Els estudis sobre la literatura infantil i juvenil

Teresa Colomer

L'estudi dels llibres per a infants i adolescents té una tradició i un embalum molt diferent en els diversos països occidentals. La seva sort depèn de l'evolució seguida per la producció i la història sociocultural de cada país. Així, les àrees anglosaxones o franceses mostren una tradició d'estudis molt més accentuada que les àrees catalana o castellana, on aquesta literatura només ha començat a analitzar-se en les últimes dècades. Ara bé, quan el nostre país ha iniciat la eva pròpia reflexió, ha pogut beneficiar-se del avenços que ja s'havien fet en els altres països, de tal forma que s'han pogut cremar etapes i partir de concepcions teòriques més complexes sobre aquest fenomen, de manera que, si les infraestructures de recerca i les institucions responen, la tasca dels investigadors pot anar incrementant-se molt ràpidament.

A continuació farem un esboç del que han estat els estudis en l'àrea catalana, tot dividint-lo en dos apartats: la seva evolució històrica i el ventall d'aspectes que han estat abordats fins ara.

Els orígens de la preocupació pel llibre infantil neix a tots els països occidentals a partir de l'establiment de biblioteques públiques, ja que és llavors quan els professionals es plantegen la necessitat d'establir criteris de tria per configurar els seus fons i d'inventar formes de promocionar-ne la lectura. Es el que ocorre a Estats Units en iniciar-se el segle XX i, immediatament, a països europeus com França o els països nòrdics.

A l'àrea catalana de començament del segle XX, però, encara no hi havia biblioteques infantils. Just llavors anaven a obrir-se a Catalunya les primeres que s'establien a Espanya, i anaven a fer-ho com a conseqüència de la voluntat social de construir un projecte cultural global per a la societat catalana de l'època. Es tractava del que s'anomenaria ben aviat «Noucentisme». Per això, les primeres reflexions sobre la literatura per a infants es troben aquí en les veus de pedagogs, crítics d'actualitat dels diaris i revistes i personalitats diverses del món de la cultura. Es a dir, apareixen en les veus de tots aquells que debatien un projecte de país que donaria lloc de forma simultània a les biblioteques, els llibres, les editorials i les revistes educatives.

En el substrat de modernització de la societat catalana, l'objectiu de produir i difondre llibres infantils va ser sentit com una necessitat ineludible de futur, ja que es tractava d'incorporar les noves generacions a les noves formes socioculturals. Alhora que s'iniciaven les primeres realitzacions materials per a la difusió de la lectura, aparegueren a les revistes educatives de l'època els primers articles i escrits que posseïm sobre literatura infantil i juvenil , articles tals com els d'Alexandre Galí a La Revista o a Quaderns d'Estudi, els d'Artur Martorell al Butlletí dels Mestres o els de Jordi Rubió i Balaguer, fundador de l'Escola de Bibliotecàries, a La Revista dels Llibres.

En l'època de la Dictadura de Primo de Rivera, desapareguts els Quaderns d'Estudi i El Butlletí de Mestres i canviada l'orientació de La Revista, seran la Revista de Catalunya i La Paraula Cristiana, així com els diaris La Publicitat i La Veu de Catalunya els que continuaran donant notícies i orientacions sobre els llibres infantils. Més tard, ja desapareguda la Dictadura, reaparegué el Butlletí dels Mestres i és en aquesta publicació i en els diaris deáquells anys on es poden continuar trobant notícies sobre els llibres per a infants.

Després de les reflexions sobre els criteris de selecció, el segon tipus d'estudis abordats en tots els països occidentals és la delimitació del corpus d'obres i autors que configuren la literatura per a infants, així com la descripció de la seva evolució històrica. «Història», doncs, a partir del moment en què ja hi ha un gruix suficient de producció i de temps que permet fer-ne.

Però, precisament, el gruix aconseguit per la producció catalana en el primer terç del segle XX patí sobtadament la ruptura provocada per la guerra civil de 1936-39 amb la prohibició i desfeta consegüent de la cultura catalana. Els estudis històrics naixeran aquí, doncs, des de la perspectiva de la memòria, des de la necessitat de consignar detalladament l'esforç realitzat per tal de mantenir la idea d'una cultura on entroncar-se.

A partir de 1960 veus com les d'Artur Martorll o Joan Triadú reprenen la necessitat de llibres infantils en la línia de l'època anterior a la guerra. En la recuperació històrica s'inscriuen els inestimables estudis de Teresa Rovira (1968, 1976, 1988), veritables exemples de «l'obra ben feta» com a premisa noucentista, així com el repertori bibliogràfic de la mateixa Rovira i de Carme Ribé (1972) que recull amb constància positivista els més de 2500 títols de la producció catalana, repertori al qual s'afegiran altres que recullen ja la producció realitzada a partir de la postguerra.

L'aparició d'aquests primers estudis en les dècades dels anys seixanta i setanta coincidia amb una nova etapa caracteritzada per la urgència de «fer» més que per la de reflexionar. Si abans la consideració dels llibres infantils s'havia inscrit en un projecte de gran abast que va fer recaure les orientacions programàtiques en les grans figures de la cultura i la pedagogia, durant l'època de la dictadura franquista, la preocupació pels llibres infantils catalans va canviar de mans i va anar a raure en l'àmbit educatiu de les escoles que conformaren els moviments de renovació pedagògica.

Així, escoles capdavanteres en aquesta línia, com Costa i Llobera i Thalita van publicar, al 1964, la primera selecció de llibres per a infants. La introducció i ús de llibres i revistes infantils a les escoles va ser un dels principis d'actuació educativa del moment i aquest primer llistat trobà continuïtat en les publicacions periòdiques de Quins llibres han de llegir els nens? a càrrec del Seminari de literatura infantil i juvenil de l'associació de mestres «Rosa Sensat», encara existent i de gran influència en els medis escolars.

Juntament amb la perpetuació de la memòria i amb les noves necessitats de selecció lligada a les escoles, s'inicia en aquesta època la traducció dels estudis d'altres països per part de diverses editorials catalanes. Es així com començaran a exercir la seva gran influència en el nostre país títols ja clàssics en els seus, com els de Paul Hazard (1950), Sara Cone Bryand (1965), Bettina Hürlimann (1968) o l'obra col·lectiva El poder de leer (1978), tot i que continuarà la circulació de bibliografia francesa, molt present sempre en els mitjans educatius catalans, com ara la Guide de la littérature enfantine de Marc Soriano (1975).

Al 1977 es traduirà l'obra de Bruno Bettelheim Psicoanálisis de los cuentos de hadas. La defensa de les rondalles feta per aquesta obra va causar un impacte considerable en la reflexió sobre la literatura infantil a tots els països occidentals i suposa una fita en la inflexió de les concepcions vigents en els estudis d'arreu. El ressó no era casual, ja que incidia en un dels dos debats sempieterns que caracteritzen els estudis en aquesta àrea fins a la dècada dels vuitanta: la relació dels llibres infantils amb «la literatura» sense adjectius i la qualitat formativa del folklore.

A l'àrea catalana, el primer d'aquests debats tingué, curiosament molt pocs adeptes. El fet que els llibres per a infants s'haguessin contemplat sempre com un instrument decissiu per a l'èxit del projecte cultural català va marginar pragmàticament el debat sobre les «essències» literàries, tan intens en d'altres llocs.

Però el segon debat també resultà condicionat aquí per les característiques socio-històriques del moment. Durant les dècades de la postguerra, el folklore va viure hores baixes a l'àrea catalana. D'una banda la dictadura franquista l'exaltava, tot imposant la imatge d'un folklore comú al servei d'una cultura espanyola pretesament única, la qual cosa provocava una clara malfiança cap a aquest tipus de llibres De l'altra, la voluntat catalana d'adherir-se novament als aires culturals europeus van fer triomfar la recança cap al folklore pròpia de la pedagogia racionalista que dominava llavors als països occidentals.

Ara bé, quan, a meitats dels setantes, Europa va fer el tomb cap a la recuperació de la tradició oral en els llibres infantils, la inflexió va coincidir amb els anys de l'arribada de la democràcia a Espanya. Llavors, el nostre país va adoptar encara amb més entusiasme la difusió folklòrica, ja que hi confluïen, no només els nous aires de modernitat europea, ara decantats cap a la fantasia literària, sinó també la visió del folklore com a defensa de la cultura pròpia.

Efectivament, durant aquells anys de canvi, a totes les nacionalitats de l'Estat es va produir un moviment de recerca i valoració de la pròpia identitat. Van ser freqüent, doncs, la recerca de les tradicions orals encara vives, la reedició i difusió de les recollides en èpoques anteriors per folkloristes com Joan Amades a Catalunya, Mossèn Alcover a les Illes Balears o Enric Valor al País Valencià, així com la utilització escolar d'aquesta literatura, lligada a la nova possibilitat d'ensenyament en la llengua pròpia. La idea romàntica del folklore com a expressió de les essències nacionals va tenir, doncs, una nova revifalla al servei de la recuperació nacional i es va defensar com una literatura «del poble», desenvolupada al marge tant de la literatura culta, com de la imposició d'una llengua aliena.

A la dimensió social atorgada a aquesta literatura s'afegien també els nous arguments sobre la llibertat creativa, l'èmfasi en els aspectes literaris i no pedagògics de les obres i la importància de la fantasia en la construcció de la personalitat infantil. Tot plegat, una concepció que va convertir la literatura de tradició oral en idònia per a ser vista com «la literatura infantil» per antonomàsia. Aquest fet va tenir repercussions immediates en l'ensenyament literari a l'etapa infantil —o preescolar—, desenvolupada a les escoles durant aquells anys, així com a l'etapa primària. Cal recordar que és a l'any 1976 que l'editorial catalana Avance va publicar la primera traducció de la proposta d'ensenyament creatiu de la literatura, La Gramática de la fantasía, de l'italià Gianni Rodari, autor ell mateix de llibres per a infants en la mateixa línea de joc, fantasia i missatge moral.

Aquí, l'obra de Gabriel Janer Manila (1982, etc.) va ser capdavantera i punt de referència en aquest àmbit. Sota el seu mestratge, es va constituir a les Illes Balears un nucli d'estudis sobre folklore, educació i literatura infantil que ha continuat oferint els seus fruits en obres més recents. El folklore també ha estat objecte d'interès constant per part dels estudis d'altres llocs i les obres que el relacionen amb propostes d'ús escolar han tingut una influència evident en tota l'acció de renovació educativa de les darreres dècades.

A la dècada dels vuitanta la literatura infantil i juvenil passà a convertir-se en objecte d'estudi acadèmic. A tots els països occidentals apareixen una gran quantitat de reflexions i recerques fetes des d'òptiques disciplinàries molt diverses, des de la psicologia o la sociologia, a la legibilitat dels textos o la didàctica de la literatura. Més modestament aquí, ja que el punt de partida és feble, s'aniran posant les bases d'allò que haurien de ser uns estudis normalitzats i que podem dividir en els següents aspectes:

1. S'inicia la divulgació social del tema a través de la publicació d'articles i revistes de crítica en aquest àmbit. L'any 1985 apareix la revista Faristol, portanveu del Consell Català del Llibre per a Infants i Joves, i també tenen seu a Barcelona altres revistes sobre literatura infantil i juvenil que publiquen en llengua castellana. Alhora es produeixen espais esporàdics de crítica als mitjans de comunicació i aquí i allà es publiquen ja un nombre apreciable d'articles d'anàlisi de la producció infantil més moderna.
2. S'augmenta la producció d'obres d'assaig sobre aquest camp. Es tracta, això sí, d'obres amb vocació pràctica, obres que deriven d'aquell «fer» que s'havia anat acumulant durant les dècades dels seixanta i setanta en els àmbits escolars i bibliotecaris. Aquell primer objectiu d'introduir els llibres infantils a les escoles ja sembla aconseguit, però ara l'activitat pedagògica s'aboca a «animar» els infants a llegir-los, de manera que proliferen les obres plenes de propostes i experiències didàctiques. D'altra banda, la creació de biblioteques escolars havia estat especialment reixida en el període anterior, tal com demostrarà l'estudi de Baró i Mañà (1990), i tocava ara oferir instruments als mestres per a la seva organització i manteniment.
3. Tímidament va augmentant la traducció d'estudis foranis i cal remarcar, en aquest àmbit, la creació de la primera col·lecció d'assaig sobre aquest tema per part de l'editorial Pirene, l'any 1988.
4. Encara més tímidament, la literatura infantil comença a fer-se un petit espai als estudis universitaris. En aquesta dècada sorgeixen la majoria dels primers treballs de recerca sota la forma de tesines de llicenciatura. Es refereixen a temes tan diversos com el teatre infantil a Espanya, les revistes infantils catalanes o les rondalles valencianes.

A tots els països occidentals, l'evolució de la literatura infantil i juvenil fins a constituir un fenomen cultural ben assentat ha portat aparellada l'extensió dels seus estudis cap a una fluïda interrelació de les diferents perspectives disciplinàries, així com la proliferació d'institucions, revistes, centres de documentació, cursos universitaris, etc. Els estudis en l'àrea catalana han intentat situar-se també en aquesta via, tot i que continuen oferint greus mancances comparatives.

De tots els elements citats, l'únic que aconsegueix una entitat remarcable i que caracteritza aquesta darrera dècada és, precisament, el d'una certa eclosió d'estudis universitaris en aquest camp. Les reformes de plans d'estudis de les universitats han atorgat un petit espai a assignatures sobre literatura infantil i juvenil que s'extenen també als programes de tercer cicle. En aquest sentit, cal assenyalar que el primer postgrau sobre Biblioteques escolars d'Espanya es realitza en una universitat catalana. En aquest marc, doncs, les tesis doctorals i els projectes de recerca han començat a conviure amb els manuals de divulgació i la continuació de les propostes adreçades a la pràctica escolar. Els temes i les línies d'investigació han estat prou dispersos, tal com veurem més avall; una situació inevitable quan el camp a llaurar és tan ampli i els models foranis ofereixen temàtiques cada vegada més especialitzades, alhora que més interrelacionades i complexes. El balanç actual ens diu que durant els anys noranta s'han llegit al voltant d'una dotzena de tesis doctorals sobre literatura infantil i juvenil a les universitats de l'àrea catalana, n'hi ha d'altres en curs de realització i, des de l'any 1999, els investigadors universitaris s'han agrupat en una xarxa d'intercanvi i col·laboració. El fet que la majoria dels treballs de recerca hagin estat publicats pels serveis d'edició universitària mostra, però, que l'interés social pel tema és feble encara.

Naturalment, la universitat no és l'única font d'estudi, i a les obres que en procedeixen cal afegir-ne d'altres publicades durant aquest període. També cal remarcar aquí la celebració dels primers Congressos i Jornades de literatura infantil i juvenil catalana, especialment pel que pot suposar de dinamització de la recerca en aquest camp per part de tots els especialistes implicats, estiguin o no vinculats a les universitats.

Ara bé, malgrat el desenvolupament d'un espai més procliu als estudis, tema que aquí ens ocupa, no deixa de ser preocupant una certa pèrdua d'empenta en els projectes, que era ben perceptible, en canvi, en èpoques anteriors. La progressiva normalització de la cultura catalana, tot i haver aconduït la literatura infantil a la universitat, ha fet que es deixés de veure-la socialment com un instrument de recuperació cultural. El suport aportat per la societat civil durant diverses dècades sembla esperar-se ara de les institucions administratives i es pot dir que aquestes no han respòs al nivell desitjable, de manera que els recursos financers per a la creació d'infraestructures de recerca i difusió, cada vegada més elevat si s'espera un desenvolupament a l'alçada dels temps, resulta inferior al que en aquests moments hi dediquen moltres altres autonomies de l'Estat.

Així, per exemple, la tasca realitzada per les biblioteques escolars continua sense recolzament institucional, el Consell català del llibre infantil i juvenil i algunes de les seves iniciatives, com el Saló del llibre infantil o la revista Faristol semblen trobar-se en una situació paradoxalment més precària que en l'època del seu naixement, l'espai de difusió pública en els mitjans de comunicació, no només no ha augmentat, sinó que gairebé ha retrocedit i també continua sense haver-hi cap centre de documentació prou solvent ni cap institut d'estudis específics en tota l'àrea catalana. A aquestes limitacions cal afegir els entrebancs derivats de la manca de potenciació d'un mercat i un espai cultural comú entre Catalunya, València i les Illes Balears, a més de totes les iniciatives polítiques empreses en els darrers anys per segregar-ne la llengua i la cultura valencianes.

La literatura infantil i juvenil es defineix per dos components, el de «literatura» i el d'«infantesa i adolescència». Però s'hi pot afegir també un tercer pol, el de la funció d'aprenentatge cultural que suposa la seva lectura, ja que, a més, és aquest tercer component educatiu el que n'ha determinat el naixement com a producte específic i el que ha tingut més pes en la seva evolució. La interrelació d'aquests tres pols permet esquematitzar el tipus d'estudis realitzats en aquest camp i ens serviran per situar a continuació aquelles línies que han tingut més incidència en l'àrea catalana.

El primer àmbit és el que engloba els estudis que tracten aquesta literatura com un text concret, un producte que pertany al sistema literari i que ofereix com a objecte d'estudi totes aquells elements que li són propis, tals com:

• La construcció del destinatari infantil que defineix aquest subsistema de la literatura i que es troba present en les característiques adoptades pels textos.
• L'evolució històrica, ja sigui a través de panorames general o de la història de llocs o aspectes literaris concrets.
• L'establiment de repertorios bibliogràfics.
• La delimitació i caracterizació dels subsistemes literaris que configuren l'extensió del que anomenem literatura infantil i juvenil i que, lluny de ser un tot uniforme, presenta gairebé tantes fractures —per exemple, entre el corpus amb vocació de qualitat i les obres comercials— com la literatura adulta.
• La relació d'aquesta literatura amb altres sistemes ficcionals i artístics, com els de la imatge —element constructiu de moltes de les mateixes obres infantils—, els audiovisuals o els multimèdies.
• L'anàlisi d'autors i obres concretes.
• Les característiques específiques dels gèneres i subgèneres que configuren aquesta literatura i la relació amb l'edat dels destinataris.
• Les traducciones, adaptaciones, versions i altres fenòmens de trasllat de les obres originals.
• L'estudi de la crítica, de les diferents perspectives des de les que s'exerceix i dels conceptes i criteris teòrics que utilitza o que podrien resultar útils en aquest camp.

Aquesta perspectiva de recerca seria la més pròxima a l'ús de metodologies creades pels estudis filològics. Com a mínim, en la mesura en què la literatura per a infants es deixa descriure per aquests instruments, poc acostumats a haver de tenir en compte elements com la relació entre text i imatge, o bé l'experiència vital i de lectura del destinatari com a condicionant de les obres.

Ja hem assenyalat que la història, i sovint els repertoris, formen part dels primers estadis en el desenvolupament dels estudis de qualsevol literatura i que, per tant, posseïm un cert nombre d'obres i articles que estableixen el mapa històric o s'hi situen per resseguir evolucions més específiques. Quasi sempre les històries de la literatura infantil recullen dos tipus de corpus infantils, el del folklore reconvertit a literatura per a infants i el dels llibres infantils moderns, de manera que l'atenció concedida al folklore a què feiem referència anteriorment s'inscriuria també en aquest àmbit.

Ara bé, si comparen els estudis històrics que posseïm amb l'evolució seguida per aquesta línia en d'altres països, es fa evident que la majoria són de caire molt general, que adopten l'actitud de consignar, més que d'analitzar, i que contenen grans llacunes. Certament, però, com a mínim estableixen un marc que fa possible veure'n les mancances més espectaculars, per exemple, sobre els gèneres concrets del teatre i la poesia —de fet de la història d'aquesta darrera només en tenim articles—, o sobre els subgèneres narratius. També caldrà abordar algun dia, per exemple, la història de la interrelació entre la literatura catalana i castellana. L'edició de llibres infantils en una o altre llengua ve especialment condicionat per la legalitat vigent i la llengua de l'escola. Això i el fet que Barcelona hagi estat sempre un centre editorial de primer ordre en l'edició castellana fa que moltes de les novetats en la producció literària o la política de traduccions, per exemple, s'hagin produït a Espanya des del mateix substracte cultural que ha configurat la tradició catalana i que ara s'estudien des de la història dels llibres infantils castellans. No cal dir que és quasi tot per fer pel que fa a interessos més recents, com les delimitacions internes del subsistema literari, les relacions entre sistemes artístics (amb algun estudi escadusser sobre text i il·lustració) o les trasllacions de diferent tipus de les obres originals.

Malgrat tot, el contacte amb els corrents actuals d'altres països fa que se superposin etapes, de manera que, alhora que no es té una descripció prou sòlida de l'edifici, s'hi poden afegir ja algunes obres recents que plantegen anàlisis més teòriques dels llibres infantils i de la relació amb els seus destinataris.

Dins d'aquest àmbit, sembla significativa la pràcticament nul·la atenció dels estudis catalans cap a autors i obres concretes, a diferència dels estudis universitaris castellans, per exemple. Només hi ha dos o tres estudis (i un d'ells francès) sobre autors catalans, tot i que ara s'hi poden afegir també els pròlegs de les obres completes de diferents autors que han començat a ser publicades a la dècada dels noranta. Aquest aspecte remet, doncs, a la lectura d'entrevistes, monogràfics i articles especifics que, en canvi, omplen les revistes i són recollits en múltiples guies de lectura per part de les biblioteques.

El segon àmbit d'estudi seria el que agrupa les obres que consideren aquesta literatura dins del fenomen social de la lectura en les societats alfabetitzades i que inclouria aspectes tals com:

• La representació i el discurs socials sobre la infantesa i sobre la lectura.
• La relació entre els sistemes ficcionals i artístics en l'interior de la societat pel que fa a aquest segment d'edat.
• La circulació material dels llibres infantils i juvenils (la producció editorial, la difusió en el mercat, el funcionament de la crítica en els mitjans de comunicació, etc.).
• La pràctica social de la lectura (hábits, formes, gèneres, edats, etc.).
• La funció de la literatura infantil com una agència educativa de les noves generacions, és a dir, els valors o la ideologia presents a les obres o derivades de l'ús que se'n fa i la relació amb el sistema axiològic de la societat.
• Els canals pels quals es creen àmbits de lectura infantil i juvenil (les institucions com la biblioteques, la familia, etc.).

Aquesta és una òptica que es val de metodologies més recents, creada a partir de l'interès per la història del llibre i la lectura, l'alfabetització social i les noves tecnologies, els estudis culturals, les perspectives progressivament més afinades de la sociologia de la lectura, la pragmàtica literària, etc.

La visió dels llibres infantils en el context del funcionament social ha donat lloc a un nombre d'estudis propis molt reduït. I és així encara que es vulgui entendre la seva adscripció a aquests temes des d'una òptica amb més tradició (per exemple, l'anàlisi quantitativa d'hàbits lectors) i no a partir dels desenvolupaments conceptuals més interpretatius. Algunes dades estadístiques sobre biblioteques o hàbits de lectura, un estudi editorial i algunes incursions en el tema dels valors configuren gairebé tot el bagatge existent.

Pel que fa als espais de lectura, els estudis que s'hi relacionen enllacen amb el tercer àmbit que hem caracteritzat com a visió dels llibres infantils en tant que literatura d'aprenentatge.

Els llibres infantils i juvenils tenen una funció d'aprenentatge cultural i específicament literari, que fa que hagin estat contemplats quasi sempre des de la perspectiva de l'educació. Si l'aprenentatge pertany a instàncies com la família o la biblioteca, ens trobarem amb un aprenentatge realitzat sense premisses de formalització. Si pensem en l'aprenentatge escolar, ens situarem sota un conjunt reglat d'ensenyaments.

El paper de la literatura infantil i juvenil a l'escola és justament l'estrella de l'atenció pràctica respecte d'aquesta literatura. Molts estudis es refereixen a l'ús del folklore per a les primeres edats, la tasca de selecció o les activitats d'animació a la lectura. De forma molt recent han aparegut indicis d'una nova atenció per a la recepció infantil de les obres que fins ara només comptava amb els buidats realitzats per Assumpció Lisson a la biblioteca escolar i que ara compten amb els buidats de les biblioteques públiques de la Diputació, un estudi recent a les aules i alguna investigació en curs.

La manca de recerca didàctica fins a temps molt immediats fa, però, que, malgrat els temes ara citats, continuem tenint una situació molt precària respecte a aspectes tals com:

• El paper que li atorguen els objectius i programacions curriculars.
• Les concepcions del professorat sobre l'ús dels llibres infantils i juvenils.
• Les seleccions escolars existents i els objectius concrets de les lectures i activitats.
• La resposta dels infants a la lectura, la seva opinió sobre les seleccions o els diversos fenòmens de les situacions de lectura a l'aula.
• La relació entre les habilitats lingüístiques potenciades pels llibres (la narració oral, la lectura autònoma, la interrelació entre lectura i escriptura, etc.).
• El progrés o els desajustaments entre la lectura realitzada a les diferents etapes educatives.
• La relació entre l'ús dels llibres, l'adquisició de conceptes literaris i l'ús del metallenguatge literari específic, és a dir, la incidència dels llibres infantils i juvenils en l'adquisició de la competència literària.

Del repàs del tipus d'estudis realitzats fins ara i de la comparació amb els estudis foranis es poden desprendre una sèrie de conclusions i perspectives de futur.

1. Una bona part dels estudis produïts deriven de la investigació filològica, especialment pel que fa a l'establiment d'un marc històric que consigni el que hi ha hagut, a l'anàlisi folflòrica i, més recentment, a la incorporació de marcs conceptuals més teòrics i interpretatius.
2. Hi ha indicis que la creació de noves àrees universitàries com les de traducció o de comunicació audiovisual aportaran investigacions sobre literatura infantil i juvenil des d'aquestes perspectivas específiques.
3. Encara hi ha molt pocs estudis que apuntin línies de progrés ben presents en altres països tals com l'interès por l'audiència, la recepció infantil, les formes de lectura o el circuït social dels llibres, línees derivades d'una perspectiva més cultural i antropològica adreçada a la reflexió sobre les societats alfabetitzades en general o sobre la història de la lectura en concret.
4. La recerca sobre hàbits de lectura infantil cal buscar-les majoritàriament en estudis generals sobre la població i ofereixen bàsicament dades quantitatives.
5. Hi ha moltes obres sobre l'ús escolar de la literatura infantil i juvenil. Però sovint no són fruït de la recerca, adopten una perspectiva prescriptiva i realitzen propostes sobre el que cal fer, mentre que no tenim recerca descriptiva sobre els fenòmens que es produeixen realment a l'aula.

En definitiva, els estudis sobre literatura infantil i juvenil es troben en els seus inicis, però la rapidesa en l'increment de la darrera dècada fa pensar que poden anar evolucionant de forma molt positiva. Sens dubte hauran de fer front a una gran quantitat de llacunes en les bases del que ja s'ha estudiat, però també hauran de seguir el pas dels altres països en els terrenys més inexplorats si volen constituir-se en uns estudis normalitzats a nivell de les societats més avançades. En aquest darrer sentit, seria bo poder preveure la seva evolució en la línia esquematitzada per el quadre següent:

Recerca realitzada fins ara:


• sobre el corpus i les activitats d'aprenentatge;
• descriptiva del corpus literari;
• quantitativa sobre la lectura;
• prescriptiva escolar i bibliotecària.

Orientacions futures:


• sobre la recepció i el context cultural;
• interpretativa;
• qualitativa;
• descriptiva a les aules, biblioteques i altres contextos lectors;
• interrelacionadora de codis, sistemes de representació i fenòmens socioculturals.

El quadre següent es proposa visualitzar l'evolució dels estudis, tot destacant-ne les principals aportacions. No s'han considerat els articles de revistes i diaris, ni els pròlegs o els capítols de llibres, fora d'algun monogràfic d'una certa entitat o d'algun títol de valor històric remarcable. Tampoc es recullen les propostes d'activitats escolars que no tinguin un pes important d'anàlisi de llibres o altres aspectes allunyats dels suggeriments d'exercicis, així com tampoc recomanacions bibliogràfiques ni manuals d'organització i dinamització bibliotecària. S'assenyala quan els estudis són recerques universitàries i s'inclouen sempre que no es refereixin a literatures infantils específiques d'altres llocs; es posa l'any que correspon a la seva lectura pública, no a l'aparició d'una publicació posterior, cas que hi sigui, si bé aquesta s'indica a peu de pàgina.