Les hores vives Joan Valls Jordà
-7-
Pròleg
Amb
aquest nou llibre, Joan Valls Jordà desvetlla i acreix sa
pròpia obra amb pregona fidelitat al seu impuls més
remot.
«Les hores vives» estructuren, en un doble encert de
pensament i forma, la interrogació, el compromís, la
denúncia i la consciència del propi poeta front al
món i front a ell mateix. La seua intimitat no és
ací de base personal, sinó allò que aporta de
consciència comuna. D'ahí el seu llenguatge
meditatiu, conceptual, essencialitzat, però rítmic i
eufònic, per transmetre a la seua poesia una alta
tensió creadora i interpretativa.
La
poesia és una condensació expressiva; un art sempre
capaç de descobrir i desvetllar, fidelment i apassionada, la
realitat, i, al través d'ella, l'home.
Un
llibre que arrenca de la solitud i el capficament del poeta per
encontrar-se amb els altres homes, perquè la seua solitud no
és hermètica i freda, sinó poblada pels
demés, amb aquells en qui comparteix un mateix
destí.
Aquesta intenció comunicativa condiciona i conforma les
pàgines del llibre: «dir l'inefable a punt de nafra o
set obscura»: En tota poesia autèntica batega una
forta intenció humana, perquè més enllà
dels purs propòsits artístics romanen, sempre, els
simplement humans.
-8-
Des
d'una perspectiva intimista, moltes vegades autobiogràfica,
el darrer contingut de «Les hores vives» ve a
ésser com un terrible salt des de la realitat existent a la
realitat possible o anhelada, i açò, just, per un
camí reclamat de llibertat, és a dir, per la
possibilitat de complir el nostre destí d'homes. Contra el
fatalisme imposat, Valls Jordà enlairarà la seua veu
en rebel·lia: «i tot s'agrisa en normes i
sistemes...»; «contra tanta odiosa
petitesa...».
Que
contra açò no pot res el poeta? Podrà
__ i ja és prou__ tot el que puga la
consciència.
L'obra, sense estridències, n'és una responsable i
exigent convocatòria de protesta i de crítica. Des
del teixit subtil dels seus versos, l'entrellat poètic es
recolza en aquestes quatre coordenades: món, realitat,
història i home, bases de la seua dialèctica
argumental, en subratllar-se l'evidència de què no hi
ha món sense home, ni realitat sense història.
Per
açò, «Les hores vives» no són un
esteticisme simple i inútil, sinó el necessari i
urgent rescat de la vida, del cansament i de la
nostàlgia.
Amb
aquest nou llibre de Joan Valls Jordà reconeixem que la
poesia no és un bagatge ociós ni un luxe per a uns
pocs, sinó allò que dóna claredat formal a uns
objectes o a uns ideals que sens presenten com realitat organitzada
en el temps o com actes de la pròpia existència.
Sobre aquestes idees, l'autor ha assolit, al través de les
formes empleades, d'establir un repertori de mitjans creadors
singularíssims que han fet possible la indubtable
eficàcia expressiva de tot el text. I no es tracta,
solament, d'un domini de les tècniques del vers,
sinó, el que és més important, de la
utilització constructiva, imaginativa del propi llenguatge,
amb el que s'aplega, inclús, com en la música, no
solament als conceptes, sinó a les sensacions. Unes vegades
serà la rica plasticitat de la imatge __ domenyada
virtualitat -9-
suggestiva__ ; altra el mot descarnat i precís
__ pura rigorositat verbal-, però sempre
retornant, reencontrant, promovent en les paraules l'exacte cabal
de posicions significadores. La paraula, en literatura, solament
pot ésser una d'aquestes dues funcions: o serveix una
situació, o recolza una actitud. Valls Jordà juga amb
aquesta última possibilitat, potser la més
difícil per fer-la comunicativa, però, també,
la més segura, perquè el vers, tots els versos, es
separen de l'autor, com en una múltiple criatura despresa, i
cada lector els refà per ell mateix, a la seua manera, i, en
el fons, coincideix i s'encontra amb el mateix missatge i amb la
mateixa emoció compartida. Jo diria que l'amor a les coses,
l'alegria per tot el que batega, la gratitud per tot el que
existeix i la rebel·lia front a tot l'alienant o
irremeiable, en són, segons el meu judici, els principis
actius en els que es basa la poesia al present llibre.
Amb
fons realista i social, «Les hores vives» suposa (apart
l'important servei __ reiterat__ a la
catalanitat d'aquestes terres) un perceptible gir de la poesia de
Valls vers el compromís i l'objectivitat, recreant i
defenent les valors existencials i comunitàries de l'home.
També, així, sorgeix la possibilitat d'establir la
qualitat del llibre des d'un concepte purament funcional.
Lautréamont digué que escriure en vers no és
pas una raó per separar-se de la resta dels demés
homes. I açò és el que ha confirmat Joan Valls
en aquesta obra.
En
endinsar-se per les pàgines que segueixen (realitat i desig,
espectre i ombra, solitud i record, vivència i
pelegrinatge), totes elles ens asseguren i confirmen l'aconseguida
trajectòria poètica de Joan Valls Jordà, el
qual acredita una consciència cada dia més clara i
perseverant, més exacta i profunda, reveladora de la seua
aguda sensibilitat i de la seua encertada penetració, que ha
sabut transmetre a l'estremit lirisme de tots els seus poemes.
-10-
Per
aquestes «hores vives», seues i una mica de tots, a les
que jo nomenaria el calendari d'una història frenada, Joan
Valls Jordà ha posat, segur de la seua funció, no una
transcendència ni una solució, sinó quelcom
més útil i intel·ligent: un argument que ens
mostra el secret d'una cosa o la més íntima entranya
de la condició humana. Lluny de tot «fetitxe»
adulterat, ens encontrem, a la fi, amb l'home, curullat de
misèria i d'esperança. I açò és
l'única bellesa possible i vertadera.
ENRIC
BOTELLA I OLTRA
-11-
Mon seny en la fosca
reneix
(«NABI», c. IV, v.
2)
-[12]-
-13-
-15-
- II -
tinga la roentor del predomini
que a la sang vibra en còsmica
insistència.
Ara mire el paisatge amb primigènia
puresa, com un nou-vingut al món.
5
I pense que estic net com una espiga
rentada per la pluja, el cor a soles
i el desfici de l'ànima en
vigília.
La llangor capvespral instiga al repte
benigne d'aquest canvi o mida exacta
10
per relligar la solitud pensívola
amb la flor més petita que s'encontra
al pradell amagat, on va l'absència
traçant el seu constant pelegrinatge.
Diamantí és el món, clar con
les deus
15
que a muntanya borbollen. I jo sent
el batec igniscent que ens acompanya
com una melodia en tornaveu
d'harmoniosa i maternal celístia.
Gira tot a compàs d'un gran enigma
20
inspirant-me la set esmaperduda
per paliar la mort fent-la més
dòcil
al si de la naixença que em conforta.
De la sacralitat que m'atempera
no surt Narcís sinó un captiu
estrany,
25
i cada brot de pensament em clava
a terra sentint bleix d'un altre regne.
-16-
- III -
¡Quin ferment de suors convertides en
plany!
Tothom és multitud quan reclama
justícia.
No cal frenar el pàlpit boirós de la
tristesa
si l'esperit conté la dura, vella
càrrega
5
dels estigmes adversos. A vegades la bona
sembradura del Pare sols troba l'eixutesa
i ens sentim com uns pobres cadells sense
aixopluc
a mercè de la fúria del llamp
més atzarós.
Pretenem un prodigi per aclarir les fites.
10
Malgrat la terbolesa i el càntic a
deshora
i les fosques ardències que ens posen pedra
al pit,
tenim un arc-de-Sant-Martí a l'abast
que ens irisa les llàgrimes de difusa
esperança
i remou els principis que ens han
desbruixolat.
15
La basarda insistent dels dubtes que ens
assetgen
fermenta i ens acreix la rara saviesa
que ens sobta en el naufragi i ens fa
clarivident
un sentit de pregària en incessant
sagnia.
-17-
- IV -
el gran contrast de l'odi sobre la formosor
del paisatge tranquil que ens assolella
la sagrada bonança. Ací el bon
zèfir
esmola la natura en flor i vaticini
5
d'immensa serenor. Oïm els
èlitres
en modulacions desconegudes,
com una esvelta música entre els
arbres,
com una pervivència estival
que ens centra en l'harmonia. Està
prescrita
10
tota vibració de Déu a l'hora
càlida
de l'espiga granada i de les vinyes
propícies al vi novell. Hi torna
un domini sagrat, una represa
d'eterna lluïssor, un ordre exacte
15
per estimar la vida que ens alena
plenament atorgada i sens verins
de normes imposades i altres línies
d'obscuritat a ran de l'eixorquia.
He tancat les parpelles per fruir
20
l'evanescència com una dàdiva
volenterosament incompartible.
-18-
- V -
als hereus per la llei de la vellúria
al pèlag tan solcat, avui medite
els tràngols més llampants en els
difícils
i dissortats periples. M'acompanyen
5
les solituds captives que sols jo
puc enriquir de passatgera joia:
les amors intentades amb la clara
intenció del cor, les claudicades
dolències que el nuc de
l'existència
10
ha encarnat d'enyorança i
d'impossibles,
cara sempre a la mar interrogada,
mare abisal del nàufrag i a l'ensems
del qui ha estimat el seu vent planetari.
Ja no calen les veles ni les xàrcies
15
per infondre a la vida noves rutes.
Sols em sent un vigia del silenci
a la costa esmaltada per la lluna
en nits de soliloqui, quan em sembla
que aquelles vives ombres benvolgudes
20
m'engeguen un missatge de cargola
en comiat de ports silenciosos.
-19-
- VI -
d'una vasta incertesa. No sabem
la causa d'aquest vent que ens arravata al
tràngol
de les forces massives. Muntem guarda
prop del clar Evangeli, com uns bons
sentinelles
5
de noble confiança, quotidianament
complint amb l'amorosa submissió
heretada
__ sang antiga dels pares__ i
paguem el tribut
a termini inflexible. I en aquest territori
on a tot deiem pàtria per costum i
volença,
10
el genocidi mou les fosques
estadístiques
mentre el bel de l'Anyell nostra cura
reclama.
Portem com a bagatge un encisat estigma,
un curs historiat de votiva pobresa.
-20-
- VII -
que als ulls imposa el bell concert dels
arbres
i quelcom del residu esponerós
que vitalitza el blau d'alguns matins,
¿què seria del seny en tranç
absort
5
davant tanta gerdor com ens conforta
per al somni devot de la bellesa?
Al domicili estant copse la vida
del proïsme que alena dòcilment
de béns i curs normal, però
rebutge
10
l'eco que em pot transmetre un goig
espés
de confusos contactes. Centre el seny
allí on la serenor remou el fons
de la humil placidesa, la que hi fa
que un perfum tènue afirme la
minúcia
15
d'aquestes simples roses que m'abillen
el finestral i l'ànima. El desert
comença a l'urbs amb pesantor
gregària
i tot s'agrisa en normes i sistemes.
¿Serà el món un parany sense
resposta
20
o un eixam d'entrellats inextricables?
¿O serà que jo estic ja de
tornada
per fruir sols la festa des del tímid,
contemplatiu racó on sóc la
talaia
del rúfol tempesteig que va
assetjant-me?
25
El degotall del temps marca la pauta
i el batec de l'enyor s'hi torna
música.
-21-
- VIII -
de l'edat ben complida entre eixutors
i escoltarem el picarol del grill,
ritmant el temps que ens resta per fruir.
Lloarem la benigna companyia
5
de l'oratge al voltant de la pell nostra
i el capvespre roent daurarà
l'ànima
amb una melangia emparadora.
Donarem gràcies al fat que ens mena
perquè [h]em1
10
en temptativa alçada de vol
plàcid
per capir una engruna d'esperança.
-22-
- IX -
nadiu la seua història i sagnia
amb paraules febroses i posant-hi
una pell de boví que en trista cursa
havia limitat somni i frontera
5
per al redreçament vindicatori
de la frenada empenta. Aquell cantaire
tenia el joc profètic a punt d'alba
i el sofriment a doll de just oracle,
car fou la sordidesa la que feia
10
que vingués l'àngel de l'espasa
ígnia
a extingir la fel negra d'unes
cròniques
que parlaven de pàtria sens ser-ho
a causa del trist plom de les batalles.
El devot canelobre de set braços
15
li feia llum al bard que revelava,
amb el vel manyagós de les
metàfores,
la gran basarda de l'endeny més
tràgic.
Les roses i la sang de bell nou formen
el cercle arrodonit que ens encoratja
20
per lligar el que estava tan perdut
a la dolça i cabal geografia.
La raó que d'antic ens congregava,
ara acompassa el cor al ritme gràcil
de la dansa al voltant d'una foguera.
25
-23-
- X -
Així el Crist per a molts, així el
contacte
que no esbrina en tenebres la dolència
i ens instaura al trist fang de la
matèria.
Aprendre el vol suposa un sacrifici
5
d'immens despreniment i és diamant
la voluntat de l'home, dura norma
de viva transparència fidel.
¿Qui hi l'assoleix a punt? Heus ací
el deure
primigeni de tota criatura.
10
Crist ens escolta sempre. Cal que l'eco
que tenim d'Ell ens guaite als ulls en l'hora
del més esglaiós dubte.
Sentirem
una arrel, un foc d'íntima
sofrença
que atendrà, a cau d'orella, les
paraules
15
ressonants a la pedra, com un salm
que torna a enllumenar les orfeneses.
-24-
- XI -
i aixeque l'heretada conformitat. Així
el toc de Déu em signa com un pacte en
què consta
l'adveniment en flor de la
palingenèsia.
Done el pes específic de la mort en un
càntic
5
que el tornaveu del mar immensament afirma.
Allí on la magnitud del Seu bleix
immutable
ens crida amb el rigor abismal del Principi.
La cendra només compta com a petja
fugaç
d'una densa harmonia en què l'Amor
vibrava,
10
és a dir, una flama al silenci nocturn
o el rellotge de sang que pauta vida o mite.
-25-
- XII -
a isòcrona campana entre la boira.
Pitjor és no dir res i omplir les
frases
de simulacions escanyolides
i fer escapatòria o trist mutis
5
pel forus més propici, com un
lànguid
personatge a les taules del teatre.
L'auditori és compost de gent senzilla
i cal parlar sense contraclarors,
dir «aire», «pa» i
«amor» sense matràfora
10
i demanar l'atenció deguda.
Sospite que algú en mira quelcom
murri,
enutjat pel meu to quasi histriònic,
sense concesions ni altres efluvis
de dolç col·loqui per
congraciar-me.
15
Intente historiar el que a tots passa
en succés o apetència. I em
desvie
pels vereqüets de sempre. El rotle
minva.
De sobte sent el calabruix al rostre
com un amarg escarni. I jo, a soles,
20
reduït a vedruna abandonada,
rondine uns mots de nàufrag que em
ressonen
a prec humilitzat. I es fa de nit.
-26-
- XIII -
hi té mesura humana. Dir el que
importa que ens escolte el germà digne
de confiança. Heus ací el
confí
de la humil poesia, la que atansa
5
una mica de llum per als delers
de l'absorta existència. Els anhels
de fons perpetu encara tenen signes
de plenitud, en són el pa diari
i l'aliment precís que ens salva de
10
tenebres i esculls tràgics. Lliure
és l'home
quan encerta el camí del bell
estímul
heretat de l'essència compresa
i l'alta claredat que ens ausculta.
Minuts materials de placidesa
15
menen, a l'interregne de la vida,
els impulsos comuns que, de vegades,
ens enganyen en joia o en mentida.
No cal enumerar càlculs ni objectes.
Cantar voldria amb pautes de clarícia
20
la serenor, la música remota,
la flairança divina i immutable
contra tanta odiosa petitesa.
-27-
-28-
- XV -
a la cruïlla de la maduresa,
capir intente el bleix de la tempesta
sense sumar-me al nucli dels nombrosos.
M'agrada decantar-me al marge càndid
5
després de la jornada i congriar
els pensaments viables cara al blau
d'un èxtasi que m'és vincle
perenne
i atur de vetla sòbria. La pausa
així inventa ses ales i la mida
10
de la respiració assossegada.
Sent a la fi que l'home és un vestigi
de cansament i mites delerosos,
indefens contra dubtes i presagis
i amb por de tenebroses adverances.
15
Malgrat tot no defuig els artificis
del terrenal estatge. I així pense
que tinc dret a l'oberta melodia
que esbandeix, a vegades, el propici
àngel que avui retorna en
avinença
20
preludial de vida, de clarícies,
on un pes de fe o somni m'assegura,
en acord terminal, la Gran Certesa.
-29-
- XVI -
a les velles artèries i em confie
en seguir bategant en la dolència
del meu ésser concret. El temps em
compta
signes d'edat sens pausa per al
càntic,
5
car vaig nàixer murat per a la
gràcia
de la corrent anatomia i passe
per les vies del món com un residu
d'humanitat minvada, sense adop
d'estructura normal. Al transeünt
10
que em coneix una mica li dedique
l'amical salutació amb somrís
de lleial veïnatge i m'interesse
pels seus bons atributs de
convivència,
encara que a la fi mai no coneix
15
el que tinc en secret per revelar-li
a tret d'autèntic desentranyament,
o siga, aquesta bullentor transida
de gènesi justíssima als
orígens
de l'inventari líric. I ara assage
20
poblar aquest corimbe amb una mena
d'orgull mític per no enfosquir-me
massa.
-30-
- XVII -
en gràcia d'obtindre el do darrer
de la invicta esperança. S'aclarirà
l'enigma
d'aquest oratge fosc, d'aquesta orbesa
amb que el vent em detura. Tindré, em
pense,
5
una mica de càlida puixança
per reclamar els meus mereixements
a la fita del dòcil esclavatge,
puix que l'exponent del viure comporta
límits cabals, boires ineludibles,
10
vastes obediències i el nuc
del compliment exacte on Déu ens
centra
tota la mansuetud que ens enforteix.
M'acomiadaré amb la complaença
d'un grat acatament de caire implícit.
15
A la fi tot és dàdiva exclusiva
d'una Mà paternal a qui [h]em2
justa ofrena de salm o simple cendra.
-31-
- XVIII -
per assumir el càrrec de custodi
fidel.
Esperava el moment lluminós, el
llampec
aclaridor per tindre la lliçó ben
sabuda
i el bagatge mental per dir
«sí» a cor obert.
5
Tot era com un gràvid estat de
profecia
a la carn esvaïda, al bleix interrogant
que rodeja el misteri. Tot era com una ala
d'impacient designi que palpita
golut de l'aire lliure que hi delera.
10
¿Home o ocell de presa? No ho sé
pas.
La terra, al capdavall, ens cansa de fixeses,
de distàncies fosques, durament
insalvables.
La terra és un seguici d'insatisfetes
joies
malgrat la concordança de la
geografia.
15
Al gris capvespre sembla que el silenci
agombola
el so d'una campana d'ermita muntanyenca.
El paisatge es desflora de solar
somnolència.
Una remor d'ocells m'inculca desig d'ales,
però el plom d'impossibles que em tramet el
presagi
20
afirma __ i ho sospite__ que
he de seguir la via
dels peatons submisos, hostes de l'horabaixa.
-32-
- XIX -
criatura mancada de reptes decissius
al llastimós vaivé d'una estrella
perduda.
La temença em creixia quan l'ombra
madurava
de pensaments indòcils __ com
deien els majors__
5
i aquell reflectiment que em soplujava
l'ànima
m'era la nuditat que en Déu fruir
volia.
Vaig nàixer amb deler d'aprendre la
certesa,
ensopegant amb grisos paranys que no
albirava.
Tanmateix no em dolia de les fatals
cruïlles
10
ni de l'antiga fera que els pobres
atrontolla.
I vaig escriure versos, i ací em teniu,
captiu,
entre sagnants paraules i fre de gosadies.
No em deforme a l'espill de la queixa
fictícia.
L'ofici de fer versos té un guany d'alta
consciència:
15
dir l'inefable a punt de nafra o set obscura.
-33-
- XX -
i els dies i els treballs acompassant-nos
amb mesura impertèrrita d'oracle.
Va la roda minvant-nos l'existència
amb xocs d'ineluctables atonies.
5
Tenim un minut curt de lucidesa
per estroncar ferides inguaribles
i pressentim al fons un hàlit
d'Evangeli
que al coratge del múscul ens instaura
plena sacralitat confortadora.
10
Els apòstols furtius de la
política
convertiran llurs àbacs
infal·libles
en immutables credos. Les matèries
de vàlua elemental __ petroli,
fusta,
ferro i fruits terrenals__ en seran
nord
15
de potència viva per muntar
les precises custòdies al món,
encara que el rancor ens testifique
l'allunyament humà d'aquella joia
primicera del Nen de l'Establia.
20
Però no cal repetir la cantúria
sinó el clam decissiu que planteja,
cara al fat infal·lible, almenys el
crit
que esmola la denúncia entre rauxes.
-34-
- XXI -
de vasta companyia el centre atònit
del meu viure diari, ara et pregue
pietat per aquesta queixa indemne
que no puc amagar. No és mai
discòrdia
5
la voluntat que lluita en llum passiva
per assajar l'anhel que m'enforteix
al tràngol que tu minves amb tendresa.
A la fi tu i jo som la revelada
presència que serva la delícia
10
d'anar copsant la serenor que vibra,
malgrat les terboleses que congrien
tanta misèria a nivell de
fàstic.
Cada matí, quan la porpra del sol
al·ludeix a la viva claredat
15
dels teus dons d'harmonia, m'aconhorte
del difícil passat, d'aquella
càrrega
que em feia amarg l'atapeït silenci
del meu rebuig entorn de la foscúria.
Caldrà refer el tremp estimulant
20
de l'amor que ens aclara i encarnar-se
en pregària. Les nostres mans unides
reclamen missions de fortalesa.
-35-
- XXII -
aquesta mustiguesa decebuda
dels contactes que endenyen la puresa.
Les flors sempre han estat __ color i
ofrena__
la pura il·lusió del món,
quan l'alba
5
inaugura el seu rou, purificant
vincles de resurrectes harmonies.
Una toia ens perfuma la llar nostra,
centrant aquesta mica d'entusiasme
per les formes humils: el pa, el
somrís,
10
l'ampolla de vi patri i la bonança
de les hores pautades sense pressa
al calorós vertigen. Les flors diuen
un testimoni obert a l'esperança,
una subtil lliçó de llinda
càndida,
15
allí on el sagaç tret de la
malícia
resta vençut per pètal i
corol·la.
Les flors mai no han pecat i en són
custòdia
d'un ordre que nivella el cor en alça
fins a l'enyor més viu, cara al
misteri
20
que un dia, suaument, ens clourà els
ulls.
-36-
- XXIII -
per tal d'estalviar-me altres verins
cautament reprimibles. Faig conreu
de civisme normal i em cal l'esclofa
melíflua, és a dir, la
reticència
5
com a tàctica pia entre els bons
vincles.
Viure a ritme normal de ciutadà
presuposa una mica de destresa
per burlar l'aramada obligatòria,
la frontera invisible que ens confina.
10
Fart ja de servituds, agafaré
el paper que suporta els meus deliquis,
i cantaré el silenci, la mort
dolça,
el guany de la perfecta llei solar
davant tanta eixutesa hipotecada.
15
Faig disciplina de quelcom que em resta
en amor, tremp, vigília i sang
pròpia.
-37-
- XXIV -
articular bells mots en ressons febles
d'heretades músiques: trenca l'oci
que has minat de daurada embriaguesa
i arrisca't a cercar altres cadències.
5
Algú et dirà traït pel
cansament
de les formes harmòniques.
Sabràs
de la dissecció minuciosa
que et farà el bisturí dels
escolàstics.
T'inclouran a la nòmina acurada
10
dels minsos per principi. Et colgaran
al coll l'infamant roc dels maleïts,
més encara quan tu rimar sabies
«tendresa» i «maduresa»
com un àngel
d'àlgida saba als roures de cultura.
15
¿Quin cant serà al futur? No ho
sabem massa.
Olorarem la rosa amb verges
síl·labes,
intentant esbrinar fur i volença
al joc poètic d'innombrables fites.
-38-
- XXV -
la plenitud plaent d'aquest auguri
on la monotonia empara el vast
espectacle del món. ¡Quin gran
teatre
fruint mort i esperança encadenades
5
als personatges multitudinaris!
Els fumerals dels ritus al cel pugen,
aixecant el gran prec d'anhels
unànimes.
I la realitat, com la serpent,
minant tots els reductes. No obstant l'home
10
lliga les prometences als seus dons
creient-los infal·libles, car la norma
és acatar els trets insospitats
que cada dia guaiten en sorpresa
o solemne derrota. El somni amostra
15
brillants objectes de felicitat,
perquè al capdavall hem de rendir
culte
a les fruïcions insatisfetes.
Impossible inventar altres vivències.
Tot s'encontra aturat al previst límit
20
i la sort serà orgull o serà
pedra,
o una mica, potser, de providència.
I seguirem pensívols, incomplerts,
fills de l'ombra perenne que ens suporta
aquesta trista fam insadollable.
25
-39-
Sonets d'autoretrat
-[40]-
-41-
Clar i ras
si als temes que avui imperen és
follia
el so de la reclosa poesia
que rara volta copsa un eco amic?
Adolorida és la cançó i
fatal
5
la tendència humana a la buidor.
Solament de vegades un lector
farà esment del versaire amb mot
lleial.
Però malgrat el xoc que la
gregària
eixutesa m'envolta en el camí,
10
seguiré batent ferro en lloc
umbràtic,
Després de mort algú dirà de
mi:
era un esclau dels versos, un
llunàtic.
-42-
La darrera paraula
al vòrtex infal·lible de la
mort,
per tornar-me, en nuesa i pura faula,
nauxer que s'allibera en tocar port.
Però em creix el clam fosc d'una
pregunta
5
al tou que em lliurarà sols un
besllum,
malgrat la boira en què l'estel
despunta
a trenc d'aurora bandejant el fum.
¿Es açò un colp de fe o
és el desvari
de la febre al desert més solitari
10
on fa el miratge dunes d'infinit?
Com un teló que clou comèdia o
drama,
la paraula final l'eco reclama
per no perdre's del tot en l'alta nit.
-43-
Paradís perdut
i l'home __ illa
pensívola__ s'atura
a mercè de la gran deessa obscura
que li mina la nit d'ombra reclosa.
Vibra la plenitud vasta del dia.
5
L'enlluernat perfil del nou anhel
s'allargassa en nuesa de blau cel,
emmurallant-se en Déu tanta harmonia.
Però el tast és efímer,
trista lluita
que suporta el desig mai no acabat
10
i a la fi convergeix en brot de molsa,
com la sabor madura de la fruita
que en la boca es desfà i deixa un
sobtat
i llangorós silenci de mort
dolça.
-44-
Prec de la fi
desentranye amb raó clarivident,
i m'ha aclareix l'esperançada cita
del silenci crismal que em farà
absent.
Em tocarà el misteri amb foc
angèlic
5
els parpres i el cor dòcil, aturat.
Una perfecta pau __ nadir ja
cèlic__
potser tinga conhorts d'eternitat.
Que l'adéu siga sense cap problema.
Sempre he volgut al meu camí aquest
lema:
10
tindre a mà les boneses més
senzilles.
Sols demane un lligam d'intimitat:
quan muiga no voldria anar mudat.
Enterreu-me en batí i en sabatilles.
-45-
L'espill retrovisor
com un difunt de gest ja segellat.
Poc a poc un malson em desbarata
el joc placívol del quefer rimat.
L'espill retrovisor em fa convicte,
5
per tanta mesquinesa en el camí,
d'aquest viure femat amb tant conflicte
en remenar tenebres sense fi.
Rovellats té la sínia els
catúfols.
Els vents de l'avenir s'amostren
rúfols.
10
Sols amb els mots més íntims puc
combatre.
Ara el confús soroll m'ofega el crit
i sóc, sense adoptar fur ni partit,
vianant preterit per més de quatre.
-46-
L'esglai
__ trontoll d'allò viscut
llunyanament__
em surten els records entre ombres pies
i entre calamitats d'un temps roent:
dates de reixa i veus esmaperdudes,
5
la por als ulls i el tremp novell frustrat
per un codi boirós amb
retorçudes
i cegues ires de verí larvat.
Aquell trist episodi de la història
s'hi repetia en trets i a la memòria
10
l'esglai tornava a acorrufar la cella,
però al fons l'innocent que
açò sofria
al somni temorenc s'hi confonia:
¿És la Mort o és Caputxeta
Vermella?
-47-
Fitxa d'origen
La sang calenta m'era el contrapunt.
Massa obscur __ em
dirien__ ,
massa estela per mesurar paraules d'errabund.
Del cordó umbilical que em malnodria
5
la raquítica forma en os i pell,
un esquifit rebroll després seria
guersat d'espina, ignífer de cervell.
Febre a l'atzar, el vent em capgirava
llangorós de quimera en la mar blava,
10
famolenc de clarors en poble eixut.
Sols em bull a l'impacte biològic
una feble tendresa i un
il·lògic
alfabet d'home estrany sempre vençut.
-48-
L'íntima harmonia
a temps de serenor elemental,
gaudint del ritme que en la fe
m'alcança
un somni de domini personal.
Instrument i batuta en maridatge
5
bastiran l'harmonia que he assolit
en pleniluni d'aïllat estatge,
menat per l'àngel que m'anul·la el
crit.
Molt pocs escoltaran la melodia
del sagrat vaticini en què confia
10
l'ànima absorta pel ressò
vibrant:
meravella acordada del poeta
que al silenci votiu la febre espleta
d'aquest fulgor secret de diamant.
-49-
La lluita solitària
reblit de boira i malferit d'estralls,
no puc donar més clam que el crit
perdut
com un renill indòmit de cavalls.
Reclòs, impenitent, sang avesada
5
al vast isolament tan consirós
per voler endreçar la maltractada
errabundesa que recorda al gos.
El bram nocturn a l'ànima, el coratge
que acut sobtadament a l'esperit,
10
se encarnitza en la por, creix en
recança.
Carn de batalla ressistint l'ultratge.
I la foscor immensa de la nit
acumulant gelors a l'esperança.
-50-
La cruïlla
oh Mort reparadora de tot fàstic,
amb la pregunta a punt de saber si
som o no som un bleix d'alè
fantàstic.
L'alfa i l'omega en són el poderiu
5
que dictamina la cendrosa fita.
S'hi vertebra l'origen, surt el riu
i la boira tan sols ens és prescrita.
Dol persistent capim per la temença
d'ésser peons del joc que ens ha tocat
10
per llei inescrutable, per naixença
en viu congriament d'humanitat.
I acluque els ulls i veig que una Mà
oberta
vol menar-me al Concert que em desconcerta.
-51-
Lliçó d'història
abrivat pel suc d'alba del reixiu,
per esbandir la vida a flor d'oratge
i conquistar el rumb definitiu.
Tal era la vigència menada
5
per la joia de veure un món nascut
a la verda gerdor de la mirada,
a l'estímul florit de joventut.
Però l'home fornia aquella idea
amb tàctica de càlcul.
L'odissea
10
del vol ardit fitava en broll confús:
pistoles, llosos d'odi, ulls en
demència
occint la primavera amb violència
i veure els lliris regalimant pus.
-52-
Inventari fosc
per depurar-me l'ànima i sols veig
un solatge primari, una fatiga
d'home obscurit a tall de somnieig.
A la fi escrute el dol espillejat
5
al proïsme veí, com un espectre
d'esgotat poderiu, mig enfebrat
per encertar la corda amb el meu plectre.
Un jorn sumava brots de poesia
per endreçar la virolada via
10
del vincle de la lletra amb l'esperit.
Ara veig ma feblesa a tret de fàstic
i, despullat al buit, em sembla un
càstig
l'atzar que m'ha fet nàufrag de la
nit.
-53-
Herència cabdal
__ Copsa al
cor
tot allò que demane la tendresa
i, per damunt del guany de tota empresa,
cerca la humilitat com un tresor.
Però la lluita que al voltant de mi
5
els paladins de l'odi congriaven,
amb subreptici envaïment anaven
maldant-me la drecera del camí.
Tenia el seny absort. I el greu desfici
de no trair el deure al sacrifici,
10
acreixia l'escrúpol confiat,
mentre s'oïa la infamant rialla
d'aquell que fa del viure una batalla
per tindre Judes sempre al seu costat.
-54-
De vida i versos
per reviure la vida al vers escrit,
joia amarga del temps ja reflectit
que transparenta els tràngols més
remots.
Rumina el sentiment allò que
alcança
5
a recordar en fred el que ha viscut.
Un solatge pregon de solitud
és tot allò que resta en
galivança.
Volenterosa flor, claredat pura
regia la febrosa criatura
10
que era jo, delicadament vital.
I ara, en la llunyania descoberta,
faig recompte d'enyors i tinc desperta,
encesa en mots, la vida marginal.
-55-
Ressò d'infantesa
a l'inici sobtat d'aquell anhel
destinat a la vena, com missatge
que no se sap si ve de terra o cel.
S'interrogava el món com una fada
5
de mil cares i es feia fonedís
el sentiment que atura la mirada
a la gràcia intacta de l'encís.
De la rosa a l'estel tota matèria
era una dansa gràcil, una aèria
10
meravella encarnada en verge albor.
I als ulls del cervatell esbalaït
cabia tot el joc de l'infinit
mesurat de pacífica esplendor.
-56-
Full d'almanac
treball de trepa, oir quatre converses,
lamentar les notícies adverses,
menjar i beure amb apetit sorrut,
sopesar els sofismes peremptoris
5
__ la veritat no sempre té
raó__
i repussar uns versos il·lusoris
sense pensar si agradaran o no.
L'almanac a la sang tot ho encadena.
¿Còmput vital o simplement
ofrena
10
de silenci aïllat com a suport?
El sol a l'horitzó es torna sagnia
i s'allargassa aquesta melangia
en capir el gran zero de la mort.
-57-
Fronteres d'infinit
de domini confús, una adverança
de total petitesa que ens atansa
l'angoixa a punt d'abisme o de panteix.
Sembla que Déu ens sotja, ens
miralleja
5
a temps vertiginós d'immensitat.
El vent ens duu la veu que ens ha damnat
amb la buidor que al seny cou i febreja.
Fem exercici d'immortal estatge
a l'avenir cendrós en aliatge
10
d'esperança per vèncer el
confí.
¿Que ens diuen els estels en nit
humana?
I una paüra d'infinit aplana
aquesta interrogant que no té fi.
-58-
El missatge impossible
tenir tan sols paraules de fervor
i restar anul·lat o massa estricte
en l'aïllat silenci moridor.
Posseir el record i l'enyorança
5
i no poder-los mai bescanviar,
foc de votiva deixa que no alcança
a ser missatge de germà a
germà.
Ecos m'apleguen del renou que un dia
es suscità en esclat de poesia
10
com un adveniment de doll diví.
I ara a soles __ home o xiprer
fantàstic__
marque la fita entre l'anhel i el
fàstic,
turmentat per la fosca del camí.
-59-
Domini de les ungles
civilitzat d'anhel o de desferra.
La mà dreta a l'esquerra hi fa
d'herald
i provoca l'atac en fosca guerra.
De vermell matitzades o de nacre,
5
la femenina gràcia d'antull
el cigne occeix __ fatídic
simulacre__
amb un rampell irat que sagna a l'ull.
Ungles que saben fer la correntia
comptant bitllets de banc amb l'avidesa
10
de la xifra al crescut compte-corrent.
Surt la imatge del corp
__ al·legoria!__
I la joia del rèdit s'entravessa
de peülles com llunes en creixent.
-60-
Les evocacions
allunyament del rostre benvolgut,
enyors sense guarir, migrades fites
d'aquella claredat que s'ha perdut.
Només al somni baixa la fixesa
5
d'un enlluernament de curs sobtat,
resumint, entre el buit i la tendresa,
aquell placívol joc enamorat.
Resta el solatge de l'amarg termini
com un rastre boirós de vaticini
10
que a la fi és serenor, besllum
d'estels,
mentre els records congrien la
vivència
de tantes morts __ lliçons de
providència__
que en mi deixaren les millors arrels.
-61-
La bèstia múltiple
i altra vegada guaita l'odi obscur.
La rosa regalima el que pensàvem:
esglai en lloc de rou per al futur.
Història en lament, la dissortada
5
mesquinesa de pàtria que mai
potser no surta de la malaurada
i sagnant crònica que engloba l'ai.
La bèstia insisteix. Sa fel antiga
menysprea aliances de mansuetud.
10
Hi duu farcit de selva el seu furor,
culmina en punt d'ullals, xafa l'espiga,
se li crispa el pelatge punxegut
malgrat que al seu catau faça l'amor.
-62-
Temps de silenci
però l'esforç per viure és un
deler
que no aplega a complir-se. Les mudances
del temps enterboleixen el sender.
Peató esmaperdut, veig la impossible
5
esplendidesa de la llibertat
trepitjada per l'àugur invencible
que tiranitza l'home al·lucinat.
Sempre així. I aquell gaudi primigeni
de l'infantívol joguineig perdura
10
sols a l'íntim silenci reduït.
Només amb l'aire establiré
conveni:
pau respirada sense lligadura,
alè aconhortador de l'alta nit.
-63-
No sóc altra cosa
el cel auri-rosat, la brillantor
de sentir-se centrat i ardit de vida
com un nauta a la proa de l'amor.
De l'amor que inaugura saba nova
5
__ arbre en esbandiment de branca i
fulla__ ,
tot lliurat a l'esplet en què es
renova
la semença de Déu sempre
curulla
de motivacions inconegudes.
Tinc les aigües del seny tan remogudes,
10
que em sent un àtom més en la
corrent.
Vida entre fosca i clara, d'ardent suma,
com una voliana que s'esfuma
en rumb sens esma i a capritx del vent.
-64-
Música interior
que mena l'harmonia inusitada.
¿Quina gènesi em dóna aquesta
hissada
cançó de correnties? Ella em
féu
caçador desvetllat de la raresa
5
a tret de plenitud, norma auroral
per al captiu designi musical
que culmina, propici, a l'hora encesa.
Nuditat del mot gràcil surt en dansa
de concèntric domini. El do sonor
10
formigueja a la sang, viva exigència.
I en assolir la plena concordança,
plou al cor l'enigmàtica remor
d'un lleial alfabet en confidència.
-65-
Fidelitats
de bastir les paraules amb fervor
i forjar-les de càlida abundor
per musicar-li al cor ritme i coratge.
Fidel a l'avinença que perdura
5
com un còsmic lligam de serenor
i capir dels estels la brillantor
per aclarir-li al càntic to i mesura.
Després fruir l'esclat lent de la
rosa,
el perfecte equilibri que reposa
10
a l'èxtasi de l'ull enamorat.
I transmetre un accent de flama viva
al silenci amerat de fe captiva
que l'amorosa terra m'ha donat.
-67-
Elegies espectrals
-[68]-
-69-
Poesia a deshora
i a cada pas em surten rosades maravelles.
Mireu, sinó, la densa plenitud
primigènia
dels núvols i aquell tènue espectre
que ens esglaia
quan a la nit pensem en la mort mig burleta.
5
Ella pot arribar a tret de primavera,
quan el dolç rossinyol refila una
fermata
d'apacible trinat, o quan bufe l'airet
als canyars de ribera, o quan facen l'amor
una turista rossa i un manyà de
vacances.
10
Pot ésser en una hora d'imprevista
grandesa.
En l'oracle de Déu també cap el
caprici
o la inintel·ligible tenebra
instigadora.
El menys sol ésser l'àlgida i feble
malaltia,
car l'ànima està absolta en cloure's
ja per sempre.
15
Ja ho saps, poeta en febre de normes
desvetllades,
artesà obscur, manobre de les causes
perdudes,
aquelles que pugnaven, amb dons de jovenesa,
per l'alba que creixia a la novella
artèria.
Ara, en la sapiència del serení
mental,
20
tens de sobra matèries per bastir
l'elegia.
-70-
Per la pau
a causa del confús emblema
traücat
amb clams i coloms tendres? ¿Què hem
de fer
davant tanta orbesa sagnant i tan dol negre
a tret de fosques causes?
Impotents
5
poetes, enfeinats amb les paraules antigues
de l'Evangeli i les floretes mústigues
del Fraret messiànic. Copsem el sostre
d'una evident podridura que opera
amb càlculs infamants que rondegen
10
les fites del misteri en l'animal
humà,
tot servint-se dels preciosos
aparells científics.
Puntegen les guitarres per la pau
cançons impetuoses: un pretexte
15
de lluïment feréstec, calcular
per als shows més rendables.
Sols els fets
-71-
desmenteixen el joc a la fi ingenu.
Puja de grau el fàstic dels més
pobres
i alguns canten flamenco
20
per matar fatalismes amb folklore
de pàtria ritual. I l'espectacle
dóna de si un mareig de vi
axiomàtic,
un mite terrenal de tèrbola
ataràxia
on el seny sols combina amb el guany de les
divises.
25
La pau: deessa enderrocada, nua davant
l'espill,
mirant-se l'esquelet, com un espectre
a la penombra de la gran pandèmia,
sense més mutació que la
invariable
persistència enfollida.
I açò embaste
30
amargament per tots, sense guitarra,
en vers eixut potser, sempre impotent
i amb pedra de silencis per sonsònia,
fumant la pipa dins la meua cambra
i fent bunyols de fum com els pells roges.
35
A l'abast només tinc una trista
salmòdia
que m'enfita de somnis, edat i altres
andròmines.
-72-
Lliçó de metafísica
en dos camins concrets:
continuar la política filial
d'indiferència
o resseguir l'herència dels avis,
tot albirant el cel amb una trèmula
5
credulitat votiva fregant l'estupidesa.
«Puja el globus fent rumb al sol
llunyà»,
diran els patriarques més propicis.
I tu obriràs els llibres consagrats
per l'alta saviesa dels filòsofs.
10
I sentiràs la vida
__ o el trontoll de la saba
sempiterna__
com una sagrada monotonia
de liquen i lligams vegetatius
i arrels fosques de caos sense
història.
15
-73-
Has d'aprendre encara el difícil
dictamen
que és rent imprescindible de cultura:
la sement cromosòmica que intenta
ésser poesia
o esquerpa i llangorosa disposició per
fer
titil·lar una mica el gresol cercant
Déu,
20
talment com un captaire perdut a la tenebra,
a la vasta tenebra de les tristes preguntes.
O farem un gran foc aclaridor
per destruir les mòmies
invocant el joc febrós de
l'Eugenèssia.
25
Al capdavall tenim
una sement continua, un bull infatigable
d'amor o materials de sacrifici.
-74-
Els límits de la llibertat
de lluïssor sagrada, com el pa
que el mos delera, ansietat sobtada
feta d'acer o de llum de lluerna
que en silenci traspua el seu missatge.
5
El nadiu territori encara és pàtria
adversa
i ens apleguen al cor les rebel·lies
de l'esperança amb foc de llibertat.
Saltironeja el crit a doll de massa,
rebotant a la sang en fur contrari,
10
és a dir, aixecant plints de coratge
que mai no hem sadollat fraternalment.
I surten els teòlegs dient-nos la
premissa:
«Ja vindrà la grisalla de la
cendra
a apaivagar la fi de tota ardència
15
i el somni de la mort serà tan sols
un suau equilibri de justesa.»
Però aquella paraula que s'amaga
al cormull glacial dels panegírics,
brolla com un raig d'energia
apocalíptica,
20
deient que l'home encara no ha complert
ni albes d'aclariment ni lligams
d'avinença.
-75-
El corp que a l'ombra inspira les paraules
sembla infondre'ns al seny càlculs
d'insídia.
¿Quin buit misteriós avui ens
corseca?
25
De vegades esclata el clam vivent,
però la set tan sols limita en pedra.
-76-
Nuc de sempre
de les ombres que m'assetgen.
No faig càlcul de fe a la vora
incòlume
de l'Evangeli ofert tots els diumenges
sobre l'ara votiva. N'és massa
còmode,
5
perquè les veritats rodones de la
terra
tenen pes específic per al pobre
que agavella el blat just i les paraules
del viure quotidià. En açò en
té massa
per sembrar a la terra adolorida
10
el seu trist patrimoni, la seua
malaurança
i una mica de sang per respecte als seus
pares.
Diré vida a aquest plànol d'atzar
fosc,
diré vida a aquests cicles de
creixença:
collita en gra madur, verema en doina
15
i resum del rebost per defensar-nos
d'una fam ja d'antic codificada.
Diré vida a la suma tenebrosa
de l'àbac ja prescrit pel sacrifici
de la grisa aritmètica de sempre,
20
poderiu coagulat a l'homa-massa.
-77-
Ara un quadre de caire zoològic
__ invent del meu magí a
compàs de febre__
ens mostra aquest símbol un tant
bíblic
al silenci heretat dels vells estigmes:
25
el dromedari de la humiliació
que marxa, mudament assedegat,
pel desert de la infàmia inacabable.
-78-
Remor exclusiva
tinc a punt el desfici de creure'm àtom
trist,
com un cuc que esmicola sa curta
sapiència
de confondre's a terra amb bleix de
paradís.
Però ja és el contacte amb la branca
i la roca
5
el que em regira el viure albirant baixa fi:
una mort en silenci que jo assolir voldria
entre les ginesteres o el càndid
gessamí.
La ciutat, com un rusc de confús
engranatge,
em priva d'atansar-me al vèrtex d'aquell
cim,
10
on l'ocell voleteja amb llibertat novella
i amb brises amerades de rústec
romaní.
En penombra de cambres de treball i silenci
va filant-me la vida teranyines d'oblit.
¿D'on trauré l'específica
veritat del meu signe,
15
el joguineig perpetu amb què em mena el
destí?
Per ara experimente la nàusea i la
rosa,
el somni en pau domèstica, la set, l'amarg
verí,
mentre a l'aire es percep un gran baf
al·legòric
de mort en primavera pautant-me fur i clim.
20
-79-
Nivell definitiu
__ fill de càrregues
que em fastiguegen__ dic la
vívida tristesa
que m'envaeix si pense en el buit que
m'encercla
com un mar d'ombra. Sols tinc sempre a punt la
irada
dissort de ressistir el quotidià
verí,
5
complaença comuna dels qui formen
ringlera
a l'escamot perpetu o al lloc enlluernat
d'aquesta disciplina que anul·la
totalment
aquell acatament de la virtut, aquella
lluentor d'ulls atònits que no
vindrà mai més,
10
perquè el ferro del viure articula la
febre
amb dates que han marcit la rosa original.
Tinc, sí, debilitat per les cautes
metàfores.
Ja que no he pogut ésser jurista o
enginyer,
em console filant la teranyina lírica
15
amb penombres de l'ànima que sua per no
caure
a la feina histriònica del baf
mercurià.
Ací la providència sol entrar sota
pal·li
i encensant el primer contribuent
feliç.
Ningú no ho negarà. Si algú
creu que patesc
20
d'enveja dinerària, li dic que puc
comprar-me
un cotxe i no ho fet. Em plau més
caminar
i fruit cansament a la posta del sol,
sentint-me acaronat tendrament per la
cònjuge.
Si açò no és poesia, que
baixe Déu i ho veja.
25
-80-
El fur secret
em faig escàpol del goig que més
vull,
sent el batec d'una discòrdia
anímica
que m'enfosqueix el ritme de costum.
Estranye en el proïsme
l'apetència
5
dels anhels grisos que no he conegut,
aquells que brollen del crit primigeni
i en són el magma del principi obscur:
còsmica gènesi, foc de criatura
que es suma al símptoma de l'alè
confús.
10
Forme ringlera, no sóc llum
majúscula
de cap colla. També m'agrada el grup,
però em deté un fre tàcit i
em detura
misteriosament i sense orgull,
com un parany que engolfa el pàlpil
verge
15
d'un poderiu que em fa sentir-me lluny
dels clams, de la maror entresuada
que congria la vasta multitud,
i el sofriment d'un pes ineluctable
em fa esclau d'una clara solitud.
20
¿Potser siga una mena de pobre home?
¿Potser el tremp humà no el tinga a
l'ús?
Malgrat la retirança que em confina,
tinc la mà oberta i el somrís a
punt
i una mica d'angèlica ironia
25
per tractar fins el bàrbar i
l'intrús.
-81-
Memento
el balanç serà rònec,
perquè el temps i les eines
que em donaren de xic no s'acoblaren massa
al grau que prescrivien els vents i les
sutzures
que m'endegà l'atzar en olor
malsofrida
5
de maquinals brutícies i mentideres
causes.
Abonarà la terra el meu fardell de
somnis,
puix que he glossat la vida a través d'uns
deliris
tendrament lluminosos, copsats a l'àbac
càndid
d'uns mots en febre. Així neutralitzava
fúries
10
que als altres molestaven, encara que una
esclofa
cobria intencions de verí
irreprimible.
I vaig fer una mica de pallasso obeient,
bastint amb l'acrobàcia llampant de les
metàfores
la joiosa avinença del que es diu
poesia
15
o engranatge fidel a l'èxtasi que
canta
ressonant al silenci de la meua nit
íntima.
En aclucar els ulls, després de la
jornada
densa, contradictòria, boirosa de
contactes
amb el proïsme, sóc com una
dissonància
20
que atravessa l'obscur boscatge
laberíntic.
A vegades plausible __ segons uns quants
digueren__ ,
sovint batent sonalls d'alegre
tarantel·la,
com un joglar d'aquells que a la crítica
amarga
li posposava un punt de vermellor incauta
25
o una exultació d'enginy prou ben
armat.
-82-
La resta __ com us dic__ ha
estat ben poca cosa.
Això sí, jo he llaurat amb plena
complaença
al costat d'una dona que em rubricà el meu
viure
i escoltava els meus versos amb seny i amb bona
oïda.
30
Cadascú és un esclat d'insospitades
dèries
i mossega el destí segons mana
l'oracle.
En aclucar els ulls i en compliment del
pacte,
barrejaré la cendra amb la mesura
estricta
d'una mort candescent, com llumet de lluerna.
35
-83-
-85-
Saviesa a foc lent
rosa inaprehensible d'aquest eix solitari
i el clim que m'estructura lentament per
hissar
l'única placidesa que no coneix
verins,
posseïdora insomne que obre de bat a bat
5
la virginal bellesa, la que dóna
clarícies
per avivar la nit amb la sang per resposta.
Jo he remenat la vida entre el dubte i la
nafra,
he vagabundejat amb preguntes terrals
i he obtés sols el residu boirós, la
podridura
10
d'allò que deixa un pòsit de
desolació
i un pes aplomissat a les fràgils
parpelles.
Amb les filosofies el seny ja no s'hi acorda.
Tinc una mansuetud a prova de prodigis:
creixença d'obagors i fur d'home
passiu
15
per esprèmer els versos fins al grau
d'eixutesa
que més convinga. N'és una regla de
càlculs
potser mai no vençuda, potser
l'única eixida
per ofegar la nàusea o aspirar a
l'angèlica
nuditat que sospite, aquella gran
bonança
20
percebuda de xic com un besllum crismal
amb salabror de llàgrima a la fi
enfortidora.
Com un hereu de boires, una mica d'amor
em raciona el viure. El demés ben poc
compta.
-86-
Elegia amb mare al fons
les jornades plomisses que fan biografia,
tracen sobre el suport del paper blanc
ratlles originals, primàries, fosques,
com el llegat més rònec. I és
així
5
com he d'infondre el ritme a aquesta runa
que vertebra el meu viure, malgrat que
trenque
antics vincles de somnis aurorals,
quan amb ritme de mots en lírica
ringlera
articulava el càntic bellament
substantiu.
10
Ara pesen les causes de tanta sordidesa,
donant collita fosca de fatals vissions:
els morts mig esvaïts a l'arnada
memòria,
el pa guanyat que mai no abastava la fam,
la humilitat com una tremolor defensiva
15
contra el gest d'un proïsme que adoptava la
tàctica
del profit que pautava el guany del
bandidatge.
També recorde aquells altars ben
encensats
i els fèrvids panegírics en enceses
lloances
als qui morien en gràcia de cabals
20
que anaven a parar als hereus mantegosos,
és a dir, a aquells éssers que
tenien carrera
i estampaven els títols a les targetes
de
visita i solament practicaven
vagàncies
amb l'oci digestiu i la missa diària.
25
Mancaven catecúmens. (Era l'alta
consigna.)
-87-
I darrera de tot açò, una gran
bufera
de grifoldes secretes s'expandia en la fressa
de llargues bacanals on el sexe era el
símbol
d'una sacra bonança, intercanvi atiat
30
per un foc d'artifici retut
càndidament
a la deessa Moda nouvinguda d'Amèrica,
mestra de llibertats a temps de clams
gregaris.
Al magí tot em surt com una
al·legoria
i no sé si podré cloure els ulls a
la nit,
35
després de contemplar [e]al4
joveneta amb ombrel·la, somrient i
bonica,
amb vestit llarg de l'any noranta set, quan
era
__ submisió i bondat__
virginalment feliç,
i al carrer on vivíem s'olorava
l'alfàbrega,
40
i es respirava un aire de magna senzillesa,
sota la lluïssor d'un sol que inaugurava
una simple existència d'amorosit
prodigi.
Ara un voltor sinistre em testifica que
la vida ja comença a ésser una
polsina
45
d'enyors i cagaferros amargament
inútils.
-88-
Vells testimonis
- 1 -
per embastar la meua cabal biografia.
Una fitxa, un origen, uns pares
esforçats
que tan sols em donaren __ mai no van
poder més__
lletres elementals, el pa precís i
escola
5
fins els tretze anys. Després
em deixaren triar els estrets senderols
que oferien destins de sou migrat, junyit
a la sínia en treball de monòtona
herència:
les quatre regles bàsiques, lletra ben
perfilada,
10
la mecanografia el més decent
possible,
cobrar rebuts, comptar, al magatzem ocult,
les primeres matèries a nivell de
parany,
perquè la fiscalia de taxes ho
espiava.
Però aquells empresaris __ com
molts, ara cal dir-ho__
15
tenien el seny críptic per augmentar els
guanys
i consagrar-se al lloure que açò els
propiciava.
Tots anaven a missa i donaven almoines
als malalts i als llebrosos del llatzaret.
Així
feien la penitència, sinó a genolls
prostrats,
20
amb la pia finesa dels diners que hi suraven.
La xemeneia alçava el seu fum de tasca
intensa.
-89-
La fàbrica era un monstre d'hores denses,
suades
en jornades llarguíssimes, sens control ni
mesura,
tot per tindre una mica més de trista
moneda.
25
I el pa de serradura, aquell pa de
postguerra,
fou bocí oficial dels jornalers. I jo
__ jornaleret de ploma i
mecanografia__
també assumia aquella panificada
andròmina
per l'imperi vers Déu i atacat de
colitis.
30
-90-
- 2 -
Les veritats translúcides rajaven sang
contínua,
inestroncat missatge d'ordrenada
barbàrie,
mentre a l'aire clar d'aquella primavera
onejaven banderes de pau amarga. Anaven
a les cues de compra les mares que complien
35
el racionament inscrit a la cartilla,
on els migrats queviures exaltaven la ceba
com una excelsa glòria de barrejades
llàgrimes:
les dels corfolls picants i aquelles tan
pregones
que en silenci brollaven a porta closa, quan
40
la tisi els minava el marit trontollat
per la creixent anèmia. Tot
açò en un silenci
de plom, només cantat a cau d'orella als
qui
també tenien drap de similar color,
és a dir, una idea d'oberta
temperància
45
contra els grans poderius que de nens
capiríem
a l'escola, on els mestres ens parlaven
d'Abel
i de Caïm amb una miserable tendresa
que era la por que anava ja envaint pell
endins
la traïda innocència impotent per a
l'odi.
50
Malgrat tot la tenebra costava de capir.
Volíem claredat i sols a
l'horitzó
véiem creus infinites, al temps que
ressonaven
tambors batuts per moros als carrers. Uns
ressons
de campanes pugnaven per moure l'alegria
55
contra l'adversa llàgrima de sofriment i
ceba,
contra la fam sofrida que en la son
s'oblidava
-91-
i amaneixia al jorn següent amb
l'esperança
d'un mos assimilat als naps que ja es
podrien.
No faig biografia per propagar un ritus,
60
sinó escriptura èpica a nivell de
veí,
car els versos em surten amerats a la vora
d'aquells escatològics alfabets
d'injustícia
que a molts ens van fer home a prova de
tempestes
i de brams reprimits. Així anava la
història:
65
amagant dins els ventres l'anònima
creença
d'acompassar la vida malgrat la sang en
baixa.
-92-
- 3 -
Es difícil posar el punt final a l'eco
de les velles històries, aquelles que es
gravaven
a foc i a sang d'obscura malaurança.
70
Es molt difícil cloure les tenebres
majors
d'aquella espessa pàtria corcada de
misèries.
«Ves, fill meu, al treball i que el migrat
salari
ens òmpliga l'almud amb les llegums
precises...»
Així deia la mare alguns matins, a
l'hora
75
en què comptava aquells bitlletets de
pesseta
que havien d'allargar-se fins a l'última
gota
dels decimals que ja començaven a
ésser
xifres inoperants, espectres malastrucs
de la magna escassesa que ens minava.
Rebíem
80
la ració esquifida com una
benaurança.
i si la fam de nit ens aflebia el cos,
esdevenia el somni pautat per la foscor
que, com divina almoina, sabia a
providència.
De vegades pensàvem en les plagues
d'Egipte:
85
vaques flaques sens llet i a manca de farina
quatre o cinc moniatos copsats en llarga cua
i sacarina per no incrementar glucosa
a l'orina. A la fi de malalts ens
salvàvem.
Tot açò i altres fúries, a
l'inici jovent,
90
ens tibà fins el moll dels ossos
carismàtics.
Dominava una força que al fons ens
enfuria
la tràgica evidència. I tot semblava
tindre
-93-
un besllum virolat, un aldarull de fira
on la mort ens mirava amb els ulls esglaiats dels
càndids cavallets que voltaven el cercle,
95
mentre aquells [o]acellots5
bojament amollaven la càrrega
assassina.
Es difícil posar punt final al curs
lúcid
que ens vertebrà en tenebra la vida per a
sempre.
-94-
- 4 -
En aquell temps vetat de boires
legalíssimes
100
i banderes de ritus enlairades al blau,
encara ens abellia assaborir Beethoven
amb una desolada buidor estomacal.
Llegíem, esforçats, Oscar Wilde amb
un èxtasi
d'abrandament febrós. I Nietzsche,
l'alemany
105
boig d'altes rebel·lies, mig quixot, mig
mussol,
deixant-nos la llanterna per descobrir
paranys.
Passejàvem de nit sota urbanes
acàcies,
com els antics romàntics de somnis
delirants,
ombrosos de renecs, fatídics al
proïsme
110
feliç que ens observava com éssers
malfadats.
Teníem jovenesa a prova de secretes
fúries. Respiràvem entre el bram i
l'esglai.
Soferts fins a la mèdul·la,
mastegàvem tenebres.
¿Déu les aprovaria després de
tanta sang
115
vessada amb les misèries del gran oripell
bèl·lic
i amb megalomanies de signe imperial?
Recorde aquells que al front foren marcats pel
trauma
de ferides perpètues que no guariren
mai:
Ricard, l'oficinista; Eusebi, el botiguer;
120
Constantí, mestre-escola, Rafael, el
manyà,
i Antoni, l'aprenent d'escriptor que furgava
les mil filosofies com un al·lucinat.
Les aranyes filaven dia i nit. Els ulls
d'Argos
corglaçaven l'alè dels més
huracanats.
125
-95-
En les escombraries hi havia molts vestigis
de derrota i silenci. Boines roges al cap
ens semblaven roselles tristament
metafòriques
als cultius subalterns de la dacsa i del
blat.
Beethoven i Oscar Wilde i alguns altres
arcàngels
130
ens nodrien de faules: evasió a
l'abast
en poliment crescut d'anonimat que es feia
una força invençuda i un tremp per
veure clar.
-96-
- 5 -
A vegades plou sang als meus versos punyits.
Són tantes les foscors i les
inharmonies,
135
que sols em resta un punt d'infantesa evocada
per descansar de pugnes tothora ineluctables.
Solitud d'habitacle em crema aquesta
fúria
de pregona certesa. El somrís va
esllanguint-se
i aquell arpegi verge en què l'anhel
fluïa
140
s'hi torna crit frustrat d'immòbil
impotència.
¿Què hem de fer sota teula, sols
llegir el periòdic
o remenar els signes de bonhomia i calma,
com si bastírem l'ègloga dels antics
patriarques?
Des d'aquella escomesa que em sobtà als
dinou anys
145
__ com a tants que alenaren blaus de
somnis angèlics__
mantinc l'ull vigilant, la paraula en sordina
i un grau de por secreta com un zero
espectral.
A tothom li endreçaren l'etiqueta
maligna,
com si l'home sols fos una peça
d'escacs
150
en l'entrellat anònim menat per normes
bròfegues.
I tot açò a l'edat en què
aplega l'enigma
de la flor a la sang, és a dir, la
frisança
que eregeix l'harmonia i que als ulls
esperona
tant per un cos de dona com per un bell
crepuscle.
155
Brutalment insistia l'encoratjada
bèstia.
Érem el receptacle de la fausta
ignomínia.
Ens havien deixat sota els estels sens
dir-nos
la paraula sencera, el fur per esclarir-nos
el que érem en la tràgica roentor
que surava
160
-97-
al terrible compàs dels mites
dineraris
on al fons sols glatia la gobia més
baixa.
La ciutat ja pudia de sofre, mort i
vòmits.
Els de la bossa plena s'embarraven als
cercles
ben definits. Els altres __ cristians
sens saber-ho__
165
callaven rosegant els infamants rebutjos.
L'amor tel·lúric era com una fira
boja
__ dic del jove que ignora l'exuberant
delícia__
per apaivagar els focs interns estaven
les mosses cridaneres del carrer Sant Benet.
170
Malgrat tot ja he esbandit el clam del sursum
corda
amb l'al·leluia en vespres de més
justa clarícia,
i el fat que ara em sorprén a la llinda
assignada
em cobrirà de gràcia amb una mort
benigna.
