Saltar al contenido principal

Teresa Pascual

Teresa Pascual, escriure com a missió secreta

Per Neus Aguado

«Decir libertad o verdad y referir esas palabras al mundo en que vivimos o no vivimos es decir una mentira. No lo es cuando se las atribuye a la poesía: lugar donde todo es posible».

Alejandra Pizarnik

Teresa Pascual ha buscat noves formes de manifestar-se, d'influir, de decidir i d'acompanyar la poesia. Assisteix a l'escenari on es produeix el desordre, la inutilitat i la derrota i el descriu amb una estètica de la transcendència. Molts dels seus poemes ens impacten com una ràfega, com imatges fotogràfiques i/o pictòriques. Alguns poemes fins i tot ens recorden l'escola de pintura valenciana del segle XVII, la fórmula del clarobscur, els violents contrastos de llum i d'ombra. Contràriament al que pugui semblar pel que acabo de dir, Teresa Pascual sap molt bé, com deia Emily Dickinson, que ser poeta és ser un ferro roent, o sigui, fins a esdevenir llum, i també sap, com la poeta nord-americana, que la penetrant lucidesa és tan intensa que pot resultar insuportable.

Al llarg de la literatura mediterrània clàssica, des d'Homer, és freqüent trobar el mar com a «locus amoenus», però, Teresa Pascual renova aquest tòpic literari i alhora recrea una nova mitificació entorn als homes i les dones de la mar, inquireix als que en saben l'hermètic alfabet de les aigües. Els poemes inspirats en el seu pare, que era pescador, són d'una estranya i colpidora bellesa, apareixen, especialment, en El temps en ordre (2002) i en València Nord (2014), on el poema «Seguies els senyals de les muntanyes» posseeix el ritme impertorbable dels millors versos de la literatura actual. Tot i que el mar ja era molt present a Les Hores, publicat el 1988.

El mar líric de Pascual s'ha anat metamorfosejant i omplint-se de significats i signes diversos en el transcurs dels anys. En Rebel·lió de la sal (2008) la poeta parlarà explícitament de l'art antic de la mar en l'esplèndid i concís poema «Art de la llum». Aquesta antiga art de pesca que utilitzava son pare i que consisteix en equipar l'embarcació amb potents llums per atraure les sardines. La llum que travessa la seva producció poètica serveix no tan sols per encegar-nos, com si fóssim vulgars sardines esmaperdudes, sinó també per ajudar-nos a transcendir els moments més esgotadors. La recerca de la llum és un dels camins espirituals i poètics més inabastables.

L'autora ha anat bastint, amb poemes breus, una poètica que esdevé una mena de resum vital de l'escriptura; poètica feta amb poderosa mà d’orfebre al llarg de dècades. El seu últim llibre publicat, València Nord, conté volgudament moltes poètiques. Les petites poètiques funcionen com a salvació, com a transformació, com a precisió del moment, i, de sobte, penso en la ineluctable pregunta d'Hanna Arendt: on som quan som en el món?

La veritat, etern tema filosòfic, que emergeix, una vegada més a la seva obra, a València Nord. I és com si la poeta de Gandia li respongués —a la manera de les querelles filosòfiques— a Ingeborg Bachman, escriptora a qui ha traduït de l'alemany al català. A hores d'ara, la poesia de Pascual també ha estat traduïda a l'alemany. Cal recordar que el llibre Currículum Vitae (1996), d'una gran maduresa estilística, està dedicat a l'esmentada escriptora austríaca i duu el mateix títol que un poema de Bachmann.

Potser, com pensava Hanna Arendt, cal rescatar el valor metafísic de la poesia i tenir clar que el logos no és veritat ni falsedat sinó significat.

El temps tindrà també una importància remarcable en aquest poemari, es pot dir que el temps és un leitmotiv de la poesia de Pascual. Al poema «La nit al llarg dels braços» els dos versos de la segona estrofa pertanyen, en homenatge, a Maria-Mercè Marçal, si bé, passats pel sedàs de la variant valenciana «No plores per mi, mare, / plora amb mi». Aquí es tracta d'un temps que abocarà a la pèrdua física.

El llibre, editat fa tretze anys, El temps en ordre, és el que millor mostra i demostra la profunditat de la seva veu poètica, altament reconeixible. Com el seu nom indica, és una mena de reflexió a propòsit del temps i el seu transcurs, que gairebé sempre és memòria del passat. Inclou la recerca metafísica de la veritat, a la manera de Zambrano i d'Ingeborg Bachmann. I a la vegada vindica la indefinició com a forma de definir-se. I aquests pensaments tan nítids transmeten, a més a més, una sensació molt física, molt matèrica.

Rima lleugera i ritme profund es conjuminen en els poemaris. La cerca d’un saber altre lligada també a una poètica de la musicalitat i de l’oralitat, sobretot en Currículum Vitae, Rebel·lió de la sal, El temps en ordre, o com a l'últim poema del llibre Arena (1992): «Els teus llavis em tornen a l’arena», d'una potència indiscutible, i on la utilització de la parastasis i de l'anàfora resulten modèliques, així com el ritme —quasi algebraic— que vehicula tota la seva producció poètica.

Com he dit, la poesia de Teresa Pascual és una poesia d'una gran oralitat, on, de vegades, trobem versos semblants als d'una obra de teatre i que ens proporcionen la catarsi consegüent, així al poema «Frag mich warum», on interpel·la a la seva mare, darrera de l'escenografia de la guerra i la postguerra franquista plena de por i 'cues impossibles', una de les postguerres més llargues i crues d'Europa. A aquest poema li escau el que va escriure la poeta entorn la imago materna a l'assaig, editat al 2010, Bachmann-Marçal: una forma de mort: «I entre les dones condemnades al silenci destaca de forma especial la mare, la seua mudesa, tant en Marçal com en Bachmann», i més endavant diu «La mudesa de la mare (…) s'interpreta com el símbol de la història femenina del silenci».

En relació amb el nexe mare-filla és imperiós esmentar el llibre inspirat en la mort de la mare i dedicat a ella, Rebel·lió de la sal, on la pèrdua esdevé un personatge quotidià i on la sal apareix d’una manera més explícita, tot i que és sempre un element important de la seva poesia. En Rebel·lió de la sal hi ha una volguda ascesi formal, perfilada pel vers breu i l'espai en blanc, cosa que també passa a València Nord. S'ha de remarcar que l'aspecte formal del llibres és sempre d'una gran pulcritud visual. Una de les citacions d'aquest llibre, la del poema «La voluntat de dir», pertany a Clarice Lispector. «I aleshores adoro…»; es tracta concretament de les últimes paraules del llibre La passió segons G. H. Vull especificar que el paràgraf sencer diu: «El món no depenia de mi; aquesta era la confiança a què havia arribat: el món no depenia de mi, i no comprenc el que dic, mai! Mai més comprendré el que digui. Doncs com podré parlar sense que la paraula menteixi per mi? Com podré dir, sinó tímidament: la vida m'és? La vida m'és, i no comprenc el que dic. I llavors adoro...».

Perquè en aquestes paraules de Clarice Lispector es concentren algunes de les obsessions de la poeta Teresa Pascual: la veritat o no veritat del dir, la comprensió o no comprensió del dir, la responsabilitat envers el món, en definitiva, la missió secreta de l'existència, que diria Lispector. Escriure com a missió secreta. Un cop assolida la missió res és més generós que l'acte de lliurar-la, publicar-la, perquè es pugui sadollar paraula a paraula, espai a espai, la lluminosa saviesa del ser, saviesa gestada en el matràs alquímic i el seu foc secret.

Nota: Aquesta presentació, així com la selecció de poemes, es publica el 2 de novembre de 2015 amb motiu del recital de la poeta dins el cicle Dilluns de poesia a l'Arts Santa Mònica, Barcelona.