Saltar al contenido principal

Joanot Martorell i el Tirant lo Blanc

Nuclis argumentals del Tirant lo Blanc

Tirant a l'Àfrica (caps. 295-413)

La part africana del Tirant, compresa entre els capítols 296-413 ha tingut un escàs interés per part de la crítica. Els primers estudiosos de l'obra, possiblement condicionats pel colofó, van creure que es tractava d'un passatge atribuït a Martí Joan de Galba i, sense més argumentació, el van acusar de prolix i d'avorrit, de crear una acció forçada dins del conjunt general de l'obra, d'introduir la inversemblança en alguns passatges, d'excessiva retoricitat i d'escassa rendibilitat narrativa. L'origen d'aquesta interpretació és remunta a les consideracions de Menéndez Pelayo en la seua obra Orígenes de la novela, al qual va seguir l'opinió de Rubió i Lluch que rebutjava tota classe d'excessos retòrics com a símptoma de decadència. La pretesa inutilitat d'aquest passatge tornem a trobar-la en Josep M. Capdevila que la retalla profusament en l'edició de «Els Nostres Clàssics», mentre que en els estudis més antics de Martí de Riquer s'interpreta com una fantasiosa tasca missionera. Estudis més recents (Alemany 1995, Mir 1989b) ressituen la importància dels episodis africans per a la conquista definitiva de Constantinoble i la coherència narrativa de tota l'obra.

Des d'una altra perspectiva, els estudis lingüístics han intentat trobar canvis estilísitcs importants en aquest passatge africà amb la intenció de justificar la mà de Galba com a coautor. Conclouen que els canvis estilístics més importants es troben en la part africana perquè hi ha un major retoricisme propi i característic de l'estil anomenat «valenciana prosa». L'estil de Galba és, doncs, redundant, emfàtic, farragós, feixuc, mentre que el de Martorell és «solemnial».

Una altra hipòtesi que defén la doble autoria de l'obra i atribueix la part africana a Galba és la que es basa en l'estudi del món musulmà. Segons Maria Jesús Rubiera (1993, 1997) la part atribuïda a Martorell presenta un coneixement correcte dels moros i els seus costums mentre que en la part africana la desconeixença és major i els errors més evidents. En la primera part els moros visteixen aljubes, mengen cuscusó i en la segona beuen vi, s'emborratxen, confonen Mafomet amb Déu, porten representacions d'aquest, els noms musulmans no són els habituals en la patroníma àrab i es confon un etiòpic amb un musulmà, quan els del regne d'Etiòpia sempre han estat cristians. Chiner (1991) desdiu tot això amb dades fefaents que tant en la primera part com en la d'Àfrica hi ha detalls correctes sobre la cultura i els costums musulmans però al mateix temps hi ha errors, degut a què únicament es pot parlar d'un coneixement lleuger. Per altra banda, l'Escariano cristià és una confusió deguda a què es relacionava raça negra amb la llunyana Etiopía, independentment de la religió.

Possiblement s'ha atorgat massa credibilitat al colofó, la qual cosa ha decantat les posicions cap a una doble autoria i una atribució de la part africana a Martí Joan de Galba com un intent d'explicació d'un episodi que sembla imposat i mancat de coherència. A partir de 1990, la crítica, ja amb el convenciment de l'autoria única de Martorell i una vegada ja coneguda la relació d'aquest amb Galba, el paper d'aquest ha quedat en un segon pla i reduït a la tasca de curador del manuscrit que va lliurar als llibreters on senzillament hauria pogut canviar alguns morfemes o grafies però va voler deixar la seua empremta en el colofó. A més els impressors i caixistes també haurien pogut fer alguns canvis involuntaris i respectarien el text del colofó perquè Galba va morir uns mesos abans de veure la llum la primera impressió del Tirant, el 20 de novembre de 1490.

Estructura de la part africana

Entre els capítols 296-387 es narra la part africana pròpiament dita si atenem a la geografia de forma estricta. El desencadenant és una tempesta que es produeix mentre Tirant i Plaerdemavida són damunt de la nau que va a partir immediatament per ajudar les tropes cristianes, entre les quals es troba Diafebus a qui han empresonat els turcs. La donzella ha pujat a la nau per explicar a Tirant que Carmesina no li era infidel amb Lauseta sinó que tot es tractava d'un joc. Per altra banda, Hipòlit és enviat a terra i gràcies a aquesta avinentesa es lliura del naufragi i queda a Constantinoble amb la missió de defensar la ciutat –i per suposat, amb els jocs amorosos amb l'emperadriu tot i que no s'expliciten.

Tirant i Plaerdemavida se salven del naufragi però cada un arriba a un lloc diferent. La donzella és acollida per un moro vell la seua filla a qui serveix com a bona donzella que és. Tirant, que s'amaga sota el nom «Blanc», és rescatat pel Cabdillo, emir del regne de Fes. El fill del Capdillo pretén Maragdina, filla i hereua del rei de Tremicé, però prefereix deixar Tirant com a captiu. Escariano, rei negre d'Etiòpia ataca el regne de Tremicé i el Cabdillo restitueix a Tirant per tal que els ajude en la defensa de la ciutat. Escariano mata el rei de Tremicè i segresta Maragdina. Tirant aconsegueix empresonar-lo i lliberar la princesa qui li declara el seu amor. Tirant mostra la seua més absoluta fidelitat a Carmesina i aprofita per adoctrinar-la en la fe cristiana, fet que aconsegueix ja que tant Margadina com Escariano, penedit, es fan cristians i representen el preludi a la gran evangelització del nord d'Àfrica que aconsegueix Tirant.

Dos anys després del naufragi Tirant arriba a Montàgata on es troba Plaerdemavida i es produeix el reencontre d'ambdós mitjançant una estrategia narrativa ben construïda. Plaerdemavida s'assabenta que Tirant vol destruir la ciutat però abans es presenta com una mena d'amabaixadora, vestida de musulmana sense que el cavaller la identifique. La donzella, convertida en una dona sàvia, fa un discurs en què censura l'excessiva ambició i li recorda els seus bons fets del passat, així com l'evocació al seu amor per Carmesina. De sobte, Tirant cau esmortit, Plaerdemavida es dóna a conéixer i aconseguix que la ciutat no es destruïsca, al contrari, la població i la seua reina abracen el cristianisme. La donzella és donada en matrimoni al senyor d'Agramunt i tots dos són coronats reis de Fes i Bugia, una unió absolutament convencional i mancada de tot l'erotisme i vivacitat que Plaerdemavida havia demostrat com a mitjancera d'altres relacions. Finalment, l'afany evangelitzador de Tirant culmina amb el bateig de més de 300.000 musulmans.

Entre els capítols 388 i 434 es prepara el retorn de Tirant a Constantinoble, primer amb una sèrie d'ambaixades per les quals l'emperador s'assabenta que Tirant és viu, la princesa Carmesina que s'ha retirat a un convent torna a la cort i, davant la difícil situació de la ciutat, li demanen que torne a defensar l'Imperi. Tirant recluta un enorme exèrcit entre les forces recentment cristianitzades i aconsegueix alliberar definitivament Constantinoble dels turcs.

La part africana del Tirant representa, per una banda, el càstic a Tirant per la negligencia en els afers d'armes mostrada durant l'estada a Constantinoble, fet que ha produït la desfeta de l'exèrcit de l'Imperi per problemes interns i per l'absència del seu capità més preocupat en assumptes amorosos. La ficció de la Viuda Reposada, la ira que li sobrevé a Tirant, l'assassinat de l'innocent jardiner Lauseta, el dubte sobre la fidelitat de la princesa, el fet d'haver-se portat massa per la passió amorosa, són motius més que suficients d'expiació per a un cavaller que ha deixat de comportar-se com un heroi i ha abandonat les virtuts que va aprendre de Guillem de Varoic a l'inici de la seua carrera.

El motiu del naufragi és l'inici del procés de redreçament del protagonista, és un motiu folklòric i inherent a l'estructura de la mateixa narració. Esdevé en un lloc aïllat i exòtic on s'han de passar diferents penalitats i proves que mostraran que la restitució de les virtuts s'ha produït. En aquest cas, la voluntat narrativa de redreçament la tenim en els elements com ara la bellesa física que tots li adverteixen al cavaller desvalgut com a preludi de la bellesa espiritual, la reducció del seu nom a Blanc i el vot que conquistarà tota la Berberia. El redreçament moral s'aconsegueix com a cavaller virtuós en armes, però també en l'amor, ja que rebutjarà a Maragdina per fidelitat a Carmesina, de la mateix manera que Curial rebutjarà a Càmar, ara bé, en l'anònim Curial e Güelfa no hi ha l'ideal de Croada que mou l'acció en el Tirant.

La cristianització de la Mediterrània com a esperanza, està present des de l'inici de l'obra, en el moment en què Guillem de Vàroic evoca els seus vots cavallerescos realitzats a l'Àfrica. El ressò lul·lià és evident fins i tot en detalls com per exemple que la conversió comença per les dones: Maragdina, la senyora de Montàgata, com un reflex de la Natana convertida per Llull. A més, la conversió es realitza de forma pacífica tal com proposa Llull ja al Libre Contemplació, gràcies, també a què un personatge important, Escariano per exemple i tot el seu seguici la realitzen de forma pública i així atrauen més adeptes. En tot aquest passatge africà Tirant assumeix el paper de cavaller amb una dimensió religiosa, s'encarrega de l'adoctrinament en la fe cristiana i discuteix sobre qüestions teològiques, a més, fa de mestre d'Escariano i no s'està de pronunciar sermons doctrinals. Cal destacar també la presència d'un frare de la Mercè que sap àrab, i que respon a l'ideal de clergue missioner que havia proposat Llull.

En conclusió, la part africana del Tirant presenta una coherència absoluta amb la totalitat de la narració, representa el redreçament moral del protagonista fins i tot amb una dimensió quasi hagiogràfica que converteix en realitat la sublimació de l'ideal de conversió proposat uns segles abans per Ramon Llull. Aquest transfons hagiogràfic s'incrementa amb la consecució de les profecies que vaticinaven la conversió tota la Berberia i la irrupció del miracle dels cadàvers dels cristians que no puden al contrari que els dels moros. Tirant necessitarà d'aquests noves forces evangelitzades per a conseguir el triomf sobre Constantinoble i consolidar una Europa cristiana.

L'elogi a les dones virtuoses

Passem a veure alguns passatges concrets de la part africana que responen a uns tòpics literaris. En el capítol 309, Escariano, enamorat de Maragdina, fa un elogi de les reines i les dones virtuoses amb evidents ressonàncies del De claris mulieribus de Boccaccio i l'epístola de Petrarca, Familiares XXI, 8. L'elogi a les dones virtuoses també el coneixem gràcies a Lo Somni de Bernat Metge que dedica un apartat especial a les reines de la Corona d'Aragó, cosa que no es fa ací al Tirant.

«E tu, qui tens plena notícia de la sua gran e strema belle[a], pots pensar yo ab quanta rahó stich agreujat que ton senyor me vulla levar una tan virtuosa senyora que al món no té par ni ha tengut. E encara que yo haja lest de moltes virtuoses senyores qui en lo món són stades, axí com fon aquella animosa Urícia, reyna de les amaçones, a la qual Eristeu, rey de Grècia, li tramés aquell invencible Èrcules, perquè era cosa imposible per causa del gran ànimo que tenia, que li donàs les armes. E per lo semblant se lig de aquella virtuosa Semiramis, reyna dels asirians. No solament regia, ans vencia los medians e edeficà Babilònia. Com ella stigués en sa cambra pentinant-se lo cap, hoý dir com Babilònia se era rebel·lada. Acabà de pentinar la una part e l'altra restà per pentinar, e ab los cabells scampats que stava, no u pogué comportar, sinó que prestament pres les armes e anà a sitiar la dita ciutat, e ans que s'acabàs los cabells de pentinar hagué cobrada la ciutat. E fon feta una ymatge de dona de coure en Babilònia, qui fon posada en loch alt, ab la una part ligada e l'altra scampada, en recordació sua.

«E axí mateix se lig de Tamarits, reyna de Sicília, la qual no fon de menor ànimo, car en venjança de la mort de son fill, per consolació sua, matà en batalla aquell famós e molt temut Círius, rey de Dàsia, ab CC mília persians. Aprés féu levar lo cap al dit rey, e féu-lo posar dins hun odre de sanch, e dix als seus que semblant sepultura merexia l'ome que sedejava de sanch scampar.

«Què·t diré de la virtuosíssima Sinòbia, que s'intitulava reyna de Orient? Longa seria la sua istòria de recitar, mas los seus fets, dignes de molta recordació. E com vengué a la batalla ab Cornèlio, príncep dels romans, e lo dit Cornèlio obtengué d'ella victòria e se'n gloriejà tant com si hagués vençut lo major príncep del món.

«E no ignore los admirables fets de Pantasilea, reyna de les amaçones, en los fets de Troya, e de Tamil·la en Ytàlia. ¿E qui·t pot negar que Minerva no hagués donats diverses arts, y en Grècia no hagués sobrepujats tots los hòmens ab la sua sciència e enginy? ¿E qui·t pot dir l'amor natural de Ysipitràcea, que hagué a son marit Mitritades, rey de Ponto, la qual no solament lo seguia en la longa guerra e dubtosa que hagué ab los romans? Aprés que fon vençut e desemparat per los seus, jamés no·s partí d'ell, seguint-lo a cavall e armes, lexant l'àbit femení e oblidada la sua gran bellea e delicadura. E aquella Pòrcia, filla del rey Tràcio, sabent que lo marit seu mort era, e com no pogués haver ferro prest ab què·s matàs, cobejant seguir l'esperit de aquell, begué carbons foguejants e morí. No fon de menor amor, a mon juhí, aquella virtuosa Júlia, filla de Július Cèsar, que hagué a Pompeu, marit seu; que vehent la vestidura de aquell sangonosa, e pensà que puix no·l veya en casa, que fos mort, sclatà e morí ella e hun fill que tenia en lo ventre. Més fon cordial e memorable l'amor que Artemisa, reyna, hagué a Menàculo, marit seu, lo qual, aprés que ell fon mort, e li hagué celebrades solemnes obsèquies, lo féu polvorizar e begué's la pólvora, mostrant que ella volia ésser sepultura d'ell.

«Què·t par de Mèlia, muller de Cipiò-Africà? Com son marit adulteràs ab una cativa sua, en negun temps ho volgué descobrir, per ço que no·l difamàs, ans de continent que aquell fon mort, ella li donà libertat e marit. E deu-te recordar, ho hauràs bé entès a dir com Mirilla, cavaller fort e virtuós, matà hun altre dins Sant Johan de Letran, e fon condemnat que morís en lo carçre, de fam. E com pervengués a notícia de la muller, cascun dia ella lo anava a vesitar, jatsia fos ben guardada si portava alguna cosa per sustentació de la humana vida perquè li pogués la vida alargar. E la muller, ab la sua let donant-li a mamar, lo sostingué per gran temps sens que per les guardes jamés fon sabut. Aprés fon publicat lo cars e obtengueren remissió graciosa.

El parlament de Plaerdemavida

Plaerdemavida recupera protagonisme en aquesta part de l'obra i es comporta com la donzella sàvia que és i que ha demostrat mentre vivia a Constantinoble, però ara d'una forma menys frívola. Tirant és a les portes de la ciutat de Montàgata per destruir-la però abans es presenta una donzella mora per fer-li desistir del seu propòsit. Tirant no la reconeix i ella comença a parlar (cap. 353):

Morí a mala mort Aníbal, e Alexandre, moguts per ambició de senyoria, los quals moriren per verí. Nabugadonosor fon rey de Babilònia, no per dret hereditari, com ell no fos de línea real, ans era home strany nat de adulteri. Aquest destroy Jerusalem, així com tu vols fer aquesta ciutat, la qual te ha costat poch de obrar, e cremà lo temple de Salomó e se'n portà tots los juheus e·ls matà e féu molts malvats actes així com tu demostres voler fer. Però aquell perdé soptosament la senyoria. Sí·t faràs tu si perseveres en crueldat ni vols ab iniqua intenció deseretar-nos. Emperò, aquell tornà bo e tu restaràs en ton mal prepòsit. Aquell stigué VII anys en lo desert fent vida contemplativa, penedint-se de sos defalliments, lo que tu no faràs, car vols usar de cruel senyoria, lo que no deuries fer, puix tens desig del món a conquistar.

«Digues, capità sens misericòrdia, ¿quin dret tens tu en aquesta ciutat? Ha-la't dexada ton pare? Per ço vull que u sàpies, que, aprés poch temps que aquest rey, pare de aquesta donzella, la hagué de moros conquistada, la tornà novament rehedificar. E tu véns, com a usurpador del dret que no és teu, fer-nos violència. E penses tu que yo no sàpia, si bé só mora, lo cavaller a què és tengut? E no sabs tu què dix nostre senyor Déu que "benaventurats seran los pacífichs, car ells seran appellats fills de Déu". E la nit de Nadal, com Jhesucrist naxqué, los àngels cantaven: "Glòria sia dada a Déu en les alteses e pau en la terra als hòmens de bona voluntat". Donchs, puix est crestià, ¿per què véns contra los seus manaments? Car lo que nosaltres desijam és pau gloriosa, la qual pau per a nosaltres, dones, és molt delitosa. Encara que nosaltres siam bé per a defendre'ns, com siam fornits de molt bella gent d'armes e de virtuosos cavallers molt disposts a fer cascun dia armes, mas no tenim voluntat de fer més dan a la tua gent del que fet havem. E si bé vols considerar, no deu hom desijar fer homey ne escampar la humana sanch, per ço com ab tan prim fil és texida nostra vida.

Els retrets de Plaermavida contra l'ambició desmesurada de Tirant es veuen contrarestats amb l'evocació a l'heroisme de Tirant i l'amor que aquest manifestà per la princesa Carmesina. Tirant no dóna crèdit com una donzella mora coneix la seua vida i menys encara el seu amor per la princesa (cap. 355):

«Mira, capità virtuós, yo parle ab sperit de profecia. ¿Tens recort de aquell benaventurat dia que rebist la honor de cavalleria en aquella pròspera cort del rey de Englaterra e les batalles tan singulars que en aquell temps fist? E vencist ab molt gran honor sens engan negú los dos reys e los dos duchs de glòria molt memorable e matist molt virtuosament aquell famós cavaller, lo senyor de les Viles-ermes, sens frau ni engan negú, ans ab molta honor tua e càrrech seu fon portat e mès dins la sepultura. E no·t deu oblidar de Quirielayson de Muntalbà e de son germà en aquelles honrades festes. ¿Qui fon millor dels millors sinó la tua noble senyoria? Què direm de Phelip, fill del rey de França? Ab lo teu gran saber lo fist rey de Sicília e ara posseheix la filla, lo regne e la corona. No·m dech oblidar de dir com la tua senyoria socorregué la religió de Rodes, com lo dia aprés que fuÿst arribat per fam se devien tots donar e posar-se en perpètua captivitat en poder del gran soldà. Y ell, ab la sua pròpia nau, no tement los perills que seguir-se podien, fon per ell la dita religió socorreguda. O senyor Tirant! ¡Déus te aumente l'estat, vida e condició e, aprés la tua mort, la glòria de paradís poseyr pugues com a merexedor de glòria en aquest món y en l'altre! Car, havent hoÿda la tua virtuosa fama aquell benaventurat senyor, de tots los del món de major excel·lència, l'emperador de Contestinoble, qui ab ses patents letres te féu venir en la sua ciutat de Contestinoble e per sa alta magestat te fon donat lo bastó de la capitania general, mostrant als enemichs turchs lo teu sforç e poder, vencent-los una e moltes voltes ab ànimo sforçat de cavaller. Digues, capità senyor, ¿tens recort de aquella sereníssima princessa, sobre totes les donzelles del món la més bella e virtuosa, qui·s sperava succehir, aprés mort del pare, en la corona de l'imperi grech? ¿E est en recort de aquell famós cavaller, cosín germà teu, nomenat Diafebus, al qual tu graciosament li donist lo comdat de Sentàngel, aprés lo fist duch de Macedònia e li donist Stephania, neboda de l'emperador, per muller?

«O linatge de Roqua Salada, lo més digne de bondat e virtut que en lo món sia! Què és ara de vosaltres? Stau trists e desaventurats, detenguts en cruels presons en poder de infels, ab amarga captivitat, e lo vostre mestre e parent qui us solia ésser amich, Tirant lo Blanch, lo qual és ací present, de vosaltres no té cura ne recort. O cavallers del parentat del bon duch de Bretanya, tots del noble linatge de Roqua Salada! Qui us ajudarà ni us traurà de captivitat? Qui serà aquell qui en franqua libertat vos pose, car aquell per qui haveu lo dan que teniu, perduts los béns e los heretatges, vos té oblidats? Donchs, ¿qui parlarà per vosaltres sinó la mort, qui és a tots comuna? E yo, qui só mora e parle per adevinalles, lo meu cor plora gotes de sanch per dolor que tinch de tants bons e tan singulars cavallers, car ja no n'exiran sinó ab los peus primers per lo trist comport e poca sperança que tenen. Plorau, trists de vosaltres e lamentau que Tirant lo Blanch vos ha oblidats! E no tinch admiració que a vosaltres desconega, que a una senyora –no diré qui és, mas puch dir que és la major e millor de tota la crestiandat– ha desconeguda per conquistar aquesta terra malvada e per ella a tots ha oblidats.

Podem dir que aquest parlament de Plaerdemavida, una mena de resum de tota la trajectòria heroica de Tirant, representa el punt culminant de l'inici del procés de redreçament de Tirant. Aquest, ja ha rebutjat els amors de Maragdina per fidelitat a la seua princesa uns capítols abans i ara, en la batalla contra Montàgata ha de demostrar el seu valor com a cavaller però també la seua generositat.

L'aventura d'Espércius

L'aventura del cavaller Espèrcius clou la part africana (caps. 410-413) i té en comú amb l'episodi d'Artús que es tracta d'un altre moment narratiu inversemblant.

El cavaller Espércius ha estat enviat com a ambaixador a Constantinoble però naufraga davant les costes de la illa del Lango. En el naufragi han mort tots excepte el propi Espércius –un cavaller africà que ha aparegut per primera vegada a l'obra uns pocs capítols abans– i deu dels seus homes. A l'illa són acollits per un pastor qui els revela que viuen sotmesos a un malefici, ja que el territori es troba sota la dominació d'un perillós drac, en realitat, una donzella transformada. L'encanteri es desfarà només si un cavaller besa el drac i a canvi d'aquesta valenta acció rebrà tres guardons: casar-se amb la princesa, rebre un gran tresor i ser senyor de l'Illa del Lango. Espércius, en un atac de valentia o mogut més bé pels guardons, decideix dur endavant la proesa, després d'això ja no tornarà a aparéixer a la novel·la (cap. 410).

Aquella nit lo bon Spèrcius no dormí molt e, bon matí, ans del dia, ell se levà fengint a sos companyons que anava per scampar aygua e aquests no curaren d'ell, sinó que·s tornaren a dormir. Com aquest fon fora del casal, pres hun bastó en la mà, que altres armes no tenia, e molt cuytadament ell féu la via del castell per ço com ell tenia dubte que si sos companyons se levaven que no·l vessen. E anà tant fins que fon al peu del castell. Era ja lo sol ben exit e lo dia clar e net e véu la boca de la cova. E aquí ell se agenollà ab grandíssima devoció a la inmensa bondat de nostre Senyor que, per la sua infinida misericòrdia e pietat, lo volgués guardar de tot mal e·l volgués liberar e donar ànimo que no tingués temor del drach perquè pogués traure aquella ànima de pena e fer-la venir a la santa e vera fe cathòlica.

E com hagué finida sa oració, ell se senyà e comanà's a Déu e entrà dins la cova tant com la claror li durà. E aquí ell lançà un gran crit perquè lo drach lo hoís. Com lo drach sentí la veu de l'home, ixqué ab molt gran brogit. Lo cavaller, qui sentí la gran remor que lo drach portava, hagué grandíssima temor e agenollà's en terra dient moltes bones oracions. E com lo drach li fon de prop e ell lo véu de tan leja figura, stigué fora de si mateix e tancà los ulls per ço que la vista no li pogué comportar de veure. E no·s mogué poch ni molt, car en tal punt era que més era mort que viu. E lo drach que véu que l'home no·s movia, ans stava sperant, e molt gentilment e suau se acostà a ell e besà'l en la boca, e lo cavaller caygué en terra smortit. E lo drach de continent se tornà una bellíssima donzella, qui·l pres en la sua falda e començà-li a fregar los polsos, e dix-li semblants paraules:

–Cavaller virtuós, no hajau temor de res e obriu los ulls e veureu quant bé vos stà aparellat.

E lo cavaller Spèrcius stech per spay de una hora smortit e fora de tot recort. E la gentil dama, incessantment fregant-li los polsos e besant-lo per fer-lo retornar. Aprés, passada la hora, ell cobrà l'esperit e obrí los ulls e véu la donzella de tan grandíssima bellea que·l besava molt sovint. Pres molt gran esforç en si e dreçà's. E ab esforçada veu dix paraules de semblant stil.

L'episodi ha estat tractat com un afegit inversemblant sense relació ni lligams amb la resta de la narració, tanmateix alguns treballs pronostiquen que es tracta d'un avanç del que serà la victòria de Tirant. Observem també que es tracta del moriu folklòric de l'espòs transformat, en aquest cas, la donzella que pateix l'encanteri i que espera la salvació d'un cavaller. Altres narracions no presenten la donzella transformada però sí reclosa a la qual no es pot accedir si no és amb una sèrie de proves. Ara bé, fixem-nos que en el relat d'Espércius hi ha quelcom de ridícul quan ens adonem que no és el cavaller qui besa el drac, sinó aquest pren la iniciativa, ja que és l'única manera de retornar a la condició de donzella.