Saltar al contenido principal

Roís de Corella

L'obra literària*

Per Tomàs Martínez Romero
(Universitat Jaume I)

  1. Els conceptes essencials de la literatura corellana
  2. L'experiència liricoamorosa
  3. Composicions circumstancials i debats
  4. Obres mitològiques
  5. Les epístoles i les lletres
  6. Una cronologia possible de les obres
  7. Les composicions religioses
  8. Obra documentada i perduda

1. Els conceptes essencials de la literatura corellana

Joan Roís de Corella, com qualsevol altre escriptor, crea l'obra literària a partir d'unes lectures, d'unes limitacions i influències de l'època, de la seua pròpia formació i creences, de la tradició cultural i del seu desenvolupament personal. Efectivament, en el nostre autor es deixen sentir les petjades de les disciplines escolars en les obres −però no sols− de temàtica mitològica, on l'exercici d'elaborar i produir un text d'argument conegut exigia posar en pràctica allò après en les classes de gramàtica i de retòrica. Igualment ocorre amb altres disciplines, la influència de les quals s'evidencia al llarg d'algun vers o d'algun fragment. És clar que els estudis primerencs d'artes, amb la gramàtica, retòrica, dialèctica, música o astronomia, havien de notar-se en les composicions que Corella redacta en els anys cinquanta i seixanta, al voltant dels vint anys, de la mateixa manera que posteriorment els estudis superiors de Teologia tindran ressò en més d'una reflexió o argumentació i que l'activitat professional del Corella teòleg el decantaran més cap a la literatura de temàtica religiosa, privilegiant aquesta parcel·la en detriment d'altres. No ens ha de sorprendre, però, que ara i adés apareguen elements morals i teologicoreligiosos en la literatura corellana, atesa la jerarquia dels sabers medieval, que el nostre autor explicita al començament del Parlament o col·lació que s'esdevenc en casa de Berenguer Mercader: “Per la celsitud transcendent de la senyora de les ciències, sacra Teologia, davallant, ab delitós estudi, en los florits e verds camps d'afable poesia ... estendré les càndides veles, ab plaent exercici, en les baixes antenes de vulgar poesia”. Abans d'arribar a “estendre les veles” en la narració dels mites antics en valenciana prosa, calia “baixar” de dalt de tot, de la Teologia, i passar per la “poesia” dels clàssics llatins, on trobaríem les històries que calia recrear. Evidentment, era lògic que en el camí de davallada alguna cosa s'hi adherís i que el producte final, plenament literari, contingués traces d'aquest passatge, en forma d'argument mitològic, de moral contrària a la passió amorosa o de voluntat d'apropar l'estil i la llengua al model llatí, amb el resultat d'una prosa molt elaborada.

Molts dels autors llegits i aprofitats per Corella ja devien formar part, efectivament, del bagatge cultural que se li suposava a un personatge de les seues característiques i formació. La nòmina d'aquestes lectures dóna fe aproximada de les seues inquietuds: Aristòtil, Virgili, Ovidi, Sèneca tràgic, Terenci, la història de Troia de Guido delle Colonne, Dante o Boccaccio, es deixen sentir en l'obra de Corella, al costat d'algunes obres i autors de la nostra pròpia tradició literària, entre els quals fonamentalment Ausiàs March. March era un «clàssic», una referència ineludible en el panorama literari valencià, i per això Corella no pogué ni volgué prescindir-ne, ni en la prosa ni en el vers. Ara bé, si la poesia de March vehiculava tot un seguit d'experiències líriques al voltant de les diferents formes d'amor i de la tensió entre l'amor honest i deshonest i l'amor no correspost, en Corella l'experiència es concreta sobretot en les conseqüències de l'amor i, per això mateix, en el final, més que no en el procés. Tal característica provoca un interessant diàleg literari, en el sentit que Corella, tot i que parteix del mateix esquema conceptual (derivat originàriament de la tradició de  l'amor trobadoresc), no en fa la mateixa anàlisi ni admet les mateixes prevencions. En general, visualitza literàriament el fracàs de l'amor “deshonest”, aquell basat sols en la passió, i reivindica a canvi la simple amistat generosa. Per això mateix, més o menys conscientment, aplica aquest criteri a l'hora de seleccionar el models que hi farà servir, que segueixen aquest denominador comú d'un personatge que acaba malament per voler aconseguir un amor fora dels marcs establerts: Leànder, Medea, Mirra, etc. remeten a històries d'aquesta mena. Ara bé, aquesta elecció no és fruit únicament d'una voluntat o d'un objectiu moral, sinó d'un seguit de preferències personals, culturals, formatives i literàries.

Independentment que els referents literaris l'influïren necessàriament, el pensament de Corella és bastant compacte, amb uns fils conductors i unes constants que van més enllà de la formulació concreta. Això es demostra en el transvasament d'estilemes, de conceptes i de recursos al llarg de les diferents propostes, entre unes composicions i unes altres. La parcel·lació de l'obra corellana que els estudiosos han fet des de fa més d'un segle, en poesia religiosa i profana, i prosa religiosa, mitològica o pseudoautobiogràfica, té més a veure, doncs, amb l'argument, els protagonistes, les vehiculacions o els models, que no amb una separació taxativa en la ment de l'autor. Les circumstàncies d'elaboració i de difusió (certàmens literaris, text imprès, redacció provisional o reelaboració ...), l'elecció d'un determinat gènere (epistolar, consolatori, de debat, líric, d'atac...), els materials de construcció i els objectius determinaren, sens dubte, l'opció final.

Efectivament, l'ús del vers o de la prosa, de l'estil epistolar o del narratiu, de l'argument mitològic, pseudoautobiogràfic o religiós −de tot això hi ha en l'obra de Corella−, depèn d'una tria en què es posen en funcionament preferències, gustos i exigències, a més del paper fonamental de la tradició anterior i coetània. Al capdavall, la prosa artitzada, complexa, que Corella fa servir en els seus textos narratius era una opció que podia assumir-se perfectament en la segona meitat del XV, perquè elevava el nivell retòric de la llengua “vulgar”, romànica, tot apropant-lo a la llatina i perquè aquest procés d'elevació contribuïa a remarcar l'excepcionalitat de la proposta literària i dels continguts que vehiculava. No pot estranyar, doncs, que moltes de les proses corellanes tinguen vinculacions directes amb textos llatins, perquè són la base de recreació, d'exercitació o de traducció. Altrament, en les circumstàncies en què Corella escrivia, en l'ambient literari de la València de mitjan segle XV, el referent del vers no podia ser un altre que March.

2. L'experiència liricoamorosa

S'han destacat dos grans grups de composicions poètiques profanes, determinades per la centralitat del tema de l'honestedat o deshonestedat amorosa, respectivament. Quant a la deshonestedat, Corella concretà l'experiència lírica en la figura de Caldesa, un personatge probablement inventat però destinat a tenir una certa fama literària posterior. De fet, pels volts de 1459, Corella ens narrà en prosa, en la famosa Tragèdia de Caldesa, com un jo líric, convidat a la casa d'aquesta senyora per assaborir finalment els plaers de Venus, veié directament la infidelitat de l'estimada, que havia practicat amb un altre senyor allò que presumiblement esperava ell mateix. La narració pretesament autobiogràfica en prosa que ocupa la major part de l'obra és només l'excusa per a l'exposició, en vers, de l'experiència lírica, allà mateix, al final de la Tragèdia; al capdavall, el protagonista masculí, víctima i narrador, com hi declara obertament, sols pretén “fer palès quant la granea de ma desaventura les altres totes avança”. La impossibilitat del jo d'atorgar el perdó a Caldesa i, en definitiva, la plasmació dels “defalts” que ha provocat i provoca la passió amorosa, representen l'amarga conclusió que n'extreu el lector. Aquesta mateixa història “tràgica” −per tant, amb final negatiu, com mana el gènere−, serveix de teló de fons del poema A Caldesa, un vituperi adreçat directament a “vós” (Caldesa), i del Debat ab Caldesa, molt possiblement anònim, fruit de la ràpida difusió i èxit literari de la història. Tot i que no hi ha enlloc un senyal extern definitiu que relacione el poema Desengany amb aquestes peces anteriors, la referència que s'hi fa a la deshonestedat de la dama amada, que també ofereix generosament el seu sentiment i persona a un altre home, a més de determinats elements que visualitzen allò mateix que llegim a la Tragèdia “jo viu mon lluminós carboncle,/ ab gran repòs, en mans del qui amava”), han contribuït a acceptar l'obra dins del “cicle de Caldesa”, és a dir, del conjunt de composicions que tenen com a centre el personatge en qüestió.

Un altre cicle poètic detectat per la crítica, i datable dues dècades després, ha estat aquell que s'identifica amb el senyal poètic “Flor d'honestat”, present en la tornada de Plant d'amor (“Mos ulls, tancats perquè altra no mire”). Elionor de Flors, viuda de Francesc de Vallterra com a molt prompte des de 1482, seria el personatge real que hi ha al darrere d'aquest senyal. Contràriament al de Caldesa, el cicle tindria com a eix temàtic l'honestedat amorosa representada ara per la persona d'aquesta viuda honesta, incommovible als oferiments amorosos, fins i tot davant de la circumstància hipotètica de la mort per amor de l'enamorat. Els mateixos protagonistes té el poema La sepultura, en el qual el jo líric s'imagina ell mateix mort i esculpit en un sepulcre juntament amb la seua enamorada, a causa de la decidida voluntat d'ella de guardar la fidelitat i honestedat a l'espòs ja mort i del jo enamorat de perseverar en el seu amor fins a la mort. Probablement caldria introduir el poema “Des que perdí a vós, déu de ma vida” dins d'aquest cicle, pel fet d'identificar la fidelitat amb la tórtora, animal que guarda la lleialtat al seu enamorat mort, simbologia fàcilment aplicable a la viuda de Vallterra.

Al marge d'aquests dos possibles cicles poètics, Corella escriví altres versos igualment dedicats a glossar l'honestedat-deshonestedat amorosa i la presència-absència de correspondència amorosa, com el conegut poema La mort per amor, que desenvolupa aquest tòpic literari, o Cor cruel, amb un amant turmentat pel dolor extrem de la no correspondència; també la bellíssima Balada de la garsa i l'esmerla, on els dos ocells protagonistes canten l'amor en un ambient de natura primaveral, amb clares influències de la poesia trobadoresca i de l'al·legoria amorosa.

Uns altres poemes corellans presenten algunes qüestions problemàtiques. És el cas de l'atribució de Requesta d'amor, composició que sembla inacabada i més pròpia d'un seguidor dels tòpics i estilemes de Corella, que no de Corella mateix. Una altra obra, Sotmissió amorosa, ha tingut diverses interpretacions, segons es considere que està formada per una, dues o tres estrofes. Efectivament, el primer editor modern de la composició, Ramon Miquel i Planas, el considerà compost per dues cobles més tornada, de tal manera que alguns dels versos finals (“Sola sou vós la tan singular dona/ a qui amant ma voluntat no peca”) podrien fer pensar que la destinatària dels versos és una dama honesta, semblant a aquella present en La sepultura. Així s'ha mantingut en les edicions posteriors. Però és precisament aquesta potencial identificació amb el tema de la dama honesta, allò que ha generat la hipòtesi que aquestes dues estrofes correspondrien a dos poemes independents. Una tercera possibilitat, recentíssima, basada en arguments codicològics i interpretatius, creu que la cobla “Del jorn que us viu d'altra gens no·m pot plaure”, considerada fins avui una esparsa, és a dir una composició independent,  hauria de ser la segona cobla de Sotsmissió amorosa, al bell mig doncs de les dues tradicionals editades per Miquel; així compost, el poema tindria una clara intenció paròdica i irònica.

3. Composicions circumstancials i debats

Unes altres peces queden al marge de la temàtica amorosa, essencial però no única en el treball versificatori de Corella. És el cas del poema dedicat al personatge de Bernat del Bosc, víctima de les fiblades del nostre autor. S'hi han proposat diferents possibilitats d'identificació del protagonista: per un costat, amb un Bernat del Bosc, ciutadà valencià, cremat per sodomita; per un altre, amb un Bernat apòstata, difícil de determinar, que fou el blanc de l'atac d'uns poemes de Pere Torroella, Francesc Ferrera, Don Diego i Perot Joan, poetes vinculats al cercle literari del príncep de Viana, amb els quals Corella compartiria hipotèticament cicle satíric, tot i que la composició d'aquest està copiada en un altre manuscrit diferent. Aquesta darrera opció s'emmarca dins l'intent de situar físicament el nostre autor en la cort del príncep. De fet, una relació efectiva entre Corella i Carles de Viana, per bé que potser només per carteig, podem comprovar-la ja tant en un debat poètic breu (“Flor de saber de qui el saber estil·la”), com en un més consistent debat epistolar entre tots dos, cadascú escrivint en la seua llengua, a propòsit d'un argument típic de les demandes d'amor (“Fazen una tal pregunta las vejehuelas”, diu): si un enamorat hagués de llançar una dama a l'aigua, quina llançaria, aquella que ell ama sense ésser correspost o aquella altra que sí que el correspon però que ell no ama; després d'un intercanvi d'arguments i d'epístoles entre tots dos, Corella opta per fer costat a l'opinió del seu interlocutor (“llançaré la cruel dama”). El debat és més interessant pel que significa que pel seu desenvolupament intern, relativament previsible. Lògicament, els dos debats han de ser anteriors a la mort del príncep, en 1461.

També són circumstancials dues demandes o qüestions en vers proposades a Corella per mossèn Bernat Fenollar, canonge valencià amb estretes vinculacions amb escriptors i intel·lectuals d'aleshores i factòtum de molts esdeveniments culturals. En una d'elles (“Ma volentat, no menys freda que marbre”), Fenollar pregunta a Corella sobre les causes que motiven la seua apatia religiosa, que la seua voluntat “en servir Déu pus dura ve que pedra”; en opinió de Corella, serien el primer crim de l'home, els apetits del cos i la voluntat enterca ('inflexible, indòcil'). En la resposta, Corella s'adreça a Fenollar (“Fenoll molt dolç”) i s'imagina la sepultura de l'amic amb la figura esculpida i un “mot”, sepultures i programa iconogràfic molt del gust del nostre autor. Altrament, el fet que Fenollar es referisca a ell com un entès en temes teològics (“puix tant en vós la Teulegia pausa”) ens remet sens dubte a una època posterior al 1468-71, quan previsiblement li fou atorgat el títol de mestre en Teologia. Anterior deu ser l'altra demanda plantejada per Fenollar: “dient-me prest si mata pietat,/ ni pot matar, així com vida créixer”. Ho sembla perquè la resposta de Corella és molt més profana i hi fa servir nocions i referències a la tòpica llibertat heroica dels saguntins, a “lo desterrat de Troia” o a Dido. La relació literària documentada i escrita de Fenollar amb Corella no s'esgota amb aquestes dues demandes. De fet, en un dels manuscrits que ens ha transmès l'obra corellana (Cançoner de Mayans), hi ha una cobla de dos sentits de Fenollar, “que legint-la tota diu mal e legint-la per mitat diu bé”. El joc és evident ja des del principi:

Un altre sant Pau no sou vós, mossényer
hoint vos contemple d'aquells ralladors
quan vós sermonau no·s pot goig atényer
alegra's lo temple sens vostres favors...

Corella mateix escriví una d'aquestes cobles de dos sentits, aquella que comença “De béns e plaer tostemps abundós”, al voltant dels conceptes de plaer-tristor.

4. Obres mitològiques

El gust corellà per l'assumpte mitològic, present en 9 composicions, sembla haver començat en l'època d'estudiant i s'allargarà fins gairebé els anys setanta. De fet, podem considerar que, al principi, va vinculat als coneguts exercicis escolars generats sobre la base temàtica d'un argument clàssic. Ovidi és, de fet, l'impuls fonamental de les proses mitològiques de Corella, encara que no totes elles tenen la mateixa complexitat d'estil ni arquitectònica, ni una única font a partir de la qual parteixen. Cal tenir present, a més a més, que algunes d'elles tingueren més d'una redacció, com es pot comprovar a partir dels textos corellans -molts i freqüents- utilitzats per Joanot Martorell en el Tirant, alguns d'ells amb divergències notables respecte als que llegim ara. Una de les primeres proses fou probablement el Raonament de Telamó i Ulisses, en què cadascun dels dos herois justifiquen els seus mèrits i drets respectius sobre les armes d'Aquil·les mort, i les Lletres d'Aquil·les i Políxena, en què, en el setge de Troia, després de la mort d'Hèctor, Aquil·les declara el seu amor per Políxena.

D'aquest mateix període inicial serien les quatre lamentacions escrites per Corella, tres de les quals, però, foren molt probablement retocades en un període posterior. La de Biblis conserva, de fet, allò que en degué ser una redacció primitiva, amb una narració molt lineal. Altrament ocorre amb aquelles lamentacions que foren agrupades després, en una data indeterminada, sota el títol de Jardí d'amor, amb un jo que baixa a l'infern dels enamorats, on Mirra, Tisbe i Narcís conten llurs històries.

Un nivell d'elaboració superior té també el Parlament en casa de Berenguer Mercader, en el qual Corella ens fa creure que pren nota d'una reunió literària, una “comunicació de virtuoses persones”, celebrada en casa del conegut patrici valencià: Berenguer Mercader narra la desgraciada i ovidiana ficció de Cèfal, que llança accidentalment una fletxa a Proques, la seua esposa gelosa; Joan Escrivà, la conegudíssima faula d'Orfeu, que baixa a l'infern per cercar l'ànima de l'esposa Eurídice; Guillem Ramon de Vila-rasa tracta la història de la filla del rei Nisos, afectada per un amor libidinós envers el seu enemic Minos; Lluís de Castellví, que fa el mateix amb la relació de Pasífae i el toro; i Joan de Próixita, que finalment relata les adversitats de Filomela, violada i mutilada de llengua pel seu cunyat Tereu, i venjada per la seua germana, Procne. Totes aquestes “ovidianes poesies” −és a dir, relats que provenen d'Ovidi i, per això, diferents de les vulgars poesies escrites directament en llengua romanç− tenen un fil conductor, que és precisament la veu del “redactor-copista”, i un context, la suposada reunió amical, vetlada literària que potser reflectia d'alguna manera allò que succeïa, o hom volia que succeís, a la ciutat de València d'aleshores.

Una altra obra corellana de gran complexitat conceptual més que no narrativa és Lo juí de Paris, amb tota probabilitat escrita (com sembla que ho foren Parlament, la Medea o el Leànder i Hero) en una època tardana. En aquesta ocasió, la “història” del judici de Paris sobre la precedència en bellesa física de Venus, Juno o Pal·las, va suposadament a cura de Joan Escrivà, un d'aquells contertulians de Mercader; l'al·legoria, és a dir la interpretació figurada o simbòlica d'aquest mateix succés, és escrita per Corella, encara que, com aquest declara explícitament, serà més aviat “tropològica” o moral. La impressió que es tracta d'una composició redactada quan el nostre autor ja estava immers en els estudis teològics és confirmada per les paraules introductòries, quan Corella afirma que “ab tot que l'estudi de la sacra Teologia la major part de mon viure ocupe ... so content dels sermons girar la ploma”.

Lo plant dolorós de la reina Hècuba deriva dels esdeveniments succeïts al voltant de la guerra de Troia, com el mateix Juí, les Lletres d'Aquil·les o Lo raonament. Corella hi fa servir ara una gran quantitat d'elements retòrics a la recerca d'una major efectivitat. Amb el plant assaja una possibilitat d'apropament a un fet luctuós. Comptat i debatut, la voluntat del nostre autor per rendibilitzar les múltiples perspectives literàries és més que evident al llarg de la seua vida. Si, en les Lletres d'Aquil·les, una anècdota amorosa de la història troiana servia de base a una relació epistolar personal, en la Història de Jàson i Medea la lletra esdevé volgudament pública: “escriu Medea a les dones la ingratitud e desconeixença de Jàson, per dar-los exemple d'honestament viure”; dins d'aquest esquema epistolar s'inclou la narració de la coneguda història i un diàleg de forta càrrega dramàtica, en què s'aprecia la lectura i l'aprofitament de les Metamorfosis i les Heroides d'Ovidi i de la Fiammetta de Boccaccio.

5. Les epístoles i les lletres

La presentació d'una lletra oberta dirigida a les dones, com aquesta de Medea, recorda molt i molt la perspectiva que Corella utilitzà en el Triümfo de les dones i en la Lletra que Honestat escriu a les dones, dues obres que s'han datat al voltant dels primers anys seixanta. En aquests casos, però, hi parlen Veritat i Honestat, respectivament, i l'exposició és més teòrica i general, i no particular i individualitzada com en Medea. Efectivament, en el Triümfo, Veritat escriu tot defensant i argumentant contra els tòpics essencials de la tradició misògina medieval. Ara bé, més que no una defensa directa del sexe femení en general, molt subtilment Corella crítica determinats comportaments i actituds dels hòmens que han estat assignats tradicionalment i única a les dones. Encara que ens en falta el principi, la mateixa presentació de lletra oberta té aquella escrita suposadament per la figura al·legòrica d'Honestat, en la qual es lloen les excel·lències de l'esposa morta de Joan Fabra. De fet, l'exposició de les virtuts d'aquesta senyora recorden algun passatge del Triümfo.

Més tradicional en la forma i en l'assumpte és la Lletra consolatòria, en què el jo escriu a un “germà e senyor” víctima d'una dona ingrata. Com és habitual en aquests casos, qui redacta parla com una persona experimentada en afers amorosos. Per tal de guarir la “malaltia” amorosa, hi fa ús d'alguns dels remedia amoris (remeis contra l'amor), com ara el record de la lletgesa −en aquest cas interior− de la dama, i d'alguns dels tòpics de la misogínia medieval. La relació d'aquesta peça en prosa amb el món literari que Corella ens transmet en els seus versos és evident, fins i tot materialment: al final de la Lletra consolatòria es copia la primera estrofa del poema Desengany, redactada d'una manera parcialment diferent a aquella testimoniada en el poema complet, si més no tal com ens ha arribat. Tanmateix, no és l'única relació possible, ja que s'hi poden trobar també paral·lels amb el Triümfo i amb el Parlament. Aquest fet sols fa que remarcar dues idees que hem d'assumir plenament: la coherència de la literatura corellana i la freqüència de la intratextualitat, és a dir, de la transferència d'estilemes, sentències, arguments i matisos d'unes obres a altres, sense necessitat absoluta de cap relació temàtica ni conceptual. Aquests elements foren, sens dubte, allò que els contemporanis identificaren com a propi de Corella i allò precisament que imitaren i aprofitaren en més d'una ocasió. De fet, és el que pogué succeir amb dues lletres de temàtica amorosa de “Mossèn Corella” a Iolant Durleda, probablement Violant d'Urrea, redactades i atribuïdes a ell aprofitant la bona fama literària del nostre autor.

6. Una cronologia possible de les obres

Les veus crítiques més autoritzades parlen de la possibilitat de descobrir tres grans períodes literaris de Corella, caracteritzats per la centralitat d'un tipus determinat d'argument i per l'ús d'unes fórmules d'expressió i de perspectiva en la plasmació d'aquestes temàtiques. Hom es refereix, així, a una primera etapa centrada en els arguments mitològics desenvolupats narrativament, escrits per un jove Corella aprenent de retòrica i de gramàtica i, per això, avesat a redactar exercicis escolars en què Ovidi devia ser un dels centres gravitatoris. A partir del 1458-59 i fins als primers anys seixanta, Corella canviarà la perspectiva mitològica i, en lloc de donar la veu a personatges d'aquell món de ficció alguns dels quals sofriren en carn pròpia les conseqüències de la passió, optarà per assumir la d'un jo líric o pseudobiogràfic protagonista dels successos o sentiments que s'hi narren d'una manera molt més apropada al lector. Seria l'etapa dominada pel personatge de Caldesa i, amb ell, la reflexió sobre la deshonestedat de la dama; però també la de les lletres (Triümfo, Honestat i Lletra consolatòria) i del gènere epistolar (debat amb el Príncep de Viana). A partir d'aquest moment, un Corella més i més dedicat “professionalment” a la Teologia anirà conreant pàgines pròpies dels seus quefers, dominades per la temàtica religiosa, sense oblidar les composicions en què s'exalça la virtut i l'honestedat de la dama, essencialment d'allò que s'ha vingut denominant cicle d'Elionor de Flors; hi circularan protagonistes positius, exemplars, modèlics.

A aquesta partició, a grans trets assumible i amb un evident valor pedagògic, se li han d'adjuntar algunes consideracions i matisos, en benefici d'una major flexibilitat. En primer lloc, que un poema com la Balada de la garsa i l'esmerla encara no participa de les visions més personals de la poesia corellana posterior, ni de la configuració i complexitat conceptual ni dels desenvolupaments mitologicoanimals, possiblement perquè es tracta d'una obra primerenca. Per una altra banda, en La vida de santa Anna (dedicada a Violant de Monpalau, esposa de Lluís de Castellví, contertulià del Parlament), escrita en un estil bastant senzill, es nota una forma de treballar semblant a la de les proses mitològiques primeres, en el sentit que s'hi adapta i amplifica un model llatí inicial molt simple; consegüentment, caldria considerar-la com una obra hagiogràfica datable als anys seixanta, l'època més “biogràfica” de Corella, i no després, quan redacta la major part de les pàgines religiosoteològiques. Inversament, una obra com Lo juí de Paris, tot i ser d'argument mitològic, s'ha d'encabir en el suposat tercer període: així, s'entén molt millor que Corella hi explique el sentit moral de la història de Paris narrada literalment per Escrivà.

S'ha d'insistir, encara, en la necessitat d'entendre aquesta cronologia sols com un esquema inicial de referència. Al capdavall, s'hi haurien de tenir en compte aspectes tan fonamentals com les diverses redaccions d'obres i les correccions d'autor, que sabem que van existir i que van circular entre els lectors valencians, si més no entre aquells més apropats a Corella. Això implica assumir que el text que se'ns ha conservat d'alguna composició pot ser no és el de la primera redacció, sinó una reelaboració i, per això, d'una època diferent a la que presumim. Dit altrament: no podem confirmar amb absoluta seguretat que allò que llegim siga el text últim d'una prosa o d'un poema, ni si n'hi hagué un altre posterior que la fortuna o l'atzar del temps ha fet desaparèixer. Tot això s'ha d'aplicar necessàriament a la cronologia de les obres, sobretot si aquesta es basa en criteris retòrics, estilístics o de fonts.

7. Les composicions religioses

El nostre autor redactà encara dues obres hagiogràfiques més, al marge d'aquella primerenca sobre la figura de santa Anna. Ja com a mestre en teologia, és a dir després de 1469-71, escriví la Història de Josef, fill de Jacob i, com a mínim una dècada i escaig després, la Història de santa Magdalena, dedicada a la viuda Elionor de Flors.

Corella, tanmateix, no dedicà esforços solament a les vides de sants. L'argument marià de la seua producció es concreta en tres peces en vers, una de les quals presentada al famós certamen literari valencià de 1474 “en llaors de la Verge Maria”. De fet, però, es tracta d'una reducció d'allò que llegim a una altra obra seua, La vida de la sacratíssima verge Maria, que, a més de manuscrita, aparegué impresa després, inclosa en la primera edició de Lo Primer del Cartoxà (València 1496). Igualment succeí amb la coneguda i apreciada Oració a la sacratíssima verge Maria, difosa posteriorment dins l'edició de la Història de la Passió (València 1493) i Lo Quart del Cartoxà (València 1495). Com veiem, part de la poesia religiosa de Corella s'inclogué en les pàgines de les edicions de la seua traducció de la Vida de Jesucrist, del cartoixà Ludolf de Saxònia, més coneguda per aquestes contrades directament amb el nom de Lo Cartoixà. Roís de Corella encara pogué veure publicada en vida el Quart i el Primer, és a dir, dues de les quatre parts de què constava l'obra del de Saxònia en traducció corellana. L'aparició d'aquestes s'ajustà a les exigències de mercat, ja que el quart i darrer volum, el dedicat a la Passió i mort de Crist, era, pel tema en concret, el que més interessava als potencials lectors valencians del moment. En aquesta mateixa dècada, en 1490, aparegué publicada una altra traducció corellana d'un text important i molt llegit, el Psalteri.

Una mica abans, concretament el 1488, eixia al carrer l'Obra en prosa sobre la veríssima Immaculada Concepció, en què s'incloïen dues composicions en prosa d'un certamen immaculista convocat a València el 1487 pel prevere Ferrando Dieç: una era la guanyadora del certamen, presentada per mossèn Bartomeu Dimas, i una altra La visió a la porta de la Senyora nostra de Gràcia de Joan Roís de Corella, obra escrita circumstancialment per a l'ocasió i de valor estilístic limitat, sobretot per comparació a la resta de producció de l'autor. De fet, té interès per les concomitàncies i paral·lelismes que manté amb una altra peça anterior, La sepultura de Mossèn Francí Aguilar, en què Corella descriu literàriament un monument en memòria de Francesc d'Aguilar, cavaller valencià que emmalaltí al setge de Loja (1482) i que morí immediatament després a Còrdova. En totes dues fa servir el recurs a un passeig del narrador, que troba ocasionalment i detalla un programa iconogràfic compost d'elements més o menys al·legòrics. La utilització de la sepultura i de les escultures, i de la visualització i descripció per part d'altri, recorda igualment moments del poema La sepultura, de la mateixa època. Certament, el gust per aquests elements plàstics i visuals ha fet pensar en la possibilitat que fos atribuïble a Corella un epitafi real en vers dedicat a Perot de Pena-roja, cavaller valencià mort al setge de Màlaga en 1487, que encara es podia llegir en l936 a la parròquia de Sant Martí de la ciutat de València. L'assignació es basa en arguments tan febles com l'afició del nostre autor a aquests epitafis i al fet que tots dos vivien en la mateixa parròquia. Amb aquestes dades al davant sembla més raonable considerar-ho una imitació de l'estil lapidari de Corella, si no es tracta directament d'una moda d'aleshores. En el mateix calaix de composicions potencialment corellanes, però potser sols això, hi caldria introduir la Vida de santa Bàrbara, copiat en el manuscrit Jardinet d'orats, en què s'inclou una bona quantitat de peces de Roís de Corella.

8. Obra documentada i perduda

A banda de les obres reals, de les atribuïbles o de les assignables, encara ens caldria parlar ací d'aquelles altres de què donen notícia altres autors o documents però actualment introbables. De fet, la taula de rúbriques del Jardinet d'orats certifica l'existència d'uns folis manuscrits (fols. 141-2), avui perduts, que contenien una “Lletra d'amor” i Les tres lliçons de morts, que no sabem si té cap relació amb el tema de l'encontre entre els vius i els morts. En un altre manuscrit, el Cançoner de Mayans, algú hi va arrancar uns folis que, segons ens indica la taula, contenien una Suplicació de natura humana, la ja coneguda Les tres lliçons i el començament de La lletra que Honestat escriu a les dones.

També tenim notícia d'una llicència d'impressió del 1502, a nom del fill de Corella, d'una “bella obra sobre lo Passis”, probablement relacionada amb la Passió i amb Roís de Corella (potser Lo Quart del Cartoixà o una altra peça no documentada). Cal recordar, a més, que l'erudit valencià Vicent Ximeno (segle XVIII) veié un imprès sense data que contenia un Tractat de la Concepció de la Sacratíssima Verge Maria, Mare de Déu, Senyora Nostra, fet per lo Reverent Mestre Corella, tot i que mai no s'ha pogut verificar la notícia. A part d'aquestes dades documentals, el fet que Corella mateix, a Lo juí de Paris, determine “dels sermons girar la ploma”, és a dir, abandonar puntualment la dedicació a la producció de sermons, i que coetanis com Fenollar facen al·lusió a la seua feina de bon “sermonador”, mena a creure que el nostre autor degué redactar una quantitat estimable de prèdiques, qui sap si alguna de les que podem llegir, anònimes, en algun dels nostres manuscrits medievals.

* Aquest panorama general de l’obra de Joan Roís de Corella ha estat elaborat a partir de les aportacions que s’indiquen abreviadament tot seguit, la referència completa de les quals podeu trobar en la secció “Bibliografia” (apartats 4,  2.2.1  i  2.2.2) d’aquesta Biblioteca d’Autor: Annicchiarico 1996; Badia 1988 i 1993a; Cantavella 1997a; Carbonell 1983; Cingolani 1998; Martínez Romero 1996a, 1998 i 2002; Martos 2000b, 2001a, 2008a, 2009a; Rodríguez Risquete 2002; Roís de Corella 1913 i 1994; Romeu 1984 (reed. 1992); Torró 1996; Verger 2011; Wittlin 1993, 1995 i 1997.