71

Veg., a propòsit del Sant Ofici. Jordi VENTURA, “Conversos, Inquisició i cultura al País Valencià”, Estudis Univertaris Catalans, XXVI (1984), 347-372. (Fuster, n. 33, p. 35).

72

La història eclesiàstica del País Valencià està encara poc treballada, i les qüestions suggerides resulten difícils d’abordar, de moment. Caldria tenir en compte, així mateix, que més d’una vegada la repercussió d’un “fet local” pogué arribar lluny: la “reforma” del convent de Sant Agustí de València, el 1569, afecta tot l’orde a la Corona d’Aragó, i els reformadors castellans mediatitzaren també els monestirs del Principat. Els consellers d’Igualada, el 1598, es trobaven sense predicador per a la quaresma perquè el prior dels agustins allí residents “nos féu avisar que ell sabie molt bé que la gent plebeya e ignorant com molt poc son llenguatje castellà y que se aprofitaven poch y que per remediar dit dany convenie que lo predicador al menys en la quaresma fos català” (Gabriel CASTELLÀ, “Notes d’arxiu. Més precursors del regionalisme”, Catalana, I (1918), 402): els frares d’Igualada procedien de la “reforma” de València. La transfusió de religiosos castellans o castellanoparlants als Països Catalans, a partir del regnat dels Reis Catòlics degué ser tumultuosa, amb les conseqüències lingüístiques inherentes. A la Catalunya Nord s’hi sumaria, de seguida, l’aparell dels regulars francòfons. (Fuster, n. 34, pp. 35-36).

73

Sobre aquest punt, generalment descuidat, veg. Andrés GALLEGO BARNES, Juan Lorenzo Palmireno (1524-1579). Un humanista aragonés en el Studi General de Valencia (Saragossa, 1982), 38-41: “pues en toda España no hay pueblo que sustente más moços forasteros” “por Ayos y Maestros populares”. Palmireno havia estat mestre d’escola a Cocentaina (ibid, 36), i com ell degué haver-n’hi molts, escampats a les comarques valencianes catalanoparlants. (Fuster, n. 35, p. 36).

74

Aquest treball fou llegit, en una primera versió, al Segon Encontre d’Escriptors gallecs, catalans i bascos (Donostia, octubre de 1985). (Pérez Montaner, n. *, p. 37).

75

Cf. J. Gil de Biedma, El pie de la letra, Barcelona: Ed. Crítica 1980, pàg. 29. (Pérez Montaner, n. 1, p. 37).

76

“Humanisme i poesia”, Faig, 23-24 (maig 1985), pàg, 173. (Pérez Montaner, n. 2, p. 37).

77

Ibid., pàg. 175. (Pérez Montaner, n. 3, p. 38).

78

Cesare Segre, Principios de análisis del texto literario. Barcelona: Ed. Crítica, 1985, pàg. 10. (Pérez Montaner, n. 4, p. 38).

79

Ibid. (Pérez Montaner, n. 5, p. 38).

80

Enrique Anderson Imbert, La crítica literaria: sus métodos y problemas, Madrid: Alianza Editorial, 1984, pàg. 89. (Pérez Montaner, n. 6, p. 38).