61

Josep Maria de CASACUBERTA, “Lo Verdader Català”, primer òrgan periodístic de la Renaixença (1834) (Barcelona, 1956), 102. (Fuster, n. 23, p. 33).

62

FUSTER, Poetes, moriscos i capellans, 101 ss. (Fuster, n. 24, p. 33).

63

Veg. Joan FUSTER, Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, 1968), 159 ss. (Fuster, n. 25, p. 34).

64

Sobre Roís de Corella, Martí de RIQUER, Història de la literatura catalana, III (Esplugues de Llobregat, 1964), 254. L’elogi que Bernat Fenollar fa del Corella predicador conté, en el seu joc irònic, el reflex d’alguna reticència dels feligresos: “quand vós sermonau / no.s pot goig atényer; // alegra’s lo temple / sens vostres favors; // tot hom s’entristeix / d’ohir-vos en trona...” (Cfr. Josep RIBELLES COMÍN, Bibliografía de la lengua valenciana, I (Madrid, 1920), 496. (Fuster, n. 26, p. 34).

65

Marià AGUILÓ, Catálogo de obras en lengua catalana impresas desde 1474 hasta 1860 (Madrid, 1923), 627-628: “No es fácil inventariar el crecido número de folletos y hojas sueltas escritos en lengua del país que se publicaron en Valencia en 1802 al preparar las fiestas para recibir dignamente la visita de la Real Familia y en agradecimiento de su llegada y permanencia”. (Fuster, n. 27, p. 34).

66

Ricard BLASCO, “Introducció” a Col·loquis i raonaments (València, 983), xiij-liii. (Fuster, n. 28 p. 34).

67

Jaume ROIG, Spill o Libre de les dones, ed. de Roc CHABÀS (Barcelona, 1905), versos 16301-16303. (Fuster, n. 29, p. 34).

68

L’oratòria sagrada, en la València del Barroc, es prestaria a afables consideracions. A banda els predicadors forasters, nombrosos, hi havia, segons diu Escolano, una particular vivacitat per a la predicació entre el clero local: “Y otros muchos que son tenidos por oráculos en Castilla y en la corona de Aragón; mayormente en Cataluña, donde ocupan sus púlpitos por apañarse poco los naturales” (Gaspar ESCOLANO, Décadas de la Historia de la insigne y corona Ciudad y Reino de Valencia (1611; ed. de J.B. PERALES, València, 1878, I, 565). Un d’aquells predicadors forasters va ser el jesuïta Baltasar Gracián, que, el 1644, va tenir la pintoresca ocurrència d’emprar com a recurs homilètic l’anunci d’haver rebut una carta de d’infern. L’incident provocà un greu malestar en els àmbits clericals, i va ser liquidat fent marxar Gracián a una altra residència de la Companyia. Cfr. Evaristo CORREA CALDERÓN, en la introducció a Baltasar Gracián, Agudeza y arte de ingenio (Madrid, 1969), I, 11-12. (Fuster, n. 30, p. 34-35).

69

Veg. FUSTER, La Decadència al País Valencià, 27-113. (Fuster, n. 31, p. 35).

70

Cfr. Arturo ZABALA, “Sobre la primitiva Casa de la Olivera”, Homenaje al Dr. D. Juan Reglà Campistol (València, 1975), I, 427-435. (Fuster, n. 32, p. 35).