Saltar al contenido principal

Serra d'Or

Presentació

A partir de 1936 a les Illes Balears i de 1939 al Principat i al País Valencià, les noves autoritats franquistes prohibiren l’ús escrit del català i, tot i que a poc a poc autoritzaren la publicació de llibres i d’opuscles, durant molts anys impediren l’aparició de revistes i de diaris que no fossin íntegrament redactats en castellà. Algunes revistes que s’enginyaren per aparèixer, d’una manera clandestina o camuflada, foren suprimides ràpidament i en alguns casos els seus promotors foren processats o multats. L’única excepció a aquesta norma foren les revistes que aconseguiren un suport de l’Església, emparant-se, d’una manera sempre inestable, en el Concordat entre la Santa Seu i l’Estat espanyol, que reconeixia a l’Església la facultat de tirar endavant les pròpies publicacions al marge de la censura civil. Aquest fou el cas de diverses revistes emparades per l’Abadia de Montserrat, en concret Germinabit, Serra d’Or i Qüestions de vida cristiana, que malgrat les dificultats van aconseguir de sobreviure i foren la llavor de moltes altres iniciatives posteriors.

Ja el 1946 i 1947, l’abat de Montserrat, Aureli M Escarré, va obtenir permís del governador civil de Barcelona, Bartolomé Barba Hernández, per fer en català una part de la propaganda de les grans festes que el monestir va organitzar arreu del país per celebrar l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, és a dir, la seva col·locació en un nou tron, construït pels millors artistes del moment, gràcies a l’aportació generosa de múltiples fidels. Amb aquesta autorització –que, de fet, només valia per a la «província» de Barcelona–, fou possible d’utilitzar el català en múltiples conferències i actes diversos arreu dels països de parla catalana i d’imprimir milers d’estampes en català. La censura impedí la publicació d’un butlletí en català, però la Comissió Abat Oliba, encarregada de preparar les festes, va trobar la fórmula de substituir-lo per uns fulls ciclostilats –i més endavant impresos– en forma de «cartes-circulars», dels quals es feren uns tiratges i una difusió molt considerables. Aquestes festes permeteren igualment de posar en contacte Montserrat amb els intel·lectuals que mantenien el foc de la llengua i de la cultura prohibides i de posar les bases per a un projecte de reconciliació nacional –després d’una guerra fratricida que havia deixat ferides molt profundes– i de contacte entre els catalans que havien restat a l’Estat espanyol i els que havien hagut d’optar pel camí de l’exili.

El 1949, Josep Benet –que havia estat secretari efectiu de la Comissió Abat Oliba i que era alhora antic escolà de Montserrat i membre actiu de l’oposició antifranquista– va transformar, amb l’autorització de l’abat Escarré, un petit butlletí de la Unió Escolania de Montserrat, aparegut fins aleshores esporàdicament en castellà, en una senzilla revista en català titulada Germinabit –un nom llatí procedent del cant d’entrada de la missa pròpia de la Mare de Déu de Montserrat, Germinans germinabit–, butlletí intern dels antics escolans que a poc a poc es va anar convertint en una revista de tipus general, sobretot d’ençà que el 1956 Benet hi incorporà dos joves estudiants, plens d’empenta, Ramon Bastardes i Max Cahner, que procedien de l’escoltisme –un moviment igualment possible gràcies a l’empara de l’Església–, els quals l’anaren millorant i hi donaren un to més universal. A partir del gener de 1959, Bastardes i Cahner convertiren Germinabit en mensual i miraren d’ampliar-ne l’equip amb nous elements que poguessin estructurar seccions fixes (informació cultural de les comarques, crítica de llibres, teatre, conferències, art, música...) i cercaren subscriptors fora de la Unió Escolania de Montserrat. L’abat Escarré veia amb bons ulls aquestes iniciatives i s’hi feia present a través de la figura d’un «consiliari» del monestir, el pare Miquel Estradé, antic prefecte de l’Escolania, bon coneixedor dels clàssics i excel·lent traductor i escriptor.

Mentrestant, el febrer de 1955 havia començat una altra revista emparada per Montserrat, el butlletí Serra d’Or, «portantveu del “Chor Montserratí”», impulsat per alguns treballadors del santuari, bilingüe en català i en castellà, que a poc a poc anà augmentant les seves pàgines i acollí col·laboracions de monjos. A partir del 1957 s’hi establiren diverses seccions, que sobrepassaven de bon tros la temàtica simplement montserratina, i el gener de 1959 ja hi constava un «cos de redacció», amb un consiliari –el pare Jordi M. Pinell, poeta i erudit–, un redactor en cap –Joan Pelegrí, metge i escriptor, conseller dels treballadors del santuari– i diversos redactors, entre els quals monjos i intel·lectuals pròxims al monestir com Octavi Saltor, Joan Triadú o Osvald Cardona.

Durant el 1959 hi hagué un forta crisi econòmica general, que també incidí en l’economia de Montserrat i va dur-ne els responsables a prendre mesures per reduir-ne les publicacions, força nombroses en aquell moment i sempre clarament deficitàries. En el cas de Germinabit i de Serra d’Or es va optar per fondre-les en una única revista, que, a partir de l’octubre d’aquell any, adoptà el nom de Serra d’Or, tot i que en forma de «segona etapa» i n’incorporà el consiliari –Jordi M. Pinell– i alguns dels col·laboradors, però que en conjunt seguí la línia propugnada per l’equip de Germinabit. De fet, Ramon Bastardes i Max Cahner foren els redactors que dugueren endavant la nova època de Serra d’Or i aconseguiren que els millors escriptors del moment s’hi impliquessin. Tot plegat va permetre d’augmentar espectacularment el nombre de subscripcions i d’aconseguir una revista d’un nivell molt elevat, fruit de la col·laboració d’elements molt diversos, units per la voluntat de tirar endavant un instrument que servís per donar fe de l’existència de la cultura i de la llengua catalanes i per preparar un futur millor, malgrat les inclemències de la dictadura franquista, que s’allargaria encara fins al 1975.

El 1962, ja en temps de l’abat Gabriel M. Brasó, el pare Jordi Pinell fou substituït com a consiliari de Serra d’Or pel pare Maur M. Boix, antic secretari de l’abat Escarré, filòsof i poeta, que resolgué els conflictes que s’havien anat produint entre el seu antecessor i els redactors Ramon Bastardes i Max Cahner amb el nomenament d’un nou redactor en cap, Jordi Sarsanedas. El pare Maur aviat figurà oficialment com a director de la revista, quan el ministre Manuel Fraga Iribarne forçà la revista a sotmetre’s a la censura prèvia si no volia ésser suprimida en nom de la Llei de Premsa i Impremta (1964), i passà la maroma com va poder –superant dificultats de tota mena– fins a la seva jubilació, al final de 1994. Aleshores va ser substituït pel qui signa aquestes ratlles, que ja formava part del consell de redacció de Serra d’Or des de molt abans. Jordi Sarsanedas fou eficaç i lleial redactor en cap de la revista fins al final de 1997. El substituïren primer Marta Nadal (fins a l’octubre de 2001) i després, formant un tàndem, Antoni Munné-Jordà i Elisenda Marsal i Carbonell.

La inclusió de Serra d’Or a la Biblioteca Virtual Lluís Vives –que de moment abasta fins a la data històrica de 1975– permetrà als lectors interessats d’accedir a una revista que conté una quantitat extraordinària d’articles que, malgrat el pas dels anys, continuen essent imprescindibles per als estudiosos de les terres de parla catalana en els àmbits més diversos, des de la política o el fet religiós fins a la història, la geografia, l’economia, la literatura, el teatre, la música, l’art, l’arquitectura, el cinema o la televisió. Hi destaquen d’una manera especial els dossiers que al llarg del temps la revista ha ofert sobre els temes més variats, escrits pels millors especialistes i acompanyats d’una il·lustració adequada.

Voldríem que els qui accedeixen a Serra d’Or a través de la Biblioteca Virtual Lluís Vives experimentessin també el desig de seguir de prop la nostra revista, que ara afortunadament no és l’única que surt en català, però que aspira a continuar oferint un ventall informatiu indispensable per estar al dia del bategar de la nostra cultura.

Josep Massot i Muntaner