Les hores vives

Joan Valls Jordà

Pròleg

Amb aquest nou llibre, Joan Valls Jordà desvetlla i acreix sa pròpia obra amb pregona fidelitat al seu impuls més remot.

«Les hores vives» estructuren, en un doble encert de pensament i forma, la interrogació, el compromís, la denúncia i la consciència del propi poeta front al món i front a ell mateix. La seua intimitat no és ací de base personal, sinó allò que aporta de consciència comuna. D'ahí el seu llenguatge meditatiu, conceptual, essencialitzat, però rítmic i eufònic, per transmetre a la seua poesia una alta tensió creadora i interpretativa.

La poesia és una condensació expressiva; un art sempre capaç de descobrir i desvetllar, fidelment i apassionada, la realitat, i, al través d'ella, l'home.

Un llibre que arrenca de la solitud i el capficament del poeta per encontrar-se amb els altres homes, perquè la seua solitud no és hermètica i freda, sinó poblada pels demés, amb aquells en qui comparteix un mateix destí.

Aquesta intenció comunicativa condiciona i conforma les pàgines del llibre: «dir l'inefable a punt de nafra o set obscura»: En tota poesia autèntica batega una forta intenció humana, perquè més enllà dels purs propòsits artístics romanen, sempre, els simplement humans.

Des d'una perspectiva intimista, moltes vegades autobiogràfica, el darrer contingut de «Les hores vives» ve a ésser com un terrible salt des de la realitat existent a la realitat possible o anhelada, i açò, just, per un camí reclamat de llibertat, és a dir, per la possibilitat de complir el nostre destí d'homes. Contra el fatalisme imposat, Valls Jordà enlairarà la seua veu en rebel·lia: «i tot s'agrisa en normes i sistemes...»; «contra tanta odiosa petitesa...».

Que contra açò no pot res el poeta? Podrà ^__i ja és prou^__ tot el que puga la consciència.

L'obra, sense estridències, n'és una responsable i exigent convocatòria de protesta i de crítica. Des del teixit subtil dels seus versos, l'entrellat poètic es recolza en aquestes quatre coordenades: món, realitat, història i home, bases de la seua dialèctica argumental, en subratllar-se l'evidència de què no hi ha món sense home, ni realitat sense història.

Per açò, «Les hores vives» no són un esteticisme simple i inútil, sinó el necessari i urgent rescat de la vida, del cansament i de la nostàlgia.

Amb aquest nou llibre de Joan Valls Jordà reconeixem que la poesia no és un bagatge ociós ni un luxe per a uns pocs, sinó allò que dóna claredat formal a uns objectes o a uns ideals que sens presenten com realitat organitzada en el temps o com actes de la pròpia existència.

Sobre aquestes idees, l'autor ha assolit, al través de les formes empleades, d'establir un repertori de mitjans creadors singularíssims que han fet possible la indubtable eficàcia expressiva de tot el text. I no es tracta, solament, d'un domini de les tècniques del vers, sinó, el que és més important, de la utilització constructiva, imaginativa del propi llenguatge, amb el que s'aplega, inclús, com en la música, no solament als conceptes, sinó a les sensacions. Unes vegades serà la rica plasticitat de la imatge ^__domenyada virtualitat   -9-   suggestiva^__; altra el mot descarnat i precís ^__pura rigorositat verbal-, però sempre retornant, reencontrant, promovent en les paraules l'exacte cabal de posicions significadores. La paraula, en literatura, solament pot ésser una d'aquestes dues funcions: o serveix una situació, o recolza una actitud. Valls Jordà juga amb aquesta última possibilitat, potser la més difícil per fer-la comunicativa, però, també, la més segura, perquè el vers, tots els versos, es separen de l'autor, com en una múltiple criatura despresa, i cada lector els refà per ell mateix, a la seua manera, i, en el fons, coincideix i s'encontra amb el mateix missatge i amb la mateixa emoció compartida. Jo diria que l'amor a les coses, l'alegria per tot el que batega, la gratitud per tot el que existeix i la rebel·lia front a tot l'alienant o irremeiable, en són, segons el meu judici, els principis actius en els que es basa la poesia al present llibre.

Amb fons realista i social, «Les hores vives» suposa (apart l'important servei ^__reiterat^__ a la catalanitat d'aquestes terres) un perceptible gir de la poesia de Valls vers el compromís i l'objectivitat, recreant i defenent les valors existencials i comunitàries de l'home. També, així, sorgeix la possibilitat d'establir la qualitat del llibre des d'un concepte purament funcional. Lautréamont digué que escriure en vers no és pas una raó per separar-se de la resta dels demés homes. I açò és el que ha confirmat Joan Valls en aquesta obra.

En endinsar-se per les pàgines que segueixen (realitat i desig, espectre i ombra, solitud i record, vivència i pelegrinatge), totes elles ens asseguren i confirmen l'aconseguida trajectòria poètica de Joan Valls Jordà, el qual acredita una consciència cada dia més clara i perseverant, més exacta i profunda, reveladora de la seua aguda sensibilitat i de la seua encertada penetració, que ha sabut transmetre a l'estremit lirisme de tots els seus poemes.

Per aquestes «hores vives», seues i una mica de tots, a les que jo nomenaria el calendari d'una història frenada, Joan Valls Jordà ha posat, segur de la seua funció, no una transcendència ni una solució, sinó quelcom més útil i intel·ligent: un argument que ens mostra el secret d'una cosa o la més íntima entranya de la condició humana. Lluny de tot «fetitxe» adulterat, ens encontrem, a la fi, amb l'home, curullat de misèria i d'esperança. I açò és l'única bellesa possible i vertadera.

ENRIC BOTELLA I OLTRA

- I -

Cal revisar a fons la consciència i cercar el que es filtra d'amagat. Al vers no tot són flors de fe i primícia. Hi ha taques resurrectes i abundors d'obscures incidències quan es té  5 el tremp d'esmicolar-se en criatura d'explícita nuesa. Recobre aquests afanys que comporten el signe voluntari per aclarir les normes establertes. Deixe les signatures d'avinença  10 al marge d'aquest viure, al veïnatge convingut amb «bon dia» i el somrís de la civilitat acostumada. Deixe l'ús de la immòbil aparença com un vell indument sobre la perxa.  15 Així faré la via del qui torna a teixir i desteixir la immutable justesa dels orígens. La nit obre el seu cabal de serenor estàtica, propícia a lligar-se amb l'ombra pura  20 que ens ve des del misteri. La nit porta un delerós missatge de contactes perfectament claríssims. N'és la mare que sempre ens aconhorta i ens fa veure l'esglai i el tràngol, la fixesa viva  25 d'aquest buit desolat, d'aquesta cendra que anticipa el prescrit acabament. -14- Ja l'almoina del goig ens fou lliurada. N'era flor a l'abast de la tendresa i un hàlit d'àngel per al sacrifici  30 de l'homenia al món mai no engranada. Qui esbrinarà a consciència el seu nuc al fràgil sentiment de la sang fosca? Silenci endins em mena la set àrdua, la set de la recerca infructuosa  35 que llampegueja aquesta voluntat, aquesta força amb Déu fent-li preguntes.

- II -

La llangor capvespral fa que el poema tinga la roentor del predomini que a la sang vibra en còsmica insistència. Ara mire el paisatge amb primigènia puresa, com un nou-vingut al món.  5 I pense que estic net com una espiga rentada per la pluja, el cor a soles i el desfici de l'ànima en vigília. La llangor capvespral instiga al repte benigne d'aquest canvi o mida exacta  10 per relligar la solitud pensívola amb la flor més petita que s'encontra al pradell amagat, on va l'absència traçant el seu constant pelegrinatge. Diamantí és el món, clar con les deus  15 que a muntanya borbollen. I jo sent el batec igniscent que ens acompanya com una melodia en tornaveu d'harmoniosa i maternal celístia. Gira tot a compàs d'un gran enigma  20 inspirant-me la set esmaperduda per paliar la mort fent-la més dòcil al si de la naixença que em conforta. De la sacralitat que m'atempera no surt Narcís sinó un captiu estrany,  25 i cada brot de pensament em clava a terra sentint bleix d'un altre regne.

- III -

¡Quanta suma de zeros al fi de la jornada! ¡Quin ferment de suors convertides en plany! Tothom és multitud quan reclama justícia. No cal frenar el pàlpit boirós de la tristesa si l'esperit conté la dura, vella càrrega  5 dels estigmes adversos. A vegades la bona sembradura del Pare sols troba l'eixutesa i ens sentim com uns pobres cadells sense aixopluc a mercè de la fúria del llamp més atzarós. Pretenem un prodigi per aclarir les fites.  10 Malgrat la terbolesa i el càntic a deshora i les fosques ardències que ens posen pedra al pit, tenim un arc-de-Sant-Martí a l'abast que ens irisa les llàgrimes de difusa esperança i remou els principis que ens han desbruixolat.  15 La basarda insistent dels dubtes que ens assetgen fermenta i ens acreix la rara saviesa que ens sobta en el naufragi i ens fa clarivident un sentit de pregària en incessant sagnia.

- IV -

He tancat les parpelles per no esguardar al viu el gran contrast de l'odi sobre la formosor del paisatge tranquil que ens assolella la sagrada bonança. Ací el bon zèfir esmola la natura en flor i vaticini  5 d'immensa serenor. Oïm els èlitres en modulacions desconegudes, com una esvelta música entre els arbres, com una pervivència estival que ens centra en l'harmonia. Està prescrita  10 tota vibració de Déu a l'hora càlida de l'espiga granada i de les vinyes propícies al vi novell. Hi torna un domini sagrat, una represa d'eterna lluïssor, un ordre exacte  15 per estimar la vida que ens alena plenament atorgada i sens verins de normes imposades i altres línies d'obscuritat a ran de l'eixorquia. He tancat les parpelles per fruir  20 l'evanescència com una dàdiva volenterosament incompartible.

- V -

Igual que el mariner la nau confia als hereus per la llei de la vellúria al pèlag tan solcat, avui medite els tràngols més llampants en els difícils i dissortats periples. M'acompanyen  5 les solituds captives que sols jo puc enriquir de passatgera joia: les amors intentades amb la clara intenció del cor, les claudicades dolències que el nuc de l'existència  10 ha encarnat d'enyorança i d'impossibles, cara sempre a la mar interrogada, mare abisal del nàufrag i a l'ensems del qui ha estimat el seu vent planetari. Ja no calen les veles ni les xàrcies  15 per infondre a la vida noves rutes. Sols em sent un vigia del silenci a la costa esmaltada per la lluna en nits de soliloqui, quan em sembla que aquelles vives ombres benvolgudes  20 m'engeguen un missatge de cargola en comiat de ports silenciosos.

- VI -

Portem com a bagatge el boirós vaticini d'una vasta incertesa. No sabem la causa d'aquest vent que ens arravata al tràngol de les forces massives. Muntem guarda prop del clar Evangeli, com uns bons sentinelles  5 de noble confiança, quotidianament complint amb l'amorosa submissió heretada __sang antiga dels pares__ i paguem el tribut a termini inflexible. I en aquest territori on a tot deiem pàtria per costum i volença,  10 el genocidi mou les fosques estadístiques mentre el bel de l'Anyell nostra cura reclama. Portem com a bagatge un encisat estigma, un curs historiat de votiva pobresa.

- VII -

Si no fos per aquesta bledania que als ulls imposa el bell concert dels arbres i quelcom del residu esponerós que vitalitza el blau d'alguns matins, ¿què seria del seny en tranç absort  5 davant tanta gerdor com ens conforta per al somni devot de la bellesa? Al domicili estant copse la vida del proïsme que alena dòcilment de béns i curs normal, però rebutge  10 l'eco que em pot transmetre un goig espés de confusos contactes. Centre el seny allí on la serenor remou el fons de la humil placidesa, la que hi fa que un perfum tènue afirme la minúcia  15 d'aquestes simples roses que m'abillen el finestral i l'ànima. El desert comença a l'urbs amb pesantor gregària i tot s'agrisa en normes i sistemes. ¿Serà el món un parany sense resposta  20 o un eixam d'entrellats inextricables? ¿O serà que jo estic ja de tornada per fruir sols la festa des del tímid, contemplatiu racó on sóc la talaia del rúfol tempesteig que va assetjant-me?  25 El degotall del temps marca la pauta i el batec de l'enyor s'hi torna música.

- VIII -

A la calma estival direm la joia de l'edat ben complida entre eixutors i escoltarem el picarol del grill, ritmant el temps que ens resta per fruir.

Lloarem la benigna companyia  5 de l'oratge al voltant de la pell nostra i el capvespre roent daurarà l'ànima amb una melangia emparadora.

Donarem gràcies al fat que ens mena perquè [h]em1 viscut temença i avinences  10 en temptativa alçada de vol plàcid per capir una engruna d'esperança.

- IX -

Un torsimany va dir del territori nadiu la seua història i sagnia amb paraules febroses i posant-hi una pell de boví que en trista cursa havia limitat somni i frontera  5 per al redreçament vindicatori de la frenada empenta. Aquell cantaire tenia el joc profètic a punt d'alba i el sofriment a doll de just oracle, car fou la sordidesa la que feia  10 que vingués l'àngel de l'espasa ígnia a extingir la fel negra d'unes cròniques que parlaven de pàtria sens ser-ho a causa del trist plom de les batalles. El devot canelobre de set braços  15 li feia llum al bard que revelava, amb el vel manyagós de les metàfores, la gran basarda de l'endeny més tràgic.

Les roses i la sang de bell nou formen el cercle arrodonit que ens encoratja  20 per lligar el que estava tan perdut a la dolça i cabal geografia. La raó que d'antic ens congregava, ara acompassa el cor al ritme gràcil de la dansa al voltant d'una foguera.  25

- X -

Més pedra invicta que paraula encesa. Així el Crist per a molts, així el contacte que no esbrina en tenebres la dolència i ens instaura al trist fang de la matèria.

Aprendre el vol suposa un sacrifici  5 d'immens despreniment i és diamant la voluntat de l'home, dura norma de viva transparència fidel. ¿Qui hi l'assoleix a punt? Heus ací el deure primigeni de tota criatura.  10

Crist ens escolta sempre. Cal que l'eco que tenim d'Ell ens guaite als ulls en l'hora del més esglaiós dubte. Sentirem una arrel, un foc d'íntima sofrença que atendrà, a cau d'orella, les paraules  15 ressonants a la pedra, com un salm que torna a enllumenar les orfeneses.

- XI -

Done el pes específic per a la fi prescrita i aixeque l'heretada conformitat. Així el toc de Déu em signa com un pacte en què consta l'adveniment en flor de la palingenèsia. Done el pes específic de la mort en un càntic  5 que el tornaveu del mar immensament afirma. Allí on la magnitud del Seu bleix immutable ens crida amb el rigor abismal del Principi. La cendra només compta com a petja fugaç d'una densa harmonia en què l'Amor vibrava,  10 és a dir, una flama al silenci nocturn o el rellotge de sang que pauta vida o mite.

- XII -

M'atorgue la paraula encar que sone a isòcrona campana entre la boira. Pitjor és no dir res i omplir les frases de simulacions escanyolides i fer escapatòria o trist mutis  5 pel forus més propici, com un lànguid personatge a les taules del teatre. L'auditori és compost de gent senzilla i cal parlar sense contraclarors, dir «aire», «pa» i «amor» sense matràfora  10 i demanar l'atenció deguda. Sospite que algú en mira quelcom murri, enutjat pel meu to quasi histriònic, sense concesions ni altres efluvis de dolç col·loqui per congraciar-me.  15 Intente historiar el que a tots passa en succés o apetència. I em desvie pels vereqüets de sempre. El rotle minva. De sobte sent el calabruix al rostre com un amarg escarni. I jo, a soles,  20 reduït a vedruna abandonada, rondine uns mots de nàufrag que em ressonen a prec humilitzat. I es fa de nit.

- XIII -

Cantar allò que en fruits de saviesa hi té mesura humana. Dir el que importa que ens escolte el germà digne de confiança. Heus ací el confí de la humil poesia, la que atansa  5 una mica de llum per als delers de l'absorta existència. Els anhels de fons perpetu encara tenen signes de plenitud, en són el pa diari i l'aliment precís que ens salva de  10 tenebres i esculls tràgics. Lliure és l'home quan encerta el camí del bell estímul heretat de l'essència compresa i l'alta claredat que ens ausculta. Minuts materials de placidesa  15 menen, a l'interregne de la vida, els impulsos comuns que, de vegades, ens enganyen en joia o en mentida. No cal enumerar càlculs ni objectes. Cantar voldria amb pautes de clarícia  20 la serenor, la música remota, la flairança divina i immutable contra tanta odiosa petitesa.

- XIV -

He de dir que a la nafra que em designa no li cal guariment. N'és un mal fúlgid, un esmolat destí per providència. Atroç misteri açò d'ésser veu pròpia en llibertat de líric vagabund.  5 Sempre he arbitrat el viure a l'intempèrie i així em surt al dematí un poc d'eufòria. Oldre la rosa em cal per fer resum d'ínfima egolatria. Reflectit a la suau corol·la que em commou,  10 sóc tot un món d'imperible bellesa per la gràcia obscura dels orígens. Si d'açò faig a algú la confidència, de segur que em creurà en la malaltia d'un vertigen risible o d'una manca  15 de moll racional. No hi ha remei per al cantaire absort entre les runes. Em bull un fosc deliri marginal d'imatges deformades al trist dèdal de la consumpció definitiva.  20 Sols sóc ombra dempeus, ombra fallida que entre ombres vaga sense fur ni codi.

- XV -

A desgrat dels somrisos que m'envolten a la cruïlla de la maduresa, capir intente el bleix de la tempesta sense sumar-me al nucli dels nombrosos. M'agrada decantar-me al marge càndid  5 després de la jornada i congriar els pensaments viables cara al blau d'un èxtasi que m'és vincle perenne i atur de vetla sòbria. La pausa així inventa ses ales i la mida  10 de la respiració assossegada. Sent a la fi que l'home és un vestigi de cansament i mites delerosos, indefens contra dubtes i presagis i amb por de tenebroses adverances.  15 Malgrat tot no defuig els artificis del terrenal estatge. I així pense que tinc dret a l'oberta melodia que esbandeix, a vegades, el propici àngel que avui retorna en avinença  20 preludial de vida, de clarícies, on un pes de fe o somni m'assegura, en acord terminal, la Gran Certesa.

- XVI -

Ara assage el que tinc de bon cabal a les velles artèries i em confie en seguir bategant en la dolència del meu ésser concret. El temps em compta signes d'edat sens pausa per al càntic,  5 car vaig nàixer murat per a la gràcia de la corrent anatomia i passe per les vies del món com un residu d'humanitat minvada, sense adop d'estructura normal. Al transeünt  10