Saltar al contenido principal

Manel Alonso

Semblança de Manel Alonso

«Manel Alonso i Català (Puçol, 1962) és un dels intel·lectuals més combatius que disposem al País Valencià en els diversos fronts de la creació literària i de l'acció editorial. Sobretot en aquest darrer camp, al llarg de diferents plataformes en què ha exercit una activitat intensa i immillorable, no sempre reconeguda pels sectors més intransigents de les empreses. A més, Alonso ha estat "un agitador cultural infatigable", car ha estat promotor d'autors en nombrosos actes, creador de revistes literàries i encoratjador d'importants premis literaris prop d'institucions i ajuntaments. En definitiva: Alonso s'ha deixat moltes vegades la pell pels altres a costa de posposar la seua ambició en la literatura: la poesia, la novel·la, la narrativa juvenil, la crítica literària...».

Lluís Alpera

«Manel Alonso és un personatge a reivindicar. En un món com el literari on molts es creuen, amb motius o –més sovint– sense, generals o capitans generals, ell és un obrer de la literatura, un autodidacte estricte que ha fet i fa, des del rengle dels peons, tots els papers de l'auca: com a responsable editorial i en la seua tenaç i destacada activitat creativa».

Víctor Cotlliure

«El seu cant, en efecte, té alguna cosa recòndita, tel·lúrica, d'immediata naturalitat, de visió primigènia i elemental, alguna cosa de la soferta llibertat del llaurador que treballa i que renega».

Manel Rodríguez-Castelló

«La llengua del poeta Manel Alonso és culta i pròxima alhora. Atén per igual el cabal de l'alta literatura i el llenguatge del poble menut, com deia sant Vicent Ferrer; combina amb mestria l'estàndard amb les particularitats lèxiques dels hòmens i les dones de l'Horta de València, l'aljamia e parleria que en deia Jaume Roig; el llenguatge col·loquial i el registre formal».

Juli Capilla

«Versos breus però no lacònics, lleugers i no pas superficials, fondos sense embafaments, apassionats sense patetismes, complexos sense ser exhaustius, de vegades incisius i penetrants, esmolats com el ganivet d'un saginer, dolços com carrossos de sucre, d'altres suaus i eteris com bambolles de sabó, irònics i irreverents, melancòlics sense llàgrimes i, al capdavall, sincers, sense cap pretensió de convèncer ningú, amb l'única voluntat de dir allò que es vol dir, allò que cal dir».

Joan-Baptista Campos

«La seua poesia... respon sobretot a dues constants: primera, la d'un simbolisme de tall intimista, en llibres com ara Amb els plànols del record (1994) i Un gest de la memòria (1999), i, segona, de poemes de caràcter reivindicatiu i compromès envers la seua terra i la seua –nostra– llengua comuna, a llibres com ara Oblits, mentides i homenatges (1998) i Com una òliba (2001)».

Manuel Garcia i Grau

«Alonso ha sabut construir un llenguatge personal, no exempt de sarcasme en ocasions, que ha fet de la sexualitat i de la mort dos dels seus arguments més sòlids... Aquesta directa i desinhibida expressió és, des del meu punt de vista, un dels trets més interessants de la seua obra. En temps d'afectació poètica, acostar-se als seus versos pot ser una experiència estimulant».

Antoni Gómez

«Trobem en els versos d'Alonso una elevada força emotiva, sincera i brutal sovint, que no pot deixar indiferent al lector, alhora que defuig admirablement l'hermetisme buit. Fet i fet, es mostra una voluntat d'aproximació al lector, en qui aboca vivències i idealitzacions. L'erotisme d'arrel tan grata, la mort com una presència clara, les vivències agredolces de cada dia prenen forma i en transsubstancien com una sang pròxima i vívida, amb tots els colors de la sinceritat i la força».

Alexandre Navarro