que encara ens manquen per
atènyer l'altra platja,
per guarir els astres
que enllà ens esperen,
colraran els nostres membres
i esborraran totes les petges.
també la sutja del
record
xoparà les goles
lívides i famolenques
de paraules.
i en furiós calfred
d'abismes i distàncies,
d'estimballs i de crepuscles
ens n'anirem a poc a poc,
amb els ulls incrèduls
i les mans obertes com
preguntes.
i llavors nosaltres,
els fills primogènits del
tràngol
i la fosca, sempiternals
bastards,
orfes ara dels teus paranys,
alliberats del neguit i la
discòrdia
pronunciarem sense pors
els teus noms de cendra
incinerada
i els llançarem als
aires
en l'esforç tardenc dels
dies
i dels segles.
Esbós d'un cos
(1983)
Un silenci de blats.
Mort el sol als llavis
de la fosca, té la nit
els ulls lluents de beure dies
i se'ns riu d'amagatotis
perquè ella sempre
implacable
imposa el retorn dels seus
fills
escampats en un silenci
de blats tendres.
(«S'amotinen
els mots»)
Aixeque l'arbre dels mots
des de la soca pregona dels
ulls.
Hi puja fructífera saba
d'antiga memòria
assedegada de llums, erta en
polsim.
Les branques s'eixamplen al
vent
que esbufega i n'arrenca unes
fulles.
Cull espases groguenques del
llim
per redreçar el nou
arbre
de clara nuesa.
(«Estances
d'aigua i quatre homenatges»)
Lluny de la finestra,
ran mateix de les paraules,
mor la tarda assassinada pels
racons.
Abismes d'algues en la
memòria
s'enfilen cap a l'espadat
sagnat
de tanta absència.
Desarem paraules i matisos
fins l'endemà dels closos
signes:
baralla incandescent dels
crits
i dels silencis.
Només silenci de fum sobre
la taula,
vertigen de les hores.
(I hi haurà temps, a
l'alba,
per tornar arrere i baixar
l'escala,
de fer i desfer encisos.)
(«Estances
d'aigua i quatre homenatges»)
A Jordi
Botella
No germinarà avui la
mort
entre els teus dits
si has dibuixat sobre el
no-res
el perfil serè de les
absències
ni jo no hi trobaré la
cambra closa
o ermassos de dents
assassinades
contra el mur immens de la
paraula.
Se'm fa tan tard
que a penes si puc seguir-te el
rastre humit
entre els meus passos
perquè del llac,
recorda,
ha d'emergir un dia l'ombra
que esquitxarà, acarats, dos
cossos.
No podem beure ja l'aigua
tranquil·la
de l'espera.
Ens queden dies d'albes llunes
crescuts en la saó clara de
la renúncia,
sense avenir o sense pluja,
però traspuarà rera
l'enigma sempre
el misteri fecund de
l'existència.
(«Estances
d'aigua i quatre homenatges»)
Joc de la
memòria
El silenci d'aquest vespre
arrecerat
contra l'exigu paisatge que la
finestra admet
sempre capta velles imatges contra
el buit,
i les paraules, hereves d'uns
actes
ja difosos en la boira i senyals
d'uns temps,
m'escorcollen els infinits plans de
la mateixa estança,
seqüències intangibles
a què m'acosta el zoom
imprevist de la
memòria,
racons del món que el
món arraconava,
tombants del corredor que no acabem
de transitar,
angles ocults sota les teranyines
teixides
amb el ritme ronc i monòton
de la filosa del temps,
ínfimes clapes d'uns cossos
en picat,
el somriure vermell d'uns llavis
oferts
com l'esquerda besant el mur,
tot el silenci, en primer pla, que
el llit perboca.
Com si cada moment viscut
el poguéssem veure des d'uns
ulls impol·luts
i llavors, en un instant, ens fos
donat
de desvelar-hi els matisos de
l'entramat subtil.
I sé que els ulls, i la
finestra,
em precipiten sempre contra el
mateix paisatge
-l'eco, el carrer, uns
passos
difuminats en un
capvespre-
davant el qual se'm
renovarà
l'íntima estranyesa que
és viure.
La memòria nega l'instant i
l'ompli.
Sé que del viatge romandran
ací tan sols indicis,
vagues sensacions per a
l'oblit,
com els tristos esquinçalls
de la roba que vestírem
una remota nit de ball,
i que d'alguna manera em traesc i
us traesc,
perquè el poema passa a
través del tamís
de la memòria que
sóc, síntesi impossible.
I ara que el vent tafaneja entre
l'oblidada fullaraca
i amb ell es fa més fondo, i
ple, i immens aquest silenci,
lenta onada sobre l'or adormit dels
blats,
hem de maldar contra el risc
d'esdevenir
com els bocins esparsos del paper
encartonat
d'una fotografia o l'encalç
de restar fixos
en la imatge d'un capvespre
que el blanc de la paret
emmarca.
(«Declinacions
del silenci»)
Vaixell a la
deriva
A la memòria del meu
pare, Manuel Rodríguez Martínez
Perdre'm de nou vora el silenci
innomenat
del rerefons de les paraules.
Inventar camins com l'estel que es
dibuixa
en l'horitzó d'uns ulls
anònims.
Percaçar absort el desig
d'ésser viu entre els vius,
temptant les runes a l'albada,
quan les ciutats desperten amb el
lent esbós
de llavis somorts i humits
encara
i un sotrac de nit imminent avisa
els cossos
que la primera llum del dia
sorprèn un degotall
d'ombres llepant els murs,
com una llengua sinistra i
abominable.
No m'ha besat la mort la carn
debades
ni aquests ulls han mirat en va el
color dels cossos.
No han sentit les meues mans tan
prop
l'aspre tacte dels espills per
atzar o per caprici
ni vaig heretant del temps
només
la gorja cansada i feble i aquest
poc dir.
El vertigen que he dit vida
es nodreix de concretes morts
inscrites ran de pell,
pròximes com la pluja
d'autumne i, com ella,
perdurables en el revers de la sang
que ara m'anima
i convoca en mi el deure i el
deler
d'ésser viu entre els qui
són vius
bategant amb remor d'ales per
cegues avingudes
maldant cada matí per
preservar l'exigu recer
on reinstaurar el feix de llum que
els esperona
atiant sense descans el
tènue foc
l'espurna de l'esperança i
l'encadenat volcà del riure
escrutant un verd empresonat a les
espatles
obrint solcs de claredat
il·limitada
esculpint en l'entranya de la
pedra
els signes d'un somni el
traç d'un desig
la trajectòria indeleble de
l'aurora
obstinats contra els tentacles que
emmudeixen
la presència de les
brises
construint un demà d'aloses
indomables
fent de cada llit terra
promesa
recollint el fruit dels blats i
l'aigua
sarzint en la memòria la
bellesa
i els motius de tants viatges
en un de sol resolts de sobte
en aquest que ens agermana
aprenent de ser veu de cada
veu
acceptant de ser eco de molts
ecos
com un vaixell a la deriva
com una remor
com un silenci
com una gota de suor que
fructifica
sentint-se solidària en la
fragilitat de l'aire.
(Publicat a
Música del sentit (Tria personal 1978-1999),
2002)
Els signes de la
cova
Caminant a la
vora del seu propi camí.
Antonin Artaud
Un home ha escrit sobre el blanc
desert
el cos del seu desig i amb por
pressent
l'instant en què els mots
que no ha inventat
consumaran l'antiga
traïció, el miratge
que entela el rostre de les
coses
i el deixa de nou buit, sol i
fràgil,
com un eco d'ell mateix
que va repetint-se en la nit.
L'home que ha esbossat un cos
és també
el mariner que duu gravat damunt
del pit
el record de les aigües que ha
solcat.
La pell com el paper.
El tatuatge és un
miratge.
El dibuix i les paraules.
El mariner i aquell que escriu
van ser un dia algú que
en el lloc més pregon de la
cova
creava la vida per mitjà
dels signes
traçats amb el color de la
sang encara tèbia,
ignorant que el seu gest
renovaria,
a través del vel dels
segles,
el vell ritual que convoca cada
dia
la presència de les
coses.
Només així era
possible el domini
sobre l'aigua, sobre el foc i la
cacera,
sobre la mort i la
naixença.
Fins que conegué la
distància que hi ha
entre els signes i les coses
i llavors el dibuix ja no fou
més la vida,
ni s'hi fonia conformant un tot
indestriable,
i començà de ser
innecessari el traç,
fútil el gest, gratuïta
la paraula.
Havia sucumbit davant la
bellesa
i aprengué de representar la
vida,
a fabricar allò que la
imitava.
D'ençà que som al
bell mig d'aquest badall,
aturats sobre
l'absència,
perquè no s'escriu el cos
sinó una petja,
la memòria, una estela
esmicolant-se,
la buidor i l'estranyesa.
No és el cos sinó la
seua imatge
que roman damunt la plana.
(Publicat en
Homenatge Picasso, Fundació Renau, València,
1984)
De foc i danses (1987)
Fills de la
impaciència
El mundo tengo
delante y detrás el viento
Germán Coppini
Està bé que la
soledat acompanye l'home
Per rutes d'aigua
I que hi haja uns ulls defugint la
llum
Com voltors cecs
La set de la duna erigeix racons a
la molsa
I rostres el passat jardins
l'estiu
La nit camins sollats en somnis de
porcellana
Però ni una sola
llàgrima
Navegant rutes d'estiu per jardins
d'aigua
Entre somnis cec
Trist voltor de porcellana
La llum et desclou a les parpelles
amor i amics
Entre l'aroma de la gespa
I el temps t'inscriu lents fraseigs
sobre la pell
Monstres del passat
Rostres de l'oblit
Fills de la impaciència
Amb mans que palpen l'oli de les
llànties
Veniu com cada dia
Hi ha cossos que no s'han de
repetir a l'alba
Hi ha cossos que no s'han d'esvair
a l'alba
Com monstres de l'oblit rostres del
passat
Fills de cada dia que em naixeu de
la impaciència
Ni una sola llàgrima
Si a l'espessa penombra de la
cambra dels hostes
Fites els ulls que moren pels
carrerons de les rates
I en l'ala d'un ocell dius quin
és aquest temps
Qui som nosaltres
(«Fraseigs en
la nit»)
La vida entre la
gespa
Al Patito
O ritmo da
esperança
batia nos pulsos
e a ledicia asesinada
renacía doutra
volta
na frol do
viño
Salvador
García-Bodaño
De sobte ens veuríem
foragitats dels nostres passos
Desabraçant el gebre del
dia
Xopes les mans encara de fang i
besos
A la força arrancats de
més tèbies balconades
Obertes a altres mars i altres
paisatges
Tan lluny de nosaltres el raïm
i l'arbre
Fets carn de canó figurants
d'un drama inútil
Peons del cruel escaquer
Erigit per la vanitat d'uns
homes
Que perdien els ulls en laberints
obscens
On l'amor no fructifica i ancora el
desig més ampli
Va nevar tot el trajecte d'Alacant
a Còrdova
Recorde els seus ulls i el cos prim
a l'estació
I com el tren es perdia entre
ermassos i la febra
Somnolent una infinita tristesa
feia xerricar
Les frontisses d'aquest cor cor de
ningú
I rebotava contra els envans del
meu silenci
Quan a la nit en passadissos
estranys
Atrapada al fons d'un vidre
opac
La multitud desdibuixava els seus
perfils
De pàl·lids
maniquís d'escaparata
I himnes sinistres emergien
De l'abís purulent de les
casernes
A Badajoz la sequera feia estralls
entre la tropa
I potser aquell soldadet canari
començà a enfollir
El dia que el sergent ens
anuncià entre plors
La mort de l'inescrutable Polop
Bas
El vent d'hivern dessagnava les
buguenvíl·lees
I marcia el gesmil o esbalandrava
els llavis
Que encenen les roselles
Mentre algú esgrafiava el
seu nom de fum
Sobre la murada polsosa de les
hores
D'altres ho havien pagat amb la
pròpia vida
Joseba es desficiejava en aquell
hospital militar
I Pompeu resistia als calabossos de
«prevenció»
Lluny d'aquell món en un
racó de nosaltres
Presos a fi de comptes reus de quin
delicte
Aquell hivern del 81 que ens vam
conèixer
I vam saber dels viaranys de cada u
i dels passos
Enmig del desori d'una vida a
comptagotes
Tan aliens al llenguatge i les
ombres que enlairaven
Les consignes que van ordir contra
nosaltres
El jove corall captiu dels nostres
somnis
Esperava un món ben distint
en obrir la porta
On cada acte i cada objecte cada
presència
Havia de rescatar l'alè i la
música adormida
O reiniciar la cadència la
veu enamorada
I els cercles del foc
desestamordir
El cos maldestre en l'espera i
l'absència
Perquè la vida era a
l'aguait entre la gespa
I això ho sabíem
llavors i ho hem sabut ara
La vida i la llum entre la
gespa
Per bé que alguna nit el
malson ens assalta
I ens empeny lluny i despertem
frisosos
Com qui ve de veure la seua imatge
en l'aigua
I s'estranya en saber-se part
d'aquella història
De l'eco trist que retorna a
estones
La cançó que es
taral·leja mentre ens deixondim
I seguim buscant la vida entre la
gespa
(«Fraseigs en
la nit»)
Joc de
planetes
Vaig d'un silenci a un altre
silenci i entretant navegue amb tu fugaços instants de
gebre, migcloent els ulls per veure precisament el que em cal
veure, solcant ací i allà els carrers que ens
són drecera, trossets, part d'una història més
extensa, quan en la nit els astres esdevenen ja senyors de
l'univers, d'aquest univers desprès del vent de març
que acaronen les nostres mans atònites i el desig atrapa i
fa tebi i proper i la nostra abraçada delimita entre un
silenci i un altre silenci.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
Paraules
Missatgeres alades que convoquen al
ritual de la dansa, al ball dels cossos, mans que salpen com aloses
esbandint-se en la distància. Ales obertes, camins d'aigua,
que m'unten d'oli la pell cansada, acaronen el meu cor
deixondint-me el somni, esbalandren el meu desig de nacre o flama,
arrapen la concavitat sinistra de l'estança.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
Brisa del
desig
Moments calidoscòpics, veus
que van i tornen, línies infinites que coincideixen en
aquest punt. Un nom que es fa real entre la boira i passen
quietament les hores, la mar, les ones, el vaivé dels
nostres cossos en la nit, les mans obertes al dolç contorn
de nous territoris mig realitat mig somni. O quan desapareix
aquesta dualitat sinistra i de sobte la brisa del desig se'ns
emporta lluny, travessant fronteres de paüres i desficis i
nous horitzons habiten els nostres ulls, quan no hi ha
distància possible ni temps, i juguem el joc d'estimar-nos
sobre un instant que repeteix la màgia dels besos,
inventant-nos mites i danses, tan prop, tan prop, amb la
sensació més que la consciència que vivim un
espai irrepetible, assaborint-lo a poc a poc, sabent que tot passa
i en queda només un rastre humit damunt la pell, un perfum
que t'acompanyarà tota la setmana.
Amos de la nit, senyors d'aquest
univers que ens atorguem, habitants de l'alegria.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
La insensatesa de la
recta
Per a Vicent
Salvador
Descobrir el cel cada capvespre
mentre tornes a casa per un camí ple de corbes que es fa
llarg, dolçament llarg i sorprenent, lliure de la
insensatesa de la recta, on els ulls perden la mirada en irreals
llunyanies.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
Tarda
petresana
La llum del capvespre a
través de les finestres i els pins a la vora de les mans. La
mar al fons. El castell, el paisatge que em va mirant l'esquena.
Camins petjats d'amor i de recança. Les corbes dels teus
misteris, el rastre profund del teu cos a l'horabaixa. Des dels
ulls i els muscles i el ventre molsut i tendre. El fons refà
un viarany que desdenya els propòsits. Sabent que no es
tracta d'arribar enlloc. Tan sols d'anar omplint d'espurnes la
maleta.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
Darrer diumenge a
Petrés
T'humitege el cos amb saliva
aliè al canvi de colors que s'esdevé en la cambra.
Ens gronxem nus en les ales d'un vaixell rosa al capvespre mentre
anem vencent l'oblit entre boscos i estanys: els muscles, la
llengua, les natges, l'engonal tèbia, els pits de
cotó, el pubis marí, el ventre profund, aquesta
mirada que m'enfonsa en el verd, el coll i l'orella i els mossos
pertot, equilibrisme del tacte. El viatge incandescent per un riu
que arrossega els nostres cercles concèntrics a
través del rosa, el capvespre i el diumenge.
(«Ungles
d'atzur pell de saure»)
L'acròbata dels
ponts (1989)
balbuceig foll deliri del fum
mirada de bronze
estel·lar
sons de l'ombra per l'autopista del
cos
plenitud arcana del foc
quina força t'empeny
en horitzons marins cicles de
llum
quan l'arbre del pensament
pesadament s'escorça
escandint fràgil llei
de transparència
i la mort de mil rostres nega
l'aire
sobre el piano de la vida
dues mans recorren la
incertesa
cançons orbitals la nit
música i paraules
sensacions evanescents on el neguit
arrapa
les escales cromàtiques
del son
l'angoixa del temps abans de
nàixer
veus cavalcant túnels
llarguíssims
que m'obri el badall del viure
aquest bosc d'accions i de
silencis
(«Cançons acrobàtiques per al
viatge»)
ni aquesta cigarreta ni tot el fum
del món
no et conjuraran la solitud al
ventre
ni bastaran a omplir el buit que
estén la nit
el pou en la pupil·la del
desig
d'aquell vertigen
que et feia caminant absort
en horitzons de llauna
allò viscut
espera
pierrot de falses teles
démon ou
dieu
t'empeny una maror d'aigües
negres
a un fons de quitrà
encès
que te'n fa escàpol
com una gota de pluja
caient al toll dels anys
un terròs de sucre un pessic
de tempesta
o potser l'indòmit corrent
fluvial que no es deté
en estanys d'atzur impossible
(«Cançons acrobàtiques per al
viatge»)
ecos del blanc sobre l'iris
ponts de meravella
corrua de punts suspensius
encalçant les
fugisseres crineres d'un somni
a les ratlles de la
percepció
la invisible mà del
demiürg compon absències
dissipant els mots els clucs d'ull
la broma
enmig d'un escaquer i
laberints on perdre's
un torrent bullent sortit de
mare
una veu interna
tranuitant-se
erigint riscos
d'acrobàcia
en ponts sense ribes ni
baranes
(«Cançons acrobàtiques per al
viatge»)
lluny es desfan ciutats de
boira
i hi ha un idil·li
eixorc
un èxode que el temps desdiu
i el fum
mentre una veu calcinada en un cel
blau
es fa eco d'uns ecos sense
memòria
només qui s'abandona al
temps
pot vèncer en la
batalla
qui s'abandona al temps
només
(«Cançons acrobàtiques per al
viatge»)
en l'ull de l'huracà
instaurava fabulacions de marbre
i fabricava a pleret teranyines
blanques
que enfosquien el lleu esguard de
sols fonent-se
mentre el cruel tren
amb xiulets de festa
capvespral
entre gorgs astrals per barris
fronterers
se n'allunyava
de l'aigua del son
glopejava sospirs de tenebra i
arna
es va aturar un dia de gel
als llindars de l'ombra
quequejant en aspra vetla
malgirbadament recolzat
en la barana que fita al buit
escindit en dos pel fosc de la
tarda
ressuscità el cadàver
que l'habitava
i no gosà de matar el temps
mort en què moria
ans hivernava
amb fos cor de cactus sec
aliè als perfums de la
rosada
la vida li passà al
davant
era una cursa impossible i
vana
(«Epigrames»)
aigua plujana visitant dels
terrats
pluja de rambla pluja de
plaça i mercat
què remenes què
trasbalses què procures
tolls on caus amb gloc-glocs
cromàtics
dolça mullena
capil·lar ungüent de les estreles
tempirada que negues galeries
fondes
bese la teua túnica textura
del temps
imagine els teus rierols envaint
contorns minúsculs
mire estendre't cortinatge
capvespral
trasmudant-te en les teues
formes
neu boira rosada gebre
vent pluig aiguat de nit
matèria plugissera
ploviscol d'ozons neu
carbònica iodur d'argent
pluja saludable de tots els
orígens que són
causa de les danses pregària
de l'ocult
hores ploveres que ralentiu respirs
i angoixes
(«Al·literacions del desig i la pluja»)
nacres m'oferies enmig del teu
somriure
i tot d'ales solcant-te la
mirada
mentre al lluny els vaixells
percudien els xilofons
aquàtics
i el temps se'm dissolia en
laberints vertiginosos
com un prisma multiplicant
paisatges i ecos
vam beure junts la copa del
país sense fronteres
i hi van anar creixent els arpegis
d'una bella melodia
entre encanteris de brisa i
arena
restablint l'antic pacte
d'horabaixa
quan capgiràvem els designis
que ens volien boira
i els nostres cossos erigien
passeres
en ciutats remotes
fluïen de la
fondària de l'asfalt
les lleus flors de l'instant
que passa
(«Enllà
dels ponts»)
[...] la vela a tots els vents
novells,
nit endins, per les illes del
canviant misteri [...]
Carles Riba
crisàlides de la nit
taral·legen arpegis d'ombra
vagues remors d'un silenci
dens i brillant com lluna
d'agost
prou fóra que l'entranya
misteriosa i oculta
engendrés les papallones del
somni
i que el sortilegi auroral de
l'astre ufanós
no ferís les ales
d'erràtica viatgera
prou fóra aquesta
vegada
navegar sobre les aigües d'un
somni infinit
i arrecerar-se quietament
en badies de mòrfiques
illes
sense saber què passa amb
aquesta brisa
que conjura les flaires de la
matinada
(«Enllà
dels ponts»)
tan difícil com anomenar el
temps que passa
discernir la somnolència
entre dos blaus mirífics
dibuixar el teu cos on ales
creixen
estels errants somriures perfectes
broma
tan lívidament ens fem la
il·lusió de ser un de sol
cavalcant el vast desert dels
nostres passos
balbucegem uns mots ardents
i s'estén en
l'horitzó l'eco i la memòria
i lentament m'esllavisse
entre els plecs del nom floral
on flaire epasmes i calfreds
paladege exuberàncies
cromàtiques
oig passar perfums de remota
fragància
toque la llum galopant invicta al
regne dels súcubes
mire la música del temps com
agrana queferosa
a l'altra banda de la porta
mentre un gat soliu s'estira damunt
del piano
recórrec el mar del teu
cos
acosta't al meu caire més
silent
(«Enllà
dels ponts»)
els teus ulls serven el foc
primigeni
de les aures en els boscos
mil·lenaris
que hom veié crèixer
damunt rius de lava encara tèbia
amb l'èxtasi de la
mirada
voleiaren estols d'ocells
d'horitzontal cadència
les teues mans motluraren el
fang
del meu cos captiu en la boira
i travessàrem junts el bell
país sense fronteres
i sabérem de la
gènesi i de l'èxode en ciutats de fum
burlant estúpides lleis
d'immobilitat planetària
a bord de la nau d'un clar desig
veiérem estendre's
la mar de la
transparència
i els confins de l'equilibri
(«Enllà
dels ponts»)
Erosions (1994)
Camins que s'esborren
perquè l'aigua encerte a
inventar l'aroma en el verd
i el cavall de la
distància
deixate amb el seu trot milers de
melodies difuses
enfonsant les peülles ferides
en el vel de les hores
i s'hi abeure
i assaciat proclame un instant la
seua fuita
la perícia del lligabosc
tramuntant les murades
la ravenissa blanca naixent al cor
de les runes
emulant la nit el perfum
silenciós de l'alfàbrega
tot allò que creiem
de part de fora del que amb justesa
ens pertany
l'impuls que ens duu a inventar
vaixells per al temps
el trot insolent percudint la carn
oberta
on aigua i cavall són
fantasies del món
que posa en marxa una veu a penes
una veu
creixent a ranvespre estival
per l'íntima
distància dels camins que s'esborren
(Fragment primer de
«Matèria primera»)
Calfreds de la
consciència
multiplicada en la
reflexió
de l'esdevenir.
Qui es sabés dur
on no calen paraules ni accions
envers.
Experiència sense fins
ens tenallen les paraules que
s'avancen al pensament
o són el pensament
amb llur incerta metafísica
dels instants fuits.
Ardem en un moment
som la cera i la flama.
Som aquests calfreds
sempre buscant
incòmodes en els
hàbits
sempre des de zero buscant
naixent i morint en cada acte
escàpols de la nostra
voluntat.
(Fragment darrer de
«Matèria primera»)
A Jaume
Pérez Montaner i Isabel Robles
Només en l'instant
t'hauràs solaçat,
en el revés de
l'angoixa,
en la mirada que sap
allunyar-se
com els vaixells a ranvespre
per l'aigua dels mars de
l'atzar.
O en solixents de calma
amb les pluges del cor de
l'abril
en clara talaia cercant
l'hort de les mil
delícies
a través del perible.
Hi deixaràs foc i
cendra
quan els camions sinistres sortegen
la nit
i la ràdio s'òmpliga
d'estranyes consignes
o pel carrer llunyanes ombres facen
via.
I a concertar present i absent
s'haurà concretat la
paraula.
(«Erosions»)
A Joan Valls i
Jordà, in memoriam
La vida t'ha de venir
mentre fenys tot sol la
matèria intangible
per la màgica via de la
paraula i el seny
o viatges en un sotrac d'ales
obertes
a la llum incerta per la pols
d'antics reialmes.
T'ha de venir lliurat a la
mínima concòrdia
d'arrenglerar moltes veus i moltes
vides
en la immensa plana on hi ha
secalls i baranes.
Apague el fum
roman el foc
deixate el vent
dic a tot prou
conjure el son
que la vigília
entabana.
(«Erosions»)
A Lita
Sánchez
Hi vaig descobrir senderes
ocultes
tripulant màquines
cartesianes
i en nits de joc i fuga
allá va mi gato con las
orejas de trapo
si no me trae carne lo
mato
I en les tempestes del
setembre,
quan la pluja besava el cor de
Vil·làngela
i els llamps foradaven les sines
del mar,
ens abocàvem
puríssims
cap als petits amagatalls interns
on creixíem
lliures com el gesmil o els
dompedros,
estalvis de la mirada del
temps
amenaçant la lluïssor
de l'escuma.
(«Erosions»)
A Rafael
Miralles i Araceli Lloréns
Em perd per les imatges i els
sons,
sent cançons al voltant
i colors i formes
transhumant-se.
Prove de tancar la finestra
que dóna a la placeta
que congrega aquesta música
boja,
aquesta dansa d'espectres,
i aprenc de caminar tot sol per la
ruta del silenci
en què desemboque.
Estalvi del pànic
invente uns ecos de llauna.
(«Erosions»)
A Amós
Belinchón
Buscar la música
adormida
dels cossos nus en la boira
i acceptar que som de pas,
la pura evidència:
fugen les hores amarades de sol o
pluja
i a les andanes van quedant tots
els moments.
Carn d'erosions
per a un sacrifici
inútil.
(«Erosions»)
A Begonya
Mezquita
Que no haja de conèixer
el ròssec de les paneroles
per l'alcova
ni lliscant a les meues vores el
pas furtiu
de la serp del temps.
Dis-me que tot és humanament
possible
mentre al tall profund on
t'escindeixes
beu la teua rosada la meua font
inesgotable.
Que no sàpia així en
penombra
xiular pels cantons de la pena
ni menys fumar-me la vida al
balcó dels geranis.
Al trot al cavall meu reconec les
àmplies estepes
i em pare a besar la lluna de llum
de l'horitzó teu.
(«Erosions»)
A Josep
Ribera
Traspassen les paraules pura
matèria
el meu cos cansat
en un eco que esquince la nit i la
seua absència
i que al conjur d'unes veus
s'estavellen
els àngels escindits de la
llum diürna
els aprenents del fil amarg que
trama l'alba
contra l'imperi de les ombres
com el roc llançat per una
mà destra
trenca els vidres d'una
finestra
que no beu paisatges.
(«Erosions»)
A
Màrius Torres, in
memoriam
No sabem què fem
ací
esgrafiant els contorns de la
nit
papallones de llum
que tan sols la llum esperona
al·literats en boscos i en
incendis
d'ecos de silencis d'ales
fugint.
No sabem astres
tel·lúrics
busques sense llum ni
traça
ni quan creiem voltar el
vèrtex
i l'ardent excés fereix
les tènues ales de
palla.
Com Ícar no sabem
no podíem saber tan cruel
destí
on sentíem la llum
el foc secret que mata
pira els nostres cossos
llançats a l'alta nit.
(«Erosions»)
Plàncton de tanta nit de
carretera
de tanta cursa indècil
per bars on copulen lleus
fantasmes
i són pol·len
fluixet
percussions mudes
escates d'ombra.
La llum s'estrena d'ombra
al fons de la copa de cervesa
i pels mars que en soliloqui
solque
torna la veu de l'obsidiana
que a la veta de difícil
mineria m'agermana
com un lament nascut a la
pluja.
Al remat de l'ànsia
un son dolç que amara
encara
esmicola l'obsidiana
de què són fetes les
sirenes
quan ell canta tears in heaven.
(«Els jocs de
l'obsidiana»)
No sé quants cicles fa
que rode exiliat de la llum
captiva.
Al cor de les tenebres minaire d'un
amor
hi manca l'aire hi manca
l'horitzó
que lliure llaure l'au de
l'alba.
Terrissaire d'argila fosca
príncep d'un somni de sang i
fang
a les mans se'm desféu
el secret del goig i el dolç
parany
l'àngel que tranuitava a la
serena.
Súcube d'unes
ànsies
em perd en l'enforcall
on s'amaga l'obsidiana
i no veig els perfums que la nit
desvela
ni sent el foc ocular que empeny ma
vela.
(«Els jocs de
l'obsidiana»)
Humus (2002)
Recitatiu
primer
Volíem atènyer
el bosc
però vam perdre les
ales
i les amazònies de
l'instant,
no vam solcar la mar i vam deixar
la terra en flames,
perícies sense ponts,
antàrtides sense misteris
ni ecos.
Pesava tant el fang de
l'escissió del món
que ens va estimbar
al clos profund
on ens sumí tota
impotència
i la roda repetida de l'horror
que ens féu traçar un
vol de falenes cegues.
Camps de l'extermini, camps de
desolació i quimera!
El cavall de la mort trepitjava el
cor d'Europa
i emmetzinaven les serps tota la
terra!
(«Camps de
l'extermini. Cantata per la ciutat futura»)
Cor
segon
Ho vam perdre tot, tot va ser
en va
i en fuita de foc isarda.
Cavalquen les civilitzacions
planures desolades,
camps de la llum travessats de
filferrades,
sibèries infinites que
gestaven les ventades del silenci.
Retrunyen de nou les
màquines de l'extermini
i per les ciutats assolades
s'escampa tota la cendra
i s'atura la ravenissa blanca en
l'horror de la pedra calcinada.
La depravació s'estén
com la marea negra
i deixalles de la raó
malmesa envesquen l'aire:
pobles arrasats, llengües
silenciades per les flames,
entranyes sense cos,
balcans ardent en la
inclemència,
fosses de cadàvers
anònims
sepultats per munts d'oblit
de calç encesa,
miríades de germans
abandonats al foll destí
d'hospitals que repuntaven la
penombra als soterranis,
d'escoles esventrades sota el pes
de les bombes,
de ciutadans que burlaven el bes
gèlid de la bala
i sortejaven els ulls del
telescopi
amb què sinistres
arquitectes delineaven
avingudes de mort sense clepsidra
ni dalles.
Destí de places espectrals,
orfenesa de crits
de flors i fruita i de
l'alegre xiuxiueig de la gentada.
Cruel voladissa de
memòria,
amarga mort d'Europa a
Sarajevo!
Els violoncels
esquinçaven
en la boira
el seu lament sense resposta.
Els cosmos es dessagnen en batalles
immundes.
Les partícules de
fantasmes
caminen arrossegant les seues
plagues
per la infinitud d'un terror sense
veus ni paisatges.
(«Camps de
l'extermini. Cantata per la ciutat futura»)
Infants
insomnes
Insistència hipnòtica
del so
narcòtic per a infants
insomnes
La temptació del foc duu el
presagi de les cendres
el fred del fum
el so del bac
el pas perdut
fora del temps
El galop desbocat del cavall del
no-res
duu un somni desfet
duu les flors sense olor d'un
pensament marcit
i l'arrap d'un gat
mesquí
llançat ucrònic en
tombarella destra
El pesombre ens nuga a l'espona del
llit
i clivella el rostre l'espill
Il·luminem des de la llum
captiva
amb la força de tota la
cendra
mons irreductibles com
paraules
i en nits d'ametista sota la lluna
clara
assagem en el nostre fang
la deliqüescència
Perdudes les paraules
recomponem sense fe i sense fi una
pluja
d'amargues ombres
La nit ens llança a solc
obert
per ser la fulla i la tardor
el bosc del fred on udola el
llop
per ser la llum morent
i un sol nascut entre
atzavares
Foscos timbals apaguen la remor
dels pins
i el riu arrossega enterc
uns cudols cap a
l'absència
(«Ucronies»)
Cançó de
l'alba
Per a
l'Ovidi
La brisa s'abeura
en els cristalls de l'heura
quan el cortinatge de la nit encara
en vetla
la transparència
Hi ha estels dalt dels terrats
i l'aire és el perfum d'una
flor negra
Ja empunya l'alba el seu glavi
i signa el llavi que libava el seu
nèctar
L'amor s'escola avall
per les andrones de l'alba
Vénen les ones
i la lluna
de la mar es desatansa
No vull partir amor amb
l'ombra amarga
Somnàmbul de les cordes de
l'arpa
del vent de l'alba
t'està rosegant el moll de
l'os
tot el fred de l'alba
Fes-me créixer de la
llavor de l'ombra amarga
Camines vora via
ravals enllà
ferit per la llum que sagna
Sol amb el teu germà
vas entonant
la cançó de
l'alba
No vull partir amor amb
l'ombra amarga
(«Ucronies»)
Tots
Sants
En el braser de les hores
les paraules esdevenen cendra
El vespre s'atura un instant
per besar els llavis dels
morts
i una música de
violoncels
adorm els crisantems i les
ombres
Assegut al marxapeu
pares l'oïda com un hoste del
silenci
l'ull viu com un raier de rius
insomnes
Amplificador d'ecos
d'espectres
traus el cap entre els barrots
de les paraules i sents el
vespre
Contra l'udol el balbuceig i la
norma
en versicles lliures crema una
veu
de corpore insepulto
La cendra de les paraules
s'escampa des del braser de les
hores
i al so dels violoncels del
vespre
s'adormen els crisantems i les
ombres
(«Ucronies»)
D'esquitllentes
Oli en un llum
per a la secreció de les
hores
Estrenes dits i tinta en cada
carta
llançada a la bústia
de les nits ucròniques
i amb un ull fix
un ull invisible
un ull de vidre quiet
sobre els promontoris del
temps
ressegueixes el fil secret
que cus les coses sense
misteri
enmig d'una lluita
d'estridències
per passadissos de llum
incerta
Al final una veu fa de murada
o de passera
i orb n'arreplegues uns mots
esmicolats
unes
síl·labes travades
uns sons mastegats sota la
pluja
dissols els camins que munten les
tardes
pintes un món a l'altre
món de la gàbia
ucrònic beses una rosa
morta
persegueixes les ombres lentes
auscultes els batecs del
silenci
d'esquitllentes
(«Ucronies»)
Insistències en
la llum
Enmig de la batalla dels horitzons
que s'il·luminen
els núvols tracen un vol cap
al cim de la tarda.
Dels camins que deixes amb la
melangia pròpia
de les distàncies arriba un
eco
com un arrap de cadàvers a
l'esquena.
En la basarda de les ciutats
llunyanes
sotjava l'aranya
l'aleteig de les falenes
cegues.
El cor de les nits era un pesombre
inquiet,
era una absència de
llençols febrosos
que agrejava els records més
límpids.
Ara mires les llums
que retalla la tarda al ponent
d'unes muntanyes.
En el deliri de l'incendi
es cremen les ales les papallones
cegues.
L'aranya fosca ja no fila
teranyines d'ombra.
(«Insistències en la llum»)
Bes de la
fugacitat
Per a Elionor
Sanz
Esbatanes la finestra que fita als
blaus.
En el descans del mar rentes
l'esguard
i en les ones negues les veus
que encara et parlen a
l'esquena.
Pervé el triomf de la brisa
i de les coses en llunyania:
un veler a l'horitzó,
veus estamordides que pugen per
l'escala,
vagues presències que a poc
a poc
van concretant-se.
Véns dels cercles
solars
a seduir una ombra amiga.
Per l'almadrava del temps nada la
tarda.
Escup la llengua del mar
vidres de colors, petxines, pedres
i opèrculs,
hipocamps remots, maons gravats i
fustes.
Borda el gos, el seu lladruc
esquinça la calma rosada.
Hi ha un concert de gesmils en
l'aire límpid.
L'hora fa insistent el bes de la
fugacitat.
A la carícia del seu
nom
sucumbim com nadons perfectes.
Pugen per l'escala horitzons i
llunyania
i es fonen en blau una veu i una
mirada.
(«Insistències en la llum»)
Amb tota la
recança futura
Veles i barques, blaus i
escuma,
esclats de sal, bandera
blanca.
Al fons del silenci de la llum
uns lladrucs estamordits,
el vell magnolier vencent
ponents
contra la dura terra.
La tarda és el sabor de
canyella dels teus llavis,
carícia de la brisa
marinària,
la veu que beu la música del
temps
i el periscopi atent d'una
mirada
que busca la llum muda.
A l'hora bruixa
naveguen tots els vaixells de
l'instant
i la mar s'ompli d'imatges
brillants
per a la pupil·la del
pensament.
Tornen aquelles aus que hem vist
passar
pausadament ran de les ones
a l'almadrava del temps.
Avars besem tota la llum que ens
cau,
com imants de cristall, a les
palpebres
i agafem ben fort la cua
d'estel
d'un altre estiu que ja se'n va
volant
i deixa ací la
recança futura
dels indrets per on vam passar
feliços.
(«Insistències en la llum»)
Marea de la
llum
Clars a la llum salten uns
mots
com dofins en la mar quieta de les
hores.
Sota el silenci abrasidor d'un
sol
que encén tots els
miratges,
eucaristia del món, la
cançó de les ones;
com un bram de llamps a
l'horitzó,
una tempesta de sentits
tramunta
l'aparença muda dels
versos.
En les platges del temps
on lluu l'oblit i la
memòria
la marea de la llum
ha deixat unes paraules
dibuixades en l'arena.
La mar es plega com una ombra
i la llum torna a la mudesa.
(«Insistències en la llum»)
Lletra per a un
àlbum (2005)
A colps de
mall
A Joan Navarro i Pere
Salinas, per les seues geografies del silenci
Un impuls cec empeny la llum,
el galop de l'alba a la nit.
Tu escolta només
allò que ve tramuntant
silencis
per la cansada llum del dia,
el cereal espigola
a l'era de l'instant
i poua tota l'aigua
que va rajant la font
de la memòria.
Com la terra dura,
com l'oblit més llarg
pinta amb insistència de
blaus
i esforç de paleta
tots els colors del món
per ella.
Mena la nau
que entre sols va fonent-se,
i amb el dring d'un metall dur en
els versos
entreté les albes. Resisteix
a colps de mall
una mort petita
al capdavall invicta.
Pénjamo
La manera com tant us he
recordat
tots aquests anys,
cantant a duo,
amb el cor de xiquets al fons de
l'auto
pel caminet dels Monjo,
a l'alçada on encara hi ha
el vell atzeroler...
Just allà es feia
visible
sota la volta de les canyes
la palmera de Carri
i la platja de cudols blancs,
aquell tros de mar
lapislàtzuli
de l'Almadrava.
Passada la revolta
que travessa la sèquia
on aniries a parar amb el teu
sis-cents
un d'aquells anys de
Vil·làngela,
començàveu a cantar a
duo
en el balanceig d'una sola
frase
estamos llegando a Pénjamo,
una tonada que ara em ve
amb aires de corrido
i que no he tornat a escoltar
mai
en cap més banda.
Amb el temps
Pénjamo va anar
convertint-se
en l'anunci més celebrat de
l'any,
clau al pany de l'estiu com una
porta que s'obri,
sortilegi de dies dilatats entre el
joc
i aquelles pedres que
aprendríeu a fer saltar
alegrement damunt l'aigua
amb tanta paciència,
els estudis del pare en
silenci,
la partida d'escacs
solitària,
l'ombra de la gran lloca
quan el sol més feria,
i cada moment que combat el
temps
en què anem perdent-nos tu i
jo
per l'espiral de Pénjamo
sempre,
les quatre notes d'aquella
cançó,
el frec etern de l'aigua i les
pedres
sentit des de la cambra en
penombra
que s'amarava de sal i
humitats
i de sentors pregones.
Poc podia sospitar llavors
que la memòria aniria
omplint-se'm
a poc a poc de les
cançons
i la veu persistent
de tots els meus morts
a Vil·làngela,
o més lluny encara,
allà on Pénjamo es
perd
entre camins polsosos de
canyes,
el blau tan intens d'una
mirada.
Dura l'arrel i
l'escorça del temps
Als pentagrames dels teus ulls
hi ha música
d'entrellums
i somni d'albes que s'atansen
amb el degoteig de les aixetes que
no tanquen
i les aus que vénen per les
ones.
Dura l'arrel de l'acàcia en
el llamp,
dura la vida
perduda en la sinapsi del
temps,
la germinació de la
tendresa,
dura l'alè d'una
cançó en la brisa,
en els anagrames del teu
món
i l'acròstic dels teus
silencis,
dura en els noms que arranquem
a la dura terra.
La llum es filtra a través
d'una cadència
que et bressa en la infinitud dels
inicis
i de sobte el carrer es fa
més ample,
es fa la casa,
amb el corral, la llimera i la
parra,
una sèquia per frontera
i l'orgue de maneta que
avança lent
pel carrer ample,
un orgue de maneta
que mou la dansa eternament
quan tu per sempre més
de les urpes del temps
abstreta
al seu darrere, alegria i
netedat,
vas ballant pel carrer ample.
Arrel del baladre i arrel de
l'acàcia,
tu la baula més ferma, la
cançó més serena.
Hereus dels mots
i la balada de la mar eterna
encenem de plenilunis
la memòria d'un temps
contra l'oblit d'unes vides entre
el fang tan petites,
a la vora de la mar eterna
xiuxiuegem, els peus de fang de
puntetes,
del mateix fang dels mots i la
lluna clara,
fang de la marjal que alçava
la barraca
i la casa amb la llimera, el corral
i la parra,
l'orgue de maneta molt
lentament
pel carrer ample obert al cel.
Vivim perquè pastem el fang
amarg d'uns mots
i l'etern en el serení d'una
alba ponent-se,
perquè celebrem l'instant
que fuig
i els ecos de la casa que
s'aombra.
La flor de la teua feblesa
exsuda el pol·len de la
fortalesa
amb la casa, el corral,
la llimera i la parra,
saba de l'antic Oliveral,
tu i la intacta flor dels teus
silencis,
un adéu
fet de pimentó i de
tomateta,
l'alè del cant creixent a
albes colgades.
En germanor de
roses
Et veig encara travessar
el clar jardí del
temps,
et veig com vas carrer avall
rere la llum que trena un orgue de
maneta,
et veig passar vora el tapís
de l'herba
aferrada a la baula filial,
et veig botar la sèquia
i com t'asseus a l'ombra d'una
figuera,
entre l'horta et veig i el
fang,
criatura solar, criatura del
tacte,
sempre en germanor de roses,
com l'arrel de l'acàcia, com
la flor del baladre,
com la mar que escampa mil
voltes
el teu nom en l'arena.
Veig com encara pastes
el pa del teu sí
nodridor,
com somrius encara entre les
ombres
i veig el pol·len de la
bondat
que les abelles incita a la
transparència
i els dóna el cant
i el ball i el treball que els
obra
i fins la llum que s'estrena en el
poema.
No seràs mai com
l'ombra,
coloma de pau i de tendresa,
àngel que travessa
l'aire
eternament ballant
rere el teu orgue de maneta
coronada amb tota la llum que
escampa
la tarda amena
pel jardí del temps,
eternament en el serení
vacil·lant
dels teus passos.
Per
tu
Per tu van ser els cavallets de
mar
i els ulls de Santa
Llúcia,
per tu l'atzur, padrina de
llums,
princesa alada,
i l'eco etern de la veu i de
l'amar.
Per tu els maons cuits al foc
lent
de la infantesa,
els serenins d'una alba,
l'acord sentit de pa i de
pluges
i el vaixell de vela blanca.
Per tu l'albat va fer un cant de
llum i de tristesa