publicidad

 

Pàgina principal
    Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
     Jacint Verdaguer 		 Concordancia      Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Marcar aquesta pàgina Índex de l'obra Anterior Avall Següent

  —[39-40]→  


ArribaAbajoCant tercer


L'encis

—[41]→

   Entre'ls arbres de l'illa delitosa
l'enamorat Gentil está adormit;
son los flonjos coixins ahont reposa
de farigola y xuclamel florit.

   Verts jeçamins de torcedices branques  5
li fan de cortinatge y cobrecel,
donant ab sa estelada de flors blanques
flayre al zefir, á les abelles mel.

   Com les rosses abelles, quant l'oviran
van á vèurel les gojes á plaher,  10
lo voltejan, aguaytan y remiran,
com son més rich brillant un argenter.
—42→

   Los dos archs de ses celles fins y hermosos
l'una retrau, l'altra son ample front,
l'altra sos llabis de clavell desclosos  15
hont lo somrís placèvol may se fon;

   eixa'l cabell de seda que rosseja
com la claror primera del matí,
s'escampa, 's rutlla, s'esbadía, oneja,
riu que trena ses ones ab or fi.  20

   Ab má atrevida una li trau l'espasa
y en ella's mira com en clar espill,
com nin que juga ab una ardenta brasa,
sos tendres dits posant en greu perill.

   Mes ja tallant les herbes que'l sostenen  25
y testes sostenintles per llur peu,
al cavaller totes plegades prenen,
signántlosho rihenta Flordeneu.

   De violers y molses en llitera
ab silenci lo duhen al estany  30
hont friçosa una góndola l'espera,
com lo cisne de gebre dins son bany.
—43→

   Així en son breç de vímets y ridorta,
sens adonársen son angèlich nin,
una amorosa mare lo transporta  35
en plácit sòn mentres está dormint.

   Llisquívola es la proa y cisellada
pe'l més traçut pastor del Pirineu,
en la toya de flors ab que está ornada
se veuhen les mans d'or de Flordeneu.  40

   A cada banda vogan tres remeres
de vert vestides, com lo mes d'Abril,
soltes al vent les fines cabelleres,
per si calen més llaços á Gentil.

   A la primera y més suau remada,  45
se posan totes sis á refilar;
així entre onada perlejant y onada
refilan sis sirenes de la mar.

   -Somía, -cantan,- somía,
deixa volar ton cor bell,  50
mentre'l somni no's desnía,
com de sa branca l'aucell.
—44→

   Aygues de neu te breçolan,
te vetllan cors virginals,
aixam d'abelles que volan  55
del teu hermós al encalç.

   Los somnis son unes ales
per volar dintre l'edem;
mentres dins tu te regales
nosaltres te breçarèm.  60

   Te breçarèm sobre roses,
tot cintante un himne dolç,
de día, 'l de les aloses,
de nit, lo dels rossinyols.

   Somía, Gentil, somía,  65
deixa volar ton cor bell,
mentre 'l somni no's desnía,
com de sa branca l'aucell.-

   Lo jove somrihent ha'ls ulls desclosos,
¿dorm ò somía encait lo seu cor?  70
mes veu los de la Fada més hermosos,
y tot ho esplica a sa faycó l'amor.
—45→

   Deixa la barca que rellisque y corra,
deixa que estime a Flordeneu son pit;
prou trobará la barca banchs de sorra,  75
prou esculls trobará son esperit.

   Ja'l rem, s'atura y mitj s'adorm á estones,
deixant als dos somriure y somiar,
com s'adorm un penyal dintre les ones
quant ab elles se cansa de lluytar.  80

   Ja rossola suau sobre l'argila,
ja'l llahut se revincla en lo sauló,
ja rellisca onejant com una anguila
de l'áliga marina al tenir po'.

   L'estany se divideix en amples braços,  85
com en branques y brots roure aglaner,
y surten tots á dar festívols paços,
com nins ajogaçats dintre'l verger.

   Dels plorosos desmays besan la soca,
coronan los oasis de verdor,  90
saltironan com xays de roca en roca,
donan á beure perles á la flor.
—46→

   Deslligan més enllá ses cabelleres
y florejan les ones riu avall,
com náyades que nadan joganeres  95
en rieró de márgens de cristall.

   Ja'l rieró anguileja pe'l boscatge,
argentina llisona8 vers son cau,
ja en gorch mitj-aturantse entre'l fullatge
derrera un vel verdós, sembla un ull blau.  100

   Plegats los rems, com ala que no vola,
los dits de les donzelles argentins
deixan corre la barca tota sola,
corcer que ben apresos té'ls camins.

   Hi há un pal d'argent en mitj de la barqueta,  105
hont penjan una vela de llens d'or,
ala batent d'esquívola oreneta
que voleya cantant de l'aygua á flor.

   Ses cordes son garlandes de fullatge
trenades per l'amor de bon matí;  110
prenentles per vidalves del boscatge,
s'hi posan lo verdum y'l francolí.
—47→

   La barca ab ells papalloneja á estones,
de ses esteles ab lo floch d'argent
lligant de riba a riba en mar sens ones  115
eixos oasis que no té l'Orient.

   Si s'amorra en lo marge alguna volta,
desde la proa un braç la torna á solch,
y lliure's balanceja y desinvolta,
duhent estols de ninfes á remolch.  120

   Lliris d'aygua nevats y maravelles
los ofereixen gots d'olor suau,
semblan pures y efímeres estrelles
que hi deixá caure aquest matí'l cel blau.

   L'hermós blauhet que entre nenúfars nía,  125
vola gaudintse al seu voltant joliu,
ramellet de gemada pedrería
que's trameten jugant l'herbey y'l riu.

   Los arbres, ajupits sobre les ones,
forman arcades de fullatge y ponts,  130
deixant caure ses flors com papallones
que á posarse devallan á sos fronts.
—48→

   Del aromer ne plouhen de groguenques,
de volves d'or del Potosí polsim;
del magraner poncelles vermellenques,  135
de pedres fines irisat ruixim.

   En l'ombrívola aubaga de Batera
al cor penetran d'obelisch de gel,
caverna ahont diáfana gelera
traspuar deixa la claror del cel.  140

   Eixa encantada habitació es una ala
del palau de la Goja soleyós;
al vèurel ell entrant desde l'escala,
anyora menys lo firmament clarós.

   Al últim bes del sol ponent, blanqueja  145
com un colom entre'l fullatge vert;
perque de lluny algun pastor no'l veja,
de cortines de bovia s'ha cobert.

   Está en mitj del estany com una estrella
florida en mitj del cel de juliol,  150
nínfea cologal que s'esbadella
al bes de les escumes y del sol.
—49→

   Per ses arrels lo lligan á la vora,
com branques de coral esblanquehit,
quatre ponts de cristall del que atresora  155
la serra en ses entranyes de granit.

   Un d'ells al cim de Canigó encamina
per viarany ribetejat de flors,
que al pujarhi la Fada, llur regina,
abocan á sos peus tots sos olors.  160

   Es de marbre d'Isòbol una Alhambra
penjada entre la terra y firmament;
servir podría al sol mateix de cambra
si lluny trobás son llit del Occident.

   Es tot ell d'arabesca arquitectura  165
que d'Orient portaren les hurís
per distraure ab sa mágica hermosura
als que, romeus, pujam al paradís.

   Arcades de cristall se succeheixen,
altres deixantne veure ençá y enllá,  170
damunt blanchs capitells ahont floreixen
palmeres que l'abril enjoyellá.
—50→

   Rengleres de pilars, com jonchs de marbre,
alçan en l'ayre cúpules de gel,
com sosté sa brancada'l tronch d'un arbre,  175
entre fruytes y flors mostrant lo cel.

   Les cúpules coronan l'ampla sala
hont dringa la baixella d'or y argent,
la perdiu blanca sos perfums hi exhala,
gerda xicoyra l'apetit hi encen.  180

   Allí grogueja la daurada bresca
de regalada mel de romaní;
allí escumeja llet de dayna fresca,
més blanca que la gebre del matí.

   Lo préssech d'Illa com pom d'or rosseja,  185
no tant com lo rahim de Tarascó,
la cirera d'arbós hi vermelleja
ab lo gínjol rihent y l'ametlló.

   La magrana pledeja ab la maduixa
á quí traurá més ensucrats rubins,  190
que un brollador d'aygua d'olors arruixa,
umplint la sala de remors divins.
—51→

   A cada corn, de taula himnes entona
de donzelles un chor ab veu suau,
lo clavicímbol que entre lires sona  195
umple de rius de música'l palau.

   Los aucells á les cítares responen,
naturalesa y art dantse la má,
entre columnes y arbres que confonen
lo remor del convit ab lo boscá.  200

   Monocordis responen á les merles,
á la tenora'l tendre rossinyol,
llansant les notes com ruixats de perles
que l'orella del cor cull en son vol.

   Mes per Gentil son música més dolça  205
los batements del cor de Flordeneu,
d'aqueixa lira virginal que ell polça
en l'albada felís del amor seu.

   Enlluhernat pe'l sol de sa bellesa
s'arrossega á sos peus com un esclau,  210
y, en lo cel de sos ulls sa ánima presa,
lo cel hermós li sembla menos blau.
—52→

   Respira los perfums d'aqueixa rosa,
efluvi del Eden embriagador;
¡pobre Gentil! ¡bé massa l'has desclosa  215
ta ánima bella á son primer amor!

   Quant l'astre rey, cansat de sa carrera,
baixa á cloure los ulls en Occident,
la reyna de les fades encisera
diu á Gentil, del seu amor sedent:  220

   -Vina á la tebia llum del hemisferi,
de nostre amor sens mida conversant,
les fites a seguir de nostre imperi;
vèjas si'l trobas prou hermós y gran.

   Vosaltres, -diu, tot baix, á ses companyes,-  225
penyores me daréu de vostre amor,
per rius, estanys, planicies y montanyes
cercant quiscuna son joyell millor;

   y d'eixa serra en la més alta cima,
al ressortir lo sol en Orient,  230
quant jo'm despose ab qui'l meu cor estima,
siau demá matí á férlin present.-
—53→

   Volta'l palau marmórea galería
que sostenen dos rengles de pilars,
tot de cristall sembrat de pedrería,  235
tribut que duhen eixos rius als mars.

   Aèrea escala á cada cap s'esbranca,
baixantse á unir les dues al jardí,
es com la neu sa pedra menos blanca,
los poms de la barana d'argent fi.  240

   Arriat per set daynes amansides,
allí'ls espera un carro volador;
pren, al pujarhi, Flordeneu les brides
y se'n porta á volar son aymador.

  —[54-56]→  


ArribaAbajoCant quart


Lo pirineu

—[57]→


   D' or verge es feta la real carroça,
d'argent, perles y vori ramejada;
set genis en set anys l'han fabricada
dins un palau de fades d'Orient;
al florejar les pirenayques cimes  5
sa roda de set raigs vola lleugera,
en l'herba y neu sense deixar rodera,
com lo carro del sol pe'l firmament.

   Desde'l palau alabastrí devallan
del Pla Guillem á les collades Verdes  10
y de Rojá les árides esquerdes,
que'l granat enriqueix, fugen volant.
Deixan, anella del Pirene altívol,
la aturonada Costabona enrera,
que solda'l Canigó á la cordillera  15
com á cadena aurífica un brillant.
—58→

   Com jardinera, la vall d'Eyne'ls mostra,
al vèurels serrejar per la montanya,
la faldada de flors que á la Cerdanya
aboca al náixer cada jorn d'abril;  20
y ab mots d'amor distretes ses orelles,
indignes son d'ohir vostra canturia,
¡oh serafins! que en aquella hora, en Nuria
bastíau per la Verge un camaril.

   ¿Per què t'amagas, Camprodon fresquívol,  25
violeta del bosch en ta ribera?
¿en ton sojorn d'eterna primavera
no vols que sentin tos suaus olors?
Ribas, y tu, pastora del Pirene
que en lo Freser vens a mirar ta cara,  30
¿no vols que vejan ta hermosura encara?
poncelles, ja us veurán quant siau flors.

   De puig en puig pe'l Coll de Finestrelles
s'enfilan de Puigmal á l'alta cima;
tota la terra que'l meu cor estima  35
desde ací's veu en serres onejar:
Olot y Vich, Ampurias y Girona,
y allá, en lo cor de l'espanyola Marca,
lo Montserrat, de quatre pals com barca
que d'Orient la Perla'ns ve á portar.  40
—59→

   Un gran arbre ajagut es lo Pirene
que mira ses brancades poderoses
esbadiarse de Valencia á Rosas,
entreteixirse ab serres y turons,
hont penja, com ses flors immustehibles,  45
les blanques caseríes y vilatges
y, més aprop del cel, los hermitatges,
que'n semblan, allí dalt, los escalons.

   Per la montanya d'hont lo Segré brolla
van á Tosas florit y al Pla d'Anyella,  50
hont troba flors la petonera abella,
regalècia balsámica l'anyell;
y, com jay que per nins se deixa vèncer,
á llur carroga d'or l'espatlla abaixa
l'Alp gegantí, que una pineda faixa  55
com cap de monjo un cercle de cabell.

   Lo Clot de Moixeró9 verdós y ombrívol
de sos abets y pins entre les branques
los veu passar, com dues perdius blanques,
del estèril Cadí per lo crestall,  60
hont l'estrámpol isart per refrigeri
troba sols, ab lo líquen de l'altura,
les perles de l'aurora y l'aygua pura
de la font regalada del Cristall.
—60→

   Es del Cadí la serralada enorme  65
ciclòpich mur en forma de montanya,
que serva'l terraplè de la Cerdanya
per hont lo Segre va enfondint son llit.
Resclosa fora un temps d'estany amplíssim
ahont, en llur fogosa jovenesa,  70
aqueixos cims miravan la bellesa
de son alt front avuy esblanquehit.

   Avuy l'estany no hi es, y alta muralla
d'un castell de titans es eixa serra,
per escudar la catalana terra  75
fet sobre'l dors del Pirineu altiu.
Noufonts, Carlit y Canigó y Maranges
son ses quatre ciclòpiques torrelles
y son eixos turons ses sentinelles
hont encara les áligues fan niu.  80

   Lo vell Puigmal d'espatlla rabaçuda
es l'arx d'aqueixa altiva fortalesa,
que en setcents anys lo sarrahí no ha presa,
fenthi bocins la llança fulgurant.
Prop d'hont Cadí ab lo Cadinell10 encaixa  85
s'alça 'l doble turó de Pedraforca;
es del castell l'inderrocable forca,
feta, si cal, á mida d'un gegant.
—61→

   Atravessant lo Sícoris aurífer,
la carroça's desvía vers Saloria;  90
la Seu d'Urgell, com página de gloria,
lluheix en mitj d'un pla sedós y vert:
per ferli de vinyetes argentines
lo Valira y lo Segre se junyeixen
y de verdor corones li teixeixen  95
ab lo cel y la terra de concert.

   Contempla'l jove feixes y boscatges
y derrera'ls pradells de la Regina,
una esmeragda en forma de petxina,
tota plena de perles y de flors:  100
es la vall delitosa de Seturia;
quant ab son bes primer l'alba la arrosa
sembla l'áurea conquilla en que flayrosa
del mar isqué la reyna dels amors.

   Lo riu de Santa Magdalena ombrívol  105
cap á Occident la Fada ribereja,
passant pe'l bosch, perque Gentil no veja
de Sant Joan del Herm los hermitans.
De cim en cim va de Rubio á Pentina,
y, sota Bresca en Collegats, li ensenya  110
la rica Argentería que en la penya
pará algun geni ab enciseres mans.
—62→

   Cortinatges de tosca y brodadures,
cascades d' argent fos en l'ayre preses,
garlandes d'eura en richs calats suspeses,  115
d'alguna fada finestró diví,
de lliri d'aygua, y de roser poncelles,
com ulls closos de vèrgens que hi somían,
tot hi es blanch, com los coloms que hi nían,
papallones gentils d'aquell jardí.  120

   Volant als cingles de Monsèn, li ensenya
les cascades bellíssimes de Gerri,
y en Cabdella, en Espot y Biciberri
constelacions d'estanys d'atzur y vert:
les tres valls de Pallars, que la calitja  125
de boyrina ab son ròssech enmantella,
li semblan solchs que gegantina rella
á les tres branques del Noguera ha obert.

   Li fa veure Bohí, eixa flor que's bada
d'un cáos de granit en les entranyes,  130
y d'aqueix bosch de puigs, ombres estranyes,
la Roca dels dos Homes Encantats11;
y, dant més brida á les esquerpes daynes,
al cim de Neto malehit s'enfila,
com qui, vistos los baixos de la vila,  135
vol vèurela millor desde'ls terrats.
—63→


La Malehida

(Maladetta)


   Véusela aqui; mirau sa gegantina altura:
se quedan Vignemale y Ossau á sa cintura,
Puig d'Alba y la Forcada li arriban á genoll;
al peu d'aqueix olímpich abet de la montanya,  140
son sálzers les Alberes, Carlit es una canya,
      lo Canigó un reboll.

   Dels rius Garona y Éssera sa gran gelera es mare;
Aran, Lys y Venasca podrían dirli pare,
Montblanch y Dhawalgiri li poden dir germá;  145
á continents més amples d'ossada serviría,
al ángel, per tomársen al cel, de gradería,
      de trono á Jehová.

   Un cedre es lo Pirene de portentosa alçada;
com los aucells, los pobles fan niu en sa brancada,  150
d'hont cap voltor de rasses desallotjarlos pot;
quiscuna d'eixes serres, d'ahont la vida arranca
son vol, d'aqueix superbo colós es una branca,
      ell es lo cap de brot.
—64→

   Cabdill es d'eix exèrcit en orde de batalla,  155
la torra que domina la coloçal muralla,
entre eixes mil arestes del temple'l campanar,
lo Goliat d'eix rengle de filisteus deforme,
d'aqueixos pits y braços l'altívol front enorme
       que's veu de mar á mar.  160

   Al bes del sol lluheixen son elm y sa coraça,
l'un fet de neus eternes, l'altra d'un troç de glaça
de dues hores d'ample, de quatre ó cinch de llarch;
los núvols en sa espatlla son papallons que hi volan,
y eix quadro, hont llums, tenebres y tinta y foch rodolan,  165
      té'l firmament per march.

   ¡Qué altívola es sa calma12! ¡qué espléndida sa roba!
perque sía sa regia corona sempre nova
argent li dona l'alba, lo sol son or més fi;
besan son front, quedantshi per joyes, les estrelles,  170
y á voltes diu que hi para, volant pe'l cel entre elles,
      son vol lo serafí.

   Los catalans que hi muntan estiman més llur terra,
veyent totes les serres vaçalles de llur serra,
veyent totes les testes als peus de llur titá;  175
—65→
los estrangers que oviran de lluny eixa montanya,
-Aquell gegant, -exclaman,- es un gegant d'Espanya,
       d'Espanya y catalá.-

   Veu l'Ebro y lo Garona, Mediterrá y Atlántich,
com eternal espectre sentint llur plor ò cántich,  180
los pobles veu que arriban, los pobles que se'n van;
del Cid veu lo teatre derrera'l blanch Moncayo,
y ençá dels puigs d'Asturias, alt trono de Pelayo,
      la fossa de Roland.

   Les áligues no'l poden seguir en sa volada  185
y á reposar s'aturan, si emprenen la pujada
desde la soca als aspres cimals dels Pirineus,
los núvols, que voldrían volar fins a sa testa,
si no'ls hi puja l'ala de foch de la tempesta,
       s'ajauhen á sos peus.  190

   Mes tot sovint hi muntan y torna sa corona
non Sinaí feréstech ahont llampega y trona;
lo torb arramba'ls còdols que'l gel li va partint,
llançantlos al abisme com troços de la terra,
mentres, fuet de flames, lo núvol á la serra  195
       ab llamps va percudint.
—66→

   Aucells aquí no crían, ni flors les primaveres,
los torbs son l'aucellada, ses flors son les geleres,
ses flors que quant se badan cobreixen lo vessant;
les gotes de rosada que'n surten, son cascades  200
que saltan per timberes y cingles esvarades,
       con feres udolant.

   Damunt lo glaç negrejan granítiques arestes,
com d'ones formidables esgarrifoses crestes,
illots de roca dreta sortint de mars de gel;  205
enmarletades torres d'una ciutat penjada,
com son Pont de Mahoma13 damunt la nuvolada,
      en mitj de terra y cel.

   ¿Hi pujan los pedrayres ací en les hivernades,
los penyalars granítichs á rompre á barrinades?  210
los pedrayres que hi pujan ò baixan son los llamps,
que'ls que llançan arrancantlos d'arrel y 'ls mitj-parteixen
ab los pregons abismes y rius que los glateixen,
      parlantse ab trons y brams.

   Ab tres d'aqueixes pedres farías, Barcelona,  215
la cúpula y lo frontis que espera per corona
ta Seu, que ella mateixa corona es del teu front;
—67→
y ab totes les que en esta pedrera esteses jauhen,
podrían d'una peça referse, si may cauhen,
       totes les Seus del món.  220

   Bocins son de cinglera, son óssos de montanya,
carreus del mur que allunya la França de l'Espanya,
palets que cercarían los rabaçuts gegants
si, envolts en rufagosa, maciça pedregada,
l'Olimp prop de sa cima veyés altra vegada  225
       lluytar deus y titans.

   ¿Per qué Deu entre abismes posá tanta grandesa?
Per qué velá de núvols la torra que'l cel besa?
Perque al baixar á terra tingués un mirador
hont l'home, bo ò mal ángel sens ales, no hi fes nosa,  230
quant á sos peus somía la terra com esposa
       lo somni del amor.

   Mes per son Deu té sempre la terra alguna espina;
en hábit pobre, vesta ab que pe'l món camina,
un vespre á la cabanya trucava d'uns pastors;  235
ni llet, ni pa, ni aygua, ni aculliment li daren,
per tráurel de la pleta los goços li aquissaren,
      los goços lladradors.
—68→

   Un rabadá, tan pobre que dorm á la serena,
se lleva la samarra per abrigar sa esquena;  240
donantli pa y llet dolça, li diu: -Menjau, beveu.-
Quant obre á punta d'alba son hoste les parpelles,
diu al pastor: -Tes cabres aclama y tes ovelles
      y fuig derrera meu.-

   Fugí, y veyent al pobre davant desaparèixer,  245
mira la serra, l'altra ramada no hi veu péixer:
penyals son les ovelles, penyals los blanchs anyells,
lo cabridet anyívol, lo boch, lo goç d'atura,
y llurs pastors, que encara ne tenen la figura,
      penyals eran com ells.  250

   Desde llavors, a vista del espectacle horrible,
girant lo cap se senya lo passatger sensible,
lo quadro al ensenyarli de lluny algun bover:
la flor deixa aquells márgens, l'aucell fuig d'aquell ayre,
com en les mitj-diades d'estiu fuig lo dallayre  255
      de l'ombra del noguer.

   Fugiu també vosaltres, pastors y escursionistes;
com les visions è histories, aquí les flors son tristes,
est hort de roses blanques cobreix un gran fossar,
—69→
dessota cada llosa de marbre un clot se bada,  260
la neu es lo sudari ab que traydora fada
      vos vol amortallar.

   A voltes dins ses coves de vidre sona y canta;
lo viatger ou música suau sota sa planta;
¡ay d'ell! si no fa al cántich de la sirena'l sort,  265
lo pont de neu se trenca que amaga la gelera
y es la clivella hont vèurela somía, una rodera
       del carro de la mort.

   Mirau la cima excelsa tot allunyantne'ls paços,
mirau sa cara sense voler dormí' en sos braços;  270
paranys amaga horribles ab plechs del seu vestit.
De Neto, deu celtíber, es filia la deesa;
però fugiu: sa nua bellesa, es la bellesa
      del ángel malehit.

   Mes com sobre sepulcre desert herba florida,  275
més alt que'l dels abismes un Angel bell vos crida:
es l'Angel de la patria, que guarda'ls Pirineus;
ab ses immenses ales cobreix la cordillera,
ab l'una'l promontori tocant de cap de Higuera
      y ab l'altra'l cap de Creus.  280
—70→

   ¡Quins crits més horrorosos degué llançar la terra
infantant en ses joves anyades eixa serra!
¡qué jorns de pernabatre, qué nits de gemegar,
per traure á la llum pura del sol eixes montanyes,
del centre de sos cráters, del fons de ses entranyes,  285
      com ones de la mar!

   Un jorn ab terratrémol s'esbadellá sa escorça,
resclosa d'hont al rómpres brollá ab tota sa força
un riu d'aygues bullentes d'escumes de granit,
que al bes gelat dels ayres se fixa en la tempesta,  290
y'l mar llançá, per ferlo més alt, damunt sa testa
      sos peixos y son llit.

   Passaren anys, passaren centuries de centuries
abans que s'abrigassen de terra y de boscuries
aqueixes ossamentes dels primitius gegants,  295
abans que tingués molsa la penya, flors les prades,
abans que les arbredes tinguessen aucellades,
      les aucellades cants.

   Pe'l gel y rius oberta, prengué la cordillera
agegantada forma de fulla de falguera;  300
com solch sota l'arada quant cada vall s'obrí,
—71→
quant al amor y vida la plana fou desclosa,
Deu coroná la cima més alta y grandiosa
      d'eix Guayta gegantí.

   Y Espanya, que tenía ja un mar en cada espona,  305
sols per breçarla y ferli murmuri al llit de l'ona,
que per barrons té'ls Picos d'Europa y lo Puigmal,
per cobrecel sens núvol lo cel d'Andalusía,
per ferli de custodi, tingué desde aquell día
       un Angel al capçal.  310

   Miraulo allí entre'ls arbres alçar la noble testa,
apar una boyrada sa vagarosa vesta;
de blanques se confonen ses ales ab les neus,
de gel es sa coraça, de llum sa cabellera
que ab la del sol barreja, mentres bramant com fera  315
      lo torb juga á sos peus.

   A sos genolls arrima la formidable llança
que veuhen desde Iberia, que oviran desde França,
semblant a la capçada d'un pi descomunal,
quant la maneja, fentla llampeguejar en guerra,  320
quant bat ponts y muralles, volant de serra en serra,
      s'hi aixeca'l temporal.
—72→

   Mes ara, desarmantlos, d'amor ab llaços dobles
lligant va cada día més fort eixos dos pobles:
los que vehins son ara, demá serán germans;  325
y com una cortina fent corre' eixa montanya,
la gloriosa França, la heroyca y pía Espanya
      se donarán les mans.

   Cego d'amor, Gentil no ovira l'Angel;
sols veu de cap á cap l'enorme serra,  330
de mar á mar l'esmeragdina terra,
la volta de safir de pol á pol,
al temps en que á les ones ponentines,
que ab lo cel fan una mateixa faixa,
rossoladiça entre les boyres baixa  335
l'áurea carroça flamejant del sol.

   Flordeneu de la seva mou les brides,
y á Gentil amadíssim per complaure,
de Pomero florit vola á Camsaure,
serrejant sempre entre Viella y Lys,  340
y anega la seva ánima en los dolços
remors de rius, cascades y boscuries,
de rossinyols entre suaus canturies
y música y perfums de paradís.
—73→

   ¿Qué son los Pirineus? serpent deforme  345
que, eixint encara de la mar d'Asturias,
per beure l'aygua ahont se banya Ampurias,
atravessa pe'l mitj un continent.
Quant ja á la mar mediterránea arriba,
al mirarla, potser, tan espantable,  350
ab un colp de sa espasa formidable
en dos lo mitj-partí l'Omnipotent.

   Entre sos dos bocins, que'l colp allunya,
vers França l'un si l'altre vers Castella,
verda, soliua, agraciada y bella  355
obre son sí florit la vall d'Aran.
Atrets per sa verdor fresca y gemada,
los dos enamorats sovint s'hi giran;
mes prompte ses belleses no s'oviran,
puix l'ombra de la nit los va abrigant.  360

   Vora'ls turons de Montoliu y d'Orla
s'obre'l Pla de Beret á ses mirades,
llibre format de dues serralades
que té lo Pirineu per faristol,
ses lletres son congestes argentines,  365
y dos rius que bessons s'hi despedeixen
distints realmes á regar parteixen,
l'un vers hont naix, l'altre ahont mor lo sol.
—74→

   Ella segueix les aygues del Noguera,
bellugadíç espill de les estrelles,  370
enmirallantse, tot volant, entre elles
al costat de son jove cavaller;
mes prompte de la riba que s'enfonza
surt y faldeja'ls cingles de la esquerra,
per mostrar á Gentil l'aguda serra  375
que du en son front la creu de Sant Vallier14.

   Coflens è Isil li ensenyan ses boscuries,
sos verts pletius, farigolars y prades,
sos llachs Aubé, vall d'Arce ses cascades,
cabellera de cingles y turons,  380
torrents que desde'ls núvols a la terra
per escala d'abismes se rebaten
al córrech pregoníssim hont se baten
ab l'esperit del gorch a tomballons.

   A la tebia claror de la celístia  385
la lluna uneix la seva blanquinosa,
plujim de fulles d'argentina rosa
que'l puig copça ab la falda de sa vall:
s'abrigan les pinedes adormides
ab aquell vel de calitjosa glaça,  390
y ab aquells raigs del llach en l'ampla taça
juga del riu'l arruixador cristall.
—75→

   Vessántsel d' un al altre ab dolç murmuri
los tres llachs de Tristany son més hermosos,
Puig d'Alba y Fontargent més blanquinosos  395
ab llur brial de neu que may se fon.
Les valls d'Ordino y d'Incles son més plenes
d'armoníes, de somnis y misteri
als raigs que hi deixa ploure l'hemisferi,
ala serena de qui cova'l món.  400

   Contornejant la Coma d'Or herbosa,
segueixen la riera de Font Viva,
per una branca de sa verda riba
escalant la montanya de Carlit.
Quaranta estanys blavosos lo coronan,  405
quaranta estanys de virginal puresa;
en quiscun d'ells ab tota llur bellesa
se miran tots los astres de la nit.

   Sota sos peus alats estrelles veuhen
passar, damunt sos fronts y entre les branques  410
dels negrosos abets, com perles blanques
que fugen á ruixades pe'l cel pur;
y reflectint lo firmament en l'aygua,