Els amors

Tirant i Carmesina

La fama militar de Tirant, després dels esdeveniments relatats a l'illa de Rodes, arriba a una Constantinoble assetjada pels turcs i amb una difícil situació política. El vell emperador, assabentat de les gestes del nostre cavaller, escriu una carta al rei de Sicília demanant envie Tirant a la ciutat bizantina.

Un segle i mig abans, l'episodi ací narrat havia tingut uns protagonistes reals: Roger de Flor, un mercenari en l'atur a causa de la pau de Catalbellota que posava fi a les disputes entre francesos i catalans-aragonesos per Sicília, posa rumb a Constantinoble per ajudar l'emperador contra el perill turc. Ramon Muntaner conta aquest episodi, esdevingut el 1304, amb un elogi de les virtuts cavalleresques de Roger de Flor, l'heroi per excel·lència de la Crònica, amb tota una profusió de detalls sobre els preparatius del viatge i les recompenses que Roger de Flor demana a priori: obtenir el títol de Cèsar i casar-se amb una neboda de l'emperador. La Crònica de Muntaner, com cal esperar, no dóna pràcticament importància al matrimoni ni molt menys al festeig, només deixa constància de l'honor que rep un cavaller estranger, sense linatge i pobre, d'emparentar amb una de les famílies reals més importants de l'Edat Mitjana, valent-se únicament del seu valor militar.

Entre els capítols 115 al 130 es relata l'arribada de Tirant a Constantinoble, la coneixença del lloc i de les persones i, sobretot, el primer festeig amb Carmesina, l'enamorament, la descripció de la bellesa d'ella, els jocs per fer-li saber l'enamorament, la declaració d'amor amb l'espill, les reserves de la Viuda Reposada, els discursos d'Estefania sobre l'amor i les dones, el mal d'amor que afecta Tirant, els parlaments de consol de Diafebus i, finalment, els primers indicis del festeig.

La bellesa de Carmesina

Parem esment en el primer encontre, el capítol 117. Tirant acaba d'arribar a Constantinoble, l'emperador li fa els honors i li dóna el bastó de capità general, amb el qual assoleix una sèrie d'atribucions i un estatus considerable. Tirant, humilment, accepta l'honor i, com a cavaller educat que és, vol retre pleitesia a l'emperadriu i la infanta, totes dues de dol per la mort del príncep hereu de l'Imperi. Tirant coneix a Carmesina mig despullada i es fixa en la blancor dels seus pits. Fins el capítol 119 no trobem una descripció de la bellesa de Carmesina, seguint el tòpic de la descriptio puellae i que sembla recordar la descripció d'Helena en les Històries Troianes, més encara, per la semblança del lloc on els protagonistes contemplen la bellesa de les dones, l'església de Santa Sofia, en el cas de Tirant, i un temple pagà en el cas de Paris. No obstant això, casos de trobades a les esglésies n'hi ha de tant famosos com el descrit per Petrarca, qui coneix Madona Laura un divendres sant en l'església i la recordarà tots els anys.

Com Tirant agué molt bé contemplada la bellea singular de la infanta e lo seu enteniment discorregué fantasiant quantes dones e donzelles ell en son recort haver vistes, e dix que jamés havia vista ni sperava de veure una altra tal qui fos dotada de tants béns de natura com aquesta, car aquesta resplandia en linatge, en bellea, en gràcia, en riquea, acompanyada de infinit saber, que més se mostrava angèlica que humana. E mirant la proporció que la sua femenil e delicada persona tenia, mostrava que natura havia fet tot lo que fer podia, que en res no havia fallit quant al general e molt menys en lo particular. Car stava admirat dels seus cabells, qui de rossor resplandien com si fossen madeixes de or, los quals per eguals parts departien una clencha de blancor de neu passant per mig del cap. E stava admirat encara de les celles, que paria fossen fetes de pinzell, levades un poch en alt, no tenint molta negror d'espesura de pèls, mas stant ab tota perfecció de natura. Més stava admirat dels hulls, que parien dues stel·les redones relluints com a pedres precioses, no pas girant-los vigorosament, mas refrenats per graciosos sguarts, parien que portassen ab si ferma confiança. Lo seu nas era prim e afil·lat e no massa gran ni poch, segons la lindesa de la cara, que era d'estrema blancor de roses ab liris mesclada. Los labis tenia vermells com a coral e les dents molt blanques, menudes e spesses, que parien de crestaill. E stava més admirat de les mans, que eren d'estrema blancor e carnudes, que no s'i mostrava hos negú, ab los dits larchs e afilats, les ungles canonades e encarnades –que mostraven portar alquena–, no tenint en res negun defalt de natura.

A partir d'ací trobarem que el procés d'enamorament es desenvolupa en els diferents graus que havia fixat la tradició amorosa cortés. L'enamorat passa per fenhedor, sent l'amor però no el revela a la dama; pregador, es decideix a parlar amb ella; entenedor, comencen els jocs amorosos i drutz, es converteix en amant.

En aquesta primera fase de fenhedor Tirant es lamenta, emmagreix, cau malat d'amor i té com a confident a Diafebus, qui li recorda com de ridícul resulta un cavaller enamorat, fet que el propi Tirant sempre havia criticat. El cas del cavaller heroic vençut per l'amor d'una donzella té el seu paral·lel en les Històries Troianes, més bé en la versió corellana dels amors d'Aquil·les a Polixena. Aquil·les, un gran i poderós guerrer, ha estat vençut per una donzella, per la qual cosa es plany igual que fa Tirant quan s'enamora de Carmesina. Aquil·les i Tirant, enamorats, abandonen els deure de capitans generals i la conseqüència és nefasta per a la guerra. Aquil·les reaccionarà tard, han mort molts dels seus mirmidons i ha de tornar a la guerra. La reacció de Tirant es materialitzarà en la conquesta del Nord d'Àfrica.

A partir del capítol 119 la novel·la es converteix en un petit manual de seducció a l'estil dels manuals amorosos medievals com el Facet, o com el tractat De Amore, en els quals trobem totes les pautes per iniciar un festeig, com comportar-se davant una dama noble i d'estatus social molt més elevat que el de l'enamorat. La tractadística ens facilita la tòpica de l'enamorament que, en el Tirant, podem reseguir de la forma següent:

• Símptomes de l'amor i debilitat per part del cavaller qui troba en Diafebus la figura del confident més fidel.
• Declaració de Tirant a la princesa amb l'artifici de l'espill, una de les declaracions amoroses més sutil i sensual que podem llegir.
• Les reserves de la princesa per accedir a l'amor d'un estranger. Aquestes reserves són confiades a Estefania, qui protagonitzarà una acció paral·lela amb Diafebus, amb la censura de la Viuda Reposada, l'autèntica antagonista de l'acció que actua per gelosia ja que s'ha enamorat de Tirant. Estefania, per la seua banda, fa un parlament distingint entre l'amor virtuós, el profitós i el viciós, que fa que la princesa es decante pel primer i propugne practicar-lo en contra dels altres dos, tot i que trobarem escenes realment festives i divertides en la pràctica amorosa.
• La intervenció posterior d'una mitjancera. Plaerdemavida. En aquest cas no serà una vella celestina, sinó una jove, llesta i divertida donzella la que farà tot el posible per ajudar Tirant en la consumació amorosa. Tanmateix, la llibertat amb què Plaerdemavida juga tindrà també el seu càstic.

Els episodis humorístics

En el capítol 161 es reprén el tema amorós –després d'uns episodis de temàtica únicament bèl·lica– amb l'escena del somni de Plaerdemavida al castell de Malvehí. A partir d'ací alternen fets bèl·lics amb cortesos, tot i que van adquirint major importància les escenes amoroses fins al punt de crear un llenguatge humorístic que contrasta amb la gravetat de la situació militat i l'excel·lent paper que Tirant comença a fer contra els turcs.

Una de les majors discussions que ha pogut provocar el Tirant és el contrast dels episodis humorístics dins del missatge ètic que ens vol donar l'autor, en tots els sentits, fins i tot en el procés amorós dilatat i explicable dins de la novel·la per les diferents condicions socials i per tota la tradició doctrinal i literària que hi ha al darrere. L'escena del castell de Malveí possiblement no està concebuda com un episodi humorístic, sinó una conseqüència del procés amorós, el que ho fa divertit és la posada en escena de Plaerdemavida. Recordem que en aquest episodi, on entra per primera vegada en joc la donzella mitjancera, les dues parelles d'enamorats passen una nit de jocs amorosos en el llit, però mentre Tirant i Carmesina es dediques només al joc, Diafebus i Estefanía consumen l'acte sexual de una manera violenta, tal com esdevindrà més tard la desfloració de Carmesina:

Aprés viu somiant que Stephania stava sobre aquell lit ab les cames que al parer meu li veya blanquejar, e deya sovint: Ay, senyor, què mal me féu! Doleu-vos un poch de mi e no·m vullau del tot matar. E Tirant que li deya: Germana Stephania, ¿per què voleu incriminar la vostra honor ab tants grans crits? No sabeu que moltes voltes les parets tenen orelles? E ella prenia lo lançol e posava'l-se a la boca e ab les dents strenyia'l fort per no cridar. E no·s pogué star, aprés hun poch spay, que no donàs hun crit: Trista, què faré? Dolor me força de cridar, e segons veig, deliberat teniu de matar-me. Lavors lo conestable li tancà la boca. E la mia ànima, com sentia aquell saborós plant, complanyia'm de ma desaventura com yo no era la tercera ab lo meu Ypòlit. Encara que yo sia grossera en amar, conegué lo meu sperit que lo terme de amor aquí devia finir. La mia ànima hagué alguns sentiments de amor que ignorava, e doblà'm la passió del meu Ypòlit, com no prenia part dels besars axí com Tirant de la princessa e lo conestable d'Estephania. E com més hi pensava, més dolor sentia, e paregué'm que prenguí hun poch d'aygua e que·m laví lo cor, los pits e lo ventre per remeyar la dolor mia.

L'altre episodi divertit, el del bany (cap. 233), torna a tenir com a protagonista Plaerdemavida. En aquesta escena la sensualitat es major, Tirant observa la princesa nua en el bany i augmenta el seu desig sexual, més encara quan es troba en el llit de Carmesina i comença a tocar-la, fent creure a la princesa que es tracta de Plaerdemavida, un episodi que si bé s'ha vist com una escena de lesbianisme, ens introdueix en el món més íntim femení on aquests jocs serien habituals. Aquest episodi, possiblement al contrari que el de Malveí, no és una conseqüència del procés d'enamorament, se n'ix del que seria el bon devenir del procés amorós. Però recordem que ací Tirant es trenca la cama i això li impedeix intervenir en batalles, per la qual cosa comença el seu decliu com a cavaller que no recuperarà l'honor fins que torne d'Àfrica. Sembla, fins i tot un episodi inclòs a consciència i en un moment clau, per desencadenar mals majors, ja que Tirant s'abandona a la recréantise, precisament allò que el rei d'Anglaterra havia volgut evitar convocant els combats cavallerescos en honor a les seues noces. Estem a l'inici de la davallada ètica de l'heroi, això també forma part del discurs ètic que és tot el Tirant, el cavaller ha de ser versemblant i per molt bo que siga, també ha de caure en les dificultats i véncer-les. Hi pot haver implícita ací la censura a la malaltia amorosa que ha provocat aquest desinterés, ja que els jocs amorosos allunyen Tirant del seu deure i tot i el llenguatge divertit amb què es conta, hi ha al darrere una forta càrrega de censura. Tirant necessitarà un fort shock per a reaccionar com és el penós naufragi a les costes d'Àfrica. El suposat tractament llibertí, desenfadat i modern de la novel·la queda esvaït per una lectura moral.

El matrimoni i la virtut

No obstant aquest desinterés guerrer, Tirant, ja cada vegada més allunyat dels seus deures cavallerescos, i la princesa celebren el seu matrimoni secret al capítol 271. La promesa de matrimoni és pronunciada per la princesa.

–Besem-nos en senyal de fe, puix sent Pere e sent Pau ho manen, los quals en semblant cars facen testimoni de veritat, e aprés, en nom de la Sancta Trinitat, qui és Pare e Fill e Sanct Sperit, te done plena potestat que faces de mi com de muller qui és companyona del marit. E done la fe als sancts jurats, sent Pere e sent Pau, e ab aquesta sperança de seguretat pots creure que tens en mi muller e castedat, e jur-te, per los sants nomenats, que tant com seran los teus dies e los meus de no desconéxer la tua persona per negun altre home qui en lo món sia, e·t seré tostemps leal e verdadera, sens màcula alguna.

«Tirant, senyor, no dubtes en res del que t'é dit, car encara que alguna vegada me sia mostrada cruel contra tu, no vull que tingues crehença que l'esperit meu no sia stat tostemps conforme ab lo teu. E tostemps t'é amat e contemplat en loch de hun déu, e sé't ben dir que, axí com aumente en edat, aumente en amor. Mas temor de infàmia me fa guardar la honor de castedat, la qual deuen guardar molt les donzelles e dubtar, per ço que ab puritat puguen aplegar a tàlem de benedicció. E axí la vull yo guardar tant com a la tua senyoria serà plasent. E ara és atés lo temps que poràs haver plena notícia de mi, si t'ame, car de huy avant yo·t vull dar premi de l'amor que has portat. Per què reposa ab bona sperança, yo·t clam mercè, e la mia honestat vulles haver per tan cara com la tua vida. Entre tots los mals, lo que més me atribula és l'absència que per alguns dies tendré de tu, e per ço no tinch alegria per mostrar-te la infinida amor a la qual justament lo teu meréxer me obliga, e per ço speraré temps en lo qual sens temor yo·t puga mostrar com tinch en poch ma vida.

Callà e no dix més. Mas Tirant, mostrant ésser molt content del bon conort e gràcia singular que de la princessa obtesa havia, ab cara afable e gest humil, li dix paraules de semblant stil.

(Cap. 172) En alegria de goig inefable fon posada l'ànima de Tirant com se véu en camí per poder posseyr la corona de l'Imperi Grech per mijà de les novelles sposalles, vehent que la excelsa senyora ab tanta liberalitat e amicícia li havia volguda mostrar la infinida amor que li portava, e ab verdadera fe e sancer sperit lo havia tractat. E Tirant tenia lo món en no res per haver-lo conquistat ab aquella glòria que sentia.

El matrimoni secret és una fórmula vàlida i legítima, que compromet la parella de la mateixa manera que si el matrimoni hagués estat públic. Ací els esposos no consumaran l'amor fins el capítol 436, però observem que ambdós estan ja convençuts del comprimís assolit, Carmesina no tindrà reserves respecte la condició d'estranger de Tirant i aquest veu assegurada la corona de l'Imperi gràcies a la voluntad de la princesa. És aquest també el moment culminant de la relació «virtuosa» que persegueix Carmesina i que ens recorda les idees sobre el bé i la castedat del llibre II del Tresor de Latini. Tot això es correspon amb l'abast de cavalleria èticament correcta que practica Tirant i que es reconeix des del pròleg de la novel·la. La difusió del missatge ètic del Tirant es fa també palés en el tractament de l'amor i que vol estar per damunt dels episodis humorístics, que, com sabem, tenen la corresponent contrapartida.

Partint d'aquest hipòtesi, la relació amorosa dels protagonsites, èticament correcta i conduïda conforme marquen els cànons, si bé impacient per part del cavaller esperonat pels atreviments de Plaerdemavida, contrasta amb les altres relacions amoroses de l'obra, fonamentalment les protagonitzades per Diafebus i Estefania, al capdavall personatges secundaris, més propers a l'àmbit de la comèdia i que, en certa forma són un ressó del que seran les relacions dels protagonistas.

Dins dels ideals de l'època interessa mostrar que el procés amorós, fins i tot amb la brutalitat de la primera nit d'amor, culmina en matrimoni, en un amor mesurat i feliç. El procés d'enamorament i les seues fases corteses acaba en la unió mesurada, respectada i explicitada pels moralistas i que té un precedent en el roman courtois que havia ja difós la idea del matrimoni feliç. Aquesta idea és la que intenten dogmatitzar els predicadors, tenint el compte que la dona és una font de vicis i l'amor sempre reprobable. Un dels millors elogis al matrimoni és el final del Spill de Jaume Roig quan l'autor esmenta el seu propi matrimoni basat en la virtut i la mesura mentre que tots els altres matrimonis del protagonista acaben malament perquè són unions que es contrauen per amagar la passió amorosa i això, segons la predicació no és la funció del matrimoni. Aquest, dins del que cap, és el mal menor per a practicar l'amor, si es fa de forma virtuosa.

La teoria amorosa de les obres com el De Amore es reprén en autors com Eixemenis (tractats confessionals, penitencials) que també teoritzen amplament sobre la pràctica amorosa, establint discursos sobre la naturalesa de l'amor, la pecaminositat, les línies de l'amor (visus, alloqui, tactus, osculis, coitus), sempre per condemnar-ho. Eiximenis proposa una normativa sobre la moralitat i, en concret el bes: acte condemnable i per demostrar-ho, posa com exemple que hi ha sants que no besaven mares ni germanes, mentre que Crist sí que besava als apòstols però no es pot comparar. En aquest sentit, deu ser interessant estudiar el comportament dels protagonistes i la moralitat que infonen en escenes de besades. Quin mal és lo besar? diu Plaerdemavida quan Carmesina s'oposa que Diafebus bese Estefania i que al final fa per tres vegades «com la Trinitat». També Tirant besa de diferents maneres la princesa, en la mà per exemple i després als ulls i front. En l'episodi del castell de Malveí arriba a la quarta línia de l'amor però la princesa agafa unes hores canòniques, un remei per no lliurar-se a la passió. És a dir, la conducta de Carmesina amb els besos recorda molt la normativa moral eiximeniana.

La passivitat és la norma sexual en les dones, tal com trobem en Tirant, si la dona es mostrava activa era per pura cobejança i manca de temprança. En el Tirant l'única que contradiu aquesta idea sembla Plaerdemavida però al capdavall és la més virginal. Això té a veure amb l'ús de llenguatge militar i la possessió per força de les donzelles que ens resulta tan còmic o funest.

Els jocs de la Viuda Reposada

La distorsió major en el procés amorós dels protagonistes ve de la mà de la Viuda Reposada al cap. 266 quan fa una requesta a Tirant. Davant de la negativa d'aquest, la Viuda comença a malcorar Tirant sobre Carmesina, fent-li creure, fins i tot, que és una dona molt lasciva i que li ha practicat un avortament. A continuació comença la trama per fer creure que la princesa té relacions amb el jardiner del palau, el negre Lauseta, mitjançant un artifici en què Plaerdemavida disfressada del negre simula jugar un joc eròtic amb Carmesina, mentre que Tirant les contempla des d'una finestra, episodi que ens recorda la trama de la Tragedia de Caldesa corelliana.

Com la rabiosa Viuda conegué la hora ésser disposta, anà a Tirant molt secretament e pres grans juraments d'ell e féu-lo desfreçar, e los dos tots sols anaren a la cambra de la vella. En la cambra havia una petita finestra que mirava dins l'ort, e tot quant se feya se podia bé veure. Emperò la finestra era molt alta, que sinó ab scala no s'i podia mirar. La Viuda hagué dos espills grans. Lo hu posà alt en la finestra, l'altre posà baix, endret de Tirant y endret de l'altre. E tot ço que·s mostrava en lo de dalt, tot resplandia en lo de baix, puix la una luna del spill stava endret de l'altra. E per dar-ne major speriència: hun home té una nafra en les spatles, com la porà veure? Prenga dos spills e pose lo hu en la paret e l'altre endret de aquell spill que vós lo pugau veure. E la plaga representa en lo primer spill e de aquell representa en l'altre. [...]

La princessa ab la Viuda e ab les dos donzelles davallaren a l'ort. E Tirant stava contínuament mirant en l'espill, e véu venir la princessa ab ses donzelles, e fon-se aseguda prop una céquia d'aygua. E la Viuda havia bé provehït en tot lo que mester li feya. E ginyà que·l negre ortolà en aquel cas no fos en l'ort, ans lo féu anar a la ciutat de Pera. E la Viuda ajudà a vestir a Plaerdemavida, ab la cara que li havien feta pròpiament com la del negre ortolà. Ab les sues robes que vestia, entrà per la porta de l'ort. Com Tirant lo véu entrar, verdaderament pensà que fos aquell lo moro ortolà, e portava al coll una axada e començà a cavar. A poch instant, ell se acostà envers la princessa e asigué's al seu costat, e pres-li les mans e besà-les-hi. Aprés li posà les mans als pits e tocà-li les mamelles, e feya-li requestes d'amor. E la princessa feya grans rialles, que tota la son li féu passar. Aprés, ell se acostà tant e posà-li les mans dejús les faldes, ab alegria que totes staven de les coses plasents que Plaerdemavida deya. La Viuda girava la cara envers Tirant e torcia's les mans, scupia en terra, mostrant tenir gran fàstig e dolor del que la princessa feya.

Després de l'episodi de Lauseta, cap. 283, que ha fet caure Tirant a l'estadi més baix que pot caure un cavaller, ja que ha mostrat ira i ha matat un innocent, s'assabenta que Diafebus està pres pels turcs. Els soldats de l'Imperi es troben sense capità i davant aquesta impotència Tirant reacciona, es posa en marxa a la batalla però es produeix la tempesta i el naufragi-penitència a Àfrica.

Hipòlit i l'Emperadriu

Els amors entre Hipòlit i l'emperadriu tenen un ressò incestuós i uns complexos traumes edípics (caps. 248 i següents). L'emperadriu ha perdut el seu fill i el jove Hipòlit li'l recorda, per això la seua fixació en el cavaller i les reiterades manifestacions amoroses i interpel·lacions com a «fill». El nom d'Hipòlit, estrany en un home de linatge francés, ens recorda el protagonista de la tragedia grega, acosat per la seua madrastra Fedra, alhora que esdevé un motiu literari bastant explotat en la novel·lística.

Observem, no obstant, algunes concomitàncies entre la relació d'Hipòlit i l'emperadriu amb la parella protagonista de la novel·la, sobretot per la desigualdat estamental dels protagonistes. El narrador intenta equiparar Tirant amb Hipòlit, no de bades són parents, però mentre el primer reeix en les primeres aventures militars, l'altre, que també necessita guanyar estatus, no ens el trobarem mai en cap afer bèl·lic. El seu prodigiós ascens es deu únicament gràcies als amors amb la vella emperadriu. Es tracta doncs, de l'exemple més eficaç d'amor profitós i viciós que trobem a l'obra.

L'amor entre l'emperadriu i Hipòlit és un amor correspost des del primer moment en què Hipòlit declara obertament i sincera el seu amor per la dama a qui elogia la seua bellesa, major que la de la seua filla Carmesina quan tenia la seua edat. No hi trobarem les etapes corteses, ja que Hipòlit passa directament a drutz i consuma la relació carnal amb l'emperadriu. No hi ha un model de festeig cortés entre els protagonistes, perquè el matrimoni és impensable en principi, ni cartes ni requestes massa retoricades, només la declaració d'amor que fa Hipòlit, és a dir, no hi ha un festeig prolongat ni una formalització en l'evolució de les relacions. Ací la idea d'honestedat de la dama xoca amb el desig amorós. El profit i la consumació carnal són la prova rotunda d'amor.

Hipòlit no pateix els efectes de la malaltia amorosa, a diferència de Tirant, ja que la consumació del desig no es fa esperar. En canvi, és molt més divertida l'actitud de l'emperadriu, els preparatius per a la trobada amorosa, fins i tot fent canviar la decoració de la cambra, el pols alterat que estranya els metges i els remeis que li recomanen.

Un altre punt de concomitància entre les dues parelles és la presència d'un testimoni de la relació, Plaerdemavida en el cas dels protagonistes i la donzella Eliseu en el cas dels altres. Observem el desenllaç de la primera nit d'amor

–Per què sospira vostra magestat? –dix Ypòlit–. Digau-m'o, yo us clam mercé, si Déu vos dexe tot vostre desig complir. Seria stat per poca contentació que tingau de mi?

–Tot lo contrari és del que dius –dix la emperadriu–, cars ans me és aumentada la voluntat, per ço com en lo principi te tenia en figura de bo, ara de molt millor e més valent. Mas la causa del meu sospir no és stat per pus sinó que·m dolch de tu, que·t tendran per heretge.

–Com, senyora! –dix Ypòlit–. Quines coses he fetes yo que per heretge me hagen a tenir?

–Certament –dix la emperadriu–, sí poden fer, per ço com te est enamorat de ta mare e has mostrada la tua valentia.

–Senyora –dix Ypòlit–, negú no té notícia del vostre molt valer sinó yo, qui mire la vostra galant persona qui té compliment de tota perfecció e no veig res qui desmesiat sia.

De aquestes coses e moltes altres passaren los dos enamorats ab tots aquells delits e lepolies qui solen passar per los qui bé·s volen. E no dormiren de tota la nit, que quasi lo dia volia venir. E bé dix veritat la emperadriu als metges que poch seria aquella nit lo seu dormir. E ja cansats de vetlar, adormiren-se, que ja era de dia.

Com fon ja gran dia, la donzella Eliseu, que ja s'era acabada de vestir, entrà en la cambra de la emperadriu per demanar-li com stava ni si volia res manar-li. Com se fon acostada al lit, véu hun home al costat de la emperadriu, qui tenia lo braç stès, e lo cap del galant sobre lo braç e la boca en la mamella.

–Ay, sancta Maria val! –dix Eliseu–. Qui és aquest traÿdor renegat qui ha decebuda ma senyora?

Eliseu, però, no és ni molt menys la sàvia i espavilada Plaerdemavida, que procurarà el bé dels enamorats amb la unió carnal, ans al contrari, en un primer moment, mostra un rebuig total cap a Hipòlit i li desitja tota classe de mals, però per fidelitat a l'emperadriu manté el secret. Davant la perplexitat de l'emperador i dels seus servents, l'emperadriu disfressa l'afer amorós i conta com en somnis se li ha aparegut l'estimat fill, la mateixa estrategia narrativa que el somni de Plaerdemavida en el castell de Malveí.

–Senyor, lo major bé que en lo món yo he tengut, e encara lo ame sobre totes les persones del món. E puch dir ab veritat que, yo stant en la piadosa vetla, me adormí e prestament me donà de parer que stava en camisa, ab una roba curta forrada de marts gebelins, de color de vellut vert, e que era en hun terrat per dir la oració que acostume dir als tres reys de Orient. E complida que haguí la beneyta oració, hohí una veu qui·m dix: «No te'n vages, que en aquest loch hauràs la gràcia que demanes.» E no tarda que viu venir lo meu tan amat fill, acompanyat de molts cavallers tots vestits de blanch, e portava a Ypòlit per la mà, e acostant-se a mi, me prengueren les mans los dos e besaven-les-me, e volien-me besar los peus, e yo consentir no u volia. E aseguts en lo paÿment del terrat, passam moltes rahons de consolació en les quals yo prenguí molt gran delit, e foren tals e tan delitoses que jamés del cor me exiran.

«Aprés nos ne entram en la cambra, tenint-lo per la mà, e mon fill e yo posam-nos en lo lit, e yo posí-li lo meu braç dret dejús les sues spatles, e la sua boca besava les mies mamelles. Jamés tan plasent dormir no sentí, e deya'm lo meu fill: "Senyora, puix a mi no podeu haver en aquest miserable de món, teniu per fill a mon germà Ypòlit, car yo l'ame tant com fas a Carmesina." E com deya aquestes paraules stava gitat prop de mi. E Ypòlit, per obediència, stava agenollat enmig de la cambra. E yo li demaní hon era la sua habitació e dix-me que en paradís era col·locat entre los màrtirs cavallers per ço com era mort en batalla contra infels. E no li poguí més demanar per ço com Eliseu me despertà ab més adolorit so que de trompeta.

A partir d'ara, l'emperadriu ordena la vida d'Hipòlit i li procurarà l'ascens social (com la Güelfa a Curial). El fet que una dona poderosa protegisca un cavaller indica la relació de vassallatge i la independència d'aquest cavaller d'altres, Hipòlit no lluitarà en cap batalla, ni patirà naufragi al Nord d'Àfrica -i això que també té motius per a la penitència- ni eixirà de Constantinoble, sempre al costat de l'emperadriu, fins la mort de Tirant, l'emperador i Carmesina que el portaran a formalitzar el matrimoni amb l'emperadriu «atesa la vella amistat entre tots dos» i la corona de l'Imperi.