Presència dels esports en el cinema espanyol. Una primera aproximació. El cas de la boxa

Joaquim Romaguera i Ramió

Una gentil invitació de l'Institut Jean Vigo de Perpinyà a escriure sobre els films amb contingut esportiu de Delmiro de Caralt, em va procurar una gran sorpresa i un enorme repte. Sorpresa, perquè en realitzar la recerca pertinent i paral·lela de caire panoràmic sobre el cinema espanyol en general, abans d'endinsar-me en el cas particular d'un amateur, vaig descobrir que no existia cap treball hemerogràfic, encara menys bibliogràfic, sobre la presència del món dels esports (qualsevol esport) en la producció espanyola, sigui del gènere i format que sigui, tant comercial com no. A tot estirar, algun article amb lleus al·lusions arran l'estrena d'un film, circumstància que dóna peu a recordar-ne de previs, o arran d'algun cicle sobre un esport programat per algunes filmoteques espanyoles (concretament el 1982 sobre el futbol vist a través del cinema).

Ni els crítics ni els historiadors espanyols s'han ocupat específicament de la matèria, però sí en canvi -curiosament dels toros i el món taurí (quatre llibres i una pila d'articles per a una filmografia prou abundant), i a fe de Déu que no es pot negar l'importància que ha tingut i té l'esport en la vida educativa i social, a voltes política, del país. I no només el futbol, també l'atletisme, la boxa, el ciclisme, el basquetbol o el tennis, gràcies sovint a l'aparició de figures estelars, d'herois majors o d'èxits internacionals continuats. I fins i tot, en alguns moments concrets i/o personalitzats de llurs històries, a voltes casuals o fortuïts, també l'hípica, la gimnàstica, l'hoquei sobre patins o sobre gespa, la vela, l'automobilisme, el motociclisme, el rem, l'alpinisme, l'esquí, el golf, la natació o el waterpolo han gaudit d'un predicament, d'una atenció particular més enllà dels seus exclusius seguidors, fidels o practicants.

Deia, així mateix, que la recerca m'havia procurat un repte. Repte a esbrinar què ha donat de si el cinema espanyol en la matèria que ens ocupa: quan, qui i de quina manera s'ha reflectit en la pantalla el món de l'esport en general, o d'un esport en concret, i el de llurs gestes més sobresurtints, tant en el camp de la ficció com en el vastíssim del documental, inclosos els noticiaris d'actualitat. Un repte que vaig assumir primer tímidament i humil, però que a mesura que m'hi capbussava cada vegada amb més curiositat i apassionament vaig veure la possibilitat d'anar tant lluny com les facilitats d'accés a les dades i a les obres m'ho permetessin, m'ho posessin planer.

I és així com ha sorgit un primer inventari cronològic de títols classificats per ordre alfabètic d'esports, més un altre llistat de films que tracten o on apareix més d'un esport. I ja que era inevitable, per previsible, també hem confegit un inventari videogràfic complementari. No cal que manifesti que aquesta és i serà per un cert temps una empresa força titànica. Esborrona pensar només en els continguts esportius que conté el material rodat per l'empresa No-Do (i d'altres noticiaris d'actualitat de més breu existència) durant la seua llarga història, o en la munió de material olímpic que ha generat els JJ. OO. de Barcelona'92, en el cas que hom volgués inventariar-ho tot, com hauria de ser. Espanya és molt més gran del que ens pensem a voltes, o ens fan creure, i deixant a banda la producció específicament televisiva -que aquí no abordarem-, el nombre de curts, mitjos i llargmetratges amb continguts esportius que cada comunitat ha produït al llarg dels cent anys de cinema (i els més de trenta de vídeo) comercial, amateur, educatiu, tècnic, publicitari, científic, etcètera, gairebé podríem dir que és inabastable. I si a més, com deia i reafirmo, hom els hauria de veure tots, catalogar-los i buidar-los, l'empresa esdevé pràcticament impossible.

Quantes cintes espanyoles de ficció no mostren fugisseres imatges o seqüències d'un entrenament, o d'un partit, o d'un instant d'una competició d'algun esport dels molts que es practiquen a nivell escolar o universitari, o en el terreny de l'espectacle de masses obert a un públic indiscriminat, anònim?

Amb tot, i dit això pel que fa a dificultats intrínseques, inherents, s'ha imposat un aconsellable, necessari seny: arribar on es pugui, on les ganes, la documentació i l'accés a les imatges ens ho han permés fins al dia d'avui. Altra cosa seria, a més de l'epistolari obligat que s'ha anat fent i es continua practicant sense mandra, que hom disposés d'una beca o borsa d'investigació llarga en el temps i generosa en metàl·lic. Però com que un servidor ha fet i continua fent la feina a pit descobert, hom s'haurà de conformar a no poder seure's en les filmoteques espanyoles i, doncs, a aconseguir de saber només allò que en aquestes pàgines quedarà expressat i, per tant, deixar lògicament les finestres obertes de bat a bat a la curiositat o l'interès de futurs investigadors. El camp de recerca és amplíssim i llarg, perquè es remunta gairebé als inicis del cinema amb imatges captades per una càmera fixa d'un esdeveniment esportiu.

Moltes de les dificultats que ens hem trobat provenen de la no existència de catàlegs, o si més no d'inventaris, de films espanyols amb els seus corresponents descriptors fruit d'un buidatge acurat, fet amb bisturí, de llurs imatges i sons (sons i músiques també!). En aquest sentit, cal ultraponderar dues obres prou modèliques si més no en llurs plantejaments inicials, per bé que ambdues -com la majoria, i com aquesta mateixa-presenten problemes, deficiències, mancances, limitacions, també errors i algunes errades significatives, lletges. Ens referim, en primer lloc, al Catálogo del cine español. Películas de ficción 1921-1930, confegit per un equip sota la direcció de Palmira González i Joaquín Cánovas (Filmoteca Española, Madrid, 1993), obra que inicia la sèrie que pretèn abastar totes les dècades de la cinematografia espanyola i que sembla que aviat continuarà amb la dels anys quaranta. En segon lloc, Les empremtes de la memòria. Catàleg d'imatges (1905-1945), a cura de Julio Pérez Perucha (Generalitat Valenciana, València, 1989), sobre imatges cinematogràfiques relatives al País Valencià i que seria bo que ell mateix continués fins a abastar els nostres dies. En ambdues, les descripcions que s'hi fan permeten extreure tot el que afecta al camp de la recerca que hom vulgui realitzar, gràcies a uns molt complets índexs temàtics.

Ara bé, fixem-nos que el catàleg supervisat per González/Cánovas només ens parla de films de ficció i el de Pérez Perucha d'imatges del País Valencià. Per tant, en el primer cas ens manquen obres que ens informin dels films de no ficció i, en el segon -per extrapolació- ens manquen obres que ens parlin de les imatges de la resta de les comunitats autònomes, tasca absolutament necessària i interessantíssima i que haurien d'acarar en bona lògica les filmoteques respectives.

En un altre ordre de déficits i, doncs, de dificultats a l'hora de la nostra recerca, observem l'existència d'un alt grau d'escariment, de gasiveria a l'hora de confegir índexs acumulats per part de les revistes especialitzades més importants publicades o que encara es publiquen a l'Estat espanyol, això quan tenen el bon costum de fer-ho, a banda la carència de criteris sòlids que palesen quan els fan i de continuïtat puntual en la seua edició. En aquest sentit volem salvar de la nostra crítica bel·ligerant la Revista Internacional del Cine i Film Ideal, un poquet també Nuestro Cine, revistes que mentre surtien van tenir cura d'elaborar uns índexs forja complets i que anaven més enllà del que es sol fer (títols de films i noms de directors), així com en l'actualitat Dirigido.

Les revistes d'esports i les seccions esportives dels diaris tracten o inclouen sovint activitats que no es poden considerar pròpiament un esport; són, clarament o gairebé, un joc.

A l'hora de procedir a la nostra investigació ens vam trobar amb aquesta problemàtica, la qual vam haver d'acarar per si havíem o no de tenir en compte un film o un vídeo, o unes imatges concretes, així com de cara als inventaris respectius. Aparentment hom no li havia donat massa importància o dificultat a aital dicotomia, però a mesura que hi pensàvem ens vam adonar que les fronteres entre esport i joc no són tan nítides com sembla a primer cop d'apreciació.

Si hom consulta definicions en castellà i en català en diccionaris o enciclopèdies de reconeguda solvència (Real Academia Española, Gran Enciclopèdia Catalana, Herder-Círculo de Lectores, La Fuente-Alemany, Avui, Espasa, Albertí), hom arriba a conformar una definició consensuada segons la qual tot esport comporta necessàriament la presència de tres elements bàsics: esforç físic, reglament, competició.

Que una pràctica esportiva tingui lloc a l'aire lliure no és un element necessari, perquè n'hi ha força que es poden desenvolupar tant en un escenari tancat com en un espai obert, concepte que també val per al joc: a bitlles es pot jugar sobre terra, ciment, asfalt o pista de fusta, segons les modalitats i les regions; a futbol sala o a basquetbol es pot jugar en un camp obert o en un palau tancat.

Pel que fa al joc, els manuals no esmenten mai l'element esforç, físic, però sí els altres, tot afegint-hi llur caràcter lúdic, d'entreteniment, de recreació, de divertiment, si bé per preponderància el paper que hi exerceix l'element competició, allò d'aconseguir una victòria, de batre rècords, no es considera l'objectiu, la finalitat principal, però en canvi sí que s'esmenta l'element sort com a component decisori i també l'aspecte d'arriscar-hi diners o d'altres valors en segons quins casos o circumstàncies.

Hi ha jocs a l'aire lliure, jocs de saló i jocs d'atzar, com hi ha jocs individuals i jocs d'equip, col·lectius. Aleshores és clar que, d'acord a classificacions i convencions, fins i tot a criteris històrics o tradicionals, en el nostre treball no hem considerat els jocs d'atzar (daus, dòmino, cartes, ruleta, etc.), ni alguns de saló (billar, escacs, dames, etc.), però sí d'altres que també diuen que ho són (dards, per similitud al tir amb arc; bitlles, botxes [petanca], etc.), encara que passin per ser pròpiament jocs. Amb tot, i per acabar aquest excurs, no hi ha cap esport que no impliqui jugar...

Un cas interessant, historiat pels seus faedors, és el del críquet anglès, que de joc elitista va anar evolucionant dins la seua demarcació geogràfica fins a esdevenir una competició esportiva nacional del Regne Unit, un esport que des fa temps es considera i és un precedent del beisbol, l'esport de masses d'Estats Units d'Amèrica.

Un altre cas, més proper a nosaltres, és el dels castells, torres humanes erigides per castellers, de tanta tradició al Principat de Catalunya, els quals requereixen esforç físic, es basen en regles d'anys i comporten sovint no només l'aspecte exhibició, sinó també un cert grau de competició, allò de quina colla aconsegueix carregar i descarregar un castell determinat, no en el sentit de concurs, però sí de repte entre les colles participants present en tota diada castellera. ¿Els haurem de considerar un esport? Hi ha una abundant filmografia, majoritàriament en pas subestàndard, i en vídeo encara més, que arrenca del període del cinema silent. Nosaltres creiem que no és un esport, malgrat la presència dels elements inherents principals, als quals s'hi afegeixen el d'espectacle popular, a voltes massiu, el de representació d'una tradició i el de desenrotllar-se sempre a l'aire lliure.

I encara un altre cas: el concurs entre tractoristes de llaurada, que hem vist en la cinta El mejor surco de España (1971; doc.; 18'), de TeleCine, SA/Movirama, realitzada per José Luis Viloria amb fotografia de Blas Martí, Nicolás Redondo i Leopoldo Villaseñor, en què es resumeix el I Compeonato Nacional de Arada, en les modalitats competitives de solc d'obertura, corona, colgament d'herbes i matolls, prismes de terra, aspecte general de la parcel·la, solc de tancament, etc. També aquí hi hem trobat reunits els elements del concepte esport, però nosaltres no hem considerat aital competició agrícola com un esport.

Com tampoc hem tingut en compte reportatges que presenten esports genuïns però mostrats a tall d'exotisme, de curiositat, d'espectacle no esportiu. Ens referim no tant a un partit de basquetbol dels Globe Troters contra un equip de palla o comparsa a mida, sinó a partits de ping-pong, cursa de bicicletes o sessió de tir a l'arc practicats o desenvolupats... sota l'aigua, imatges -en aquest cas ianquis- que hem vist en el número 39 de la sèrie internacional de reportatges intitulada Alrededor del mundo.

Són, si voleu, casos extrems o singulars de presència de jocs, d'esports o de pràctiques competitives en les pantalles dels cinemes, però que ens han donat peu a plantejar-nos si els hem de tenir en compte o no en el nostre treball. Altra cosa són les cintes documentals tipus postals turístiques, de propaganda o de promoció d'una zona, en què sovint apareixen fugisseres imatges d'un esport que és possible practicar a pleret en un llogaret o comarca, com ara les diverses cintes que ha rodat el valencià Josep Alcon i Traver (Invitación al viaje, per exemple, amb breus seqüències d'esquí, golf o es ports nàutics).

És, en definitiva, una matèria envitricollada i no sempre nítida, però que hem volgut deixar exemplificada de cara a les qüestions metodològiques i de procediment que hem aplicat en el moment de procedir a la recerca en què estem posats.

A l'hora d'acarar aquesta comunicació ens hauríem volgut limitar a parlar, només dels dos esports que han esdevingut, tot i llur previsibilitat lògica, preponderants en la filmografia esportiva espanyola: la boxa i el futbol, bé presents en forma episòdica o circumstancial, bé com a eix central o protagonista major de l'història. Ara bé, per a no superar la quinzena de fulls que ha de tenir tota comunicació, em veig obligat a comentar somerament només un dels dos, el de la boxa, menys extens que el del futbol, tant en el camp documental/reportatge, com en l'argumental/ficció.

La primera informació que cal facilitar és la quantitat de títols que conforma la filmografia/videografia boxística espanyola:

Així, i d'acord a la nostra perquisició, els primers títols en què la boxa apareix en pantalla són reportatges de com bats: Arthur Cravan entrenant-se (1916); Arthur Cravan contra Jack Johnson (Playa de Toros Monumental de Barcelona, 1916); Herminio Spalla entrenant-se (1917), rodat per Ricard de Baños; Paulino Uzkudum contra Herminio Spalla (Playa de Toros Monumental de Barcelona, 1926), rodat per Fructuós Gelabert; el boxador cubà de color Castillo a Mataró (Barcelona) ensinistrant amateurs, imatges captades el 1928 per Ricard de Baños, qui dos anys més tard filmarà el combat entre Paulino Uzkudum i Primo Carrera celebrat a l'Estadi de Montjuïc de Barcelona, o el cineasta Ramon Biadiu enregistrarà a la Ciutat Comtal els combats entre Arilla i Echevarría el 1931 o entre Vives i Argentano el 1932. Per la seua banda, l'amateur Delmiro de Caralt filmarà l'Estadi de Montjuïc durant l'Exposició Internacional del 1929 en el moment què es celebra un combat sota l'atenta mirada de la Guàrdia Civil. I Francesc Rovira-Beleta captarà el 1946 els entrenaments del boxador professional català Ferrer.

A Otros tiempos (Medio siglo de vida española: 1908-1958), llargmetratge de Carlos Fernández Cuenca del 1959 confegit bàsicament amb material de No-Do, la boxa apareix en diversos moments d'aquest extens repàs històric que acaba amb una exaltació del franquisme.

(Diguem de passada que dels noticiaris d'actualitat tipus No-Do i altres aquí res no direm, perquè resulta prolix resumir l'enorme quantitat d'imatges pugilístiques que hi apareixen.)

Documental també és el llargmetratge que Manuel Summers va rodar el 1983 amb càmera oculta To er mundo e... ¡mejó!, on en un dels episodis surt el boxador professional Dum Dum Pacheco fent de comparsa.

Quant a curtmetratges, citem els tres d'animació que hem trobat: un de Josep Escobar del 1944 i dos de Cruz Delgado del 1966-1967, en què els seus personatges dibuixats són en el primer cas Civilón, un toret esdevingut boxador, i en el segon Boxy, un cangur boxador. Curts argumentals són Cop baix (1968), de Jan Baca i Toni Garriga; Chihuahua (1991), d'Óscar Aibar, i el premiadíssim Walter Peralta (1993), de Jordi Mollà, i documentals Gladiadores del siglo XX (1969), de Carlos Suárez, i Boxa (1972), de l'EMAV (Escola Municipal d'AudioVisuals de Barcelona).

Pel que fa a llargmetratges amb presència de la boxa en cintes argumentals, tenim títols com ara Fuerza y nobleza (1918), de Ricard de Baños, on Jack Johnson té un paperet en la trama; Una aventura de Hilario Martínez (1928), de Reinhardt Blother, on aquest personatge -boxador professional- és el protagonista de l'història, o Mal estudiante (1930), d'Emilio Bautista, segon film produït i dirigit per aquest boxador que havia estat professional.

També en la ficció ens trobem amb Carne de fieras, d'Armand Guerra, del 1936, on el protagonista és un boxador d'ofici, si bé el món de la boxa no hi té un paper determinant en l'història, cosa ben diferent a El triunfo del amor, de Manuel Blay, del 1943, en què la trama gira a l'entorn d'un boxador que pateix avatars sentimentals: guanya quan tot xirga, perd quan l'amor se li fa escàpol. Al final, però, els cors de la parella triomfen sobre els contratemps i llurs vocacions. L'amor també ix vencedor en fer possible que un boxador capgiri el combat que tenia gairebé perdut i, a continuació, uneixi la parella en sant matrimoni, final que semblantment també es dóna a El Tigre de Chamberí (1957), de Pedro L. Ramírez, o a El marino de los puños de oro (1968), de Rafael Gil.

Altrament succeeix a Escuela de periodistas (1956), de Jesús Pascual, on un boxador està a punt de perdre la vista després d'un combat, o a Juguetes rotos (1965-1966), de Manuel Summers, on surten tres exemples de boxador (Paulino Uzkudum, Hilario Martínez i Ricard Alís), llavors joguines trencades per culpa d'un esport que encara que breu com a pràctica s'acaba pagant la resta de la vida, o No disponible (1969), de Pedro M. Herrero, on el boxador torna a estar a mercès de les faldilles i dels qui s'aprofiten de llurs facultats pugilístiques.

La boxa, com es va veient, és un ofici socialment mal vist, cosa que ens ve a dir Culpable para un delito (1966), de José Antonio Duce, on un antic boxadors és acusat a cegues d'una malifeta que no va cometre. La boxa, a més, és un esport que està a mans d'una colla de promotors, empresaris, preparadors i representants que les pantalles s'han encarregat d'assenyalar com a responsables principals de molts dels aspectes negatius que conté i comporta el món pugilístic, com queda clar -entre molts- a Young Sánchez (1963), de Mario Camus, i a Cuadrilátero (1969), d'Eloy de la Iglesia, en què els boxadors són titelles al servei dels seus manaies i víctimes finals de tot l'entramat que els rodeja.

Per la seua banda, Gonzalo Suárez ha prestat, ja des de l'època de periodista amb el renom de Martín Girard, una atenció particular, sentida i d'expert envers el món de la boxa (i del futbol també), com ho palesen Ditirambo del 1967, Epílogo del 1984 o El detective y la luna del 1992-1993, on les al·lusions explícites o literàries hi són prou diàfanes.

De biografia parcial cal qualificar el llargmetratge de Manuel Summers, Urtain, rey de la selva... o así (1969), perquè retrata fil per randa el personatge i llur carrera professional vint-i-tres anys abans de suicidar-se el 1992, als 49 d'edat, després d'haver conquerit tant a Espanya com a Europa els màxims llaurers en la categoria dels pesats, víctima de la seua megalomania i, per tant, una altra joguina trencada.

A partir del film sobre Urtain, la filmografia boxística continua creixent, encara que els títols posteriors a voltes reflecteixen l'esport d'una manera més episòdica, menys des de dins, com són els casos de Dinero maldito (1978), de Sergio Garrone (renom de José Luis Fernández Pacheco), on un boxador negre apareix com a ajudant d'un gitano a l'hora de cometre una malifeta, o a Forja de amigos (1980), de Tito Davison, on un antic boxador té recollit a ca seua un xicotet, que se l'estima com un pare, fins a que mort, o a Yo hice a Roque III (1980), de Mariano Ozores, on la boxa és el pretext per a una tramoia metafòrica sobre el món pugilístic i la família, mentre que a 7 calles (1981), de Javier Rebollo i Juan Ortuoste, el paper del boxador torna a ser el de Dinero maldito, un ésser malvist, maltractat i utilitzat per la societat que l'envolta, gràcies als seus punys i llur constitució física, habilitats que serveixen per ajudar a perpetrar malifetes, o a Mala racha (1985), de José Luis Cuerda, on el boxador protagonista de l'història acaba malament després d'una vida familiar o passional que no condueix enlloc, o a A puño limpio (1988), de Frank Zúñiga, film centrat en el món més sòrdid de la boxa, amb la presó i la corrupció empresària i policíaca darrera de tota acció, o a Un negre amb un saxo/Un negro con un saxo (1988), de Francesc Bellmunt, on un ex boxador treballa de periodista de successos bruts o escabrossos, o a Locky 5 (1992), de Manuel Summers, on les teranyines que mouen el món pugilístic es manifesten amb cruesa i versemblança, i això perquè Summers sabia de què parlava. I finalment, Ombres paral·leles/Sombras paralelas (1994), de Gerard Gormezano, i La teta i la lluna/La teta y la luna (1994), de Josep Joan Bigas Luna, en què la pràctica boxística apareix en forma de mera pinzellada: personatges que s'entrenen més de cara a llur preparació física que no pensant en combatre esportivament.

Quant al parell de vídeos localitzats, ambdós realitzats per col·lectius, Boxeo (1982), és un migmetratge documental sobre els entrenaments de boxadors retirats o no i els afeccionats a la boxa, i Arthur Cravan (1983), és un curtmetratge d'homenatge al poeta, editor i boxador que trobàvem a Barcelona el 1916 apallissat per Jack Johnson.

En definitiva, la boxa en el cinema espanyol és, o millor dit ha estat, un món que no sempre s'ha explicat amb el realisme i l'autenticitat de què van senyorejar un Robert Wise a Ningú no pot guanyar-me (The Set-up, 1949), a través de Bill «Stocker» Thompson (Robert Ryan), un Mark Robson a Més dura serà la caiguda (The Harder They Tall, 1956), a través de Toro Moreno (Mike Lane) i l'antic periodista esportiu Eddie Willis (Humphrey Bogart), o un John Huston a Ciutat daurada (Fat City, 1971) a través de Billy Tully (Stacy Keach), per citar només tres dels més emblemàtics i importants films de boxa de la filmografia universal, per bé que els tres d'Estats Units d'Amèrica, país on la boxa es pot considerar gairebé un espectacle-esport-negoci nacional, d'aquí també que sigui el país que més títols ha produït sobre el tema. Amb tot, sí que ens atrevim a anotar els títols espanyols més interessants, tant des del punt de vista cinematogràfic com de retrat fidel o creïble del món de la boxa: Young Sánchez (Camus), la part corresponent de Juguetes rotos i Urtain, rey de la selva... o así (ambdós de Summers), El marino de los puños de oro (Gil), Cuadrilátero (Iglesia) i els apunts o plasmacions de Gonzalo Suárez en la seua filmografia.