Presentació de «Tirant lo Blanc»

Jean Marie Barberà

Universitat de Provença - Marsella I
«Traducció d'Antoni-Lluc Ferrer»

  —29→  

Al capítol sisè de la primera part de Don Quixot es fa esment a una novel·la de cavalleries el títol de la qual és Tirante el Blanco. Per boca del capellà, que procedeix a l'acte de fe dels llibres que constitueixen la biblioteca de don Quixot, Cervantes no escatima els elogis a una novel·la¹, que havia llegit en la traducció castellana de 1511, mancada del nom de l'autor, l'única que probablement va conèixer. Ignora, per tant, que l'obra és catalana, que el seu títol original és Tirant lo Blanc² i que el seu autor es diu Joanot Martorell³.

  —30→  

Martorell, nascut al voltant de 1410, comença a redactar la seva novel·la el 2 de gener de 1460. No tarda més de cinc anys a escriure-la car, en morir el 1465, el seu manuscrit es troba ja entre les mans de Martí Joan de Galba a qui l'havia donat en penyora d'un préstec de diner. No serà, però, fins al 1489 que Galba farà les primeres passes per publicar el manuscrit __la impremta no havia estat introduïda a València fins al 1474, nou anys després de la mort de Martorell__. L'afer es porta a terme, però Galba mor els primers mesos de 1490, sense veure el llibre imprès.

L'incunable surt de la impremta de Nicolau Spindeler, impressor alemany instal·lat a València, el 20 de novembre de 1490⁴. Se'n fa una tirada de 715 exemplars. Set anys més tard en surt una segona edició, a Barcelona, de tirada més limitada, que porta el nombre d'exemplars a prop d'un miler. Aquesta vegada l'impressor és Diego de Gumiel, el mateix que el 1511 publicarà la primera traducció castellana, a Valladolid⁵. Si es considera que els catalanoparlants són aleshores grosso modo 650000, això equival a una tirada de prop de 92000 exemplars en una França de 60 milions d'habitants, la qual cosa és lluny d'ésser negligible i demostra l'èxit d'una obra que, d'altra banda, ja devia ésser coneguda abans fins i tot d'ésser impresa. En efecte, al segle XV la publicació d'un llibre en unes premses encara ben noves __la impremta europea sols tenia trenta-cinc anys__ solia anar precedida de lectures públiques. Comprar un llibre que ja es coneix demostra amb escreix que hom l'aprecia enormement. Que Diego de Gumiel considerés oportú d'oferir-ne una traducció a un públic castellà no fa sinó confirmar aquesta opinió⁶. Tirant lo Blanc serà traduït a l'italià des del 1538⁷, però caldrà esperar el segle XVIII per veure'n la versió francesa⁸.

  —31→  

Curiosament, després d'aquest èxit tardà però segur, el llibre cau a França gairebé del tot en l'oblit mentre que ha interessat, a més dels erudits ibèrics, a nombrosos investigadors anglosaxons, italians, alemanys, romanesos, i altres⁹...

Senyal d'aquest interès, les traduccions modernes s'han multiplicat i hom n'ha enllestit a l'anglès, romanès, suec, holandès, finès, italià, alemany, xinès, etc. El públic gal, en el seu conjunt, coneix tanmateix molt poc Tirant lo Blanc. I els qui no n'ignoren l'existència no li atorguen tanmateix el lloc que li pertoca en la literatura europea ni n'aprecien com cal la importància en la naixença de la novel·la moderna. Citem, a tall d'exemple, l'extrema raresa dels estudis que li han estat dedicats a França¹⁰. Per això ens ha semblat útil i urgent de proposar, fora de les fronteres de l'estat espanyol, i per primera vegada, un col·loqui internacional dedicat a aquesta novel·la catalana del segle XV, injustament oblidada en el país que acull la manifestació universitària, amb l'esperança que això   —32→   suscitarà treballs, capaços de llançar una nova llum sobre l'alba de la novel·la europea. Aquest primer col·loqui internacional se situa després del remarcable simposi organitzat pel pare de tots els tirantistes del món, el professor Martí de Riquer¹¹, que es va celebrar a Barcelona al 1990, amb motiu del cinc-centè aniversari de l'edició prínceps, i que va anar seguit, dos anys després, d'un col·loqui, prou íntim, a València.

Perquè Tirant lo Blanc marca sense cap mena de dubte una fita important en la creació de la novel·la europea moderna, i Mario Vargas Llosa no es va pas equivocar. Des del 1969, en un pròleg brillant a una nova traducció castellana¹², «Carta de batalla por Tirant lo Blanc», aquest escriptor de talent estudia amb l'agudesa que el caracteritza l'obra de Joanot Martorell¹³. No és pas l'únic a haver trobat algun valor a la nostra novel·la. Italo Calvino, en el recull d'assaigs i d'articles titulat Perchè leggere i classici¹⁴, li dedica sis pàgines. Per això ens ha semblat oportú d'aportar la nostra pedra a l'edifici naixent, tot oferint als investigadors i al públic de curiosos francesos alguns articles capaços d'incitar-los a   —33→   interessar-s'hi encara més¹⁵. D'altra banda, la traducció francesa¹⁶ que en preparem permetrà a tots els qui no dominen a bastament el català o el castellà __car la traducció de 1511 és prou bona__ de llegir un text fonamental de la literatura europea.

Martorell i el seu Tirant lo Blanc s'inscriuen en el marc històric del segle XV català. La Corona de Catalunya-Aragó brilla aleshores amb tot el seu esplendor, i el seu floró, que és el Regne de València, li ofereix un segle d'or literari. Després d'alguns anys d'inestabilitat consecutius a una crisi de successió, el país es llança a una política exterior agressiva amb l'adveniment d'una dinastia castellana sortida del compromís de Casp (1412) i el regnat d'Alfons el Magnànim (1416-1458), que conquereix el Regne de Nàpols. Però aquesta embranzida es veu una mica contrariada sota el seu germà i successor, Joan II (1458-1479)¹⁷, el qual, per raons dinàstiques, ha d'oposar-se al seu propi fill, Carles de Viana, i es troba igualment confrontat a una guerra civil a la Catalunya estricta. Tanmateix aquests problemes no tenen cap repercussió nefasta a València, ben al contrari, ja que els capitals barcelonins que fugen de la inseguretat de la ciutat comtal vénen a invertir-se de bell nou més al sud. No tot és perfecte, naturalment __amenaça de fam, pesta endèmica, crisis confessionals si s'escau__, però res que no es conegui de debò sota d'altres cels; res en tot cas que perjudiqui l'eclosió d'aquest Segle d'Or de les lletres catalanes, massa mal conegut encara, que ha produït escriptors l'obra dels quals no desentonaria al Firmament universal de les Lletres: Jordi de Sant Jordi (13??-c. 1424), que segueix encara l'estil trobadoresc; Ausiàs March¹⁸ (c. 1397-1459), mestre en l'anàlisi introspectiva de l'home renaixent; Joan Roís de Corella (1433/43-1497), ple d'humanisme erudit; Jaume Roig (1???-1478) i l'escola satírica valenciana; sor Isabel de Villena (1430-1490), ploma intimista i tendra, per no citar sinó els més grans. Martorell, a cavall de l'Edat Mitjana i del Renaixement, es troba en bona companyia. Tant més que les relacions amb els italians són ben estretes; Alfons IV el Magnànim, de qui ja hem parlat, s'instal·la a Nàpols, on manté una cort brillant fins a la seva mort el 1458. El seu fill Ferran el succeeix amb la mateixa brillantor. Sabem que Martorell va viure una mica més d'un any a la cort napolitana a partir de 1454, sis anys per tant abans de començar a escriure   —34→   la seva novel·la; fet significatiu, probablement fou un membre d'aquesta cort qui va escriure Curial e Güelfa¹⁹, l'altra gran novel·la cavalleresca del segle XV català. Tirant lo Blanc no és pas, per tant, una flor aïllada.

Per precisar el gènere literari de Tirant lo Blanc __pseudobiografia d'un cavaller bretó que, a partir de l'edat de vint anys, es fa conèixer en el transcurs de festes i combats a la cort d'Anglaterra i esdevé després cap de les forces armades que acudeixen a socórrer l'illa de Rodes i l'Imperi grec, que defensa contra la invasió turca__ seguirem Martí de Riquer. Aquest estudiós, en diverses ocasions²⁰, ha distingit la nostra novel·la de les de cavalleria dintre de les quals Cervantes l'havia catalogada, infligint-li així probablement __malgrat els elogis que li dedica__ un perjudici del qual encara no s'ha recuperat totalment. Riquer anota ben justament que a Tirant lo Blanc no es troben cap dels elements meravellosos i francament extravagants que abunden a la novel·la de cavalleria; tot, al contrari, hi és plausible. En això s'assembla més a un altre gènere literari contemporani, que es troba en d'altres països a la mateixa època²¹, i que relata la vida de cavallers exemplars, ben reals la major part del temps, gènere que Riquer anomena «novel·la cavalleresca».

Podem a partir d'ara donar la trama general d'aquesta ficció que es relaciona més amb aquesta novel·la cavalleresca que no pas amb la novel·la de cavalleria pròpiament dita. L'únic full manuscrit que n'ha estat retrobat²² demostra amb tota evidència que la introducció dels capítols es deu a l'impressor, amb la finalitat evident de facilitar-ne la lectura __la traducció castellana, per la seva banda, proposa una divisió en cinc parts, inexistent a l'original__. La mateixa preocupació porta Martí de Riquer a introduir en la seva edició moderna de Tirant lo Blanc unes grans divisions que segueixen la trama de la història i que resulten ben útils. A continuació nosaltres les recollim. Després d'una dedicatòria i un pròleg, la ficció comença així:

La història comença amb la narració de la vida i les aventures del valent cavaller anglès Guillem, comte de Vàroic, el qual, després d'una joventut en el transcurs de la qual s'ha cobert de glòria en el combat, decideix, a cinquanta-cinc anys, abandonar l'ofici de les armes i   —35→   anar-se'n en peregrinació a Jerusalem, a fi d'obtenir el perdó de les seves faltes. Abandona a Anglaterra la seva esposa, a qui confia els seus béns, i el seu fill, que no és encara més que una criatura. Deixa a la comtessa la meitat d'un anell amb llurs armes, l'altra meitat del qual ell guarda. Malgrat les súpliques de la seva desconsolada esposa, no es desdiu de la seva decisió i se'n va a Terra Santa. En el camí de tornada, passa per Venècia d'on fa córrer el rumor de la seva mort. En conèixer la (falsa) notícia, la comtessa, convençuda d'haver enviudat, celebra els seus funerals. Guillem no s'ha fet passar per mort sinó per anar-se'n a viure com a ermità als dominis del seu antic comtat. Arriba doncs a Vàroic, incognoscible, sota la llarga barba i els cabells que s'ha deixat créixer, vestit amb l'hàbit franciscà i s'instal·la en una ermita, situada en les seves terres, on viu d'almoina. Poc després d'això, el rei moro de Gran Canària ve a assetjar el rei d'Anglaterra que es veu obligat a abandonar Londres i a refugiar-se en les terres de Vàroic, on és acollit per la comtessa. Però els moros s'apoderen de la plaça, amb gran desesperació del rei anglès. Mentre aquest es lamenta, li apareix una donzella i li diu que besi i nomeni capità del seu exèrcit el primer home que li demani almoina. Aquest serà, naturalment, el comte-ermità, el qual, després de nombroses vicissituds, vencerà el rei moro, li tallarà el cap i, havent salvat Anglaterra, es retirarà de bell nou a la seva ermita.

Algun temps després, el rei d'Anglaterra anuncia la celebració de la seves noces amb la princesa de França, durant les quals tots els joves nobles que ho demanin seran armats cavallers. Tirant lo Blanc, gentilhome bretó, emprèn el camí cap a Londres. Amb d'altres joves, vol assistir a les festes i ésser armat cavaller. Cansat del viatge, s'adorm sobre el seu cavall, se separa del grup i es troba prop d' una font no gaire lluny de la qual viu Guillem de Vàroic. Tirant es presenta a l'ermità, el qual manté el seu anonimat. Durant la seva conversa, Guillem se sorprèn que Tirant, que vol ésser fet cavaller, no conegui pas les regles de la cavalleria; li explica, doncs, quins són la natura i el valor de l'Orde de la Cavalleria. Després d'haver ben escoltat la lliçó de l'ermità, el jove bretó, afeixugat pel preciós Arbre de les batalles, llibre alguns passatges del qual li ha llegit l'ermità per tal d'aciençar-lo, continua el seu camí i es troba de bell nou amb els seus companys de viatge. Arriba a Londres, on participa a les festes en honor del casament reial que duren un any i un dia. És armat cavaller i participa en nombrosos combats singulars dels quals surt victoriós. A la fi emprèn el camí de tornada en companyia dels seus amics i s'atura a fer nit a l'ermita del comte-ermità.

Tirant li conta tot el fast de les festes. Però quan l'ermità vol saber qui ha estat el millor cavaller, la modèstia del nostre heroi li impedeix de continuar: és Diafebus, cosí de Tirant, qui llegeix la carta en què el rei d'Anglaterra certifica que Tirant ha estat el millor cavaller.

El comte-ermità vol sentir les gestes de Tirant, que Diafebus refereix. Un cop el rei l'ha armat cavaller, el bretó entra en lliça. Durant els tres primers combats a cavall, mata els   —36→   seus adversaris. Aquí s'intercala l'episodi de la bella Agnès, filla del duc de Berrí. Tirant promet servir-la i combatre per ella a canvi d'un fermall que la donzella porta al pit. Aquesta accepta però, gelós, un antic pretendent, el senyor de les Viles-ermes, provoca Tirant per recuperar el fermall i la cosa acaba en un bany de sang, a favor del cavaller bretó. Més endavant, Tirant s'encreua en una plaça amb l'alà del príncep de Gales; el gos l'ataca i Tirant decideix de defensar-se a mans nues de l'animal a fi de no gaudir de la superioritat de les armes; el venç, amb molt de perjudici del seu amo. Poc després arriben a Anglaterra, d'incògnit, el reis de Frisa i d'Apol·lònia i els ducs de Bavera i de Burgunya. Tirant els combat tots quatre i els venç l'un rere l'altre. Més tard es presenta el gegantesc Kirieleison de Muntalbà, que ve a venjar el seu senyor, el rei de Frisa. Però és víctima d'un tal dolor davant la tomba del seu sobirà que en mor. El seu germà, Tomàs de Muntalbà, el substitueix, però vençut per Tirant es ret i, deshonorat, es retira a una abadia.

Havent referit les proeses de Tirant, Diafebus explica què és l'orde de la Garrotera i com va ésser creat; després els bretons s'acomiaden definitivament de l'ermità²⁴.

Tirant i Diafebus es traslladen a Nantes, on els rep el duc de Bretanya. Poc després arriben dos cavallers de la cort del rei de França que conten que els moros assetgen l'illa de Rodes i que el Mestre de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, que s'hi ha instal·lat, demana ajut. Un estratagema ordit pels genovesos, aliats del soldà d'Alcaire, ha fallat i els traïdors han estat assassinats. Els qui han pogut escapar-se s'han reincorporat al soldà a Barut. Aquest ha desembarcat a l'illa i l'ocupa, a l'excepció de la ciutat mateixa la qual, assetjada per terra i per mar, no pot rebre cap auxili. Alguns mariners així i tot han pogut escapar-se del bloqueig i van a advertir els prínceps de la Cristiandat, cap dels quals no reacciona. Tirant se'n commou.

Compra, doncs, una nau per volar en auxili dels assetjats. En assabentar-se'n, Tenebrós; gentilhome francès, li proposa que accepti que s'afegeixi a l'empresa l'infant Felip, cinquè fill del rei de França, poc estimat pels seus pares. La nau es fa a la mar i passa per Lisboa, Gibraltar, les costes de Barbaria i fa rumb a Palerm per carregar de blat. Felip, presentat com a curt i grosser, s'enamora de la infanta Ricomana, filla del rei sicilià. Tirant ajuda Felip a aparèixer en les seves millors condicions possibles i ho aconsegueix, enganyant així la princesa Ricomana, la qual no pot pas suportar ni la grosseria ni la ximpleria.

Advertit de la caiguda imminent de Rodes, Tirant torna al seu projecte inicial. S'embarca amb el rei de Sicília i l'infant Felip per tal d'atènyer l'illa. Entra en el seu port trencant audaçment el setge de la ciutat i, gràcies a l'astúcia d'un mariner, cala foc a les naus del genovesos que s'han aliat amb els moros. Obliga a batre's en retirada les tropes enemigues i Rodes és   —37→   alliberada. Després de la seva desfeta, el soldà és executat pels seus. Dues galeres fan escala a Rodes. Es dirigeixen a Terra Santa. Tirant s'hi embarca amb els seus companys. Van a Jerusalem i a Alexandria, on Tirant rescata nombrosos captius cristians. Tornen a Sicília on, després de noves peripècies __entre les quals es troba l'episodi del filòsof calabrès__, tenen lloc les noces de Felip i Ricomana.

El rei de França es troba aleshores a Aigües Mortes, al front d'una flota que es prepara per anar a combatre els infidels. El rei de Sicília decideix ajudar-lo amb totes les seves forces i posa Felip al cap de les naus que li envia. Tirant participa en l'expedició amb la seva pròpia galera i es cobreix de glòria, no sense conèixer algunes baralles amb un altre cavaller cristià, gelós de la seva fama, Ricard lo Venturós. Acabaran per esdevenir els millors amics del món. Després de costejar el nord d'Àfrica i Espanya, Tirant desembarca a Marsella.

Des d'aquesta ciutat torna a Bretanya per veure els seus pares i la seva família. Però el rei de Sicília el reclama i de bell nou fa cap a Palerm.

El rei de Sicília ha rebut una lletra de l'emperador de Constantinoble, que es troba acorralat. El Soldà i el Gran Turc s'han apoderat de bona part de les seves terres i l'acuiten perillosament. Assabentat del valor guerrer de Tirant, recorre a ell per tal d'expulsar els infidels. Tirant accepta i, al front d'un nombrós exèrcit reclutat a Itàlia pels ambaixadors imperials, arriba a Constantinoble, on és magníficament rebut per l'Emperador. L'anomenen capità de l'exèrcit i de la justícia imperials.

La seva trobada amb Carmesina, filla de l'emperador, marca el gran tombant de la història. Des que ell la veu se n'enamora follament i cau en una profunda malenconia. La princesa correspon al seu amor, però els estatuts respectius els prohibeixen de fer parada de la seva passió a plena llum. Carmesina mostra el seu interès per Tirant defensant-lo cada vegada que és atacat per cortesans envejosos i advertint-lo contra el pèrfid duc de Macedònia²⁵, del qual hom sospita __no sense raó__ que ha mort el príncep hereu. El cavaller bretó acaba per declarar el seu amor a la princesa oferint-li un retrat de la seva estimada: un mirall en el qual Carmesina veu la seva pròpia imatge! S'estableixen unes relacions complexes entre els dos amants separats per les seves posicions socials, un joc subtil de sentiments en el qual joia i dolor, esperança i desesperança alternen i es barregen. Estefania, germana de llet i confident de la princesa, filla de l'anterior duc de Macedònia, farà tot el possible per tal de suavitzar els seus secrets esquinçaments. Formarà una parella paral·lela amb Diafebus, els amors amb el qual seran menys tumultuosos, car la distància entre ambdós és inferior. Carmesina troba també l'ajut d'una altra serventa, Plaerdemavida, el   —38→   sol nom de la qual és ja una prova de felicitat. Noia alegre, plena d'empenta i trempada, ho farà tot perquè Tirant aconsegueixi els seus fins en la seva aventura amorosa.

Mentrestant el soldà es prepara a assetjar Constantinoble, després d'haver derrotat l'exèrcit grec que comanda el pèrfid duc de Macedònia. Tirant recluta un exèrcit de voluntaris a Constantinoble, es presenta a l'escenari dels combats i hi obté una victòria clamorosa, la qual cosa omple el duc d'una ràbia folla. Es mostra insultant amb Tirant, que vol arribar a un acord per a la direcció de la guerra i assegurar així la supervivència de l'imperi. El soldà envia un ambaixador, Abdal·là Salomó, a fi d'obtenir una treva de sis mesos. Contra l'opinió del duc, Tirant es nega a acordar-la, pensant treure un avantatge, allí mateix, del desgavell dels infidels. A pesar del nou èxit obtingut pel capità, el duc s'indigna perquè no ha estat escoltat. Diafebus porta els presoners fets durant la batalla a Constantinoble. Refereix a la princesa els èxits de Tirant i li recorda l'afecte d'aquest. És aleshores quan Estefania deixa entendre clarament que ella experimenta una tendra inclinació pel cosí de Tirant.

El soldà reprèn la seva ofensiva i Tirant troba refugi al castell de Malveí²⁶ per preparar el seu pla de campanya. Atès que els seus soldats són inferiors en nombre, malgrat l'arribada dels homes enviats pel Mestre de Rodes, ha de compensar el desequilibri de les forces amb la intel·ligència. Fingirà, doncs, que fuig per tal de sorprendre més bé als enemics de l'imperi. Astut, el duc aprofita la simulació per tal de trametre a l'emperador un missatger anunciant-li la desfeta de l'exèrcit grec i la fugida vergonyosa de Tirant. En realitat el capità obté una nova victòria sobre els moros. Un cop restablerta la veritat, Tirant envia el botí i els presoners a Constantinoble. En el camp de batalla, els turcs que han sobreviscut i es troben en un estat crític no tenen altre recurs que proposar un combat a ultrança entre el rei d'Egipte, molt hàbil en el maneig de les armes, i Tirant. Han decidit deixar que el combat arribi al seu terme, si és el seu rei qui el guanya, i, en el cas contrari, matar el capità a fletxades. Però la trampa és desbaratada, gràcies a un trànsfuga que la divulga. Tirant accepta el repte amb certes condicions, que fan que la maldat sigui impossible.

La bravura del capità fa augmentar encara més l'odi del duc de Macedònia, el qual no vol pas reconèixer la seva autoritat, tot i que prové de l'emperador mateix. Després d'intercanviar-se unes paraules ben vives, Tirant accepta de renunciar al seu títol de capità i demana al consell de guerra que elegeixi algú altre per a aquesta funció. Els cavallers presents no accepten, però, la seva proposta i condemnen fermament la conducta del duc.

Felip, que ha esdevingut rei de Sicília a la mort del seu sogre, envia a Tirant un exèrcit comandat pel duc de Messina. L'emperador s'hi afegeix per arribar al lloc dels combats. Carmesina no vol pas quedar enrere i, al front d'un exèrcit femení ben armat, s'incorpora a l'expedició.

En el transcurs d'una nova batalla, el duc de Macedònia intenta matar Tirant, però no aconsegueix sinó ferir-lo a l'esquena. I és ell qui   —39→   mor a les mans del rei d'Àfrica, un dels sobirans enemics. Al cap de dos dies de combats, el coratge i la ciència guerrera de Tirant fan que es guanyi la batalla. Segueixen aleshores nous jocs galants entre Estefania i Diafebus i entre Carmesina i Tirant. A fi de regraciar el seu capità, l'emperador vol fer-lo comte de Sant Àngel, però el bretó, l'ambició del qual és més gran, proposa que el títol sigui per a Diafebus. El seu cosí obté, doncs, el comtat així com el títol de Gran Conestable. Per tal de celebrar l'esdeveniment se celebren unes festes a Malveí, durant les quals Tirant i Diafebus es troben en secret amb la princesa i Estefania en llur cambra. La maliciosa Plaerdemavida, que ha sorprès l'escena nocturna sense mostrar-se, la conta l'endemà, com si es tractés d'un somni i aprofita per declarar la seva passió per Hipòlit.

Nous combats oposen Tirant als enemics de l'imperi, i sempre en surt victoriós. Torna a Constantinoble on el soldà envia Abdal·là Salomó com a ambaixador a fi de demanar una treva. Per acabar definitivament les hostilitats, el príncep musulmà proposa també d'esposar Carmesina. L'alto el foc li és concedit, però és ajornada per a més endavant la qüestió del casament que, naturalment, li serà rebutjat. Se celebren unes grans festes, que fa encara més grandioses l'arribada a Constantinoble de nou galeres sota el comandament del vescomte de Branches, cosí germà de Tirant. L'emperador l'arma cavaller i el vescomte participa a les justes. Arriba al port una nau que porta unes veles negres, en senyal de dol; a bord s'hi troba la fada Morgana, que és a la recerca del seu germà Artur. L'emperador explica aleshores que a la seva cort hi ha un cavaller que ningú no coneix i que porta una espasa que es diu Escalibor. El lector haurà comprès que es tracta del rei Artur en persona (màscara de cort?)

Tirant demana a l'emperador la mà d'Estefania per a Diafebus. Li és acordada i les noces se celebren. Diafebus esdevé així duc de Macedònia. Estefania es proposa d'afavorir els amors de Tirant i Carmesina, als quals s'oposa la gelosia de la Viuda Reposada. Tirant té també una aliada en la persona de Plaerdemavida.

La serventa aconsegueix fer entrar l'heroi dins la cambra de Carmesina i ficar-lo dins el llit d'aquesta. Tirant, però, n'ha de sortir precipitadament car el crit de sorpresa de la princesa adverteix la Viuda Reposada, que experimenta un plaer maliciós despertant la gent del palau. L'heroi es llança per una finestra i es trenca una cama.

La Viuda Reposada, que segueix enamorada de Tirant, aprofita el fet per tal de sembrar la desavinença, la desconfiança i la gelosia entre els dos enamorats. Fa creure a la princesa que Tirant parla malament d'ella, i a Tirant, que Carmesina manté relacions culpables i secretes amb Lauseta, un moro negre, jardiner al palau. Inventa una escena, presentada com un entremès del Corpus, en la qual Plaerdemavida porta una màscara amb els trets del moro. Mentrestant mostra l'escena a Tirant, valent-se d'un joc de miralls. El nostre capità cau en el parany i se'n va, desesperat, no sense rebutjar les insinuacions de la Viuda. Tirant es troba amb el pobre Lauseta i el mata.

Entretant l'emperadriu s'adona de l'interès que li porta Hipòlit, al qual respon favorablement. Sense que ningú ho sàpiga, durant   —40→   quinze dies reté el jove a la seva cambra. Durant aquest temps els amants es lliuren a tots els jocs de l'amor, amb l'única complicitat d'Eliseu, serventa de l'emperadriu. A la cort, sorpresa que s'hagi retirat, li conta un pseudosomni en el qual el seu fill difunt __que tindria l'edat d'Hipòlit__ juga un paper ambigu, que fa pensar inevitablement en l'incest, somni que ella diu que vol prosseguir, ja que n'ha gaudit enormement.

Mentrestant Tirant, que es recupera de les greus molèsties de salut però que ho veu tot negre, es prepara a continuar el combat. En l'absència de Tirant, els caps de l'exèrcit grec s'han enemistat entre ells. Aprofitant aquestes dissensions, els turcs han obtingut una gran victòria, en el transcurs de la qual Diafebus ha estat fet presoner. Tirant està a punt de prendre vela al cap de la flota imperial i presentar-se així al camp de batalla quan Plaerdemavida arriba a bord de la seva nau, enviada per la princesa. Li ha d'explicar el que de debò ha succeït. Denuncia, basant-se en proves, la perfídia de la Viuda Reposada.

Un fort temporal esclata aleshores i emporta la galera fora del port, empesa per les onades desfermades; la nau arriba a alta mar abans de naufragar davant les costes de Barbaria. Tirant i Plaerdemavida se salven, però arriben a terra a dos indrets diferents. La donzella és recollida per un moro, que la porta prop de Tunis. Tirant, en canvi, és recollit pel Cabdillo-sobre-los-cabdillos, que es troba al front d'una ambaixada enviada pel seu sobirà, el rei de Tremicèn, al rei de Tunis. Després de noves aventures, durant les quals passa de la posició d'esclau a la de cap guerrer, ficant-se en les lluites intestines que oposen als reis africans, Tirant obté que Maragdina es casi amb Escariano, rei de la gran Etiòpia, i que ambdós es converteixin al cristianisme. Aprofitant l'embranzida, i amb l'ajuda d'un frare mercedari valencià, Joan Ferrer, bateja quatre mil moros. L'autor no deixa pas escapar l'ocasió per parlar de València i fa terribles prediccions sobre el seu futur.

El capità assetja Montàgata, on es troba precisament Plaerdemavida. Ella surt al seu encontre vestida d'una manera irrecognoscible, sense desvetllar la seva identitat, però Tirant acaba per reconèixer-la. Tot acaba amb festes, i un cosí de Tirant, el senyor d'Agramunt, que ha esdevingut rei de Fes i de Bogia, es casa amb Plaerdemavida.

Tirant decideix tornar a Constantinoble al front d'un exèrcit de nous cristians, disposats a combatre per l'imperi grec. Passa primer per Palerm, on l'estol sicilià s'afegeix a la seva flota.

Un curiós episodi s'intercala aleshores: l'emperador, que es mor d'impaciència, li envia el cavaller Espèrcius com a ambaixada. Però a conseqüència d'un temporal, aquest va a parar a l'illa de Lango on, gràcies a una besada involuntària, trenca l'embruixament de la filla d'Hipòcrat, transformada en un dragó. Es casa amb la donzella i cristianitza els habitants de l'illa.

Tirant desembarca a Troia i anuncia la seva arribada imminent a l'emperador. La ciutat de Constantinoble és assetjada per mar i terra i Hipòlit la defensa al millor que pot. En assabentar-se del retorn   —41→   del bretó, la Viuda Reposada posa fi a la seva vida. El capità venç els infidels, que es troben al límit de les seves forces, i demanen la pau. Tirant entra d'amagat dins la ciutat i es troba amb Plaerdemavida. Fidel a ella mateixa, aquesta el condueix de bell nou al llit de la princesa on té lloc un casament secret, que és consumat. Després d'entrevistar-se amb l'emperador, es pren la decisió de signar uns tractats de treva i de pau amb el soldà i el gran turc. Tirant torna al seu campament per donar la resposta als infidels, i entra dins Constantinoble, on és rebut com a vencedor. L'emperador, per recompensar-lo dels seus serveis eminents, li ofereix la mà de Carmesina i el nomena Cèsar de l'imperi grec. En el transcurs d'una curta campanya, Tirant recupera les ciutats que havien romàs sota el poder dels enemics i allibera Diafebus. Tot passejant-se a la vora d'un riu, no gaire lluny d'Andrinòpolis, cau greument malalt (pleuresia fulminant?)

Sentint que la mort s'acosta, Tirant es confessa, combrega, fa el testament i mor en el camí de Constantinoble. Veient el seu amor mort, Carmesina cau esfondrada. Mor de pena després d'haver plorat sobre el cos del seu espòs secret. L'emperador no pot pas resistir la pèrdua de la seva filla i de Tirant i traspassa al seu torn. L'emperadriu, hereva de la seva filla, es casa amb Hipòlit, i tots dos comencen un nou regnat en un imperi pacificat. Els cossos de Tirant i de Carmesina són transportats a Bretanya, on reben sepultura en una rica tomba. Un epitafi en vers celebra llur record. Tres anys després, l'emperadriu exhala el seu darrer sospir i Hipòlit es casa en segones núpcies amb una princesa anglesa de la qual tindrà tres fills i dues filles.

S'haurà constatat, amb aquest breu resum d'una novel·la que comporta no menys de quatre-cents vuitanta set capítols, que les aventures cavalleresques i militars van acompanyades de la narració dels amors de Tirant i de Carmesina. Aquesta vasta història ofereix, d'una banda, tota una sèrie de procediments i de tàctiques militars, de descripcions d'enginys de guerra i de moviments de tropes que fan de l'heroi bretó un gran estrateg, tant per terra com per mar. En això, l'obra esdevé un preciós document sobre l'època, amb unes característiques i unes intencions força allunyades de les que es poden trobar en els llibres de cavalleria del cicle bretó en els quals predomina l'element meravellós, i on l'heroi té una fisonomia totalment inversemblant. D'altra banda, els amors de Tirant i de Carmesina, que transcorren en el marc de la vida cortesana de Constantinoble, són contats amb una pregona visió sentimental i psicològica i amb detalls molt sensuals.

Una prosa molt variada, de vegades solemne, retòrica i pomposa, de vegades familiar, viva i matisada, tallada per diàlegs ben expressius, reflex d'una realitat en la qual l'autor vivia, i que era la de l'exuberant València de mitjan segle XV, confereix a Tirant lo Blanc una veritable grandesa en tant que creació literària.

Els personatges, als quals no manquen els models vivents, presos tot sovint de la realitat contemporània o immediatament anterior, són descrits amb encert, amb una ploma ferma i amb un gran poder d'individualització, des dels protagonistes   —42→   essencials fins als personatges més insignificants. Així, el model de Tirant no és altre que Roger de Flor²⁷, capità de les tropes almogàvers allistades al 1302 per l'emperador d'Orient Andrònic II, amb la finalitat de contenir els turcs que envaïen l'imperi grec. El personatge històric va conèixer una ascensió fulgurant: obtingué el títol de megaduc i la promesa d'esposar una néta de l'emperador, filla del tsar de Bulgària. Entre els catalans hi figurava Ramon Muntaner, que havia d'escriure una crònica magnificant aquesta expedició.

Pel seu contingut i per la seva forma d'expressió, pel caràcter purament humà de l'heroi, les nombroses proeses del qual són sempre explicades racionalment, Tirant lo Blanc és realment una de les més grans novel·les europees de tots els temps. Per acabar aquesta presentació, destinada a familiaritzar el lector francès amb el clàssic català, deixarem la paraula a Martí de Riquer que, com ja hem apuntat, ens ha guiat al llarg del nostre resum. En el seu pròleg a l'edició catalana d'Edicions 62 i «la Caixa», apareguda a Barcelona el 1983, escrivia:

«És molt natural que l'any 1490 el Tirant, novel·la aleshores d'actualitat, tingués molts llegidors. Però el que és autènticament sorprenent és que, el 1969, deu mil llegidors es precipitessin sobre una novel·la cavalleresca, vella de cinc-cents anys, i l'exhaurissin amb un ritme que bé voldrien moltes novel·les actuals i compromeses. És la gran victòria literària de Joanot Martorell.».