Saltar al contenido principal

Emili Rodríguez-Bernabeu

Semblança

Nat a Alacant el 1940, Emili Rodríguez-Bernabeu, fill i nét d'alacantins de la ciutat, és una figura senyera de la literatura catalana contemporània. Acostumat a l'objectivitat, Rodríguez-Bernabeu ha tingut sempre consciència del seu valor literari propi i de la seua singularitat. No hi trobem antecedents literaris familiars, és el seu mestre d'escola qui primer l'encoratja a la composició. Els textos l'enlluernen i tots els fenòmens que envolten la creació artística seran per a ell motiu d'indagació. La seua iniciació a la literatura catalana comença en la seua ciutat nadiua, entre els companys de batxillerat, en antologies dels manuals d'estudi o en llibres de segona mà que hom no sap com arribaren a les llibreries. Verdaguer és l'autor que domina aquesta etapa. Però és més tard, en traslladar-se a València per estudiar Medicina, quan pren contacte amb el grup literari congriat al voltant de l'Editorial Torre i de la Universitat, i s'hi planteja lúcidament el conreu de la literatura catalana. Des d'aleshores ençà, la llengua catalana ha estat la seua eina exclusiva d'expressió artística.

Fruit del contacte amb el grup literari valencià dels 60 és l'antologia Poetes Universitaris Valencians 1962, on hi participa. D'aquest període són els llibres Poemes de la fi (València, 1964) i La platja, Premi València de Literatura-Poesia el 1965. El poeta era rebut amb prometedores crítiques, així Miquel Dolç a la revista Destino (3-10-1964) deia: «No hace falta, creemos, un agudo instinto profético para prever que un poeta destinado a fama segura ha sido incorporado por X. Casp y M. Adlert a su indispensable colección de literatura valenciana». I ja hi cridava l'atenció sobre alguns trets que altres, més tard, donaran com a característics de la seua poètica: «¡Qué brevedad, qué economía de imágenes, qué selección de vocablos en estas páginas del poeta alicantino!».

Després de La platja, observem en l'autor un cert acostament cap al realisme civil amb La ciutat de la platja (Gandia, 1972) i La catacumba (Alacant, 1974), que tancaven una trilogia que començà amb La platja. És amb La ciutat de la platja que guanya el Premi Ausiàs March de Gandia el 1971. Però, malgrat aquest acostament realista, es fan palesos estilísticament en aquest període el simbolisme i la preocupació existencialista característics del primer període. És el moment de major aïllament del poeta, car ha tornat a Alacant, lluny dels ambients literaris valencians, en una ciutat que aleshores mancava d'universitat i on eren escassos els cercles d'irradiació cultural. No obstant això, promou com a jurat compromés l'eclosió de la nova generació poètica valenciana dels 70 en el Primer Premi Vicent Andrés Estellés de l'Editorial Tres i Quatre (el 1973), i després publica Migjorn. Poesia jove de les comarques del Sud del País Valencià (Alacant, 1977), on apareixen per primera vegada alguns noms importants de la poesia valenciana actual.

Després d'un llarg període de reflexió creativa, publica Viatge al teu nom (València, 1982), amb uns plantejaments diferents als d'èpoques anteriors. «Davant uns "senyals iniciàtics" que el treuen dels seus límits personals i l'encaren -l'ancoren- amb una visió còsmica, anònima, més enllà de la història i de la mort, "perdut entre l'escuma dels pensaments i els segles", una visió que "no està centrada en el món de la seua subjectivitat"», segons paraules de Josep Iborra. Inaugura una nova època amb llibres com Teoria del somni (València, 1988), Domini del sol (Barcelona, 1990), El rostre de l'amant (València, 1992), Escandinàvia (Alzira, 1996), Alacant (Alacant, 1998), que culminarà en Dring (Alzira, 2000), amb què guanyà el Premi Vicent Andrés Estellés de Burjasot el 1999 i que A. Prats definirà com un viatge a l'Absolut. La seua lírica es caracteritza per «una concentració expressiva, un despullament retòric, per oferir una poesia conceptual, densa i profunda, que respon a l'elaboració d'un complex entrellat que mostra la veritable importància d'aquests versos, dels més ambiciosos i difícils de la poesia valenciana escrita dels anys seixanta ençà» (F. Carbó/V. Simbor: La recuperació literària en la postguerra valenciana (1939-1972), València/Barcelona, 1993).

Però l'activitat literària d'Emili Rodríguez-Bernabeu no es limita a la poesia. La crítica i l'assaig ideològic formen part important de la seua obra. La crítica es concreta en articles i comentaris publicats en revistes especialitzades. Alguns dels treballs signifiquen la vindicació d'un autor determinat o l'estudi d'altres mal coneguts. Així, tenim assaigs de caire més general com Notícia literària d'Alacant (Revista de Catalunya, núm. 53) i Migjorn, o clarament específics com Introducció a l'Obra Poètica de Joan Valls, Antologia poètica de Joan Valls, L'obra literària d'Emili Boils, Maria Ibars i Ibars, innovació o continuïtat, entre moltíssims més. Aquesta tasca crítica empentarà al Departament de Literatura Catalana de la Universitat d'Alacant nomenar-lo Professor Col.laborador Honorífic.

L'obra ideològica es centrarà principalment sobre la reflexió del propi país i sobre les influències respectives entre ciència i literatura. Alacant contra València (Premi d'assaig Carles Rahola de Girona el 1993) reunirà l'univers cultural de l'autor i els seus postulats identitaris sobre els quals ha escrit nombrosos assaigs en diverses revistes (El Temps, Revista de Catalunya, L'Aiguadolç, La rella, etc.). Ciència i literatura (L'Illa, núm. 15) o La clonació humana, el mite de Narcís i Roís de Corella (Avui, 23-2-1997) són dos bons exemples de la temàtica ciència i literatura del nostre autor.

Els nombrosos pròlegs que Rodríguez-Bernabeu ha fet per a escriptors diversos, en català o en castellà, són testimoni de la seua projecció literària i de la valoració del seu entorn. La presentació a la Seu Universitària d'Alacant (27-5-2007) del monogràfic-homenatge que la revista literària L'Aiguadolç li ret, amb treballs d'escriptors d'arreu el domini ligüístic sobre la seua obra, amb la presència i la intervenció del Rector de la Universitat, és una prova d'aquesta valoració.

Metge cardiòleg, de professió intensament exercida, la medicina ha tingut escassa presència en la seua obra literària, almenys des d'un punt de vista de representació formal, o evident. Només en alguns aspectes de la seua obra assagística trobem l'empremta de la seua formació mèdica.

Ma. Virgília Peris
Alacant, 28 de febrer de 2007