L'autor

Teodor Llorente Olivares nasqué a València el 7 de gener de 1836, i hi morí setanta-cinc anys després, el 2 de juliol de 1911. Poeta, periodista, traductor, historiador i polític, és considerat com el líder i l’ideòleg de la Renaixença valenciana. Llicenciat en dret i filosofia i lletres (1858), dirigí el diari La Opinión —propietat de l’empresari Josep Campo— des de 1861 i fins a 1866, en què fundà Las Provincias i n’esdevingué propietari i director efectiu fins a l’any 1904, i honorífic fins a la mort. Des d’un punt de vista polític, Llorente evolucionà del liberalisme moderat al monarquisme i el conservadorisme, i s’alineà amb el corrent que Silvela promogué en oposició a Cánovas. Fou cap provincial del partit conservador per dues vegades (de 1895 a 1899 i de gener a juliol de 1903, moment en què abandonà la política activa), i diputat a Corts pels districtes de Sueca (1891), València (1893) i Llíria (1899), i senador per la província de València (1898).

Per influència dels principals poetes romàntics europeus, de jove es consagrà a la creació lírica en castellà i en valencià; i de la mà de Marià Aguiló es lliurà a la causa de la Renaixença, que, per convicció i per estratègia, considerà que a València havia de tenir un desenvolupament apolític. Participà en els Jocs Florals de Barcelona (fou mantenidor dels de 1866 i 1893, i president del consistori dels de 1880), en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906) i en els homenatges a Jacint Verdaguer (1908) i Marià Aguiló (1909). A València, prengué part en la fundació de la societat Lo Rat Penat (1878), de la qual fou segon president (1879-80), i a partir de 1899, president honorari; i al si de la qual fundà el Centre d’Excursions Cientificoliteràries i Artístiques del Rat Penat (1880), que pretenia descobrir els vestigis històrics i artístics que conservava la geografia valenciana, i que fins a 1911 promogué més d’un centenar de visites a tot el territori valencià. Així mateix, dirigí les publicacions El Panorama (1867-1872), l’Almanaque de Las Provincias (a partir de 1879) i la Revista de Valencia (1880-1883). En 1887 obtingué el títol de Mestre en Gai Saber per Lo Rat Penat, i en 1890, el de Cronista de València. En molts dels seus escrits periodístics utilitzà el pseudònim de Valentino.

Pel que a la seua obra es refereix, cal destacar, en el camp de les traduccions castellanes: Poesías selectas de Víctor Hugo (1860), El Corsario de Byron (1863), les dues sèries de Leyendas de oro (1875 i 1908), Fausto de Goethe (1882), Poesías de Heine (1885) i Poetas franceses del siglo XIX (1906); en el de la lírica castellana: Versos de la juventud (1854-1866), publicat en 1907; en el de la valenciana: Llibret de versos (1885), Cartes de soldat (1897), Nou llibret de versos (1902 i 1909), Llibrets de versos (1914), Poesies valencianes (1936), subtitulada «obras completas», i Poesia valenciana completa (1983), sense oblidar les antologies Poesies triades (1906), Antologia poètica (1958), Poesia (1996) i Lo foc sagrat de la fe (2010); i en el de la història: els dos volums Valencia. Sus monumentos y artes. Su naturaleza e historia, (1887-1888 i 1889-1902).

Finalment, cal afegir que gran part de la seua correspondència personal fou editada en els tres volums de l’Epistolari Llorente (1928-1936); que una mostra dels seus articles periodístics ha sigut recollida sota el títol d’Escrits polítics (1866-1908) (2001); que es troben en premsa un quart volum de l’epistolari i una edició crítica de la seua obra valenciana completa, i que en vida fou distingit amb múltiples condecoracions i homenatges, entre els quals destaca el que rebé el 14 de novembre de 1909, quan, en el marc de l’Exposició Regional, fou coronat amb llorer com a «Poeta de València» en el transcurs d’un dels actes més multitudinaris que mai no haja conegut la ciutat de València.

Rafael Roca
Universitat de València