Saltar al contenido principal

Ramon Llull

Llibre de meravelles

Segons la Vida coetània (1311), Llull es va estar a Roma des del mes d'abril de 1287 fins a ben entrat l'any 1288. Aleshores, es va dirigir cap a París, on hauria d'haver arribat durant el darrer trimestre de 1288, i s'hi va estar fins a finals de 1289. Durant aquest temps a París va començar a escriure el Llibre de meravelles, la segona i darrera novel·la de Llull, que hauria enllestit segurament abans d'arribar a Montpeller l'any 1290.

La novel·la es divideix en deu llibres sobre Déu, els àngels, el cel, els elements (amb un bon nombre de referències meteorològiques), les plantes, els metalls, les bèsties (l'apòleg conegut amb el títol de Llibre de les bèsties que, de fet és un regiment de prínceps amb ressons del Roman de Renard i reelaboracions del Calila e Dimna), l'home (tant des del punt de vista físic com de l'espiritual), el paradís i l'infern. Les trobades amb ermitans, cavallers clergues, dames, Blaquerna i altres situacions ben diverses se succeeixen en un locus amoenus, semblant al del Llibre del gentil (1274-1276) que, segons el pensament de Llull, afavoria la conversa i el creixement intel·lectual. Aquest escenari harmònic, on el protagonista es meravella i soluciona les seves inquietuds intel·lectuals, actua de contrapunt del bosc, del lloc desconegut, fosc i perillós on neix el pecat, però on també els homes purs com Blaquerna, que estimen i coneixen realment Déu, demostren el seu coratge i la seva fortalesa en la fe.

Al pròleg, després de la presentació dels continguts i de l'exposició de les raons que empenyen l'autor a la creació del llibre, un home que ha detectat els problemes de la seva societat i de la seva religió suggereix al seu fill, Fèlix, que marxi de casa per tal de formar-se i aconseguir viure com ho vol Déu i com un bon cristià. Al llibre primer, dedicat a Déu, Fèlix comença el seu viatge de formació. Ben aviat, Fèlix s'endinsa en un bosc i es troba amb una pastora, exemple de bona cristiana. Satisfet pel coratge i la fe de la dona, Fèlix s'acomiada i continua el seu camí. Però, de sobte, s'adona sorprès que la pastora ha estat atacada i morta per un llop. El jove no és capaç d'entendre la situació i dubta de l'existència de Déu. Al vespre, desesperat, es troba amb un ermità que li dóna consol i li confirma l'existència de Déu, entre d'altres atributs divins com la unitat i la trinitat. En acabat, Fèlix continua el seu viatge, fins que es troba amb l'amistançada d'un religiós, a la qual intenta alliçonar sense èxit. Aquest fracàs torna a congriar en el jove sentiments de dubte i feblesa, que es multipliquen quan es troba amb una dona que acaba de perdre el seu fill. Fèlix se sent atret sexualment per aquesta dona i, després d'aquesta temptació luxuriosa, considera que l'encarnació de Déu no pot ser certa. La dona, que anava a cercar consol a l'ermita de Blaquerna, li aconsella que l'acompanyi. Blaquerna aconsola els dos personatges, confirma en la fe Fèlix i li ofereix altres coneixements relacionats amb els dogmes cristians.

Reprenent el seu trajecte, Fèlix es troba en l'església d'un ermità que li confirma l'existència dels àngels i les seves qualitats durant el llibre segon. Un pastor, amb el qual s'ha arrecerat a causa d'una forta tempesta, explica a Fèlix els secrets del cel al llibre tercer. Aquest pastor acompanya Fèlix a la cort d'un rei que ha decidit educar separadament els seus fills: un com a cavaller i l'altre com a filòsof. En les lliçons que el savi que s'encarrega de la formació del segon fill fa al palau, Fèlix és adoctrinat sobre la natura i la composició dels quatre elements (terra, foc, aigua i aire). En acabat, Fèlix reprèn la seva marxa sol, fins que es troba un escuder que es plany perquè el seu senyor s'ha retirat a una ermita per conèixer les plantes i poder contemplar Déu. Aquest antic cavaller, que ha esdevingut filòsof, il·lustra Fèlix sobre la natura de les plantes i dels metalls durant els llibres cinquè i sisè. Més endavant, Fèlix es troba amb dos monjos que l'assabenten dels fets que es donen entre els animals al bosc. Durant el llibre setè o Llibre de les bèsties, el jove és testimoni de les maquinacions i de les intrigues de la guineu protagonista del relat, anomenada Na Renard, per fer-se amb el poder i controlar el consell del lleó, el rei dels animals. Alliçonat per aquesta valuosa experiència, Fèlix prossegueix el seu trajecte fins que es topa successivament amb un mal pastor i dos homes, Diria-hom i Poc-me-preu, que s'enfronten. Aleshores Fèlix sent la necessitat de conèixer la natura dels homes que li satisfà un ermità al llibre vuitè (el més extens de la novel·la) i que completa el mateix ermità amb l'explicació de la vida futura al paradís o a l'infern als llibres novè i desè, amb els quals es clou el procés formatiu de Fèlix. Finalment, a l'epíleg de la novel·la, Fèlix és acollit en una agradable abadia, amb els membres de la qual comparteix els seus coneixements i les seves experiències, fins que decideix reiniciar el seu pelegrinatge. Abans de partir, però se sent indisposat i mor. En homenatge, els membres de l'abadia decideixen que hi hagi sempre un monjo en aquella congregació que s'anomeni Fèlix i que continuï la seva tasca.

Pel que es pot deduir, aquesta història plena de saviesa, aventures més o menys fantàstiques i bons ensenyaments va gaudir immediatament del beneplàcit dels lectors. La singularitat del Llibre de meravelles (i de passada allò que l'allunya definitivament dels tractats acadèmics medievals) rau en la tria, en la distribució i en la presentació dels continguts. Dels deu llibres en què es divideix la novel·la, només els dos primers (Déu i àngels) i els dos darrers (paradís i infern) es poden considerar estrictament teològics. Dels altres sis, quatre pertanyen a l'àmbit de la filosofia natural (III-VI), un és un regiment de prínceps (VII) i l'altre és un complet i acurat estudi de l'home des del punt de vista de la seva especificitat com a única criatura constituïda de matèria i d'esperit (VIII). Aquesta concepció de la novel·la, permet a Llull de demostrar l'eficiència i les virtuts explicatives i deductives de l'Art. Llull fa avinent que els principis de l'Art poden explicar amb la mateixa efectivitat demostrativa conceptes teològics, ètics o físics. Això és possible perquè el món és un mirall que necessàriament reflecteix la naturalesa i l'essència del seu Creador, encara que ho faci lògicament sense reproduir del tot la seva magnitud.