-55-
  Màrsias i Adila
Llibre primer:
Màrsias
Llibre segon: Adila
-[56]-
-57-
Màrsias
- IV -
|
Cant de Màrsias
|
|
En mi canta la sang, l'esperit de ma raça! |
|
|
|
Oh gran migdia, pàtria! Oh gran sol de perills! |
|
|
|
El passat reverdeix i el futur es desglaça |
|
|
|
dins de l'himne divers que entonen els teus fills. |
|
|
|
|
En mi canta la gesta de l'eterna paraula |
|
|
|
que crepita en la creu dels teus agònics vents. |
|
|
|
Duc braços de cançons fins al cor de la
faula
|
|
|
|
i al llavi de l'oreig clavo un or de forments. |
|
|
|
|
Aquí canto -dins l'aire que lentament s'atzura, |
|
|
|
sota la branca on vara l'estrella del matí, |
|
|
|
voltat de la rialla serena de l'altura- |
|
|
|
el cant vers on s'afua l'arada del destí. |
|
|
|
|
Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges! |
|
|
|
Tota la meva gent, filla de mar i sol, |
|
|
|
la lluminosa roda dels seus cíclics llinatges, |
|
|
|
giravolta amb un ritme de gran ala i bressol. |
|
|
|
|
Expandeixo una veu que amb el llampec es trena |
|
|
|
i que va de l'escuma fins al cor dels avets. |
|
|
|
-58-
|
|
Fabulós, m'abandono al gènesi que alena |
|
|
|
dins la terra de l'ànima assetjada de freds. |
|
|
|
|
Oh deixa que t'exalci, raça de sang joiosa |
|
|
|
que pels solcs i pels astres, tenaços,
perllonguem!
|
|
|
|
Tu solcares les mars amb la proa olorosa, |
|
|
|
oh filla radiant d'una èpica de rem! |
|
|
|
|
Els teus cims vigilaven les marítimes marxes, |
|
|
|
s'adormien gronxats per un ritme de pals, |
|
|
|
i baixaven vers somnis de collites i xarxes |
|
|
|
els besos llegendaris de tes verges destrals. |
|
|
|
|
Et veig encara, augusta, en ta passada glòria, |
|
|
|
talment com una garba voltada de guerrers, |
|
|
|
i encara dins meu s'inflen les veles de ta
història
|
|
|
|
amb plenitud materna i blancor d'ametllers. |
|
|
|
|
Rossa núbil dels blats i matrona llatina |
|
|
|
que portaves per túnica claror de solixents: |
|
|
|
sota de la teva ombra encara avui germina |
|
|
|
el nostre immortal somni d'arcs iris i sements. |
|
|
|
|
Amunt! Plantada al cor tremola la bandera |
|
|
|
on escolten ginesta i roses de garbí. |
|
|
|
Camino devers segles de coloms i olivera, |
|
|
|
guiat per una música de cascos i clarí. |
|
|
|
|
El meu front és ungit pels sols de la batalla |
|
|
|
i m'han fregat les fones de molsa de la mort. |
|
|
|
-59-
|
|
M'abelleix jeure a l'herba i mirar el cel que calla |
|
|
|
quan la natura estén son braç de
pol·len d'or.
|
|
|
|
|
Pàtria, et sento a la sang com una dansa d'ona |
|
|
|
i una immensa alegria de terra verda als ulls. |
|
|
|
Ara ets lluny de garlanda i florida corona, |
|
|
|
com la mar dorms tranquil·la entre negres
esculls.
|
|
|
|
|
Amunt! Una ombra d'àligues a la plana s'atura, |
|
|
|
la llum del dia esmola la llarga falç del riu, |
|
|
|
a l'ànima se'm gronxa una visió pura |
|
|
|
on s'ajunten el foc, la neu i el tamariu. |
|
|
|
|
Les formes cabdals s'alcen! De l'estrella més
alta
|
|
|
|
neix la primera síl·laba que desborda el nou
cant.
|
|
|
|
Oh visió d'orígens! L'eternitat assalta |
|
|
|
cada mot dels meus llavis, cerca asil en l'instant. |
|
|
|
|
Sento l'estremiment de les profundes cendres |
|
|
|
assaonar la gràcia dels moviments tranquils |
|
|
|
de les altes donzelles que escolten llurs sangs tendres |
|
|
|
amb tristesa d'arrels i joia de pistils. |
|
|
|
|
Veig robustes parelles lliurades a l'idil·li |
|
|
|
secular de llurs cossos de tel·lúrgic
estel:
|
|
|
|
el desig que els ajunta és un encès navili |
|
|
|
que s'enfonsa voltat d'un silenci de gel. |
|
|
|
|
Veig el gall d'or del sol pujar pels molls cordatges, |
|
|
|
els àloes, al matí, talment ales de rou, |
|
|
|
-60-
|
|
ombres d'immòbils núvols damunt de grocs
herbatges;
|
|
|
|
el crepuscle agafant-se a les banyes d'un bou... |
|
|
|
|
I ve el temps en què l'aire està armat de
defensa,
|
|
|
|
i els crits tenen un so com de martell d'atzur, |
|
|
|
i a les altes banderes hi ha una llum tan intensa |
|
|
|
que tots els cors entenen que el foc és el futur. |
|
|
|
|
Oh germans! L'aspra mort bruscament us tatua |
|
|
|
espigues de silenci, fondes roses de freds. |
|
|
|
Els ocells del món entren a la vostra sang nua |
|
|
|
que vigila, desperta, pels eterns parapets. |
|
|
|
|
Sereu una rialla florida de roselles |
|
|
|
quan els rius es desvetllin vora el blat fet altars, |
|
|
|
quan ran de cada proa la pan de les estrelles |
|
|
|
canti la vostra glòria de sílex i
lilàs.
|
|
|
|
|
Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada, |
|
|
|
fins que als graners s'apilin els astres més
distants,
|
|
|
|
fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada, |
|
|
|
fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants... |
|
|
|
|
- IX -
|
Festa
|
|
I vingueren infants amb cistelles curulles |
|
|
|
de fruits multicolors, noies d'amples palloles |
|
|
|
guarnides de roselles, i d'altres amb les rulles |
|
|
|
-61-
|
|
cabelleres esteses, i les que anaven soles |
|
|
|
i seuen al pendís, davant les ginesteres, |
|
|
|
amb el sol i les mans a l'enclot de la falda... |
|
|
|
A la dansa imminent, l'esperit de les eres |
|
|
|
porta un ritme solar, una alegria on malda |
|
|
|
la confusa cançó de la càlida
terra.
|
|
|
|
|
Hi ha les que semblen una verda elegia d'arbre |
|
|
|
vora d'aigües profundes, les de mirada on erra |
|
|
|
una lluna d'esperes; les altes, com de marbre |
|
|
|
i amb gest de llunyanies; les que són com
feixugues
|
|
|
|
gerres de baixa llum; les que porten clavada |
|
|
|
una ombra de colom a les sines porugues, |
|
|
|
i les de peu lleuger i dringant arracada... |
|
|
|
|
Damunt de la rotllana, el cel encès atura |
|
|
|
les filoses tranquil·les de sos amples deliris. |
|
|
|
L'horitzó llunyà aixeca una muralla pura |
|
|
|
on vetllen fumarel·les i dormen els arcs iris. |
|
|
|
El sol és la medalla de foc d'un blau rosari, |
|
|
|
el vent, a cada fulla, posa un xic de basarda, |
|
|
|
i vigila la dansa un paller solitari, |
|
|
|
cor daurat de l'estiu a faltar de la tarda. |
|
|
|
|
Però Adila no dansa... |
|
|
|
Vaga una dolça absència
|
|
|
|
a la seva mirada de nit total ferida. |
|
|
|
La seva trena baixa una llarga presència |
|
|
|
de garlanda i de blat a la sina florida. |
|
|
|
-62-
|
|
Oh quin dolor l'ha fet captiva taciturna |
|
|
|
d'una llàgrima dura? Quina boca descansa, |
|
|
|
feixuga, sense bes, dintre la llum diurna |
|
|
|
que envaeix la seva ànima? |
|
|
|
Però Adila no dansa...
|
|
|
|
|
- XV -
|
Nuesa
|
|
Jove llum de son cos! Alba d'ella mateixa |
|
|
|
en la pura nuesa on ha trobat asil |
|
|
|
(ell també cridaria!, oh dolçament es
queixa
|
|
|
|
son adàmic desig!...), interminable fil |
|
|
|
d'un somni de bellesa que la seva mirada |
|
|
|
cabdella lentament: la diàfana mort |
|
|
|
del dia, de l'instant, en la corba encantada |
|
|
|
de les sines, el ventre com una lluna d'or, |
|
|
|
la fuga d'arpó i roses que retenen les cames... |
|
|
|
|
I de nou a sa sang brilla l'astre vermell, |
|
|
|
i se sent davallar com un gran vent de flames |
|
|
|
-ja estrany al seu nou crit que enterra en el cabell |
|
|
|
esbadiat d'Adila-, i plana, i cau, i plana, |
|
|
|
i finalment detura son vol zodiacal, |
|
|
|
i neix l'arc del seu cos i un brandeig de campana, |
|
|
|
i entra en ella talment una boira auroral... |
|
|
|
-63-
|
|
I quan dels dos silencis comença l'ardent sega, |
|
|
|
sota el tàlem d'un cal de daurats escorrims, |
|
|
|
la desfeta divina de ritme i bes gemega, |
|
|
|
amb l'immòbil i blanc assentiment dels cims... |
|
|
|
|
- XVII -
|
Anunciació
|
|
I maduraren llunes... |
|
|
|
I al cos d'ella es desperta
|
|
|
|
un presagi de vela i un pes de fruita oberta. |
|
|
|
|
Adila
|
Canto Adila. El bes d'or del seu nom s'anuncia, |
|
|
|
en el cor de mes nits, com una illa de sol |
|
|
|
voltada d'una verda garlanda d'alegria. |
|
|
|
I, damunt, els ocells, el misteriós vol |
|
|
|
de les paraules pures, de cal embriagades, |
|
|
|
saluden el silenci d'altes veles plegades |
|
|
|
que germina en ma sang amb un musical dol. |
|
|
|
|
De ma cançó vermella és la blanca
vedruna,
|
|
|
|
mon ànima la crida amb sa daurada fam. |
|
|
|
-64-
|
|
L'ala del meu destí -entre tant somni i runa!- |
|
|
|
per ella s'estendrà feta espigues i ram. |
|
|
|
Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres, |
|
|
|
el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes |
|
|
|
i clavà a sa cintura una, rosa d'aram. |
|
|
|
|
Brilla al seu rostre encara, incerta, l'alba antiga |
|
|
|
que va sembrar de porpra l'epitalami als cims. |
|
|
|
però l'aire és amarg, tota lluna enemiga |
|
|
|
i la soledat penja al seu flanc freds raïms. |
|
|
|
Al seu volt, invisibles, les profundes esclaves |
|
|
|
de la llum van teixint, amb les seves mans blaves, |
|
|
|
les hores que la guarden de sanglots i estalzims. |
|
|
|
|
Canto Adila. La corba el mateix cruel astre |
|
|
|
que penetra el meu front amb designis de nord |
|
|
|
i s'allunya per sempre de l'irreal desastre |
|
|
|
d'alçar sobre l'escuma columnes de record. |
|
|
|
Ja s'instal·la al meu verb, encesa, sa
presència,
|
|
|
|
ja cauen de l'espera els fruits secs de
l'absència
|
|
|
|
i als meus llavis esclata una joia de port. |
|
|
|
|
Com un guerrer diàfan de llàgrima i ginesta |
|
|
|
-captiu de tan alt somni que ja s'encén en crit- |
|
|
|
devers tu baixo, Adila, absoluta requesta |
|
|
|
que em sotges des del fons de mes flames i nit. |
|
|
|
Lleva'm de tot escut, oh terrestre aliada!, |
|
|
|
decanta novament la divina ventada |
|
|
|
que gronxa l'univers al bressol del meu pit... |
|
|
|
|
|
-65-
|
- I -
|
Enterrament de Màrsias
|
|
Gran és l'hora que s'alça. Tot calla i
perpetua
|
|
|
|
el silenci de l'herba on el seu cos afua |
|
|
|
una terrible forma d'àngel horitzontal. |
|
|
|
Qui el podria cridar sinó l'arbre o l'estrella? |
|
|
|
Oh capità de llum amb remor de rosella! |
|
|
|
L'espai ja enyora el ritme de sa arada auroral. |
|
|
|
|
Els xiprers del matí gronxen vels de desvari |
|
|
|
sota un vent groc que espera, amb son tebi sudari, |
|
|
|
besar el secret de gebre que en son cos s'ha aturat. |
|
|
|
Vers les confuses cendres la dent de bronze el
força.
|
|
|
|
Però en sa carn vençuda un déu color
d'escorça
|
|
|
|
somnia en les corones marcides del passat. |
|
|
|
|
Reposa. Dins sa pau s'estén la branca
dolça
|
|
|
|
on la mort ha posat sos freds coloms de molsa |
|
|
|
i una desfeta líquida de grans lliris d'atzur. |
|
|
|
Absència de mirada i de crit de sol: testa! |
|
|
|
Oh front de solitud, alt asil de la gesta, |
|
|
|
i les mans amb les ombres de l'invisible mur. |
|
|
|
|
Ja només regna en ell la immòbil ombra
eterna,
|
|
|
|
la immortal ala pètria que obscurament desferma |
|
|
|
el cor profund del temps, la rialla del cel. |
|
|
|
Oh cos de pedra lenta i de nua balada! |
|
|
|
-66-
|
|
Ha entrat dintre la història com una flor
cremada,
|
|
|
|
com un bes estival entre monstres de gel. |
|
|
|
|
Oh terra, que l'esperes, fidel i obscura meta |
|
|
|
que esborraràs sa forma de tità i oreneta |
|
|
|
amb tos braços vermells i ta boca tenaç |
|
|
|
fila, fila son nom de difícil duresa, |
|
|
|
trena a la sang del món la seva absència
encesa
|
|
|
|
i vigila entre els astres els himnes del seu
braç.
|
|
|
|
|
Amb besos de penells, un cèlic espai drapa |
|
|
|
son pur desistiment de pètal i de mapa, |
|
|
|
i la terra bressola los sanglots adormits. |
|
|
|
El riu allarga un tors de diurnes lluernes, |
|
|
|
i ja la llum s'esquinça en angoixes maternes, |
|
|
|
i l'aire immens li posa anells de gel als dits. |
|
|
|
|
L'alcen punys de silenci. Fronts més enllà
dels dies
|
|
|
|
i boques segellades d'abruptes llunyanies. |
|
|
|
Cada dolor teixeix sa garlanda de sal. |
|
|
|
Perquè és de tots el somni que argenta sa
parpella:
|
|
|
|
oh futur cant de l'acte, cor de llum de l'estrella |
|
|
|
que vol perpetuar-se al pit de la destral! |
|
|
|
|
I gran és ell encara: estès com un
crepuscle
|
|
|
|
entre grises muntanyes, pesa damunt el muscle |
|
|
|
de cadascun dels quatre... Tot ocell és un dard |
|
|
|
al buirac d'or del dia; un comiat de fulla |
|
|
|
-67-
|
|
dintre de l'hora immòbil lentament es despulla |
|
|
|
i cada núvol sirga sa tortura de nard. |
|
|
|
|
Tots avancen, voltant-lo com una gran mà obscura |
|
|
|
estreny àvidament una fruita madura, |
|
|
|
com els parpres rodegen un absort ull obert. |
|
|
|
Qui pot seguir l'heroi en sa caiguda immensa, |
|
|
|
en son vol i durada de suprema naixença? |
|
|
|
Ell és el cant del món eternament despert. |
|
|
|
|
Avancen per camins de llums agenollades, |
|
|
|
l'aire esgotima llàgrimes de les pedres callades, |
|
|
|
s'endola amb fumarel·les tot el cel de la vall. |
|
|
|
Panteixen els pujols amb un ritme de sina, |
|
|
|
dins cada cor hi ha una ombra de xiprer que s'inclina, |
|
|
|
i darrera de tots marxa, sol, el cavall... |
|
|
|
|
- IV -
|
La casa
|
|
L'ombra dels pujols omple la falda |
|
|
|
de la tarda i les fulles més baixes tremolen de
basarda.
|
|
|
|
|
Una euga, sota un arbre, deixa oir son renill. |
|
|
|
Dins cada picarol hi ha un despertar de grill. |
|
|
|
|
-68-
|
|
El vent, heura invisible, llargues branques enfila |
|
|
|
pel crepuscle arborat com un mar d'or i argila. |
|
|
|
|
Vers les eres desertes caminen àngels blancs. |
|
|
|
A llur pas inefable, s'inclinen els pollancs. |
|
|
|
|
Oh cada astre que neix fa l'esquella més clara! |
|
|
|
I la mar, entre els pins, té un color d'atzavara. |
|
|
|
|
Enmig dels camps segats, dos bous color de mel |
|
|
|
hom diria que aguanten la immensitat del cel. |
|
|
|
|
Al tronc de l'olivera, que un dia serà una arca, |
|
|
|
una verge s'abrasa a un tors de patriarca. |
|
|
|
|
El paller sembla el bes immòbil de l'estiu, |
|
|
|
i quan s'alci la lluna cada pou serà un niu. |
|
|
|
|
L'estrella de la tarda junt amb el rou davalla |
|
|
|
a morir damunt l'ala estreta de la dalla. |
|
|
|
|
Entre l'herba que exhala el seu càlid perfum |
|
|
|
les lluernes s'encenen com paraules de llum. |
|
|
|
|
El rossinyol eleva el flauteig de ses notes |
|
|
|
per damunt del monòton raucar de les granotes. |
|
|
|
|
La falda de la tarda és curulla de nit, |
|
|
|
però l'oreig amoixa son cabell enrogit... |
|
|
|
|
-69-
|
|
Vora una aigua que fuig murmurant sa elegia, |
|
|
|
Adila sent la mort dolcíssima del dia. |
|
|
|
|
Alzinant lentament l'espiga del seu front: |
|
|
|
-Oh parla de ta casa! -diu, de sobte, a Ramon. |
|
|
|
|
La casa ara ell la veu sota una llum de faules |
|
|
|
d'on el temps es desborda com un déu fluvial. |
|
|
|
I l'alça, en son record, amb gestos i paraules |
|
|
|
que obren a la seva ànima un diàfan
portal.
|
|
|
|
|
Façana de panotxes i ràfec d'orenetes |
|
|
|
que cada primavera enviava la mar, |
|
|
|
i l'èxtasi del foc que omplia d'ales dretes |
|
|
|
la ben cintrada llar. |
|
|
|
|
Voltada de conreus, concreta resplendia |
|
|
|
com l'estrella terrestre guiadora dels folcs. |
|
|
|
L'arada mil·lenària en un recó
dormia,
|
|
|
|
torbada per un somni d'inexorables solcs. |
|
|
|
|
Ramon parla de l'era, del treball i la dansa. |
|
|
|
Oh sol d'embriaguesa i lluna de sospirs! |
|
|
|
Les forques de la joia, en la sang aixecant-se, |
|
|
|
feien l'ombra d'un tirs. |
|
|
|
|
I, somniós, evoca les veïnes quintanes, |
|
|
|
amb nèdols de pastura i bancals de fajol, |
|
|
|
-70-
|
|
per on, enrojolades, corrien ses germanes |
|
|
|
portant amples barrets de palla, flors i sol. |
|
|
|
|
A l'hora de ranvespre, quan, lentes, peonaven |
|
|
|
pels ombrívols vials les feixugues sentors, |
|
|
|
homes silenciosos als porros arribaven, |
|
|
|
agençats de llavors. |
|
|
|
|
A cada branca, el vent s'adormia una mica, |
|
|
|
sota l'acàcia trèmula s'inquietava el mul, |
|
|
|
la lluna s'abeurava a la profunda pica, |
|
|
|
i de la cort venia, tot d'una, un llarg
bramul...
|
|
|
|
|
Si, dita la llegenda, la porta grinyolava, |
|
|
|
cada infant se sentia molt més petit el cor. |
|
|
|
A la taula parada, un pa sencer brillava |
|
|
|
com una mola d'or. |
|
|
|
|
En un recó tranquil, dessota la finestra, |
|
|
|
unien la seva ombra el càntir i la destral. |
|
|
|
Els clemàstecs semblaven un estrany déu
rupestre,
|
|
|
|
que la flama besava amb sa boca
immortal.
|
|
|
|
|
Al defora s'oïa una passa somorta: |
|
|
|
l'àngel blau de la nit, embolcallat de vent, |
|
|
|
s'aturava a la llinda i clavava a la porta |
|
|
|
una estrella d'argent. |
|
|
|
|
-71-
|
|
La calmosa presència del pare, alt com un mite, |
|
|
|
hom diria arrencada d'un gran fris d'espai blau. |
|
|
|
El seu rostre tenia un color de collita, |
|
|
|
i el lent gest del seu braç era una ordre de pau. |
|
|
|
|
|
|
