-f. n1v-
―Natural condició és a la natura humana amar, car diu Aristòtil que cascuna cosa apeteix son semblant. E encara que a vós aparegua dura cosa e stranya ésser subjutgat al jou de amor, podeu verdaderament creure que no és en potència de negú poder-hi resistir. Per ço, capità senyor, tant com lo home és més savi, tant deu més ab discreció cobrir los naturals moviments e no manifestar defora la pena e dolor que combat la sua pensa, car la bondat de l'home apar que, caygut per contraris cassos, sàpia sostenir les adversitats de amor ab virtuós ànimo. Per què, alegrau-vos e devallau de aqueix loch de pensaments hon vos sou asegut, e lo cor vostre manifeste alegria, puix bona sort vos ha portat que·n tan alt loch ajau mès vostre pensament. E vós de una part e yo de altra, porem donar remey a la vostra novella dolor.
Com Tirant véu lo bon conort que Diafebus li dava, restà molt aconsolat. Levà's empeguit de vergonya e anaren-se a dinar, lo qual tenien de molta singularitat per ço com lo emperador lo havia tramés. Emperò Tirant menjà molt poch de la vianda e begué molt de les sues làgremes, coneixent ab viva rahó que era pujat en més alt grau que no devia. Emperò dix:
―Puix aquesta qüestió ha agut principi en aquest dia, quant a Déu serà plasent que poré obtenir victoriosa sentència?
Tirant no pogué menjar. E los altres se pensaven que per lo treball de la mar stava destemprat. E per la molta passió que Tirant tenia, levà's de taula e posà's dins una cambra acompanyat de molts sospirs, car vergonya, per temor de confusió, li fehia passar aquell treball. E Diafebus ab los altres li anaren a tenir companyia fins a tant que ell volgué un poch reposar.
Diafebus pres ab si un altre cavaller e feren la via del palau, no ab cor de veure lo emperador, mas per veure les dames. Lo emperador stava en una finestra asegut. Véu-los passar; tramés-los a dir que pujassen lla hon ell era. Diafebus ab l'altre pujaren en les cambres hon emperador era ab totes les dames. Lo emperador li demanà què era del seu capità, e Diafebus li dix que stava un poch enujat. E com ho sabé, desplagué-li molt e manà que los seus metges lo anassen de continent a visitar.
Com los metges foren tornats, feren relació a l'emperador com stava molt bé, que no era stat lo seu mal sinó mutació dels aires indigests. Lo magnànim emperador preguà a Diafebus li recitàs totes les festes que en Anglaterra se heren fetes en les bodes del rey ab la filla del rey de França, e de tots los cavallers qui armes havien fetes, e quals eren stats los vencedors del camp.
―Senyor ―dix Diafebus―, a molta gràcia e mercé hauria a la majestat vostra yo no agués a dir aquestes coses, per ço com no volria que vostra altesa agués a pensar, per yo ésser pa -f. n2r- rent de Tirant, li agués a donar lahor neguna, sinó axí com realment és passat. E per major seguretat que la majestat vostra no tingua de creure lo contrari, yo tinch açí tots los actes signats de la pròpia mà del rey e dels jutges del camp e de molts duchs, comtes e marquesos, de reys d'armes, de erauts e porsavants.
Lo emperador lo preguà que·ls hi fes portar en lo instant, que ell recitaria les coses. Diafebus hi tramés e aprés recità larguament a l'emperador totes les festes per orde, axí com eren stades fetes, e per semblant les armes. Aprés legiren tots los actes e veren per obra Tirant ésser lo millor cavaller de tots. Molta fon la consolació que lo emperador hi pres, e molt major la de sa filla Carmesina e de totes les dames, qui staven ab gran devoció scoltant les singulars cavalleries de Tirant. Aprés volgueren saber lo casament de la infanta de Cicília e la liberació del gran mestre de Rodes.
Com totes les coses foren explicades, lo emperador se n'anà per tenir consell, lo qual cascun dia acostumava tenir, de matí mija hora e aprés vespres una hora. E Diafebus volgué'l acompanyar e lo valerós senyor no u volgué, sinó que dix:
―Cosa acostumada és que los cavallers jóvens llur delit és star entre les dames.
Ell se n'anà e Diafebus restà, e parlaren de moltes coses. La infanta Carmesina supplicà a la emperadriu sa mare que pasassen en una altra sala perquè·s poguessen un poch spayar, car molt temps havia que staven tancades per lo dol del jermà. Dix la emperadriu:
―Ma filla, vés hon te vulles, que yo só contenta.
Passaren tots en una gran sala molt mar[a]vellosa, tota obrada de maçoneria per art de molt subtil artifici: totes les parets de jaspis e de pòrfirs de diverses colors lavorades, ymatges que fahien admirar als miradors. Les finestres e les colones eren de pur crestaill, e lo payment, lo qual era fet tot a centells, qui lançava molt gran resplandor. Les ymatges de les parets divisaven diverses històries de Bèorç e de Perceval e de Galeàs, com complí l'aventura del Siti perillós; e tota la conquesta del Sanct Greal s'i demostrava. La subirana cuberta era tota de or e de atzur, e entorn de la cuberta eren les ymatges totes de or de tots los reys de crestians, cascú ab sa bella corona al cap e en la mà lo ceptre, e dejús los peus de cascun rey havia un permòdol en lo qual havia un scut en què staven figurades les armes del rey e lo seu nom en letres latines se manifestava.
Com la infanta fon en la sala, apartà's ab Diafebus un poch de les sues donzelles e començaren a parlar de Tirant. Diafebus que véu tan bona disposició, que la infanta parlava de Tirant ab tanta voluntat, pres-se a dir:
―O, quanta glòria és per a nosaltres haver traveçada tanta mar e ésser atesos ab salvament al port desijat de nostra beatitut! E per gràcia special avem obtés que los nostres hulls hajen vista la més bella ymatge de humana carn que de nostra mare Eva ençà sia stada ni crech que jamés serà, complida -f. n2v- de totes les altes gràcies e virtuts, gràcia, bellea, honestat e dotada de saber infinit. E no·m dol dels treballs que sofferts havem, ni los que són per a venir, per aver trobada vostra majestat, qui és mereixedora de senyorejar lo univerç món. E en açò no s'i deu entendre sinó vostra altesa. E tot lo que he dit ni diré, preneu-ho com de servidor afectat e stojau-ho dins los lochs més secrets de la vostra ànima, com aquell tan famós cavaller de Tirant lo Blanch sia vengut per sola fama, hoint recitar de vostra celsitut tots los béns e virtuts que per natura podien ésser comunicats a un cors mortal. E no pense la vostra altesa que siam venguts per les amonestacions del valerós rey de Cicília, ni menys per les letres de l'emperador, pare vostre, qui ha tramés al rey de Cicília. Ni pense vostra celsitut que siam venguts per experimentar les nostres persones en fet de armes, com ja les tenim molt bé experimentades. Ni menys per la bellea de la terra ni per veure los imperials palaus, car les cases pròpies de nosaltres, qualsevulla de aquelles, staria bé per temple de oració ―tan grans e tan belles són!― e cascú de nosaltres presumeix ésser un petit rey en sa terra. E pot creure la celsitut vostra que la venguda de nosaltres no és stada altra causa sinó per veure e servir vostra majestat. E si guerres ni batailles se fan, tot serà per amor e contemplació vostra.
―O trista de mi! ―dix la infanta―. E què és lo que·m dieu? Poré yo gloriejar-me que per amor de mi siau tots açí venguts e no per amor de mon pare?
―Sobre açò poria yo fer salva ma fe ―dix Diafebus―, com Tirant, qui·ns és jermà e senyor de tots, nos preguà que volguéssem venir ab ell en aquesta terra e li volguéssem fer tanta de honor, perquè poguéssem veure la filla de l'emperador, la qual ell desijava més veure que a tot lo restant del món. E de la primera vista que de vostra altesa ha agut, tant és lo grat que té de vostra excel·lència que ha dat del cap en lo lit.
Com Diafebus presentava aquestes coses a la infanta, ella stava alienada e posada en fort pensament, que no parlava, e mig fora de recort, e la sua angèlica cara mudant de diverses colors, car la femenil fragilitat la havia compresa, que no podia parlar. Car amor de una part la combatia e vergonya de altra part la'n retrahia. Amor la encenia en voler lo que no devia, mas vergonya lo y vedava per temor de confusió.
En aquest instant vengué lo emperador e cridà a Diafebus, perquè li plahia molt lo seu comport. E parlaren de moltes coses fins a tant que lo emperador volia sopar. Pres licència d'ell e acostà's a la infanta e dix-li si la majestat sua li manava res que fes.
―Sí ―dix ella―. Preniu abraçars de mi, stojau-ne per a vós e féu-ne part a Tirant.
E Diafebus s'i acostà e féu lo que ella li havia manat. Com Tirant sabé que Diafebus era anat al palau e que parlava ab la infanta, stava ab lo major desig del món que vingués perquè pogués saber noves de sa senyora. Com ell entrà per la -f. n3r- cambra, Tirant se levà del lit e dix-li:
―Lo meu bon jermà, quines noves me portau de la qui és en virtuts complida e té la mia ànima encativada?
Diafebus, vehent la strema amor de Tirant, abraçà'l de part de sa senyora e recità-li totes les rahons que havien passades. Tirant restà més content que si li agués donat un regne, e pres en si molt gran sforç, que menjà bé e s'alegrà, desijant quant vendria lo matí perquè la pogués anar a veure.
Com Diafebus fon partit de la infanta, ella restà en molt fort pensament, que li fon forçat de levar-se del costat de son pare hi entrar-se'n en la sua cambra. La filla del duch de Maçedònia havia nom Stephania, que era donzella que la infanta tenia en molt gran amor per ço com se eren criades de poca edat ensemps, no havent més temps la una que la altra. Com véu que la infanta se n'era entrada en la cambra, levà's prestament de taula e anà-li detràs. Com fon ab ella, la infanta li recità tot lo que Diafebus li havia dit e la extrema passió que passava per la amor de Tirant.
―E dich-te que més me ha contentat la vista de aquest home tot sol que de quants n'é vists en lo món. És home de gran e de singular disposició e mostra bé en lo seu gest lo gran ànimo que té, e les paraules que de la sua boca ixen acompanyades de molta gràcia. Veig-lo cortés e affable més que tot altre, e donchs, tal com aquest, qui no l'amaria? E que sia vengut açí més per amor mia que de mon pare! Certament yo veig lo meu cor molt inclinat a obeir a tots sos manaments; e a mi par, segons los senyals, que aquest serà la vida e conservació de la mia persona.
Dix Stephania:
―Senyora, dels bons deu hom triar lo millor, e sabudes les cavalleries singulars que aquest ha fet, no és dona ni donzella en lo món que de bon grat no·l degués amar e subjugar-se a tota sa voluntat.
Estant en aquestes delitoses rahons, vengueren les altres donzelles e la Viuda Reposada, que tenia gran part ab Carmesina per la rahó ja dita ―que l'havia de llet criada―, e demanà'ls de què parlaven. Dix la infanta:
―Nosaltres parlam de què·ns ha recitat aquell cavaller de les grans festes e honors que feren en Anglaterra a tots los estrangers que s'i trobaren.
E parlant de aquestes coses e de altres, axí passaren la nit, que poch ni molt la infanta no dormí.
E l'endemà Tirant se fon vestit ab un manto de orfebreria; la devisa era tota de garbes de mill, e les spigues eren de perles molt grosses e belles, ab un mot brodat en cascuna quadra del manto, qui dehia: Una val mill e mill no valen una. E les calces e lo capiró liguat a la francesa, de aquella devisa mateixa. E en la mà portava lo bastó de or de la capitania. Tots los altres de la sua parentela se abillaren molt bé de brocats e de sedes e de argenteria, e axí abillats anaren tots al palau.
Com foren a la porta major, veren allí una singular cosa de gran admiració: que a cascun lindar de la porta, de part de dins, a l'entrant de la plaça, havia una pinya tota de or de altària de un home, e molt gros -f. n3v- ses, que cent hòmens no les porien alçar, les quals en temps passat havia fetes fer lo emperador en lo temps de la prosperitat per una gran magnificència. Entraren dins lo palau e trobaren molts honços e leons ab cadenes de argent molt grosses que staven ligats; pujaren alt en una gran sala tota obrada de alabaust.
Com lo emperador sabé que lo seu capità era vengut, manà que·l deixassen entrar. E trobà'l que·s vestia, e sa filla Carmesina qui·l pentinava, e aprés li donà ayguamans, car cascun dia ho acostumava de fer. E la infanta stava en gonella d'orfebreria tota lavorada de una erba que ha amor val, e ab letres brodades de perles que entorn eren. E dehia lo mot: Mas no a mi. Com lo emperador se fon acabat de vestir, dix a Tirant:
―Digau-me, capità, ¿quin era lo mal que ahir la vostra persona sentia?
Dix Tirant:
―Senyor, la majestat vostra deu saber que tot lo meu mal és de mar, car los vents de aquesta terra són més prims que los de ponent.
Respòs la infanta, ans que l'emperador parlàs:
―Senyor, la mar no fa mal als strangers si són aquells que ésser deuen, ans los dóna salut e longua vida ―mirant tostemps en la cara a Tirant, sotsrient-se perquè Tirant conegués que ella lo havia entés.
Lo emperador ixqué de la cambra ab lo capità parlant, e la infanta pres a Diafebus per la mà e detingué'l e dix-li:
―De les paraules que·m digués ahir no dormí en tota la nit.
―Senyora, voleu que us digua? Nostra part ne havem aguda. Emperò molt reste aconsolat com haveu entés a Tirant.
―E com pensau vós ―dix la infanta― que les dones gregues sien de menys saber ni valor que les franceses? En esta terra bé sabran entendre lo vostre latí per scur que·l vullau parlar.
―Per ço, senyora, és major glòria per a nosaltres ―dix Diafebus― praticar ab persones qui sien molt enteses.
―Per avant ho veureu ―dix la infanta― en lo praticar e veureu si coneixerem les vostres passades.
La infanta manà que vengués Stephania ab altres donzelles per tenir companyia ha Diafebus, e prestament ne vengueren moltes. Com la infanta lo véu ben acompanyat, entrà-se'n dins la sua cambra per acabar-se de vestir. Tirant en aquest spay agué acompanyat a l'emperador a la gran sglésia de Sancta Sophia, deixà'l dient ores hi ell tornà al palau per acompanyar a la emperadriu e a Carmesina. Com fon en la gran sala, trobà allí son cosí Diafebus enmig de moltes donzelles, lo qual los stava recitant les amors de la filla del rey de Cicília e de Phelip. E Diafebus era tan domèstich e tan pràtich entre les donzelles com si tota sa vida fos criat entre elles. Com veren entrar a Tirant totes se levaren de peus e digueren-li que ell fos lo ben vengut. Feren-lo seure enmig de elles e parlaren de moltes coses.
Ixqué la emperadriu tota de vellut burell vestida. Apartà's ab Tirant e demanà-li de son mal. E Tirant li dix que ja stava molt bé. No tardà molt que la infanta ixqué vestida ab una roba del seu mateix nom, forrada de -f. n4r- marts gebelins, fesa a costats, ab mànegua uberta; e al cap portava una petita corona sobre los cabells ab molts diamants e robins e pedres de gran stima. Bé mostrava lo seu agraciat gest, ab la bellea infinida, que era mereixedora de senyorejar del món totes les altres dames si la fortuna li agués volgut ajudar. Tirant pres del braç a la emperadriu, per ço com era capità major e precehia a tots los altres, car aquí havia molts comtes e marquesos, hòmens de gran stat. E volgueren pendre a la infanta del braç, hi ella dix:
―No vull negú vaja prop de mi sinó mon jermà Diafebus.
E tots la deixaren e aquell la pres. Mas sap Déu que Tirant stimara més star prop de la infanta que no prop de la emperadriu. E anant a la sglésia, dix Diafebus a la infanta:
―Mire vostra altesa, senyora, los sperits com se senten.
Dix la infanta:
―Per què u dieu?
―Senyora ―dix Diafebus―, per ço com vostra excel·lència s'és vestida de gonella de chaperia brodada de grosses perles e lo cor sentit de Tirant porta lo que li fa mester. O, com me tendria per benaventurat si yo podia fer que aquest manto yo·l pogués fer star sobre aquesta gonella!
E perquè anaven molt prop de la emperadriu, pres del manto de Tirant. E Tirant, com sentí tirar del manto, detingué's un pas atràs, e aquell posà'l sobre la gonella de la infanta e dix:
―Senyora, ara stà la pedra en son loch.
―Hay trista! Sou tornat foll o haveu del tot perdut lo seny? Tan poca vergonya teniu que en presència de tantes gents dieu tals coses? ―dix la infanta.
―No, senyora, que negú no u hou, ni u sent ni u veu ―dix Diafebus―. E yo sabria dir lo paternòster al revés, que negú no l'entendria.
―Certament yo crech ―dix la infanta― que vós aveu aprés en la escola de honor, lla hon se lig de aquell famós poeta Ovidi, lo qual en tots sos libres ha parlat tostemps de amor verdadera. E qui fa son poder de emitar al mestre de la sciència, no fa poch. E si vós sabésseu en qual arbre se leva amor e honor, e sabésseu la pràtica de esta terra, com seríeu home de bona ventura!
Acabades aquestes rahons, foren a la sglésia. La emperadriu entrà dins la cortina e la infanta no y volgué entrar, dient que fahia gran calor. E no u fahia sinó perquè pogués mirar a tot son plaer a Tirant. E Tirant posà's prop altar ab molts duchs e comtes que y havia. E tots li donaren la honor que stigués primer per sguart de l'offici que tenia. E ell tostemps acostumava hoir la missa agenollat. Com la infanta lo véu ab los genolls en terra, pres un coxí de brocat de aquells que ella tenia allí e donà'l a una de les sues donzelles que·l portassen a Tirant. E lo emperador, qui véu fer aquella gentilea a sa filla, pres-hi molt gran plaer. Com Tirant véu lo coxí que la donzella lo y adobà perquè s'agenollàs, levà's de peus e féu gran reverència de genoll a la infanta ab lo capiró fora del cap.
No penseu que en tota aquella missa la infanta pogués acabar de dir ses ores, mirant a Tirant e a tots los seus molt ben vestits e abillats -f. n4v- a la francesa. Com Tirant agué molt bé contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver vistes, e dix que jamés havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana. E mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror d'espesura de pèls, mas stant ab tota perfectió de natura. Més stava admirat dels hulls, que parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas era prim e afil·lat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara, que era d'estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d'estrema blancor e carnudes, que no s'i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades ―que mostraven portar alquena―, no tenint en res negun de defalt de natura.
Com fon la missa dita, tornaren al palau per lo orde mateix, e Tirant pres comiat de l'emperador e de les dames, e tornà-se'n a sa posada ab tots los seus. Pleguant a la posada se n'entrà en la cambra e lançà's sobre lo lit pensant en la gran bellea que la infanta possehia. E lo seu gest tan agraciat li féu tant augmentar lo seu mal que de una pena que sentia, lavors ne sentí cent, acompanyat de molts gemechs e suspirs.
Diafebus entrà en la cambra e véu star a Tirant en molt trist e adolorit continent. Dix-li:
―Senyor capità, vós sou lo més descominal cavaller que yo haja vist de ma vida. Axí com altres farien festa de nou liçons de sobres de alegria de haver vista sa senyora e les festes e honors que us ha fet més que a tots quants grans senyors hi havia ―e trametre-us lo coxí de brocat, lo qual se levà e tramés-lo a vós, ab tanta gràcia e amor que u féu en presència de tots―, quant deuríeu restar lo més gloriós home del món! E vós féu tot lo contrari, ab molt gran desorde, que mostrau ésser fora de tot recort.
Vehent Tirant lo conort que Diafebus li fahia, ab véu dolorosa li dix.
-[f. n5r]-
―La strema pena que la mia ànima sent és com ame e no sé si seré amat. Entre tots los altres mals que sent, aquest és lo qui més me atribula, e lo meu cor és tornat més fret que gel com sperança no tinch de aconseguir lo que desije, per ço com fortuna tostemps és contrària als qui bé amen. E no sabeu vós que en quants fets de armes me só trobat jamés negú no m'à pogut sobrar ni vènçer? E una sola vista de una donzella me ha vençut e mès per terra, que no he tengut contra ella resistència neguna. E si ella m'à fet lo mal, de qual metge puch sperar medecina? Qui·m pot dar vida o mort, o vera salut, si no ella? Ab quin ànimo ni ab qual lengua parlar poré que la pugua induir e moure a pietat, com sa altesa me avança en totes coses, ço és, en riquea, en noblea e en senyoria? E si amor, qui té egual balança qui eguala les voluntats, no inclina lo seu cor alt e generós, yo só perdut, car a mi par que totes les vies qui·m poden dar remey de salut me són tancades; per què no sé quin consell prengua a la mia fort desaventura.
No comportà Diafebus que Tirant més parlàs, tant lo vehia atribulat sinó que féu principi a un tal parlar.
―[L]os enamorats passats, los quals desijaven de llur glòria deixar fama, ab gran fatigua treballaven per venir en alegria reposada, e vós voleu mort miserable. Açò no pot passar sens nota, com tal amor vos hajau percaçada, que no s'ha de obtenir ab força stranya, mas ab giny e sforç vostre ho deveu portar a fi. E per ma part vos offir yo y faré tots los preparatoris a mi possibles en conservació de vostres drets, notificant-vos que, si cent ànimes tenia ―com no·n tingua sinó una―, les posaria totes en ventura per la amor vostra. E si tal comport de vós feu cascun dia, vos ne seguirà gran càrrech e perpetual infàmia, la qual tot bon cavaller deu scusar refrenant la sua folla voluntat. E si açò venia en orelles de l'emperador, lo que Déu no vulla, com restareu vós e tots nosaltres, que en lo dia que sou arribat vos siau enamorat de sa filla per difamar-li tot son stat e la corona de l'imperi, fahent-vos jutge en vostra causa pròpia? Per la qual cosa manifestament se mostra que vós volríeu ésser cregut de vostra simpla paraula, volent rahonar a la gent batailles e la execució de amors, crehent que negú no u coneixerà que vós siau enamorat. E voleu que lo primer dia a totes les gents sia manifest? Car bé sabeu aquell exemple vulgar qui diu: "Lla hon se fa foch, fum n'à de exir". Per què, capità senyor, puix teniu discreció, usau-ne, e en tot cars del món forçau vostre voler e no vullau dar a sentir a negú les vostres passions.
Hoint Tirant les sàvies paraules de Diafebus, se alegrà molt -[f. n5v]- per lo conort bo que li dava com a bon amich e parent. Stigué un poch pensant e aprés se levà del lit e ixqué en la sala. E tots los seus staven admirats del mal comport de Tirant.
Com se fon dinat, preguà a Diafebus volgués anar al palau e dar unes ores que tenia molt singulars a la infanta, les quals se eren fetes en París, ab les cubertes totes de or macís e molt subtilment smaltades, e tancaven-se ab tancadura de caragol de escala, que levant-ne la clau no era negú sabés conéixer per hon se obria. E dins havia molt singular letra e històries fetes d'estranya manera, e molt ben il·luminades, que tots los qui les veren dehien que en aquell temps més pomposes ores no pogueren ésser trobades.
Diafebus pres un petit patge molt ben abillat e les ores cubertes li donà que portàs. Com Diafebus fon en lo palau, trobà lo emperador en la cambra de les dames e dix-li les següents paraules segons Tirant li havia dit que digués:
―Sacra majestat, lo vostre capità, desijós de servir vostra altesa en tot lo que li serà manat, no sap en què us pugua servir. Supplica a la majestat vostra que li done licència que en breus dies pugua anar a veure lo camp dels moros; e de altra part, tramet a vostra altesa aquestes ores e, si no us paren bones, que sien dades a alguna donzella de la infanta.
Lo emperador, com les véu, stigué admirat de veure cosa tan singular.
―Açò ―dix lo emperador― no pertany sinó a donzella de casa real.
E donà-les a sa filla Carmesina. E aquella, tant per la bellea de les ores com per tenir alguna cosa de Tirant, ne fon molt contenta. E levà's de peus e dix:
―Senyor, vendria en plaer a la majestat vostra que trametéssem per lo capità e per los ministrés, e féssem una poca de festa? Car molt temps ha que·ns dura lo dol e la tribulació e volria que la imperial prosperitat fos conservada en son degut stament.
―Filla per mi en strem amada, no sabeu vós que no tinch altre bé ni consolació en aquest món sinó a vós e ha Ysabel, reyna de Ongria, que per los meus peccats és foragitada de la vista dels meus hulls? E des que lo meu fill és mort, no·m resta més bé en aquest miserable de món sinó a vós, qui sou consolació de la mia amargua e trista vida. Tanta alegria com haver poreu serà gran repòs per a la mia vellea.
La infanta prestament tramés lo patge a Tirant perquè vengués, e féu seure a Diafebus en les sues faldes.
Com Tirant agué hoït lo manament de sa senyora, partí de la posada e anà davant lo emperador. E preguà'l que dançàs ab sa filla Carmesina. Les dances duraren quasi fins a la nit, que lo emperador volia sopar. E tornà-sse'n molt alegre Tirant a la sua posada per ço com contínuament havia dançat ab la infanta, la qual li havia dites moltes gracioses paraules que ell havia preses en compte de gran stima.
Lo dia següent lo emperador féu gran convit per amor de Tirant. Tots los duchs, comtes e marquesos que allí·s trobaren menjaren en la taula ab ell e la emperadriu e sa filla. Los altres menjaven en altres -[f. n6r]- taules. Aprés del dinar vengueren les dançes. E com agueren un poch dançat, vengué la gran col·lació. Lo emperador volgué cavalcar per mostrar tota la ciutat al seu capità, e Tirant e los seus foren molt admirats dels gràns edificis que en la ciutat eren, de tanta bellea e singularitat. E li mostrà totes les fortaleses que dins la ciutat eren e les grans torres sobre los portals e en la murailla, que era cosa innumerable de recitar.
Lo emperador féu aturar aquella nit a Tirant a sopar ab ell ab gran humanitat, per mostrar la bona voluntat que li portava. La infanta stava dins la sua cambra e la emperadriu tramés per sa filla Carmesina que vingués.
―Senyor ―dix Tirant―, cosa és molt impròpia, segons lo meu parer, que la filla qui és succehidora en lo imperi sia nomenada infanta. Per què la majestat vostra li furta lo seu propi nom de princessa? Per bé, senyor, que vostra altesa tingua altra filla, muller del rey de Ongria e de major edat e per lo gran dot que la majestat vostra li donà en contemplació del matrimoni, ella renuncià a tots sos drets a la excel·lent Carmesina. E per ço, senyor, parlant ab aquella reverència que·s pertany, li deu ésser mudat lo nom, com no pertangua sinó a filla de rey dir-li infanta, si donchs no havia ésser heretera del regne, que també la nomenarien princessa.
Lo emperador qui véu la avisada rahó de Tirant, manà que de aquí avant no li diguessen sinó princessa.
L'altre dia següent manà lo emperador tenir consell general e dix a sa filla que y fos perquè moltes voltes li havia dit:
―Ma filla, per què vós no veniu sovint al consell perquè sapiau la pràtica que·n semblants afers és mester, com per dret e per discurs de natura sou més vividora que no yo, que aprés mort mia sapiau regir e governar vostra terra?
La princessa, tant per sguart de veure la pràtica del consell com per hoir lo parlar de Tirant, hi anà. Com foren dins lo consell aseguts, lo emperador dreçà les noves a Tirant e dix paraules de semblant stil.
―Com la divina Providència haja permés que per nostres grans peccats e delictes los majors nobles e animosos cavallers de la nostra host sien stats morts e presos en les passades batailles, en gran dan e destructió del nostre imperi, e los qui resten en lo mateix perill stiguen, si donchs no són subvenguts per la vostra mà victoriosa, car defallint cascun dia la noble cavalleria lo nostre imperi se hauria de poblar de vil gent repleguadissa e de moros cruels e inhumans, enemichs de la sancta ley crestiana, e yo desposehit de la imperial senyoria ―car lo dia que yo perdí aquell famós cavaller fill meu, qui era flor e spill de tota la cavalleria de Grècia, perdí tota la honor mia e lo meu bé―, -[f. n6v]- no·m resta altra sperança sinó de la vostra pròspera venguda que, mijançant la misericòrdia divina e la virtut del vostre braç vencedor, obtendrem gloriosa victòria. Per què us prech, capità virtuós, que us vullau dispondre en anar contra los enemichs nostres, los genovesos, generació mala, que muyren a cruel mort. E la vostra gloriosa fama per obra sia manifesta en aquestes parts, que puix teniu la capitania, que prenguau armes vencedores perquè prest aquells puguam aconseguir gloriosa victòria tal com de vós speram, com tinguam nova certa que les naus dels genovesos són arribades al port Aulida carreguades de gent d'armes, de cavalls e de vitualles, les quals venen de Tosquana e de Lombardia. E les nostres naus són arribades en la ylla Judea qui·s nomena dels Pensaments, e segons ma crehença prestament seran açí.
No tardà molt Tirant que ab modesta continença, levant-se lo bonet del cap, dix paraules de semblant stil.
―No és digna cosa ni suficient que la majestat vostra, senyor, me haja a mi de preguar, sinó de manar, car a mi és massa gràcia la honor que la altesa vostra me ha feta de fer-me capità e lochtinent general seu, sens que yo no n'era mereixedor. E puix he acceptat lo offici, yo só tengut e obligat de servir-lo, car lo dia que yo deliberí de partir de la noble ylla de Cicília, me despullí de tota ma libertat, posant aquella en mans de la majestat vostra e de les coses vostres. Donchs, puix vos he fet mon senyor e la molta benignitat de la altesa vostra m'à volgut acceptar per servidor, jatsia indigne, supplich-vos que de açí avant la majestat vostra no·m vulla de res preguar, sinó manar-me axí com al més simple servidor que la altesa vostra té, e açò us tindré a gràcia singular. Per què mane'm la majestat vostra quant li serà plasent que yo vaja a veure los genovesos, que yo só prest de bon grat de anar-hi. Emperò, senyor, ab vènia e perdó de vostra altesa diré lo meu parer: que dich que la guerra guerrejada ha mester tres coses e si la una de aquestes defall, la guerra no·s pot fer.
―Molt me plauria, capità ―dix lo emperador―, de saber quines coses són aqueixes tres que la guerra ha mester.
―Senyor ―dix Tirant―, yo les vos diré: gent, argent e forment. E si qualsevulla de aquestes coses hi fall, la guerra hauria de cessar. Com los moros hui en dia són molts, e ab sforç e ajuda de genovesos que·ls porten moltes vitualles, armes e cavalls encubertats e gent ben armada, és de necessari façam tot nostre sforç d'estar bé avisats e molt en orde per dar-los batailla cruel, fort e dura.
―Nós tenim ―dix lo emperador― tot lo que vós dieu. De nostre repleguat tresor podeu dar sou a dos-cents mília baçinets pagats per a XX o a XXX anys. -[f. n7r]- Tenim gent en nombre qui porien ésser, entre los qui són en la frontera sots la capitania del duch de Maçedònia, LX mília combatents, e los qui són en aquesta ciutat e en les terres que encara possehim, més de LXXX mília; los qui vénen ab les XL naus són XXV mília. Som molt ben fornits de moltes armes, de cavalls e de molta artelleria de totes les maneres que són necessàries per a la guerra. Del forment vos dich ne passam fretura, mas aquestes naus que ara vénen ne porten prou, emperò, de fet que sien arribades, los manaré tornar en Cicília e que porten tostemps forment. E yo he manat per via de Sclavònia a Escandalor que vingua forment e altres vitualles.
―De tot lo que la majestat vostra me ha dit ―dix Tirant― stich molt aconsolat. E de açí avant, senyor, donem fi al consell, puix som provehits de totes coses necessàries e no entengam sinó en la guerra.
―Yo us diré què teniu ha fer ―dix lo emperador―. Anau a la casa a la Saphir, hon està la mia cadira del juhí, e man-vos que us asigau allí, hoint a cascú de sos drets, usant de justícia e de misericòrdia.
Levà's hu de consell, qui·s nomenava Montsalvat, e dix:
―Senyor, vostra majestat deu mirar millor en aquests afers que no ha, per quant hi ha empediment de tres coses. La primera és com no deu ésser levat al duch de Macedònia son dret, que és la capitania general, com a ell se pertangua essent més afix a la imperial corona. La segona és que no deu ésser donat loch que home stranger haja offici ni benefici en lo imperi, majorment que sien de loch o de terra no coneguda. La terça és que ans que partixquen de açí la gent d'armes, deuen anar en romiatge e fer grans presentalles als déus en la ylla d'on Paris se'n portà la reyna Elena, e per ço agueren en temps antich los grechs victòria dels troyans.
No pogué més comportar lo emperador les folles paraules del cavaller sinó que ab molta ira se pres a dir.
―Si no fos per sguart de nostre senyor Déu e de la mia edat, qui dóna loch a la ira, de continent te fera levar lo cap, com los mèrits teus molt ho meriten. E fóra fer-ne sacrifici a Déu e exemple al món, com tu sies un mal e reprovat crestià. Per què yo vull e man que Tirant, qui de present és capità nostre general, sia superior sobre tots los nostres capitans, per ço com ell n'és mereixedor per [l]a sua molta virtut e resplandent cavalleria. Car lo duch de Macedònia, per son flach ànimo e mal destre en la guerra, no ha sabut jamés vençre una batailla. E aquell serà capità que yo manaré, si no, tots los que hi contradiran yo·ls castiguaré de tal forma, que per a tostemps ne restarà memòria en lo món. Car -[f. n7v]- lo estil e dret de armes stà en cap de gentilesa, per la major part aquells regir-se per los antichs exemples dels nostres antecessors passats. E los qui de aquest mester saben, han aquest dret per clar, no l'hajam açí a disputar tu e yo.
E donà fi a son parlar per ço com era molt vell e ab la ira fallia-li la força del parlar. E la princesa pres les paraules del pare e dix en la següent forma:
―A tu pot hom dir fill de iniquitat, engendrat en la mala planeta de Saturnus. E est home qui mereixes molt gran reprenssió e càstich en la tua persona, que per la tua malícia e iniquitat envejosa vols venir contra la ordinació e voler de la imperial majestat, e contra la divina e humana ley, en aconsellar tan gran peccat de ydolatria, que dius que façam sacrifici al diable de qui tu est servidor, que mostres bé en ton parlar que no est crestià sinó ydòlatre. E no saps tu ―dix la princessa― que, per lo gloriós adveniment del rey Déu Jhesús, cessà tota la ydolatria, segons recita la Sancta Scriptura en lo Evangeli? Que com Herodes rey se tingués per burlat dels tres Reys de Orient, volgué fer matar lo infant Déu Jhesús, e lo àngel aparech en somni a Josep e dix-li que prengués la mare e lo fill e que fugís en Egipte; e entrat per Egipte, totes les ýdoles caygueren e en tot Egipte no n'i restà neguna. E encara est més digne de gran punició que hajes tenguda tan gran audàcia que, en presència de la majestat del senyor emperador vols injuriar a negú, de dir que home stranger no deu tenir lo ceptre de la justícia ni de la general capitania; e per ço tu est dit principiador de mals. Digues-me, e si los estrangers són millors que los de la terra e són més àbils e més forts i més destres en la guerra e en altres coses, què diràs tu ací? Si no, pren exemple de la tua flaqua persona de poch ànimo, que jamés has tengut atreviment de anar a la guerra per defendre la tua pàtria e a ton natural senyor. E tu est cavaller qui mostrar-te deguesses en consell imperial ni encara en loch hon cavallers hi haja?
E Tirant volgué parlar per satisfer en lo que·l cavaller havia dit de ell, e la princessa no u volgué consentir per squivar major mal, mas dix:
―No·s pertany de home savi respondre a paraules folles, car axí com lo foll té franca libertat d'escampar folles paraules, axí és gran discreció al savi ab paciència hoir-les e no satisfer-hi, car en les paraules és coneguda la follia de aquell qui la diu, car negú no es deu egual·lar ab la rohindat ni en la follia ab negú, sinó en la gentilesa e virtut. E qui paraules folles diu, digna cosa és que de la sua follia reporte condigna deciplina. E si no fos per la vostra gran clemència, aquell qui tan follament ha parlat mereixia que li fos levada la vida. E bé és de conéixer que és benaventurat lo príncep que tal conseller té en sa casa.
Lo emperador se levà del consell, e no volgué més hoir a negú. E prestament féu fer crida per tota la ciutat que tots aquells qui tinguessen clam o demanda de negú, que a l'endemà e de aquí avant fossen a la casa del juhí, que aquí los seria feta prompta justícia.
L'endemà -[f. n8r]- Tirant se asigué en la cadira de l'imperial juhí, e hohí a tots los qui·s clamaren, e a tots administrà justícia, car des que lo Gran Turch e lo soldà eren entrats dins lo imperi, no s'i havia feta justícia neguna.
Lo dia següent lo capità pres e convocà a tots los del consell e los regidors de la ciutat, e ordenaren primerament la casa de l'emperador en esta manera. Tots los servidors qui prenguessen acostament del senyor emperador fossen compartits de L en L, e los de major dignitat fossen capitans. E per semblant feren per tota la ciutat, que, com havien mester gent, los capitans havien prest la gent que mester havien sens gran treball. Tirant ordenà que totes nits, a la porta de la cambra de l'emperador, en la sala, dormissen L hòmens, e lo capità major venia totes nits, ell o son lochtinent. E com lo emperador se n'entrava a dormir, dehia lo capità a tots aquells L hòmens:
―Veus açí la pròpia persona de senyor emperador, la qual, sots pena de la vida e de la fealtat, vos coman, la qual siau tenguts demà per lo matí de restituir-me aquella. Fet açò, per lo semblant fahia de la emperadriu e de la princessa.
Com lo emperador se era mès en lo lit, e les portes tancades de la sala e un poch ubertes aquelles de la cambra, agenollaven-se allí dos hòmens de aquells qui fahien la guayta e estaven scoltant lo emperador si demanava alguna cosa. E com era passada mija hora, leva(n)ven-se aquells e venien-n'i altres dos. E axí passaven tota la nit en la gran sala guaytant C hòmens. Entorn del palau fahien guayta CCCC hòmens d'armes. En tal manera era guardada la persona de l'emperador. Per lo matí, com Tirant venia, aquells li restituhien lo emperador ab acte de notari, per lo semblant a les senyores desús dites.
Com lo emperador agué vist lo que lo seu capità havia fet, ne fon molt content, com mostrava que tan bona guarda havia posada a la sua persona. E Tirant jamés fallia a les hores que devia, més per veure la princessa que per desig de l'emperador.
Més ordenà per tota la ciutat. En cascun carrer posassen de grosses cadenes e no les soltassen fins que del seu palau tocàs una petita campana que y havia, la qual podien bé sentir per tota la ciutat. Hordenà més avant que, de nit, per la poca justícia que y havia dins la ciutat, per causa de la guerra, havia-y molts ladres, e que en cascun carrer la mehitat de les cases traguessen lums a les finestres fins a mija nit, e les altres, de la mija nit fins que fos de dia. E per aquest orde moltes cases foren reservades, que no les podien robar. E totes nits lo capità fahia guayta aprés que exia de la casa de l'emperador: fins a mija nit ell anava per la ciutat. Passada aquella hora, Diafebus e Ricart, o alguns dels altres, prenien lo bastó de la capitania; e altra gent anaven fins al matí. Hi en aquesta forma e orde la ciutat era reservada de tot lo mal. Encara més, ordenà, ab los regidors de la ciutat, que anassen per totes les cases e tragueren en la plaça quant forment e ordis e mills trobaren. -[f. n8v]- E a cascú deixaven tant forment com mester havien per a son viure. E tot lo altre tacharen que valgués la càrregua dos ducats, per a qui n'hagués mester. E axí ordenaren totes les vitualles que, ans que Tirant vingués, no trobàveu en tota la ciutat qui us venés pa ni vi, ne altres vitualles, e en pochs dies tota la ciutat fon abundosa de totes coses.
Tot lo poble daven gran lahor a Tirant e·l benehien del noble regiment en què·ls havia posats, que·ls fehia viure en gran tranquilitat, pau e amor. La ànima de l'emperador vivia molt aconsolada per lo bon regiment que Tirant los havia dat.
Aprés XV dies de la venguda de Tirant, totes les naus de l'emperador arribaren carreguades de gent, forment e cavalls. E ans que les naus apleguassen, l'emperador havia fet present al capità de LXXXIII cavalls, molt grans e bells, e molts arnesos. E Tirant féu venir primer de tots ha Diafebus, que triàs a son plaer de aquelles armes e cavalls. Com agué triat, pres Ricart e aprés tots los altres. E per a çi no s'aturà res.
Tirant passava passió inextimable per les amors de la princessa, car cascun dia li augmentava la dolor. E tanta era la amor que li portava que, com li era al davant, no tenia atreviment de poder-li parlar res que de amor fos. E los dies se acostaven de la sua partida, car no sperave sinó que los cavalls fossen un poch reparats per lo treball de la mar.
Lo avisat cor de la princessa havia natural notícia de la molta amor que Tirant li portava. Tramés un petit patge a preguar a Tirant li fos plasent a la hora del migjorn venir al palau, que en aquella hora quasi tots los de més reposen, e que vingués ab poca gent. Com Tirant agué rebut lo manament de sa senyora, fon posat segons lo parer seu en lo pus alt loch de paradís, e prestament féu venir a Diafebus e manifestà-li la embaixada, e com volia que los dos hi anassen sens altra companyia. Dix Diafebus:
―Senyor capità, molt stich content dels principis, no sé la fi quin serà. Mas féu-me gràcia que com siau ab ella, que axí com teniu ànimo de combatre un cavaller per valent que sia, que tingau axí ànimo contra una donzella qui no porta armes offensives, que ab gran ardiment li digau totes vostres passions, car per millor vos ne tendrà com veja que ab ànimo sforçat lo y haveu dit, car los prechs temorosos moltes voltes són deneguats.
E venint la hora del concert, los dos cavallers pujaren al palau e ab suaus passos entraren dins la cambra de la princessa sperant haver sperança de victòria. Com ella los véu agué gran plaer de la llur venguda, e levà's de peus e pres a Tirant per la mà e féu-lo seure prop de ella. E Diafebus pres ha Stefania per lo un braç e a la Viuda Reposada per l'altre e apartà-les a una part per ço que hoir no poguessen lo que la princessa li volia dir. La princessa, ab baixa veu e ab gest affable, féu principi a un tal parlar.
-f. o1r-
―Deposada honestat la càrregua de temerosa vergonya, la noblea vostra no tingua per cosa desonesta, ne a càrrech sia a mi imputat ne a vici, si per ventura he presumit rahonar-me ab vós ab sancta e honesta intenció, dolent-me de la vostra molta virtut e noblea. Per vós ésser estranger no volria que prenguésseu algun dan en la vostra virtuosa persona incogitadament, per ço com sé vós sou vengut en aquesta terra a preguàries del gran rey de Cicília, confiant en la glòria de vostres mèrits, no podent-vos manifestar los perills que seguir-vos porien perquè ell los ignora. Perquè yo tinch compassió de la vostra noblea e virtuosa persona, tinch deliberat donar-vos consell de salut. E poreu haver notícia del gran profit que us ne seguirà si volreu dar fe en les mies paraules ne regir-vos per mon consell, perquè ab triümpho y gloriosa fama pugau tornar ab salvament a la vostra pròpia pàtria.
La fi de les paraules de la princessa fon principi del parlar de Tirant, que dix:
―Quant poré yo servir a la majestat vostra, senyora de tanta stima, que sens mèrits precedents tanta gràcia de la altesa vostra haja aconseguida? Sols lo recort és massa per a mi. E ab devot cor faç humils gràcies e submissions a la excel·lència vostra, que ab tanta virtut de caritat hajau volgut mostrar dolre-us e haver compassió de mi e de mos treballs. E perquè no·m tingau per ingrat del bé que·m feu, yo accepte la offerta com de senyora qui sobre totes les del món val he us ne bese peus e mans, e me obligue de seguir tot lo que per la altesa vostra me serà manat. Car cosa és digna de gran lahor e glòria com lo do és donat sens demanar ni sens alguns mèrits e és acte de gran liberalitat, e en açò se mostra la vostra excelsa condició ésser més angèlica que humana.
E Tirant la supplicà que li donàs la mà, que la y volia besar. E la excelsa senyora no u volia consentir. E Tirant la'n supplicà moltes voltes e com véu que fer no u volia, cridà a la Viuda Reposada e a Stephania, e elles, per fer plaer al capità, la supplicaren molt que la y deixàs besar. E ella féu-ho en aquesta manera: no volent-ho consentir que de part de fora la y besàs, mas obrí la mà, e de part de dins que la y besàs, perquè besant dins és senyal de amor e besant defora és senyal de senyoria.
La princessa encara li tornà a dir:
―Cavaller benaventurat, pren sperit de consolació per excellència de les tues virtuoses obres, qui són gracioses, e de tan resplandent noblea, que a nosaltres fan gloriejar de la nostra gran e alta senyoria, confiant per mà de la tua molta bondat cobrarem tot lo nostre imperi, car sabem la excel·lència de la tua virtut e fama gloriosa quant és divulgada per les stranyes terres e tenguda per manifesta e verdadera. E és molta honor e glòria a la majestat del senyor emperador, pare meu, -f. o1v- e a mi, qui só sucçehidora de l'Imperi Grech e en lo regne de Macedònia, qui és ja tot perdut, que per la tua mà victoriosa nosaltres puguam cobrar tota la nostra senyoria. E si per la tua excel·lent virtut podien ésser foragitats aquests genovesos, ytalians e lombarts, ensemps ab los moros, del nostre imperi e regne de Macedònia, la mia ànima restaria aconsolada. Mas tinch dubte de la adversa fortuna que no faça pendre alguna mutació a la imperial dignitat, car grans dies ha que·ns persegueix. Donchs, sperança del nostre bé, si tu ab voluntat sancera volies pendre aquestes coses per tues, e ab treball de tu e dels teus, e no denegaràs les mies preguàries, yo·t promet donar-te tal premi que serà condecent segons la condició e virtut tua, car no sabràs res demanar que tot o en part atorguat no·t sia. Emperò, Déu piadós e misericordiós te vulla guardar de les mans de aquell famejant leó, duch de Macedònia, home molt cruel e envejós e molt destre e sabut en actes de tració. E aquesta és la sua reprovada fama, que jamés no mata negú sinó malament. E fama certa és que ell matà aquell valentíssim cavaller jermà meu, car bataillant ab gran ànimo contra los enemichs, ell li vengué de part de tras e taillà-li les correges del bacinet per ço que li sortís del cap; e axí fon mort per los moros. E per tal, un tan gran traydor com aquest, és digne de gran pahor, car en ell regnen tots los set peccats mortals, e no crech que ell pugua fer bona fi. E per ço, cavaller virtuós, vos avise he us consell que com sereu en la guerra, que us guardeu de ell, e no fieu ni en menjar ni en dormir. E si aquestes coses ab prudència guardes e no les poses en oblit en altra manera, posaràs aguayts a la tua vida. E jatsia que hom digua que la pena deu enseguir a aquells que la meriten, emperò, no és novella cosa paguar los justs per los peccadors.
E stant en aquelles rahons, vengué la emperadriu, que s'era levada de dormir, e asigué's prop de ells e ab gran instància los demanà de què parlaven. La princessa respòs:
―Senyora, nosaltres parlam de aquestes gents que dien que han portat los genovesos en ajuda dels moros, quant los poran fer exir de la nostra terra.
―Qui u pot saber? ―dix la emperadriu―. La guerra acompare yo a la malaltia del cors de l'home, que lo un dia stà bé e l'altre mal, lo un dia li fa mal lo cap e l'altre lo peu. Axí és de les batailles, que lo un dia sereu vençedor e l'altre sereu vençut.
Tantes foren les rahons de la emperadriu que Tirant no pogué satisfer a les rahons de la princessa. Com ixqueren de vespres, dix la emperadriu:
―Anem a mostrar lo nostre palau al capità, com ell no haja vistes sinó aquestes sales hi cambres qui són açí baix. E mostrarem-li lo replegat tresor de ton pare.
Elles se levaren. Tirant pres per lo braç a la emperadriu e Diafebus a la princessa. Anant per lo palau veren molts bells edeficis. Com foren a la torre del tresor, la princessa obrí les portes, per ço com ella tenia totes les claus. -f. o2r- La torre era tota dins obrada de molt blanch marbre e, historiada de subtil pintura de diverses colors, tota la història de Paris e Viana, e tota la coberta de or e de atzur, que lançava molt gran resplandor. La princessa féu obrir LXXII caixes totes plenes de moneda de or; e altres caixes hi havia qui eren plenes de vexella d'or e de les joyes e abillaments de la capella que eren molt singulars e de gran stima. De vexella de argent n'i havia tanta que era cosa d'espant, que en una part de la torre n'i havia un munt tan alt, una sobre altra, que plegava fins a la cuberta. E la vexella que tenia lo emperador en la cuyna tota era de argent.
Tirant e Diafebus stigueren molt admirats del gran tresor que lo emperador tenia, que jamés tan gran riquesa no havien vista.
Tirant aquella nit pensà molt en lo que la princessa havia dit, e, de altra part, en lo que havia vist. Com lo dia fon vengut, féu tornar a fer altres banderes. E la una féu pintar, sobre camper vert, cadenats de or de aquest lonch que tanquen les portes. E era plena tota la bandera de aquells cadenats, e dehia lo mot:
| La lletra que stà primera | |||
| en lo nom d'esta pintura | |||
| és la clau ab què ventura | |||
| tancada té la darrera. |
E l'altra bandera féu fer tota vermella e féu-hi pintar un corp, ab letres latines entorn de la bandera que dehien: "Avis mea, sequere me, quia, de carne mea vel aliena saciabo te." Molt foren plasents a l'emperador e a totes les dames e als cavallers de honor les paraules de aquesta bandera.
Aprés, Tirant tingué esment un dia, en lo dinar de la emperadriu e de la princessa, que les aconseguís en taula. E Tirant entrà per la sala, e com ell hi era, servia de majordom e de copa a la emperadriu e a sa filla, com aquell era lo dret de capità, que lla hon era lo major cessava lo menor. Com Tirant véu que ja eren a la fi del dinar, dreçà les noves a la emperadriu e supplicà-la que fos de sa mercé li fes gràcia que la altesa sua li volgués declarar una qüestió en què estava molt duptós. La emperadriu respòs que si ella hi sabia dar rahó, que u faria de bona voluntat.
―Digau-me, senyora ―dix Tirant―, al cavaller, qual li és millor e més honorós, morir bé o morir mal, puix li és forçat que muyra? ―E callà e no dix pus.
Dix la princessa:
―O sancta Maria val! E quina demanda tan fort féu a la senyora ma mare, com sia ja conegut açò entre les gents, que més val morir bé que mal, puix forçadament li cové de morir. Almenys que diguen tots aquells qui u sabran: "Certament, aquest virtuós cavaller és mort com a valent cavaller." De açò li daran molta honor si bé mor, que si havien a dir: O del malvat cavaller, com és mort vilment! E de açí li ve molta infàmia e deshonor perpètua per a ell e als seus. Emperò mirau los fets dels romans, quanta honor e glòria aconseguien en lo món com honorosament morien en les batailles en defensió de la cosa pública. Aquells, de llur glòria deixaven honorosa fama, e com tornaven a la ciutat de -f. o2v- Roma, trencaven-li un gran troç de mur, e entrava ab gran triümpho. E com morien com a cavallers de poch ànimo, no se'n fahia menció neguna. Axí, al parer meu, més val morir bé que mal.
Acabant la princessa les sues darreres paraules quant Tirant donà de la mà en la taula hi entre les dents dix que axí seria, que scassament lo pogueren entendre e, sens dir res, voltà les spatles e anà-se'n a la sua posada. Tots stigueren admirats del continent que fet havia Tirant.
E no tardà molt que lo emperador fon en la cambra hon era la emperadriu e sa filla, e recitaren-li lo que Tirant havia dit. Dix lo emperador:
―Yo tinch gran dupte que aquest cavaller no tingua en si alguna gran passió o que no·s penida perquè és vengut açí per ésser tan luny de sa terra, de sos parents e amichs, o per ventura no tema lo poder de los turchs, o de altres inconvenients que seguir se poden. De aquests afers no·n parleu a negú ni·n façau demostració neguna, ni trametau per ell, car ans que la nit vinga yo u sabré.
Partí's lo emperador de les dames e anà-se'n un poch a reposar. Com lo emperador se fon levat de dormir asigué's en una finestra qui mirava damunt la gran plaça e véu que venia Ricart cavalcant sobre un gran cavall, e dix-li que pujàs alt lla hon ell era. Com Ricart fon davant lo emperador, féu-li gran reverència. E lo emperador li dix:
―Cavaller, yo us prech per aquella amor que portau a la vostra enamorada, que·m digau lo meu capità per què stà tan trist, com ne tingua tal relació.
―Senyor ―dix Ricart―, quisvulla qui haja dit tal rahó a la majestat vostra no us ha dita veritat. Ans, senyor, stà molt alegre e fa adobar les banderes e les armes.
―Molt me plau ―dix lo emperador― lo que·m dieu. Ara anau e digau-li que vingua a cavall, que yo·l spere açí.
Ricart anà a Tirant e dix-li tot lo que lo emperador li havia dit. Prestament conegué de bon sentit Tirant que la emperadriu o sa filla lo y havien dit. E anà al palau sobre una aquanea tota blanca; e abillà's aquell dia molt bé, e tots los seus qui l'acompanyaven. Trobaren lo emperador que ja volia cavalcar, ab molta gent, que·l sperava, e totes les dames que eren per les finestres mirant com lo emperador cavalcava.
Com Tirant véu la princessa, féu-li molt gran reverència, e ella ab gest affable, lo saludà. Lo emperador demanà a Tirant de què stava ab tan fort pensament, que axí lo y havien dit.
―E prech-vos que m'o vullau dir, que lo remey que yo us daré serà tal que la ànima vostra ne serà aconsolada. E sens vergonya neguna m'o vullau prestament dir.
No tardà Tirant en fer-li tal resposta.
―No seria cosa neguna en lo món, senyor, per fort que fos, que yo no manifestàs a la ma -f. o3r- jestat vostra per la molta amor e voluntat que tinch de servir-vos. Per bé que sia cosa de gran dolor, yo vull obeir lo manament que·m fa la altesa vostra. Car yo viu a la sereníssima senyora emperadriu e la excelsa princessa, les II là en taula posades, e sentí un fort e profunde suspir que la senyora emperadriu lançà; pensí que suspirava per aquell que havia parit. En aquell cars, la mia ànima, de pietat sentí dolor inextimable. Fiu vot dins mi mateix: per ço com lo suspir de la dita senyora no fon manifest a negú, axí volguí fer lo meu vot, que no vingués a notícia de negú de què, cativada ma honor e fama, desije la venjança e jamés la mia ànima no haurà repòs fins a tant que la mia mà dreta sangonosa e cruel haja fet morir aquells qui malament scamparen la sanch de aquell gloriós e strenu cavaller, lo príncep fill vostre.
Ab los hulls corrents vives làgrimes, lo benigne senyor regracià a Tirant la molta amor que li mostrava. E Tirant, que·l véu axí plorar, mudà-li altres rahons de plaer perquè la dolor li passàs.
E anant parlant de moltes coses apleguaren a la ciutat de Pera, qui distava de la ciutat de Constantinoble III milles. La qual ciutat era ornada de molt singular palau, de molt bells jardins e delitosos, e de molts bells hedificis, e era en strem rica perquè era port de mar e cap de mercaderia. Com ho agueren bé tot mirat, dix lo emperador:
―Capità, yo us vull dir aquesta ciutat quant és antigua, car trobareu que aquesta ciutat ha gran temps que fon hedificada e fon poblada de gentils, qui eren gent ydòlatre, e aprés gran temps de la destructió de Troya, foren convertits a la sancta fe cathòlica per un noble e valentíssim cavaller nomenat Constantí, e aquest fon mon avi. E lo pare de aquest fon elet emperador de Roma, e era senyor de tota la Grècia e de moltes altres províncies, segons copiosament recita la sua història. Car com fon guarit de la gran malaltia que tenia per sanct Silvestre, féu-se crestià, e féu-lo papa e donà-li tot lo imperi de Roma que fos de la Sglésia. E ell tornà-se'n en Grècia e fon emperador de Grècia. Aprés de aquest, succehí son fill Constantí, qui fon mon avi. E per tots los regnes e terres de l'imperi fon elet per papa en totes les sues terres, e emperador. E per ço com tenia molta humanitat e era home molt benigne, moltes gents d'estranyes terres se vengueren a poblar açí, e no cabien en aquesta ciutat. Lavors mon avi hedificà la nostra ciutat de molt nobles hedificis, e posà-li nom Constantinoble. E de aquí avant fon nomenat emperador de Constantinoble.
Com foren partits de Pera e tornats en Constantinoble fon ja nit scura. Tirant pujà ab lo emperador a la cambra de la emperadriu e aquí parlaren de moltes coses, e Tirant mostrava la sua cara no molt alegra. Com li paregué hora, pres licència de l'emperador e de les dames e tornà-se'n a sa posada. Lo següent dia la princessa passava gran pena del que Tirant havia dit, per ço com la sua ànima -f. o3v- no stava prou reposada per les paraules que li havia hoïdes dir, si bé lo emperador los dix totes les rahons que eren passades entre ells.
Al matí, stant lo emperador en missa ab totes les dames, Tirant entrà per la sglésia e féu sa oració. Aprés entrà dins la cortina de l'emperador e dix-li:
―Senyor, les galeres estan en orde per partir e anar en Chipre per portar vitualles, si vol la majestat vostra que parteixquen. Dix lo emperador:
―Yo volria que fossen ja cent milles dins mar.
E Tirant se'n tornà prestament al port per fer-les partir. Com la princessa véu que Tirant se n'anava, cridà a Diafebus e preguà'l molt digués a Tirant, de part sua, com fos dinat que vengués tantost, com ella tenia gran desig de parlar ab ell, e que aprés dançarien.
Com Tirant ho sabé, prestament pensà lo que era, e féu comprar lo més bell spill que pogueren trobar e posà'l-se en la mànegua. Com li paregué hora, anaren al palau e trobaren a l'emperador ab la filla a rahons. Com lo emperador los véu venir, manà que fessen venir los ministrés e davant ell dançaren per bon spay. E lo emperador, com agué un poch mirat, retragué's en la sua cambra. E la princessa se leixà de continent de dançar, e pres a Tirant per la mà e asigueren-se en una finestra. E la princessa començà a fer principi a un tal parlar:
―Cavaller virtuós, molta compassió tinch de vós, del mal que us veig passar, per què us prech que·m vullau manifestar lo mal o lo bé que la vostra virtuosa persona sent. Car tal mal porà ésser que yo per la amor vostra ne pendré ma part, e si és bé, yo seré molt aconsolada que tot sia vostre. Axí, feu-me gràcia de prestament voler-m'o dir.
―Senyora ―dix Tirant―, mal vull al mal com ve en temps de bé, e molt pus mal com per ell pert lo bé. E de tal mal yo no·n faria part a vostra altesa, que més lo amaria tot per a mi que no fer-ne part a negú, e de semblants paraules no se'n deu més parlar. Parlem, senyora, de altres coses que sien de plaer e de alegria, e leixem les de passió que turmenten la ànima.
―Certament no és cosa neguna ―dix la princessa― per cara que a mi fos e vos la volguésseu saber, que yo de bon grat no la us digués. E vós, a mi, dir no m'o voleu, per què us torn a preguar, per la cosa que més amau en aquest món, que vós m'o digau.
―Senyora ―dix Tirant―, per merçé vos supplich no·m vullau fer tan fort conjuratió, que tal, senyora, me aveu posat al davant que tot quant sé en aquest món vos diré. Senyora, lo meu mal prest serà dit, mas yo só cert que prestament serà en les orelles de vostre pare e açò serà la causa de la mia mort. E si no u dich, també de dol e de ira tinch de morir.
―E pensau vós, Tirant ―dix la princessa―, que les coses que s'an a tenir secretes yo les volgués dir al senyor mon pare ni a neguna altra persona? No penseu que yo vaja vestida de aqueixa color que vós pensau, per què no tingau temor de dir-me tot vostre fet, car yo·l tindré tancat dins lo meu retret secret.
―Senyora, puix la altesa vostra me força de dir-ho, no -f. o4r- puch més dir sinó que ame.
E no dix pus, sinó que baixà los hulls en les faldes de la princessa.
―Digau-me, Tirant ―dix la princessa― sí Déu vos leixe obtenir lo que desijau, dieu-me qui és la senyora qui tant de mal vos fa passar, que, si en cosa neguna vos hi poré ajudar, ho faré de molt bona voluntat, car molt me tarda de saber-ho.
Tirant se posà la mà en la mànegua e tragué lo espill, e dix:
―Senyora, la ymatge que y veureu me pot donar mort o vida. Mane-li vostra altesa que·m prengua a merçé.
La princessa pres prestament lo espill e ab cuytats passos se n'entrà dins la cambra pensant que y trobaria alguna dona pintada, e no y véu res sinó la sua cara. Lavors ella agué plena notícia que per ella se fahia la festa e fon molt admirada que sens parlar pogués hom requerir una dama de amors.
E stant ella ab aquest plaer del que havia vist fer a Tirant, vengueren la Viuda Reposada e Stephania e trobaren la princessa molt alegra, ab lo espill en la mà, hi elles li digueren:
―Senyora, de hon haveu agut tan galant espill?
E la princessa los recità la requesta de amors que Tirant li havia feta e dix que jamés no havia hoït dir a negú.
―Ne en quants libres he lests de històries no he trobada tan graciosa requesta. Quanta és la glòria del saber que tenen los strangers! Yo·m pensava que lo saber, la virtut, la honor e gentilea, que tota fos en la nostra gent grega. Ara conech que n'ha molt més en les altres nacions.
Respòs la Viuda Reposada:
―Hay senyora, e com vos veig caminar per lo pedregal! Que lo un peu va tan avant que l'altre no·l pot aconseguir. Veig les vostres mans de pietat plenes e los hulls atorguen ço que los altres volen. Digau-me, senyora, és justa cosa ni honesta que la vostra altesa faça tanta festa com feu a un servidor de vostre pare, lo qual ha rebut quasi per amor de Déu en sa casa e és stat lançat per aquell famós rey de Cicília, ab gent repleguadisa, ab robes de or e de seda manlevades? E per tal home com aquest voleu perdre la perpetual fama de vostra honesta pudicícia, no podent viure en àbit de donzella ni com a filla de emperador, de la qual persecució e infàmia ne serien leses les orelles dels hoints? Deixau la honestat a part posada e gloriejau-vos del que deuríeu abominar, la qual cosa tota donzella se deu lunyar de tals inconvenients qui porten ab si vergonya, com molts magnats e grans senyors, reis e fills de aquells, per leal matrimoni desijen ab vós ésser ajustats, e aquells aveu denegats fins açí ab paraules de falsa hostalera e aveu decebut, e enganau cascun(a) dia a vostre pare e no us voleu acostar a la vera execució del vostre bé, honor e fama, e voleu abandonar e oblidar -f. o4v- lo deute que deveu a natura. E més vos valria morir o no ésser exida del ventre de vostra mare, que tal infàmia vingués a notícia de les gents de honor. E si us ajustau ab ell per amor no lícita, què diran de vós? E si per lícit matrimoni vos ajustau ab ell, feu-me gràcia del títol que té de duch, comte o marquès, o de rey. No us vull dir més, car no só dona que·m contente de paraules hon és duptosa la execcució de honestat. Voleu que us digua ab tota veritat? En negun temps no haveu sabut honestat ni honor de quina color van vestides. Aquesta és la poca coneixença que vós teniu, e molt millor vos seria, ma filla, morísseu amant honestat que vergonyosament viure.
E donà fi en son parlar.
La princessa stigué molt alterada de les paraules que la Viuda li havia dites, e quasi plorant, se n'entrà en lo seu retret, e Stephania aprés d'ela, dient-li que no·s devia tant congoixar, aconortant-la en la millor manera que podia.
―No és fort plagua aquesta ―dix la princessa―, que yo sia subjugada al pare e a la mare e, encara, sens causa neguna sia represa per la dida qui m'à alletada? Què faria ella si m'agués vista fer alguna cosa desonesta? Yo crech que ab crida ho aguera publicat per tota la cort e encara per la ciutat. Sperança tinch en Déu que la sua malvada lengua desonesta e maldient, acompanyada de injurioses blasfèmies, que yo li'n faré passar condigna pena.
―Qui·m faria a mi star ―dix Stephania―, per temor de pare, de no dançar e festejar segons a nosaltres, donzelles cortesanes, és dat, com sia cosa acostumada? Com les donzelles stant en cort, se tenen a molta glòria que sien amades e festejades, com tinguam tres maneres de amor, ço és, virtuosa, profitosa, viciosa. La primera, que és virtuosa e honorosa, és quant algun gran senyor, infant, duch, comte o marquès, qui serà molt favorit e cavaller molt virtuós, si aquest tal ama una donzella, a ella li és molta de honor que totes les altres sàpien que aquest dança o juny o entra en batailla per amor de ella, e fa fets honorosos de renom e fama. Ella lo deu amar perquè és virtuós e de amor virtuosa. La segona és profitosa, e aquesta és quant algun gentilom o cavaller de antich linatge e molt virtuós amarà una donzella e ab donatius la induhirà a sa voluntat e no l'amarà sinó per son profit. Tal amor a mi no plau que, tan prest com lo profit cessa, lo amor defall. La terça és viciosa, com la donzella ama lo gentilom o cavaller per son delit, lo qual serà fart de rahó ab les paraules molt affables que vida vos donen per un any, emperò, si de allí avant passen e poden apleguar al lit encortinat e los lançols bé perfumats, e tota una nit de hivern poden star, tal amor com aquesta me par molt millor que neguna de les altres.
Com la princessa hohí axí parlar a Stephania de tan bona gràcia, pres-se a sonriure e passà-li gran part de la malenconia que tenia.
―E sperau un poch, senyora ―dix Stephania―, encara vos vull més dir de tres articles de la fe, los quals vostra altesa no sap ni ha per ventura jamés hoïts dir. La -[f. o5r]- bona condició de nosaltres per gràcia de Déu és tal que, si los hòmens la sabien, ab menys treball induhirien les donzelles a llur voluntat si servaven aquest orde. Totes nosaltres som naturalment de tres calitats, e per lo meu mal conech lo de les altres. La primera, totes som cobdicioses; la segona, goloses; la terça, luxurioses. En lo primer article, lo home de bon sentiment deu treballar en conéixer la dona que ama quala de aquestes tres calitats li plau més. Car si és més cobdiciosa ―e posat cars que sia enamorada de altri― e vós li donau més que l'altre, per la cobdícia leixarà aquell e amarà a vós. En aquesta manera la fareu desanamorar de aquell qui primer amà e amarà a vós; aprés que sou passat a ella, vos darà lo vostre e tot lo seu. Si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de lepolies e de fruytes novelles e del que ella més se delita. Si és luxuriosa, com parlareu ab ella, no li parleu sinó del mester de ço que ella se alta. E encara tenen una altra major bondat, que les qui són casades, si s'enamoren de negú no volen haver amistat ab home qui sia millor que son marit, ni egual, ans nos baixam a més vils que ells no són e som enganadores de nostra honor e de la corona de honestat. Com la dona hix del ventre de sa mare, en lo front porta scrit, ab letres de or: "Castedat". Açò yo davant altri no gosaria dir, mas acuse a mi mateixa primera que a neguna de les altres. Emperò mirau la comtessa de Miravall com li pres que cometé adulteri e agué la pena que mereixia. Car en fe e seguretat sua, dormint lo marit en lo lit, ella posà en la cambra un gentilom, e no dels millors, de qui ella era enamorada. Lo comte despertà's e no·s trobà la muller al costat. Dreçà's en lo lit e sentí remor en la cambra. Levà's corrent e donà grans crits; pres una spasa que tenia al cap del lit. La comtessa apaguà la lum. Lo fill, qui dormia en una recambra, saltà del lit e ençés una entorcha e entrà en la cambra del pare. Lo gentilom qui véu lo fill ab la lum, donà-li ab la espasa per lo cap e matà'l. E lo comte matà al gentilom e a la comtessa, e foren paguats de llur maldat.
E stant elles en aquestes rahons, la emperadriu demanà de sa filla hon era, que molt havia que no la havia vista. Ella ixqué en la sala e trobà allí a la emperadriu, que li demanà de què tenia tan vermells los hulls.
―Senyora ―dix la princessa―, lo cap hui tot lo dia me fa mal.
Féu-la seure en les sues faldes e stava-la besant moltes voltes.
Lo següent dia dix Tirant a Diafebus:
―Parent e germà, prec-vos que aneu al palau e posau en rahons a la princessa, e vejau si poreu sentir de sa altesa com à pres lo fet de l'espill.
E Diafebus hi anà prestament e trobà lo emperador que entrava en missa. Com fon acabada, Diafebus se acostà a la princessa hi ella demanà-li què era de Tirant.
―Senyora ―dix Diafebus―, partit és de la posada per anar a seure en la cadira del juhí.
―Si sabésseu ―dix la princessa― quin joch me féu lo dia passat! Ab un espill me requerí de amors, -[f. o5v]- mas deixau-lo'm veure, que yo li diré coses que no y pendrà gens de plaer.
―Hay senyora bona! ―dix Diafebus―. Tirant ha portat açí flames de foch hi no n'hi à trobades.
―Sí ―dix la princessa―, mas la lenya és de malves e per la aygua que ha passat tota és tornada humida. Mas açí n'i trobareu en aquest palau, de majors e de millors, hi escalfa molt més que vós no dieu. És de una lenya qui ha nom "Lealtea", la qual és molt tendra e seca e dóna repòs ab alegria qui scalfar s'i pot.
―Senyora, façam axí com vos diré ―dix Diafebus―, si a la vostra celsitut vendrà en plaer. Prenguam de les vostres, qui són bones hi seques e de les nostres, qui són moltes e humides, e façam de tot una massa a semblança e factura vostra e del virtuós Tirant.
―No ―dix la princessa―, que dos strems no stan bé en una.
E burlaren axí fins que foren tornats en la cambra. Diafebus pres comiat e tornà-se'n a la posada e recità a Tirant tot lo parlament que havia tengut ab la princessa.
Com foren dinats e Tirant conegué que lo emperador devia dormir, ell e Diafebus anaren al palau. E de una finestra Stephania los véu venir; ab cuytats passos ho anà a dir a la princessa:
―Senyora, ja venen los nostres cavallers.
E la princessa ixqué en la cambra de parament. Com Tirant véu a sa senyora, féu-li molt gran reverència humiliant-se molt a ella. E la princessa li reté les saluts ab la cara no prou affable ni segons havia acostumat. Tirant, no prou content del gest de sa senyora, ab veu baixa e piadosa li dix lo següent parlar:
―Senyora de totes perfections complida, supplich a la excel·lència vostra voler-me dir lo vostre pensament, que a mi par que dies ha no he vist fer tal comport a la altesa vostra.
―Lo meu comport ―dix la princessa― no és de plaure a Déu ni menys al món. Emperò, puix la sort vos ha portat en fer aquest novell cars, vos diré la causa per hon lo vostre poch saber e bondat se mostraran.
―Jo crech que vós no teniu lo saber natural, que si·l tinguésseu no haguéreu volguda perdre la noblea de natura, car per lo que fet haveu sou digne de gran infàmia e mereixedor de gran punició. Hi per experiència haveu manifestat que les costumes vostres no són de home virtuós, que no temeu a Déu ni a la honor del món ne haveu sguart al noble donatiu que la molta humanitat del senyor emperador, pare meu, vos ha fet en lo seu imperi, fahent-vos de major dignitat e preminència que a tots los altres, sotsmetent tots los magnats, duchs, comtes e marquesos sots vostra obediència. E com açò serà sabut entre les gents, què poran dir de vós? Que la filla de l'emperador, qui és posada en tan gran dignitat, sia stada requesta de amors per lo seu ca -[f. o6r]- pità, lo qual ell de estrema amor amava e fiava, e la sua persona e los béns ha mesa en salvaguarda e custòdia vostra, e a mi, qui só succehidora de lo imperi! E no m'haveu guardada aquella honor e reverència que ereu tengut, ans com a jutge injust, no haveu usat de justícia, sinó de mala fe e amor desonesta. O capità, tan gran defalt haveu comés contra la majestat del senyor emperador, pare meu, e contra mi! E si yo u dehia a mon pare, hauríeu perduda la honor, la fama e la mundanal glòria e tota la obediència de tants singulars pobles e la senyoria que teniu. E si tanta virtut abundàs en vós e vehésseu en mi alguna cosa que a vici fos imputat, per vós devia ésser represa en loch de mon pare per la molta fe e crehença que ell té en vós. Perquè seria digna cosa e justa que yo anàs als peus de mon pare e de açò donàs justa clamor en presència de tots los barons e cavallers, e donàs grans e piadoses lamentacions de la injúria que m'haveu feta, car ab ànimo sforçat me haveu requesta de amors, axí com si yo fos una sotil dona de poca stima. E lavors tota gentilea coneixerà que la lengua vostra rahona lo que no teniu al cor, e en tal cars ja hauré premi de victòria, per bé que los galans e cortesans no·m diran que yo sia stada victoriosa per ço com ho auré dit a pare o a mare en presència de molts. Mas poré dir ab tota veritat que haveu girat lo mantell de vostra honor sens guardar reverència a la imperial corona. Açò serà notori a tot lo món, car gran és la offensa que m'haveu feta.
E levà's del seu strado per voler-se'n anar dins la cambra. E com Tirant véu que se n'anava, ab cuytats passos anà devers ella e pres-la del manto e supplicà-la fos de sa merçé lo volgués hoir. E tant la supplicà Stephania e Diafebus que la feren tornar a seure. E Tirant féu principi a paraules de semblant stil.