La guerra

Una vegada Tirant ha arribat a Constantinoble i rep el càrrec de capità general, no comença immediatament la seua funció militar ja que l'estada a l'Imperi bizantí comença amb els afers amorosos entre el protagonista i la princesa Carmesina. Les accions bèl·liques pròpiament dites comencen al cap. 131 amb la traïció del duc de Macedònia i la partida de Tirant al camp de guerra per defendre la ciutat. Les accions de guerra continuen fins que s'atorguen treves que culminen en la festa dels embaixadors –189– interrompudes per l'episodi del castell de Malveí, el festeig entre Diafebus i Estefania i l'aparició, en curtes intervencions, de Plaerdemavida. Una vegada finalitzades les treves, Tirant ja no tornarà a l'acció, ja que, a causa de la caiguda des de la cambra de la princesa, s'ha trencat la cama. L'acció bèl·lica de Tirant es reprendrà a l'Àfrica.

En aquests capítols militars cal destacar el cabdillatge de Tirant, investit capità de l'Imperi malgrat l'oposició del duc de Macedònia, la figura de l'antiheroi, l'envejós que no se sotmet a l'autoritat del capità. Com en el cas de Crònica de Muntaner, el paral·lel de l'antiheroi és xor Miquel, qui acabarà assassinant a Roger de Flor. Tot el passatge té una enorme influència de la Crònica, de l'organització que el cabdill sicilià fa abans d'embarcar-se a Grècia i una vegada ja immers en el conflicte. Tirant, com a tal capità, revela els seus dots militars com ja havia demostrat en Rodes i demostra el seu cabdillatge inqüestionable.

A diferència de la part anglesa en què Tirant lluita cos a cos en un exercici d'armes individual, Tirant ja no es veu tan vulnerable, tot i que també rep ferides de guerra, com per exemple al cap. 164, que li impedeix parlar als enemics en peu. Sabem que el secret de la fortalesa de Tirant és que no perd l'alé i que quan cau esmortit, retorna a la vida presionat-li un os de l'interior de l'orella. Tirant conserva aquesta fortitudo física en els combats però el trobarem malalt d'amor, amb les cames trencades, amb disposició de morir a causa de les males arts de la Viuda Reposada. És a dir, la guerra no li produirà tantes ferides com l'amor.

La capitania de Tirant és un fet inqüestionable, ja que l'heroi destaca com a bon estratega. Tirant usa de l'astúcia i l'element sorpresa per véncer els enemics. En la guerra intervenen molts personatges, com per exemple l'exèrcit de dames comandat per Carmesina, l'ajuda i els reforços de Rodes i de Sicília, els habitants del castell de Malvehí que tenen una actuació heroica. Recordem que l'exercit de Tirant és reduït, un nombre escàs de cavallers i les tropes imperials comandades pel traïdor duc de Macedònia no veuen amb bons ulls la irrupció d'un estranger. Per tot això, Triant es val de les estratègies i argúcies per tal de véncer els turcs.

Podem trobar alguns paral·lelismes entre els episodis bèl·lics, sobretot els localitzats al castell de Malveí, amb la batalla d'Anglaterra descrita en els episodis de Guillem de Vàroic. En ambdós casos el castell és el lloc central de la batalla, on l'exèrcit rep suport i ajuda material, els enemic són molt majors en nombre i en ambdós casos infidels: el soldà de Babilònia i els seus sotmesos, entre altres el Gran Turc, el Gran Caramany, el rei de Capadòcia, el rei de la Sobirana Índia. També, en relació amb el precedent de Guillem de Vàroic, la guerra sembla que es pot solucionar amb la batalla a ultrança entre Tirant i el rei d'Egipte, tot i que el motiu real de la batalla, i així apareix reflectit en la lletra de batalla, és la pretensió del soldà de casar-se amb Carmesina. El combat a ultrança no arriba a fer-se, sinó que es produeix una altra batalla naval i finalment es demanen tres mesos de treva, més la promesa de donar Carmesina com esposa del soldà de Babilònia, encara que aquesta proposta queda en suspens.

Com a contrapunt a les accions bèl·liques, veem que Tirant actua encara de vegades com un cavaller solitari enamorat i mostra d'això és la camisa de Carmesina que porta com arnés. És una situació una mica irrisòria però rememora als cavallers que feien justes per la seua dama.

Destaquem també la crueltat dels enemics davant la magnanimitat de Tirant i de l'emperador. Un exemple és el sacrifici de la pròpia filla per part del Gran Caramany que, al seu torn, és empresonat juntament amb el rei de la Sobirana Índia. El fet contrasta amb la covardia dels enemics, capaços de lliurar a la mort innocents però temen la represalia de l'emperador.

Com lo Gran Caramany véu la sua gent molt venir a menys, féu pujar la caxa dels diners, joyes e robes, e féu vestir a sa filla una aljuba de brocat d'or, e ligà-li una corda de or e de seda al coll, e l'altre cap féu ligar en la caxa de les joyes ab tota la riquea, e lançà'ls dins mar. Aprés, lançà a totes les altres dones que dins la nau eren. Lavors, ell e lo rei de la subirana Índia, entraren-se'n dins la cambra hon solia star sa filla. Havent del tot desemparada la nau, meteren lo cap sobre lo lit e cobriren-se sperant la mort quan la·ls darien (cap. 164).

El parlament d'Abdal·là Salomó

El capítol 143 conté el parlament que el savi Abdal·là Salomó, embaixador del soldà, adreça a Tirant. Com bé s'ha demostrat el discurs és un calc de la Lletra dels Reals Costum de Petrarca, la traducció al català de la qual es conserva en el ms. 7811 de la Biblioteca Nacional d'España, còdex que conté les lletres de batalla i altres escrits de Martorell.

L'escrit de Petrarca va adreçat al príncep Lluís, marit de Joana de Nàpols amb l'ocasió de l'entrada triomfal d'aquest a la ciutat. El missatge és un petit tractat de regiment de prínceps dedicat al nou rei, a qui presenta com un príncep de la pau i li dóna una sèrie de recomanacions per exercir el poder de forma justa.

Martorell substitueix el rei Lluís de Nàpols per Tirant i adopta un to de profecia del futur paper mesiànic de Tirant. Tanmateix la lliçó fonamental del savi Abdal·là es refereix a la fortuna, que té dues cares, una pròspera i una altra adversa. La primera és enganyosa i, per tant, perillosa, mentre que l'adversa no es presenta tant dolenta perquè ja se sap que comporta una davallada. De tot el parlament es desprén que la glòria de Tirant de guanyar l'Imperi per batalles no tindrà una culminació honrosa, ja que en el millor moment de la seua carrera, serà víctima de la mala fortuna.

El parlament, com el seu original, està ple de referències a exemples de romans i a herois de l'antiguitat clàssica com Alexandre, models de virtut i heroisme. Veg. un fragment del cap. 143.

«Justificat príncep serà aquell com les misèries en sa terra meses per crims d'altres n'aurà lançades o departides per sa virtut pròpia, e haurà restituhïts los dans e reparats los enderocaments, e fermada pau e oppressa tota tirania e tornada libertat en sa terra. Pose's en lo cor amar los que senyoreja, car amant crex lo amor, e no pot ésser regne més perillós o incert que senyorejar als qui no volen. Jamés no ixqua del cor al príncep la real doctrina de Salustí dient que gent d'armes ni tresors no són defensió del regne, mas los amichs; tals, emperò, que no sien ha amor forçats per armes ne aguts per diners, mas per benifets, mèrits e fe. E segueix-se que lo príncep deu viure ab los seus ab concòrdia, car concòrdia fa créxer e aumentar les coses poques, e per discòrdia se perden e·s destroexen les grans. De què tenim exemple de March Agrípia: treballà molt per la dita concòrdia, per la qual s'era a cascú jermà o companyó, amich e bon senyor. E aprés Déu e veritat, sia-li la pus cara cosa amistat, e l'om que una veguada haurà fet digne de sa amistat, no·l lançe de negun consell. E seguint lo consell de Sèneca, totes ses coses acorde ab aquell que sàpia ésser son amich. Mas primerament acorde de l'amich que pugua fiar de ell, mas no de molts. Studiar que sàpia conéxer lo amich del lagoter o suau enemich, plaent-li verdaderes lahors, estímols o pections de virtuts. Avorresca legots axí com a berí. No sia lauger en pendre amistat, mas, pus tart des que les haurà preses, les deix, e si possible és, no les deix jamés. E si les ha deixar, no u faça prestament sinó ab discreció, poch a poch, axí com diu lo proverbi: "Descusa e no squinçes l'amistat antigua, e tengo per ferm que segons que ell és amich dels altres, axí los altres li seran amichs." Ne·s fenya ésser amat de algú que ell no ame, segons sol ésser error dels grans senyors. E deu guardar que les voluntats de cascuns són molt libertes e no comporten jou d'altri en qui axí mateix no·l coneixen. Amor no pot ésser jamés forçada sinó per amor, e per aquella és forçada, puix la conegua en l'altre. No haja presumpció alguna de mal en lo amich antich, e no cregua impròvidament o sens causa a algú. Gite de si sospites, no pare la orella a acusadors o a malmescladors d'altres; e si hi perseveren, ab pertinàcia reprenga'ls, ne encara los ponesca si no se'n leixen. Paraula és de l'emperador, que lo príncep que los deladors o malmescladors no castigua, a çi mateix irrita. Lo gran Alexandre, jatsesia jove e molt poderós senyor, menyspreà un acusador ab molt gran e bona fama e fiança. Seguí-li'n bé segons devia, com stant ell malalt degués pendre per medecina un abeuratge a ell aparellat per Phelip, metge seu, rebé les letres de Permínio, en les quals l'amonestava que Phelip, metge, corromput ab molts diners per Darhi, enemich seu, li havia promés que·l faria morir; axí que guardàs sos aguayts e son mortal abeuratge. Les quals letres legí Alexandre e celà. E disimulant, callà fins que, entrat lo metge e ell havent begut l'abeuratge, lavors girà los hulls al metge e donà-li les letres de la acusació. Però fehia tart, e inútilment si vera fos, mas prou les hi donà prest e bé, puix la acusació era falsa. Menysprea altament los mals parlants e, almenys per callament, los reprengue e mostre haver mentit, recordant-li lo que lo emperador Octavià scriví a Tiberi, dient que no·s devia enfellonir que algun parlàs mal de ell, car prou era que negú no li pogués mal fer. En altra manera, més avantatge hauria l'om que Déu, al qual, jatsia no·s puixa acostar injúria ni offensa, emperò sovint lo ensagen les gents de injuriar de paraula. Donchs, lo príncep emprengua o exercescha la pensa e les orelles en açò: en què no solament és loada la paciència del dit gran emperador, mas de Pompeu, gran e solenne ciutadà de Roma e del rey de Partchia, e de Pisístrat, tiran de Atenes.

L'episodi d'Artús

Aquest episodi, caps. 189-202, ha dut de cap els investigadors perquè trenca el suposat realisme del Tirant, en introduir elements irreals enmig de la trama novel·lesca versemblant. Una explicació que s'ha donat és que l'escena d'Artús a Constantinoble, l'arribada de les naus endolades al front de les quals es troba Morgana, és una representació teatral –un entremés– oferit en al cort imperial com a part de les festes que se celebren en honor dels ambaixadors musulmans, que han portat l'avís de treva.

Les festes se celebran al llarg de huit dies durant els quals se succeixen unes justes en què actuen cavallers, unes taules sempre ben parades en el mercat, una processó estàtica on es barregen personatges de la matèria clàssica i la matèria de Bretanya, la figura de la Sibil·la, dalt d'un pern que li permetia girar-se com una «veleta» que s'encarrega de donar sentència d'assots a aquells cavallers que són desarmats. Els assots els donen les dames desconegudes d'amor per falsos enamorats. En canvi els cavallers vencedors són honrats i servits per les dames que acompanyen la Sibil·la. Les festes tenen aquest aire de justes cavalleresques barrejades amb l'ambient màgic de la Sibil·la i la idea de combats per amor, propi de les narracions de la matèria de Bretanya.

Enmig de tot això té lloc l'escena còmica que es produeix entre Tirant i la princesa. El cavaller, que ha accedit a la cambra de Carmesina, vol agafar-la però les donzelles li ho impedeixen i en el joc arriba a tocar amb la sabata la part íntima de la princesa (cap. 188):

Tirant no y pogué satisfer, sinó que les donzelles li tenien les mans per les burles e jochs que li feya, perquè no la desligàs. E com véu que se n'anava e ab les mans no la podia tocar, alargà la cama e posà-la-y davall les faldes, e ab la çabata toquà-li en lo loch vedat e la sua cama posà dins les sues cuxes. Lavors la princessa, corrent ixqué de la cambra e anà hon era l'emperador. E la Viuda Reposada tragué a Tirant per la porta de l'ort.

Com Tirant fon en sa posada, descalsà's les calses e çabates. E aquella calsa e çabata ab què havia tocat a la princessa davall les faldes, féu-la molt ricament brodar. E fon stimat lo que y posà, ço és, perles, robins e diamants, passats XXV mília ducats.

E lo dia del rench se calsà la calsa e la çabata. E tots quants hi havia que veyen semblant cosa, staven admirats de la gran singularitat de les pedres fines que y havia, ne tan rica çabata de cuyro no era stada vista. E en aquella cama no portava arnés negú, sinó en la sinestra; e paria star molt bé. Per cimera portava, damunt lo elmet, quatre pilars d'or, lo sanct Greal fet a manera d'aquell que Galeàs, lo bon cavaller, conquistà. Sobre lo sant Greal stava la pinta que la princessa li havia dada, ab hun mot que y havia e, qui legir-ho sabia, deya: No ha virtut que en ella no sia. E axí ixqué aquell dia.

Acaben les festes amb l'arribada de parents de Tirant des de França, que són ordenats cavallers. El nové dia de les festes, l'acció es trasllada a Pera on tenen lloc unes justes cavalleresques, seguides d'un dinar en honor dels cavallers que hi han participat. Enmig d'aquesta cerimònia arriba un vaixell cobert de negre del qual desembarquen quatre donzelles: Honor, Castedat, Esperança i Bellea que expliquen que amb elles ve Morgana a la recerca del seu germà Artús. L'emperador recorda que en el seu poder es troba un cavaller, amb una espasa anomenada Scalibor, però no sal el seu nom, la qual cosa demostra la ignorància de tant alt senyor sobre la matèria de Bretanya i la cavalleria mítica. Morgana reconeix que es tracta del seu germà i tots acudeixen al palau per comprovar-ho. Eefectivament, es tracta d'Artús qui pronuncia un discurs sobre els valors de la cavalleria i la decadencia de costums (cap. 192):

–[L]o stament real requir que indueixca los altres a virtut, per ço com no és poch difícil que la voluntat en lo regne de nostra ànima, senyora del ver juhí, a l'enteniment no faça los seus passos torçre, car la virtut és sperança de tot bé e del vici no se'n spera sinó mal e temor de confusió. E negú no deu posar la sua sperança sinó en sdevenidor bé: noblea, riquea e potència deuen ésser comptades en los béns de virtut, usant bé de aquelles. Emperò no diem que sien hun mateix bé, car segueix-se que alguns són nobles perquè devallen de noble linatge, emperò no són richs. Per açò la inòpia no basta a contrastar que lo qui és noble de cor no puga usar de la virtut de noblea: fent lo contrari no són dits nobles. Altres n'i ha qui són richs e exits de poch linatge, qui són tan virtuosos que amen les virtuts de noblea e usen de aquelles, e deuen ésser molt stimats perquè fan més que lur natura no·ls atorga. E de açò, axí los doctors sancts com los philòsofs, en esta sentència són concordes, perquè cové que les virtuts sien ligad[e]s, car ells digueren que qui posseheix una virtut, totes les té, e aquell qui fretura de una, de totes fretura. Donchs, lla hon és trobada rahó e bondat, que deu ésser més principal, e majorment haver amor als béns divinals. Per què dich yo aquestes coses? Per ço com veg anar aquest miserable de món rodant de mal en pijor, car veg que los mals hòmens qui amen ab decepció e frau, són prosperats, e veg abaxar virtut e lealtat, e veg dones e donzelles qui en lo passat temps e en lo present solien bé amar, ara per or e per argent són difraudades.

En el parlament d'Artús es veu explícit el missatge de la Faula de Torroella, sobretot pel desencís que mostra l'obra davant la decadencia dels valors cavallerescos i la puixança en honor d'aquells que no practiquen aquestes virtuts i es regeixen per altres menys nobles com l'acumulació de riquesa. Implícitament el discurs d'Artús està destinat al cavaller Tirant, cavaller d'escàs linatge però de grans virtuts que a més les pràctica i es fa mereixedor de la més gran estima cavalleresca.

La inclusió d'aquest passatge que trenca la versemblança s'ha d'interpretar com una advertència a l'Imperi per la situació de decadència en què ha esdevingut, més notable encara quan es comprova que l'emperador no coneix tan singular hoste. Per altra banda també es pot interpretar com una premonició de la posterior victòria en la persona de Tirant, una esperança de regeneració.

El debat de les armes i les lletres

Entre els capítols 181 i 186 trobem un curiós debat entre la princesa i sa mare l'emperadriu sobre la preeminència de la saviesa enfront de les armes. Estem davant d'una de les moltes discussions pròpies del moment sobre el debat entre les armes i les lletres. Carmesina es decanta per la preeminència de la saviesa en l'educació dels cavallers, mentre que l'emperadriu tria la fortalesa o ardiment:

[Princesa] Aprés, pot veure la magestat vostra dels romans, qui del món hagueren monarchia, tot per saviesa, que altrament no y foren stats bastants. E entre ells servaren tal costum: que negú no podia ésser cònsol ni senador si savi no era, encara que fos lo millor cavaller del món. E tant com ells servaren aquesta pràtica durà la lur senyoria, car, tan prest com dexaren saviesa e y posaren de totes gents, foren prestament perduts. Car saviesa venç les batalles e lo amorós fa star liberal e conexent, e pot ajustar or e argent, e guarda's de fer tota malvestat. E com l'ome és savi, tots lo desigen per regidor, duch, rey e senyor, ço que no fan per gran ardiment que tinga, car l'ome qui té ardiment sens saviesa, és tengut per foll. E a mi par que tot home deu tenir temor de la mort, per ço com és ultimum terribilium passar de aquesta vida en l'altra e, com l'ànima és del cors exida, lo cors resta en gran menyscapte. Per què, fas conclusió que saviesa vol tant dir com de totes coses senyor.

[Emperadriu] «E de ardiment se veu cascun dia que de poch home fa gran senyor, segons se lig de Alexandre, qui era poch home e per ardiment lo món tot senyorejà. E Juli Cèsar, qui per ardiment fon monarca del món. ¿E no sabs tu, ma filla, com per l'ardiment de Èctor e de Tròyol detingueren deu anys los grechs, que no pogueren pendre Troya? ¿Què us diré del bon rey Artús, de Lançolot, de Tristany e, sobre tots, de aquell strenu cavaller Galeàs, qui, en companyia de Borç e Perseval, la conquesta del sant Greal compliren per lur gran ardiment? E de tots aquests en lo món no·n fóra feta menció alguna per savis que fossen stats, sinó per lo gran ardiment que tenien. E al cavaller que no té ardiment, més li valria la mort que la vida. Per què·s mostra que més val ardiment que saviesa, e ab ell no·s deu acomparar, car lo savi tostemps fuig de allà hon ha perill de mort, e de poca cosa se té per content, puix ho puga sens negun empediment posseir, e no cura de la mundana glòria per lo perill que se'n pot seguir. E lo animós cavaller va per lo món conquistant e comporta fam, set, fret e calor, e troba's en combats de ciutats, viles e castells, qui és cosa molt perillosa. Lo savi no fa res de tot açò, ans se guarda del sol en l'estiu e de suar, y en l'ivern de la serena, e tota la sua vida porta molt arreglada. E si ell veu foch encès en vila o ciutat, plany molt per los béns, que no·s guasten. De guerra no se n'alta gens, del temps pren lo millor que pot: elegeix ans lo bé que lo mal. E lo cavaller animós fa tot lo contrari, que tostemps treballa en destruir sos enemichs e, com més mal los pot fer, ne resta més content.

La princesa replica les raons de l'emperadriu dient que tots els cavallers que ella esmenta han aconseguit les victòries més per saviesa que per força. L'emperadriu ha posat també exemple de fortalesa la de Tirant si bé la princesa no replica explícitament aquesta qüestió i prefereix esmentar la saviesa divina com a força redemptora de la humanitat. Els arguments de Carmesina són valorats per l'emperador qui pronuncia una sentència a favor de la seua filla (cap. 186).

El model de cavaller havia anat evolucionant des de l'alta edat mitjana, com una agrupació de persones aïllada que es defenien dels atacs dels bàbars, passant per l'assimilació cavalleria-defensa de l'església i l'assumpció de mites com el del sant Graal i la cavalleria celestial fins que amb la nova concepció d'organització estatal que es produeix a la baixa edat mitjana es recupera la idea d'organització de l'Imperi Romà, de model de ciutat, l'urbs romana i, per tant, la idea que els regidors de la ciutat han de ser cavallers destacats i savis. Eiximenis, tot i que separa les funcions organitzatives de la seua societat ideal i dibuixa la figura del cavaller guerrer com la clàssica figura del cavaller defensor, reflexiona extensament al llarg de tot el Dotzé sobre l'educació del príncep governant.

El debat medieval parteix de la dicotomia clàssica sapientia-fortitudo que al seu torn prové de l'Ètica aristotèlica. Tanmateix, a la baixa edat mitjana s'afegeixen altres conceptes a la dicotomia clàssica i que són prudentia i ciència. La ciència és el coneixement de les coses humanes, la sapiència de les coses divines o dit d'una altra manera, conéixer com es deu comportar d'ésser humà, criatura de Déu, des del punt de vista moral. La prudència és una qualitat afegida a la sapiència i que té relació amb l'aplicació de la sapiència als afers polítics. També es deu aquesta concepció de la prudència a l'ètica aristotèlica que proposava el concepte deslligat de la ciència però propugnava el coneixement de les lleis, les estratègies de guerra i la història així com també l'art de l'oratòria i la negociació política.

Finalment, al final de l'edat mitjana el concepte de sapientia com a saber diví va unificant-se amb el de ciència, que engloba tots els sabers i fa que els personatges cultes adopten aquesta posició menys sapiencial però més «científica» en les seues lectures, és a dir, que també hi ha una mena de «disputa» entre ciència i sapiència.

Un dels primers textos on l'educació –la saviesa– es posa per damunt que la força és en el Llibre de Meravelles de Ramon Llull, concretament en un exemple del llibre IV en el qual se'ns presenten dos joves, un que estudia filosofia i un altre que aprén armes però és incapaz de resoldre les qüestiones més bàsiques que demanen un raonament.

Són molt nombroses les obres de la tradició literària peninsular que inclouen referències al debat armes-lletres. Fins i tot una biografia cavalleresca com el Victorial o Crónica de Pero Niño de Gutierre Diaz de Games transmet la idea que en un cavaller és important la prudència perquè li permet destriar entre el bé i el mal, mentre que la fortalesa impedeix que es faça superb o cedisca a les contrarietats. La prudència connecta amb la ciència perquè si pot destriar entre el bé i el mal, això li concedirà al cavaller un coneixement profund dels fonaments de la vida: en aquest cas es feia important el coneixement de les arts lliberals.

Altres autors com Alfonso de Baena, en el pròleg del seu Cançoner o el Marqués de Santillana donen importància a l'estudi de la història, ja que és la disciplina model per als bons governants i d'on es poden aprendre totes les qualitats i el comportar-se de manera recta i moralment correcta. També s'ha de basar el coneixement dels cavallers en els escrits doctrinals que donen «avisamientos buenos en provechosos» i en el mateix model que representen cavalleers de l'antiguitat modèlics. Enrique de Villena, tant en los Doce Trabajos de Hércules com en el pròleg a la traducció de la Eneida dóna exemples de personatges cavallers antics que s'havien educat en les diferents ciències, entre d'altres l'astrologia, la geometria. El propi Villena respon a la imatge d'un cavaller que conrea la ciència i el model d'ètica militar gràcies a aquests coneixements.

També hi ha posicions en contra de la formació lletrada dels cavallers o bé que aquesta formació desembocara en l'estudi de disciplines considerades poc «cristianes o devotes» com era la poesia o l'astrologia. El saber es devia cenyir a la història i a les ciències morals, és el parer de cronistes com Pérez de Guzmán o Pero López de Ayala. De la mateixa manera hi ha altres que pretenen evitar l'educació en els cavallers, ja que això suposaria la substitució en els viaranys del saber de la classe religiosa.