Saltar al contenido principal

Manel Rodríguez-Castelló

Semblança

Fragments crítics

«Amb una perspectiva de prop de quinze anys, podem aventurar-nos a esbossar algunes directrius d'aquesta trajectòria, unificades totes per un domini de l'idioma poètic fins i tot, en ocasions, excessiu pel seu esclat verbal i una acumulació d'imatges que arriben a excedir les regnes del mateix poema. Aquestes línies podríem anomenar-les, a grans trets, èpica de la ciutat del tràngol, metaliterària d'Esbós d'un cos, lúdica de De foc i danses i lírica de l'acròbata dels ponts. Per descomptat que en cada llibre aquestes línies s'entrecreuen, però no és sobrer fer-hi alguna que altra reducció, tot i el risc de didactisme i simplificació.» (Jordi Botella, 1994)

«L'obra de Rodríguez-Castelló té un caràcter unitari i forma una mena de corrent únic del qual els diversos llibres són afluents. Entre uns llibres i d'altres podem trobar-hi ponts que els aproximen, com si l'autor estiguera escrivint-ne variacions i les claus de la seua poètica foren ja donades des del primer llibre: el poema és un fragment musical que s'estén des d'un silenci inicial (absència de títols) cap a un altre silenci, gust per les minúscules, absència/economia de la puntuació, preferència pel ritme binari, forta tendència a la complementació del substantiu, el·lipsi del verb copulatiu, juxtaposició de sintagmes nominals, selecció lèxica colorista, acumulació d'imatges, optimisme contingut o pessimisme matisat...» (Amós Belinchón, 2002)

«En aquesta poesia es pretén un acostament a les essències, hi ha la reducció de l'anècdota, del món real, convencional o reglat, en la mesura del possible. El resultat és una poesia no racional, però tampoc irracionalista, ja que proposa l'existència i el rescat del noumen humà estricte, el “pont” entre els mons exterior i interior (“el salt de mi a nosaltres”, “la distància”), la presència, la música que es desprén de totes les coses en veure la vida. L'evolució de la consciència d'aquesta distància, la possibilitat de comunicació i amor humà, i el desig inesgotable per aconseguir-ho, són el centre, la raó de ser de la poesia de Manel Rodríguez-Castelló, sempre adreçada a un “tu”. L'evident atractiu lingüístic d'aquests versos ha fet possible la seua lectura sense perfilar-ne el fons» (Àngel Montesinos, 2002)

«L'alt caràcter simbòlic que el poeta M. Rodríguez-Castelló confereix al seu poemari Humus accentua, un cop més, el grau d'abstracció i concreció que acostuma a tenir tota la lírica d'aquest poeta alcoià».(Lluís Alpera, 2002)

«Tota l'obra, escrita en vers lliure, amb un to elegíac, intimista, amb tocs de gràcia alada, respon a una veritable necessitat expressiva i té la calidesa d'una autèntica emoció humana.» (Jordi Pàmias, 2005)

«Els principals elements que descriuen aquesta trajectòria i que fan de Manel Rodríguez-Castelló un poeta imprescindible són: en primer lloc, una visió global i coherent del fet poètic, caracteritzada per una poètica entusiasta i vitalista. En segon lloc, la reflexió sobre l'escriptura i la seua capacitat de traslladar la realitat a les paraules. Un tercer element és la força del seu llenguatge poètic que es reflecteix en el domini de l'idioma, una gran musicalitat, una ambició en l'ús de les imatges i una aposta pel risc formal, el trencament com a símptoma de modernitat (absència de majúscules, de títols, de puntuació...), alhora que integra i transforma elements realistes i formalistes anteriors. Per últim, cal assenyalar la constància del desig com a matèria poètica, la poesia com a forma d'explicar el conflicte amb la realitat, les “erosions” del temps...» (Francesc Rodrigo, 2002)

«D'aquests poemes que ara tenim entre les mans puc dir que són un encontre cara a cara amb el temps. No una subtil evocació, ni el testimoniatge dramàtic de qui comprova com s'esquartera la pell, ni el retret de l'amant desdenyat. Ací el temps és una presència, el camí sobre el qual la nostra pròpia ombra va acurtant-se a mesura que avança el dia. El temps, doncs, s'accepta de la mateixa manera que cadascú accepta les seues limitacions sense demanar la compassió de ningú ni confortar-se amb el narcisisme de qui se sent única referència.

En aquest llibre batega l'alè pagà de qui simplement viu. I això ja és prou, perquè accepta les regles del joc: més que recordar, celebra la vida amb el ferro roig del temps ara convertit en memòria. Lletra per a un àlbum ve a ser l'esforç de la memòria per guanyar un tros de terra al clos del silenci. Poema a poema va a conquerir una secció de la fortalesa inexpugnable sobre la qual el pas dels dies ens llança amb la violència d'un fonèvol. Pam a pam en un camp de batalla que inclou una casa —el Segària—, una ciutat, un paisatge i unes gents —Alcoi—, MRC oferirà combat a un adversari al qual no aspira a véncer, només ser-ne un digne contrincant.» (Jordi Botella, 2005)

«I la veritat és que si hom aprofundeix en l'obra de MRC constatarà de seguida un dels valors més interessants d'este autor: una trajectòria evolutiva entesa, al meu entendre, com una honesta recerca de permeabilitat lingüística, de transparència expositiva, que l'ha fet avançar i madurar com a poeta. Intenció que explicita obertament en el poema titulat “Recompte”: “No he fet més que intentar comprendre'm, / que escoltar-me, / tocar amb els dits les transparències / d'instants com pa acabat de coure”. Introspecció, transparència, humilitat verbal (saviesa) i una sensualitat essencialista, de penetrant subtilesa simbòlica, que és una reveladora declaració de principis poètics».(Antoni Gómez, 2005)