El passat mes de novembre, dies abans del primer aniversari de la seva mort, es feia pública la notícia de la concessió del premi nacional de literatura 1985 al llibre de poesia Passeig d’aniversari de Joan Vinyoli. De les reflexions pertinents a la concessió del premi esmentat no ens ocuparem aquí; però resultaria ben interessant fixar-se detingudament sobre el retard amb què arriba (una vegada més, sembla inalterable la tradició del reconeixement d’una obra després de la mort de l’autor), i també meditar sobre els possibles vincles sociolingüístics entre la llengua en què està escrit el llibre i la procedència del premi esmentat.

Aquest any sembla haver estat prolífic respecte al reconeixement de Vinyoli. Fa uns quants mesos apareixia, a l’abast de tothom, un excel·lent estudi i homenatge realitzat pel poeta i crític Josep M. Sala-Valldaura. L’autor es presenta a l’encapçalament com a poeta deutor de l’obra i la persona de Vinyoli, i planteja el llibre com un “homenatge de tota una generació de poetes”. L’endreça que clou l’estudi ens mostra de nou el reconeixement de Valldaura-poeta al magisteri vinyolià. I entre l’inici i la cloenda, un estudi, una introducció rigorosa a l’obra poètica de l’autor, feta per Valldaura-crític.

L’estudi segueix les pautes tradicionals de qualsevol aproximació a un autor. La primera part, repassa ràpidament les dades biogràfiques, situant el poeta en les tendències de la poesia de postguerra, atorgant-li el paper de “capdavanter i mestre” de les noves promocions de poesia actual, i insistint en el tòpic del binarisme indestriable en ell, de vida i poesia.

La segona part es centra en tres qüestions claus de l’univers poètic vinyolià: situació en la poesia catalana actual, la poètica, i el món temàtic. Inicialment sintetitza les influències literàries (Riba, Rilke,

Enceta l’autor diversos camins d’estudi. Inicialment sintetitza les influències literàries (Riba, Rilke, tradició romàntica alemanya, simbolisme, presència de Maragall...). Després es relaciona el poeta amb el seu grup generacional, però insistint en la peculiaritat d’assumir alhora dues constants de la tradició poètica actual: realisme i romanticisme. Això gestarà, entre altres aspectes, la personalitat vinyoliana com a magisteri de les noves promocions de poetes. Magisteri condicionat per la seva poètica, la seva concepció de la poesia i de la paraula, entesa “més com un misteri quasi religiós o com exercici espiritual que com ofici”. I és d’aquí, des d’on naix el seu procés de sacralització de la Paraula amb el seu poder màgic. (Plantejament bàsic del llibre guardonat: Passeig d’aniversari). Sobre aquesta poètica es   —110→   basteix l’univers temàtic vinyolià amb les seves directrius essencials i alhora existencials: el sentit darrer de la vida, el pas del temps, la recerca de la felicitat, el dolor, la mort, la fugacitat de la vida, l’erotisme, l’amor, el tractament del paisatge, la relació poesia-realitat, i la creença en el Verb poètic. En resum, el Poeta entre i des de la Vida i la Mort, incapaç enfront del Temps.

La tercera part del llibre, mostra un repàs al llarg de la producció poètica, llibre per llibre, apuntant les característiques, canvis i evolucions més substancials de cada moment. Comença amb el període referit als quatre primers títols de la producció: Primer desenllaç (1937), De Vida i de Somni (1948), Les hores retrobades (1951), El Callat (1956), on es plantegen, ja, les constants vinyolianes: Rilke (citat a l’encapçalament del primer llibre), Riba, simbolisme i romanticisme, tractament de la natura, i l’essencial presència del Temps, la resignada constatació de la caducitat de les coses i els anys, el gust de trobar suport i consistència en la rememoració del temps perdut.

El segon període abraçaria el Llibre d’amic (escrit entre 1955-63, publicat en 1977), i Realitats (1963). Sense perdre l’òptica d’un estudi de divulgació, l’autor insisteix en els plantejaments del contingut dels llibres: el Llibre d’amic és el viatge d’interiorització vers la impossibilitat d’atènyer l’amor absolut, la saviesa total. És el gran llibre místic de Vinyoli. En canvi, Realitats és l’apropament a l’àmbit domèstic, a la vida quotidiana, al paisatge urbà, preparant el que serà el tercer període.

Aquest tercer període abraçaria la producció entre 1970 (Tot és ara i res) i 1984 (Passeig d’aniversari). És tracta d’una poesia d’arrel autobiogràfica amb l’expressió intensificada de l’emotivitat, que mostra de vegades la presència del poeta simbolista i místic. Com diu Valldaura: “En el rerafons, el seu realisme és l’efecte d’un desencís, d’una pèrdua i d’una trista victòria de la realitat sobre el desig, car els ciments i les bigues de tota l’arquitectura poètica bastida per Vinyoli estan fets amb materials romàntics”.

Caldria centrar-se un poc en el Passeig d’aniversari com a cim de la producció vinyoliana, on, des de la fragilitat del món i la fragilitat humana i sota el signe de la mort, el poeta ens presenta un camí, fora del temps, per a transparentar allò que els mots habitualment no mostren, i ens convida a: “submergir-nos dins les aigües obscures i clarificadores dels símbols i les analogies, de les metàfores...”. Després ens esperarà: “la màgica transmutació dels ulls en perles, el domini màgic que ho congria tot i ho relaciona”. És aquest el missatge vinyolià: el poder màgic dels mots, la sacralització de la Paraula.

L’estudi de Sala-Valldaura es presenta amb una clara pretensió: la divulgació de l’obra vinyoliana. Aquest objectiu l’aconsegueix de manera excel·lent, però condiciona i limita les possibilitats de l’estudi. Desitjaríem un major aprofundiment a l’hora de les referències a aspectes estilístics i a qüestions formals, una major concretització i anàlisi en les al·lusions als símbols, metàfores, etc...

Cal indicar les possibilitats que obre el llibre per a futures investigacions d’aspectes més concrets i peculiars de les obres del poeta. També cal destacar l’important i essencial aparat bibliogràfic amb què acaba el llibre.

El llibre es feia necessari, donada la personalitat de l’autor i la vigència de la seva producció, com un intent més d’acostar al gran públic un dels millors de la poesia catalana actual. Intent que caldria pren com a repte i com a exemple.

Ferran Carbó