|
|
Amor, amor, hónt me
pujares? |
|
|
|
hónt sou, amichs?
hónt sou, mos pares? |
|
|
|
y jo mateix, digaume, hónt
so? |
|
|
|
Dígasmho tu, Griselda
bella, |
|
|
|
ma hermosa estrella |
365 |
|
|
de Canigó. |
|
|
|
Y tu, ets del cel guspira
eterna |
|
|
|
ò sols fantástica
lluherna? |
|
|
|
dus al infern ò al
paradís? |
|
|
|
Mes es ací tan dolç
lo viure, |
370 |
|
|
veyent somriure |
|
|
|
ton ull
blavíç! |
|
|
—136→ |
|
Qué se me'n dona de la
terra |
|
|
|
si't tinch ací, en est cim
de serra? |
|
|
|
Mes còm nos mira'l sol
naixent! |
375 |
|
|
Pòrtam vers hont surt com
poncella |
|
|
|
que s'esbadella |
|
|
|
pe'l firmament. |
|
|
|
Dúsme vers hont los ulls va
á cloure |
|
|
|
de sa carroça l'or fent
ploure, |
380 |
|
|
rey que's retira á son
palau, |
|
|
|
y de son golf al golf
d'estrelles |
|
|
|
voguèm entre elles |
|
|
|
per lo cel blau. |
|
|
|
Pújam amunt, de branca en
branca, |
385 |
|
|
desde hont lo món com arbre
arranca |
|
|
|
fins al cimal entre'l fruyt
d'or; |
|
|
|
pújam amunt, y amunt
encara, |
|
|
|
mòstram la cara |
|
|
|
del Criador. |
390 |
|
|
Mes si jo't tinch, per què
m'anyoro? |
|
|
|
si tu'm somrius, donchs, de
què ploro |
|
|
|
Lo cor del home es una mar, |
|
|
|
tot l'univers no
l'umpliría; |
|
|
|
Griselda mía, |
395 |
|
|
déixam plorar! |
|
|
—137→ |
|
Gentil refila encara, entre sos
braços |
|
|
|
l'arpa respon á son derrer
sospir, |
|
|
|
quant aprop les alojes senten
passos |
|
|
|
y, porugues, arrancan á
fugir. |
400 |
|
|
Es Guifre'l d'Arriá: quant
en mala hora, |
|
|
|
fa tres díes, Gentil
deixá la vall, |
|
|
|
com riu que arrasa y flama que
devora, |
|
|
|
de sarrahins hi queya un
devaçall. |
|
|
|
Sense cabdill al vèures,
s'esbullaren |
405 |
|
|
los cristians al crit de
trahició |
|
|
|
y á Cornellá los
moros arribaren |
|
|
|
ans que ab la nova hi
arribás la po'. |
|
|
|
Lo comte prou lluytá:
-Agambe qui puga,- |
|
|
|
esparverats cridaren los
guerrers, |
410 |
|
|
deixant als sarrahins, com á
l'eruga, |
|
|
|
poble y palau y regadius
vergers. |
|
|
|
Y tot ho saquejaren, desde
Prada |
|
|
|
als horris y masíes de
Castell, |
|
|
|
deixant pobra la terra y
despullada, |
415 |
|
|
com una testa hermosa sens
cabell. |
|
|
—138→ |
|
Joyes, armes, corcers, nins y
donzelles, |
|
|
|
arreu, de tot fa presa'l
sarrahí, |
|
|
|
com trepitja y malmet flors y
poncelles |
|
|
|
un ramat de porcells dintre'l
jardí. |
420 |
|
|
De l'horrible, impensada
revinguda |
|
|
|
pot traure'l comte sos amats
tresors, |
|
|
|
pot traure á Guisla, sa
muller volguda, |
|
|
|
y als fills, fruyt tendre de sos
vells amors. |
|
|
|
A un relleix se'ls ne puja de la
serra, |
425 |
|
|
y al tenirlos á port, y
entre guerrers, |
|
|
|
los deixa per salvar sa aymada
terra, |
|
|
|
dever sagrat de nobles
cavallers. |
|
|
|
Del Canigó s'enfila á
l'alta cima |
|
|
|
per veure en sa rodalia què
s'hi mou, |
430 |
|
|
per veure'l Rosselló, que
tant estima, |
|
|
|
còm lo podría
deslliurar del jou. |
|
|
|
Quant hi troba á Gentil,
tres díes feya |
|
|
|
que ab ell pensava, de quimera
foll, |
|
|
|
y sens l'espasa que ell
cenyíli'l veya, |
435 |
|
|
y com esclau ab un collar al
coll. |
|
|
—139→ |
|
Ven al que ahí' deixá
cobert de ferro, |
|
|
|
de pedrería y flors
enjoyellat; |
|
|
|
ven fet joglar lo fill de
Tallaferro, |
|
|
|
Samçó, que alguna
Dálila ha xollat. |
440 |
|
|
Quant, per sa culpa, 'l moro tot ho
aterra, |
|
|
|
apar de fades encisat y
ull-près, |
|
|
|
lo veu venent á son amor
llur terra, |
|
|
|
y, com resclosa plena, no pot
més. |
|
|
|
A la primera empenta que li
dona |
445 |
|
|
lo cabuça y rebat per
l'estimball, |
|
|
|
ahont un ¡ay! de moribunt
ressona, |
|
|
|
umplint de pena y de tristor la
vall. |
|
|
|
L'arpa rodola ab ell de timba en
timba, |
|
|
|
ferintles ab trencada gemegor, |
450 |
|
|
gemegor que s'allunya y minva,
minva |
|
|
|
d'acort encara ab aquell pit que
mor. |
|
|
|
Sospirs ò notes minvan y
s'apagan, |
|
|
|
sonant per derrer colp més
tristament, |
|
|
|
alè de dues vides que
naufragan, |
455 |
|
|
esvanintse plegades en lo
vent. |
|
|
—140→ |
|
Com un arbre ufanós que en
sa florida |
|
|
|
arranca en la cinglera un
terbolí, |
|
|
|
Gentil, desde allí dalt, va
sense vida |
|
|
|
roçolant á la plana
de Cadí. |
460 |
|
|
¡Mes ay de
Flordeneu! desde l'albada |
|
|
|
á sos vergers demana nous
encants; |
|
|
|
se renta com les flors ab la
rosada, |
|
|
|
cora elles enjoyantse ab
diamants. |
|
|
|
Del color se vesteix ab que
Mahoma |
465 |
|
|
solía veure en somnis les
hurís; |
|
|
|
ab son vestit de virolada
ploma |
|
|
|
no es tan hermós l'aucell
del paradís. |
|
|
|
Del estany se contempla en l'aygua
clara, |
|
|
|
que s'atura per ferli de
mirall, |
470 |
|
|
de sos ulls dolços y rihenta
cara |
|
|
|
entretenint l'imatge en son
cristall. |
|
|
|
De roses porta al front una
corona |
|
|
|
ara mateix cullides al verger, |
|
|
|
cullides per l'amor que
l'esperona, |
475 |
|
|
fent florir en sa cara altre
roser. |
|
|
—141→ |
|
Cap al jardí, com de son
rusch l'abella, |
|
|
|
amatenta sortía del
palau, |
|
|
|
quant de son cel l'esmortuhida
estrella |
|
|
|
de congesta en congesta als peus li
cau. |
480 |
|
|
Sos ulls son plens de neu, d'ombra
y polcina, |
|
|
|
sa cara es de cadavre, sos
cabells, |
|
|
|
madeixa de fil d'or ¡ay!
purpurina, |
|
|
|
rosseja en rochs y mates á
cabdells. |
|
|
|
Encastárenshi á
rinxos ses garlandes, |
485 |
|
|
sa gonella de seda y son
brial, |
|
|
|
les perles á enfilalls, los
flochs y randes |
|
|
|
de sa gemada vesta nupcial. |
|
|
|
Ella cáuli damunt, y ses
companyes |
|
|
|
los ploraren tres díes
á tots dos, |
490 |
|
|
dihentse ab safareigs, colls y
montanyes: |
|
|
|
-Ay! l'astre que se'ns pon fou ben
hermós!- |
|
|
|
A la tercera aurora ella's
retorna, |
|
|
|
son plor aixuga ab sos sedosos
rulls, |
|
|
|
no voldría plorar, mes
sempre hi torna, |
495 |
|
|
¿què poden fer
sinó plorar sos ulls? |
|
|
—142→ |
|
Fa posar aquell cos dintre la
barca, |
|
|
|
barca que es ¡ay! sepulcre de
recorts! |
|
|
|
per última vegada ab ell
s'embarca, |
|
|
|
y acompanya sa vida al camp dels
morts. |
500 |
|
|
A cada banda vogan tres
remeres, |
|
|
|
negres están sos cors com
sos vestits, |
|
|
|
no jugan ja ab lo vent ses
cabelleres, |
|
|
|
que'ls cauhen, com les
llágrimes, als pits. |
|
|
|
Cantarli cántichs de tristor
voldrían |
505 |
|
|
y's posan totes sis á
sospirar, |
|
|
|
quant recordan aquells que li
plavían |
|
|
|
com cántichs de sirenes de
la mar. |
|
|
|
Aquells torrents segueixen d'ona en
ona, |
|
|
|
aquells prats anyorívols
d'un á un, |
510 |
|
|
com un brillant caygut de sa
corona |
|
|
|
ella ensenyantlos son gojat
difunt. |
|
|
|
Lo mostra á les estrelles
que'ls ulls clouhen, |
|
|
|
com Flordeneu tranzides de
plorar, |
|
|
|
als aucellets joyosos que'ls
desclouhen |
515 |
|
|
tan de matí sentintla
gemegar. |
|
|
—143→ |
|
Lo mostra als jeçamins que
l'ombrejaren |
|
|
|
y, esflorant ses corones sobre
d'ell, |
|
|
|
de flors al bes del ayre
l'arruixaren, |
|
|
|
¡era tan jove, tan
ayrós y bell! |
520 |
|
|
Als miosòtis l'ensenya de la
riba, |
|
|
|
á les glebes de gel que ou
sospirar, |
|
|
|
d'argent y de cristall á la
font viva |
|
|
|
que de les gojes es l'espill
més clar. |
|
|
|
De glaç á les
cavernes que senglotan, |
525 |
|
|
d'hont, com perles en beyres
argentins, |
|
|
|
de fil á fil les
llágrimes degotan, |
|
|
|
pe'ls ayres escampant remors
divins. |
|
|
|
Ay! en retorn, cada turó,
cada arbre, |
|
|
|
l'herba que naix, l'estrella que
floreix, |
530 |
|
|
li sembla que li mostra ab cor de
marbre |
|
|
|
de son vestit de noces un
esqueix. |
|
|
|
Ella'ls demana d'un á un
venjança |
|
|
|
contra Guifre, y ab boyres de
tardó' |
|
|
|
del cel esborra l'iris de
bonança |
535 |
|
|
que coronar solía'l
Canigó: |
|
|
—144→ |
|
ab branques de llorer l'aygua
tranquila |
|
|
|
bat del estany, y, ab ses mateixes
mans, |
|
|
|
congría'l torb d'ales de
foch y apila |
|
|
|
los núvols sobre'ls
núvols udolants. |
540 |
|