―Jo he oferta la mia persona en perillosa conquesta, e açò perquè eternament ma fama revischa, car stime morts lo jorn primer de lur naxença aquells qui en tenebres de scura vida axí callat ociós viure passen, que ans de aquest món los inpacables fats los transporten que a conexença de algú lo seu viure previngua, essent menys que pedres o arbres, los quals, per útils proprietats e suavidat de fruyts delitosos, los vivints en gran stima colen. E aquells stime gloriosament viure, los quals, ab stremitat de ànimo, morint sens jamés poder morir, en segura vida, ab serenitat de gloriosa fama eternalment reviuen. O infels crudelíssims e de poca fe, car no podeu donar lo que no teniu! Ara yo fas vot solempne, axí nafrat com stich, de jamés entrar dins casa cuberta, si no és sglésia per hoyr missa, fins a tant que yo haya lançat tota aquesta morisma fora de tot lo regne.
E prestament se féu dar la roba e levà's del lit e féu tocar les trompetes. E lo primer qui isqué fora de la ciutat fon lo rey, e féu fer crida que tots quants fossen de XI anys ensús e de LXX -[f. b7v]- en a(v)all, sots pena de la vida, tots l'aguessen a seguir. E aquell dia atendaren-se en aquell loch hon los moros eren stats vençuts, e en aquell cas lo rey féu traure molta artelleria necessària per a la guerra.
Com la virtuosa comtessa sabé que lo rey tal crida feta fer havia, e tota la gent lo seguia que fossen de XI anys ensús, fonch molt atribulada, conexent que son fill era comprés en aquella e era forçat de anar-hi, e ab gran cuyta, a peu ella anà hon era lo rey e, donant dels genolls en la dura terra, ab veu piadosa féu principi a paraules de semblant stil:
―A vós, rey prudentíssim, antich en benaventurada vida, a la vostra sanctedat mèritament s'esguarda haver pietat e compassió de les persones afligides, per què yo, adolorida comtessa, vinch a la vostra excel·lència a suplicar que axí com sou misericordiós e ple de tota bondat e virtut, que hajau pietat de mi com no tingua en aquest món altre bé sinó aquest fill, qui és de tan poca edat que en res no us pot ajudar. E sia de vostra mercé ésser en record de la gran amistat, amor e confederatió del meu virtuós marit, ab lo qual vostra altesa ha tenguda tanta amistat en lo temps de les guerres e batalles, e reduesch a la memòria de la senyoria vostra aquelles almoynes e karitats que en lo temps del vostre hermitatge yo us feya dar; que us plàcia obeyr als meus desigs e suplications, ço és, que·m vullau lexar mon fill, qui és orfe de pare e yo no tinch altre bé ab qui·m pugua aconsolar sinó ab aquest miserable de fill. Donchs, senyor, puix sou pare de misericòrdia e de pietat, obtingua de la mercé vostra aquesta tan alta gràtia, per què yo e mon fill per a sempre restem obliguats a la senyoria vostra.
Lo rey conegué la desordenada voluntat de la comtessa e no tardà de fer-li tal resposta.
―Molt vos desijara hobeyr, senyora comtessa, si la vostra demanda fos honorosa e justa, com la honor e stima de vostre fill yo tinch per mia. Car sabuda cosa és que los hòmens han de exercitar les armes e han a saber la pràtica de la guerra e lo gentil stil que aquest benaventurat orde de cavalleria té, e és deguda cosa e de bona consuetut que los hòmens de honor en gran joventut deuen principiar les armes, car en aquella edat aprenen molt millor que·ls altres axí en batalles de camp clos com en guerres guerrejades. E per quant aquest és ara en la millor edat del món per veure e sentir les honors grandíssimes que·ls cavallers aconsegueixen en semblants fets exercint virtuosos actes, per què yo vull portar en ma companyia e tenir-lo en compte e stima de fill, e yo fer-li he tota -[f. b8r]- aquella honor que·m serà possible per amor de son pare e per contemplació vostra. O quina glòria és per a la mare tenir fill jove e dispost que·s sia trobat e·s trobe en semblants batalles dignes de gloriosa fama! E per ço és de necessitat que vingua ell ab mi, e yo demà fer l'é cavaller, per ço que ell pugua emitar als virtuosos actes de son pare, Guillem de Varoych; e si ara hi va, tots los bons cavallers lo tindran per millor. E yo, qui tant he amat a son pare en vida, tanbé lo dech amar en la mort, car en aquest món jamés portí més voluntat e amor a home ningú com a vostre marit, e ara en loch seu vull amar e honrar a son fill, per ço com a present altre bé no li puch fer. Per què us prech e us consell, virtuosa comtessa, que us ne torneu dins la vostra ciutat e que·m dexeu açí vostre fill.
―Per ma fe ―dix la comtessa―, senyor, vostre consel no·m par bo ni bell per a mi. Vol-me dar entendre, vostra senyoria, que aquesta art de cavalleria és benaventurada? Ans vos dich que és prou desaventurada, dolorosa, trista e de mal servir. Si voleu major speriència que de vostra senyoria? Car ahir éreu sa e alegre e ara vos veig prou trist, coxo e malalt. E trists de aqu(n)ells que y dexen les persones! E açò és lo que·m fa a mi duptar del meu fill, car si yo era certa que no morís en les batalles o no fos nafrat, bé seria contenta anàs ab la senyoria vostra mas, qui és aquell qui m'asegura los duptes de les batalles? Que la mia ànima tremola d'estrema dolor, car lo seu ànimo és alt e generós, que volrà emitar los virtuosos actes de son pare. Senyor, yo sé que són molt grans los perills de les batalles, e per ço la mia ànima repòs no pot haver: lo millor consell per a mi és que la altesa vostra me done mon fill e vosaltres feu la batalla.
Lo rey, ab gran afabilitat, dix:
―Totes coses stan bé en bocha de dona. Senyora comtessa, no vullau en va despendre vostres paraules; anau ab la pau de nostre Senyor e tornau-vos-ne dins la vostra ciutat, que res no acabaríeu.
Los parents de la comtessa e de son fill la preguaren se'n tornàs e dexàs allí son fill, puix lo rey ne prenia càrrech. Com ella véu que més no s'i podia fer, dix plorant.
―O cosa desrahonable, si dir-se pot, que la gravitat de les mies dolors a totes les altres avançen! O doloroses làgrimes qui la destructió, misèria mia, representen: transportau los hoynts entristits en la presèntia de la mia gran pèrdua, no consentissen sinó ab gemechs, tristors e sospirs e sanglots ésser hoydes! Aquestes són dolors de mare qui no té sinó un fill, e aquell per força li és levat, offerint-lo a la cruel, spantable e dolo -[f. b8v]- rosa mort ab senyals de molta amistat e amor. O mare, semblant a ovella fecunda, qui has parit lo fill per a ésser mort e trocejat en la cruel batalla! Mas, què m'aprofita dolre sobre cas inrremeyable, puix lo rey no pot haver pietat de mi ni de mon fill?
Lo rey, mogut de compassió de les adolorides paraules e lementacions de la comtessa, corrent dels seus hulls spesses làgrimes, apartà's un poch e dix als parents de la comtessa que la portassen a la ciutat. Dos cavallers qui parents eren de la mare e del fill levaren la adolorida comtessa de terra e·n braços la portaren fins al portal de la ciutat, aconortant-la en la millor manera que podien.
―Bé us pensau vosaltres ―dix la comtessa― aconortar la mia grandíssima dolor, car com més paraules me dieu de consolació, més me turmentau e major pena sent la mia atribulada ànima. E per aquest sol fill que a mi resta yo só dita mare e, si aquest mor en la batalla, què serà de mi, trista desaventurada, que hauré perdut marit e fill e tot quant bé tenia en aquest miserable món? E no fóra millor yo fos morta, ans que veure tanta dolor davant los meus hulls, e agués agut vida lo meu marit e son fill? Què·m valen a mi los béns ni les riqueses, puix só destituhida de tot goig, plaer e consolació e tot mon fet no és sinó abundar en làgrimes doloroses e viure en contínues lementacions? Almenys me fes Déu gràtia que pogués atényer a la vert delitosa riba del gran riu, oblidant los meus passats e esdevenidors mals, passàs eterna e reposada vida.
Acabant la comtessa semblants paraules, lo fill féu principi a tal parlar:
―Senyora, yo us supplich que sia de vosta mercé que no ploreu ni vullau fatigar la vostra virtuosa persona per mi, e yo us bese les mans de la molta e strema amor que en la senyoria vostra tinch coneguda. Mas deveu pensar que só ja en tal edat que dech exir dejús les ales de ma mare e só per portar armes e entrar en batalles per mostrar de qui só fill ni qui és stat mon pare, car si serà plasent a la divina Magestat, Ell me guardarà de mal e·m lexarà fer tals actes que seran plasents a Ell e l'ànima de mon pare ne serà aconsolada allà hon és e la mercè vostra se n'alegrarà.
Com la comtessa li hohí dir tals paraules, girà's devers sos parents, que la portaven, e dix-los:
―Ara deixau-vos morir per fill nengú! Yo pensava que la voluntat del meu fill fos conforme ab la mia, apartant-se de vosaltres, e s'amagaria per los racons per fugir als perills de les batalles, perquè és de poca edat, e yo veig que ell fa tot lo contrari. Bé és veritat l'exemple vulgar qui diu: per natura caça ca.
Com foren al portal de la ciutat, los cavallers prengueren comiat per tornar al camp. Lo fill donà dels genolls en la dura terra e besà los peus e les mans e la bocha a la mare, e suplicà-la que li volgués donar la sua benedictió. E la comtessa lo senyà e dix-li:
―Mon fill, nostre senyor Déu te vulla tenir -f. c1r- en la sua protectió e custòdia e·t guarde de tot mal.
E besà'l moltes voltes al departir, e dix la comtessa:
―Tan trist comiat és aquest per a mi, que altra cosa no·m fallia per aumentar la mia misèria.
Com lo fill fonch partit, la comtessa se n'entrà dins la ciutat fent molt grans lementacions, e moltes honrades dones de la ciutat la acompanyaven aconortant-la en la millor manera que podien.
Dos cavallers se'n tornaren al camp ab lo fill de la comtessa e feren relació al rey de tot lo que la comtessa havia dit ne lo fill, e lo rey se alegrà molt de la bona discreció del fill.
E aquella nit lo rey féu molt bé guardar lo camp, que no consentí que negú se desarmàs. E al matí, com lo sol fon eixit, féu regonéxer entorn del seu camp si y havia gent alguna. Aprés féu tocar les trompetes e féu mudar lo camp envers los moros quasi mige legua de allí hon ells staven, atendàs en un gran pla que y havia e, parades totes les tendes, féu refrescar tota la gent. Açò era ja passat lo migdia.
Los moros, que saberen que los cristians eren exits fora de la ciutat, stigueren molt admirats quina era stada la causa, car poch temps era passat que no tenien atreviment de exir sol un pas defora la ciutat, e que ara los venien a cerquar. Digueren alguns capitans que açò havia fet la grandíssima crueltat del lur rey Calé ben Calé, qui sobre fe havia fet morir a cruel mort los embaxadors cristians, e ells havien provehit de haver gent d'Espanya o de França.
―E per açò nos van cerquant, e podeu ésser certs que tants com ne pendran de nosaltres, tots seran tallats a peçes menudes.
Parlà hu de aquells embaxadors qui havia portada una letra de la concòrdia de la batalla, e dix:
―Ells nos feren molta de honor e com fom dins la ciutat vem infinida gent per les torres e per les plaçes, finestres e terrats, que era una gran admiració de veure tanta gent armada, qu(n)e, per Mafomet, yo arbitrava que devien ésser CC mília combatents, e aquest malvat de rey ha fets fer los lurs embaxadors sens que no u merexien.
Hoydes per tots los capitans moros les paraules de aquest embaxador, reberen informació dels altres moros qui eren entrats ab ell dins la ciutat e, vista la veritat, mataren lo rey Calé ben Calé e alçaren altre per rey. Emperò, per tot açò ells se armaren com si aguessen a dar batalla e vengueren a vista dels cristians. Era ja quasi lo sol baix, emperò deliberaren de pujar-se'n alt en un mont que y havia prop.
Lo rey hermità, qui véu açò, dix:
―Per la mia fe, ells mostren tenir temor de nosaltres e per ço se'n són pujats tan alt. Ara digau, senyors e germans -f. c1v- meus, voleu que vençam aquests cruels moros per força d'armes o per aptea de guerres? Car ab la ajuda de nostre senyor Déu e de la sua sacratíssima Mare, yo us daré vençedors.
Tots digueren:
―Senyor, a difícil cosa tenim nosaltres ésser vençedors si ja la misericòrdia de nostre senyor Déu no·ns ajuda e la vostra virtut. Car com ells han vist lo lur rey mort, han ajustada tota la més gent que han pogut e són en nombre molt més que nosaltres, e per ço tots crehem que la pijor part serà la nostra.
―Oh senyors! ―dix lo rey―, yo us deman en gràtia que no sia desmayar. E com! No haveu vist vosaltres en les batalles los pochs vençre als molts e los flachs vençre als forts? Parau bé sment en lo que us diré: en les guerres més val abtesa que fortalesa e, per bé que nosaltres siam pocha gent e ells molta, açí serà lo gran renom e fama que reportarem per tot lo món e, tots los que aprés de nosaltres vendran, nos al·legaran en exemple de perpetual glòria. E yo, qui fas hermitana vida, tots quants en aquesta batalla ab mi pendran mort, yo·ls absolch a pena e a culpa, e cascú deu sforçar lo seu ànimo en semblants actes e no tembre los perills de la mort, car més val morir com a cristians que no ésser catius en poder de infels. Donchs, cascú deu fer sforç per bé a fer, e donem la batalla e siam vençedors comsevulla que sia, car no serà príncep en lo món qui incriminar nos pugua de infidelitat ne de poch ànimo, que no hajam fet tot lo possible en defendre'ns de aquests infels enemichs nostres, qui·ns volien levar la nostra pròpria terra e les mullers, fills e filles jutgar a perpetual captivitat.
Acabant lo rey hermità paraules de tant ànimo, lo qui solia ésser rey, ab ànimo viril, féu principi a tal parlar:
―La tua real e elegant senyoria, afabilíssim pare, me asegura que los teus virtuosos actes són tals, que clarament manifesten tu qui est. No resta sinó que tu alses la tua poderosa mà ab tallant spasa ―puix és la nostra sperança e refugi― e ab la tua victoriosa mà anem contra los infels. E mana a nosaltres que façam actes que sien de gloriosa recordació, car tots som prests hobeyr-te e servar los manaments teus. E no és lícit ja a nosaltres tenir pus consell, sinó que ab armes cruels e venjadores de tanta inhumanitat, ab gran alegria firam contra nostres enemichs, car més val al cavallers bona mort que mala e penosa vida.
Plagueren al rey hermità les animoses paraules de l'altre rey qui solia ésser, e dix en tal forma.
―De inestimable alegria me alegre yo, mon natural senyor, com vos veig ab tan sforçat ànimo de valerós cavaller, -f. c2r- e per ço no vull fer més rahons sinó que, puix lo poder per nostre senyor Déu és a mi dat e aprés per la excel·lència vostra, faça cascú axí com yo faré, car ab lo divinal adjutori yo us daré venjança de vostres enemichs.
E pres un cabàs en la una mà e una exada en l'altra, e mès-se primer de tots. E com los grans senyors veren fer tal cosa al rey, cascú féu axí com ell feya. E ja lo virtuós rey, de continent que isqué de la ciutat, provehí de totes les coses qui eren necessàries per a la guerra. E entorn del seu palench féu un gran vall bé una lança d'armes en alt e duia fins a una gran ribera d'aygua que y havia, e lexaren enmig un gran portell que bé CL hòmens podien passar al colp. A l'altra part cavaren e feren altre gran vall que tenia fins al cap de una gran penya que y havia.
Dix lo rey:
―Puix açò és fet, de ací fins al dia no y ha sinó dues hores, anau vós cuytadament, duch de Clocestre, e vós, comte de Salasberi, a la comtessa, que per amor mia e per amor de vosaltres me vulla trametre dues grans botes que té d'en Guillem de Varoych, alt en la cambra de les armes, que són plenes de lavor de spinachs, los quals són tots de coure.
E ells prestament hi anaren e, ab prechs e manaments que li feren de part del rey, los hagueren de la comtessa, si bé stava malcontenta del rey perquè no li havia volgut donar son fill; emperò, conexent la gran necessitat qui la'n constrenyia, fon contenta, per bé que no·s pogué star que no digués:
―Val-me Déu! E què és açò de aquest rey de ventura que tant sap en la mia casa? Que no tinch res que de armes sia ho de guerra que tot no u sàpia. Yo no sé si sap de adevinar ho sia nigromàntich.
Los barons feren carreguar en carros les botes de la lavor dels spinachs e portaren-les al camp. Com foren davant lo rey, digueren-li tot lo que la comtessa havia dit, e lo virtuós rey se pres a riure e ab cara afable los féu molta festa. Aprés féu portar la lavor dels spinachs en lo portell e lansaren-los per terra a fi que, com los moros passassen, los se ficassen per los peus. E axí fonch fet. E més, féu fer molts clots fondos a manera de pous, que com exissen de un mal, que donassen en l'altre; e tota la nit los cristians altra cosa no feren.
Com clarejar començà l'alba, los moros feyen grans alegries sonant tabals, trompetes e anafils, e ab multiplicades veus cridaven batalla. E ab aquella alegria, del mont baxaren venint contra la gent cristiana.
Lo hermità rey manà que tota la gent sua stigués en terra gitada, fent demostració que dormien. Com foren quasi a tret de bombarda, se levaren tots, mostrant ésser mal destres en la guerra, e començaren hordenar ses batalles. Com los moros foren dins lo portell, dix lo rey:
―Senyors, en gràtia vos deman que no sia d'esmaiar: voltem la squena fengint que fogim.
E los moros, qui fugir los veyen, cuytaren lo més que pogueren. Com foren dins lo dit portell, que per altra part passar no podien, ficaven-se aquells grans de -f. c2v- coure per les soles dels peus. Com lo virtuós rey hermità véu los moros dins lo portell, féu un poch detenir la gent sua, axí com aquell qui era en la guerra e en les armes destre, e véu aturar los moros per les nafres de la lavor dels spinachs e altres que cahien en los pous, qui eren cuberts de rama e desús terra. Lavors, lo rey, ab alta veu, se pres a cridar.
―O cavallers dignes de honor, dexau la vista de la ciutat e girau la cara als enemichs de la cristiana fe e nostres! Firam ab gran ànimo que la jornada és nostra! Donem-los cruel batalla e no prenguam nengú a mercé!
Lo rey fon lo primer feridor; aprés, tots los altres. Los moros, qui veren tan bravament ferir los cristians e tots los demés, no·s podien moure per les grans nafres que tenien, los fon forçat de morir e fon feta molt gran destructió d'ells. Los qui venien detràs, com veren que los cristians havien feta tan gran destroça dels moros, sens fer resistència alguna fugiren devers lo castell d'allí hon eren partits e feren-se allí forts.
Lo rey perseguí l'encalç, matant e degollant tants com aconseguir-ne podien. Lo rey, fatiguat per les nafres que tenia, aturà's un poch; e prengueren un moro molt gran e de desmesurada figura, e lo rey, aprés que agué fet cavaller lo fill de la comtessa, volgué que matàs aquell moro. E lo fadrí, ab gran ànimo, li donà tants colps ab l'espasa fins que l'agué mort. Com lo rey véu mort lo moro, pres al petit infant per los cabells e lançà'l damunt lo moro e freguà'l fort, que los hulls e la cara, tot stava ple de sanch, e les mans li féu posar dins les nafres, e axí lo enconà en la sanch de aquell moro. Aprés isqué molt valent cavaller e virtuós de sa persona: tant valgué en son temps, que en una gran part del món no s'i trobà cavaller que tant valgués.
Com lo bon rey véu la batalla vençuda, anà seguint los moros e, tants com ne aconseguien, tots los feyen morir. Aquesta fon la més gran desconfita e mortaldat de gents que en aquell temps fos feta, que en spay de X dies moriren XCVII mília moros. E lo rey per les nafres que tenia no podia molt anar; aportaren-li un cavall perquè cavalcàs.
―Verament ―dix lo rey―, no faré. Tots los altres van a peu; que yo anàs a cavall, cosa seria molt desigual.
Anaren a poch pas fins que foren al castell hon los moros se eren fets forts, e aquí pararen lo camp e reposaren aquella nit ab alegria inestimable. E al matí, en l'alba clara, lo rey féu tocar les trompetes e armà's tota la gent. Lo rey se vestí la sobrevesta real e mès-se lo primer de tots, e donaren un gran combat al castell, a hon foren ben servits de ballestes e lançes e de canteres que d'alt del castell tiraven; e tant -f. c3r- se sforçà lo rey que passà tot sol, que no era negú que ajudar-li pogués.
E lo petit infant, fill de la comtessa, dix ab grans crits:
―Cuytau, cavallers de honor! Cuytem per ajudar al nostre rey e senyor, qui s'és posat en gran perill!
E pres una pavesina petita que un patge li portava e mès-se dins lo vall per passar lla hon lo rey era. Los altres, qui veren lo petit infant que passava, tots se lexaren anar al colp per passar a l'altra part, hon foren molts cavallers morts e nafrats; emperò l'infant, ab la ajuda de nostre Senyor, no pres mal negú. Com tots foren passats, agueren foch e molta lenya e posaren foch a la porta del castell, e de allí posà's en la primera cuberta. L'infant se pres a cridar tan alt com pogué e dix:
―O dones angleses, exiu defora e tornau en vostra primera libertat, car vengut és lo dia de la vostra redempció!
CCCVIIII dones staven dins lo castell. Com sentiren aquella veu, totes cuytaren a la porta falsa del castell, car a la altra gran foch s'i tenia. E totes les dones foren rebudes per los cristians, en les quals hi havia moltes dones d'onor.
Com los moros veren lo gran foch e que tot lo castell se cremava, volien-se dar a presó, e jamés lo valerós rey ho volgué consentir, sinó que tots morissen a foch e a flama. E los qui exien defora del castell prestament eren morts o ab lançes los feyen tornar dins. Axí foren morts e cremats aquell dia XXII mília moros.
Partí lo rey hermità del castell ab tota la gent e anaren per tot lo regne en aquelles parts que los moros pres havien. No trobaren moro nengú que a merçé ells volguessen pendre. E anaren fins al port d'Antona, hon trobaren allí totes les fustes e navilis ab què eren venguts, e tots los moros que trobaren en les fustes lançaren al mar e cremaren totes les fustes ab què eren venguts. Aprés lo rey hordenà e féu ley general que qualsevolgués moro qui entràs dins la illa de Anglaterra, per quins afers se volgués, que morís sens neguna merçé.
Com agueren recobrat tot lo regne, lo vot fon complit del rey, e ab tota la gent se n'entrà dins la ciutat de Varoych. La comtessa, com sabé que lo rey venia, ixqué a rebre'l ab totes les dones e donzelles de la ciutat, car hòmens no n'i havia restats sinó los que eren malalts o nafrats. Com la comtessa fon prop del rey, donà dels genolls en la dura terra, e totes les altres dones, cridant ab altes veus:
―Bé sia venguda la senyoria del rey vençedor!
E lo virtuós senyor, ab cara afable, les abraçà a totes de una en una, e pres la comtessa per la mà e anaren axí parlant fins que foren dins la ciutat, e la comtessa fent-li infinides gràcies de la molta honor que feta havia a son fill, e aprés les féu a tots los altres grans senyors.
-f. c3v-
Avent reposat per alguns dies lo virtuós rey hermità, puix havia donada fi a la guerra e posat tot lo regne en tranquil·le pau e segur stament, un dia, stant en la sua cambra, deliberà manifestar-se a la comtessa, muller sua, e a totes les altres gents perquè pus prest pogués restituhir la senyoria al primer rey e tornàs a fer la acostumada penitència. Cridà un seu cambrer e donà-li lo mig anell que havia partit ab la comtessa com d'ella pres comiat volent anar a la Casa Sancta de Hierusalem, e dix-li:
―Amich, ves a la comtessa e dóna-li aqueix anell, e digues-li semblants paraules.
Lo cambrer anà prestament a la comtessa, agenollà's davant ella e dix-li:
―Senyora, aquest anell vos tramet aquell qui de amor infinida vos ha amada he us ama.
La comtessa pres l'anell e alterà's tota com lo véu, e fon posada en fort pensament. Entrà-sse'n en la sua cambra molt prestament e, ans que obrís la caxa, agenollà's davant un oratori que tenia en lo petit retret, hon era la Mare de Déu, senyora nostra, e féu principi a tal oració:
―O humil Mare de Déu senyora misericordiosa ab initio et ante secula creada in mente divina! Vós sola fos digna de portar en lo vostre verge ventre nou mesos lo Rey de glòria! Feu-me, Senyora, complida gràcia, qui sou complida de totes les gràcies. E per aquella consolació que la vostra sacratíssima ànima agué per la salutació de l'àngel, me vullau aconsolar lo cors e l'ànima, e que us plàcia, Senyora gloriosa, fer que lo vostre preciós Fill me faça gràcia que aquest anell sia del meu virtuós marit, car yo us promet de servir-vos un any complit en la vostra [casa] devota del Puig de França e donar-hi C marchs d'argent.
E levà's de la oració e obrí una caxa hon ella tenia l'altra part de l'anell, ajustà'ls la hu ab l'altre e véu que totes les armes se mostraven en l'anell e que tot era hu. Conegué que era del comte son marit, e dix ab molta turbació:
―Diguau-me, gentilom, hon és mon senyor lo comte de Varoych? ―e lo cambrer entés que u deya per son fill―. Digau-me, per vostra bondat, si és stat pres ne cativat per los moros, ne que és estat d'ell que no·s sia trobat en les forts batalles ab lo rey e ab los altres cavallers, car yo crech verdaderament que si ell fos stat en libertat sua, que no y aguera fallit. O mísera de mi! E feu-me certa hon és, que cuytadament hi vull anar.
E volgué exir fora de la cambra, e anava tan torbada e fora de son natural sentiment, que no trobava la porta per hon pogués exir. E açò causava la inestimable alegria que tenia de la venguda de son marit. E tanta fon la turbació, que perdé los sentiments e caygué en terra smortida. Com les sues donzelles la veren en tal punt star, ab grans crits lançaren doloroses làgrimes e feren tristes lementacions. Com lo cambrer véu star en tal punt a la comtessa, molt spantat se'n tornà al rey ab la cara molt alterada. Lo rey li dix:
―Amich, com véns tal? Quines noves me portes -f. c4r- de llà hon t'è tramés?
Lo cambrer donà dels genolls en terra e dix:
―Senyor, per una gran ciutat yo no volguera que vostra senyoria m'i agués tramés. Yo no sé l'anell quina mala virtut té ni si és stat fet per art de nigromància, que l'aja agut vostra senyoria dels moros, car de continent que la comtessa lo s'à mès al dit, és cayguda morta en terra. Açò·m par cosa de gran admiració, la mala proprietat que té.
―O Santa Maria val! ―dix lo rey―. E serà veritat que la virtuosa comtessa sia morta per causa mia?
Lo rey se levà de la cadira e prestament anà a la sua cambra, e trobà-la ―més morta que viva― ab tots los metges qui treballaven en la salut sua. E lo rey, admirat de semblant cosa, preguà als metges que en tot cas del món li donassen socors e no s'i plangués res, que la comtessa cobràs la perduda sanitat. E lo virtuós rey de aquí jamés se volgué partir fins que fon tornada en son bon recort.
E com la comtessa agué cobrada la natural conexença e véu lo marit e rey, levà's corrent e agenollà's davant ell per voler-li besar los peus e les mans, mas lo benigne senyor no u volgué consentir, sinó que la pres del braç, levà-la de terra e abraçà e besà-la moltes. E en aqu(n)ella hora donà's a conéxer a tots los senyors del regne e a tot lo poble.
La fama anà per tot lo castell e per tota la ciutat com lo rey hermità era lo comte Guillem de Varoych, e tots los senyors grans e pochs, dones e donzelles de la ciutat, vengueren a la cambra de la comtessa per festejar lo rey e a la novella reyna.
Com lo fill sabé que lo rey era son pare, cuytadament anà a la cambra, agenollà's als seus peus e besà'ls-hi moltes voltes ab les mans ensemps. E tots aquells barons prengueren lo rey e la novella reyna e tots ensemps anaren a la major sglésia, e aquí feren lahors e gràcies infinides a la divina Bondat com, per mans de un tan valentíssim cavaller, Anglaterra era stada liberada de poder de infels. Aprés tornaren al castell ab moltes trompetes e tamborinos, ab gran triümpho e alegria. Com foren en la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien. E lo rey e tots los altres lo y atorguaren e foren contents.
La comtessa se partí del rey, e pres totes les dones e donzelles de sa casa e prestament se despullaren e, ben aromanguades, emparamentaren una gran sala de molt bells draps de ras, tots obrats d'or, de seda e de fil d'argent de molt gran stima. Les altres dones, les unes al rebost, les altres a la cuyna, en tant que aquesta virtuosa senyora dins poch spay féu molt noblement adobar de sopar.
Com tot fon prest, tramés a dir al rey que, tota hora que li fos plasent, que sa senyoria vingués a menjar ab tots los altres. Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala e, com la véu axí en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt riqua vexella d'or e d'argent, dix:
―Sí Déu me -f. c4v- salve la persona: bé par que la comtessa ha tengut les mans en tot, com ella sia la més diligent dona del món.
Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l'altre rey qui solia ésser. Aprés féu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità. Aprés seyen los altres duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren col·locats los marquesos, comtes, nobles e cavallers. Tots foren molt ben servits de diverses viandes segons tals senyors eren merexedors. E tant com en la ciutat aturaren, contínuament menjaren a despesa sua, e cascun dia s'i feyen molt grans festes.
Passats que foren IX dies vengueren CCCC carros carreguats d'or e d'argent, de yojes e de coses de gran stima, les quals havian trobat en poder dels moros. Manà lo rey que aquestes yojes, l'or e l'argent, fos posat en poder de quatre senyors, e fon acomanat al duch de Clocestre, al duch de Betafort, al comte de Salasberi e al comte d'Estafort. Fet açò, lo rey manà per al següent dia consell general. Com tots foren ajustats, lo rey hermità isqué de una cambra e entrà en lo consell molt ben abillat ab roba de brocat rocegant, ab lo mantell de carmesí forrat de herminis, ab la corona al cap e lo çeptre en la mà, e assegut en lo consell, en presència de tots, féu principi a paraules de semblant stil.
―La segura glòria que tenim de ésser stats victoriosos nos deu molt alegrar e de aquella devem retribuyr infinides gràties a nostre senyor Déu ―com totes les gràties devallen de la sua inmensa bondat e misericòrdia―, car ab lo seu adjutori avem vençudes totes les batalles e morts tots los nostres enemichs e de la cristiana fe, e ab spases nues som stats vençedors e havem venjades les nefandíssimes injúries e dans que·ns havien fets e és venguda tota la lur desferra en nostre poder. Per què yo vull e man que tota aquella sia repartida entre vosaltres. E tots aquells qui són stats nafrats en lo recobrament de castell, vila o ciutat, agen dues parts. E tots aquells qui seran afollats de qualsevulla de sos membres ―que armes no poran portar―, aquests tals agen III parts. Los qui no hauran pres mal negú, hajan una part e la honor, qui més val. E vós, mon rey e senyor, bé deu ésser contenta la altesa vostra de la gràtia que l'omnipotent Déu vos ha feta, que ab ajuda de vostres vassalls hajau cobrada tota la illa de Anglaterra e reduyda en lo primer stament. Per què yo ara, en presència de tots aquests magnànims senyors, vos restituesch tot lo regne e la senyoria de aquell, la corona, lo ceptre e les reals robes, e suplich a la vostra real magestat que les vullau acceptar de un vostre servidor e vassall.
-[f. c5r]-E de continent les se despullà e tornà's a vestir l'àbit. Lo rey e tots los barons lo y tingueren a molta virtut e gentilesa, e feren-li infinides gràties de la sua grandíssima cortesia. Lo rey se vestí les robes reals, posà's la corona al cap e lo ceptre en la mà, e preguà molt a l'hermità que li fes tanta gràcia que volgués aturar en la sua cort, que ell li daria lo principat de Gales e que poria tant manar en la sua cort e en lo regne com la sua pròpria persona. E tots los del consell preguaren-lo'n molt. E ell s'escusà dient que no lexaria lo servir de Déu per les vanitats de aquest món. Ací·s pot contemplar quanta era la virtut e singularitat de aquest cavaller, que podia restar rey ―e son fill aprés d'ell― e jamés ho volgué fer, si bé sos parents e sa muller lo n'havien molt preguat.
Com lo rey véu que no volia restar en la sua cort, deliberà fes alguna gràcia al fill per amor e sguart al pare, e donà-li la major part del regne de Cornualla e que·s pogués coronar de corona de açer e no de altra cosa, e que s'agués a coronar lo dia dels tres Reys d'Orient e lo dia de Sincogesma. E tots quants exiren d'ell servaren aquest horde e huy en dia se coronen de corona d'açer.
Com lo comte hermità sabé la gràcia que lo rey havia feta a son fill, anà davant ell, agenollà's als seus peus e besà-li la mà ―si bé lo rey no la y volia dar―, e féu-li infinides gràties del donatiu que havia fet a son fill. E pres comiat del rey e de tots los de la cort, los quals lexà molt adolorits de la sua partida per ço com tots l'amaven de mayor amor que a l'altre rey. E a tot lo poble desplagué molt com havia renunciada la senyoria.
Com l'ermità fon partit del rey, se n'anà fora de la ciutat en una sua vila que distava una legua de la ciutat, e aquí aturà per alguns dies. Lo rey, ab tot lo consell, hordenaren que li fossen tramesos XXX carros carreguats de les millors joyes que havien preses dels moros. Com l'ermità véu los carros, dix als qui·ls portaven:
―Tornau-los a mon senyor lo rey e digau-li que yo no vull sinó la honor, que lo profit sia d'ell e de tots los altres.
E tornaren-se'n prestament a la ciutat. Com lo rey e los altres senyors saberen que no havia volgut res pendre, tots digueren que aquest era lo més magnànim e virtuós cavaller que jamés fos stat en lo món, e que de aquesta con[q]uesta no se n'havia portat altra cosa sinó honor, perill e nafres.
Com la virtuosa comtessa sabé que son marit se n'era anat, desemparà lo castell e no dix res al rey ne a negú, sinó ab ses dones e donzelles anà hon son marit era. Emperò lo rey e los altres grans senyors, pochs dies eren que no anassen a parlar ab l'ermità per haver consell del stament del regne e de moltes altres coses.
Un dia, stant parlant lo rey ab l'ermità, la comtessa entrà en la cambra e lo rey dix-li:
―Senyora, no prengau enuig del que us diré. Vós sou stada causa que yo haja perdut lo comte, vostre marit, al qual yo de bon grat daria la terça part de mon -[f. c5v]- regne, e que ell aturàs a la contínua en ma companyia.
―Ay trista! ―dix la comtessa―. E com senyor só yo stada causa de haver-lo vostra senyoria per mi perdut?
―Per ço com sé que ell vos ama sobre totes les coses del món ―dix lo rey―. E si vós l'aguésseu molt preguat, ell fóra vengut ab mi.
―Per la mia fe, senyor ―dix la comtessa―, yo tinch molt major dupte que no és aquex, que no perda a vostra senyoria e a ell, que no·s pose en algun monestir.
Axí passaren entre ells moltes rahons. Lo rey, com li paregué hora, se'n tornà a la ciutat, e dins tres dies lo rey ab tota sa gent fon prest per partir.
Lo comte hermità dix a son fill que se n'anàs ab lo rey e que·l servís de tot son poder. E que si debats o qüestions venien en lo regne, en negun cas del món no vengués contra son rey e senyor.
―Per molts mals e dans que·t fes. E dich-te verdaderament que la mayor infàmia que·l cavaller pot haver en aquest món s'i és com ve contra son senyor natural. Posat cas que el rey te levàs tots los béns que tens ne pories haver, no vulles venir contra la magestat sua, car axí com los leva, los pot tornar. Ages aquesta doctrina de mi. Per moltes injúries que·l rey te faça, axí dar-te de mà o de bastó o spasa o qualsevulla altra cosa, que vergonya no·t pot fer: bé·t poria fer dan en ta persona, mas no vergonya, per ço com és ton rey e senyor natural. Yo viu, stant en la cort de l'emperador, un duch vassall e sots la senyoria de l'imperi. Un dia de Nadal, exint l'emperador de missa ab infinida gent de duchs, comtes e marquesos e molt nobla cavalleria, l'emperador anava un poc enujat de un bisbe ―qui la missa dita havia― e dix algunes paraules d'ell. E lo duch, per quant era parent e amich del bisbe, volgué satisfer en les paraules que l'emperador dites havia. L'emperador en aquell cas no tingué prou paciència: alçà la mà e donà-li un gran bufet. Dix lo duch: "Senyor, açò e molt més pot fer la magestat vostra. Per ço com só vostre súbdit hi hauré paciència. E si negun altre rey o emperador en lo menor cabell del meu cap contra ma voluntat me tocàs, yo·l ne fera penedir." E per ço, mon fill, te prech tan carament com puch ni sé contra ton rey no vulles venir.
E axí lo y promés lo fill, de complir tot lo que li manava. Lo comte hermità féu molt bé abillar a son fill e a tots los qui ab ell anaven de joyes e robes e bones cavalcadures de cavalls, aquanehes, e pres son comiat axí del pare com de la mare, e no partí de allí fins que sabé que lo rey volia partir.
Com lo rey fon al portal de la ciutat demanà lo fill del comte hermità, e jamés se volgué partir del portal fins que fon vengut, e allí a la porta lo féu conestable major de tota Anglaterra.
Lo rey partí e féu la via de la ciutat de Londres. Com la comtessa sabé que lo rey era partit, preguà al comte que tornassen a la ciutat, e lo comte fon content e aquí stigueren per spay de V mesos. En la fi de aquells, lo comte preguà molt a la -[f. c6r]- comtessa que no se n'enujàs, que a ell era forçat que havia de complir lo vot que tenia fet de servir Déu en vida hermitana. Dix la comtessa:
―Senyor, lo meu sperit dies ha estat alterat havent sentiment de la mia dolor, car no ignorava la mia adolorida ànima que pijor havia de ésser la recruada que no la malaltia. Almenys, vostra merçé faça'm gràcia que vaja ab vós perquè pugua servir la vostra virtuosa persona, e farem una hermita ab dos apartaments, ab una sglésia que haurà enmig. E no vull que ab mi stiguen sinó dos dones ansianes e un prevere que·ns digua missa.
Tantes rahons dix la comtessa, que al comte fon forçat de hobeyr los seus prechs. Com la comtessa véu que de tot se havia de fer, no volgué que en aquella hermita aturassen hon solia star, mas eligí un altre loch ―lo qual era molt delitós― de gran spesura d'arbres, hon havia una molt bella lúcida font que sobre les verts florides erbes ab suau remor corria e enmig de aquella delitosa praderia havia un pi de singular bellea. E cascun dia en aquella lúcida font venien a beure totes les bèsties salvatges de tota aquella silva, que era un gran delit de veure-les.
Com l'ermita fon acabada de fer e fon fornida de totes les coses necessàries a la humana vida, lo comte e la comtessa havia donat horde en lo regiment de la ciutat e de tot lo comdat, e agueren col·locades les dones e donzelles de lur casa e volien partir per anar a l'hermitatge, aribà lo comte de Notarbalam, qui venia embaxador per lo rey al comte e a la comtessa ab letra de crehença. L'embaxador preguà molt al comte e a la comtessa de part del rey que li volguessen fer tanta gràtia que los dos volguessen anar a la ciutat de Londres, per ço com ell havia contractat matrimoni ab la filla del rey de França. Almenys, si ell no podia anar, que la comtessa no li fallís, perquè era de gran necessitat perquè ella rebés la reyna e li mostràs la pràtiqua e costum de Anglaterra. E perquè era dona de gran linatge e de gran discreció, lo rey li volia fer aquesta honor per lo seu molt meréxer. Lo comte hermità respòs en semblant forma:
―Embaxador, direu a la magestat del senyor rey que yo fóra molt content que pogués servir la excel·lència sua, emperò no puch lexar lo vot que tinch fet de servir a Déu. De la comtessa, yo só molt content que ella satisfaça per la sua honor e la mia.
La virtuosa comtessa stimara més restar per servir son marit que no veure les festes, mas com véu la voluntat del comte, son marit, e la justa rahó que en tal necessitat no devia fallir al rey, dix que era contenta. Lo comte hermità pres comiat de tots ―ab infinides làgrimes fon fet lur departiment― e anà-sse'n al seu hermitatge, hon stigué ab gran repòs per lonch temps. E cascun dia, aprés que havia dites ses hores, venia-se'n davall aquell bell arbre per veure les bèsties qui venien a beure a la lúcida font.
-[f. c6v]-
Aflaquint de jorn en jorn e dexant-se anar los ànimos ociosos dels cavallers anglesos, molts dies eren passats en pau, tranquilitat, e repòs folgat havien. Lo virtuós rey de Anglaterra, perquè a total oci e languiment no·s sotsmetessen, deliberà, puix havia contractat matrimoni, de fer cridar cort general a fi que s'i fes gran exercici d'armes. La fama fon divulgada per tots los regnes de cristians de la grandíssima festa que lo famós rey preparava.
Seguí's que un gentilhom de linatge antich e natural de Bretanya, anant en companyia de molts altres gentilshòmens qui a la gran festa anaven, aturà's més darrer de tots e adormí's sobre·l rocí, fatigat del treball del gran camí que fet havia. Son cavall lexà lo camí e pres per una senda qui dreçava a la delitosa font hon l'ermità stava, qui en aquell cas se delitava legir un libre qui és nomenat Arbre de Batalles e feya contínuament gràties, com aquell libre legia, a nostre senyor Déu, de les singulars gràties que en aquest món havia aconseguides servint l'orde de cavalleria.
Estant axí, véu venir per aquell pla un home a cavall, e conegué que venia dormint; lexà's de legir e no·l volgué despertar. Com lo rocí fon davant la font e véu l'aygua, acostà-s'i per voler beure e, perquè tenia la falça regna en l'arçó de la çella no podia. E tant baschà, que fon forçat al gentilom que·s despertàs. E obrint los hulls, se véu davant un hermità ab molt gran barba tota blancha e quasi les vestidures rompudes, e mostrava's flach e descolorit. E açò causava la molta penitència que feya contínuament, e, per les moltes làgremes que·ls seus hulls destil·laven, li eren los hulls molt apoquits. Lo conspecte seu era de home admirable e de gran sanctedat.
Lo gentilom se admirà de tal visió, emperò, per lo bon sentit que tenia, conegué que devia ésser algun home de sancta vida qui s'era allí retret per fer penitència e salvar la sua ànima e, com a home desembolt, prestament descavalcà e féu-li gran reverència. L'ermità lo rebé ab cara afable e asegueren-se en la vert e delitosa praderia. L'ermità féu principi a tal parlar:
―Gentilom, prech-vos per vostra cortesia e gentilesa que·m vullau dir lo vostre nom e com sou en aquest desert vengut ni per quins negocis.
No tardà gran spay que lo gentilom respòs ab tal rahonament.
―Pare reverent, puix a la sanctedat vostra plau tant saber mon nom, yo só molt content -[f. c7r]- dir-lo-us. A mi dien Tirant lo Blanch per ço com mon pare fon senyor de la marcha de Tirània ―la qual per la mar confronta ab Anglaterra― e ma mare fon filla del duch de Bretanya, e ha nom Blancha; e per ço volgueren que yo fos nomenat Tirant lo Blanch. Fama és per tots los regnes de cristians com lo sereníssim rey de Anglaterra ha manada celebrar cort general en la ciutat de Londres e ha contractat matrimoni ab la filla del rey de França, qui és la més bellíssima donzella que sia en tota la cristiandat e té moltes singularitats que les altres no tenen. Entre les altres, ne puch recitar una: trobant-me yo en la cort del rey de França, lo dia de sant Miquel passat, en la ciutat de París perquè aquell dia era stat fermat lo matrimoni, lo rey feya gran festa, e lo rey e la reyna e l'infanta menjaven en una taula los tres. E verdaderament vos puch dir, senyor, que com la infanta bevia vi vermell, que la sua blancor és tan strema que per la gola li vehia passar lo vi. E tots quants hi eren n'estaven admirats. Aprés se diu que lo rey se vol fer cavaller e aprés farà a tots los altres cavallers qui volran rebre l'orde de la cavalleria. E yo he demanat a reys d'armes e ha arauts per què lo rey no s'era fet cavaller en lo temps de la guerra que tenia ab los moros. Han-me respost que per ço com en totes les batalles que havia agudes ab los moros era stat vençut, fins que vench aquell famós cavaller vençedor de batalles, lo comte Guillem de Varoych, qui prestament destruý tots los moros e li posà tot lo regne en repòs. E més, dien que lo jorn de sanct Johan serà la reyna en la ciutat de Londres e s'i faran de grans festes qui duraran un any e un dia. E per causa d'açò som partits de Bretanya trenta gentilshòmens de nom e d'armes disposts per a rebre l'orde de cavalleria. E venint yo per lo camí, fon sort que per cansament de mon rocí fuy un poch restat atràs per lo gran trebayll que he sostengut de les grans jornades que he fetes, per ço com partí pus tart que negú dels altres. Adormí'm anant pensant e lo meu rocí à lexat lo camí real e à'm portat davant la reverència vostra.
Com l'ermità hoý parlar al gentilom que anava per rebre l'orde de cavalleria, recordant-li l'orde quina cosa és e tot ço que pertany a cavaller, lansà un gran sospir e entrà en gran pensament, essent en recort de la grandíssima honor en què cavalleria l'avia longuament mantengut. Vehent Tirant lo pensament en què l'ermità stava, dix les següents paraules.
―Reverent pare, plàcia a la vostra sanctedat fer-me gràtia que·m digua quin és lo vostre fort pensament.
Dix l'ermità:
―Amable fill, lo meu pensament és de l'orde de cavalleria e de la gran obliguació en què és posat lo cavaller com haja a mante -[f. c7v]- nir l'alt orde de cavalleria.
―Pare reverent ―dix Tirant―, suplich a la merçé vostra que·m diguau si sou cavaller.
―Mon fill ―dix l'ermità―, bé ha L anys que yo rebí l'orde de cavalleria en les parts de Àfricha, en una gran batalla de moros.
―Senyor e pare de cavalleria ―dix Tirant―, sia de vostra merçé dir-me vós, qui tant de temps haveu servit l'orde de cavalleria, com pot hom millor servir aquell orde, com nostre Senyor l'aja posat en tan alt grau e dignitat.
―E com! ―dix l'ermità―. No saps tu qual és la retgla e l'orde de cavalleria? E com pots tu demanar cavalleria fins que sàpies l'orde? Car negun cavaller no pot mantenir l'orde si no·l sap, e tot lo que pertany a l'orde. E negun cavaller si no sap l'orde de cavalleria no és cavaller, car desordenat cavaller és qui fa altre cavaller e no li sap mostrar los costums que pertanyen a cavaller.
Com Tirant véu que l'ermità lo reprenia ab tan justa causa, alegrà's de alegria inestimable, e ab humil veu féu principi a tal parlar.
―O quina glòria és per a mi que la divina Bondat m'aja feta tanta gràtia que m'à fet venir en part que puch ésser instruyt del que tant lo meu ànimo ha desiyat, e per cavaller tan virtuós e de tanta singularitat, amich de Déu, que aprés que ha ben servit son orde s'és retret en lo desert, fugint als mundanals negocis del món per servir a son Creador, donant-li compte del temps que ha despés en aquest món sens fruyts de bones obres! Perquè, senyor, puch dir a la merçé vostra, com yo só stat en la cort de l'emperador, del rey de França, de Castella e d'Aragó, e·m só trobat ab molts cavallers, no hohí jamés parlar tan altament de l'horde de cavalleria. E si la mercé vostra no ho prenia a enuig, vos hauria a molta gràtia que·m diguésseu quina cosa és l'orde de cavalleria, car prou me sent dispost ―e l'ànimo que m'i basta― en complir tot ço que l'orde e la retgla de cavalleria manen seguir e observar.
―Mon fill ―dix l'ermità―, tot l'orde és en aquest libre scrit, lo qual yo lig algunes veguades perquè sia en recort de la gràtia que nostre Senyor m'à feta en aquest món, per ço com honrava e mantenia l'orde de cavalleria de tot mon poder. E axí com cavalleria dóna tot ço que pertany a cavaller, axí cavaller deu donar totes ses forçes a honrar cavalleria.
E l'ermità obrí lo libre e legí davant Tirant un capítol en què recitava com fon trobat l'orde de cavalleria ni per quina causa fon hordenat, segons se segueix.
-[f. c8r]-
―Fallint en lo món caritat, lealtat e veritat, començà mala voluntat, injúria e falcedat, e per ço fon gran error entre lo poble de Déu, e gran confusió. E per ço que Déu sia amat, conegut, honrat, servit e temut en lo món, en lo principi fon poch stimada justícia per defalliment de caritat, per què fon necessària cosa e condecent que justícia fos tornada en sa honor e prosperitat. E per aquesta causa, de tot lo poble foren fets mil·lenars, e de cascun mil·ler fonch elet un home més amable e de més afabilitat, més savi, més leal, més fort e ab més noble ànimo, ab més virtuts e bones costumes que tots los altres. E aprés feren cercar de totes les bèsties qual seria més bella, més corrent e que pogués sostenir major treball, e qual fos més covinent per a la servitut de l'ome, e de totes elegiren lo cavall e donaren-lo a l'ome qui fonch elet de mil hòmens hu. E per ço aquell home agué nom cavaller, com aguessen ajustada la més noble bèstia ab lo més noble home. E seguint l'orde que t'é dit, aprés que fon poblada Roma per Ròmulus, qui fon lo primer rey de Roma ―la qual població fonch feta a V mília e XXXI any aprés de la creació de Adam, e de la població de Roma fins a la Nativitat de Jesucrist passaren DCCLII anys― e perquè fos més nomenada Roma en honor e noblesa, elegí lo dit rey Ròmulus mil hòmens jóvens de aquells que ell conegué que serien millors en armes e armà'ls e féu-los cavallers, e posà'ls en dignitats e donà'ls grans nobleses, e que fossen capitans de les altres gents e fossen defenedors de la ciutat. E foren nomenats milles e açò perquè foren mil, tots fets cavallers en un temps.
[...] e agué compresa la retgla e orde de cavalleria, fonch posat en gran pensament e dix:
―Glòria sia dada a tu, senyor Déu, qui est sobirana bondat, qui m'as fet venir en part tal que haja poguda aconseguir vera notícia de l'horde de cavalleria, lo qual longuament he servit ignorant la sua gran noblesa e la honor e magnificència en què són posats aquells qui lealment la servexen. E ara, ha molt més aumentat en mi lo desig e volentat de ésser cavaller que ans no tenia.
―Amar se deu la tua persona, segons lo meu parer ―dix l'ermità―, per les virtuts que de tu tinch conegudes, e per ço conech tu ésser digne de rebre l'orde de cavalleria. E no penses tu que en aquell temps fossen fets cavallers tots aquells qui u volien ésser, ans hi foren triats hòmens forts e ab molta virtut, hòmens leals e piadosos, perquè fossen scut e defensa de les gents simples, que negú no·ls fes sobres. E per tal cové al cavaller sia més animós e més valent que tot altre, perquè pugua perseguir los mals, no havent dupte dels perills que·ls ne pugua sdevenir. E d'altra part, deu ésser afable e graciós en totes coses, e comunicable a totes gents de qualsevulla condició que sien, perquè gran treball e fatiga és ésser cavaller.
―Donchs, senyor ―dix -[f. c8v]- Tirant― major força e poder deu haver lo cavaller que nengú altre
―No pas ―dix l'ermità―, ans n'i ha tan poderosos com ells, emperò cavaller deu tenir virtuts que a altre home no pertanyen.
―Per ma fe ―dix Tirant―, molt desige saber què és lo que pertany a cavaller e no a altre home.
―Mon fill ―dix l'ermità―, yo vull que sàpies que, axí apartat com stich, cascun dia reduesch a la mia memòria los excel·lents actes dignes de gloriosa recordació qui són en aquell benaventurat orde de cavalleria. Lo cavaller fonch fet en lo principi per mantenir lealtat e dretura sobre totes coses, e no penses que lo cavaller sia de més alt linatge exit que los altres, com tots naturalment siam exits d'un pare e d'una mare.
―Primerament fon fet cavaller per mantenir e defendre la sancta mare Sglésia ―dix l'ermità―, e no deu retre mal per mal, ans deu ésser humil e perdonar liberalment a n'aquells qui l'auran dampnificat, puix vinguen a sa mercé. Perquè lo cavaller és tengut defendre la Sglésia, car altrament seria perduda e tornaria a no res. E en lo principi del món, segons se lig en la Sancta Scriptura, que no era home qui tingués tant atreviment de cavalcar en cavall fins que foren fets cavallers per subjugar les males gents e foren trobades les armes; puix foren armats, se tingueren per segurs de tots aquells qui contrastar los volien. E per ço, mon fill, te diré les armes axí offensives com defensives què signifiquen, e la valor de aquelles. Lo cavaller qui les armes porta, no li foren dades sens causa, e són de molt gran significança, que axí deu lo cavaller cobrir la sancta mare Sglésia e la deu defendre de tot mal com a fill que li és.
E pren speriència de aquell tan famós cavaller qui·s sabé percassar molta honor en aquest món e glòria en l'altre, lo nom del qual era Quinto lo Superior, qui fonch tramés embaxador per lo papa a l'emperador de Contestinoble. Ab dues galeres aribà al port de Contestinoble, e exit en terra en la ciutat, véu-la que stava molt subjugada per los turchs e sabé com los turchs feyen stables per als cavalls de la major sglésia de la ciutat. E ab poqua gent anà a fer reverència a l'emperador e dix semblants paraules: "Senyor, com pot consentir la magestat vostra que aquests turchs, gent de pocha stima, agen a destruyr tan singular sglésia com és aquesta, car en tot l'univers no és tal? De què stich admirat com ho podeu consentir, car lo vostre cor deuria plorar gotes de sanch." "Cavaller ―dix l'emperador―, a mi no és forçat que pugua fer més del posible, car ells són tanta multitud de gent que tenen quasi tota la ciutat per sua. Entren per les cases e fan de les dones -f. d1r- e donzelles tot lo que volen e, si negú los diu res, prestament són morts o presos. E per aquesta causa yo e tots quants som havem a comportar encara que no vullam." "O gent de poch ànimo! ―dix lo cavaller―. E per temor de morir vos haveu axí lexat senyorejar? Tothom se arme e dexau fer a mi." "Cavaller ―dix l'emperador―, prech-vos per vostra gentilesa que no vullau fer novitat neguna, car si u féreu seria lançat de tota la senyoria de l'Imperi, car més ame star en aquesta subjugació ab tots los meus que no ésser desposehit de tot." Dix Quinto: "O gent de poch ànimo e de pocha fe! Bé mostrau ésser mals cristians, que no confiau de l'adjutori divinal. Ara jo fas vot a Déu que lo primer qui parlarà, yo li daré ab aquesta mia taillant spasa un tal colp que los crits sentiran los qui stan dins la sglésia." L'emperador, com lo véu parlar ab tanta fúria, no gosà més parlar. E lo cavaller se n'anà, e pres aquella pocha gent que tenia de les galeres e entrà dins la sglésia ab ànimo molt sforçat, agenollà's davant l'altar de la Mare de Déu, senyora nostra, e féu aquí oració. Estant en la oració, véu venir molts turchs qui anaven per desfer l'altar major. Levà's cuytadament e demanà qual d'ells era lo capità. Fon-li mostrat que anava per la sglésia fent fer cambres e stables e altres vils coses. "Digues, capità de mala gent ―dix lo cavaller―, per què fas tanta desonor a la nostra sglésia, qui és casa de Déu? Mana a la tua gent que cessen e tornen totes les coses al primer stat, si no yo, ab la tua pròpria sanch e dels teus, pastaré lo morter ab les mies mans e tornaré adobar tot lo que tu has desfet e guastat." "Qui est tu, qui ab tan gran audàcia parles? ―dix lo capità―. De quina nació est e sots quina senyoria stàs?" Lo cavaller respòs ab paraules de semblant stil.
"―Jo só de l'Imperi Romà, embaxador del sanct pare, e só vengut per castigar a tu, qui est dissipador de la cristiandat, ab aquesta spasa nua que tinch en la mà, qui és molt cruel. E daré mort a tots aquells qui volen destroyr la casa de Déu." Lo capità respòs en la següent forma: "Cavaller, yo no·m spante pas de les tues menaçes, perquè açí tu no·m pots fer sobres, com sia de gents molt poderós. Mas per quant só informat de les virtuts de aqueix vostre sanct pare de la cristiandat, per la reverència e sanctedat sua ho faré, e no per temor de les tues paraules." E manà lo capità a la sua gent que totes les coses que eren stades desfetes en la sglésia fossen tornades com de primer star solien. E prestament fon fet, e molt millor foren tornades que no solien ésser. Partí's lo capità turch de la ciutat de Contestinoble ab tota la sua gent e pro -f. d1v- més que de vida sua no enujaria més a l'emperador, e lo cavaller féu restituhir la senyoria a l'emperador, lo qual li'n féu infinides gràcies de la sua molta virtut. Pres comiat lo romà cavaller de l'emperador e recullí's en les galeres e, ab pròsper vent, se'n tornà en Roma. Lo sanct pare, sabent que lo seu embaxador venia ab bon compliment de tot lo per què era anat, féu exir tots los cardenals e bisbes ab molta cavalleria per rebre'l, e ab gran triümpho lo portaren davant lo papa, lo qual lo rebé ab molta amor e benignitat e donà-li en premi de sos trebaills dels seus tresors, que ell e tots los seus ne foren richs. E aprés la sua mort li fon feta grandíssima honor, e lo seu cors fon soterrat en la sglésia de Sanct Joan de Letrà, al peu de l'altar, ab molta solempnitat. Mira, mon fill, aquest cavaller quanta honor adquerí per ésser virtuós.
E dir t'é què significha la cuyrassa que porta lo cavaller, que li guarda tot lo cors: significa la Sglésia, que deu ésser tota closa e murada de la defensió del cavaller, qui deu anar contra totes les gents per defendre-la. E axí com l'elm ha d'estar en lo més alt loch del cors, axí deu star més alt l'ànimo per emparar e mantenir lo poble e no consentir que lo rey ne negun altre los faça mal ni dan. Los avanbraços e manyopes signifiquen que no y deu trametre a negú, sinó ell mateix hi deu anar e ab los braços e ab les mans deu defendre la Sglésia e lo poble, qui és bo, e tots aquells qui són de bona vida; e ab los braços e ab les mans deu tanbé punir los mals hòmens de mala vida. Los guardabraços signifiquen que lo cavaller deu guardar que los homicides ne nigromàntichs no façen mal ne dan a les sglésies. L'arnés de cames signifiqua si lo cavaller sent o sap negú vulla fer dan a la Sglésia, o infels entrassen per dampnificar la cristiandat, si no pot a cavall, a peu hi deu anar a la batalla, per defendre aquella.
―O senyor e pare de cavalleria! ―dix Tirant―. Quina consolació és per a la mia ànima en yo poder saber los grans secrets que són en aquest tan alt orde de cavalleria! E sia de vostra merçé, puix é sabut la proprietat de les armes defensives, que sàpia la significança de les offencives, perquè haja notícia de aquelles.
Alegrà's l'ermità de la molta voluntat que véu a Tirant en saber l'orde de cavalleria, al qual, responent, dix.
―Lo bon grat que tinch de vós, Tirant, me obligua en dir-vos ab molta voluntat tot lo que he sabut en l'art de cavalleria. Primerament la lança, que és largua ab lo ferro agut, signifiqua que·l cavaller deu fer tornar atràs tots aquells qui mal ni dan volen fer a la Sglésia, axí com la Sglésia -f. d2r- és largua. Deu fer tant lo cavaller, que ell sia duptat e temut per tots aquells qui jamés no l'auran vist: axí com la lança és duptada e temuda per encontre, axí deu ésser ell temut. E ab los mals deu ésser molt mal, e ab los bons ésser leal e verdader; ab los forts e de mala vida ésser cruel.
La significança de la spasa és que tailla a dues parts e pot-ne hom fer mal en tres maneres, car hom pot matar e nafrar a dues parts, aprés ab la punta. E per açò la spasa és la més noble arma que lo cavaller pot portar e de major dignitat, e per aquesta rahó lo cavaller deu servir en tres guises. La primera defensant la Sglésia, matant e malmetent totes les gents qui mal volen fer en aquella. E axí com la punta de l'espasa forada tot lo que aconseguex, axí lo bon cavaller deu foradar e aconseguir a tots aquells qui mal volen fer a la cristiandat ni a la Sglésia, no havent-los pietat ni merçé alguna, ans ab la spasa los deu ferir a totes parts. La correja de la spasa significa com lo cavaller la's ciny per mig del cors, axí deu ésser senyhit de castedat. Lo pom de la spasa significa lo món, per ço lo cavaller és obliguat a defendre la república. La cruera significha la vera Creu, en la qual lo nostre Redemptor volgué pendre mort e passió per rembre natura humana. Axí u deu fer cascun bon cavaller: deu pendre mort per restauració e conservació de tot lo desús dit. E si per açò moria, se n'hiria la sua ànima dret en paradís. Lo cavall significa lo poble, lo qual lo cavaller deu mantenir en pau e en verdadera justícia, car axí com lo cavaller fa son poder de conservar lo cavall quant vol entrar en batalla ―que negú no li faça mal―, axí deu guardar lo poble que negú no li faça sobres. Car lo cavaller deu tenir lo cor dur e fort contra aquells qui són falsos e de pocha pietat e, d'altra part, deu haver lo cor moll en haver pietat dels hòmens de bona vida qui són pasífichs e leals, car si lo cavaller ha pietat ni merçé al qui merex mort, trobant-se administrador de justícia, dampna la sua ànima. Los sperons daurats que lo cavaller calça tenen molts significats, car l'or, qui és tant stimat, se met als peus, perquè lo cavaller no deu stimar que per aquell haja de fer tració ne maldat ne tals actes que difrauden la honor de cavalleria. Los sperons són aguts perquè puguen fer córrer lo cavall, e signifiquen que lo cavaller deu punxar lo poble per fer-lo virtuós, car un cavaller virtuós basta a fer-ne molts virtuosos, e d'altra part deu punxar lo mal poble en fer-lo temerós.
Lo cavaller qui per or ni per argent dexa de fer de sa honor, menysprea l'orde de cavalleria. En tals cas merex que tots los reys d'armes, erauts e porsavants façen instància e requesta als bons cavallers, e aquells són tenguts de anar al rey e, ab gran instància e solicitut, tots ensemps, si pendre'l poden, lo deuen armar de totes armes, tan bé en orde com si devia entrar en batailla o en alguna gran festa, e posar-lo -f. d2v- [so]bre un gran cadafal perquè tots lo puguen veure. E deuen ésser allí XIII preveres dient contínuament hores de defunts, axí pròpriament com si·l tenien allí mort. Aprés, a cascun psalm que dien, levar-li primer lo bacinet, per ço com és lo pus principal membre del cavaller, ab lo qual ha consentit ab los hulls venir contra l'orde de cavalleria. Aprés li deuen levar la manyopa de la mà dreta, per ço com és offenciva, car si per or ha difraudat l'orde de cavalleria, ab aquella mà lo pres e·l toquà. Aprés li deu ésser levada la manyopa de la mà sinestra ―perquè és defensiva― perquè fon participant en lo que havia fet la dreta. Aprés li deu ésser levat tot l'arnés que porta, axí de les armes ofencives com defensives, e deuen ésser lansades cascuna per si de alt del cadafal en terra. E deuen dir tots los reys d'armes primer, aprés los erauts, tercerament los porsavants, nomenant cascuna peça d'arnés per ci, dient en alt cridant.
"Aquest és lo bacinet de aquell desleal difraudador de aquell benaventurat orde de cavalleria." Fet açò, deuen tenir allí aygua calenta en un bací d'or o d'argent, dient ab altes veus los erauts: "Com ha nom aquest cavaller?" Responen los porsavants: "Tal", nomenant-lo per son nom. Responen los reys d'armes: "No és pas veritat, que ans és aquell mal cavaller vilà qui à poch stimat l'orde de cavalleria." Dien los capellans: "Posem-li nom!" Dien los trompetes: "Com haurà nom?" Respon lo rey: "Sia ab gran vituperi lançat e bandejat de tots nostres regnes e terres lo mal cavaller qui à volgut desestimar l'alt orde de cavalleria." Aprés, dites per lo rey semblants paraules, los erauts e reys d'armes, ab l'aygua calenta li donen per la cara, dient-li: "Tu seràs nomenat de açí avant per ton dret nom: traydor." Aprés, lo rey se vist de dol ab XII altres cavallers, ab gramalles e caperons tots blaus, e fan una gran demostratió de tristor. E cascuna peça de arnés que li leven, li lançen de l'aygua calenta per lo cap. Aprés que és del tot desarmat, devallen-lo del cadafal, no per la scala hon pujà com era cavaller, mas, aprés que l'an desarmat, ab una corda lo liguen e calen-lo en terra. Aprés, lo porten ab molts inproperis a la sglésia de Sent Jordi e aquí, davant l'altar, fan-lo gitar en terra e dien-li lo psalm de maledictió. E allí és lo rey present ab los XII cavallers ―que signifiquen Jesucrist ab los XII apòstols― e donen-li sentència de mort o de carçre perpètua, ab molts inproperis que li són fets. Per què, fill, pots veure com és fort cosa rebre l'orde de cavalleria. Encara tens més a fer, que per aquest orde és tengut de mantenir pubils, viudes, òrfens e dones casades, si negú los vol enujar en fer-los força ne le -f. d3r- var-los béns, car los cavallers són obliguats de posar les persones a tot perill de mort si per alguna dona d'onor són requests que sien defeses. E tot cavaller jura lo jorn que rep l'orde de cavalleria que mantendrà de tot son poder tot lo que desús és dit. Per què·t dich, mon fill, que és gran trebaill e fatigua ésser cavaller, car a molt és obliguat. E lo cavaller qui no dóna compliment al que és obligat, met la sua ànima en infern, per què val més viure simplament que ésser obliguat en alguna cosa. Encara no he dit lo que·s pertany per a ésser complit cavaller, com sien dubtoses totes les condicions perfetes.
Tirant, per molta voluntat que tenia de saber totes les coses que pertanyen a cavaller, féu principi a tal parlar.
―Si les mies paraules no deuen enujar a vostra senyoria, pare reverent, vos hauria a molta gràtia la reverència vostra me volgués dir, en lo principi que cavalleria fon començada en lo món, si y ha aguts cavallers tan virtuosos e singulars com són estats aprés.
―Mon fill ―dix l'ermità―, segons recita la Sacra Scriptura, de molts singulars e virtuosos cavallers són stats en lo món, car legim en les històries dels Sancts Pares la gran virtut del noble Josué, e de Judes Machabeu, e dels Reys, e de aquells singulars cavallers grechs e troyans, e de aquells invensibles cavallers Sipió e Aníbal e Pompeu, Ochtovià e March Antoni, e de molts altres cavallers que seria prolixitat gran de recitar-los.
―E de l'adveniment de Jesucrist ençà ―dix Tirant―, à n'i aguts de tan bons?
―Sí ―dix l'ermità―, car lo primer fon Joseph Abarimatia, qui levà de la creu a Jesucrist e·l posà en lo moniment, e molts altres qui devallaren del seu linatge, qui foren valentíssims cavallers, los quals foren Lansalot del Lach, Galvany, Bors e Perseval, e sobre tots Galeas, qui per virtut de cavalleria e per sa virginitat fon merexedor de conquistar lo Sanct Greal.
―E ara en nostre temps ―dix Tirant―, a qui porem dar la honor en aquest regne?
Respòs l'ermità:
―Certament ell és digne de gran honor lo bon cavaller Muntanya Negra, qui à fet molt bones cavalleries dignes de recitar. E lo Duch d'Atretera, jove dispost e de singular força, stimà més ésser presoner en poder de infels que fugir vergonyosament, per ço que los cavallers reptar no·l poguessen. E micer Juhan Stuart, molt valerós en son orde, e molts d'altres que no cur de recitar.
Encara no fon content Tirant que no tornàs a replicar les següents paraules.
-f. d3v-
―Pare senyor, per què vostra senyoria no parla axí bé de aquell tan famós cavaller lo comte Guillem de Varoych, del qual he hoyt recitar de singulars actes? Com per la molta virtut sua són stades vençudes moltes batalles en França e en Ytàlia e en moltes altres parts, e deliurà la comtessa del Bel Star, la qual lo marit ab tres fills la incriminaven de adulteri. E volent executar la dita senyora per cremar-la ―que la ligaven en un pal e lo foch aparellat entorn―, en Guillem de Varoych s'i encontrà e anà cuytadament al rey que era allí present, qui feya executar aquesta cruel sentència, e dix-li: "Senyor, vostra altesa faça apagar lo foch, que yo vull per batalla deliurar aquesta senyora, car a gran tort és incriminada e ab defalt de justícia la voleu fer morir". E lo marit se féu avant ab los tres fills e dix: "Cavaller, no és ara hora de vós defendre aquesta mala dona, mas aprés que ella serà morta, axí com mereix, yo us respondré o per armes o en la manera que volreu". Dix lo rey: "Lo comte diu molt bé".
Com En Guillem de Varoych véu tanta inhumanitat del rey e del marit e fills, tirà l'espasa e donà al marit tan gran colp al cap que mort lo mès per terra. Aprés cuytà devers lo rey e de un colp li levà lo cap, e cuytà per los fills e féu-ne morir los dos e l'altre fogí, que no·l pogué aconseguir. E moltes gents per la mort del rey eren contra ell, e lo valerós cavaller féu tant ab son sforçat ànimo que entrà dins lo cèrcol del foch que li havien fet entorn e taillà la cadena que la comtessa ligada stava. Com los parents de la comtessa veren lo gran sforç del cavaller que l'avia liberada de mort, molts anaren en sa ajuda e per bella força la tragueren de mig de la gent e la se'n portaren en un monestir de monges, hon stigué allí molt honradament. E ans que partís de allí, lo comte de Varoych la féu tornar dins la ciutat a la comtessa ab voluntat de tot lo poble, e li restituhiren tot lo comdat.
E partint-se de la ciutat lo valerós comte de Varoych, anant per son camí, se diu que trobà un gran leó qui se'n portava una criatura e, per la molta gent qui·l seguien, no·s gosava aturar per menjar-la. Com en Guillem de Varoych se véu davant lo leó ab l'infant chich que portava, devallà del cavall molt prest e tirà la spasa. Lo leó, qui·l véu que venia devés ell, lexà la criatura e anà devés ell, de què molts volen dir que entre los dos agué una brava batalla que·s vengueren abraçar, e adés era la hu alt e adés l'altre baix, e·s feren moltes nafres. A la fi lo comte sobrà de força lo leó e matà'l, e pres la criatura en los braços ―que encara mamava― e lo cavall per la regna, e anà a peu devés la ciutat, que tan nafrat stava que no podia cavalcar. E axí caminant trobà la mare ab molta gent qui venia seguint lo leó e reté'ls l'infant.
E ara poch temps ha que los moros havien conquistada la major part de Anglaterra, hon lo rey fon deposat, e per ell ésser tan virtuós cavaller -f. d4r- alsaren-lo rey, e combaté's cors per cors ab lo rey moro e vençé'l e matà'l dins lo camp. Aprés, ab la sua victoriosa mà, féu morir infinida morisma, no volent-ne pendre negú a merçé, e per la sua molta virtut tragué de captivitat a tots los cristians de la illa de Anglaterra e restituhí al primer rey la corona e la senyoria del regne. Moltes altres honors que s'à sabudes percassar, les quals lo dia no·m bastaria per a recitar-les.
L'ermità, per no fer demostratió que ell fos aquell, féu principi a tal parlar.
―Veritat és, mon fill, que yo he hoyt parlar de aquex cavaller comte Guillem de Varoych, mas jamés l'é vist ne conegut, e per ço me só lexat de parlar d'ell, emperò molts bons cavallers són stats hi són en aquest regne, qui són stats morts e nafrats per defendre la cristiandat.
―Ara ―dix Tirant―, pare e senyor, puix tan són stats e tan singulars actes han fets nobles cavallers, segons vostra sanctedat m'à dit, suplich a la senyoria vostra que no s'enuge del que diré. O com me tendria per vil e per abatut, ab poch ànimo, si duptava en rebre l'orde de cavalleria, per mal ni treball que seguir me'n pogués! Perquè cascú deu conéxer per a quant l'ànimo li basta. E certament dich a la senyoria vostra que, si molts més perills hi agués en l'orde de cavalleria que no ha, yo no dexaria per res de rebre l'orde de cavalleria si trobe negú qui la'm vulla dar, e vingua-me'n tot lo que venir me'n pugua. E la mia mort yo tindré per ben spletada amant e defenent l'orde de cavalleria e servint aquella de tot mon poder perquè no sia reptat per los bons cavallers.
―Ara, mon fill ―dix l'ermità―, puix tanta voluntat teniu de rebre l'orde de cavalleria, rebeu-lo ab renom e fama, ço és, que en aquell dia que·l rebreu façau exercici d'armes, que tots vostres parents e amichs coneguen que sou per a mantenir e servir l'orde de cavalleria. E per ço com és ja hora tarda e vostra companyia és molt avant, yo tendria per bo que partísseu, per ço com sou en terra stranya e no sabeu los camins e seríeu en perill de perdre-us per los grans boscatges que en aquesta part són. E prech-vos que us ne aporteu aquest libre e·l mostreu a mon senyor lo rey e a tots los bons cavallers per ço que sàpien quina cosa és l'orde de cavalleria. E al tornar que fareu, vos prech, mon fill, que torneu per açí e que·m sapiau dir qui són stats fets novells cavallers. E totes les festes e gales que s'i faran que yo les pugua saber, que us ho tindré a gran servey.
E donà-li lo libre ab lo comiat ensemps.
Tirant pres lo libre ab inestimable alegria, feent -f. d4v- -li'n infinides gràties, e promés-li de tornar per ell. E a la partida Tirant li dix:
―Digau-me, senyor, si lo rey e los altres cavallers me demanen qui és lo qui tramet lo libre, de qui diré?
Respòs l'ermità:
―Si tal demanda vos és feta, direu que de part de aquell qui tostemps ha amat e honrat l'orde de cavalleria.
Tirant li féu gran reverència, pujà a cavall e tingué son camí. E la companyia sua staven molt admirats què era d'ell com tant tardava. Pensaven-se que no·s fos perdut en lo bosch e molts dels seus lo tornaren a cercar, e trobaren-lo en lo camí, que anava legint les cavalleries que dins lo libre eren scrites e tot l'orde de cavalleria.
Com Tirant fon aribat a la vila on sos companyons eren, recità·ls la bella ventura hon nostre Senyor l'avia portat e com lo sanct pare hermità li havia dat aquell libre. E tota la nit stigueren legint fins al matí, que fon ja hora de cavalcar.
E anaren tant per ses jornades, que aribaren a la ciutat de Londres, hon era lo rey ab molta cavalleria, axí de aquells del regne com dels strangés, que molts hi eren ja venguts e no tenien a passar sinó XIII dies fins a la festa de Sanct Joan.
Com Tirant ab sos companyons fon apleguat, anaren a fer reverència al rey, lo qual los rebé ab cara molt afable, e tothom se mès en punt com millor pogueren, segons lur stat e condició. E la infanta era a dos jornades de allí, en una ciutat qui és nomenada Conturberi, hon jau lo cors de sanct Thomàs de Conturberi.
Lo dia de Sanct Joan principiaren les festes, e aquell dia se véu lo rey ab la infanta, sa sposada. Duraren aquestes festes un any e un dia.
Complides les festes, lo rey agué complit son matrimoni ab la infanta de França, e tots los strangers prengueren comiat del rey e de la reyna e cascú se'n tornà en ses terres.
Tirant, aprés que fon partit de la ciutat de Londres ab sos companyons, fon en recort de la promesa que havia feta al pare hermità e, essent prop de aquella part hon ell habitava, dix a sos companyons:
―Senyors germans, a mi és forçat de passar per lo pare hermità.
E tots los de la companyia lo preguaren que poguessen anar ab ell, perquè tenien molt desig de haver notícia de la sanctedat de l'hermità, e Tirant fon molt content. E tots prengueren lo lur camí devers la hermita. E en aquella hora que ells venien, l'ermità stava davall l'arbre dient ses hores.
Com l'ermità véu tanta gent venir, stigué admirat quina gent podia ésser. Tirant se fon mès primer de tots los altres e com fon prop d'ell descavalcà, e tots los altres ab ell, e acostaren-se ab humilitat profunde a l'hermità, fent-li gran reverència de genoll, fent-li la honor que merexedor era. E Tirant li volgué besar la mà, e tots los altres, e ell no u volgué comportar.
E l'ermità, axí com aquell qui era molt pràtich e cortesà, los féu molta honor, abraçant-los a tots, e pregà·ls per gentilesa se volguessen seure en la erba prop d'ell. E ells respongueren que ell se volgués seure, que ells tots starien de peus, mas lo -[f. d5r]- valerós de senyor no u volgué consentir, ans los féu seure a tots prop d'ell. Com tots foren aseguts, stigueren tots sperant que l'ermità parlàs. L'ermità, conexent la honor que li feyen, féu principi a tal parlar.