Nota prèvia
Reproducció
digital del original Lo darrer agermanat: episodi dramatich en un acte,
València, Emprenta de Emili Pasqual, 1882.
S'ha modificat
la brillantor, el contrast i l'enfocament per millorar la lectura.
El paper fonamental
que corresponia al teatre en el moviment renaixentista no podia quedar-se reservat
al sainet; o això, com a mínim, pensava Constantí Llombart.
Ell mateix havia fet ús de l'escenari per a propagar idees i solucions
polítiques respecte a temes de certa importància social en l'època
amb els drames en castellà Justicia
contra justicia o La esclavitud
de los blancos. No era per tant d'estranyar que també pensara
en conseguir un teatre nacional valencià amb obres de plantejaments més
ambiciosos que la comèdia de costums. A més, el Romanticisme que
havia esperonat els moviments renaixentistes peninsulars ja s'havia capbussat
i apassionat per la història, sobretot la medieval i s'havia traslladat
al passat per a oferir en escena fets de transcendència que connectaven
amb la pàtria o nació a reivindicar. Durant tot el segle XIX,
de fet, en tots els gèneres literaris s'havia practicat la fugida cap
a móns exòtics i llunyans on l'exaltació de la llibertat
era possible.
En l'espai valencià,
el novel·liste xativí Vicent Boix, però també Bonilla,
Pere Sabater o Pérez Escrich, havien obert camins. Mancava, però,
la llengua. El valencià, fins ara, amb aquells intents, havia quedat
fora de joc. L'escletxa oberta per Francesc Palanca i Roca amb el seu drama
en castellà Fueros y Germanías
(1877) havia demostrat que la història valenciana era representable i
resultava agradosa al públic, però denunciava igualment les mancances
de la llengua valenciana en l'escenari. No oblidarem que una Real Orde de 1867
havia prohibit la representació d'obres escrites exclusivament en una
llengua vernàcula; havien de ser almenys bilingües i és per
això que sempre algun personatge parlarà castellà, encara
que siguen uns francesos, un ramader vingut de fóra o un andalús
resident.
És per això
que el grup llombartià, en primer lloc, intentarà encetar nous
horitzons. Serà un dels companys del mestre Llombart, un dels qui formava
part de les seues tertúlies i un dels hòmens amb qui més
lligams -literaris i nacionalistes- va fer durant la seua curta vida, qui primer
ho intentarà amb Mare i madastra,
Josep Maria Puig i Torralva. Les Germanies, amb la seua vinculació amb
les lluites socials per una banda, i amb la lluita pels Furs i les llibertats
valencianes per l'altra, s'establien com a un dels punts més brillants
en l'horitzó de la teatralitat. Mare
i madastra (1880) deu el seu títol a les reflexions del futur
rei Cerimoniós davant les paraules que el morellà Francesc de
Vinatea, heròicament, va ser capaç de pronunciar per a reivindicar
la no fragmentació del regne de València que la reina Elionor
(madrastra del futur rei Pere) havia intentat. El rei, a banda de negar la donació
de les viles reals que sa madrastra havia projectat, verbalitza el fet que,
per damunt dels desitjos de la madrastra, té una mare, que és
València, la pàtria, el poble.
Si les Germanies
havien segut popularitzades anys arrere pel drama de Garcia Gutierrez El
Encubierto de Valencia (1840) i per la novel·la de Boix amb
el mateix títol, si ja era coneguda la trama principal i els personatges
que hi participaven... aquell fet històric podia ser servit ara com a
espill actualitzador des d'on observar la política contemporània.
De fet, Llombart en Lo darrer agermanat
(1882) està reivindicant no solament la figura històrica de Vicent
Peris sinó també les figures contemporànies defensores
de la llibertat. El republicanisme de Llombart es deixava sentir en les idees
polítiques i socials que els històrics personatges encarnaven.
L'obra ja té
implícites, en la dedicatòria a Francesc Peris Mencheta, les motivacions
de Llombart: «A tu, amic meu, que, com
ell, dus encara encesa en lo cor la flama de l'amor per les llibertats de nostre
país; a tu, que, per damunt de tot, has segut i seràs sempre bon
valencià...».
Antoni Atienza,
a l'hora d'analitzar l'adequació històrica de l'obra dramàtica
de Llombart, la considera impecable. I ens diu: «Llombart
explica perquè este personatge és aixina o aixana, diu açò
o allò, i en tot mostra estar documentat i assabentat. Per a Llombart,
els agermanats lluiten per la llibertat, pels Furs, contra l'esclavitud imposada
pels nobles; uns nobles, representats pel Marqués de Zenete, que també
estan disposts, al final, a defendre les lleis de la pàtria valenciana,
encara que realment la van trair, claudicant davant la Monarquia».
I és que
Llombart, coneixedor efectivament de la nostra història, tria el moment
clau en què Vicent Peris -lo darrer agermanat- torna a la ciutat de València
amb la intenció que esta s'incorpore a la lluita per les llibertats.
A l'escena tindrem ocasió de seguir els darrers moments de Peris i els
seus hòmens, analitzarem junt als agermanats les possibilitats d'abandonar
la lluita a canvi de les vides, reflexionarem amb Peris sobre els oferiments
de pau, sobre la vàlua i el valor de la pàtria, sobre la vida
i la mort; però reflexionarem també amb la valenta esposa (les
dones tenen un paper molt important dins de l'obra) que tria el camí
del deure i del sacrifici, clara influència per a que el seu marit elegisca
la mort amb l'orgull i l'heroïcitat que el pertoca com a darrer cap de
la Germania; i no ens anirem del teatre sense conéixer i reconéixer
a la Noblesa i a l'estament eclesiàstic. El clima bèl·lic
i el dramatisme van pujant de graus segons avancen les escenes, i quan el Marqués
rep una pedrada des d'un balcó pròxim a la casa de Vicent Peris
-una pedrada d'una dona que va perdre el marit en les lluites contra els nobles-
no res pot ser capaç de parar l'atac de l'exèrcit de la noblesa.
Un escenari en flames, la notícia de la testa de Peris en la picota,
i la mort o la fugida dels agermanats deixarà caure el teló. Una
veu d'advertència:
| ¡Hi ha un tribunal de Déu a on tot se paga! | |
| Si haveu sacrificat a vostres ires | |
| Al que fon de València l'esperança, | |
| I ab ell lo pensament espant dels nobles | |
| Ferestament esteu destruint ara; | |
| La venjadora història dirà als segles, | |
| Quant al poble vençut justícia faça: | |
| «Caigué Peris, i ab ell la Germania | |
| Morí traidorament assessinada» |
Llombart, per últim,
ajuda a consolidar una línia de reivindicació històrica
en el món del teatre en valencià; una línia en què
poden encabir-se, en passar el segle, obres com ¡Romeu!
(1889) d'Antoni Roig Civera, o El Palleter
(1902) de Francesc Vidal i Roig i que arribaria, a vegades com a fracàs,
a Roger de Flor (1925) de Josep Maria
Bayarri, o a Rialles del voler (1928)
de Josep Peris Celda. L'òpera Vinatea
de Xavier Casp i Matilde Salvador tancaria el cicle de fracassos i semifracassos.
Artur Ahuir. Acadèmia Valenciana de la Llengua.