Selecciona una palabra y presiona la tecla d para obtener su definición.
Anterior Indice Siguiente



  —[145-146]→  


ArribaAbajoCant vuyté

La fossa del gegant
—[147]→

   Lo comte Guifre encara d'ira está foll,
plantat dalt de la cima de Canigó;
entre'l cel y la terra se veu tot sol,
puix una boyra negra d'ales de corb
ab lo verger abriga los Estanyols,  5
palaus y palacianes, aucells y flors.
Passeja la mirada pe'l Rosselló,
lo cel li sembla rúfol, lo pahís horch;
de moros no n'ovira, sols veu la pols
que en los camins aixecan llurs esquadrons.  10
Del llevantí Colliure se gira al port,
ne surt una fumera que tapa'l sol.
¿Será als vaixells ò al poble que's cala foch?
Quant pensa ab Tallaferro s'ho esplica tot;
—148→
dels sarrahins ha encesos los galiots,  15
mes ay! mentre ell estimba son fill hermós!
Sos ulls aixís que ho veuhen semblan de boig,
sa cara se trasmuda com de qui's mor.

   Llavors se dona compte del seu pecat,
lo coneix y s'esglaya; mes ay! ja es tart.  20
Plantat dalt de la cima com para-llamps,
ne demana un als núvols, no'n baixa cap!
Com qui cerca metzines al fons d'un vas,
mira'l fons del abisme desesperat,
negra gola de monstre que'l va xuclant.  25
¿Se llevará la vida com un covart,
seguint lo hermós cadavre córrechs avall?
¿Se tirará al feréstech gorch de Balaig?
Bé ho farán prou los moros si's vol matar,
no'ls mancan cimitarres, los sobran darts,  30
y de llances se'n veuhen tot un canyar.
Ja baixa de la cima tot esvarat,
donant ensopegades com embriach.
Part d'amunt de Valmanya fa ressonar
la trompa que son avi duya al combat.  35
No trigan á respondre per les afraus
los jóvens capcinesos, los vells cerdans,
aucells que á la tempesta s'han esbullat.
Camí de Serrabona26 va atravessant
—149→
los rierons que regan l'hort de Vinçá;  40
oásis que eixes serres tenen tancat
perque no'ls lo marcesca l'ayre de mar.
Del Canigó los Aspres son l'arrelam
de serres que entrelliga cap á llevant;
en llur derrera onada s'alça un toçal,  45
que té'l nom y la forma d'un camellás27
entre'ls puigs y la plana mal ajassat.
En sa gropa se'n pujan molts cristians
en seguiment de Guifre, que'ls va aplegant.
D'aplegadisses llances quant té un bon ram,  50
al Rosselló devalla com una allau
que creix ab lo que troba tot rodolant.
Quant trobe a Tallaferro, los dos germans,
de moros, si no fugen, bé'n xafarán!

   Aixís que Tallaferro de l'aygua surt,  55
los ballesters arriban de Besalú,
ab los archs á l'espatlla, lo dart al puny.
Se'n pujan y aspilleran á dalt d'un puig,
coronat d'olivarda, grèbol y bruchs,
per rebre als de Mahoma posantse á punt,  60
posantse á punt de bátrels ò ser batuts.
Los moros que corrían ab gran esbull
de la Salanca als cingles de Queribús,
vers lo port de Colliure quant veuhen fum
—150→
aquell que menos corre sembla que brunz.  65
Los mena un gegant negre molt rabassut,
lo nom que'ls seus li donan es de Gedhur.
Quant veu les naus en flama, la sanch li bull.
Les abelles quant veuhen cremar lo rusch,
del fogayner se tiran á aixams damunt,  70
aixís l'aixam de moros se tira al puig.
Quína bellugadiça, quíns crits, quín bruyt
de sagetes que cauhen com calabruix!
lo Pirineu ressona fins á Banyuls.
Los ballesters del comte forman un mur,  75
un mur de carn humana, llances y escuts;
mes los murs també cauhen si'l colp es dur,
y com los colps del moro, may n'han plogut.
Los sarrahins son trenta, trenta per un,
y es ¡ay! ferit lo comte que més los puny.  80
Quant ja's veu sense forces, alacaygut,
per cel y mars y terres passeja'ls ulls;
alçant los ulls ovira quelcom que llu,
serpent de ferro que entre montanyes surt.
Si es gent del gegant moro ¡Deu nos ajud'!  85
si son soldats de Cristo, Cristo los du.
No son soldats del moro, puix aquest fuig,
son los del comte Guifre, comte volgut.
Los que Gedhur comanda no son poruchs,
sos cors son més de roure que de sahuch,  90
reberen les besades del Simoún
—151→
y ab fers lleons y hienes tots s'han batut;
mes entre-mitj veyentse d'espasa y mur,
ans que d'un colp l'aixafen, prudent s'esmuny
per entre'ls dos exèrcits lo Tech amunt.  95
Amunt a negres núvols van com lo fum,
ja passan vora'l temple de la Mahut28,
ja pe'l bosch de La Roca, sota'l Portús.
Si poden á Cerdanya pujar segurs,
desde Cerdanya á Lleyda lo Segre hi du;  100
allí serán los moros á casa llur;
mes ay! la font del Segre qué n'es de lluny!

   Tu que d'una gambada passas lo Tech,
obre ton ull de pedra, pont de Ceret29,
que de fills de Mahoma no'n veurás més.  105
Ja la Balma del Moro fugir los veu,
fugir envers la Caixa, sota'l Palet30,
lo que Roland tirava, jugant ab ells,
de montanya en montanya pe'l Pirineu.
¿Quín monstre es eix que baixa cap al riu Tech  110
desde'ls aspres relleixos de Tretzevents?
Atravessa la plana com un serpent,
entafurat entre herbes, boscos y grenys,
per engolir los moros á cents, á cents.
La Fo'ls pastors ne diuhen, y es un avench  115
ahont turbants s'enfonzan arreu arreu,
—152→
cimitarres, ballestes y ballesters,
senyalers y senyeres, poltro y jenet.
Sos ulls no l'oviravan desde Reynés
pujant per les garrigues de Monferrer.  120
Los que'n surten, demanan ales al vent,
fugint dels que'ls segueixen com tro al llampech,
com al ferro que aixafa lo martinet.
Més enllá de Coll d'Ares y Font de Tech,
Roca-Colom blanqueja com una neu;  125
los colomins que hi nían fugen esquerps,
fugen á voladuries ay! com fan ells.
Abans de gayre passan sobre Ull de Ter,
ningú s'hi atura á beure, tots tenen set,
los cristians, los moros y llurs corcers,  130
y sols cau de sagetes pluja batent,
sagetes que corsecan com llamps en sech.

   Si tenen set que'n tingan, prompte beurán,
mes no glopades d'aygua, sinó de sanch,
de sanch de guerrers moros y cristians.  135
Ja al comte Tallaferro li'n va rajant,
reobríntseli la nafra del día abans.
Veyent que se li adolla, son cor decau:
-¡Oh Guifre, 'l comte Guifre, mon bon germá!
atúrals tu y fereixlos, ara si may.-  140
Lo comte es de Cerdanya, los camins sab,
—153→
los camins de les cabres y dels isarts;
enfila una dressera vers Carrançá,
com si girás les aygues per recular.
Tot seguit l'avantatge los ha segat,  145
y al crèurel ells derrera, los surt davant:
-Entrégat, -crida al moro,- y ets perdonat.-
Lo moro per resposta li fa enviar
en seca pedregada còdols y darts.
Llavors lo comte esclama molt enujat:  150
-De mi no vols la vida? la mort tindrás.-
Son destrer esperona dret al gegant,
la llança en sa má dreta, l'escut al braç;
se donan falconada com dues naus,
al trángol de les ones dels guerrejants.  155
Lo comte Tallaferro ho está mirant,
com áliga ferida, desde un toçal.
Los primers colps que's ventan no son en fals,
á estellicons les llances creuhan l'espay.
L'un s'arranca l'espasa, l'altre l'alfanch  160
y's mossegan pe'ls ayres guspirejant,
ab les guspires saltan gotes de sanch.
Los pastors de Setcasas y Tragurá,
que de lluny los escoltan, no saben pas
si's donan colps de sabres ò colps de malls,  165
si son los colps tronades, los sabres llamps.
La cimitarra mora sembla una falç,
feta á fer caure testes com brins de blat;
—154→
cercant la del bon comtc, damunt li cau;
lo partirá, si'l troba, de dalt á baix,  170
l'osberch de fèrrea malla, com l'elm daurat,
les armes y la sella, comte y cavall.
Mes Guifre se n'adona, lo colp rebat,
y abans que'l moro aixeque l'arma y lo braç,
sa espasa l'atravessa de part á part.  175
Com un abet que baixa tot rodolant
de timbera en timbera, quant Gedhur cau,
ressona ab terratrémol tota la vall.

   D'ençá que'l moro hi queya, fa noucents anys,
bé hi deixaren exércits petjagolall,  180
passanthi á rufagades, á foch y sanch;
bé n'hi passaren d'ossos, cabres è isarts,
d'estius ab ses tempestes y pedregams,
d'hiverns ab ses nevades, torrents y allaus,
y encara s' diu la Fossa31, la del Gegant.  185

  —[155-156]→  


ArribaAbajoCant nové

L'enterro
—[157]→


   Com als vells paladins en la batalla,
quant l'ombra de la mort los amortalla
del cristiá penó sota'l capçal,
los solía sortir vestit de malla
d'un ángel la figura celestial;  5

   al rompre la batalla decisiva,
arribar se vejé lo bisbe Oliva,
d'algun dels monjos de Ripoll davant;
l'enviat del Altíssim sempre arriba
quant sos aussilis més servey nos fan.  10
—158→

   Ignorant l'art ferotge de la guerra,
humil doblega sos genolls en terra,
pe'l comte Guifre demanant socós,
y quant aquest al Goliat aterra
á Oliva diu: -¿Quí l'aterrá dels dos?  15

   -Ni l'un ni l'altre, -li respon lo sabi
abat, obrint al nom de Deu son llabi:-
Deu es qui abaixa l'home y l'enalteix;
qui aterra l'enemich no es pas lo glavi,
sinó la fèrrea má que'l dirigeix.-  20

   Aprés als moros presoners convida
á seguir de Jesús la lley de vida,
oferintlos una eyna y dret d'empriu.
Á qui es ferit li cura la ferida
y aprés -Ets lliure, ¡oh mon germá! -li diu.  25

   Uns quants guerrers, á un signe de sa croça,
rodejan de carreus l'immensa Fossa
hont jauhen les despulles del gegant,
aplananthi per llosa la més grossa
pedra que troban en aquell voltant.  30
—159→

   No veyent á Gentil ¡ay! en l'enterro,
-¿Hónt es mon fill? -lo comte Tallaferro
pregunta al de Cerdanya, germá seu,
entre'ls peons y cavallers de ferro
mirant encara si, sortós, lo veu.  35

   -Gentil, lo meu nebot, -Guifre contesta,
de vergonya acalant los ulls y testa,-
de Canigó s'haurá quedat pe'l cim.-
Y li fa esment de tot lo de la festa,
li esbrina tots los fets, menos son crim.  40

   En lo cel sereníssim de la gloria
il·luminat pe'l sol de la victoria,
veu Tallaferro un núvol negrejar,
com en lo curs de la divina historia
se veu l'ombra de Judas apuntar.  45

   No obstant, entre'l temor y l'esperança,
ab sos germans vers Canigó se llança,
desitjós d'arribar á Sant Martí;
no'l distrauhen un punt de sa frisança
la volta blava ni'l verdós camí;  50
—160→

   los aspres cims ni les humils comelles
hont baixan á jugar les fontanelles
frisoses de tornarse rierons,
ni'ls estanys que als pastors y á les estrelles
fan de mirall ab llur claríssim fons;  55

   la música dels astres y armonía,
á qual suau remor dorm y somía
sota l'ala del cel la terra humil,
ni la fageda hont la natura cría
aucells y flors, amor de maig y abril;  60

   ni dels aucells les dolces canticeles,
ni dels turons les verdes tuniceles
que ab ses congestes embelleix la neu,
com lluhentes y blanques llenticueles
de festívol vestit que'ls posa Deu.  65

   Entre'ls dos comtes caminant Oliva
al front de la guerrera comitiva,
com davant la boyrada hermós estel,
estrany presentiment en ell s'aviva,
dintre son cor fent degotarhi fel.  70
—161→

   Al veure, mentrestant, que may tornava,
al bell Gentil son escuder cercava,
guiat entre cingleres pe'ls pastors;
estona havía que pe'l bosch rodava
quant sentí més amunt sospirs y plors.  75

   La riera seguint de Comalada,
arriba á un gorch que aplega la suada
del front escardalench de Tretzevents;
una congesta hi há damunt gelada,
que may vejeren fosa los vivents.  80

   En gran anfiteatre la timbera
s'arqueja cap al cingle de Batera,
y, gola immensa del ferreny titá,
lo que es avuy un gorch y ampla gelera
tal volta fou lo cráter d' un volcá.  85

   La neu allí al hivern s'arremolina,
glaçantse en l'escalada gegantina
d'aquell roquer, fantástich colisseu,
y avuy al desglaçarse sa ruhina,
l'apsis apar de trocejada seu.  90
—162→

   Ploran de fil á fil totes les roques
y llança la gelera per cent boques
sinistres armoníes y espetechs;
dels penyalars, com d'esberlades soques,
se sent la cruixidera y los gemechs.  95

   Allí ab ses fades Flordeneu plorosa
del seu amor lo fret cadavre posa,
per mausoleu donantli'l Canigó;
set braçades de neu tindrá per llosa,
la lluna cada nit per llantió.  100

   Aixís que deixan lo cadavre en terra,
s'ovira l'escuder dalt de la serra,
fent esglayat lo signe de la creu;
lo mort al veure, foll d'amor, s'hi aferra,
arrancantlo, cruel, á Flordeneu.  105

   La goja llança un crit y ab ses companyes
va á pèrdres com boyrina en ses montanyes,
que responen ab l'eco á son dolor;
per qui plora, infelíç, en ses entranyes,
també les aspres serres tenen cor.  110
—163→

   L'escuder ab sa cárrega estimada,
bosch á través per vía encinglerada,
tot acorat devalla á Sant Martí,
y al posarla en la gespa de la prada,
los dos comtes y Oliva son allí.  115

   Cora faig del Pirineu que'l llamp aterra,
lo comte Tallaferro cau a terra,
lo cadavre que estreny li gela'l pit;
son cos du vint ferides de la guerra,
mes aquesta arribá á son esperit.  120

   De prompte se refá y, punyit per l'ira,
al seu voltant los ulls encesos gira:
-¿Quí ha mort mon fill? -cridant ab veu de tro,
vers l'hermitori Guifre se retira,
mes confós y lleal responli: -Jo!-  125

   Com un llampech, de Tallaferro ardena
la espasa vola vers son cor lluhenta,
mes ja, robantlo á son cruel desitj,
Oliva al assessí dona una empenta,
posant la porta y á ell mateix en mitj.  130
—164→

   Per la sageta del dolor ferida
cerva, cau á ses plantes l'homicida,
son crim esgarrifós per confessar;
per ben perduda té ¡oh dolor! sa vida,
mes, cristiá, vol l'ánima salvar.  135

   Com una maça en lo tió que estella,
cauhen uns punys damunt la porta vella,
que ab cruixidera y gemegor respon,
al primer colp la fusta se clivella,
mes golfos y muntants de ferro son.  140

   Y cau y's deixa anar descarregada
sa má, damunt la porta que's mitj-bada,
com sobre enclusa feixuguíssim mall,
y l'hermita ressona, com brandada
esquella als colps del tronador batall.  145

   Damunt l'esberla que més fort gemega
ab tot son cos titánich se carrega,
blegadices rompent y forrellat.
La porta ab terratrèmol s'esllenega
y'l temple se desclou de bat á bat.  150
—165→

   A profanar ¡sacrílech! la capella
se rebat, en l'enuig que l'escabella,
cercant, febrós, lo pit de son germá;
quant un Ego te absolvo ve á sa orella
y l'espasa de foch cau de sa má.  155

   -Puix Deu m'ha perdonat, també perdónam,
ò bé la mort que jo he donada dónam,
-de genolls á sos peus Guifre li diu:-
xáfam ò al corch mortífer abandónam
que'm rosega lo cor de viu en viu.-  160

   Desarmat aquell monstre de la guerra,
ab Guifre cau de genollons en terrra,
davant l'hermosa creu del Salvador,
y una abraçada aquells dos cors aferra,
nou miracle, Jesús, de vostre amor!  165

   Oliva condolgut ab ells sospira,
ab més plors apagant lo foch de l'ira,
y ab mes cendra l'ardor del esperit,
y unintse les tres flames de la pira,
fan sola una oració tota la nit.  170
—166→

   Y la dolça oració d'una volada
puja al bon Deu, damunt sa ala inflamada,
tres esperits lligats per un amor;
aixís tres gotes de suau rosada
s'aplegan dins lo cálzer d'una flor.  175

   Al primer raig de llum que la parpella
fereix del finestral de la capella,
diu missa'l bisbe-monjo per Gentil;
s'il·luminan los cors ab llum novella,
com los altars ab la claror d'abril.  180

   Al consumar lo sacrifici insigne,
de germanor indeslligable en signe,
una hostia consagrada'ls ofereix,
pa dels ángels sagrat, á Deu condigne,
que als dos germans ditxosos mitj-parteix.  185

   De Sant Galdrich en la vehina altura
enfondeix l'hermitá una sepultura,
humitejant la terra ab tristos plors.
Quant recorda á Gentil y sa hermosura:
-¡Qué curta es, -diu,- la vida de les flors!-  190
—167→

   Derrera la creu alta bizantina
lo dol, per entre'ls arbres s'encamina;
sobre un bayart de llances ell va estès,
eix brot florit de gerda tarongina
per trepitjada bestial malmès.  195

   Lo cadavre segueix l'abat Oliva,
cap de dol de la trista comitiva,
vestit ab negra capa pluvial;
son desconhort, que cada punt s'aviva,
trenca sovint lo cántich funeral.  200

   Son monjos vells y cavallers de ferro
lo fúnebre seguici del enterro;
vera la Font del Comte, fil á fil
tots ploran, mes ningú com Tallaferro,
que l'últim bes ací dona á Gentil.  205

   Eurons y lladoners també sospiran
mort y esbrancat quant á sos peus oviran
lo més gallart llorer del lloredar,
quant veuhen sos ulls blaus que ja no miran
y, tant que reyan, ara fan plorar;  210
—168→

   quant veuhen sech, sense color ni vida,
aquell cos que's gronxava, com florida
palmera al bes suau del ventijol,
de Besalú la bella flor marcida
quant s'obría tot just als raigs del sol.  215

   Sospira ab hòmens y arbres la campana,
com plora'l germá mort una germana,
per qui cantava dolçament ahí',
al cenyirse l'espasa ceretana
aqueix que com un tronch jau ara aquí.  220

   Al pregon de l'afrau lo llop udola,
lo vent xiula entre'ls pins y torniola,
les gales trocejant del mes de maig,
ab son núvol més negre'l cel s'endola
y ploran sos ulls blaus á raig, á raig.  225

   La Font del Comte raja gota á gota,
apar una encantada que senglota,
amagada de l'eura en la verdor;
prou canta'l rossinyol, mes cada nota
es un gemech que fa partir lo cor.  230
—169→

   Com qui remou los òssos d'un ossari,
grossos penyals per còdols fent rodarhi,
fuig pla avall la riera de Cadí.
Lo cel no sembla'l cel, sembla un sudari,
si la terra un cadavre gegantí.  235

   De llarch a llarch l'estenen en la fossa;
mes abans d'enterrar sa testa rossa
que besades de goja han arrosat,
l'abat-bisbe mostrántloslo ab la croça:
-Tot, -exclama,- en lo món es vanitat;  240

   hermosura, plahers, somnis de gloria,
noms que ara apren per oblidar l'historia,
les corones y ceptres, l'or y argent,
tot ho esborra una llosa mortuoria;
cap al no-res tot se'n ho porta'l vent.  245

   Mes no tot l'home en lo fossar s'esbulla;
de crisálida hi deixa la despulla
quant s'enarbora al regne de la llum;
aixís dels lliri-jonchs que'l vent esfulla
al cel s'enlayra'l regalat perfum.  250
—170→

   Allí á Gentil podrèm reveure un día;
mentres per ell lo cálzer ofería,
en l'ayre he vist passar son esperit,
mirant aquella sanch que rentaría
son cor de terra pe'l dolor ferit.-  255

   L'enterrador cumpleix ab son ofici;
pe'l pobre Tallaferro ¡quín suplici
veure colgar aquell amat tresor!
com víctima menada al sacrifici,
está trist, capficat, esglayador.  260

   Lo comte Guifre, de genolls en terra,
al mitj colgat minyó encara s'aferra,
demanantli perdó del seu pecat.
Los altres cavallers al que s'enterra
miran, quiscú en sa llança repenjat.  265

   Per ferlos comportívola la pena
sols Oliva té l'ánima serena,
sovint los fa aixecar los ulls al cel,
al port felíç de l'ánima que pena,
hont la flor no té espina ni'l cor fel.  270
—171→

   -Jo ab ell me quedaré en esta montanya;
-resolt exclama'l comte de Cerdanya;-
si'l llit es dur no hi ha de jaure sol.
Ja es de la seva ma ánima companya,
desde avuy dormirá en son mauseol.  275

   Mon fill Ramon ja menará ma herencia;
per acabar ma vida en penitencia
jo ací mateix vull fer un monestir;
puix no he sabut del viure la ciencia,
deixáume apendre ací la de morir.-  280

   Oliva li respon: -Si un asceteri
en esta aubaga ombrívola ha d'haverhi,
trayen l'empelt del arbre de Cuixá,
que, com la nit d'estrelles l'hemisferi
sembra, de sants la terra ensementá.  285

   Si la sé cabdellar en la memoria,
vos contaré sa oblidadiça historia,
vos mostraré d'eix arbre les arrels
que ab llágrimes plantat y sense gloria,
pujá un esplet de santetat als cels.  290
—172→


Exalada

      En Aquisgran
Carles lo Many un día estant,
      sol de l'historia
en lo mitj-día de sa gloria,
       en trono d'or,  295
de duchs y prínceps ab la flor
       de tots los pobles,
doblant humils ses testes nobles,
       cinch monjos vells
ab pobres hábits y burells  300
      se presentaren
y ab greus sospirs aixís parlaren:

      «Rey adorat
que per estendre son regnat
      Deu al món dona,  305
més que pe'l ceptre y la corona
      gran per lo cor,
ohiu, si us plau, nostre clamor.
      En Exalada,
—173→
vora'l camí de Llivia á Prada,  310
      monjos ahir
teníam temple y monestir,
      horta florida,
vells pergamins que'l cor no oblida,
      llibres de chor  315
que recaptavam més que l'or,
      altars de marbre,
olaustres d'estil feixuch y barbre
      hont cisell tosch
les feristeles d'aquell bosch  320
      grabat havía;
teníam ampla conrería
      hont lo pobret
era guardat de fam y fret.
      Mes ¡gran desastre!  325
de tot aixó no'n queda rastre;
      en un moment
la revinguda d'un torrent
      ho ha esborrat
y es com si may hagués estat!  330

      En la solana
que presideix la Tor cerdana,
      massa á plaher
d'Enveig vivía'l cavaller.
—174→
       Sa pobra esposa,  335
de son distret amor gelosa,
      pregava a Deu
que li tornás lo marit seu,
      massa amorós
de l'encantada de Lanós,  340
      d'ençá que un día,
com lliri d'aygua que s'obría,
      dintre l'estany
ell la ovirá prenent un bany.
      Caygué en sos braços  345
y oblidá prompte, d'aquells llaços
      en la presó,
sos fills, sa esposa y sa maysó.
      Com fil de plata
que lliga al pla la serra ingrata  350
      de Puig Pedrós,
lo riu la Tet, desde Lanós,
      tot fent joguines,
á besar baixa les ruines
      del monestir.  355
Lo cavaller fins al Capcir
      segueix á estones
del riu febrós les clares ones,
      caçant, cruel,
lo coll-vert d'or, d'ales de cel,  360
      bech groch y negre,
—175→
que al aixecar lo vol alegre,
      més que un aucell
ala-pintat, sembla un joyell
      de pedres fines  365
fet per les sílfides y ondines.
      Nostre prior
trobál un día ab son amor
      y ab veu amiga
li parlá aixís: «Cal que us ho diga,  370
      no ho podeu fer
de rebutjar vostra muller
      per una fada!»
Quant ho sentí sa enamorada,
      picá de peus,  375
del Orient per tots los deus
      jurant finir
ab monagals y monestir
      d'una petjada
xafant lo niu y la niuhada,  380

      Davant Planés
en l'ampla conca de Barrés
      un llach hi havía
del astre rey mirall de día,
      mirall florit  385
de les estrelles á la nit
—176→
      y de la lluna.
Prou se'n recorda la Llacuna,
      poble gentil,
que en una roca seya humil,  390
      del llach á vora,
com adormida pescadora
      que l'endemá
sens peix ni aygua's trobará.
      La goja, encesa,  395
diu: «Del ayguat vull ser jo presa,
      ò aquesta nit
tindrán l'estany per cobre-llit
       claustre y capelles,
y'l rusch, la mel y les abelles,  400
      al despertar,
rodolarán cap á la mar.»
      Diu y lo guía,
á la derrera llum del día,
      fins á la vall  405
ahont la Tet, com un cavall
      en sa carrera,
de rochs s'atura en la barrera
      que hi posá Deu
quant aixecava'l Pirineu.  410
      De sa cadena
l'aygua, mil anys, gratá l'arena,
       gratant, gratant
—177→
los forts anells aná afluixant
      y d'eixa serra  415
ne resta sols un mur de terra.
      En son crestall
lo cavaller clava un magall
      que'ls rochs arranca;
á cada colp la férrea tanca  420
      se va aprimant.
Molts colps aterran un gegant.
      En la resclosa
s'obre una font impetuosa,
      que's torna riu,  425
riu que, més gros y més altiu,
      se torna mar
que camps y pobles va á abrigar.

      Per Exalada
la nit derrera es arribada!  430
      Al monestir
nos acabavam d'adormir,
      quant l'espetech
nos desvetllava á tots en sech.
      Del llit saltám  435
y á mitj vestir al chor baixám.
      Es la capella,
com ull al cloure sa parpella,
—178→
      niu de foscor.
Per fernos créixer més l'horror,  440
      á la llum vaga
de l'humil llantia que s'apaga,
      l'ombra d'Otger
veyèm sortir de son carner
      signant la porta,  445
que obre ab un colp de maça forta.
      Cinch solament,
cinch la seguim fora'l convent
      a corre-cuyta,
esferehits prenent la fuyta  450
      montanya amunt.

Al esvanírsens lo difunt,
      mirám enrera;
lo monestir ay! ja no hi era,
      gran devassall  455
se l'emportava rost avall
      á tomballons,
monjos, capella, torreons,
      altars y marbres,
remats, conreus, columnes y arbres.  460
      Sols s'ohí un crit
en les entranyes de la nit
      ab la tronada
—179→
que, d'encontrada en encontrada
      tot rodolant,  465
sembrá la mort més que l'espant
      y l'agonía.

    Adeu, ma dolça companyía
      de paradís,
llibres, companys, celda felíç,  470
      altar dolcíssim,
mística celda del Altíssim.
      Dolç monestir,
quí hagués pogut ab tu morir
      en aquella hora,  475
sols per no veure de l'aurora
      la llum tornar
de tots los nostres al fossar!

      Ab llurs cogulles
allí trobarem ses despulles,  480
      en mal barreig
ab lo cadavre del d'Enveig,
      que en sa vil feyna
quedá clavat ab la seva eyna.
      Seguint la Tet,  485
dintre la vall de Codalet
—180→
      que'l cor anyora,
com pedra fina que en sa vora
      deixa la mar,
l'imatge anarem á trobar  490
      de Sant Miquel,
com una estrella en nostre cel
      ennuvolat.
Ella, sols ella s'ha salvat
      en lo diluvi!  495
Vos que de Erin fins al Vesuvi
      regiu lo món,
un monestir feunos ahont
      de nit y día
fem al Arcángel companyía.»  500

      L'Emperador,
mentres aixuga lo seu plor,
      aixís contesta:
«Sirvents de Deu, de gran tempesta
      sa má vos trau,  505
al enfonzarse vostra nau.
      Claustre y capella
demá tindrèu en la planella
      d'envers Cuxá,
ja que, aturantshi, la triá  510
      per son estatge
—181→
la d' Exalada hermosa imatge
      de Sant Miquel.
Ell encamine desde'l cel
      la meva armada  515
com un aucell sa novellada.»

      Lo monestir
no trigá á náixer y á florir,
      com olivera
del riu Litron en la ribera.  520
      Cel de Cuxá,
¿de quánta estrella t'enjoyá
      l'abat Garí,
ab Pere Urséolo, Marí
      lo gran asceta  525
y Romualdo anacoreta?
      Lo Rosselló
no ha vist més gran constelació
      d'astres de gloria
en lo mitj-día de sa historia.  530

      Ab eix planter
que umplí de sants lo món sencer,
      vostre asceteri
si plantau vos, com lo salteri
—182→
      d'eixes afraus  535
les umplirá d'himnes suaus.
      -Que prompte, prompte
se faça, donchs, -respon lo comte.-
      Perque mon vot
sía en sufragi del nebot,  540
      prop de la seva
jo cavaré la fossa meva,
      com un esclau
que de son amo als peus s'ajau.-

Anterior Indice Siguiente