Paradís en blanc

Joan Valls

  —17→  

Llum inicial

Des d'aquesta vigília congriada pels anys, des d'aquest faust miracle de la brasa resolta, jo, despullant records, com un vent de tardor que comença, conte un estat de lliri entre les coses i una clara realitat dormida en la passada neu de la innocència.

El món donava lliçó de núvols a les recents pupil·les i la carn, si era argila, complia el seu pacte de tebiosa rosa i al garbuix dels objectes entrevists sortia ben novella. El fet historiat és aquest: l'infant caigut sobre un imperi d'harmonies hissades, de colors acordats amb vincles fúlgids, de pedres assolellades i ocells màgics.

Era aquell bri tan fill de la tendresa, que la sang li tenia por encara. —18→ Acollidora mostra fou la terra al batec estrenat i a la llum verge de la ribera única, paradís en blanc, bell sostre sota el blau signe dels amples somnis que el cel Tun bell matí perlava i duia. ¿Era oracle joiós sentir al cor un renou de carícies sens mans com la misteriosa pruïja d'un missatge? ¿Quina força tenia aleshores aquella delitosa remembrança, aquell èxtasi de cadell entre les fulles i entre la claredat embadalida?

Per aquesta pregunta, jo, despullant records, em vesse en la tendresa d'unes dates que tenen gust anónim de poncella, i encara que la sang i el seny cuitós neguen normes a l'home fet de lluites, no vull perdre'm l'esclat de ma memòria en la nadiua gràcia d'un pètal que assenyala el principi d'unes petges.

  —19→  

El plor i l'estrella
	Era un lligam de vaga transparència
	aquell punt lluminós vist entre llàgrimes.
	Del cel negre baixava un rajolí
	a clavar-se en els ulls de prec i febre.
	La nit a la finestra retallava
	un batec de corets il·luminats
	que l'infant ignorava però veia
	com un conhort de solituds futures.
	¿Temps d'inici sorgint en la quimera
	amb l'esguard tremolós o l'esperanga
	cercant en la celístia les fites
	on ensopeguen els humans desficis?
	La nit també es tornava criatura.
	La nit tan llangorosa i tan melòdica
	per a la gana trista de les bèsties.
	La nit espessa d'ombra i rou de gespa.
	L'infant plorava a soles i dormia
	el món de les persones i dels arbres.
	Calia a un àngel de servei bressar-lo,
	però l'oblit del cel pesava massa.
	Era allò un cop d'avís per a la vida:
—20→
	plorar a soles, liquar l'estrella
	amb l'aigua del dolor, fent suc d'estigmes
	un nocturn abandó sense paraules.

  —21→  

Tast de la paraula
	Aplegava a la llengua un brunzir de fullatge,
	una remor primària de rierol naixent
	entre bardisses fosques. L'ocell del verb intacte
	cantava, obscur i neutre i l'alfabet encara
	sonava a joc de lletres sense conreu ni estímul.
	L'origen de la crida per demanar al món
	ses punxes primerenques, no amaneixia i era
	una boca petita la que brollava en doina
	d'enceses alegries, quan la vocal oberta
	nimbava de sorpresa la testa nodrissona.
	¡Quin misteri el bateig dels objectes quan s'usen
	veus que semblen sortides d'unes coves llunyanes!
	Si el cavall i la rosa molen llur bellesa,
	els noms els animaven de ritme i de mesura
	i eren, rosa i cavall, dues gràcies plenes.
	Cada contacte amb l'alba incitava el secret
	de les coses a obrir-se en pinya lluminosa,
	en definició tot seguit de la imatge.
	¡Quin lliurar-se al bescanvi del plor o del silenci
	en l'abassegament dels mots vitals que vibren!
	I venia el domini de la paraula als llavis,
	seguici multiforme de coses i animàlies,
—22→
	que han de creuar la vida tots els jorns i han de coure
	les passions i els pactes tan veritablement,
	que de no respectar-ho, verins ens faran cercle
	i tot tindrà una feble, persistent malaltia.
	Mentre a la llengua aplega un brunzir de fullatge
	o un tremolós mormol de gorja trinadora,
	tot sembla en la puresa fet diamant propici,
	fins que un dia i a una hora l'arnor traspunta en repte
	i amb gemecs se inaugura la veu immensa: mare.

  —23→  

Prop del foc

Prop del foc està el nen. Els ulls en flor adveren un goig ample perqué esperava veure aquest ball d'or ja pressentit en còsmiques marors dins l'esgarrifança del seu somni. Un culte silenciós ret a la flama, però no digam que agó és trist si l'homenia encara dorm boirosa en un corimbe de cèl·lules pregones.

El fogar és un centre on la quimera té pensívol el gest per al designi que ha d'inflar el demà de clams i desitjos. El foc és la primera formosor. El foc ens duu frissances que, remotes, no s'esbrinaven en l'atmosfera externa de la vida.

El nen mira el foc amb fixesa. ¿Veu l'espill del seu ésser estremit o la ingènua, cabalística salamandra en joc d'enginyoses faules? ¿O el gresol —24→ on s'hi fondran les marques violentes del món en un acabament de sorollosa destrucció?

Més endavant ja sabrà que existeix un element de fàcil meravella: el foc. Una potència a l'abast tràgic o joiós dels seus germans, com la consciència purificadora, quan el pecat fa la seua collita d'amargues experiències o l'ocell negre del remordiment es mor de fred i solitud entre el proïsme. Aquest foc és, per ara, caliu de reunida companyia, congregada amor, consol de les tempestes o simplement remei contra la gebre i els vents de basarda. Més endavant, quan la pupil·la tinga la serenor de l'equilibri i els músculs i les dents pacten amb l'ànsia, la foguera serà una inextingible llei comminadora i Déu reclamarà l'escalf que sobre d'aquella epifania poderosa, per veure si a la cendra hi ha quelcom més que un cansament o un fàstic, és a dir, si perdura el caliu incandescent de sa harmonia.

  —25→  

Com un ca als peus de Déu
	Aquell deler obscur sense resposta,
	quan el plany submergia dòcils ganes
	de fondre's en la múltiple dolcesa
	del món que ja guaitava en blau ingenu,
	posava un vel de gràcia submisa
	al verge esguard que començava a tindre
	una llarga pregunta consirosa.
	Se sabia el sopluig dels braços càlids
	i la llet puntual, com una rauxa
	de joia en blanc perfecte. Se sabien
	les rosades floretes dels geranis
	i aquell gat las tan callat a les moixaines,
	i el perol per a quatre racions,
	i el vas d'aigua claríssima que es duia
	als llavis la germana adolescent.
	Se sabia el món simple dels objectes,
	però una arrel d'angoixa s'ignorava,
	una arrel primerenca que dormia
	dins el nucli boirós del seny que cou
	quan l'instint s'enlluerna entre les coses.
	S'oïen les veus grosses dels majors
	com unes batallades de campana
—26→
	cridant a manaments, a pactes grisos
	i a treballs de terrestre melangia.
	La vida es despullava sorollosa.
	De vegades era un cromo de ventall
	i altres voltes un bull d'estranys ocells,
	mentre músiques mòltes en polsina
	realçaven al sol llums colpidores
	que amb delit feien cloure les parpelles.
	Res no ensenyava el cos de versemblança
	que s'exigeix al càlcul de les formes.
	Per això aquella òrbita en puresa
	contenia un fidel èxtasi en límits
	de criatura rònega entre boires.
	Cap penell marcaria el vent propici
	ni cap estel duria el bell oracle.
	Nebulosa del somni, aquella força
	de la rosa que naix a l'harmonia
	i a l'alta claredat del cel intacte,
	era només una esperança, un llimbs
	d'inconeguts contactes que ens abriven.
	¡Ai l'arrel primerenca, somoguda
	per les mares de la vida sorollosa!
	Infant que qualla en illa i en graus d'ànima
	quan una obscura febre l'il·lumina,
	no serà espill del món, sinó del somni.
	Un reducte de boira necessària
	el guardarà per sempre. Sa fretura
	d'amor, de sol·liloqui i consciència,
	serà un ca als peus de Déu ple de silenci.

  —27→  

Do de l'aigua
	Venia des dels grisos amagatalls selvàtics
	aquella festa íntima tan clara de carícies
	i es rebia com un miracle fragilíssim,
	mormol de joies altes, filial fruit dels núvols.
	Venia a la pell nova del nu que estrena pètals
	amb destil·lada música de minuet amable.
	Cansada d'ésser pluja o deu inextingible
	s'obria en dolces ales d'amorosos impulsos.
	Dins aquella matèria d'elemental puresa
	el cos es complaia d'haver nascut tan tendre,
	tan dúctil als fraterns designis de la terra
	i tan summat a l'ordre dels estels infal·libles.
	Aigua dolça rentava petitones promeses.
	Al simple receptacle d'aquell setí corpori
	aplegava el toc dòcil d'un ungit equilibri
	angelitzant el pacte submís d'una pau líquida.
	¡Quin idil·li format de carn i transparència
	el bany aclaridor! La vida és un bany múltiple
	on s'espera el cop dur de les eternes ànsies
	que en cada criatura puntualment mosseguen.
	El do de l'aigua -herència- canta i assetja sempre
—28→
	com un repte que mana amb lleis de vast domini,
	i hi ha en tot ésser un congènit fur que empenta
	a l'extrema condícia de Narcís solitari.

  —29→  

Motiu de papallones

Aquella pau tan blanca entre marlins, quan el sol feia sa melosa visita i només s'oïa l'ocell de la gàbia al balcó, i l'hivern tenia a la casa un escalf de niu sense risc, i el rellotge mesurava la seguretat, la humil seguretat casolana, filla del salari i la suor, com un pa recentment tret del forn.

El nen bressolava els somnis neutres i la mare, curosa per una amor primària, enllestia l'ambient calmós i tendre amb tan sols sa presència. Hi era cam una aurora de clarianes gratíssimes voltant els primers pensaments, les primeres poncelles d'aquell seny que sentia les papallones d'un feliç jorn revolar amb la pau d'un cor anónim.

¿Foren els ecos d'un missatge cèlic que en lluminós assossec —30→ Déu regalava a la infantesa un dia, un dia de blavosa coincidència, de transparent mesura feta d'ales i rumbs entercs al vent lliure i benévol?

El cos resta al bressol, però hi ha un somni, un eteri desfici d'ànima esvelta que frueix, de sobte, com un descobriment, l'hora rodona i única al llindar del món.

Baixen corpuscles entrevists semblant-hi una dèria angèlica vista per Jacob. L'ocell de la gàbia al balcó refila de joia bullidora. ¡Quina exacta dolcesa de sol entre marlins! ¡Quina lluentor immaculada d'inefables inicis en l'inoblidable tornaveu d'aquella hora! Al record sols resta el pòsit d'un enlluernament. Ja mai retornaran amb llur revol daurat aquelles ténues, blanques papallones.

  —31→  

El món donava gràcies als vius

Insinuava's com un èxtasi en sorpresa aquell símptoma de perla merescuda en la primer rialla. Aquella blanca força que celebra coses inaugurades amb el tacte encara tou, aquella misteriosa presència d'arbres i desconegudes contingències que punxen com un soroll de fira llunyana. ¿Era la vida, la vida d'agudes ales, feridora, tremolosa en un començ de perfils pàl·lids? Rostres indefinits, ulls que ja llueixen el migdial concepte de la humana amor vers les íntegres formes ofertes en la llum com una suavísima, perfecta, esferoïdal taronja assaonada.

Si hi ha àngels propicis en custòdia, hi ha també la crescuda alegoria del món que es descobreix en flaire d'assutzenes —32→ i en contactes molls, de primeries que marquen en la pell la despertada sentor que puja peus amunt i exulta la contextura elemental de l'home. Hi és tot com una càlida penyora que ens confia el do pur de l'existència per a que fern d'ella l'alé exacte o la faula copiosa, o la matèria de flor, de plenitud, de lluna o caos, és a dir, de passió, música i tenebra abocades a un bell rastre d'estímuls i còsmiques pruïges.

Aquell símptoma de mans i dents novelles deia d'una feresa que, dormida, no sabia l'oracle de la saba, ni l'esvelta vigoria de les cèrvoles, ni el combat deis anhels esmaperduts, quan a la sang guaita l'alba instigadora de l'instint amb sa radiant potència, amb tota la invicta destresa del fur adàmic.

Llavors era el joc net de les sorpreses, el paisatge que embadalia i la mòbil visió dels perfils pàl·lids. Però l'aguda flama inextingible creixia aclarint coses en la boira. Per tot açò sens dubte es descobria —33→ que el món donava gràcies als vius, als vius il·luminats per l'alba única en un esplai de cor que pastureja.

  —[34]→     —35→  

Germanors
	Entre el món que voltava aquells ulls simples
	i la fruició del crit en joia
	articulat encara tènuement,
	hi havia un vincle dens i un vast designi.
	Però tota l'amor quallava en límits
	de petitesa estricta, de senzilles
	mostres vitals i qualsevol objecte
	tenia lluissors insospitades:
	un ocell, una flor, una granota,
	portaven a l'abast de la mà oberta
	la insígnia de vida que esclatava
	poc a poc, amb els graus ben mesurats
	i les precises cèl·lules. L'argila
	floreix en carn, com sempre. Dóna proves
	dúctils on el remei de la llum obra
	la concreta eclosió de nàixer
	cos on la incipiéncia es manté inerme
	i llisca per l'instint com peix atònit.
	La joganera gràcia està a punt
	de moure l'univers amb un gemec.
	I el nen sent les obscures germanors
	que un origen li brota a l'animeta.
—36→
	Ell ve d'una boirina que surava
	allà endins, en la mar. Ve d'un oracle
	de cicles puntuals on les cigonyes
	no tenen res a fer. Ve de la immensa
	floresta on l'arrelam de Déu no atura
	i el batec dels estels ritmen propicis
	els cors que han d'estrenar-se a una hora fixa.
	Ve abillat de clarors i melodies
	per a fondre's a l'ordre de les coses.
	¿Sentarà plaga de gatzara solta
	o serà, entre parets, una vigília?
	Ara el somni és un bleix de pausa càndida
	i un oli que lubrica la tendresa.
	Arraulit en la feble circumstància
	dorm l'esdevenidor sens calendaris.
	Vindrà la gosadia i el tendó
	amb un foc de victòria a l'esguard.
	Vindrà el seny calculant forces i anhels
	i el múscul tindrà orgull de la matèria.
	El crit de rebel·lia es farà escut
	de la inconformitat. Serà la lluita,
	la febre, el trot del bisó primitiu,
	la conquesta sagnant de l'altra amor,
	la que és bocí o deler insadollable
	de carn victoriosa en dolces llunes.
	Curem l'anyell. La tempesta és llunyana.
	Gaudim la flor, l'ocell i la granota.
	Les clares germanors dels bells objectes
	facen la majestat d'aquells ulls simples.

  —37→  

Regne del prodigi

Era un adveniment de dolls i espigues assajant l'esperança, incrementant de gemes l'oberta, lluminosa garantia del signe més solar, on l'aire es feia gènesi de virtuts, grau de nissaga i pronunciació d'il·limitada sang reveladora. Era la començada salabror dels origens i dels pactes. Pedra, rosa, campana, bes i aroma, s'obrien als sentits ferint silencis. Allotjant-se en l'escuma del pac embrionari, una blanca serenor s'eixamplava en flor d'avís a la bellesa còsmica. Aplegava l'escalf del goig intacte a esbrinar privilegis en el somni. Els residus opacs de l'ante-vida se diluïen trèmuls, donant gràcil estatge a l'arrel adquirida —38→ bellament, amb l'esclat d'una avidesa absorta. El món s'edificava com un temple a la intempèrie de l'harmonia. Resident en un tel de nit quallada, la criatura enceta centres dòcils, reflexos, fesomies, arestes, patrimonis de sòlides, resoltes referències per apropar-se al grau de la Presència que ha d'inquirir preguntadors impulsos. ¿Quina dolcesa d'ales identifica els omoplats morosos? O dic: ¿Quina potència roman absent de belles aliances i fixa normes a alló que enlluerna? Ran de Déu és l'inici del múscul, la pupil·la i la paraula. Vora el domini exacte de l'innegable alè que tot ho fruita surt l'esguard de mesura inquisitiva, nacre votiu envaint la memòria per a futures ànsies que encara no mostren robins íntims, ni àvides tiranies, sinó un arborejar lent de cel nítid per saber que els ocells volen tan lliures. ¡Oh regne del prodigi, celestial concepte d'una aurora arrelada en llums dòcils a la pensa —39→ de l'edat fugitiva! ¡Oh faula de sorpreses en garlanda, seqüència de dolces transparències! La carn no romp, selvàtica, la seua contingència de pétals. Hi és un oblit abstracte ofert en espai clar de pausa i duna i en mormol d'alfabet verge d'estigmes. La carn no té, llavors, pues nocturnes que esgarren el seu zel d'amor u obstacle. Hi és una reservada complaença per a la joia de l'empar i el signe que sovintegen mans puntuals i sol·lícites: dolls de dotada essència i fortuna que esbrinen moments auris de naixença amb llur ordre i custòdia.

La carn només concreta un respir tendre fora de tot sentit d'aspres ardències. Llet i fat de bonança es descobreixen repetint-se en bellesa, instaurant-se en substància, compareixent en festa de presències i afalacs primigenis.

Va aclarint-se el misteri de les boires molsudes. Els ulls, espills de l'èxtasi, van allarant-se al lluminós estímul —40→ d'una vida lluenta, i els ocells i les roses intuïdes nodreixen l'alçament de la matèria i el clima de la vena i la delícia.

  —41→  

Criatura al parc

Els ulls han decobert terra serena i una fressa de branques a l'oratge. ¿Quin alé o quina fuita empeny i mena l'avidesa de fondre's al fullatge?

Presència del verd, festeig massiu de teuladins i d'èlitres sorpresos fan la pompa a trenc d'ala de l'estiu quallat de pluja i sestejat de besos.

El goig del gessamí renta el migdia. Fulles i mans hi brollen fent-se amigues, i el nen aprent lliçó de cortesia en el tràfec curós de les formigues.

Surt la faula del sol i de la poma que es mossega -oh Adam incipient! amb la percepció d'un nou aroma que al pare empaita sigilosament.

—42→

Al parc on la sorpresa de la vida enlluerna amb un bleix d'esveltes flames. El joc empenta a escàpola embranzida i el saltiró joiós bull a les cames.

Hi ha a la sang un afany de llibertat que alleugera en setí la seua pell, i l'afalac del zèfir li ha brotat en una lluïsor de cervatell.

I la poncella i el broll de l'estany, i la libèl·lula de vol sinuós el converteixen en un torsimany que esbrina el càntic de l'ocell joiós.

El cel lluent abasta el lloc benigne d'aquell inoblidable esclat de llum que nacra, duplicant-li el coll al cigne, l'estela emmirallada del besllum.

I amb l'aguda sorpresa de l'inici l'empelta un tremolós adveniment: l'estiu al parc té un delitós desfici que encisa amb pétals de perfum calent.

¿En quin amagatall l'anhel dormia, l'anhel de brisa lliure i senderó? ¿En quin cau l'escomesa s'arraulia, poruga saba de cadell nadó?

—43→

¿En quina nebulosa d'esperances se designava l'arbre del futur? ¡Oh joc il·luminat de benaurances que al demà serà gest de repte i fur!

Mentre, al parc el delit es torna a fer un somni zenital d'etern oratge i la infantesa en blanc copsa el deler de confondre's, submisa, entre el fullatge.

  —[44]→     —45→  

Primera vigília
	El primer àngel gris ha despertat libèl·lules
	en les teues preguntes de tendríssimes cèl·lules.
	El primer àngel duu a ta palpebra oberta
	una blanca coloma i una lletra coberta,
	la xifra que comença a macular-te el seny
	amb les tiges enceses que et fan portar el reny,
	el reny d'afinitat que cobeja el teu cor
	entre un pressentiment de silenci en el plor,
	el silenci molsut que medita l'oracle
	d'allò que no serà poncella del miracle,
	sinó l'urpa que fa sagnar el pensament
	amb el punxós desfici d'un somni impacient.
	Els teus ulls s'han obert a vives vigilàncies
	i a l'abast del teu nas suren noves fragàncies,
	i en rompre amb vigoria el fruit d'esclofa dura
	lluu en triomf d'os novell la teua dentadura.
	D'homenia central les dents et formen zel
	del que ha d'ésser el risc de l'esperit rebel.
	Besllum que creix i esmola el llos de l'ull lluent
	que germina al fons vívid d'una saba en ferment.
	Entre el llop i la rosa la teua gosadia
	serà mesura l'ànima o almud de salvatgia.
—46→
	Has nascut d'un missatge de carn que s'esclavona
	amb el ritme infinit de l'estel i de l'ona,
	i el tel·lúric acord de l'humà laberint
	copsa el fang o l'espiga amb la fe de l'instint.
	Ara clames al vent el crit coral del joc.
	(Déu et guarde la neu a la vora del foc).
	Ara puges a l'arbre fet mà escorcolladora
	i fas presa de fruit el teu deler que aflora.
	Beneida la tendra escomesa que fa
	un ferm acte d'amor del desig de la mà,
	i el que era solament tendresa d'aire buit
	es torna saborosa rodonesa del fruit.
	El nord del teu destí traspunta en llamp, infant.
	L'arrel es converteix en vena culminant.
	Un rajolí feréstec el rostre te il·lumina.
	¿No sents la sang pregona com glateix fera i fina?
	¿Lluita o festa? ¡Qui sap! Cada pas del destí
	és còmplice perpetu de qualsevol camí.
	Festa o lluita moldran les hores més formoses
	perquè la vida apinya tendreses doloroses,
	i el fur que en forma d'àngel avui t'ha despertat
	somou el núvol càndid amb un llampec daurat.

  —47→  

Fase de melangia
	Conec també el blau neulós d'horabaixa,
	les hores solitàries,
	quan pensativament un aire tèrbol
	mormola entre el fullatge.
	Conec, com tu, el domini temorenc
	de les ombroses faules.
	La llàgrima espremuda en un silenci
	que aplega al llavi sec sense paraules.
	Llavors el món té una cortina espessa,
	un naixement de febles esperances,
	un trist perfum de mústigues senderes
	i un tremolós sospir de lluna i salze.
	Tu ja indagues, extàtic de penombra,
	el misteri que encercla el teu miratge.
	I dius: ¿D'on surt aquesta companyia
	que no esperava que pogués lliurar-me
	un abandó fredós, un toc de séver
	i un quall de boira fins a les entranyes?
	¿D'on brolla la tristor que penedeix
	les meues ales?
	El riu que juga en trets d'empenta clara
	em xopa cuixes àgils
—48→
	i amb anhel de cadell assedegat
	bec aigua de muntanyes.
	No esperava aquest gust de fofa absència,
	entre el joc de la vida, penetrant-me.
	¿És que la joia té una meta verge
	on comencen ortigues i animàlies?
	¿És que hi ha dins la gràcia dels grills
	un plany empresonat d'obscur missatge?
	Tinc els músculs novells, la sang gemada
	i el rellotge del cor junyit al pacte
	de sonar sens rancor, sens feixuguesa,
	com un repic d'acompassat llinatge.
	Tinc els matins sonors
	de sol i ocells en harmonies vastes,
	les aurores propícies,
	la galta saludable,
	l'artèria dreçada,
	el pols inalterable,
	i enmig de l'horitzó el vaixell que albire
	i fa rumb del meu seny que va esbrinant-se.
	Però hi ha entre tot,
	com un eclipsi de sentors amargues,
	l'hora que s'eixampla
	en confusos rastres
	de grisors humides,
	de negres, subreptícies aranyes.
	¿És açò la tristesa, vincle precís de l'ànima,
	quan d'escata innocent van despullant-se
	les dolces primeries
—49→
	d'aquell eixam bressat de benaurances?
	¡Quina esllanguida nuesa a la tarda!
	¡Com el capvespre atansa l'insondable
	reflex de les estrelles que ens espien
	amb la llàstima eterna d'un arcàngel!

  —[50]→     —51→  

Sorpreses
	No pots deprendre encara les súbites sorpreses
	que cada jorn et punxen com un glavi dins l'ombra.
	No pots assabentar-te d'aquest munt negatiu
	que obscureix els matissos de la teua alba atònita.
	Ací, on la placidesa de l'aire lliure a soles
	té un just acolliment de respirada norma
	i els pulmons s'acompassen a l'orde de les tiges,
	ets una illeta mínima en carn de sacrifici.
	Ací saps de les tristes, difícils convivències
	que els hòmens estableixen en contactes massius
	per fer d'aquell mandat de Déu un espectacle
	de somrisos fugaços, d'odioses disfresses.
	Tots han mamat tendresa, però han nascut feréstecs,
	amb massa pes d'estigmes congriats en la sang,
	amb massa adolorida dolència que mena
	l'orgull d'ésser crescuts per a tristes victòries.
	Veus que el cèrvol s'amaga amb por. Veus que la gràcia
	que a vegades s'ungeix de gessamins i lluna,
	s'eclipsa front al repte d'un sorollós contrast
	i només resten durs objectes violents,
	tot per justificar la consuetud tirànica:
	comerç confús i rònec. Llotja darrere els mots
—52→
	de dolça cortesia. Les mans s'encaixen ràpides
	fent una signatura de vincles profitosos,
	i una gana superba de selvàtics origens
	veus rodolar, immensa, als carrers laberíntics.
	Vénen contrats que couen i que tenen ferides
	de fat tan inguarible, tan d'amargor i angoixa,
	que mouen a un neguit de nàusea o pregària:
	l'home que dóna almoina, l'agraïment cansat
	dels nens plens de parracs i mansuetud als ulls
	i altres coses que et calles per esglai o puresa.
	Però el plany és només la força solitària
	d'un infant que tom tu és fet de fites càndides
	i de llet sense història i d'anhels nebulosos.
	Vénen els tres Reis Màgics a fer-li ofrena a un Nen
	i encara en nits de gebre la fam i el fred perduren.

  —53→  

Infant: tendra matèria invicta
	IVéns del fons d'un mar verge, d'una escuma
	de tàcites mesures. Véns d'una òrbita
	d'amor fosquíssima o remotes llunes.
	Perfecte de presència afermada
	per a florir donant relleu al món.
	Sempre, sempre serà l'esclat d'inici
	que en tu arboreja en vol d'alba guspira,
	una bellesa aguda, solidària
	del raig que entre les núvoles traspassa
	la grisalla feixuga dels origens.
	Ets el flum de la càlida tendresa,
	testimoni de flor i jot que brolla
	amb la virginitat de l'arbre dòcil
	que empara ocells i gradacions d'alba.
	Et fas possible en el miracle trèmul
	de totes les vives aquiescències.
	Dolçor vibrant al sucre de l'os càndid
	que et mena en creixement de tija esvelta.
	Plenitud que inicia força i música
	per a batre la llum amb la mirada.
	¡Quin alfabet continu al món comença
	quan tu, infant celosíssim, et bellugues
—54→
	en saltiró trenat de suficiència!
	Car si, ets la sapiència primera
	sense signe i raó, fora de norma,
	lluint el blanc designi que t'exalta,
	pregon principi etern de l'alegria.
	Ets matèria invicta, venturosa
	de múltiples potències nadiues.
	L'home, no! Tu ets l'infant de sempre.
	Somrís immaculat, somrís on dura
	el vèrtex de l'aurora. Somrís sense
	positures de càlcul ni destresa.
	Tot tu et lliures complit d'epifania
	a la terra en ofrena descoberta.
	L'home, no! No traspunta en tu aquest repte
	de garanties mòbils, ni d'estigmes.
	L'ésser de Déu en tu guaita i domina
	com una blanca joia perdurable.

  —55→  

Segon naixement

Ara has nascut al tebi afalac de les coses i possessionant-te d'una viva collita. Ara has nascut com una eclosió de roses embranzit per l'oracle d'un impuls sense fita.

La blanca ocelleria de la teua innocència fa una fuita joiosa entre el llibre i el joc, fa sendera complerta en l'exacta llicència que et dóna un nord diàfan i un horitzó de foc.

Caldria ésser més dúctil, més germà voluntari de l'espurneig ingenu que brolla en les joguines, però la pensa tria son deler solitari cercant, per provatura, el goig de les espines.

Raims de la delícia en la saó serena també mouen a festa de dolçor primitiva, però més adient la boirina t'estrena en una pietat de tristor instintiva.

—56→

Sents els tocs de la vida que el món extern despulla amb la folla cruesa que revela el cantal i sents la solitud del bosc que, fulla a fulla, en gris s'esqueletitza pel buf del vendaval.

I els ulls es desentelen amb un albeig que sura dins tu i el seny domina l'empenta de la sang. Has nascut per a viure amb una fe madura de sentir-te quelcom més que un crit entre el fang.

  —57→  

Inici de primavera

Ara t'esclaten pètals als sentits i en ales de llum súbita comença una estranya insurrecció. Ara clames entre un espai bellíssim de cel, de melangia o margarides, uns mots que per primera volta apleguen als teus límits. I penses: -¿Qué són els ulls, Déu meu, sinó un floreixement embadalit davant l'horitzó de la teua harmonia? ¿Què són les mans, Senyor, sinó un deler trenat de gosadies on la mesura fuig del bé i el mal amb una llibertat salvatge i trista? ¿I què és el cor, bon Mestre? ¿Què és el cor? ¿Un terrenal batec del paradís, del teu misteriós paradís on els morts elegits tenen una serena perpetuïtat d'estrelles fixes? No puc pensar que aquest batec de visceral realitat complida —58→ siga només un eco esmaperdut que accelera el viure. No puc creure tan sols en el joc confús de les aparences. Deu haver més foc o més cendra en la primavera del donzell que creix, per als brins de les herbes, per a la melangia o les margarides, per al toc de la sang que pul·lula amb la insistència d'un torbador missatge.

Pels senderons alegres vas, infant. Cantant entre brises i lliris, ple de pietat per les coses visibles, ple de prodigi i vida assolellada que t'ha lliurat reveladora primavera. ¿Sents un repic calent de saba i música? És el teu cor. T'ajuda a fer camí de dolços climes amb la fidelitat d'un viu rellotge.

  —59→  

A trenc d'alba en la sang
	¿Ets tu el mateix cos dòcil que emitia
	el mormol primigeni, el gemec feble
	quallat dins la son pura i perllongada?
	Ha amanegut un jorn a les artèries
	que instal·la bases de salud i fúria.
	Ja tens els ulls oberts a la llum ampla
	i el món és a l'abast de ta avidesa.
	Il·luminat de fe en el teu destí,
	et complaus en les plàcides espigues
	i enveges el bell rumb de l'esparver
	i l'arc esvelt quan fan fuita les daines
	als boscos de l'ensomni que deleres.
	El teu cos ara és càlida mesura
	per a la veritat que funciona,
	nua i creixent, al teu espai implícit,
	al teu espai que eixampla les preguntes.
	Has de rebre les súbites ferides
	i els enlluernaments de Déu encara.
	Ara deixa recórrer meravelles
	per ta galta de préssec. Ara deixa
	que domine la mar al teu albir
	com una simfonia al·lucinada
—60→
	de peixos i d'estels en joc fantàstic.
	Ara deixa que en tu espurnege lliure
	el flamareig indòmit de la sang.
	¡Quin univers de vastes harmonies
	et fan manoll humà, brúixola viva
	de principal domini, norma exacta
	per consagrar-te a un goig que pregon vibra
	al fons misteriós de l'existència!
	A trenc d'alba en la sang guaita el teu nord.
	En tu s'afirma el pacte de la terra
	amb un foc de presències benignes.
	(Déu encara té cura dels més tendres
	i canta dolçament dins la teua órbita.)

  —61→  

Elegia a un altre infant
	El teu batec vital és un bri d'infinit,
	però la petitesa omple un lloc tan escàs,
	que tu, infant repetit d'hospici i fosc enyor,
	ets la mínima llum i l'engruna del cens.
	Has nascut per a ésser una closa tempesta,
	passiva queixa dòcil de cadell consirós.
	I no tens qui establesca amb tu el vincle, el diàleg
	que t'aplegue a somoure les grises branques tendres.
	¿De quina mare fóres el llast insostenible?
	¿De quina contingència fóres el centre amarg?
	En nàixer ja tingueres l'edat del solitari
	i un cognom uniforme de lluna i de tristor.
	La pietat germana t'endreçà un llit de nombre,
	però l'obscur origen sense sina materna
	va intuir en l'instint del teu plor insondable
	una negra vigília de deserta tendresa.
	Déu, si, Déu t'ha promés un trosset d'alta pau,
	però, mentres, les punxes de l'esbarzer t'empaiten
	i no saps la lliçó del rònec sil·labari
	perqué creus que aquells signes t'han de fer sofrir més.
	Vas al joc entre els altres que també foren nafra
	de pecat o d'estigma. Vas al joc sens calor.
—62→
	La pilota rebota davant els teus ulls simples
	com la imatge del món ¡eta alegre follia.
	Un dia et diran que l'aire és lliure i les mans
	són ferraments de tasca per assolir la vida.
	I tu preguntaràs què és això que es diu viure,
	amb un gest tot confús. I tu preguntaràs
	què té que fer-se, doncs, per a que el món ens dóne
	l'harmoniosa festa de la pau que la monja
	explicava amb paraules com a fruites rosades,
	amb so subtil de flauta en dolça melodia.
	Quan fine la infantesa -país sense memòria-,
	veuràs que el sol desperta amb punxoses urgències
	un destí d'ocell entre la llibertat i el dubte.

  —63→  

Prec pel fill

Per ta abundor curulla de blats i anyells d'ofrena i tes pluges que xopen la set del guaretó, oh bon Déu, cura el vincle del fill que ja t'estrena gaudint els teus bells àmbits amb càndida saó.

No sap del Teu foc súbit el llamp que el cor instiga a la tibant frontera d'exacta claredat, però ell suma energies i sota el sol s'espiga a flor de pell propícia i a punt d'humanitat.

Per sa rialla solta d'alegríssim matí que l'irisa la joia en pètals de tendror, fes que el joc que l'exulta li drece fins la fi el múscul, l'os i, més, el verb aclaridor.

La sang i la paraula li donen la mesura de la seua escomesa amb pacte afirmatiu, i que no oblide pas que tota criatura en Tu té el sopluig ample i el guaridor caliu.

Que no oblide que sempre pots ésser-li fidel si el rumb que el mena a terra li engega aspres cruilles. Fes-li el glop del dolor mes que siga rebel un credo il·luminat de dreceres senzilles.