Com dols á mí m' seria       Reclinar en la espatlla       De una hermosa algun dia  75    Mon front batut pel vent de adversitat,       O be de una bellesa       Sobre l' cor apoyarne       Mon cap quant la tristesa    Ab son pes sobre l' pit me l' te inclinat.  80

  —105→  
  —106→  

Des lo temps Rotlan, Ni de lai denan, Non fo hom tan pros Ni tan guerreian, Ni don sa lauzors Tan pel mon s' empenha...

BERTRANS DE BORN.- Mon chant fenisc...

  —107→  

XIV.

Octubre de 1839.

ASSENTAT un jorn estava       Dins son ayros pavelló       Ferit de traidora fletxa       Lo Compte Jofre l' Pelós,

Caygut lo cap sobre l' pit,  5       Recolsat en lo escut d' or       Que llú sobre son mantell       Com la lluna en l' horisont,

—108→

Mirant lo camp de batalla       Ahont guerreija valoros  10       Lo emperador Cárlos Calvo       Ab sos nobles y barons;

Mirant com lluen las armas       Als raigs del astre del jorn,       Com estrelletas que rodan  15       Detras de un roig vel de pols;

Mirant com volan á trossos,       Entre espurnetas de foch,       Las porras de armas ferradas       Y ls' elm clavetejats d' or;  20

Mirant com corran pel camp,       Com brillants exhalacions,       Las fletxas que ratllan lo ayre       De foch ab mils cércols roigs,

Las punxagudas banderas,  25       Los pendons llarchs y rodons,       Y los cabdals de tres puntas,       Y los sagrats gamfanons.

—109→

Recolsat está lo Compte       Y gemegant de dolor,  30       No per la sanch que enrogeix       Lo argentat péto llustros,

Mes perque no pot calsar       Ja los dorats esparons,       Ni cenyir ja lo bronsat  35       Casco de normants terror;

Mes perque divisa alguna       No brilla en son escut d' or,       Y desitjava lo Compte       Conquistarne una aquell jorn;  40

Mes perque es lo galant Jofre       Valent y caballeros       Y á menyspreu té una ferida,       Pus lloch per mes hi ha en son cos.

«Malehit sia lo arquer  45       Que, per tremolarli l' pols,       Feu que á mí volás la fletxa       Que apuntar volgué á altre cor:

—110→

»Y muyra, muyra l' cobart,       Que al dar un colp ¡deshonor!  50       A un noble, sols lo fereix       Perque lo cega la por.

»Portau mon caball, ó patjes;       Portaume mon caball roig,       Lo qui romp ab pit de ferro  55       Los enemichs esquadrons;

»Y correré á la batalla;       Que encara forsas tinch jó       Per arrancar del escut       De un duch normant lo blassó,  60

»Y clavarlo de ma adarga       En lo ratllat fondo d' or,       Pus compte so y caballer,       Y es mon nom Jofre l' Pelós,

»Y Pus corra per mas venas  65       La noble sanch dels reys gots       De la llarga cabellera,       Pus de rassa de reys so».

—111→

Distret estava lo Compte       En estas y altres rahons,  70       Passejant pel camp normant       Sa mirada de lleó,

Quant de la tenda en la entrada       Presentás lo Emperador,       Com sol que naix del Orient  75       Entre núvols, de colors,

Rodejat de caballers       Y reys de armas y barons,       Que entorn d' ell apareixian       Estels del sol alentorn.  80

Lo Compte volgué prostrarse       Per rebrel de genollons,       Mes no ho permeté lo Calvo,       Qué era noble y valoros.

«Álsat, lo caballer, álsat,  85       Pus no es just que á genollons       Parle ab mí qui al duch normant       Feu poch ha inclinar lo front;

—112→

»Pus no está be que una estrella       Se eclipse devant lo sol,  90       Quant los sobra, Jofre, cel       Hont poder brillar los dos.

»Sé, Compte, que te afligeix       No brille en ton escut d' or       Un blassó que t' ennoblesca,  95       Que fassa immortal ton nom;

»Mes sé tambe que no es digne       De ton escut lo lleó,       Pus mes que l' rey de las feras       Ets noble tu y generos.  100

»Pera axó darte vull, Jofre,       En senyal de ton valor,       Un blassó que t' honre á tu       Que l' rebs, y á mi que te l' don':

»Un blassó que sia digne  105       De qui calsa esparons d' or,       Y cenyeix mantell de púrpura       Y ab una corona l' front.»

—113→

Y tenyint sos quatre dits       En la roja sanch que á doll  110       Rajava de la ferida       Del bon Jofre lo Pelós,

Pintá en son escut las barras       Que en las banderas un jorn       Dels reys de Aragó foren  115       Als reys sarrahins terror.

«Aquestas, Compte, tas armas       Serán, aquest ton blassó,       Blassó que als seggles tas glorias       Recordará y ton valor.  120

»Moltas guerras vos esperan       A tú y als teus succesors,       Mes sempre, sempre tas barras       Brillarán, Jofre, ab honor:

»Pus fins los soldans que reynan  125       En tronos de perlas y or,       Y habitan palaus de marbre       Baix lo cel d' hont naix lo sol;

—114→

»Pus fins los pobles que viuhen       En amagadas regions  130       Conegudas sols dels núvols       Dels estels y del Criador,

»Tindrán un jorn á gran preu       Veurer volar los pendons       Hont brillen, Jofre, tas barras  135       Que serán las de Aragó.»

Axi parlá Carlos Calvo,       Inspirat pel Criador,       Un jorn que vingué á sa tenda,       Al Compte Jofre l' Pelos;  140

Qui, si no menteix sa crónica,       Sortí sempre victoriós       De quants torneigs y fets de armas       Emprengué desde aquell jorn.

  —115→  
  —117→  

XV.

Maig de 1840.

DESSOTA una trista creu,       Entre ls' brins mitg amagada       De la herbeta,       De un mústich xiprer al peu       Dorm de tothom olvidada  5       La cegueta.

Ni una garlanda de flors       Veureu de la creu penjar       De sa fossa, —118→       Ni que ningú ab ulls de plors  10       Vinga sobre ella á esfullar       Ni una rosa.

Sols la lluna platejada       De nevats vapors esqueixa       Lo cast vel,  15       Y sobre ella caurer deixa       De tristor una mirada       Desde l' cel.

Sols lo pastor que en la nit       Passa per prop de la creu  20       Solitaria,       Sobre la herbeta, afligit,       Per la cega resa á Deu       Sa pregaria.

¡Pobre cega! ella ab sa nau  25       Passá eixa mar de dolors       Sensa guia,       Sens veurer del mar lo blau       Y probant tots sos furors       Cada dia!  30

—119→

Passá.... pus pobres y richs       Fem tots sols una vegada       Eixa senda;       Pus pleguem tan grans com xichs       Al arribar á posada  35       Nostra tenda.

Era hermosa com la lluna;       Trista com ella vivia       La cegueta:       ¡Si al manco hagues algun dia  40       Pogut dar al mon sols una       Miradeta!...

¡Si al manco per un moment       De sos ulls ¡ay! apartant       Lo espes vel,  45       Un ángel sant esplendent       Li haguesseu posat devant,       Deu del cel!

Hauria esta visió d' or       Omplert de una llum suau  50       Sa nit llarga, —120→       Reflectantse en lo seu cor       Com reflecta lo cel blau       L' ona amarga.

¡Quant trist deu ser per la cega  55       Oir la veu carinyosa       De una mara,       Y sentir lo plant que rega,       Com pluja de aygua de rosa,       La sua cara,  60

Y coneixerla ¡ó dolor!       Sols per lo amor ab que diu:       «¡Pobre filla!»       Com á un clavell pel olor       Y no pel color mes viu  65       Ab que brilla!

¡Quant trist deu ser lo sentir       Los purs raigs del sol lliscar       Per la vista       Quant, com un rey, ix del mar  70       Entre núvols de safir       Y amatista;

—121→

Sens veurer son cércol d' or       Resplendent com la corona       Dels faels,  75       Ni son trono de color,       Sos raigs que brillan en l' ona       Com estels!...

¡Benehit sia Deu, pus l' ha sentada En cadira d' estrellas prop son trono  80       Entre ls' ángels del cel! ¡Pus al cel, jove encara, l' ha pujada, Y ha transformat en llum la sua ceguera,       Sos plors en cants de mel!

Qué en esta vall de dol y de amargura  85 Sos jorns contat hauria per sas penas,       Sos minuts per dolors, Sens portar á sos llavis de dolsura May la dorada copa, sens trobarne       Sens espinas cap flor.  90

—122→

¿No es mol cert ¡oh cegueta! que al obrirse Per tu del cel ab santa melodia       Las portas de cristall, Y al banyarte en lo mar de l' armonia, Com se banya lo cisne en l' aygua clara  95       Que li fá de mirall;

No volgueres ni ls' ulls al mon tornarne, A est trist mon que navega en un mar de ayre       Com una immensa nau, Com dels prats y dels monts se olvida l' áliga  100 Al sol de fit á fit al contemplarne       De ayre en son trono blau?

¿No es molt cert que al obrir los ulls ¡ó nina! A la llum que s' despren com saltant de aygua       Del trono del Immens;  105 De aquella llum que als astres illumina, Y en la qual roda l' sol com una espurna       Entre núvols d' encens,

No t' pesaren los dias de tenebras En que feres la trista travessía  110       Per est mar de dolor, —123→ Com no li pesa al pelegri lo viatje Ab sos perills, quant de adorar llu l' dia       La tomba del Senyor?

¡Felis cega! ella passá  115       En nit eterna l' camí       D' esta vida,       Y de sas flors sens gosar       De sas espinas sentí       La ferida:  120

Mes ara en trono de estrellas       Al costat del Criador       Assentada,       Veu las lluminarias bellas       Que omplan lo cel, com pols d' or,  125       Extasiada.

Y ángel de llum la que un dia       Fou en esta vall de dol       Pobre cega, —124→       Pels qui jamay un consol  130       Li negaren quant vivia       A Deu prega!!!

  —125→  
  —126→  

Aras no siscla ni canta Rossinhols, Ni crida l' auriols En vergier ni dins la forest, Ni par la flor gruega ni blava...

RAMBAUT D' ORANGE.- Aras no siscla...

  —127→  

XVI.

Desembre de 1839.

JA vé, ja, lo hivern, hermosas,       Robant als monts llur verdura,       Y llurs fullas y hermosura       A las vinyas pampolosas;       Ja vé despullant las rosas  5 —128→       De llurs galas, y al clavell       De son color, mes vermell       Que aquell ab que la rojor       Pinta, quant parla de amor,       Lo front del tímit donsell.  10

Als arbres de front altiu       Y de verda cabellera       Que dona en la primavera       Als moxonets ombra y niu,       La corona ab que lo estiu  15       Cenyí llurs caps de gegant,       Los vents se la están robant       Fulla á fulla y brot per brot,       Y arrossegantla pel llot       Entre ls' peus del caminant.  20

Mudas están las montanyas       Desde que la veu del tró       No desperta l' trist ressó       De las valls en las entranyas;       Tristas están las cabanyas  25 —129→       Pus ja lo corn bramador       Ha penjat lo cassador,       Ni detras son remadet       Va ja sonant, alegret,       Son fluviol lo pastor.  30

Trist es lo hivern quant la neu       Cubreix los monts orgullosos       Que alsan llurs pichs capritxosos       Fins al trono ardent de Deu:       Trista es dels torrents la veu  35       Quant al saltar per llurs llits,       Semblan escarnir de nits       Tan prest los aguts xiulets       De un vol de alegras follets       Com dels corbs los alarits.  40

Mes si be lo hivern nevadas       Y torrents que espantan té       Per sas fredas nits també       Té balls y fochs y baladas:       Llargas son, si, las vetlladas,  45 —130→       Ninetas, de la tardor,       Mes en cambi lo Senyor       Posá ja en lo cel per ellas       Mes gran exércit d' estrellas,       Y en la lluna mes claror.  50

Hermosos son los matins       En que cubreix la gelada,       Com de una pluja argentada,       L' herba y las flors dels jardins:       En que los monts diamantins  55       De gels eterns coronats,       Semblan palaus encantats       De plata fina y rubí,       Mentint archs de Sant Marti       Als raigs del sol mes dorats:  60

En que dels arbres gegants       Brillan las socas humidas       De blanchs caramells vestidas       Com de un mantell de diamants:       Y en que als raigs del sol brillants  65 —131→       Lluhen las selvas glassadas,       Com las salas encantadas       Ó las grutas de cristalls       Hont en capritxosos balls       Passan la vida las fadas.  70

Per ço, ninetas, si be       Te lo estiu mes flors y aucells,       Lo hivern mes núvols bermells       Y mes estels de argent té:       Per ço es hermosa també  75       Tan com lo estiu la tardor,       Pus si li negá l' Senyor       Aucells y flors perfumadas,       Li doná per sas vetlladas       Fochs y coplas, balls y amor.  80

  —133→  
  —134→  

La present composició fou escrita en lo Album que la molt illustre Junta de Obsequis de esta ciutat regalá á SS. MM. y A. durant la sua permanencia en la mateixa.

  —135→  

XVII.

Juny de 1840.

REYNA que en cadira d' or,       Hont se assentaren cent reys,       Rebeu, ángel de candor,       Lo encens que os crema ab amor       Lo poble á qui dictau lleys;  5

Perdonau si en aspres cants,       Prostrat prop d' esta cadira,       Cel estelat ahont brillants —136→       Resplendeixen mil diamants,       Vinch á puntejar ma lira.  10

Y perdonau si la ma       Li tremola á est pobre poeta,       Pus també al Deu de Judá       Al encensar, tremolá       La ma del Rey lo profeta.  15

Y que en llemosí melós       Vos parl', Reyna, permeteu,       Perque si en ell parlo ab vos       Es perque en ell, armoniós,       Parl' tots los jorns á mon Deu.  20

¿No es cert que l' ceptre al empunyar d' Espanya, Quant encara erau, Reyna, petiteta, Quant apenas de vostra amant mareta       Sabian vostres llavis       Lo nom pronunciar,  25 —137→ De reys ja vos parlaren valorosos Que llurs cabells ab l' elm bronsat cenyiren, Y que llurs membres forts de acer vestiren,       Y era un caball llur trono,       Llurs jochs lo guerreijar?  30

¿No es cert, ó Reyna, que os narraren cosas, Y guerras y fets de armas os narraren Que os semblaren llavors maravillosas       Com un romans de fadas,       Increïbles per grans;  35 Y que vostra memoria se agradava En retenir llavors los noms gloriosos D' héroes que vostre seny vos presentava       Com eixos deus de Grecia       Vencedors de gegants?  40

Pus eixos heroes, Senyora,       Eixos que en llurs armaduras       Tancats, seggles fa que dorman       En humidas sepulturas,       Reys grans y batalladors;  45 —138→       Eixas crónicas que semblan       Los somnis de cent poetas       Plens de reys y de batallas,       De moros y de ninetas,       De torneigs y trobadors,  50

Son los que est solio fundaren;       Los que del Islam las llunas       Del cel de Iberia llansaren;       Los que al mon acatar feren       De Castella lo pendó;  55       Son la verdadera historia       De llurs triunfos, de llurs guerras,       Y de llurs seggles de gloria;       Las páginas d' or mes ricas       Son de esta heróica Nació.  60

¿No es cert que nina encara, Reyna hermosa, De una ciutat comptessa vos parlaren Per sa bellesa y sos recorts famosa,       Famosa per sas fustas,       Famosa per sas lleys;  65 —139→ De una ciutat que conta que algun dia Era del mar tan reyna com Venecia, Y que conta que á sou pobles tenia,       Que son pendó acatavan       De genollons los reys?  70

¿Que llavors, Isabel, en vostres somnis Si en esta vila per acas pensavau Hermosa y resplendent vos la pintavau       Com una reyna mora       De son bany al eixir;  75 Hermosa com las vilas encantadas Hont en trono de perlas fadas reynan; Brillant com las ciutats mes celebradas       De l' Arabia, la terra       Dels encens y l' safir?  80

Pus esta ciutat hermosa,       Un jorn del mar soberana,       Per sas galeras famosa;       La que ab sanch de un de sos comptes       Blassoná son aureo escut;  85 —140→       La vila que un jorn cubria       Ab lo mantell de comptessa       Sas espatllas, y cenyia       Sa cabellera dorada       Ab corona d' or batut;  90

Es, ó Reyna, Barcelona,       La que prostrada, á tas plantas       Deposá un jorn sa corona,       Son escut, y sas banderas,       Y sa llansa y sos blassons:  95       Barcelona es, ó Isabela,       Dels vells trobadors la vila,       La ciutat ahont aportaren       Un jorn las naus que ajuntaren       Sota un sol ceptre dos mons!  100

Ampara, Reyna amada;    Toca ab ton ceptre d' or la pobre villa       Que prop del mar sentada       Sembla una immensa quilla    Que l' ona alborotada allí llansá;  105 —141→       Ab ton ceptre la toca,    Y entre despullas se alsará gloriosas       Com se alsan de una roca       Ricas vilas hermosas    Si á tocarla ab sa vara un mágich vá.  110

Y se alsará cenyida    Ab la corona de sa antiga gloria,       Y al cobrar nova vida       A sa troncada historia    Cada jorn escriurá una plana d' or;  115       Y tindra altra vegada    Las naus á mils per passejar las onas,       Y l' Soldá en embaixada       Li enviará coronas,    Y tindrá jochs florals y corts de amor.  120

Y com al crit de guerra    Lo baró sa armadura despenjaba,       Y la escabrosa serra       Y la cassa deixaba    Per volar á la guerra lo primer;  125       Lo Laletá, ó Comptessa,    Axi si algun perill vos amenassa —142→       Se cenyirá ab prestesa       Per vos l' elm y corassa,    Qué es fiel lo Laletá y bon caballer.  130

Que es súbdit leal ¡ó Reyna!    Y será lo primer en arrancarne       Lo sabre de la beyna,       Y l' primer en volarne    Per sa Reyna á la mort lo Laletá!  135       Que es caballer, Senyora,    Y com á caballer en la batalla,       Quant de pelear sia hora,       Al peu de una muralla,    Pus sou bella, per vos morir sabrá!!!  140

  —143→  
  —144→  

Dezirier n' hai qu' anc hom no l' hac maior, Mas so ric pretz mi fai tan d' espaven Qu' ieu no l' aus dir mo mal ni ma dolor, Tan tem de far contra lei faillimen.

ALBERTET DE SISTERON.- Bon chantar...

Per quo soven ma cara s' muella Ab l' aigua que nays de mon vis.

GUILLEMS UC D' ALBÍ.- Altressí quo l' laupartz...

  —145→  

XVIII.

Desembre de 1840.

-¿PERQUE ploras, trobador,       Lo de la gorra de grana,       Lo de l' arpa de marfil       Ab l' argentada cigala?

¿Perque penja sempre al vent  5       Que entre las cordas de plata       Sembla una verge que plora       Ta arpa endolada en la espatlla?

—146→

Antes alegretas coplas       De nit y dia cantavas;  10       Ara cantas sols de nit       Y tristas trobas sols cantas;

Y quant pujas al castell       Y en la llar del foch t' escalfas       Rodejat de mos llebrers,  15       De mos patges y mas damas,

En lloch de contarns' com antes       Tristas, com la nit, baladas       De bruxas que en llurs palaus       De diamant y esmeralda  20

Tancavan als paladins       Pels que de amor suspiravan,       Ubriacantlos ab caricias,       Com feu ab Oger Morgana;

Y de caballers valents  25       Que ab llurs armas encantadas       Drachs y gegants combatian       Per deslliurar á una dama,

—147→

Passas las nits pensatiu       Mirant las flamas com ballan,  30       Y ns' parlas sols de amoretas       Y ns' contas de amor baladas.

¿Perque ab los aucells ten vas       Á cantar en la montanya,       Y fujas de las ninetas  35       Y de tos amichs te amagas?

Jo se qui dos nits atras       Te sorprengué en ta cabanya       Copiantne una cansó       Ab lletras d' or y pintadas,  40

Y que ab plors lo pergamí       Al copiarla mullavas,       Y en lloch de pintarhi flors,       Liras y cors hi pintavas.

Si ploras perque no tens  45       Palaus en lloch de cabanyas,       Y perque en lloch de la gorra       No pots cenyir elm de plata,

—148→

Jo te armaré caballer,       Y faré que la cigala  50       Que en ta ayrosa gorra brilla       Brille sobre l' elm posada,

Ab tal que al castell quant pujes       Nos cantes dolsas baladas,       Y no t' distregas com sols,  55       Mirant las flamas com ballan;

Y ab tal que no plores, poeta,       Lo de la gorra de grana,       Lo del arpa de marfil       Ab l' argentada cigala.-  60

Y lo discret trobador       Ab mes sospirs que paraulas,       Baixant lo front vergonyos       Y tímit puntejant l' arpa:

-Si ploro, li respongué,  65       Y no canto com cantaba,       Y ab los aucellets men vas       Á cantar en la montanya;

—149→

Si ambiciono richs castells,       Y blassons y duras mallas,  70       Y se men van sens volerho       Los ulls tras un elm de plata,

Es perque tinch en lo cor       Una fletxa d' or clavada       Y per sas llagas tan sols  75       Son las llágrimas dols bálsam:

Es perque la nina que amo,       Com la lluna als estels, guanya       En hermosura y riquesas       Á las sultanas del Asia;  80

Y qué sols de genollons       Deu ser com dea adorada,       Y es profanarla cremar       Encens de amor en sas aras.

Per ço ploro, per ço al veurer  85       Armaduras mon cor salta,       Y per ço quant vull parlarhi       Caych de primer á sas plantas.-

—150→

-Molt noble es l' astre que adoras,       Respongué la hermosa dama  90       Alsantlo y dant á besar       Al trobador sa ma blanca:

Molt noble es l' astre que adoras,       Trobador de la cigala,       Lo de l' arpa de marfil,  95       Lo de la gorra de grana;

Pero no tant que no pugas,       Si es que fins á tu se abaixa,       Mirarla de fit á fit       Com al sol en la montanya.  100

Amala axi, trobador,       Com l' has amada fins ara,       Pus si pujan fins al cel       Los cants que ls' rossinyols cantan,

Be poden fins á una reyna,  105       Quant mes á una castellana,       Pujar los ays de ton cor       Y los divins tons de t' arpa;

—151→

Y estigas cert que per rica       Que sia la nina que amas,  110       Perque la cante y la adore       Una arpa y un cor li falta.-

Y s' diu que desde aquell jorn       Torná á sas dolsas baladas,       Y á sas historias de bruxas,  115       Y á ser volgut de las damas       Lo enamorat trobador       De l' argentada cigala.

  —153→  
  —154→  

Leusi qui dorm.................................. ................qu' el jorns ven apres l' alba.

GUILLEMS D' AUTPOL.- Esperanza de totz...

  —155→  

XIX.

Febrer de 1841.

AL faltarli lo sol, ayre ó rosadas Se doblega en son tronch la encesa flor, Y son cast vel de fullas matisadas Pert sa bellesa, son bernis y olor.

Calla lo aucell quant vent y forta pluja  5 Sacudan en las ramas son dols niu, —156→ Y esterrufa sas plomas y s' enuja Contra la tempestat que l' te cautiu.

Pert sos colors la boyra vaporosa Al fugir tras los monts lo sol brillant,  10 Y com un vel que á trossos una hermosa Al vent llansá, van tristas divagant.

Mes torna á eixir l' astre d' or       Tras la borrasca y la nit       Y aixeca son front la flor,  15       Y canta l' moxó axerit,       Y las pintadas boyras Rodan pel cel com vols de papallonas.

Sense cintas de perlas y llum pura, Sens color blau ni resplendents diamants  20 Oneja l' mar com drap de sepultura Quant no l' doran del sol los raigs brillants.

Tristos los monts, com mudas centinellas Que vetllan en llurs capas embossats, Alsan coberts de fosca á las estrellas  25 Llurs fronts batuts pel vent, pels llams cremats.

—157→

Trist es lo cel quant l' argentada lluna, Com reyna en son dosser, no brilla en ell, Ni en son vel resplendeix estrella alguna Ni l' alba l' pinta d' or, blau y bermell.  30

Mes torna prest l' astre d' or       Á dar al mon sa llum grata,       Y al sentarse vencedor       Entre núvols d' escarlata       Ab son resplendor dona  35 Blau al cel, vert al mont y argent á l' ona.

¡Oh tu mortal, lo qui en arrugas portas Escrit en lo ample front ton fat cruel; Tu que al mirar tas esperansas mortas Duptas de tot, de tot y fins del cel!  40

¡Tu que insultas á Deu, flor de un sol dia, Perque entela ton front un poch de pols; Perque l' pesar de una hora ta alegria Mata en ton cor per un moment tan sols!

—158→

Alsa ton front, com alsa sa corona  45 De fullas l' arbre quant passat ha l' vent, Com aixeca la roca sobre l' ona Son cap ahont l' ona rodolá un moment.

Ton front aixeca, y ab la ma posada Sobre ton cor, com lo aucellet cobart,  50 Invoca á Deu y ta ánima inflamada En son valor despreciará lo dart

Que llanse contra tu la sort amarga; Pus sos trets contra l' cor ahont está Deu Son com los darts que botan en l' adarga  55 Y espuntats cauhen del arquer al peu.

Alsa ton front, no fugis la batalla Ni llanses l' arma sens haber peleat; Guerreija y resisteix, pus fins la palla Se resisteix del cers al dur embat.  60

Guerreija y resisteix, sufreix y espera Y l' Senyor premiará ton noble esfors, Pus quant mes llarga es la batalla y fera Mes grats son los llaurers als vencedors.

—159→

No desmayes per mes que en las borrascas,  65 Com un caball sens fre y ab esparons, Vole ta nau á rómprers' en las tascas Y vejas baix tos peus lo mar sens fons;

Pus sempre t' guardará la Providencia Una post per sortir á salvament  70 Apesar de la fosca y la inclemencia Dels núvols, de las onas y del vent.

Pus dona Deu sas mans á qui se ofega Y abriga á qui te fret en son mantell: No en va espera, mortals, qui en ell espera,  75 Ni queda may vensut qui creu en ell.

Pus si un moment batallas, trist, ab l' ona, Si l' fat ab freda ma oprimeix ton pit; Si de ton cap entorn llampega y trona Y vas errant perdut en negra nit;  80

Prest tornará l' astre d' or,       Y en ton front al reflectarse,       Saltará de goig ton cor       Y ton cap tornará á alsarse, —160→       Com la pintada rosa  85 Se aixeca tras la pluja mes llustrosa.

Es l' home en aquesta vida       Com lo palmer de ampla fulla       Que se alsa com una agulla       De bronse en mitg del desert:  90       Passa l' best y la doblega;       La toca l' sol y la crema;       Ve un mar de arena y la ofega       Y ella alsa sempre l' front vert.

Rodan las onas furiosas,  95       Com lleons ab crins de plata;       Sobre las rocas verdosas       De front brillant y pelat,       Mes las onadas se esqueixan       Y á morir van en la platja,  100       Y las rocas se platejan       Mes quant mes fort es lo embat.

—161→

Pus si ls' palmers y las rocas       Son forts contra l' vent y l' ona       ¿L' home que de rey blassona  105       Mes que ellas forts no ha de ser?       ¿Perque com llaugera espiga       Ha de doblegar la testa       L' home á la sort enemiga       Que á combatrel' ve primer?  110

¿No valem mes per ventura       Que los aucells y las rosas,       Que las boyras vaporosas       Y los monts de adustos fronts?       Pus si als aucells dona plomas  115       Deu y á las flors rica tinta,       Y als núvols d' or y argent pinta,       Y vesteix de vert los monts,

¿Es possible que nos deixe       Sensa escut ab que abrigarnos,  120       Sensa una ancla en que apoyarnos       D' esta mar contra ls' embats?       ¿Y com sent ell lo qui envia       Los mals, podem, ingrats, creurer —162→       Que al combat durnos podria  125       Monarca injust, desarmats?

¡Oh! no insultes á Deu, flor de un sol dia, Perque entela ton front un poch de pols; Perque l' pesar de una hora ta alegria Mata en ton cor per un moment tan sols;  130

Pus te allargará l' Senyor       Sa ma y en ella al mirarse       Saltará de goig ton cor,       Y ton cap tornará á alsarse,       Com la pintada rosa  135 Se aixeca tras la pluja mes llustrosa.

  —163→  
  —164→  

Dompna mon cor e mon castel vos re, E tot cant ai, car es bella e pros.

PISTOLETA.

  —165→  

XX.

Abril de 1840.

PER la platja serpentina       Del Llobregat una nina       Ab sa mareta camina       Á la Ciutat,

Que era de Sant Jordi l' dia  5       Y en ella torneig habia       En lo qual bornar debia       Alfons lo gran.

—166→

Brillant la cabalcada era       Y de Aragó la bandera  10       Onejava al vent llaugera       En mans del rey,

Que ab sa armadura dorada       Brillava en la cabalcada,       Com la lluna platejada  15       Entre ls' estels.

Ja ls' elms de plata llustrosos       Y ls' escuts d' or mes famosos       Saltan, brillant, en mil trossos       Per la pols,  20

Per probar qui en aquell dia       Lo mes valoros seria       Que la reyna elegiria       Dels amors.

Moltas ninas catalanas  25       Creyan tal vegada ufanas       Ser del torneig soberanas       Aquell jorn,

—167→

Mes ahont ve del pla la filla       Tota hermosura se humilla,  30       Com la estrella que mes brilla       Prop del sol.

Moltas llansas se estellaren;       Molts elms á micas saltaren;       Molts barons ab sanch regaren  35       Lo palench;

Mes d' entre ells sols la nineta,       De amagat de sa mareta,       Dava una que altra ulladeta       Al mes valent.  40

Ja lo torneig se acabava,       Y un rey de armas proclamava       Y Maria coronava       Al vencedor;

Y l' vencedor á la orella:  45       «Gracias, li deya, oh ma bella;       »Pus la que entre tanta estrella       »N' es un sol:

—168→

»La que un jorn per sa bellesa       »Fou de un torneig principessa,  50       »Molt be mereix ser comptessa       »En mos castells.»

Y aquell mateix jorn Maria       De sa mare s' despedia       Y ab corona d' or cenyia  55       Sos cabells.

Y lo endemá del torneig       Del Llobregat per la platja,       Sensa sa filla una mare       Á sa cabanya tornava.  60       Quant pensava en sa comptessa       Lo goig li arrancava llágrimas,       Mes quant pensava en sa filla       De dol la trista plorava.

—169→

  —171→  

XXI.

Agost de 1840.

VERGE dels cants, divina poesia, Ángel de llum que á nostras penas portas       Lo bálsam del consol, Pren l' arpa d' or, la copa de armonia Ab que encensan á Deu lo ángel y l' home,  5       Y al cel remonta l' vol.

—172→

Al cel, palau de Deu, temple dels ángels, Y com la nau esten sas blancas telas       En forma de ala al vent, Y 'l cisne esten de plomas sas dos velas,  10 Deesa del arpa, axi tambe tas amplas       Alas de foch esten.

Esten tas alas y volantne canta, Com lo ángel que ara puje al cel ó baxe       Canta sempre al Senyor,  15 Y en pluja de armonia l' arpa santa Se exalará com un cohet en pluja       De llumenetas d' or.

Vola, Verge, ni t' espante       La distancia que t' separa  20       D' eixa volta pura y clara       Com de una hermosa lo vel;       Pus mes pel moxonet distan       Dos brots de una sola rama       Que per tas alas de flama  25       Dista la terra del cel.

—173→

Y en l' altura en que t' colloque       Lo vol que darán tas alas       No tingas por, no, que t' toque       Ningun tir enmatsinat;  30       Pus no tocan á las áligas       Fletxas per noyets tiradas,       Ni entela ab sas flamaradas       Lo Etna lo cel estelat.

Remóntat, pus hi ha una altura  35       Fins hont los llampechs no arrivan,       Y hont s' espargeix molt mes pura       Del rey dels astres la llum,       Fins á la cual tan sols pujan,       Pus te allí Deu sa morada,  40       Los olors de la encensada,       Mes no d' envidia lo fum.

Ángel dels cants, si, remóntat       Y olvidat d' est mon que olvída;       Busca en Deu que es font de vida  45       Mes vida per mes cantar;       Y com lo cisne navega       Sens mirarne si sa sombra —174→       Sobre brenyas se arrossega       O de cristall sobre un mar,  50

Vola tu, y volantne canta       Sens cuidar de que ta troba       Pura com Deu, com Deu santa,       Arranque xiulets ó plors,       Que l' geni á qui l' mon olvida  55       Dret te lo mon á olvidarne,       Y al abrich de Deu cantarne       Com lo aucell al de las flors.