Saltar al contenido principal

Cèlia Sànchez-Mústich

Semblança de Cèlia Sànchez-Mústich

Cèlia Sànchez-Mústich va néixer a Barcelona, el desembre de 1954 i viu a Sitges des de l'any 2001. La seva obra, essencialment poètica, aplega també novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció.

Va descobrir la poesia —la dels altres i la necessitat de fer-ne— al voltant dels set anys, quan acompanyava la seva mare a unes tertúlies poètiques d'ambient bohemi al soterrani d'un bar. Tot i haver escrit sense pausa des d'aquella edat, no va apropar-se al món editorial fins als trenta-quatre anys, arran de l'èxit d'un recital poètic a l'Ateneu Barcelonès a partir del qual una editorial (Columna) es va interessar en la seva obra. Autodidacta o, com ella matisa, buscadora per lliure de mestres còmplices, des d'aleshores ha publicat vuit llibres de poemes (un novè apareixerà properament), quatre de contes, dues novel·les i tres llibres de no-ficció, a un ritme continuat però sempre fidel a una radical llibertat creativa: un univers ben personal i d'allò més suggestiu, una feliç convivència de gèneres diversos que l'autora ha aconseguit convertir en fructífers vasos comunicants (Àlex Susanna, El Mundo).

Ha rebut, entre d'altres, els premis de poesia Rosa Leveroni, Miquel de Palol, Octubre i premi de la crítica Serra d'Or, i els de narrativa Don-na, 7lletres i Mercè Rodoreda (Nit de Santa Llúcia). També ha obtingut la Ploma d'Or que atorga l'Ajuntament de Sitges.

Ha participat en nombrosos recitals, una de les activitats poètiques que troba més estimulants, i ha estat antologada a diverses publicacions com ara Galeusca —antologia poètica 1990-2003 (Pamiela, 2003), He decidido seguir viviendo (Universitat de Guadalajara, Mèxic, 2004), 48 poètes catalans pour le XXIe siècle (Les Écrits des Forges, 2005), Parlano le donne, poetesse catalane del XXI secolo (Tullio Pironti, 2008), Erato bajo la piel del deseo (Sial, 2010), Paraula encesa (Viena Edicions, 2012) o la revista literària francesa Europe (núm. 1007, maig de 2013).

Alguns dels seus poemes han estat traduïts al castellà, a l'anglès, al francès, a l'èuscar, al gallec i a l'occità. On no sabem va ser íntegrament traduït al francès per François-Michel Durazzo i publicat a França i al Canadà, per les editorials Myriam Solal de Paris i Éditions du Noroît del Quèbec (2014).

Algunes paraules dedicades a la seva poesia:

«És l'aparença de naïveté amb què arrenquen molts dels seus poemes el que fa que la veu de Sànchez-Mústich assoleixi, per sorpresa, els millors encerts expressius: entremaliada i audaç, destapa a la impensada una realitat perversa, folla o crítica. A les seves mans, el poema —tot i els pretextos quotidians, familiaríssims: domèstics— és una descoberta, guiat per la confiança que la lliure associació i l'analogia duran poeta i lector a un espai imprevisible on tot semblarà nou».

(Pere Ballart i Jordi Julià. Pròleg a Paraula Encesa. Barcelona: Viena, 2012)

«Hi ha en Cèlia Sànchez-Mústich com una manera de donar voltes al mirall abans de creuar-lo, d'acostar-se a base de petits tocs al cor de l'Altre, el seu nucli. La seva frase creix del pianissimo a l'allegro moderato, amb precisió, per fer sortir la paraula. Imbuïts d'aquest tempo, el real, els objectes, el rostre de l'altre prenen subtilment una independència fantàstica que torba el lector. No obstant això, res de més familiar que aquesta singularitat, res de més sorprenent que aquest univers tan quotidià, un món a dos».

(François-Michel Durazzo. Ressenya dins Europe, Revue littéraire mensuelle, març de 2013, traducció de Florenci Salesas)

«Conec pocs llibres que, tot i no provenint de la tradició nihilista de l'avantguarda, modulin millor i exemplifiquin les possibilitats inesgotables de l'experiència a deshora: A l'hotel, a deshora».

(Vicenç Altaió. Del pròleg d'A l'hotel, a deshora)

«Navega en aigües pantanoses, aquest darrer —i magnífic— poemari de Cèlia Sànchez-Mústich. I no és que es mogui per terreny desconegut. Fa tot l'efecte que fa temps que du les botes enfangades, que no pot evitar-ho: la poeta es veu empesa a ficar el dit, la mà i el braç a l'aigua tèrbola sense saber si a sota hi trobarà piranyes o algun lluç. Els poemes d'aquest llibre vénen carregats de potsers, passos en fals, perplexitats, estranyeses, mancances i sense-sentits que tenen tot el sentit del món».

(Montserrat Costas. On no sabem, Caràcters, núm. 55, maig de 2011)

«La mirada de Cèlia Sànchez-Mústich, a A la taula del mig, abasta tots els angles, tots els contorns, totes les interseccions de l'aquí dels éssers, fins a arribar al nucli mateix de les sensacions i dels sentiments que experimenta. Tot i que, el dubte, la temença, el dolor, la soledat són presents al llarg del volum, mai no se'ns mostren com a veritat absoluta, perquè s'hi contraposen l'afirmació, el delit, el vigor, la plenitud. Un autèntic joc d'equilibris que l'autora domina perfectament i que sap harmonitzar des de les taules del costat fins a l'extrem de la taula. Aquest extrem percaçat és, en definitiva, el resultat d'un poemari esplèndid, en què la veu personal i inconfusible de Cèlia Sànchez-Mústich brilla amb tota naturalitat i contundència».

(Montserrat Rodés. A la taula del mig, Caràcters, núm. 52, juny de 2010)

«Un llibre en què cap paraula no sobra ni cap no falta. Un elogi que des de fa molt temps no m'havia atrevit a fer i que des del meu punt de vista és d'allò més significatiu perquè parla a favor de la recerca de la sempre difícil perfecció».

(Carme Riera. Del pròleg de Llum de claraboia)

«Heus aquí la imatge justa: el personatge, ben bé mitològic, que deixondeix i anima el Dorment que habita en cada ésser, és la poeta que ara llegireu: Cèlia Sànchez-Mústich, per qui aposto fort, tot el que ara tinc davant, damunt la taula».

(Màrius Sampere. Del pròleg de Taques)

«La teva poesia és una aposta tossuda en el número del "miracle contra la cendra", a favor del "lleu respir" o de la "temperatura humana" que donen fe de vida; amb el contrapès, tan sols, de les "hores lúcides" i d'un fil d'humor supervivent de qualsevol melangia».

(Maria-Mercè Marçal. Del pròleg de Temperatura humana)

«Imatges que fan un gran impacte, i de fet, enllacen amb les imatges que des de sempre han donat a l'autèntica poesia la seva gran força».

(Francesc Parcerisas. La cendra i el miracle, El País, 1989)

Música i poesia. Cèlia Sànchez-Mústich va formar-se musicalment a Arts del Ritme, una escola ja desapareguda, que inculcava el sentit de l'espectacle i la interacció entre les arts (també la poesia). Va cursar estudis de piano, guitarra i, més tard, harmonia al Conservatori del Liceu de Barcelona. Els darrers anys l'autora reconeix que ha gaudit molt de la música però explorant-la en terrenys menys acadèmics; immergint-se, per exemple, en la música electrònica, activitat principal de la seva parella, l'artista polifacètic Florenci Salesas. Amb ell ha enregistrat el tema Aigua a Mart (com a autora de lletra i melodia), inclòs a l'àlbum La teoria dels forats blancs (La Olla Expréss, 2016) i tots dos van crear l'espectacle poètic audiovisual Hotel a Mart, presentat a l'Horiginal. També ha participat (veu i sintetitzadors) en el disc d'homenatge al grup Ceresoles amb la seva versió del tema El hierro sufre al martillo (Tetrabrik Records, 2015).

Durant uns anys acostumava a acompanyar la lectura dels seus poemes amb música de piano o guitarra, interpretada per ella mateixa. Aquesta combinació encara ara compta amb pocs precedents.

Com a curiositat, en un registre paral·lel, va ser autora d'algunes de les lletres de Que levante el dedo (Rumba Classics, 2007), un dels darrers discos de Peret, de qui ja n'havia realitzat les Memòries, no tan sols en qualitat de narradora sinó també de «neboda paia».

Impulsora de projectes creatius, va codirigir durant cinc anys, amb l'antropòloga Empar Guillén, unes trobades poètico-musicals entre penja-robes i maniquins, a Lailo, una botiga de roba de segona mà al Raval, per on van passar poetes com Feliu Formosa, José Agustín Goytisolo, Maria Mercè Marçal, Miquel de Palol, Ester Xargay; narradors com Maria Barbal o Lázaro Covadlo i músics com Adolfo Osta. Actualment codirigeix, juntament amb el poeta i bioquímic Joan Duran i Ferrer, la Festa de la Poesia a Sitges, arran d'una proposta de l'Ajuntament de Sitges. Ideada per tots dos l'any 2007, el 2016 va arribar a la desena edició. Es tracta d'una Festa «d'autor», una aposta singular i indestriable del poble d'on sorgeix i la seva rauxa. Basada en l'homenatge a la poesia i els poetes, es desplega a través d'activitats i accions artístiques extremament personalitzades.

Per a Cèlia Sànchez-Mústich, un poema és com un terratrèmol invers que, en comptes d'esbarriar els objectes els retorna al lloc d'origen, i no content amb això, n'inventa el lloc d'origen.