Saltar al contenido principal

Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc

Nuclis argumentals del Tirant lo Blanc

Els paratextos del Tirant

La funció dels paratextos en el Tirant és la d'oferir una informació valuosa i sintètica a propòsit del contingut de l'obra, dels interessos estètics i literaris de l'autor, les espectatives del públic, a més de la informació sobre l'autoria i composició de l'obra.

La literatura prologal, més enllà de la seua qualitat literària, sol guardar moltes claus d'interpretació que interessen a la crítica i, més encara, en el cas del Tirant lo Blanc, han servit per a intentar esbrinar el problema de l'autoria, sobretot pel que fa a la intervenció de Martí de Gualba, el procés de redacció, iniciat en 1460, l'adscripció genèrica, la versemblança, el concepte de traducció, el destinatari a qui anava dirigida.

El primer aspecte que ens interessa és el problema de l'autoria, ja que hi ha una contradicció entre el primer dels textos preliminars, la carta que Martorell adreça a Ferrando de Portugal amb la seua declaració d'autoria única:

E perquè la present obra altri no puxa ésser increpat si defalliment algú trobat hi serà, yo, Johanot Martorell, cavaller, sols vull portar lo càrrech, e no altri ab mi, com per mi sols sia stada ventilada a servey del mol il·lustre príncep e senyor rey spectant Ferrando de Portogual la present obra, e començada a II de giner de l'any MCCCCLX.

I el col·lofó:

Ací feneix lo libre del valerós e strenu cavaller Tirant lo Blanc, príncep e cèsar de l'Imperi Grech de Contestinoble, lo qual fon traduït de anglés en lengua portoguesa e, aprés, en vulgar lengua valenciana per lo magnífich e virtuós cavaller mossén Johanot Martorell, lo qual, per mort sua, no·n pogué acabar de traduir sinó les tres parts. La quarta part, que és la fi del libre, és stada traduïa a pregàries de la noble senyora dona Ysabel de Loriç, per lo magnífich cavaller mossén Martí Johan de Galba. E si defalt serà trobat, vol sia atribuït a la sua ignorància, al qual, nostre senyor Jesucrist, per la seua inmensa bondat, vulla donar en premi de sos treballs la glòria del paradís. E protesta que, si en lo dit libre haurà posades algunes coses que no sien cathòliques, que no les vol haver dites, ans les remet a correcció de la sancta cathòlica Sglésia.

Gràcies als treballs de J. Chiner (1993) i la documentació descoberta per Villalmanzo & Chiner (1992) sobre les relacions entre els dos «coautors», sabem que Martorell va empenyorar a Galba un manuscrit del Tirant per aconseguir una quantitat de diners, en concret cent sous i que el llibre va ser reclamat per Galceran Martorell, germà de Joanot, davant del lloctinent de gobernació en 1465. Segons aquesta documentació sabem que Martí Joan de Galba, a data d'abril de 1465 ja feia 14 o 15 mesos que posseia el manuscrit del Tirant i que, com havia passat més d'un any des de l'empenyorament, tenia absoluta llibertat per fer del llibre el que volgués, per la qual cosa, hom creu que va preparar el manuscrit per a la impremta, però malauradament, va morir uns mesos abans de la publicació de l'obra, 20 de novembre de 1490.

La qüestió de l'autoria ha dut de cap als investigadors que hen intentat extraure pistes lingüístiques i estilístiques que permeteren diferenciar la intervenció de Galba de la de Martorell (Ferrando 1989, Coromines 1971, Wittlin 1990 i 1993) o bé s'han apuntat diferents hipòtesis per a justificar la intervenció de Galba, basant-se en el coneixement que del món àrab tenien els autors (Rubiera 1990 i 1993). Sembla que la discussió està ja tancada després de les observacions de Riquer (1990), i es considera Martorell únic autor de l'obra, tal com es fa constar als preliminars de l'obra.

En el col·lofó apareix la figura d'una dama valenciana, Isabel de Llorís, la qual, segons el text, va demanar a precs a Galba que traduís la quarta part de l'obra que havia deixat inacabada Martorell. En primer lloc, cal destacar que el Tirant no es divideix en parts fins que el 1511, Diego de Gumiel fa la traducció castella intitulant-la Los cinco libros del esforçado cavallero Tirante el Blanco de Roca Salada. El que podem observar ací és que, havent aparegut el tòpic de la falsa traducció a l'inici de l'obra, en el col·lofó aquest tòpic es reaferma, per a donar cabuda i deixar constància de la persona que, sense arribar a ser coautor de l'obra, sí que va tenir una intervenció en aquesta, almenys com a propietari del manuscrit. Cal destacar que entre els documents de la família Llorís, s'ha trobal l'únic full manuscrit del Tirant conegut a hores d'ara, conservat en l'Arxiu de la Diputació de València com a full de guarda d'un plec de paper que contenia el procés judicial del hereu e usufructuari de mossén Johan de Loriz, cavaller, contra lo noble don Pero Maça de Liçana, inciat l'11 d'octubre de 1454.

De la carta preliminar al col·lofó sembla diferenciar-se dos tipus de destinatari. En el primer, l'obra està està adreçada a la «cavalleria moral», personificada, en certa forma, en la persona del príncep portugués. Del col·lofó es desprén que els destinataris podien ser els membres de la classe benestant, burgesa i culta de la ciutat de València, amb especial atenció al públic femení. En dedicar el seu llibre a un noble d'aspiracions monàrquiques frustrades i a una cavalleria derrotada i inoperant, Martorell va aconseguir que el seu llibre esdevingué un famós i sol·licitat compendi de tots els sabers sacres i mundans on trobar referents exemplars de tota mena i, pel que fa al públic femení, tenim constància en un fragment de Lo somni de Joan Joan d'una divertida conversa entre dones (1496) en què es fa al·lusió a la popularitat del Tirant juntament a les lectures del «Salmista» i de les poesies de Roís de Corella.

El primer dels textos que apareix com a preliminar en el Tirant és la carta dirigida per Joanot Martorell al príncep Ferran de Portugal. La letra, que és un calc de la que Enrique de Villena adreça a Pere Pardo com a preliminar de Los doze trabajos de Hércules, segueix fil per randa, com el seu original, l'estructura escolàstica proposada en les ars dictaminis: satutatio, captatio benevolentiae, narratio, petitio i conclusio. Martorell modifica únicament quatre passatges: els treballs del fort Hércules esdevenen els molts insignes actes de cavalleria de Tirant; l'activitat compilatòria de Villena esdevé traductològica en Martorell; hi ha al·lusions a les proeses del protagonista, alienes a l'original de Villena, i el destinatari no és tant un cavaller determinat i per extensió total la cavalleria, sinó un príncep. Destriar si Martorell pren el model de la versió catalana de l'obra de Villena o de la castellana és també un element a tenir en compte i a contrastar.

Tirant es presenta com un cavaller singular, l'exponent perfecte del concepte de cavalleria moral, ja que els fets que va realitzar no van ser tant per riquesa personal sinó simplement per assolir les bones virtuts cavalleresques. També l'autor ens avança un model de conducta a imitar basat en l'acceptació del codi cavalleresc i de l'ideal cristià de croada, una conducta que podia ser entesa pel príncep Ferran de Portugal, princep virtuós i gloriós, i que evoca un destinatari destre en armes però també en lletres, obrint així un debat entre el model de governant que sàpia representar les seues responsabilitats àuliques conjuminant sapientia i fortitudo. El mateix Enric de Villena, autor de l'original que plagia Martorell fa referència en el pròleg d'una altra de les seues obres, la Traducción y glossas de la Eneyda, al desencís que li produeix observar el poc interés dels governants per les lletres.

El príncep Ferran a qui dedica Martorell la novel·la era fill de Duarte de Portugal i Lionor d'Aragó, va viure entre 1433-1470 i segurament el coneixia Martorell de les seues estades a Lisboa, documentades en la seua biografia. L'al·lusió a l'infant portugués com a rei espectant també ha estat objecte d'estudi per part de la crítica. Fins el 1455 era hereu de la corona portuguesa i succesor del seu germà Alfons (rei entre 1438-81), data del naixement d'un fill d'Alfons, el futur Joan II de Portugal. També és possible la referència a Ferran com a pretenent a la Corona d'Aragó, per la seua vinculació familiar amb la Casa dels Trastàmara, ja que a Ferran li correspondria la corona d'Aragó com a successor d'Alfons el Magnànim qui no tenia hereu legítim. Ara bé, Martorell segurament va veure en la figura del príncep portugués l'únic capaç d'entendre els fets de cavalleria virtuosa que van a narrar-se en la novela, i això pel seu caràcter de príncep savi, d'estar disposat a la lectura didacticoplaent d'una obra que serà «espill de cavalleries» i que, al costat de la poca fervorositat que Martorell mostra d'altres reis contemporanis, fan de Ferran de Portugal el model perfecte de futur governant. Però, més que això, Martorell comissiona Ferran de Portugal perquè comunique aquestes històries a un estament que, pel que es dedueix sembla haver perdut no sols la memòria històrica sinó també la dignitat. Martorell demana explítament que el príncep comunique als seus servidors i d'altres, per tal que puguen traure profit del que llegiran de manera que es moguen a suportar la duresa dels fets cavallerescos per tal d'arribar al bé comú ja que la cavalleria moral desfarà els vicis a què està sotmesa la societat.

Una vegada queda clar en la carta el destinatari, el paper de cavalleria moral, el desig del «rei espectant» d'accedir a la lectura d'un cavaller amb aquestes virtuts, Martorell fa una al·lusió als precs de Ferran per llegir la traducció de l'obra, originalment en anglés, al portugués i la voluntat de Martorell de fer-ho així, tot i que li siguen perdonats els defalliments i després en llengua valenciana, fent així extensiva la seua obra a un altre tipus de destinataris: els seus contemporanis.

El tòpic de la falsa traducció és usat en l'Amadís i fins i tot en el Quijote i d'ús extensíssim en tota la literatura medieval, tant que al Tirant, el col·lofó se serveix d'aquest tòpic per donar entrada a la coautoria de Galba, com ja s'ha esmentat més amunt. Una falsa traducció podia donar versemblança a l'obra i «disculpar» en certa mesura els moments en què manca el realisme, un fet que també ha ocupat els investigadors que han declarat el gènere del Tirant diferent del dels llibres de cavalleria que remontaven a la vella tradició artúrica popularitzada per Chrétien de Troyes. La diferenciació entre «llibres de cavalleria» i «novel·la cavalleresca», gènere on s'inclouria el Tirant, es basa en el component «realista» d'aquesta última, tan lloada per Cervantes en la famosa escena de l'escrutini de llibres, una petita lliçó de teoria de la novel·la que ha condicionat la interpretació del Tirant i ha demostrat la seua singularitat.

En el pròleg està anticipat tot l'argument del Tirant? És possible que siga així. La victòria de Tirant contra el turcs, fet remarcable tenint en compte que Constantinoble s'havia perdut el 1453 i en la ficció, Tirant la restaura a la cristiandat, confirma la idea que els preliminars anticipen l'acció total de l'obra. En la Letra Tirant es considerat cavaller modèlic perquè no aconsegueix territoris per a ell mateix sinó per a donar-los (Rodes, les terres d'Àfrica les reparteix, fins i tot el regne de Sicília l'aconseguix per a Felip, intercedint en el seu festeig amb Ricomana). En el Pròleg, Tirant és comparat amb cavallers que la tradició ha considerat modèlics, un llistat de personalitats on es barregen personatges bíblics, clàssics com Alexandre, Escipió, etc. i del literaris artúrics només Lançalot. Tots els cavallers esmentats han estat herois però també han portat una cosa tràgica amb ells.