Prólogo a «Lastres, matèria i límit»

Enrique Cerdán Tato

Escriptor
Premi de les Lletres de la Generalitat Valenciana

Un dia, ja fa molts anys, Lastres em va convidar al seu estudi per mostrar-me la galeria de retrats d'unes criatures grotesques, patètiques i inquietants que preparava per a exposar a Madrid. Els vaig examinar, atentament i curiosa, fins a adonar-me que constituïen la transcripció, a una estètica perversa i sarcàstica, de tot un procés d'experiències confidencials. Així, amb una sintaxi tan peremptòria i fascinant, Lastres conjurava els seus dimonis més íntims i ens oferia, simultàniament, un aspecte insòlit de la seua obra. Sens dubte, s'havia realitzat un veritable exercici de catarsi. Per suposat, en aquella ocasió, com en tantes altres, vam conversar generosament sobre qüestions artístiques, ideològiques i històriques, encara que, per últim, tornàvem a centrar-nos en el seu afany per construir-se un llenguatge plàstic sòlid. Això era a mitjan dels seixanta.

A principis d'aquella dècada, Eduard Lastres va ampliar els seus estudis de ceràmica a Faenza. I, en anys successius, va tornar a Itàlia per a exposar la seua obra en diverses ciutats. D'aquestes escapades, conserve al meu arxiu les crítiques i comentaris que va suscitar i que ell mateix s'encarregava de remetre'm o d'entregar-me en mà. Després, al seu taller, a casa seua o a la meua, sotmetíem tots aquells papers a una anàlisi substanciosa. Es tractava, en fi, d'un joc de subtileses i reflexions en el qual Lastres afermava la seua personalitat, es despullava de certs titubeigs i obsessions inicials i desplegava la seua capacitat creativa. Aquell era un període de crisi psicològica i artística que es resoldria, d'una banda, en un univers de rigorosa elaboració geomètrica i, d'una altra banda, en una coherència conceptual i formal gens propícia per a les concessions. Al fil de la seua evolució, vaig escriure en el catàleg d'una de les seues exposicions: «Si l'art s'inscriu en l'existència d'un món real i de la seua interiorització, en un procés dialèctic, Eduard Lastres s'ha mantingut fidel i escrupolosament atent a la identitat de la seua obra plàstica, a la seua estètica i a la seua ètica. Des d'aquella galeria de monstres, de deformacions i màscares grotesques, alçada en tintes d'arravatament quasi febril, a aquesta mostra escultòrica elaborada   -4-   amb una fredor reflexiva, només hi ha l'aparença. Llavors -i ara- hi havia un apassionament; ara -i llavors- hi ha un mètode, una investigació, una lògica. Però 1'abrupta iconografia de fa ja una llarga dècada evidenciava el tractament minuciós de la línia; de la mateixa manera que avui s'evidencia en el pla insòlit, en la inversió imprevista del buit o en 1'oferta mòbil i múltiple de figures i figuracions: aqueixa neta i meditada laboriositat de 1'artista que formula la seua obra amb la precisió del geòmetra ».

El transcurs del temps tan sols ha fet sancionar aqueixa tendència perfectament rastrejable ja des dels seus inicis: la instrumentalització d'elements abstractes, com el punt, per a edificar-se un espai peculiar, i la matèria. La simple contemplació dels seus dibuixos, de les seues ceràmiques, dels seus murals, de les seues escultures, ens facilita dades més que suficients per a interpretar un procés, en el qual advertim els dubtes i les tensions originals, i també el coneixement i 1'equilibri i la lucidesa, fruits d'una experiència conflictiva, d'uns estímuls incessants i d'una metodologia implacable.

Des de l'amistat, des dels diàlegs i els silencis compartits, al llarg de molts anys, el procés s'observa en el comportament i en les actituds d'Eduard Lastres. Són referències subjectives i no categories estètiques, naturalment. Però es percep la interrelació entre ambdues manifestacions. Si el sarcasme d'aquelles criatures patètiques responia a una crisi personal, la ironia i un cert escepticisme han contribuït a la maduresa precisa de la seua obra plàstica.

Després de tantes vicisituds, de tants debats, de tantes converses; després d'una col·laboració gratificant en un llibre infantil, amb belles il·lustracions per als meus textos, Lastres persisteix en la fidelitat a 1'estructuració geomètrica. I la mostra que ara ens ofereix n'és un testimoni més.