|
––––––––
119
––––––––
|
Faltava ben poc, cap a l’any 1807, i el poeta anglès Robert Southey s’hauria volgut posar a traduir el Tirant. Atès que ja havia abreujat l’Amadís i revisat una vella traducció del Palmerín, segur que tenia ganes de conèixer també el tercer llibre que Cervantes jutjava mereixedor de ser salvat de la biblioteca del Quixot. Quan, per fi, Southey aconseguí una còpia de l’antiga versió italiana del Tirant, la llegí d’un tret, encara que després dirà que no li havia agradat. En una ressenya del 1807 (traduïda al català per Wittlin 1998a), Southey resumeix la novel·la, abans de condemnar-la sobretot pel “temperament bestial” de l’autor, incapaç de crear personatges admirables. Però no foren les escenes violentes o obscenes que li desaconsellaven de traduir el Tirant -hauria pogut fer-ne una adaptació depurada-, sinó la manca d’esperit romàntic i d’ambient sentimental. La “modernitat” del llibre, que tant impressiona els lectors moderns, era per a ell, que hi buscava un medievalisme idealitzat, una font de decepció i disgust.
Cal esperar cent anys abans que el
Tirant cridi de nou l’atenció
d’investigadors anglòfons. El 1904 Archer Huntington encomanà
fer dos-cents facsímils del seu exemplar de l’incunable original
valencià. Va obsequiar amb una còpia un catedràtic de Nova
York, el qual convidà un estudiant seu, Joseph Vaeth, a dedicar-hi la
seva tesi
|
––––––––
120
––––––––
|
El primer fou Ray La Fontaine. L’any 1974, una universitat d’Alabama va acceptar la seva traducció completa del Tirant com a tesi de doctorat. El treball es va dipositar a l’arxiu de tesis nord-americanes, amb possibilitat de comprar-ne còpies. Quan cap al 1985 aparegué el llistat complet d’aquell arxiu en CD-ROM, el professor Solà-Solé, estudiant la història dels estudis catalans a Amèrica, va descobrir-hi el Tirant de La Fontaine. Amb el permís del traductor i el suport financer d’algunes institucions culturals, Solà-Solé féu publicar la vella traducció-tesi per l’editorial internacional Peter Lang l’any 1993.
Si La Fontaine havia preparat la primera traducció anglesa completa del Tirant, David Rosenthal fou el primer a publicar-ne una versió, quelcom abreujada, en una casa editorial amb vendes al públic general. Després del seu doctorat -traduccions anotades de poesies catalanes modernes-, Rosenthal aconseguí beques per a traduir el Tirant a l’anglès. Passava llargues temporades a Barcelona, on conegué Martí de Riquer. Fent seva la hipòtesi d’aquest que el Tirant, després de la mort de Martorell, havia estat revisat i ampliat per Joan de Galba, Rosenthal decidí de preparar una versió depurada dels afegits deturpadors. Aquest objectiu seu em sembla molt discutible, però s’ha de dir que conduí a un llibre estilísticament coherent, amb caràcter original i fresc. Rosenthal no tenia problemes per trobar editors, ni a Nova York ni a Londres. Aquests confiaven que el Tirant es vendria tan bé com El nom de la rosa d’Umberto Eco. I la novel·la valenciana sí que estigué durant algunes setmanes en el llistat dels best-sellers entre el 1984 i el 1985, però l’èxit no fou perdurable. Em sembla significatiu assenyalar que la segona edició, facsímil de la primera, la va fer, l’any 1996, una editorial universitària.
La Fontaine elaborava la seva traducció sense conèixer personalment ni València ni Catalunya ni catalanistes nord-americans; Rosenthal treballava en la seva sense haver fet prou estudis preliminars per a descobrir-la tesi-traducció anterior. El professor Robert Rudder, que redactava la seva versió abreujada del Tirant entre 1976 i 1982, no sabia res de la tesi del primer ni del projecte del segon, ni buscava contactes amb catalanòfils nord-americans, reunits després del 1978 en la NACS.
Quan es va publicar la versió de Rosenthal, Rudder
abandonà tota esperança de trobar un editor per a la seva.
Però quan s’assabentà, l’any 1995, que s’estaven aplegant
|
––––––––
121
––––––––
|
Si Rosenthal s’havia deixat influir per la hipòtesi del “jove” Riquer de la coautoria de Galba, Rudder havia fet seva la conclusió de Vaeth que el Tirant, reduït a una quarta part, seria una obra veritablement perfecta. Ometé, doncs, dotzenes de capítols, ja des de l’inici de la novel·la. No perquè els considerava de la mà de Galba, sinó perquè pensava que Martorell, massa influït per les seves fonts i per un estil que no era el seu, hauria fet millor de no posar-los.
Cada una de les tres traduccions angleses del Tirant té, doncs, la seva pròpia història. Considero totes tres bones i útils. Tan sols la de La Fontaine és completa, la qual cosa la fa aprofitable per a investigadors que no poden llegir el text original. La de Rosenthal em sembla la més reeixida quant a vitalitat, caràcter propi, ritmes, color. El traductor-poeta hi ha posat una dosi adient de medievalisme -capítols comptats en xifres romanes, rúbriques llargues d’estil antiquat, un mapa pseudomedieval en els fulls de guarda- per a convidar el lector a no prendre massa seriosament les accions d’aquella banda d’aventurers libidinosos que xuclaven pastilles psicotròpiques -igual que ho feien els hippies americans dels anys setanta. La versió electrònica de Rudder té l’avantatge de ser curta i gratuïta. Ens convida a reflexionar sobre la gènesi de la novel·la, atès que no deixa de sorprendre amb quina facilitat hom pot treure dotzenes de capítols del Tirant sense desfer-ne la coherència i estructura bàsica. Ja J. M. Capdevila havia retallat una gran quantitat de passatges en la seva edició en “Els Nostres Clàssics”. Si és tan fàcil ometre’ls, també haurà estat fàcil afegir-los.
La seva extensió és el que més diferencia
les tres traduccions. La Fontaine tradueix tota l’obra -el seu text és
un vuit per cent més llarg que l’original, segons càlculs de
Solà-Solé 1997-, però reemplaça la divisió
en capítols que hi ha a l’incunable per unitats més llargues.
Rosenthal abreuja la novel·la al setanta-dos per cent, però,
estranyament, manté el nombre de capítols, encara que alguns es
redueixen a una sola frase. Rudder tradueix tan sols el quaranta-quatre per
cent de l’original, i ofereix un text electrònic no formatat, sense
comes ni punts i a part a l’inici dels quinze capítols, i sense notes.
La Fontaine i Rosenthal afegiren a les seves versions alguns comentaris,
però, en general, es limitaven a adaptar les notes que trobaren en
l’edició de la vella traducció castellana feta per Martí
de Riquer (en donaré una mostra més endavant). Quant als aspectes
traductològics, es podrien fer estudis comparatius sobre com els tres
traductors tracten els noms propis que són també lexemes comuns,
com per exemple “Plaerdemavida” o “Vilesermes” (Rosenthal en tradueix
la majoria), què fan amb expressions formulàries, com “feu
principi a un tal parlar”, si usen intencionadament mots anglesos arcaics, si
imiten o no els desnivells estilístics que són evidents a
l’original. Isabel Verdaguer el 1994, i jo mateix el 1995, vàrem
comparar des d’aquests
|
––––––––
122
––––––––
|
Els aspectes més fascinants de la versió de Rudder són d’ordre semiòtic i social. Ningú no sap ja quina importància tindran els textos electrònics -accessibles instantàniament i gratuïta en tot el món- en la història de la impremta i de la cultura. En certs sentits estem tornant a la situació medieval dels manuscrits. Cada persona que treu de l’internet el Tirant de Rudder i decideix d’imprimir-lo, ha de fixar-ne ella mateixa el format. Cada prim-out -piles de fulls i no llibres- tindrà aspectes únics; la majoria no tindrà ni títols corrents ni coberta amb el nom de l’autor. Molts usuaris, em temo, creuran que el propietari dels drets d’autor, Rudder, és també l’autor de la novel·la. Que això és un escàndol? Ens hi acostumarem. Abans del nostre segle, més gent llegia el Tirant en edicions anònimes que en edicions amb nom d’autor(s). La versió de Rudder, quant a l’extensió, és molt diferent de l’incunable del 1490. Però aquella edició -l’única base per a les nostres teories i suposicions modernes- tampoc no ofereix cap prova que transmeti exactament el que Martorell havia escrit trenta anys abans. Si el lector del text abreujat de Rudder frueix de la seva lectura, l’autor del Tirant estarà content, sigui qui sigui (i on sigui). Però és de doldre que un Tirant electrònic anònim, amb una introducció rudimentària que molta gent ni es copiarà, no podrà guanyar ni un mínim d’admiració per a la cultura valenciana del segle quinze.
A continuació estudiarem com els tres traductors presenten el cap. 436 del Tirant, en el qual l’autor descriu la primera, i gairebé única, nit d’amor que el nostre heroi va passar amb Carmesina, la seva esposa secreta. Transcric primer l’original català, segons l’edició Hauf/Escartí (1990). Després faré alguns comentaris sobre el context, la font del capítol i la intenció de l’autor, punts que tot traductor ha (hauria) d’estudiar abans de posar-se a traduir.
Al cap. 434, “Tirant anà a Contestinoble per parlar ab l’emperador”. Com que aquest ja s’havia gitat, va a visitar Plaerdemavida, ara reina de Fes. Aquesta l’exhorta: “Hora és ja que prengau la paga e satisfacció de vostres honorosos treballs ab delitòs repòs en los braços de (Carmesina)” i afegeix: “Ara veurem què sabreu fer... En liça de camp clos teniu de entrar, e no us tindré per cavaller si donchs no us veig vencedor de la delitosa batalla!”. Deixant Tirant en un racó secret, va a la cambra de Carmesina i la fa venir a passar la nit en l’habitació seva. Un cop instal·lada la princesa en el llit de Plaerdemavida, aquesta torna on havia amagat Tirant i li ordena de despullar-se i d’anar a posar-se al costat de Carmesina: “E feriu fort dels sperons..., tota pietat apart posada!” Però el nostre heroi, abans d’obeir-la, “ficà los genolls en la dura terra” i profereix tot un discurs altisonant d’agraïment. Cal que Plaerdemavida el prengui per la mà per conduir-lo al llit de la princesa, a la qual recorda que “vostre marit és”. Carmesina, amb raó, es queixa d’haver estat traïda, però Tirant ja deixa córrer les seves mans seductores. Aleshores la pobra filla comença el seu monòleg in amoris transcrit abans. Al capítol següent ens fa saber el seu comentari post coitum. Hi usa un estil que sona ben diferent de les seves exclamacions anteriors. O l’autor ha buscat aquest contrast com a nou efecte humorístic -o ara, potser, de paròdia-, o tenim ací un afegit d’un segon autor, parlant, potser, seriosament. Avui crea una impressió d’incongruència ridícula llegir que una jove, cinc minuts després d’haver estada desflorada, digui una frase com aquesta: “Só axí verdaderament agreujada, que de aquesta rahonable ira, ensemps ab la pèrdua per acampament dels meus carmesins strados, roman tan debilitada la mia agreujada delicadura que tinch crehença primer yo vençuda entraré en los regnes de Plutó que vós, vencedor, dels perduts temerosos infels hajau robades les tendes”.
No hi ha dubte, la descripció de la primera nit
d’amor- amor?- de Tirant i Carmesina és una escena de comèdia.
Potser ens vénen ganes de criticar l’autor pel seu mal gust de
presentar una violació com una cosa per riure, però cal tenir en
compte que aquest no fa sinó imitar un passatge de la famosa
comèdia medieval
Pamphilus (Anònim 1931).
Això ho ha descobert Rafael Beltrán el 1990, i Albert Hauf ho
enquadra en un
|
––––––––
124
––––––––
|
Crec que si l’autor del Tirant hagués conegut el Pamphilus tan sols indirectament, hauria adaptat i apanyat certes frases que ara, com a esforç de traducció des del llatí, conserven certs aspectes insatisfactoris. Entrem en detalls quant a dos casos: 1) La frase “Cavaller vos mostrareu damunt l’abandonada donzella?” ha causat problemes a més d’un traductor, però s’explica bé com a traducció de Nostra tuo cur pectore pectora ledis? El traductor castellà del 1511 omet la frase, l’italià tradueix mot a mot. La Fontaine posa: “You are on top of a helpless damsel?”, usant una expressió que recorda llistats de posicions sexuals. Rosenthal s’inspira en el context: “Will you brutally prove your mettle against a helpless damsel?”. Rudder omet la frase. 2) L’exclamació “Guardau, mesquina, que no deuen tallar les armes de amor” està millor puntuada en l’edició Hauf/Escartí que en tota altra. Però em fa l’efecte que aquesta construcció, “Guardau, Tirant, -Oh pobre de mi!- que no deuen...”, és única a tota la novel·la, i és deguda al calc, no del sentit, sinó de la construcció, de la frase llatina Perfida, me miseram, quando redibit anus?, “La pèrfida serventa -Oh pobra de mi!- quan tornarà?”. La versió castellana antiga reemplaça la interjecció de “mesquina”: “Guardad, señor, que no deuen cortar...”. El traductor italià procedeix mot a mot, però els seus editors moderns no l’entenen i puntuen malament: “(Signore...) guardativi! Meschina me, che non denno tagliare...”. La Fontaine també separa malament les frases: “(Protect the...) miserable! Oh, take care that...”. El text de Rudder permet la mateixa interpretació que l’original: “Wait, poor thing! The arms of love...”, però la majoria dels lectors creuran que “poor thing” és el subjecte gramatical de “wait”.
El descobriment que cal comparar el cap. 436 del Tirant amb el monòleg de Galatea en el Pamphilus és molt important. Porta encara a més conseqüències la constatació que l’autor valencià coneixia el text llatí, almenys el passatge de context idèntic.
Passem ara a llegir el cap. 436 en les tres traduccions angleses.
|
––––––––
125
––––––––
|
|
––––––––
126
––––––––
|
Una traducció és bona si permet que el lector hi reaccioni d’acord amb les intencions de l’autor. Aquest, en el cas del capítol citat, volia presentar una escena humorística. Un element d’aquest humor és que Tirant parli efusivament amb Plaerdemavida abans del seu encontre amb Carmesina, però que després no digui ni “Hola!” a la seva promesa, que ni tan sols sabia que ell havia tornat de la seva llarga absència. Que la princesa parli “normalment” durant la desfloració, però després, amb una pompositat ridícula -almenys segons la nostra sensibilitat moderna-, podria ser un altre acudit humorístic de l’autor, o la conseqüència d’un canvi d’autor. No crec que el cap. 436 sigui una paròdia; és simplement un exemple de l’humor medieval vulgar, producte d’una mentalitat masclista que perdura encara avui dia en dites com “Els mots diuen NO, els ulls diuen SÍ; amb verges és sempre així!”, com diu la lletra d’un cànon d’Amadeus Mozart.
Totes tres traduccions, prou literals en aquesta part del llibre, permeten al lector interpretar l’escena descrita com una comèdia. Ara, segons la meva impressió, els tres traductors usen algunes expressions que provoquen el riure amb mitjans que l’autor hauria evitat. En el context d’una descripció d’un acte sexual, les exclamacions “You are on top”, “Be careful!”, i “Wait!” fan pensar el lector modern en situacions concretes anacròniques i, doncs, d’un humor fals. L’autor no descriu la posició durant el coit, no al·ludeix al control de natalitat, i no recomana a l’home d’esperar fins que la dona estigui prop de l’orgasme. No n’hi ha prou amb fer riure el lector. El bon traductor busca l’humor usant els mitjans emprats per l’autor. Introduint anacronismes o incongruències, el traductor -o aquell hipotètic segon autor!- canvia l’escena humorística en una farsa.
Les metàfores militars per a tabús sexuals creen
en el lector modern impressions diferents de les que rebia el públic
medieval. No criticaré els tres traductors americans per no haver tingut
això en compte. El que és més important, sobretot en els
capítols que ací analitzem, és observar que l’autor
estableix un paral·lelisme entre el que Plaerdemavida diu a Tirant,
“En liça de camp clos teniu de entrar;... us veig vencedor en la
delitosa batalla”, i els mots de Carmesina, “No penseu açò
ésser camp ni liça de infels” (“açò” vol dir
“el meu llit”), i de l’escriptor, “Tirant ha vençuda la batalla
delitosa”. La Fontaine usa primer els mots
“the
lists” i
“to triumph in this
delightful struggle”, però la frase banal que fa quan
l’autor es repeteix no recorda el primer ús:
“Don’t confuse this
situation with doing battle with infidels”, i després
canvia innecessàriament el substantiu dins
“he triumphed in the
delightful battle”. No és gaire millor Rosenthal. Posa
“Enter the
lists”, no tradueix “vencedor”, i deixa sense adjectiu
“this
joust”. Canvia indegudament el sentitmet afòric de
“batalla” quan tradueix “Tirant lo combat li strenyia”, ço
és, ‘s’esforçava de fer-la cedir’, per
“tried to conclude the
battle”, que vol dir fer el que l’autor anomenarà
“entrar lo castell”. Ell tampoc no fa dir
|
––––––––
127
––––––––
|
Rudder ha abreujat la discussió entre Tirant i Plaerdemavida, però en deixa prou per fer evident que l’heroi suara tan eloqüent s’ha tornat mut. No estableix paral·lelismes lèxics, però tradueix prou bé els mots de la princesa: “Don’t think that this is a camp or list of infidels”, i després “delicious battle” (encara que “delicious” es diu més aviat de menjars que d’encontres amorosos). Quant a les traduccions de la metàfora “la enamorada lança”, la millor és l’al·literació de Rosenthal, “love’s lance”. La Fontaine, posant “the shaft of love”, no s’ha fixat en les crues associacions anatòmiques de la paraula “shaft”. Rudder calca l’expressió catalana amb “enamored lance”, sense controlar si té el mateix efecte sobre el lector anglòfon. “Enamorada lança” = “enamored lance” no és l’únic exemple del fet que ni tan sols els traductors moderns poden resistir els mots congèneres, encara que saben que gairebé mai no tenen el mateix valor semàntic que el mot estranger -i, a més, medieval. Llegint el mot “bel·licosa”, tant Rosenthal com Rudder van pensar en l’anglès “bellicose”, mot que sona fals en aquest context. La Fontaine tradueix “treballosa (pena)” amb el parònim inadequat “travail”.
Per acabar, una observació sobre les notes afegides -malauradament no a peu de pàgina- a les dues traduccions impreses. El treball de La Fontaine era una tesi de doctorat, on calia posar notes erudites. Rosenthal volia reconstruir la novel·la que Martorell havia planejat i fer-ne un llibre d’interès per al públic en general. Però Martorell no hi ha posat notes, i els lectors moderns que llegeixen per divertir-se no volen notes. Hi ha dues raons per afegir comentaris a un text: o per fer-lo vendre com a edició d’estudi d’un clàssic, o bé per crear un ambient semiòtic particular. Però ni La Fontaine ni Rosenthal han reflexionat sobre la funció de les notes en les seves traduccions. El primer no posa les que caldria per fer del seu Tirant una edició “completa” per a estudiosos anglòfons, i el segon no en fa del tipus que, potser, podrien augmentar la fruïció del públic general. Els dos traductors es limitaven a abreujar algunes notes que Martí de Riquer havia afegit a la seva edició de la vella versió castellana. Aquest explica al cap. 436: “Las metáforas militares aplicadas al amor... parece que deberíamos atribuirlas a Martorell”. La Fontaine diu: “...the humor and relentless military metaphors... mark this episode as distinctly Martorell’s”. I Rosenthal: “The military metaphors, as well as the lively style, of these chapters have led several scholars to attribute them to Martorell (See Riquer, Tirante 5: 105)”. Ni un lector anglòfon que hagués llegit les introduccions a les traduccions, on els dos traductors mencionen la hipòtesi del “jove” Riquer de la doble autoria del Tirant, diria que gràcies a aquestes notes entén o aprecia millor el capítol. Rosenthal, almenys, indica d’on treu la nota. La Fontaine hauria d’explicar per què tradueix el dubitatiu “parece que deberíamos atribuir” amb un ferm “distinctly”. Ni l’u ni l’altre s’han plantejat la pregunta òbvia: Què ens obliga a creure que tan sols Martorell usava metàfores militars per parlar de l’amor?
|
––––––––
128
––––––––
|
Però ens allunyem del nostre tema. Més val passar a la peroració! Estem molt contents que hi hagi ara tres traduccions angleses del Tirant lo Blanc, totes ben fetes, i una de distribució gratuïta. A aquells que han llegit, i rellegit, l’engrescadora novel·la valenciana no els sorprèn que el “mejor libro del mundo” agradi també a lectors anglòfons, francòfons, holandesos, finesos, i fins i tot xinesos. El rerefons humà de cada traducció és diferent, i probablement són també diferents les raons que expliquen l’èxit, o la manca d’èxit, de cada una en el moment de la seva publicació. No hi ha cap mètode segur de predir com serà acollida la traducció d’un obra estrangera, ni quan aquesta té fama de ser una obra mestra, i per quant de temps podrà mantenir l’interès del públic. El Tirant de Rosenthal ha estat un best-seller, però no perquè la gent que el comprà al quiosc del racó sabés que Vargas Llosa havia comparat l’autor amb els déus de la literatura mundial com Tolstoi, Flaubert, Faulkner, Joyce, etc. Més aviat podríem dir que compraren el llibre perquè no es va presentar com un “clàssic”, un text d’estudi que els professors ens fan llegir a l’escola.
Però em temo que l’èxit de la versió Rosenthal no serà perdurable. Com tota traducció bona, respira l’ambient d’una època; sortí de la ment d’un escriptor que ha sabut captar aquest ambient amb la llengua que el caracteritza, que ha sabut fer connectar el lector modern amb els personatges medievals, tornats universals. Aquesta recreació del llibre vell per al públic general s’ha de fer de nou per a cada generació i cada grup cultural. Cada segle ha de traduir de nou l’Odissea, Dant, el Quixot, Molière, Shakespeare, les millors poesies alemanyes. Ara, em fa l’efecte que ben pocs anglòfons llegeixen avui el Quixot pel simple gust de la lectura; s’ha tornat un text d’estudi, una assignatura. No sé si deuríem desitjar semblant sort al Tirant. D’acord amb la meva manera de veure l’evolució de la funció del llibre dintre de la societat moderna, m’agrada més imaginar-me que The White Knight Tirant lo Blanc cavalca per l’internet, potser -quina ironia!- amb un fals nom d’autor, i que la gent que se’l troba se’n mira alguns extrets en la pantalla de l’ordenador, envia alguns capítols per e-mail als amics, o els imprimeix creant un format original, potser deixant espais per a dibuixos o fotos o substituint els noms dels personatges medievals pels dels seus amics (vaig distribuir una mostra d’això a l’Alfàs del Pi).
La literatura que tan sols es llegeix perquè ho demanen
els professors serveix per a ben poc. La qüestió de si val la pena
traduir clàssics catalans a d’altres llengües si la
publicació depèn totalment de subvencions de la Generalitat, la
discutirem, potser, en una altra ocasió. Però que sigui dit ja
ara: els tres traductors americans s’havien posat al treball sense
estímuls financers d’institucions dedicades a la projecció de
la cultura catalana. Això prova que el
Tirant pot encara conquistar terres i
continents per si sols, que troba encara lectors (encara que sàpiguen
ben poc del segle quinze, de València, de la llengua catalana, i res de
les elucubracions dels catedràtics de literatura), els quals,
|
––––––––
129
––––––––
|
CURT WITTLIN
University of
Saskatchewan
ANÒNIM (1931) Pamphilus, ed. i trad. per Eugène Évesque dins G. Cohen, ed., La «Comédie» latine en France au XIIe siècle, vol. 2, París, Les Belles-Lettres (veg. p. 219) [Beltrán i Hauf citen una edició de Barcelona 1977, a cura de L. Rubio].
BELTRÁN, R. (1990) «Las ‘bodas sordas’ en Tirant lo Blanc y la Celestina», Revista de Filologia Española, 70, pp. 91-117.
CAPDEVILA, J. M. (1924-29) Tirant lo Blanc, edició abreujada en 5 volums, Barcelona, Barcino («Els Nostres Clàssics»).
ESPADALER, A. (1992) «Mario Vargas Llosa i el Tirant lo Blanc» dins IV Jornades d’Estudis Catalano-Americans, Barcelona, Comissió Amèrica i Catalunya, pp. 219-225.
HAUF, A. (1997) «Manus habent: entorn als eufemismes amorosos de tipus militar en el Tirant lo Blanc» dins J. M. Barberà, ed., Actes del Col·loqui Internacional Tirant lo Blanc. Ais de Provença 1994, Barcelona, Centre Aixois/Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 145-185.
HAUF, A. & ESCARTÍ, V. J., eds., (1990) Joanot Martorell, Tirant lo Blanch, València, Conselleria de Cultura.
LA FONTAINE, R. (1993) Joanot Martorell, Tirant lo Blanc, The Complete Translation, Nova York, Peter Lang (per a la tesi de doctorat original vegeu Dissertations Abstracts lnternational A 36,1974, p. 5337).
RIQUER, M. de (1974) Tirante el Blanco, versió castellana del 1511, edició amb introducció i notes, Madrid, Espasa Calpe («Clásicos Castellanos»), pp. 188-192.
ROSENTHAL, D. (1984) Tirant lo Blanc, by Joanot Martorell, Nova York, Schocken Books (i 1985 Warner Books, de butxaca). També a Londres, MacMillan.
- (1989) «Els Estats Units: darrera conquesta de Tirant lo Blanc», Saó, edició especial, pp. 33-35.
RUDDER, R. (1995) (sense pàgina de títol) The White Knight: Tirant lo Blanc, text electrònic núm. 378C de l’arxiu de textos Gutenberg, accessible per Internet a kcmo.com/text/whitk10.txt.
SANSONE, G., director d’equip (1984) Tirante il Bianco, Roma, La Tipografica.
SOLÀ-SOLÉ, J. (1997) «Tot tirant al Tirant», Butlletí Fundació Paulí Bellet, 32, p. final.
|
––––––––
130
––––––––
|
SOUTHEY, R. (1812) Omniana, or Horae Otiosiores, London, Longman; cito la reedició a cura de R. Gittings, Carbondale, Centaur, 1996 (la ressenya del Tirant en pp. 275-280).
VAETH, J. (1918) Tirant lo Blanch. A Study of its Authorship, Principal Sources and Historical Setting, Nova York, Columbia University Press (reimp. 1966).
- VERDAGUER, I. (1994) «Tirant lo Blanc en lengua inglesa», Atlantis, 16, pp. 217-229.
WITTLIN, C. (1995) «Les dues traduccions angleses del Tirant lo Blanc: La Fontaine 1974/1993, Rosenthal 1984-1985», Els Marges, 54, pp. 91 -97.
- (1998a) «La crítica del Tirant lo Blanc de Robert Southey (1807)» dins Homenatge a Arthur Terry, Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, 35, pp. 83-92.
- (1998b) «Three modern English Versions of Tirant lo Blanc (Valencia 1490)», en premsa a Mediaevalia, volum dedicat a la literatura catalana, a cura de P. Cocozzella.
