publicidad

 

Página principal
    Poemes : primera antologia
     Agustí Bartra ; pròleg d'Antoni Ribera
 Concordancia      Página principal Enviar comentarios Ficha de la obra Marcar esta página Índice de la obra Anterior Abajo

  -55-  
ArribaAbajo

Màrsias i Adila

Llibre primer: Màrsias


Llibre segon: Adila


  -[56]-     -57-  
ArribaAbajo

Màrsias




- IV -

Cant de Màrsias


En mi canta la sang, l'esperit de ma raça!
Oh gran migdia, pàtria! Oh gran sol de perills!
El passat reverdeix i el futur es desglaça
dins de l'himne divers que entonen els teus fills.

En mi canta la gesta de l'eterna paraula
que crepita en la creu dels teus agònics vents.
Duc braços de cançons fins al cor de la faula
i al llavi de l'oreig clavo un or de forments.

Aquí canto -dins l'aire que lentament s'atzura,
sota la branca on vara l'estrella del matí,
voltat de la rialla serena de l'altura-
el cant vers on s'afua l'arada del destí.

Aixeco el cant dels cants, el meu vast crit d'imatges!
Tota la meva gent, filla de mar i sol,
la lluminosa roda dels seus cíclics llinatges,
giravolta amb un ritme de gran ala i bressol.

Expandeixo una veu que amb el llampec es trena
i que va de l'escuma fins al cor dels avets.
-58-
Fabulós, m'abandono al gènesi que alena
dins la terra de l'ànima assetjada de freds.

Oh deixa que t'exalci, raça de sang joiosa
que pels solcs i pels astres, tenaços, perllonguem!
Tu solcares les mars amb la proa olorosa,
oh filla radiant d'una èpica de rem!

Els teus cims vigilaven les marítimes marxes,
s'adormien gronxats per un ritme de pals,
i baixaven vers somnis de collites i xarxes
els besos llegendaris de tes verges destrals.

Et veig encara, augusta, en ta passada glòria,
talment com una garba voltada de guerrers,
i encara dins meu s'inflen les veles de ta història
amb plenitud materna i blancor d'ametllers.

Rossa núbil dels blats i matrona llatina
que portaves per túnica claror de solixents:
sota de la teva ombra encara avui germina
el nostre immortal somni d'arcs iris i sements.

Amunt! Plantada al cor tremola la bandera
on escolten ginesta i roses de garbí.
Camino devers segles de coloms i olivera,
guiat per una música de cascos i clarí.

El meu front és ungit pels sols de la batalla
i m'han fregat les fones de molsa de la mort.
-59-
M'abelleix jeure a l'herba i mirar el cel que calla
quan la natura estén son braç de pol·len d'or.

Pàtria, et sento a la sang com una dansa d'ona
i una immensa alegria de terra verda als ulls.
Ara ets lluny de garlanda i florida corona,
com la mar dorms tranquil·la entre negres esculls.

Amunt! Una ombra d'àligues a la plana s'atura,
la llum del dia esmola la llarga falç del riu,
a l'ànima se'm gronxa una visió pura
on s'ajunten el foc, la neu i el tamariu.

Les formes cabdals s'alcen! De l'estrella més alta
neix la primera síl·laba que desborda el nou cant.
Oh visió d'orígens! L'eternitat assalta
cada mot dels meus llavis, cerca asil en l'instant.

Sento l'estremiment de les profundes cendres
assaonar la gràcia dels moviments tranquils
de les altes donzelles que escolten llurs sangs tendres
amb tristesa d'arrels i joia de pistils.

Veig robustes parelles lliurades a l'idil·li
secular de llurs cossos de tel·lúrgic estel:
el desig que els ajunta és un encès navili
que s'enfonsa voltat d'un silenci de gel.

Veig el gall d'or del sol pujar pels molls cordatges,
els àloes, al matí, talment ales de rou,
-60-
ombres d'immòbils núvols damunt de grocs herbatges;
el crepuscle agafant-se a les banyes d'un bou...

I ve el temps en què l'aire està armat de defensa,
i els crits tenen un so com de martell d'atzur,
i a les altes banderes hi ha una llum tan intensa
que tots els cors entenen que el foc és el futur.

Oh germans! L'aspra mort bruscament us tatua
espigues de silenci, fondes roses de freds.
Els ocells del món entren a la vostra sang nua
que vigila, desperta, pels eterns parapets.

Sereu una rialla florida de roselles
quan els rius es desvetllin vora el blat fet altars,
quan ran de cada proa la pan de les estrelles
canti la vostra glòria de sílex i lilàs.

Fins que el vent esdevingui una espasa sagrada,
fins que als graners s'apilin els astres més distants,
fins que tot amor sigui un niu d'aigua daurada,
fins que a totes les boques s'encenguin sols i cants...


- IX -

Festa


I vingueren infants amb cistelles curulles
de fruits multicolors, noies d'amples palloles
guarnides de roselles, i d'altres amb les rulles
-61-
cabelleres esteses, i les que anaven soles
i seuen al pendís, davant les ginesteres,
amb el sol i les mans a l'enclot de la falda...
A la dansa imminent, l'esperit de les eres
porta un ritme solar, una alegria on malda
la confusa cançó de la càlida terra.

Hi ha les que semblen una verda elegia d'arbre
vora d'aigües profundes, les de mirada on erra
una lluna d'esperes; les altes, com de marbre
i amb gest de llunyanies; les que són com feixugues
gerres de baixa llum; les que porten clavada
una ombra de colom a les sines porugues,
i les de peu lleuger i dringant arracada...

Damunt de la rotllana, el cel encès atura
les filoses tranquil·les de sos amples deliris.
L'horitzó llunyà aixeca una muralla pura
on vetllen fumarel·les i dormen els arcs iris.
El sol és la medalla de foc d'un blau rosari,
el vent, a cada fulla, posa un xic de basarda,
i vigila la dansa un paller solitari,
cor daurat de l'estiu a faltar de la tarda.

Però Adila no dansa...
Vaga una dolça absència
a la seva mirada de nit total ferida.
La seva trena baixa una llarga presència
de garlanda i de blat a la sina florida.
-62-
Oh quin dolor l'ha fet captiva taciturna
d'una llàgrima dura? Quina boca descansa,
feixuga, sense bes, dintre la llum diurna
que envaeix la seva ànima?
Però Adila no dansa...


- XV -

Nuesa


Jove llum de son cos! Alba d'ella mateixa
en la pura nuesa on ha trobat asil
(ell també cridaria!, oh dolçament es queixa
son adàmic desig!...), interminable fil
d'un somni de bellesa que la seva mirada
cabdella lentament: la diàfana mort
del dia, de l'instant, en la corba encantada
de les sines, el ventre com una lluna d'or,
la fuga d'arpó i roses que retenen les cames...

I de nou a sa sang brilla l'astre vermell,
i se sent davallar com un gran vent de flames
-ja estrany al seu nou crit que enterra en el cabell
esbadiat d'Adila-, i plana, i cau, i plana,
i finalment detura son vol zodiacal,
i neix l'arc del seu cos i un brandeig de campana,
i entra en ella talment una boira auroral...
-63-
I quan dels dos silencis comença l'ardent sega,
sota el tàlem d'un cal de daurats escorrims,
la desfeta divina de ritme i bes gemega,
amb l'immòbil i blanc assentiment dels cims...


- XVII -

Anunciació


I maduraren llunes...
I al cos d'ella es desperta
un presagi de vela i un pes de fruita oberta.




ArribaAbajo

Adila




Canto Adila. El bes d'or del seu nom s'anuncia,
en el cor de mes nits, com una illa de sol
voltada d'una verda garlanda d'alegria.
I, damunt, els ocells, el misteriós vol
de les paraules pures, de cal embriagades,
saluden el silenci d'altes veles plegades
que germina en ma sang amb un musical dol.

De ma cançó vermella és la blanca vedruna,
mon ànima la crida amb sa daurada fam.
-64-
L'ala del meu destí -entre tant somni i runa!-
per ella s'estendrà feta espigues i ram.
Va com feixuga d'ombres de barques i oliveres,
el futur ha fet d'ella una àmfora d'esperes
i clavà a sa cintura una, rosa d'aram.

Brilla al seu rostre encara, incerta, l'alba antiga
que va sembrar de porpra l'epitalami als cims.
però l'aire és amarg, tota lluna enemiga
i la soledat penja al seu flanc freds raïms.
Al seu volt, invisibles, les profundes esclaves
de la llum van teixint, amb les seves mans blaves,
les hores que la guarden de sanglots i estalzims.

Canto Adila. La corba el mateix cruel astre
que penetra el meu front amb designis de nord
i s'allunya per sempre de l'irreal desastre
d'alçar sobre l'escuma columnes de record.
Ja s'instal·la al meu verb, encesa, sa presència,
ja cauen de l'espera els fruits secs de l'absència
i als meus llavis esclata una joia de port.

Com un guerrer diàfan de llàgrima i ginesta
-captiu de tan alt somni que ja s'encén en crit-
devers tu baixo, Adila, absoluta requesta
que em sotges des del fons de mes flames i nit.
Lleva'm de tot escut, oh terrestre aliada!,
decanta novament la divina ventada
que gronxa l'univers al bressol del meu pit...
-65-


- I -

Enterrament de Màrsias


Gran és l'hora que s'alça. Tot calla i perpetua
el silenci de l'herba on el seu cos afua
una terrible forma d'àngel horitzontal.
Qui el podria cridar sinó l'arbre o l'estrella?
Oh capità de llum amb remor de rosella!
L'espai ja enyora el ritme de sa arada auroral.

Els xiprers del matí gronxen vels de desvari
sota un vent groc que espera, amb son tebi sudari,
besar el secret de gebre que en son cos s'ha aturat.
Vers les confuses cendres la dent de bronze el força.
Però en sa carn vençuda un déu color d'escorça
somnia en les corones marcides del passat.

Reposa. Dins sa pau s'estén la branca dolça
on la mort ha posat sos freds coloms de molsa
i una desfeta líquida de grans lliris d'atzur.
Absència de mirada i de crit de sol: testa!
Oh front de solitud, alt asil de la gesta,
i les mans amb les ombres de l'invisible mur.

Ja només regna en ell la immòbil ombra eterna,
la immortal ala pètria que obscurament desferma
el cor profund del temps, la rialla del cel.
Oh cos de pedra lenta i de nua balada!
-66-
Ha entrat dintre la història com una flor cremada,
com un bes estival entre monstres de gel.

Oh terra, que l'esperes, fidel i obscura meta
que esborraràs sa forma de tità i oreneta
amb tos braços vermells i ta boca tenaç
fila, fila son nom de difícil duresa,
trena a la sang del món la seva absència encesa
i vigila entre els astres els himnes del seu braç.

Amb besos de penells, un cèlic espai drapa
son pur desistiment de pètal i de mapa,
i la terra bressola los sanglots adormits.
El riu allarga un tors de diurnes lluernes,
i ja la llum s'esquinça en angoixes maternes,
i l'aire immens li posa anells de gel als dits.

L'alcen punys de silenci. Fronts més enllà dels dies
i boques segellades d'abruptes llunyanies.
Cada dolor teixeix sa garlanda de sal.
Perquè és de tots el somni que argenta sa parpella:
oh futur cant de l'acte, cor de llum de l'estrella
que vol perpetuar-se al pit de la destral!

I gran és ell encara: estès com un crepuscle
entre grises muntanyes, pesa damunt el muscle
de cadascun dels quatre... Tot ocell és un dard
al buirac d'or del dia; un comiat de fulla
-67-
dintre de l'hora immòbil lentament es despulla
i cada núvol sirga sa tortura de nard.

Tots avancen, voltant-lo com una gran mà obscura
estreny àvidament una fruita madura,
com els parpres rodegen un absort ull obert.
Qui pot seguir l'heroi en sa caiguda immensa,
en son vol i durada de suprema naixença?
Ell és el cant del món eternament despert.

Avancen per camins de llums agenollades,
l'aire esgotima llàgrimes de les pedres callades,
s'endola amb fumarel·les tot el cel de la vall.
Panteixen els pujols amb un ritme de sina,
dins cada cor hi ha una ombra de xiprer que s'inclina,
i darrera de tots marxa, sol, el cavall...


- IV -

La casa


L'ombra dels pujols omple la falda
de la tarda i les fulles més baixes tremolen de basarda.

Una euga, sota un arbre, deixa oir son renill.
Dins cada picarol hi ha un despertar de grill.
-68-

El vent, heura invisible, llargues branques enfila
pel crepuscle arborat com un mar d'or i argila.

Vers les eres desertes caminen àngels blancs.
A llur pas inefable, s'inclinen els pollancs.

Oh cada astre que neix fa l'esquella més clara!
I la mar, entre els pins, té un color d'atzavara.

Enmig dels camps segats, dos bous color de mel
hom diria que aguanten la immensitat del cel.

Al tronc de l'olivera, que un dia serà una arca,
una verge s'abrasa a un tors de patriarca.

El paller sembla el bes immòbil de l'estiu,
i quan s'alci la lluna cada pou serà un niu.

L'estrella de la tarda junt amb el rou davalla
a morir damunt l'ala estreta de la dalla.

Entre l'herba que exhala el seu càlid perfum
les lluernes s'encenen com paraules de llum.

El rossinyol eleva el flauteig de ses notes
per damunt del monòton raucar de les granotes.

La falda de la tarda és curulla de nit,
però l'oreig amoixa son cabell enrogit...
-69-

Vora una aigua que fuig murmurant sa elegia,
Adila sent la mort dolcíssima del dia.

Alzinant lentament l'espiga del seu front:
-Oh parla de ta casa! -diu, de sobte, a Ramon.

La casa ara ell la veu sota una llum de faules
d'on el temps es desborda com un déu fluvial.
I l'alça, en son record, amb gestos i paraules
que obren a la seva ànima un diàfan portal.

Façana de panotxes i ràfec d'orenetes
que cada primavera enviava la mar,
i l'èxtasi del foc que omplia d'ales dretes
      la ben cintrada llar.

Voltada de conreus, concreta resplendia
com l'estrella terrestre guiadora dels folcs.
L'arada mil·lenària en un recó dormia,
torbada per un somni d'inexorables solcs.

Ramon parla de l'era, del treball i la dansa.
Oh sol d'embriaguesa i lluna de sospirs!
Les forques de la joia, en la sang aixecant-se,
      feien l'ombra d'un tirs.

I, somniós, evoca les veïnes quintanes,
amb nèdols de pastura i bancals de fajol,
-70-
per on, enrojolades, corrien ses germanes
portant amples barrets de palla, flors i sol.

A l'hora de ranvespre, quan, lentes, peonaven
pels ombrívols vials les feixugues sentors,
homes silenciosos als porros arribaven,
      agençats de llavors.

A cada branca, el vent s'adormia una mica,
sota l'acàcia trèmula s'inquietava el mul,
la lluna s'abeurava a la profunda pica,
      i de la cort venia, tot d'una, un llarg bramul...

Si, dita la llegenda, la porta grinyolava,
cada infant se sentia molt més petit el cor.
A la taula parada, un pa sencer brillava
      com una mola d'or.

En un recó tranquil, dessota la finestra,
unien la seva ombra el càntir i la destral.
Els clemàstecs semblaven un estrany déu rupestre,
      que la flama besava amb sa boca immortal.

Al defora s'oïa una passa somorta:
l'àngel blau de la nit, embolcallat de vent,
s'aturava a la llinda i clavava a la porta
      una estrella d'argent.
-71-

La calmosa presència del pare, alt com un mite,
hom diria arrencada d'un gran fris d'espai blau.
El seu rostre tenia un color de collita,
i el lent gest del seu braç era una ordre de pau.