Tot per a la dona però sense la dona: notes sobre el punt de vista masculí al «Tirant lo Blanc»
Lola Badia
Universitat de Barcelona
A la tardor medieval catalana va florir esponerós el discurs hostil a la dona1. Els punts de vista més generalitzats sobre la naturalesa i la funció de l'element femení, en efecte, se sostenien en darrera instància als segles XIV i XV en l'autoritat intel·lectual d'alguns eficaços ideòlegs que, com sant Jeroni o sant Agustí, es complaïen enfonsant en el fang la femella humana, com a representant de la part més feble i trencadissa de la humanitat en guerra contra el pecat. La separació de sexes, presidida per l'abominació simbòlica del contrari, era el preu que s'havia pagat per construir la nova espiritualitat cristiana sobre el caliu del món clàssic2. La cultura escolàstica generada per les universitats del segle XIII, arribada la tardor medieval, desenforna en expressió vulgar, i a través, sobretot, de la predicació, omnipresents i repetitives divulgacions del seu monolític cos de doctrina:
| (Francesc Eiximenis,
Terç llibre del Crestià, cap. 619, fol. 276r, col. a; cap. 632, fol. 280v, col. a) | ||
Malgrat la supervivència més o menys latent d'un pòsit de llocs comuns misògins a les nostres societats occidentals, que ens fan comprensible a grans trets el discurs tardomedieval, els lectors de les acaballes del segle XX som molt lluny de compartir la totalitat dels pressupòsits dels escriptors de fa cinc-cents anys, com ara Jaume Roig o Joanot Martorell (vegeu una primera aproximació al problema a Renedo 1989). La familiaritat amb aquests pressupòsits és especialment necessària quan sospitem que l'escriptura que produeixen té intenció còmica, ja que la clau de la comicitat resideix en la manipulació jocosa d'una assumpció prèvia3. És instructiu per tant __imprescindible diria__, reflexionar, per exemple, sobre els fonaments filosòfics del dret canònic medieval aplicat a la dona, perquè aquests fonaments eren el marc d'opinions àmpliament consensuades. La dona, culpable de la seva pròpia condició inferior i temptadora (recordeu la definició d'Eva: hominis confusio, ianua diaboli, radix omnium malorum; Lacarra 1986: 348), cal que dugui signes externs del seu estigma (com ara cap i extremitats coberts, abstenir-se de prendre la paraula en públic, etc.); això es desprèn de textos paulins i és àmpliament glossat des dels temps de Tertul·lià. Sant Agustí i sant Tomàs forneixen tota la resta: forma part de l'harmonia universal del cosmos el fet que la dona estigui al servei de l'home, perquè és una noció de pura justícia que la part feble hagi de servir la forta; naturalment la dona és al servei de l'home, perquè naturalment la dona posseeix menys capacitat intel·lectual que no pas l'home; la imatge de Déu es troba en l'home i no pas en la dona, perquè l'home és el principi i la fi de la dona, com Déu és el principi i la fi de tot ésser viu. Ho recorda la Summa (1, q. 93, a. 4): «imago Dei invenitur in viro [...] non invenitur in muliere: nam vir est principium mulieris et finis, sicut Deus est principium et finis totius creaturae» (Tomàs d'Aquino 1978: I, 662).
Si aquesta és la base de l'herència rebuda, a la baixa Edat Mitjana les coses no fan més que empitjorar quan es pretén, per exemple, extrapolar encara a tota la societat una ideologia de model monàstic que proclama les excel·lències de l'ascetisme més brutal al mig d'un món urbà on la presència de l'element femení és, diguem-ne, inevitable4. L'altra gran novetat del discurs sobre la dona a la baixa Edat Mitjana és la divulgació del punt de vista d'origen mèdic o «natural», com es deia aleshores, sobre la seva biologia mancada, bruta i temible, que alimenta rius de literatura misògina5. N'és una bona prova l'interminable debat a favor i en contra de la «maldat intrínseca» de la femella humana6.
Prou que sabem, d'altra banda, que, quan els papers literaris medievals exalten i idealitzen la dona, la situació no millora essencialment pel que fa al tractament objectivat de l'univers femení:
| (Lacarra 1986: 354) | ||
Aquesta anàlisi que avui dia ens sembla d'un sentit comú elemental és, tanmateix, recent i l'he trobada formulada per una col·lega de Saragossa, que és dona i de la meva generació. En canvi, molta de la bibliografia sobre literatura catalana antiga és, en funció de la seva data de publicació, plena de punts de vista matisadament diferents; segurament perquè pertanyen a escrits d'erudits barons, educats al tombant del nostre segle o abans en una «galanteria» amb les dames que se sentia hereva directa de la medieval, sobretot a partir de la sublimació espiritualitzadora del dolce stil nuovo i d'una lectura romàntica i ultraplatònica del Petrarca del Canzoniere. Per a una anàlisi del paper dels prejudicis morals i estètics dels erudits de principis de segle (com ara Jeanroy o Lewis) i de les reaccions dels darrers anys (que òbviament caldria ampliar de Dronke 1965-66 a les històries de la dona de darreries dels anys 80, esmentades a les notes anteriors), remeto al pròleg de Keith Whinnom a la Cárcel de Amor (San Pedro 1972).
Els manuals i llibres de divulgació sobre literatura catalana no ensenyen encara, doncs, a llegir la poesia tardomedieval tenint present que, a partir dels temps de Jean de Meun i de Guido Cavalcanti, a la segona meitat del segle XIII, els poetes van manllevar dels teòlegs i dels filòsofs els instruments intel·lectuals que els van permetre de reciclar el que els semblaven exageracions amoroses dels trobadors (laics, aristocràtics) en un marc de coherència doctrinal d'inspiració aristotèlico-universitària. Així la dona, o bé va recuperar la seva baixa dimensió carnal, en detriment de tota idealització, o es va tornar tan etèria, que va deixar de ser una cosa d'aquest món (la famosa dona-àngel). Les solucions van ser diferents. A França es van treballar sobretot els aspectes formals de l'antiga recepta cortesa i es van potenciar els temes del desengany i de la crueltat de la dama (Poiron 1988: 45-85). A Itàlia, en canvi, Dante va començar a teoritzar l'autèntic amor pur al final de la Vita nuova: un cop morta Beatriu i transfigurada en ànima beata, el seu enamorat quedava lliure de la sensualitat i podia emprendre en honor seu un poema sacre, la Divina Comèdia. Petrarca va cantar la dolorosa (per pecaminosa) complaença en el desig d'una Laura viva i inabastable, i un cop morta, va saber treure consolació de la certesa de la seva salvació. No hauria de sorprendre que Ausiàs March als Cants de mort i a d'altres bandes discutís del dret i del revés fins a quin punt l'amor humà s'afina en amor espiritual després de la mort de l'estimada, i fins a quin punt l'amant pot haver contribuït amb els seus ardors carnals baixos i sutzes a la perdició de l'ànima de la dama (vegeu encara San Pedro 1972: 7-10).
I heus ací que, quan s'ha fet urgent trobar una via d'aproximació a la dona medieval, no mediatitzada per tantíssims filtres ideològics i doctrinals, ha semblat una benedicció del cel poder analitzar i discutir textos femenins. Si fa una vintena d'anys semblava que, amb poques excepcions, no hi havia escriptores medievals, comptem avui amb una autèntica explosió bibliogràfica que ens mostra el contrari: el 1992 el sentit comú diu que cal contrastar els punts de vista masculins i femenins per interpretar honestament els textos antics sobre l'amor i les dones.
Així doncs, les trobairitz, rara mostra d'escriptura femenina laica, han estat editades i estudiades, antologades i traduïdes a diversos idiomes moderns, inclòs el català; al seu costat anem també tenint accés a totes les escriptores religioses que l'erudició ha reeixit a exhumar7. No tinc la intenció de debatre ara cap de les espinoses qüestions que suscita el tema de l'escriptura femenina, ni en ell mateix ni projectat a l'Edat Mitjana; m'aturo, de moment, en l'entusiasme pel redescobriment d'aquests textos de dona que, per vies força diverses, permeten d'ampliar, en el meu cas concret, els marges de comprensió dels escrits medievals sobre l'amor i les relacions entre els sexes. En català tan sols tenim, a banda de textos lírics escadussers i d'atribució dubtosa, estudiats des dels temps de Massó i Torrents, sor Isabel de Villena, autora d'una Vida de Crist, a la qual la crítica ja comença a fer justícia (Hauf 1990). Em serà permès, doncs, que em fixi també en una escriptora tardomedieval francesa, culta, laica i versàtil, com Christine de Pisan (Pernoud 1982): la seva dedicació professional a les lletres la va fer parlar de tot el diví i l'humà i, també, doncs, d'allò que sempre hauríem desitjat de veure descrit des la perspectiva contrària a la del baró (del segle XIV, del XV i també del XIX i d'algun de ben entrat el XX)8.
Abordem ara el tema central d'aquest treball. La vigència oficial dels llocs comuns misògins, amb totes les enriquidores incidències dels segles XIII i XIV, que donen lloc, per exemple, a la novel·la sentimental castellana (Whinnom 1983), portava més de mil anys en vigor quan Martorell va escriure el Tirant lo Blanc. Ja s'ha arguït, de la mà d'Eiximenis, que no hi sol haver lloc per a la dimensió real, objectiva, de la dona en la visió del món hirsutament masculina de la baixa Edat Mitjana. Però, tenint em compte la noció generalment admesa de la innovadora versemblança de la novel·la de Martorell (Riquer 1990: 65-71), podríem alimentar l'esperança que l'obra en qüestió ens amagués alguna sorpresa en la recerca gairebé desesperada de dones a la literatura de la tardor medieval catalana, que no siguin ni Eves perdedores ni Maries redemptores, sinó persones de carn i ossos, si pot ser matisadament bones i dolentes, com suggereix el sentit comú de 1992.
Si llegim el Tirant lo Blanc amb aquest peu forçat, tot d'una apreciarem una considerable obertura d'horitzons. Veiem així, per exemple, com es comporten en aquella cort de Constantinoble que se'ns hi descriu, tan casolana, tan entranyable9, la princesa Carmesina i les seves donzelles, Estefania i Plaerdemavida, l'emperadriu, sa mare, i la Viuda Reposada, que va ser la seva dida. En aquest grup de dones destaquen unes adolescents, espavilades i agosarades, que xerren i discursegen, que es guarneixen, que ballen i riuen, que tramen alguns embolics. Les dones madures, que amb prou feines deuen arribar als set lustres, a estones pretenen de donar-los lliçons, però resulten força més lleugeres de comportament, i, per descomptat, més lascives que les joves.
No hi ha dubte que pràcticament ningú abans de Martorell a la baixa Edat Mitjana literària catalano-aragonesa no havia gosat de fer entrar el lector dintre de les habitacions de les donzelles, infringint totes les lleis que protegeixen la privacitat d'un bany domèstic, posem per cas, o d'un llit10. Heus ací, doncs, unes dones que semblen de debò: fan el que volen amb elles mateixes, sense que ningú les jutgi, perquè el novel·lista, per descomptat, no ho fa11. Així l'emperadriu, presentada com una dona ja madura, es concedeix feliçment a un Hipòlit de vint anys, i es complau a comparar-lo i confondre'l amb el seu hereu difunt, i la veiem tremolar de goig esperant a la cambra el poderós cavaller: «que s'esperava entrar en liça de camp clos ab cavaller jove e dubtava la perillosa batalla» (Martorell 1990: 557, 36-37). Cal prendre nota de la metàfora militar i reflexionar sobre el fet que els temors de l'emperadriu tal vegada derivaven de la seva inexperiència: tot i ser mare de Carmesina, com que tenia un marit molt més gran que no pas ella, versemblantment no s'havia trobat mai amb un partenaire tan «perillós» com Hipòlit.
Les dones del Tirant no són certament, de forma unívoca, ni Eves ni Maries i el novel·lista no sembla insensible a la noció de matís. El punt de vista del narrador, tanmateix, és inequívoc: la dona apareix com l'objecte del desig del novel·lista i de tots els lectors que adoptin irreflexivament la part que ha sobreviscut dels pressupòsits de l'autor sobre la natura i la funció de la dona. D'acord amb el que és d'esperar d'un cavaller dels seus temps, que no porta a la pràctica les inacabables prohibicions expressades per frares com Eiximenis o sant Vicent ni els refinaments de la fina amor, podríem dir que Martorell descriu el món femení amb interès libidinós12. No és casual que tot el que fan i diuen les dones del nostre grup de Constantinoble tingui alguna cosa a veure amb l'amor, amb el sexe o amb les relacions amb els homes.
El partidisme del punt de vista de Martorell (excloentment i ofensiva masculí, com era d'esperar), esdevé molt consistent si intentem d'analitzar els episodis de la novel·la que descriuen el fach, com deien els trobadors, sense perdre de vista l'òptica contrària, és a dir la d'aquest objecte del desig llargament sotjat i finalment posseït. Diafebus, Hipòlit i Tirant, com veurem, prenen possessió de les seves estimades per la força; no deixa de ser una qüestió delicada, perquè la violència en aquestes situacions el vell De amore la recomanava subreptíciament tan sols en el tracte amb dones de la pagesia, que són com animalons (Andrea Capellani 1985: 282). Si hem de creure Jacquart & Thomasset (1985: 144), des del punt de vista de la història de la sexualitat, l'aristocràtica fina amor del segle XII va significar la domesticació dels instints agressius dels mascles, a favor d'un tracte respectuós de la partenaire, que facilités el plaer de la dona i evités l'embaràs (el «deshonor aparente de la mujer», com diu Riquer 1975: 93). Res més allunyat de la praxi dels esmentats cavallers del Tirant i de les expectatives de l'element femení de l'obra, el qual sembla donar per descomptat que el llit és un camp de batalla on les dones hi surten perdent, com es veurà més avall.
Com que a la novel·la qualsevol mascle és un seductor en potència i qualsevol paraula o acte seu no és altra cosa que un ovidià ham per a la pesca, evident o camuflat, el capteniment femení al Tirant dóna per suposada una estratègia de relació amb l'altre sexe essencialment defensiva, fins i tot quan la dona és favorable a les propostes masculines13. Aquesta agressivitat implícita de la relació home-dona es manifesta clarament en un lloc comú narratiu força corrent a la baixa Edat Mitjana des dels temps del Roman de la Rose de Jean de Meun, segons el qual el desenllaç natural, i per tant feliç, d'una història d'amor és descrit com el desflorament d'una verge, ja que en la majoria de casos les protagonistes femenines són noies en edat de merèixer.
No hi ha cosa més humiliant ni grollerament casernària des de la sensibilitat dels nostres dies (o almenys de la de qui escriu), que equiparar la màxima satisfacció eròtica amb la presa d'una fortalesa a sang i a foc, amb un vencedor, un vençut i unes despulles (les de la virginitat, socialment tan valorada). D'acord amb la seva, de sensibilitat, i amb el que era generalment admès als seus temps, Martorell no estalvia aquesta humiliació ni tan sols a la princesa Carmesina, la qual no deixa de ser __ai las__ una dona. Vegeu el contingut del capítol 436, «Com Tirant vencé la batalla e per força d'armes entrà en lo castell», on els fets se'ns descriuen a través d'un seguit d'imperatius negatius de la víctima, construït en gran part sobre una al·legoria del mateix tenor que la del títol: «no vullau usar de vostra bel·licosa força», «no siau cruel», «no penseu açò ésser camp ni liça de infels», «no deuen tallar les armes de amor, no han de rompre, no deu nafrar la enamorada lança» (Martorell 1990: 845, 6-22). Des de l'òptica suposadament contrària (expressada per la princesa, però amb paraules dictades per Martorell), és, a més, especialment significativa la pregunta retòrica: «Y com vos pot delitar cosa forçada?» (1990: 845, 15), ja que mostra com la consumació física de l'amor s'identifica, des del punt de vista femení, amb un estupre.
No caldria ni dir que Martorell segueix el lloc comú d'època segons el qual els actes de força sexual dels mascles, aparentment detestats per les dones forçades, en el fons els produeixen una grandíssima felicitat: donada la violència implícita de les relacions home-dona, el plaer sexual de la dona calia que contingués un cert grau de masoquisme, de voluptas dolendi en sentit estricte o d'alguna altra cosa semblant14. Per això Plaerdemavida, després de retornar la princesa amb aiguarròs i d'escoltar els renys que dirigeix al seu amant, es posa a riure i diu:
| (Martorell 1990: 846, 21-24) | ||
Si la princesa es queixava i es mostrava ofesa mentre era víctima d'una possessió sexual no consentida, és que dissimulava, podríem dir que per bones maneres. Noteu que Martorell diu que la princesa s'abandona a Tirant «mostrant-se smortida» (Martorell 1990: 845, 25); cal entendre que una dona que aspirava a ser tinguda per honesta havia de fer veure que no estava desitjant ser agredida, com aquells convidats que educadament mostren desgana davant d'una safata de dolços, l'aroma de la qual ja fa estona que els fa venir salivera. És per això que el novel·lista pretén de mostrar-se objectiu quan es burla dels escrúpols d'un Tirant massa cortès, que al capítol 231 no gosa prendre Carmesina a l'assalt seguint les indicacions de Plaerdemavida i diu:
| (Martorell 1990: 511, 4-9) | ||
Un cavaller que respecta la seva dama fa un despropòsit jocós, ja que, segons l'autor, el discurs femení autèntic és el que posa en boca a Plaerdemavida al capítol 233; la noia està descontenta amb la prudència de Tirant:
| (Martorell 1990: 513, 17-26) | ||
El desflorament forçat és, doncs, llei de natura. El més realista del Tirant és el d'Estefania, relatat per Plaerdemavida al capítol 163 sota l'aparença d'un somni:
| (Martorell 1990: 393, 21-27) | ||
Plaerdemavida, que segons Martorell se sent ofesa perquè no ha participat a la sessió en companyia del seu enamorat, afegeix que l'escena la va torbar profundament, físicament i moral: ja hem vist com el novel·lista li atribueix la sensibilitat que creu pròpia de la seva condició i estat. Estefania, com Carmesina a l'episodi anteriorment citat, es lliuren a uns amants amb qui tenen establert un compromís social, secret l'una (matrimoni sense testimonis entre la princesa i Tirant, cap. 272), semipúblic l'altra (l'afer de l'albarà amb el qual Estefania s'atorga per esposa a Diafebus amb tots els seus béns, cap. 147). Aquesta reglamentació dels aspectes socials de la pèrdua de la virginitat, entesa com a valor de canvi, podia fer moralment menys dolorós l'acte de força de què estem parlant: Estefania acaba dient que accepta la violència rebuda per obediència: «tot lo que he fet resta en grat de mon marit» (Martorell 1990: 394, 24)15.
Si tornem un moment a l'episodi del primer encontre amorós entre l'emperadriu i Hipòlit, ja esmentat, tindrem ocasió de comprovar fins a quin punt era imprescindible la possessió per la violència en el tracte sexual, encara que només fos com a símbol d'una superioritat masculina que s'inscrivia, com és sabut, en l'harmonia universal16. La descripció dels jocs de llit dels amants, uns jocs relaxats i tranquils (Martorell 1990: 560-61), que desmenteixen els temors de l'emperadriu citats més amunt, tenen un pròleg que es pot interpretar com un ritual simbòlic del desflorament, present als clixés narratius que descriuen l'inici d'una relació amorosa17. L'emperadriu rep Hipòlit al terrat del seu retret i ell s'agenolla i li besa els peus. La dama el fa alçar i llavors
| (Martorell 1990: 559, 11-16) | ||
Hipòlit necessita afirmar la seva virilitat possessiva amb un ritual d'una rudesa impresentable: no oblidem, però, que a la llarga aquest gest l'acabarà fent emperador (Martorell 1990: 921, 37; vegeu la nota 19). L'òptica masculina i interessada de Martorell té múltiples ressonàncies i, de fet, la pretensió d'objectivitat, que atribueix a la dona el desig de ser violada, és una esplèndida tapadora d'una incommensurable rapacitat no exclusivament sexual dels cavallers. Darrera del plural del verb sentiren s'hi amaga, doncs, una necessitat tàctica d'afirmar que el mascle és naturalment un vencedor i la femella, una víctima; d'altra banda, identificar l'«última fi de amor» amb una execució sumària com la que ens ocupa, no deixa de ser una concessió explícita a la sensibilitat casernària de l'autor, el qual, dit sigui de passada, no s'està de fer notar que l'emperadriu prefereix les comoditats de la cambra (vegeu les recomanacions d'Ovidi a la nota 14).
En canvi, no hi ha violència ni desflorament a la farsa de la Viuda, on se suposa que Carmesina accepta habitualment els serveis sexuals del negre Lauseta: això deu contribuir, sens dubte, a fer més vistosament lasciu i escandalós el comportament de la noia. També hi contribueix el detall realista del drap, amb òbvies funcions absorbents, que la Viuda, sense que cap de les donzelles no entengui per què serveix, fa posar entre les cames de la princesa quan aquesta surt de la cabana del seu suposat amant negre (Martorell 1990: 602, 30-35).
Només conec una dona de la tardor medieval que hagi deixat constància escrita del seu primer contacte amb el sexe: es tracta de l'esmentada Christine de Pisan. El seu punt de vista no té res a veure amb els clixés coetanis que identifiquen la satisfacció amorosa de la dona amb l'abandonament passiu a la possessió per la força, sinó que, d'acord amb el que per a mi és el sentit comú més elemental, magnifica la delicadesa i la confiança mútua dels amants en l'acte sexual, la qual desterra, òbviament, la violència, la urgència o la rudesa. Christine, una vídua instruïda, de ploma fàcil, que manté la família gràcies a l'escriptura professional, cultiva l'enyorat record d'una felicitat conjugal perduda. No sabrem mai, doncs, fins a quin punt idealitza la gentilesa d'aquell dolç marit que, contra tots els llocs comuns de la narrativa tardomedieval, va renunciar espontàniament a cobrar per la violència «les despulles de la virginitat» de la seva jove esposa, segons se'ns conta en la bella balada «Doulce chose est mariage»:
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
No oblidem que, com ha estat observat, no hi pot haver un concepte unívoc d'amor en el que modernament anomenem literatura, ni tan sols en un mateix període històric i en un mateix ambient social: si als segles XIV i XV els metges i els teòlegs pertanyien a corporacions rígidament organitzades que havien de rendir comptes estrictes de les seves conviccions per a poder exercir la cura de les ànimes i dels cossos, la resta de la població vivia en la fluïdesa conceptual en què ha viscut sempre (San Pedro 1972: 17-21). Així no ens ha de sorprendre que la poesia anònima de veu femenina reconegui arreu sense embuts el paper sexual de la dona (a les cantigas de amigo, les chansons de femme i gèneres afins); un cop d'ull a aquest sector literari (Deyermond 1990) permet de comprovar que aquestes misterioses veus femenines expressen el desig en termes que entren en contradicció amb les opinions de Christine que tant valoro. Per exemple, en aquesta cançó de malmaridada:
|
| (Bec 1977-78: I, 72) | ||
Espero que els condicionants de gènere de la malmaridada i la caracterització del tipus del gilós com un vell impotent i repugnant (Bec 1977-78: I, 69-90) donin una noció prou clara de l'abisme que separa les veus anònimes de la tradició lírica (potser només aparentment femenines) de l'escriptura conscient i controlada de Christine. Possiblement aquesta juga, a més, amb un efecte d'intertextualitat que podria presentar el comportament del seu dolç marit com a paradoxal, quan en realitat el que es pretén de mitificar és una forma de delicadesa insòlita, pròpia d'un amor conjugal que encara no havia estat literaturitzat a començaments del segle XV (Brooke 1989; Llull 1987).
En canvi, no té res de femení en l'escriptura, que jo sàpiga, l'altre únic testimoni que conec de respecte pel punt de vista de la dona en l'acte sexual vinculat a la baixa Edat Mitjana catalano-aragonesa. Es tracta d'un text hebreu anònim (encara que atribuït al cabalista gironí Nahmànides o Benastruc de Porta), redactat cap a 1300, que porta el títol de Lletra santa concernent l'ajustament carnal de marit e muller i, recentment, ha estat descrit i traduït al català (Feliu 1986). La significació mística de la unió sexual dels amants dignifica fins a tal punt l'aspecte físic de l'acte amorós als ulls de l'anònim, en la tradició hebrea del Càntic dels càntics, que la seva Lletra desaconsella la possessió per la violència als marits (literalment diu que no han de ser lleons que devoren la víctima i que no han de posseir dones adormides; Feliu 1986: 83); l'anònim fins i tot els ensenya com poden desvetllar el desig de les esposes. El premi d'un acte carnal que complagui autènticament tots dos esposos és un fill mascle i honest.
La flor de Christine no fa estiu i la Lletra santa no em consta que sortís de l'àmbit de la cultura jueva; per això mateix l'una i l'altra són arguments de contrast útils per a comprovar que Martorell, un cavaller bregós i econòmicament poc afortunat, representava la regla quan descrivia des de la seva òptica masculina i complaguda la luxúria implícita o explícita de les seves dames i donzelles en els termes que hem vist19. N'hi haurà prou d'evocar el clixé que feia servir per a representar l'acte sexual Giovanni Boccaccio, un escriptor tan docte i tan allunyat de la biografia i, en principi, de la ideologia cavalleresca de Martorell (Boccaccio era fill de mercader i s'esperava d'ell que es dediqués al comerç o a la jurisprudència). Comencem pel Decameron (VI, Introd., 8):
|
mi vuol dare a vedere che la notte prima che Sicofante giacque con lei messer Mazza entrasse in Monte Nero per forza e con ispargimento si sangue. |
| (Boccaccio 1976: 534) | ||
Encara que en aquest fragment el llenguatge irònic i militar que designa l'acte sexual té una justificació pel context satíric (s'està parlant d'una falsa verge), ja és patent que el recurs en qüestió esdevé fórmula fixada en aquest passatge del Corbaccio, on es pondera en termes generals la lascívia femenina:
sono ottime maestre e sensali
di fare che messer Mazza rientrar possa in Valleoscura, donde dopo molte
lagrime era stato cacciato fuori.
| (Boccaccio 1965: 517) | ||
Trobar una acurada amplificació de la brometa lúbrica que ens ocupa en una narració en vers de caràcter sentimental i amb final tràgic, com ara el Ninfale fiesolano, mostra l'abast del lloc comú segons el qual la possessió forçada sembla l'única possible:
| (estr. 244-45; Boccaccio 1965: 84-85) | ||
És ben sabut que el recurs a la metàfora militar, gràcies a la qual la natura de la dona, com deien els medievals, és una fortalesa i el vit o verga un guerrer (que es pot arribar a dir mossèn Maça o Maçot), s'explica senzillament per la famosa reticència generalitzada a la baixa Edat Mitjana a anomenar els òrgans sexuals pel seu nom20, combinada amb el conegut tòpic ovidià de la guerra d'amor (Riquer 1990: 223). De tota manera, aquesta curiosa forma d'eufemisme, que, per no dir les coses pel seu nom, les diu a base de circumloquis ideològicament marcats que, de fet, augmenten la procacitat del que es podria al·ludir de forma menys acolorida, té, al meu entendre, un greu inconvenient literari. La introducció d'un llenguatge i d'una imatgeria de ressons grollerament còmics degrada l'estil elevat d'una obra com el Ninfale fiesolano, posem per cas, a l'alçada de la sàtira de l'univers del fabliau. Prenent exemples de la literatura catalana coetània, l'acte amorós de Mensola i Africo, que podria recordar el de Fraire-de-Joi i Sor-de-Plaser21, ens és descrit per Boccaccio amb el mateix to burleta i jocós que el que esmerça Francesc de la Via al Llibre de fra Bernat quan conta el grotesc «martiri de sant Belluguet». O quan descriu detalladament l'únic i lúbric present d'enamorat que fra Bernat, que no té ni un ral, pot oferir a la monja que festeja22. Arribats en aquest punt, si admetem que el mer esment del sexe era per a la cultura tardomedieval un exercici degradant, entendrem també la irrupció de l'estil còmic al passatge esmentat del Ninfale fiesolano o al capítol 436 del Tirant; es tracta, però, d'una concessió mediata. Com deia més amunt, només s'ha conservat la memòria de part dels pressupòsits que Boccaccio i Martorell compartien amb el seu públic pel que fa a la naturalesa i funció de la dona (i amb ella del sexe). Com que no ens és immediatament evident que el plaer sexual femení, tot i ser una noció tan poc santa com es vulgui, s'obtingui amb la violència, ni que calgui evitar l'esment dels òrgans sexuals pel seu nom costi el que costi, certs passatges de Boccaccio i de Martorell, en lloc de fer-nos riure o somriure, ens deixen perplexos i, tal vegada, fins i tot poden desvetllar-nos actituds de rebuig i de condemna. Tot depèn de la quantitat de pressupòsits que siguem capaços de compartir o no, d'objectivar o no.
Passa el mateix amb el racisme. L'assassinat del pobre Lauseta per part d'un Tirant convençut que el jardiner negre de palau és l'amant de Carmesina, és un acudit de Martorell que ha de fer riure (Martorell 1990: 607, 8-13): perquè fa riure la facècia de Plaerdemavida disfressada de negre fent veure que manté relacions sexuals amb la princesa23 i perquè fa riure la gelosia de Tirant orquestrada per la Viuda, que també és un personatge grotesc24. Les inhibicions humanitàries i antiracistes de bastants lectors del segle XX impedeixen, però, que l'acudit de Martorell desvetlli una riallada franca i sense recances. I és que els efectes de la comicitat poden arribar a ser tan fràgils i canviants com els llocs comuns d'època.
Que la baixa Edat Mitjana, de Jean de Meun a Boccaccio i a Martorell, augmenta les diòptries de la miopia amb la qual la tradició literària occidental sol veure la dona en l'acte amorós ho demostra el fet que fins i tot el pagà Ovidi en el seu famós poema cinquè del primer llibre dels Amores, un magnífic après-midi d'un faune, es limita a arrencar la túnica de Corinna per poder-la contemplar nua, però enlloc no ens diu que la prengui per la força; és més, el poeta antic amb fama de llicenciós resulta bastant més púdic que els usuaris del llenguatge còmic del tres-cents i del quatre-cents. Després d'haver-la contemplada i acaronada:
| [...] et nudam pressi corpus ad usque meum. | |||
| Cetera quis nescit? Lassi requiescimus ambo. | |||
| Proveniat medii sic mihi saepe dies! |
| (vv. 24-26)25 | ||
Sense entrar per res en el dubtós terreny de la significació mística de l'erotisme de molts poetes llatins del XII, és bo llegir què escriu en aquest terreny, per exemple, aquell enamorat del joc de paraules que fou el gramàtic Serló de Wilton. Quan feia de goliard a darreries del XII, abans de la seva conversió, va pretendre d'emular el mestre d'amor Ovidi precisament en l'evocació de detalls sensuals que descriuen la participació activa de la dona en el coit (Dronke 1965-66: I, 240-41); aquella que era tímida i espantadissa, un cop ha estat seduïda i induïda a l'acte sexual (no falten l'arrencada de la túnica, la contemplació i les carícies):
| Excitat illa nates, crissari pene putares; | |||
| pectora non motus, cetera motus habet. | |||
| Dum se sic agitat, dum sic evadere sperat, | |||
| quo magis intus amo, gaudia libo foris. |
| (29, 28-32; Serló de Wilton 1965: 106)26 | ||
Em van estimular a escriure el present treball algunes desafortunades col·laboracions aparegudes a la premsa arran de la celebració del cinquè centenari de l'edició príncep del Tirant (1490-1990), que insistien en la modernitat de la novel·la de Martorell, vista com un espai de joiosa espontaneïtat sexual. No mancaven veus deplorables, naturalment, que relacionaven el fenomen amb el Renaixement. És per això que una primera versió del text va sortir a La Vanguardia de Barcelona el 20 de novembre de 1990: el redactat era volgudament agre i s'hi podia reconèixer una clara actitud feminista agressiva.
El meu estatut professoral m'ha aconsellat de reciclar aquell sanitós exabrupte revestint-lo d'erudició i de ponderació de judici acadèmiques. He volgut caracteritzar, en primer lloc, els trets distintius de l'antifeminisme de la baixa Edat Mitjana per poder situar, després, la novel·la de Martorell sobre l'humus ideològic que li correspon. La tria del tema de l'amor forçat m'ha permès d'entrar en el cor de la visió de la dona que exhibeix Martorell, el qual vol fer-nos creure que són les dones mateixes les que agraeixen ser preses a l'assalt per cavallers a la cacera de l'amor i de la fortuna. L'assumpció olímpica d'aquesta proposició tan cínica per part de Martorell planteja diversos problemes d'interpretació literària: de punt de vista, de pressuposicions compartides o no entre autor i lectors i també de registre lingüístic. Per tal d'exemplificar-los, he establert una comparació amb un discurs de dona sobre el tema de l'amor forçat (el de Christine de Pisan) i he abordat tangencialment el problema de la comicitat com a joc de referents compartits i com a tria estilística. L'ús del llenguatge còmic en el discurs sexual de Boccaccio m'ha semblat significatiu de la força dels condicionants ideològics sobre l'estil dels autors de la baixa Edat Mitjana. L'absència de registre còmic en la literatura eròtica oviadiana ve a ser com una prova en negatiu de la validesa de la consideració anterior: això és el que se suggereix a la nota 2627.
Andrea Capellani, 1985. De amore, ed. & trad. Inés Creixell Vidal-Quadras (Barcelona: El Festín de Esopo).
Aramon i Serra, Ramon, ed., 1931-33. Curial e Güelfa, ENC, 30, 35-36 & 39-40 (Barcelona: Barcino).
Badia, Lola, en premsa. «El Tirant lo Blanc en la tardor medieval catalana», dins Symposion «Tirant lo Blanc» (Barcelona 1990) (Barcelona: Quaderns Crema).
Bec, Pierre, 1977-78. La Lyrique française au Moyen Âge (XIIe-XIIIe siècles), 2 vols (París: Picard).
Beltrán, Rafael, 1988. «Paralelismos en los enamoramientos de Calisto y Tirant lo Blanc: los primeros síntomas del 'mal de amar'», Celestinesca, 12, n.º 2 (nov.): 33-53.
_____, 1989. «Eliseu-Tirant lo Blanc a l'espill de Lucrècia-la Celestina: retrat de la donzella com a còmplice de l'amor secret», dins Miscel·lània Joan Fuster: estudis de llengua i literatura (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat), I, pp. 95-124.
_____, 1990. «Las 'bodas sordas' en Tirant lo Blanc y la Celestina», RFE, 70: 91-117.
Bertini, Ferruccio, ed., 1991. La mujer medieval (Madrid: Alianza).
Boccaccio, Giovanni, 1965. Opere in versi; Corbaccio; Trattatello in laude di Dante; Prose latine; Epistole, ed. P. G. Ricci (Milà: Riccardo Ricciardi).
_____, 1976. Tutte le opere, IV: Decameron, ed. V. Branca, (Milà: Mondadori).
Bogin, Magda, ed., 1983. Les «trobairitz»: poetes occitanes del segle XII, trad. Alfred Badia, Clàssiques Catalanes, 3-4 (Barcelona: LaSal).
Borresen, Elisabeth, 1979. Natura e ruolo della donna in Agostino e Tommaso (Assís: Cittadella Editrice).
Brooke, Christopher, 1989. The Medieval Idea of Marriage (Oxford: UP).
Butinyà, Júlia, 1990. «Una nova font del Tirant lo Blanc», Revista de Filología Románica, 7: 191-96.
Cantavella, Rosanna, 1987. El debat pro i anti feminista en la literatura catalana medieval, Tesi doctoral presentada al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València.
_____, en premsa. «Terapèutiques de l'amor hereos a la literatura catalana medieval», dins Actes del IX Col·loqui Internacional de I'AILLC (Alacant 1991) (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat).
Cátedra, Pedro M., & Modest Prats, ed., 1986. Història de París e Viana: edició facsímil de la primera impressió catalana (Girona, 1495) (Girona: Diputació Provincial).
Chiner, Jaume, & Jesús Villalmanzo, 1992. La pluma y la espada: estudio documental sobre Joanot Martorell y su familia (Valencia: Ayuntamiento).
Deyermond, Alan, 1990. «Sexual Initiation in the Woman's-Voice Court Lyric», dins Courtly Literature: Culture and Context: Selected Papers from the 5th Triennial Congress of the International Courtly Literature Society [...], ed. Keith Busby & Erik Kooper, Utrecht Publications in General and Comparative Literature, 25 (Amsterdam: John Benjamins), pp. 125-58.
Dronke, Peter, 1965-66. Medieval Latin and the Rise of European Love-Lyric, 2 vols. (Oxford: Clarendon Press).
_____, 1984. Women Writers of the Middle Ages: A Critical Study of Texts from Perpetua (†203) to Marguerite Porete (†1310) (Cambridge: UP).
Duby, Georges, 1987. Mâle moyen âge: de l'amour et autres essais (París: Flammarion).
Eiximenis, Francesc. Terç llibre del Crestià, Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 91, ed. parcial de Xavier Renedo, Tractat de luxúria de Francesc Eiximenis, Tesi doctoral presentada a la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona, setembre de 1992.
Ennen, Edith, 1986. Le donne nel medioevo (Bari: Laterza).
Feliu, Eduard, ed., 1986. Lletra santa concernent l'ajustament de marit e muller (Barcelona: Columna).
Ferrando, Antoni, en premsa. «El Tirant lo Blanc i la cort de Gandia», dins Actes del IX Col·loqui Internacional de l'AILLC (Alacant 1991) (Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat).
Hauf, Albert, 1990. D'Eiximenis a sor Isabel de Villena: aportació a l'estudi de la nostra cultura medieval, Biblioteca Sanchis Guarner, 19 (València: Institut de Filologia Valenciana; Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat).
Hicks, Eric, 1977. Le Débat sur le «Roman de la Rose» (París: Champion).
Jacquart, Danielle, & Claude Thomasset, 1985. Sexualité et savoir médical au Moyen Âge (París: Presses Universitaires de France).
Klapisch-Zuber, Christiane, 1990. Il medioevo, dins Storia delle donne, II, ed. Georges Duby & Michelle Perrot (Bari: Laterza).
Lacarra, María Jesús, 1986. «Algunos datos para la historia de la misoginia en la Edad Media», dins Studia in honorem de prof. M. de Riquer (Barcelona: Quaderns Crema), I, pp. 339-61.
Llull, Romeu, 1987. Lo despropriament de amor, ed. Jaume Turró, Stelle dell'Orsa, 6 (Bellaterra: Stelle dell'Orsa).
March, Pere, en premsa. Obra completa, ed. Lluís Cabré, ENC (Barcelona: Barcino).
Martorell, Joanot, & Martí Joan de Galba, 1990. Tirant lo Blanc, ed. Albert Hauf, Clàssics Valencians, 7-8 (València: Conselleria de Cultura).
Ménard, Philippe, 1983. Les Fabliaux, contes à rire du Moyen Age (París: Presses Universitaires de France).
Muñoz Fernández, Ángela, ed., 1989. Las mujeres y el cristianismo medieval (Madrid: Asociación Cultural Al-Mudaina).
Ovidi Nasó, 1971. Amors, ed. & trad. Jordi Pérez Durà (Barcelona: Fundació Bernat Metge).
_____, 1977. Ars amatòria, ed. & trad. Jordi Pérez Durà (Barcelona: Fundació Bernat Metge).
Pacheco, Arseni, ed., 1983. «Blandin de Cornualla» i altres narracions en vers dels segles XIV i XV, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, 96 (Barcelona: Edicions 62/La Caixa).
Pereira, Michela, ed., 1981. Né Eva né Maria (Bolònia: Zanichelli).
Pernoud, Régine, 1982. Christine de Pisan (París: Calmann-Lévy).
Pierce, Frank, 1962. «The Role of Sex in the Tirant lo Blanc», ER, 10, 291-300.
Pisan, Christine de, 1965. Oeuvres poétiques, ed. Maurice Roy, 3 vols. (París: Société des Anciens Textes Français, 1886-96; reimpr. Nova York: Johnson).
_____, 1974. Le Livre du chemin de long estude, ed. Robert Püschell, 2a ed. (Berlín: Hettler, 1887; reimpr. Ginebra: Slatkine).
_____, 1986. Le Livre de la Cité des dames, ed. & trad. Thérèse Moreau i Eric Hicks (París: Stock, Moyen Age; trad. catalana de Magda Otero, Barcelona: Edicions de l'Eixample, 1990).
Poiron, Daniel, ed., 1988. La Litterature française aux XIVe et XVe siècles: Grundriss der romanischen Literaturen des Mittelalters, VII, 1 (Heidelberg: Karl Winter).
Renedo, Xavier, 1989. «De libidinosa amor los efectes», L'Avenç, núm. 123 (febrer): 18-23.
Rico, Francisco, 1982. «Caldesa, Carmesina y otras perversas», dins la seva Primera cuarentena y tratado general de literatura (Barcelona: El Festín de Esopo), pp. 91-93. També dins Miscel·lània Aramon i Serra (Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1984), IV, pp. 236-39.
Riquer, Martín de, 1975. Los trovadores: historia literaria y textos, 3 vols. (Barcelona: Planeta).
_____, 1990. Aproximació al «Tirant lo Blanc» (Barcelona: Quaderns Crema).
_____, 1992. «Tirant lo Blanch», novela de historia y de ficción (Barcelona: Sirmio).
Rivera Garretas, María-Milagros, 1990. Textos y espacios de mujeres: Europa, siglos IV-XV (Barcelona: Icaria).
Roig, Jaume, 1929-50. Espill, ed. Ramon Miquel i Planas, 3 vols. (Barcelona: Biblioteca catalana).
Rojas, Fernando de, 1969. La Celestina: Tragicomedia de Calisto y Melibea, ed. Dorothy S. Severin (Madrid: Alianza).
San Pedro, Diego de, 1972. Obras completas, II: Cárcel de Amor, ed. Keith Whinnom, CCa, 39 (Madrid: Castalia).
Serló de Wilton, 1965. Poèmes latins, ed. Jan Öberg (Estocolm: Acta Universitatis Stockholmiensis, 14).
Tomàs d'Aquino, 1978. Summa Theologiae, ed. dels Pares dominics, 5 vols. (Madrid: BAC).
Via, Francesc de la, 1968. Obres, ed. Arseni Pacheco, 2 vols. (Barcelona: Biblioteca Catalana d'Obres Antigues).
Vinyoles, Maria-Teresa, 1988. «L'esdeveniment quotidià: treball i lleure de les dones medievals», dins Més enllà del silenci: les dones a la història de Catalunya, ed. M. Nash (Barcelona: Diputació Provincial), pp. 73-89.
Whinnom, Keith, 1983. The Spanish Sentimental Romance 1440-1550: A Critical Bibliography, Research Bibliographies and Checklists, 41 (Londres: Grant & Cutler).
Wack, Mary Frances, 1990. Lovesickness in the Middle Ages: The «Viaticum» and Its Commentaries (Philadelphia: Univ. of Pennsylvania Press).
Wilson, Katharina M., ed., 1984. Medieval Women Writers (Athens: Univ. of Georgia Press; Manchester: UP).
Wittlin, Curt, 1986. «Especulacions psicoanalítiques sobre la sexualitat en el Tirant lo Blanc», LL, 1: 31-50.
An account of the distinctive character of antifeminism in the late Middle Ages provides the appropriate ideological background to an examination of the treatment of sex in Tirant lo Blanc. In the novel the theme of amor forçat (sexual love imposed on a women by force) can be seen as central to Martorell's vision of the lady: on the pretext that women enjoy being the objects of sexual aggression, he is able to justify his knights assaults on erotic and political power.
Martorell's cynical assumption of female pleasure in rape poses problems of literary interpretation involving point of view, common premises which may or may not be shared by writer and reader, and also the question of linguistic register. By way of illustration, comparison is made with a piece of woman's writing on the theme of amor forçat (by Christine de Pisan), and consideration is given to the problem of humour both as a set game of shared referents and as a matter of stylistic choice. The use of comic language in the sexual discourse of Boccaccio demonstrates the strength of the influence of ideological conditioning on the style of late medieval authors. This may be contrasted with the absence of a comic dimension in the register of Ovid's erotic writings.
Keywords
1 Catalan literature__medieval
2 prose romance__Martorell, Joanot__Tirant lo Blanc
3 sexuality__gender__feminism__point of view