Veg. unes últimes explicacions útils: Philippe BERGER, “Contribution à l’étude du declin du valencien comme langue litteraire au Seixième siècle”, Mélanges de la Casa de Velazques, XII (1976), 173-195, i Max CAHNER, “Llengua i societat en el pas del segle XV al XVI”, Actes del Cinquè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes (ed. J. BRUGUERA i J. MASSOT I MUNTANER) (Montserrat, 1980), 183. (Fuster, n. 13, p. 31).

Respecte al País Valencià, concretament, cfr: Manuel SANCHIS GUARNER, La llengua dels valencians (7 ed., València, 1980), 167 ss., i Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII (València, 1963), passim. Veg., encara, Joan FUSTER, La Decadència al País Valencià (Barcelona, 1976). (Fuster, n. 14, p. 31).

Després de proferit, l’adjectiu “militant” em provoca una certa aprensió. Els catalanòfons que escrivien en castellà, valencians o no, entre el XVI i el XIX, són un curiós repte per als qui puguen dedicar-se a la “història de la llengua”. Caldrà mirar-se una immensa paperassa impresa i manuscrita de l’època, i atentament, per a verificar les actituds lingüístiques dels cercles cultes. Hi ha anècdotes divertides, de tant en tant. Don Antoni de Capmany, docte i fantasiós individu, es creia que sabia més castellà que ningú: delirava. La bondadosa i excitada tertúlia de les Corts de Cadis, d’enorme procedència castellana, opinava que el senyor Capmany parlava i escrivia un castellà discutible. Capmany fou, sense voler o volent-ho, i ell sí, un “militant”: contra el català, i avariciosament, contra els gal·licismes del moment. El cruel debat entre Antoni Puigblanch, de Mataró, i Jaume Villanueva, de Xàtiva, una mica posterior, fa plorar, a hores d’ara (hi ha un facsímil dels Opúsculos gramàtico-satíricos de Puigblanc, Barcelona, 1976, i els estudis de Jordi Rubió, Enric Jardí i Agustí Ventura, disponibles). La fascinació que el castellà ha tingut i té sobre els catalanoparlants demana ser explicada més enllà de les hipòtesis fins ara produïdes. Quan un catalanòfon es proposava -en el XVIII, en el XIX- escriure en castellà, ho feia per superar el castellà de Toledo o de Valladolid. Capmany, Puigblanch, Villanueva, el gramàtic Salvà, són referències insurgents. De les posteriors, ja en podríem parlar un altre dia. (Fuster, n. 15, p. 32).

He esbossat aquestes qüestions en els llibres Heretgies, revoltes i sermons, (Barcelona, 1968) i La Decadència, op. cit. (Fuster, n. 16, p. 32).

És importantíssim el recull documental de Sanç CAPDEVILA, Processus juris ecelesiastici super doctrina cristiana docenda, evangelio predicando... (s.l., s.d.) Sobre la polèmica al·ludida, veg. Ramon GAYA I MASSOT, Los jesuitas en la Universidad de Lérida (Lleida, 1954), 117-118, i Jordi RUBIO I BALAGUER, Historia de la literatura catalana, II (Montserrat, 1985), 88-97 i 247. Una còpia manuscrita dels “memoriales” que circularen en ocasió del concili provincial de Tarragona del 1635 es troba a la Biblioteca Universitària de Barcelona, ms. 1.010, vol. III, folis 198-210. (Fuster, n. 17, pp. 32-33).

Pasqual BORONAT I BARRACHINA, Los moriscos españoles y su expulsión (València, 1901), II, passim. Més concretament, Joan FUSTER, Poetes, moriscos i capellans València, 1962), 95 ss. (Fuster, n. 19, p. 33).

Miquel ROSANES, Miscelánea. Vocabulario valenciano-castellano apuntes para la enseñanza de la Gramática (València, 1864), 73. (Fuster, n. 19, p. 33).

Potser no era tan “mestre-tites“com tot això. Veg, Josep V. AZNAR, “L’ensenyament de l’aritmètica a l’escola de Miquel Rosanes (Sueca, 1859)”, Quaderns de Sueca, VII (1985), 27-46. (Fuster, n. 20, p. 33).

Cfr. els volums de Treballs de sociolingüística catalana, I-V, publicats a València entre el 1977 i el 1983. (Fuster, n. 21, p. 33).

Antoni COMAS, Les Excel·lències de la llengua Catalana (Barcelona, 1967); Vicent PITARCH, Defensa de l’idioma (València, 1972). (Fuster, n. 22, p. 33).