Saltar al contenido principal

Roís de Corella

L'autor*

Per Jaume J. Chiner Gimeno
(Biblioteca Valenciana)

Per les venes del cavaller, literat i mestre en teologia Joan Roís de Corella (Gandia?, 28 de setembre de 1435-València, 6 d’octubre de 1497) fluïa la sang de dues famílies de la noblesa menor valenciana, els Cabrera —senyors d’Almiserà i de Ròtova— i els Roís de Corella —senyors de Benieto i de Miraflor—, amb càrrecs en la cort ducal de Gandia i estrets vincles familiars amb els March.

Joan de Cabrera, avi matern de l’autor, era cosí del poeta Pere March, qui el designà marmessor, juntament amb l’avi homònim de Corella, tal com també havia fet el 1396 Joan March, fill de Pere March i germanastre d'Ausiàs. Així mateix, Joan de Cabrera tingué un paper molt important en els primers anys de la vida d'Ausiàs March (València, 1400-1459), ja que, segons el document d'emancipació d’aquest poeta, esdevingué el seu tutor judicial l'any 1409.

Per altra part, el besavi patern de l’escriptor, anomenat Pere, era membre de la casa del marqués de Villena i es va casar amb Sara d'Esplugues, germana de Guillemona d'Esplugues —mare del poeta Pere March—. L’avi patern de Roís de Corella, Joan, va ser alcaid del castell de Gallinera i figura com a marmessor en els testaments de Joan i Pere March, germanastre i pare d'Ausiàs March, respectivament. Com a tal, el 26 de juny de 1413, inventarià els béns deixats a la seua mort pel literat i procurador ducal de Gandia Pere March.

Ausiàs Roís de Corella, pare del nostre autor, ja figura el 1423 com a cavaller i conseller de la vila de Gandia, al costat d’Ausiàs March. Tornà a ser elegit per a aquest càrrec municipal el 1425, any en què, mort ja el seu pare, esdevingué senyor de Miraflor. La relació d’Ausiàs Roís de Corella amb el seu cosí prim Ausiàs March era força estreta, fins al punt que, el febrer de 1443, actuà com a testimoni del contracte matrimonial d’aquest últim amb la seua segona muller, Joana Escorna.

Aldonça Cabrera, filla de Joan de Cabrera i d’Alamanda, ja es trobava casada amb Ausiàs Roís de Corella el 29 de desembre de 1433. A banda del nostre biografiat, d’aquest matrimoni nasqueren Manuel —cavaller de l'orde de Santa Maria de Montesa—, Aldonça —monja del monestir de la Santíssima Trinitat de València—, Lluís i Dalfina —aquests dos últims nascuts després de l’any 1441—. Joan va ser el segon dels fills barons del matrimoni.

En setembre de 1438, els pares de Roís de Corella van vendre el lloc de Miraflor a Pere Perpinyà, ciutadà de València, juntament amb altres propietats. Una venda que cal posar en relació amb el trasllat definitiu de la família de l’autor a València: el 14 de desembre de 1439 Ausiàs de Corella ja es qualifica a sí mateix com a cavaller habitant d’aquesta ciutat. Ràpidament, la família s’integrà en la vida de la capital del regne i, a l’igual que van fer els escriptors Jaume Roig o Ausiàs March, els Roís de Corella van contribuir, entre 1446 i 1449, a la «fàbrica» del monestir de la Santíssima Trinitat, de València. Col·laborar-hi era un signe social significatiu i, al seu torn, comportava un cert prestigi social, donat que la reina Maria impulsava decididament la seua fundació.

Al seu darrer testament de febrer de 1443, Ausiàs Roís de Corella nomena el seu fill Joan com a hereu universal i disposa ser sepultat al monestir de la Santíssima Trinitat de València. Després de la seua mort en gener de 1450, és la seua dona, Aldonça Cabrera, qui administra amb energia els béns familiars, fins que Joan compleix els 20 anys. El 22 de desembre de 1455, Corella, aleshores donzell i habitant de València, signa un document notarial on fa la seua mare donatària universal de totes les pertinences i drets que li corresponien com a hereu universal del seu difunt pare. Aldonça, tot i que ja vivia a València, en faltar el seu marit i esdevenir cap de la família, s'hi aveïnà el 7 de novembre de 1452. Concretament, declara viure a la parròquia de Sant Andreu de València «al cantó de la plaça de Sent Jordi». Aquest fet, unit als lligams familiars entre Ausiàs March i l’autor del Tirant i els vincles —fins i tot d’amistat— existents entre els pares de Joanot Martorell i de Joan Roís de Corella, ens permeten afirmar que aquests escriptors es coneixien i varen tenir relacions entre ells, ja que Joanot, quan era a València en la dècada de 1450, s’allotjava en la casa que el seu germà Jaume Martorell tenia prop de Sant Jordi.

El 1466, Aldonça va fer el seu últim testament, en el qual nomenà hereu universal el seu fill Joan Roís de Corella. Morí a València el 20 de juliol de 1475 i no és segur que fóra soterrada, com el seu marit, en el monestir de la Santìssima Trinitat de València, del qual era abadessa, des de 1463, sor Isabel de Villena i on Aldonça de Corella, segons el cronista Sales, havia pres l'hàbit el maig de 1457. La presència, durant la vida de Joan Roís de Corella, de la seua germana Aldonça entre les monges de la Santíssima Trinitat de València —segons Sales, va ser nomenada abadessa del convent de Jerusalem de Barcelona el 7 de gener de 1495 i passà, posteriorment, a reformar el convent de Pedralbes— ens permet suposar que el nostre escriptor era membre del cenacle teològic i literari format al voltant de sor Isabel de Villena, l'autora del Vita Christi.

Joan Roís de Corella va nàixer el 28 de setembre de 1435, segons consta en un testament de la seua mare datat en 1451. El seu adobament a novell cavaller s’ha de situar, si més no, entre el 15 de gener de 1456, en què encara se’l qualifica de donzell, i el 28 de desembre de 1457, data en què ja consta com a cavaller.

En el moment del seu debat epistolar amb el príncep de Viana —datat, per Martí de Riquer, entre el juny de 1458 i el 23 de setembre de 1461—, Roís de Corella ja és un escriptor amb un cert prestigi, com demostren els elogis que li fa el príncep, però no té encara el títol de mestre en teologia, que obtingué entre novembre de 1468 i setembre de 1469. Ni la intitulació de «reverend» que, molt sovint, s’aplica a Corella, ni el títol de mestre en teologia impliquen haver estat sacerdot, és a dir, haver estat ordenat in sacris. Aquest últim títol tan sols li permetia explicar la pagina sacra i predicar, i no li impedia, en principi, el casament. Molt probablement, mai no va ser ordenat sacerdot.

Poc temps després d’accedir al magisteri en teologia, Roís de Corella es dedicà a la predicació, activitat que, en un primer moment, li va ser prohibida per Roderic de Borja, cardenal de València, vicari de la Seu i futur papa Alexander VI. A fi d’anul·lar aquesta prohibició, el rei Joan II d’Aragó va intervindre, primer, indirectament, fent arribar les seues peticions al cardenal de València a través d’intermediaris, i, després davant la manca de resposta, directament, transmetent-li una missiva datada a Monçó el 27 de juny de 1470. En aquesta lletra, el monarca comunicava al cardenal que el poble obtenia grans beneficis de les predicacions «e doctrina de mestre Corella lo qual axí bé e virtuosament ha predicat que ha provocat a gran devoció al poble». Per això, li demanava que donara llicència al nostre autor per a «fer e continuar les dites predicacions e no compel·lir-lo a pendre òrdens fins que sia en altra disposició atés majorment com ja tinga títol de mestre en sacra theologia e li sia lícit fer les dites predicacions. E, perquè fins ací no havem hagut resposta de V.R.P. e los qui tenen devoció en oyr los sermons del dit mestre Corella stan desijosos de haver la dita licència, vos tornam a fer la present he us pregam ab quanta affecció e voluntat podem, doneu la dita licència e facultat al dit mestre Corella de poder preÿcar axí com fahia abans de vostra inibició en lo qual V.R.P. farà servey a nostre Senyor Deu per lo benèfici que sen seguix a les ànimes dels feels christians e a Nos complaurà singularment axí com lo contrari, ço que de aquella no se spera, donaria grandíssima admiració e entrenyorament al poble car dien que a la V.R.P. no solament sia convenient donar la dita licència més encara com a pastor del dit poble manar al dit mestre Corella faça e continue les dites predicacions». Uns mesos després d’aquesta missiva, Joan Rois de Corella predicà en la festa dels Innocents de l’any 1470 a l’Hospital dels Innocents, administrat pel metge i escriptor Jaume Roig, i consta, així mateix, que, el 4 de juliol de 1489, va anunciar una indulgència papal per la construcció de l’altar d’argent de la Seu de València, on, a continuació, sermonà. Ara com ara, no tenim cap mostra documental del text d’uns sermons corellians que donaren peu a les conegudes cobles de Bernat Fenollar en «llaor i desllaor» de Joan Roís de Corella.

És el prestigi de Corella com a predicador —en març de 1471 era considerat «valent e famós sermonador» per membres destacats de la societat valenciana— i com a mestre en teologia, el que explica que fóra consultat sobre l’ortodòxia teològica de les opinions del convers Lluís Roís recollides en les seues cobles presentades al certamen dedicat a sant Nicolau de Tolentí. La mateixa raó pot explicar un fragment d’un interrogatori inquisitorial, on el pres Daniel Vives, encarregat de corregir tant l’ortografia com el sentit del text de la Bíblia valenciana de 1478, expressa que, en un salm, la traducció feta era contrària a l’opinió del bisbe Jaume Pérez de València i de Roís de Corella.

Diversos fets acrediten que el nostre autor va ser un home ben considerat pels jurats de València. Així, doncs, almenys entre l’1 de novembre de 1482 i l’1 de novembre de 1484, va ser contractat per a explicar teologia en la casa consistorial de la ciutat. A més a més, va formar part de la comissió de prohoms que, el 24 d’abril de 1482, els dirigents municipals nomenaren per a estudiar el projecte de creació d’un hospital general a València i, el 28 de març de 1485, el seu nom figura com a testimoni d’un nou acord del consell municipal sobre la construcció d’aquest centre. Sabem que l’assistència hospitalària als malats i pobres era un dels temes que preocupaven Joan Roís de Corella i que tractava en els seus sermons, fins al punt que, l’1 de maig de 1494, en l’acte de col·locació de la primera pedra de l’Spital del Sant Sperit de la Verge Maria dels Sants Ignoscents, s’assenyala Corella com un dels mestres en teologia que, des de les trones de les esglésies de València, més i millor havien predicat sobre la gran necessitat que havia en la ciutat d’un hospital «per obs d’acollir en aquell los pobres, malats e mendicants».

El 31 d’agost de 1478, Roís de Corella atorga el seu últim testament. Hi institueix hereva universal la seua germana Dalfina —amb qui, al llarg de tota la seua vida, sempre va mantenir una relació molt estreta—, però no deixa cap tipus de llegat als altres germans, per bé que sabem que, si més no dos d'ells —Lluís i sor Aldonça—, encara vivien quan va fer el testament. Tampoc no hi fa cap referència a Estefania i Joan, fills nascuts de la seua relació amorosa amb Isabel Martínez de Vera —filla de Didac Martínez de Vera, donzell de Cocentaina—, el segon dels quals degué nàixer cap al 1474, el mateix any en què l’autor participà en el certamen poètic marià origen de Les trobes en lahors de la Verge Maria. Corella tingué també altres dos filles, les mares de les quals desconeixem: Maria i Magdalena. D’aquesta sabem que nasqué el 1459, que el 1466 residia en casa de la mare de l’escriptor i, que el 1477 es casà amb el ciutadà Miquel Peres, a qui potser cal identificar amb l’autor de La vida de Sant Vicent Ferrer (València, 1510). Magdalena Roís de Corella encara vivia en març de 1492.

El 7 de febrer de 1487, Joan Roís de Corella donà tots els seus béns, tret de certes cases situades a la parròquia valenciana de Sant Martí, a Dalfina, qui, en novembre de 1489, els va retornar a l’escriptor. Aquest va morir, als 62 anys, el 6 d'octubre de 1497, dia en què s’obrí el seu testament en presència del seu germà Lluís, entre d’altres persones. Durant l’última etapa de la seua vida, promogué la impressió del Primer del Chrestià d’Eiximenis, feta a València el 29 de gener del 1483, «a suassiò, consell e instància del molt reverend mestre mossèn Joan Roís de Corella, mestre en sancta teologia, zelant la salut de les ànimes», i traduí el Psalteri (Venècia, 1490) i la Vita Christi de Ludolf de Saxònia, que, escrita entre 1348 i 1377 i coneguda com «el Cartoixà», va ser impresa en quatre volums entre 1495 i 1500. El renom guanyat per aquesta traducció des de la primera hora va suscitar prompte un fort interés, fins i tot del rei Ferran el Catòlic, qui, el 24 de març del 1496, des de Tortosa, escrigué al batle general de València demanant-li’n la tramesa d’un exemplar: «que es muy buena obra, la qual nós queremos haver en todo caso».

A petició de Dalfina Roís de Corella —segona esposa del cavaller Lluís Figuerola—, s’inventariaren els béns del seu germà difunt, entre els quals es trobaven 780 volums del Primer i Quart del Cartoixà, impresos el 1495 i el 1496. A més, en aquest inventari es fa referència a una donació de «molts libres de teologia i altres» feta pel finat als frares del monestir de Sent Francesc, de València, on Corella havia disposat d’una cambra, segons s’hi fa constar. Una quantitat tan elevada de volums del Primer i Quart del Cartoixà mostren, amb molta probabilitat, que l’escriptor va participar financerament en aquestes edicions.

El 10 d’octubre de 1497, pocs dies després de la mort de Roís de Corella, la seua germana Dalfina, com a hereva universal seua, va fer una donació intervius de tots els béns del seu difunt germà a Isabel Martínez de Vera, amb qui aquest mai no va arribar a casar-se. La donació va ser ratificada davant del Justícia civil de València el 18 de juny de 1502. Al principi de l'any 1498, Isabel va vendre 780 llibres del Cartoixà «in lingua materna» —és a dir, de la traducció de Roís de Corella— al llibreter Joan Caulet per 237 lliures i 19 sous. Encara l'1 de març de 1500, aquest llibreter devia a Isabel Martínez de Vera 157 lliures i 3 sous, quantitat que no va ser satisfeta fins a finals de febrer de 1503.

El fill de l’autor esdevingué cavaller i comanador de l’orde de Sant Jaume de l’Espasa. En maig de 1502, els jurats de València li concediren en exclusivitat, durant el termini de dos anys, el dret a imprimir «una bella obra sobre los pasis» feta pel seu pare.

Des del punt de vista literari, el nostre autor és un dels literats més importants de la nostra cultura i ocupà un lloc preeminent en el seu temps: el príncep Carles de Viana, abans de 1461, en el transcurs del seu famós debat epistolar amb Corella, li dedica grans elogis; en el Joí de Paris, Joan Escrivà confessa imitar les poesies de Corella; en la Qüestió entre Fenollar, Vidal, Verdanxa i Vilaspinosa, els elogis a la seua figura són hiperbòlics; en el Somni de Joan Joan, Jaume Gassull no s’està de situar Corella al costat de la Bíblia i del Tirant. Malgrat això, la fama de l’autor s’apagà ràpidament, fins al punt que ni Onofre Almudèver ni Gaspar Gil Polo, a mitjan del segle XVI, en fan menció. El silenci sobre Roís de Corella i la seua obra és absolut entre la guerra de les Germanies i 1747, moment en què Josep Rodríguez, en la seua Biblioteca Valentina, cita l’única obra del nostre escriptor que ell coneixia: el Cartoixà.

* Aquesta síntesi biogràfica de Joan Roís de Corella va ser elaborada per Jaume J. Chiner Chimeno en abril de 2013, a partir de les aportacions bibliogràfiques següents, la referència completa de les quals podeu trobar en l'apartat 4 de la secció 'Bibliografia' d'aquesta Biblioteca d'Autor: Chiner 1993, 1997, 1998, 1999 i en premsa; Guia 2002 i 2008, i Riquer 1964. L'octubre de 2013, es va lliurar a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'original del llibre Joan Roís de Corella (1435-1497). Síntesi biogràfica i aportació documental, preparat per Abel Soler amb la col·laboració de Miquel Navarro Sorní i Vicent Pons Alós, que la institució publicarà com una aportació més a l'Any Roís de Corella.