Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

Canigó

Llegenda pirenayca del temps de la Reconquista

Jacint Verdaguer

[Indicacions de paginació en nota.¹ ]

Portada

AB LLICENCIA DEL ORDINARI

ALS CATALANS DE FRANÇA

—[9]→

Cant primer

L'aplech

	Ab son germá, lo comte de Cerdanya,
	com áliga que á l'áliga acompanya,
	devalla Tallaferro de Canigó un matí;
	ve ab son fill de caçar en la boscuria,
	quant al sentirhi mística canturia	5
	se n'entra al hermitatge devot de Sant Martí.

	Lo Sant, desde'l cavall, vestit de malla,
	encés d'amor, d'un colp d'espasa talla,
	per abrigar á un pobre, son ribetat mantell;
	Gentil, l'aligó tendre, sa armadura	10
	contempla, y, ab coratge que no dura:
	-Mon pare, -diu,- voldría ser cavaller com ell.

—10→

	¿No he feta ab vos contra Almanzor la guerra?
	M' ha vist l'espatlla l'enemich? La terra
	no reguí jo ab sanch meva y ab sanch de sarrahins?	15
	Per qué l'elm y l'escut que á tants donareu,
	á mi, á mi sol, fill vostre, me'l negareu?
	No infantan ja les mares guerrers y paladins?

	-Fill, hereu de ma gloria y mon llinatge,
	ta petició m'agrada y ton llenguatge;	20
	demana si á ton oncle li plauhen com á mi.
	-Es hora tanmateix, -diu l'altre comte,-
	puix no es ja cavaller, que'n sía prompte;
	que vetlle anit les armes, jo l'en faré al matí.-

	Com dintre'l rusch murmuriosa abella,	25
	Gentil á orar se queda en la capella,
	acompanyat dels comtes, de patges y escuders;
	en la tarima del altar se postra
	contemplant al sant bisbe que s'hi mostra,
	que fou abans que bisbe mirall de cavallers.	30

	La llum de l'alba al peu de l'ara'l troba,
	com un colom vestit ab blanca roba,
	regalantse ab l'aroma de cristians concells,
—11→
	sanitosos concells que, abans de gayre,
	com papallones volarán en l'ayre;	35
	mes ¡ay! son cor novici també volant ab ells.

	-Per Deu batalla, -l'hermitá li crida,-
	estima son honor més que ta vida,
	com ploma ta arma escriga per tot la santa lley;
	sías sempre capçal de l'ignocencia,	40
	si't dobla un vent, que sía'l de clemencia:
	escut sías pe'l poble y espasa per ton rey.-

	Deixa després la blanca vestidura
	y li donan á peces l'armadura,
	damunt lo camisol lo platejat perpunt,	45
	abriga ab lo capmall sa testa bella,
	son cos gallart y fort ab la rodella
	que du les Quatre Barres y un sol ixent damunt.

	Guifre, son oncle,'ls esperons li posa,
	fent una creu en son genoll, que arrosa	50
	ab una encesa llágrima; l'espasa empunya aprés,
	que á un raig de sol lluheix damunt de l'ara,
	y á Gentil per cenyirla se prepara,
	del puny á la creuhera fentli donar un bes.

—12→

	Tres colps ab ella sobre'l dors li dona,	55
	derrera injuria que'l guerrer perdona,
	mentres li diu l'asceta: -l'espasa es una creu;
	batalla y vènç com Jesucrist ab ella,
	ama de cor aqueixa esposa bella,
	que no l'arranquen vida ni mort del costat teu.-	60

	La hermita es com un ou atapahida
	de vells, donzelles y minyons que hi crida
	de la sonora esquella lo tritllejar festiu;
	apar que hi entren d'aquells cims y planes
	ab lo jovent totes les flors boscanes,	65
	sols per besar les plantes al Sant que aquí'ls somriu.

	Culliren á faldades les donzelles
	pèsols d'olor, violes y roselles,
	y al veure dins lo temple lo cavaller Gentil,
	entre ell y Sant Martí les comparteixen	70
	y á ruixades al front les hi espargeixen,
	com en lo front dels arbres fruyters lo mes d'abril.

	Avuy s'escau l'aplech á l'hermitatge:
	endiumenjats hi van en romiatge
	pagesos y artigayres, pastors y cavallers,	75
—13→
	y á Sant Martí quiscun un dó demana,
	un dó que'ls concedeix de bona gana,
	als camps bones anyades, infants á ses mullers.

	Les nines y donzells no pregan gayre,
	que'ls tempta, umplint de melodíes l'ayre,	80
	la verda cornamusa que s'infla sota un pi;
	lo floviol espignador refila
	y al floret de donzelles que desfila
	marcant va la cadencia lo colp del tamborí.

	Los passarells ne tenen gelosía	85
	y trenan ses cansons ab l'armonía;
	la tórtora hi barreja son plor anyoradíç;
	piteja lo pinsá, canta l'alosa
	y, eco del cel, lo rossinyol hi glosa
	angèliques paçades que ha après al paradís.	90

	Hi barreja sa música ò sa nota
	de l'aygua'l rajolí, la que degota
	dels arbres á la prada, com perla en un mantell;
	los tells que'l bes de l'ayre fa remoure
	flors nevades y rosses deixan ploure,	95
	que cullen á trench d'alba les nines de Castell.

—14→

	Prop d'ahont se cabdella y descabdella
	lo contrapás, sota una arcada vella,
	la Font del Comte raja del cor d'un bosch joliu,
	los trèmols, albes y lladerns que abeura	100
	ombra li fan d'un cortinatge d'eura
	que atraveçar no poden los raigs del sol d'estiu.

	Los dos comtes s'asseuhen en la molsa,
	lligats pe'ls sons y melodía dolça:
	Gentil plantat á l'ombra se queda d'un euró,	105
	mirant als qui la música destría
	y encadena uns ab altres l'armonía,
	com lliga les idees ardenta inspiració.

	Encaixan los fadrins ab les donzelles,
	les parelles galants ab les parelles,	110
	flors que l'amor enfila per férsen un collar:
	quant la viventa roda es acabada,
	suau, majestuosa, acompaçada,
	al ayre de la música comença de rodar.

	Al centre de la roda armoniosa	115
	de les nines somriu la més hermosa,
	coronat de violes de bosch son front seré.
—15→
	Gentil prou la coneix, puix se somriuhen,
	com dues flors que al mateix arbre viuhen
	de la mateixa saba d'amor que les sosté.	120

	Ple d' oracions son llabi que sospira,
	l'hermitá piadós á Gentil mira
	desde'l portal del temple, rosats sos ulls en plor,
	y girantse al sagrari del Altíssim:
	-Salvaulo, -diu,- ¡oh Pare amorosíssim!	125
	les filles de la terra vos robarán son cor.-

	Lo floviol que plora y que senglota
	de prompte puja á sa més alta nota;
	com rusch al trench de día la danga se remou,
	s'enllesteixen los sons en ses escales,	130
	los peus dels sardanistes prenen ales
	y al sol de l'alegría tota ánima's desclou.

	Aixís les hores en ses dances belles
	lo ritme van seguint de les estrelles
	que en giravolta eterna rodejan la polar;	135
	mes canta'l gall y dançan més alegres
	y, d'ombra alçant los cortinatges negres,
	ab cants d'albada ajudan la terra á desvetllar.

—16→

	Al desencadenarse la sardana,
	com enfilall de perles que s'esgrana,	140
	ne surt també Griselda, la rosa del ramell,
	ab gentilesa arranca de sa testa
	la corona de reyna de la festa
	y en mans corre á posarla del cavaller novell.

	Mes queda, al arribarhi, entrebancada	145
	de Tallaferro ab la terrible ullada,
	que sens paraules diuli cruel: -Donchs ahònt vas?-
	La corona li cau al oferirla
	y, al abaixarse'l jove per cullirla,
	ab veu de tro li crida son pare: -Donchs què fas?	150

	Què té que veure ab tu aqueixa pastora?
	-Pare, -respon,- es del meu cor senyora:
	cullint gerts y maduixes un día la encontrí;
	ull-presos un del altre,'ns estimarem;
	la promesa d'amor ab que'ns lligarem,	155
	so cavaller, si's trenca, no's trencará per mi.

	-Donchs de ton cor esborra aqueixa imatge
	ò't tornaré de cavaller á patge,
	les armes arrancante que no sabrás honrar.-
—17→
	Gentil resta esblaymat; apar un roure	160
	que'l llamp acaba de ferir y ploure
	veu á sos peus ses branques, son front descoronar.

	Avergonyida, ella s'adossa á un arbre;
	per estátua pendríala de marbre
	qui no vejés ses llágrimes rajar com una dèu.	165
	No ho veu la gent del ball ni se'n adona;
	á qui dança joyós ¿què se li'n adona;
	de la margaridoya que aixafa sota'l peu?

	Far grandiós que un promontori amaga,
	derrera'l Pirineu lo sol s'apaga,	170
	y'ls ulls d'alguna estrella se veuhen llambregar;
	no tan brillants ni tan amunt com elles
	se oviran en lo bosch altres estrelles
	y s'ou un cant de cèltica tonada ressonar.

	Del bosch de Canigó son los fallayres²	175
	que dançan, fent coetejar pe'ls ayres
	ses trenta enceses falles com trenta serps de foch;
	en sardana fantástica voltejan
	y de má en má tirades espumejan,
	de bruixes y dimonis com estrafent un joch.	180

—18→

	Les llums de set en set pujan y baixan,
	cinyells de flama los montícols faixan
	y's veu entre fumades lo bosch llampeguejar;
	surten rius de guspires de tot cayre,
	com si's vejessen entre terra y ayre	185
	los llamps y los cometes en guerra sabrejar

	Dels fallayres al ball la gent s'atança,
	les nines deixan la primera dança,
	y un dels joglars³, al vèures tot sol ab los fadrins,
	llança, ab quimera mossegantse'l llabi,	190
	eixa cançó de verinós agravi,
	com un grapat de vívores y negres escorpins

Lo ram santjoanench

	Lo día de Sant Joan
	n'es día de festa grossa,
	les nines del Pirineu	195
	posan un ram á la porta,
	d'ençá que una n'hi hagué
	d'ulls blavenchs y cella rossa,
	tenía una estrella al front
	y á cada galta una rosa.	200
	Un fallayre li ha caygut
—19→
	al ull, ¡malhaja la brossa!
	n'apar un esparverot
	que fa l'aleta á una tórtora.
	Lo matí de Sant Joan	205
	la tortoreta se'n vola,
	se'n vola voreta'l riu
	á cercar ventura bona.
	Un ramellet cull de flors,
	millor ventura no troba,	210
	floretes de Sant Joan,
	de romaní y farigola,
	y ab elles fent una creu
	del mas la llinda'n corona.
	Quant arriba'l seu galant	215
	á la casa entrar no gosa;
	ella li diu desde dins:
	-¿Donchs per què't quedas defora?
	-Perque'm barras lo portal
	ab les flors d' aqueixa toya.	220
	-¿Un ramellet te fa por?
	-Me fa por d'aspi sa forma.
	-No es d'aspi, no, que es de creu;
	si't fa por, no ets cosa bona.
	-Donchs so'l maligne esperit	225
	que les ánimes se'n porta.
	Si no fos lo ramellet
	la teva fora ma esposa,
—20→
	avuy jauríam plegats
	en mon jaç de foch y sofre.-	230
	D'ençá que aixó succehí,
	ribera amunt del Garona,
	lo matí de Sant Joan,
	desde'l Cantábrich a Rosas,
	les nines del Pirineu	235
	posan un ram a la porta.

	Ha escoltat lo romanç un vell fallayre,
	y rebatent irat la falla en l'ayre,
	de tras-cantó sortintli, s'acara ab lo joglar;
	d'un colp de puny sa cornamusa aixafa,	240
	lo rústich trobador ab ell s'agafa,
	y de bastons d'alzina s'aixeca un alzinar.

	Entre'ls minyons del pla y los de la serra
	va á rompre, ¡válgans Deu! lo crit de guerra,
	quant altre crit més aspre los agermana a tots:	245
	-Los moros son en la ciutat d'Elena⁴;
	ja sos aixams negrejan en l'arena
	y encara á glops ne trauhen catorze galiots.-

	-Anèm á arrabagarlos, -Guifre esclama,
	aixecantse vermell com una flama,	250
	al temps que Tallaferro, montat ja en son cavall,
—21→
	diu: -Jo á copçarlos vaig sobre Portvendres;
	llançáumels aviat com anyells tendres
	del Tech ab les onades á rodolons y avall.

	-Jo vinch ab vos, -lo bell Gentil li crida,	255
	donant ja á son corcer tota la brida.
	Lo comte Tallaferro, -No vingas,- li respon;
	a qui't creava cavaller suara
	serveixlo un any o dos o més encara:
	fill meu, que no li fassas may abaixar lo front.-	260

	Diu, y ja romp com áliga los ayres,
	tan sols per ferli llum alguns fallayres
	se'n du per companyía, los més lleugers y forts.
	Gentil ab Guifre á Cornellá devalla,
	lo rebull somiant de la batalla,	265
	lo bracejar dels vius y'l cabuçar dels morts.

	Pe'ls camins de Capcir y de Cerdanya
	ja volan missatgers á la campanya,
	cridant á vells y joves, peons y cavallers,
	per sortir de Conflent en sò de guerra,	270
	á l'hora en que somriu l'alba á la terra,
	á l'hora en que a fer llenya se'n van los llenyaters.

—[22-24]→

Cant segon

Flordeneu

—[25]→

	Com ressona un buyrach ple de sagetes
	del ballester en la robusta espatlla,
	al peu del niu de sos amors dolcíssim
	quant ronca la maror de la batalla;
	aixís avuy vora la Tet ressona	5
	ple'l castell d'Arriá d'estochs y llances,
	y encara pujan, fent remor de ferro,
	cavallers y peons per ses escales:
	se'n umplen cambres, corredors y portxes,
	mentre'ls corcers renillan en la claustra.	10
	En son palau de Cornellá está Guifre
	y ací Gentil vigila d'avançada
	si cap ombra atravessa les boscuries,
	si s'encen en lo bosch cap alimara.
—26→
	Tot dorm dintre'l castell, sinó ses tropes;	15
	tot dorm vora'l torrent, sinó ses aygues,
	que ab los raigs de la lluna joguinejan
	trencadiços espills de l'estelada.
	Tot dorm: los ossos dins la negra cova,
	los ayres del cap-vespre entre les branques,	20
	en sa pleta l'anyell y entre les fulles
	los aucells ab lo cap dessota l'ala,
	en coixí de celistia les estrelles,
	les congestes de neu en la montanya
	de Canigó, com lo somrís puríssim	25
	del formidable rey de l'encontrada,
	á qui'l Pirene fa de trono esplèndit,
	y l'hemisferi de florida tiara.
	Sembla la serra un gegantí magnoli
	quant s'esbadellan ses poncelles blanques:	30
	veyentles lo donzell tan argentines,
	sos ulls ardents de fit á fit hi clava;
	son escuder atlètich se'n adona,
	del Canigó nascut en una aubaga:
	-Lo que mirau, -li diu,- no son congestes,	35
	son los mantells d'armini de les fades
	que dançan á la llum de la celistia
	dels estanys de Cadí vora les aygues;
	si¡l més bonich y perlejat tinguesseu,
	vos valdría, Gentil, més que l'espasa,	40
	més que dels llibres tots la sabiesa,
—27→
	més que l'or y l'argent dintre de l'arca;
	si us plagués navegar, veles tindríau;
	si volguesseu volar, tindríau ales.
	Mes es castell ahont qui hi va no'n torna;	45
	sols un de cent que hi pujan ne devalla.-
	Ell no ha oblidat á sa Griselda, estrella
	que'l matí de sa vida il·luminava.
	¿Quí sab si eix talisman la lligaría
	ab qui, implacable, de son cel l'arranca?	50
	Mes ¿còm, en la vigilia de la lluyta,
	còm deixará l'exèrcit que comanda?
	¿còm deixará'l patró la nau que mena,
	lo lleó del desert sa cadellada?
	Torna mirar los llensos que blanquejan,	55
	com al cim de un brandó trèmola flama.
	¿Quí sab si'ls ha de veure un altre día?
	pensa; ¿quí sab si es dó d'alguna fada,
	que si agrahit y ara mateix no accepta,
	com l'or á má més diligenta vaja?	60
	¡Pobre Gentil! dintre son cor de jove
	lluytan de mort l'estimació y la patria,
	y quant l'amor tirá dins un cor tendre
	lluyta, no es sempre lo dever qui guanya.
	Al caure ja en lo llaç de flors que'l tempta:	65
	-¿Trigaré á serhi? -febrosench demana.
	-Galopant, -li respon,- á tota brida,
	podeu tornar ací primer que l'alba.-
—28→
	Diu, y en lo temps que emplea una coloma
	als colomins en peixer la becada,	70
	se'l veu volar entre garrichs y arbossos,
	voladora sageta que's despara.
	Del castell d'Arriá baixa á la riba,
	atravessa la Tet d'una gambada
	y com esbarts de blanchs tudons que volan	75
	veu de Sirach y Taurinyá les cases.
	Á esquerra deixa'l Roch Payler, que lligan
	les bruixes ab un pont d'un fil d'aranya,
	los dissaptes al vespre, perque pugan
	passar del riu Llitera a l'altra banda;	80
	les que van al sabbat ab traydoría,
	en mitj del pont relliscan y s'esbarran.

	Per l'arrelam del Canigó se'n puja
	lo corcer ardorós ab peus de dayna,
	de ses arrels cap a son tronch amplíssim,	85
	que té fontanes y torrents per saba.
	Quant troba un cingle altívol, lo voreja;
	quant troba un córrech famolench, lo salta:
	quant en son vol un lladoner l'atura,
	en dos lo mitj-parteix d'un colp d'espasa.	90
	Més lo bosch s'espesseix, lo roure's lliga
	als pins que llurs pirámides aixamplan,
	y entre ells s'alça l'abet, com l'arbre mestre
—29→
	entremitj del trinquet y la messana.
	De tant en tant del cim de l'aspra serra	95
	se veu fins al pregon una escombrada,
	com de l'alzina en la negrosa escorça
	se veu del llamp corsecador la ratlla.
	La neu la obrí en hivern; quant s'arrombolla
	pe'l torb de les altures apilada,	100
	un borralló de gebre, que fa moure
	la grua tot volant ab un colp d'ala,
	s'aumenta rodolant de cingle en cingle,
	com sometent al toch de la campana,
	y'l borralló de neu ja es ona immensa	105
	que empeny y colca més superba onada;
	los pins arreu arreu, los fáigs y roures,
	com los guerrers en orde de batalla,
	de cent en cent rodolan al abisme
	ab nius y salvatgines que breçavan,	110
	ab los ramats que troban en la vía
	pastors y pastorims, conreus y cases;
	y'ls llenyatayres que de lluny ho veuhen,
	creuhen que al pla s'ajoca la montanya.

	Per un d'aqueixos solchs oberts sens rella	115
	Gentil son poltro escumejant aplana;
	quant no pot més, per adreçarse'l cingle,
	lo deixa al escuder que l'acompanya,
—30→
	y per camí d'isarts lliure se'n puja
	y per los grenys com rapinyell s'arrapa,	120
	vers hont blanquejan los mantells estesos,
	tofes de neu sens trepitjar encara.
	Un n'ovira al bell mitj brufat de perles,
	lliri enjoyat per gotes de rosada;
	quant ell va á pèndrel, com de terra eixida,	125
	per l'altre bech l'estira hermosa dama:
	-¿Què't feu, -dihentli,- ma gentil senyora,
	que aixís li robes son mantell de randa?
	-¿Quí es, donchs? -li pregunta ell.- Vínala á veure,
	ja que has volgut, traydor, agraviarla;	130
	la flor de l'hermosura que somías
	veurás en quín jardí floreix y grana.-

	En un pradell, al cim de la carena,
	Gentil veu la regina coronada,
	coronada de vèrgens que la voltan,	135
	teixint y desteixint mítica dança
	ab sos braços y peus, blanchs com la escuma
	que juga ab les petxines de la platja.
	De Flordeneu la cabellera rossa
	rossola en cabdells d'or per ses espatlles,	140
	com raigs de sol que en lo boyrós desembre
	la gebre pura dels restobles daura.
	Com la lluna creixent en nit ombrívola,
—31→
	riu y clareja sa serena cara
	y son sos ulls dues rihents estrelles	145
	que'l Canigó robá á la volta blava.

	Se la mira Gentil, y de Griselda
	en ella veu la fesomía hermosa,
	es lo seu aquell front, seus aquells llabis
	que servirían al amor de copa;	150
	però sa galanesa es de regina
	y ell á Griselda conegué pastora.
	Temerós y pensívol acostantshi,
	sent florir en ses galtes la vergonya:
	-Perdonaume, -li diu,- real princesa,	155
	del gran pitxer d'esta montanya rosa:
	no fos una poncella que us retira,
	vos de mon cor seríau robadora.
	-Gentil, ingrat Gentil, ¿ja no'm coneixes?
	jo so, jo so eixa flor de ta memoria;	160
	ton cor era lo gert que jo cercava
	quant véresme, allí baix, gerdera hermosa,
	ab ma falda vessanta de maduixes,
	de jeçamins endormiscada á l'ombra.
	Astre del cel, tan sols per l'amor teva	165
	deixí l'atzur de l'estelada volta;
	fada, per tu me retallí les ales;
	per tu'm lleví, regina, la corona,
—32→
	y de mes mans deixí esmunyr lo ceptre
	sols per posarte á tu cadenes dolces,	170
	dolces cadenes per l'amor forjades,
	manilles d'argent fi, grillons de roses.
	Si vols volar pe'l cel, tindrás mos somnis;
	si pe'l fil de les serres, ma carroça.
	En Canigó tu ets presoner desde ara;	175
	mes Canigó l'Olimp es de les gojes.-
	Gentil, lligat per invisibles llaços,
	va seguint la Encantada, que, traydora,
	estrafá la figura de Griselda,
	son caminar suau y sa veu dolça,	180
	son mitj-riure de verge que somía,
	son ayre de palmera que's gronxola,
	sos rinxos de cabell esbulladiços,
	son llabi coralí y galtes de rosa:
	sobirana que deixa son imperi	185
	y esclava's fa de qui l'amor li roba.

	Al arribar al cayre de la serra,
	de Guifre y sos guerrers ell se recorda.
	Gira ab recança la mirada enrera;
	lo Rosselló a sos ulls qué bell se mostra	190
	voltat d'una filera d'alimares
	que d'una á una en cada cim se posan!
	En cada cap de puig dels que rodejan
—33→
	la plana de Ruscino, hi há una torra,
	una torra gentil que al cel arriba	195
	per abastar l'estrella ab que s'enjoya.
	De Batera al bell cap ja vermelleja,
	com un clavell als polsos d'una hermosa
	que per fer la sardana s'arrenglera
	á desigual fantástica rodona.	200
	Massana y Madeloch ja al front la duhen
	com les de Cos, les de Cabrens y Goa;
	y Opol, Monner y Tautaull y Salces
	son quatre cirials de flama roja.
	Jamay, jamay cap afligida reyna	205
	se mostrá á un fill ab més brillant corona,
	tot dihentli plorosa y á ses plantes:
	¡No m'entregues, fill meu, á la gent mora!
	Gentil, á una fiblada d'amor patri,
	del enganyívol somni se deixonda,	210
	d'Oliva, del Pelós y Tallaferro
	sentint batre en son cor la sanch heroyca;
	y recula á la forta esperonada,
	sens mirar la sirena temptadora:
	mes en sos llaços ja está pres per sempre,	215
	com dins la teranyina dèbil mosca,
	y al volèrsen eixir, per totes bandes
	¡forta cadena! hermosos braços troba,
	y sent d'amor paraules que l'encisan,
	y veu uns ulls d'ullada blava y fonda,	220
—34→
	mar hont naufragará de sa Griselda,
	de son pahís y pares la memoria.

	A un signe de la Fada⁵, ses donzelles
	ab flochs lo lligan, cintes y garlandes:
	-Senyora, -ell va dihent,- deixaume lliure;	225
	doscents arquers m'esperan en la plana;
	si á la lluyta no'ls meno ans que'l sol isca,
	tots doscents me dirán traydó á la patria.
	-Es lluyta més suau la que t'espera,
	es lluyta del amor hont l'amor guanya;	230
	si es la cadena que't posí trenquívola,
	de ferro'n tinch, d'argent y d'or encara.-
	Ell se sent pres com un aucell que, lliure
	volant, se troba en unes urpes d'áliga.
	Al seu alè, aquella ánima serena	235
	s'enllora com mirall en jorns de glaça,
	y del present la mágica cortina
	son nom, sa gloria y son honor li amaga,
	y al costat de sa aymía encisadora,
	com un clavell vora una rosa blanca,	240
	dins un rotllo de nines falagueres,
	á la planella del Cadí devalla.
	Aquella plana, avuy deserta y nua,
	llavors era una conca d'esmeragda,
	la vestían ombrívoles pinedes,	245
—35→
	angèlica y jonquilles⁶ la brodavan,
	mirantse en un estany que mitj-umplía
	del Canigó la monstruosa taça.
	Los Estanyols que encara avuy l'argentan
	d'aquella mar petita son petjades,	250
	son los bocins d'aquell espill hont tota
	la nau del firmament s'enmirallava.
	Lo Canigó dona la má á Batera,
	Tretzevents á Batera y Comalada,
	y entre ells, oberta al ull del cel blavíssim,	255
	son verge sí desclou aqueixa plana;
	paner de flors que eixos gegants sostenen,
	los uns al braç, los altres á l'espatlla,
	placent jardí que llur suhor fecunda
	regalant de sos fronts á grans cascades,	260
	que de taçó en taçó se precipitan
	com per grahons de cristallina escala,
	fins al major de tots, que en la planicie
	á alabastrí palau fa de capçana.
	Semblan ses torres de cristall de roca	265
	fermes columnes de la volta blava,
	ses llums misterioses confonentse
	ab les eternes llums de l'estelada,
	y, sostinguts per cent pilars de pòrfir,
	sos portxes son lo mirador de l'alba.	270
—36→
	Lo Canigó es una magnolia immensa
	que en un rebrot del Pirineu se bada;
	per abelles té fades que la voltan,
	per papallons los cisnes y les áligues.
	Forman son cálzer escarides serres	275
	que plateja l'hivern y l'estiu daura,
	grandiós beyre hont beu olors l'estrella,
	los ayres rellentor, los núvols aygua.
	Les boscuries de pins son sos barbiços,
	los Estanyols ses gotes de rosada,	280
	y es son pistil aqueix palau aurífich,
	somni d'aloja que del cel devalla.

	Davant s'esten una illa sempre verda,
	ramell de flors dins un pitxer de plata,
	oasis bell que'l beduhí somía	285
	vogant pe'l mar d' arena del Sahara.
	Bedolls llustrosos, faigs y abets l'ombrejan,
	la encatifan serfull y genciana,
	y les roses alpines entre líquens
	la vermellor ensenyan de ses galtes.	290
	Com pont de flors, uneix la terra á l'illa
	una verdosa y rústica palanca
	que atravessa pe'l mitj l'estany blavísim,
	com lo cel estrellat la vía láctea.
—37→
	Allí en un trono vert, que'ls ulls no veuhen	295
	si es fet de boix-florit⁷ ò d'esmeragda,
	los dos s'asseuhen, en l'encís que'ls lliga,
	ella á mirar lo cel, Gentil sa cara.
	Olor de romaní dels boscos puja,
	dels cims olor de regalecia baixa,	300
	gemechs de lires entre'ls arbres s'ouhen,
	y en lo palau lo sospirar d'una arpa,
	dintre l'estany canturies de sirena,
	y murmuri de ninfes en la platja,
	parrupar los tudons en la boscuria,	305
	la gelera dringar en la montanya,
	y en les coves de marbre, allí á la vora,
	los degotiços ploradors de l'aygua
	com enfilall de llevantines perles
	que dins aygueres de cristall s'esgrana,	310
	y en lo cel blau eternes melodíes
	de l'estrella que naix ò que s'apaga,
	d'astres y sols y llunes que hi rossolan,
	barrejant ses clarors en mòvil dança,
	sos ròssechs, cabelleres y corones	315
	y'l suau aleteig de sa volada.

	Y, sens trencar lo jove la cadena
	que empresona al soldat lluny de sa patria,
	com un ull virginal que s'esparpella,
—38→
	en sa finestra d'or apunta l'alba,	320
	sembrant, com jardinera del Altíssim,
	per terra y cel les roses de sa falda.

Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
Jacint Verdaguer

Marc legal