21
També era freqüent atribuir l'origen d'una heretgia a la concupiscència. Així ho creien Felip el Canceller («Tria enim sunt vicia qui dederunt occasionem diversis heresibus: luxuria et gula et avaricia. Et ex hoc est quod predic averunt non esse peccatum opus carnis...»; citat per Lerner 1972: 23) o Guillem Peraldus («Et sciendum quod herrores hereticorum ex aliquo vicio habuerunt originem ut ex vicio luxurie error illorum qui dixerunt opus carnis non esse peccatum... heretici possunt cognosci et ex vita... Ex doctrina... secundo quia placentia predicant... tercio quia illa commendant que propinqua sunt erroribus eorum»; citat per Lerner 1972: 23-24). Com es pot veure era relativament fàcil penjar l'etiqueta d'heretge a qualsevol persona que defensés posicions epicúries __en el sentit que l'epicureisme tenia a l'Edat Mitjana.
22
«Respon e dic que d'aquesta opinió foren aquells malvats heretges apellats De Spiritu Amoris, qui foren en Itàlia per alcun temps dins començament del XIIII centenari aprés la nativitat de Jesucrist, los quals foren estirpats axí com a adversaris manifests de la santa fe crestiana» (TC 994).
23
«Aquests són d'aquella carnal e pudent secta dels epicuris, qui tota lur benuirança posaren en les viltats carnals. Parents són de Mafomet de Mecha e pijors...» (ibidem). Per un estudi sobre la tradició de l'epicureisme en la cultura medieval cf. Renedo 1994 (en premsa).
24
Es pot llegir un altre exemple, també situat en el marc d'una cort, centrat en un besar deshonest enviat pel rei de Nínive a la filla del rei de Càspia en el capítol 887 del DC (II/2: 493). Tant aquest com l'exemple de Píndar, cambrer del rei de Líbia, es publiquen en l'antologia d'exemples medievals que he preparat amb la col·laboració de Sadurní Martí (Renedo-Martí 1993, en premsa).
25
En el capítol 138 del Tirant la princesa Carmesina rep la primera demanda de Diafebus per tal de poder besar Estefania i es nega per primer cop a donar-hi permís amb unes paraules molt significatives: «Ara de present nom demaneu coses injustes, car no poríeu subvertir lo virtuós àbit de mon coratge» (TB: 296).
26
Aquest pretext no es podia fer servir perquè, com es recorda diverses vegades al llarg de tota la novel·la, Tirant i Diafebus són estrangers i de «loch o de terra no coneguda» (TB. 243), sense cap mena de relació amb l'imperi grec.
27
La meva interpretació depèn d'una esmena que faig al text de les edicions de M. de Riquer i A. G. Hauf fent passar l'oració reconexent bona fe a dependre de creia vos acordaríeu ab mi. Amb aquest canvi la frase significaria que Diafebus estava convençut que Carmesina s'adonaria de la bona fe, és a dir de les bones intencions, que hi havia en el seu desig de besar Estefania. En aquest sentit és interessant de comparar aquest passatge amb unes paraules que Carmesina diu a Tirant tot demanant-li perdó per una dura invectiva que li havia dirigit (vd. el capítol 128): «emperò yo, reconexent bona fe e vençuda per humana pietat, revoque aquelles que vull que no vajen per dites...» (TB: 264).
28
«E la celsitut vostra no voler-me contentar lo sperit de libertat de una poca de fruyta! (TB: 333).
29
«Mas què direm de les dones presens, qui·s fan dir dones del temps, dones de la guisa e dones de la verdura» (LD 1981: 87); si per desastre elles vos reguarden falagerament, e majorment si ella és fina braganta e del temps» (TC: 618). Cal tenir en compte també els versos 50-51 del Sermó de Metge: «Si·l cor avets plen de falsia, I serets del temps» (Metge 1959: 4).
30
És possible que els dos primers versos del poema XXIV d'Ausiàs March («No sech lo temps mon pensament inmoble,/ car no·s trespost de un ésser en altre») facin referència a aquest mateix modisme i que March vegi en el fet de seguir el temps la negació de la fidelitat i l'afirmació de «lo peccat d'amor folla» (vers 24).