publicidad

 

Pàgina principal
    Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
     Jacint Verdaguer 		 Concordancia      Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Marcar aquesta pàgina Índex de l'obra Anterior Avall Següent

  —[116-118]→  


ArribaAbajoCant seté


Desencantament

—[119]→


FLORDENEU

Gentil meu, jo què't daré
si tant mes fades te donan?
De qué jo't coronaré
si d'or elles te coronan?
Te donaré lo meu cor,  5
lo cor y la má d'esposa,
jo seré ta dolça flor,
tu serás ma abella hermosa.
Companyes, mentres me'n vaig
á vestir ma verda vesta,  10
com les boscuries pe'l maig
del amor per la gran festa;
—120→
mentre'ns cantan los moixons
sos himnes epitalámichs,
y envían valls y turons  15
onades d'alens balsámichs;
mentres lo sol surt del mar,
daurant aquest promontori,
com il·lumina l'altar:
lo brandó del desposori;  20
de mon regne, que es lo seu,
recordauli alguna historia:
parlauli del Pirineu,
que es lo trono de ma gloria.


Passatge d'Anníbal22


LA FADA DE MIRMANDA

Les gojes de Mirmanda, de Vallespir y Alberas  25
aquell matí dançavam en lo Bosquet dels Horts,
en lo bosquet de roures, d'alzines y sureres,
d'una arpa de set cordes als divinals acorts.
De prompte se sentiren remors en la collada,
com d'un torrent quant ronca venint la torrentada;  30
la borinor s'acosta, rodola la tronada
y en la serena riuhen del Pirineu los ports.
—121→
¿Será que un vent ha foses les neus de l'alta cima,
y á rius envían ara ses aygues á la Vall?
¿Será un estol de feres que ve mudant de clima,  35
ò'l rúfol torb que espolsa sa crin com un cavall;
lo torb, aqueixa mánega de vents que arrasadora
traboca les cabanyes, los llachs y rius devora,
capola'l tronch dels arbres com ceps la podadora,
á feixos estimbantlos ab fort terrabastall?  40
Es lo torrent d'Anníbal; ab grans destrals y serres
li van obrint passatge deu mil treballadors,
lo puig son front abaixa, la vall s'umple de terres,
lo pont d'una gambada passant rius bramadors.
Les penyes, si fan nosa, y'ls grenys del camí trauhen;  45
al colp dels llenyatayres arreu los arbres cauhen,
los faigs y les muixeres son canyes que s'ajauhen,
los vellaners son herbes als peus dels dalladors.
Los balears penjada duhen al braç la fona,
trenada ab tres badíes de cánem ò de pell,  50
quant de sa roda encesa, que força y foch li dona,
la pedra surt brunzenta, ò aterra ò fa portell.
Lo cos dels sagitaris segueix l'immensa rua;
buyrachs feixuchs ressonan damunt sa espatlla nua,
rublerts tots de sagetes de verinosa pua  55
que en sa volada trenca les ales del aucell.
—122→
Y, avall, onades d'hòmens á onades succeheixen,
ones de ferro á onades d'acer sense parar;
com may encara'n surten al cim, y ja cobreixen
lo pla, les del Massana seguint cap á la mar.  60
Mostrant al sol sa escata d'argent que lluhenteja
apar serpent enorme que corre y anguileja,
desde Banyuls á Salces, de Salces fins á Osseja
podent dues vegades lo Rosselló faixar.
En mitj de la boyrada de pols que'ls acompanya  65
lluhir se veuhen armes d'acer y escuts d'aram,
com al tronar en vespres d'estiu en la montanya
se veu dins negres núvols cohetejar lo llamp.
Feixugues s'arrossegan les máquines de guerra,
com si rodant cayguessen esberles de la serra,  70
y, fent cada rodada trontollejar la terra,
rosegan ab llurs rodes la roca de Monbram.
Cent elefants segueixen, com serres que caminan,
formant grans siluetes al dors del Pirineu;
per ferlos pas los roures de trescents anys s'inclinan,  75
los castanyers se rompen, més flonjos que llur peu.
Damunt del més altívol, en torra cisellada,
Anníbal atravessa l'immensa serralada;
al vèurel jo dels núvols baixar, á no ser fada,
de genollons en terra l'hauría pres per deu.  80
—123→
Gegant de pedra que umple la Vall y la domina,
lo gros Monbram, d'Anníbal als peus, sembla petit,
apar que al vèurel dobla sa testa gegantina,
que sols lo llamp, eix glavi dels núvols, ha ferit.
Es alt, ample d'espatlles, de colossal figura,  85
un perpunt d'or abriga son pit y sa cintura:
dels joves de Cartago té l'ayre y la estatura;
té dels lleons del Atlas lo tronador rugit.
Una legió sagrada de nobles lo corona,
seguintlo, com al carro del sol lo resplandor;  90
ab una adarga abrigan son cos ampla y rodona,
ses armes y sa túnica son una llauna d'or.
Derrera d'ells les tribus de l'Africa negrejan,
y'ls espanyols sa espasa llarguíssima manejan;
quant los romans en Cannas llampeguejar la vejan,  95
han de deixar per ella llur ensis tallador.
Ans d'arribarhi, una altra muralla los espera,
de gran contramuralla li fan los Pirineus,
dels Alpes es l'abrupta, suprema cordillera,
muntada per una altra de glaces y de neus.  100
Entre ells, en ample fosso, lo Rose fa sa vía,
serpent que ab una onada l'exércit desfaría,
gran monstre de set boques que tot ho engoliría,
sos elefants, ses armes, sos hòmens y sos deus.
—124→
Per forta reraçaga vint mil cavalls segueixen,  105
tots ells fills del Sahara, germans del Simoún;
com los centauros, sella ni brida no coneixen
los etiops que'ls muntan, poltro y jenet fent un.
Al vèurels, dalt dels Alpes, la terra italiana
dirá lo que al Pirene sembla ara dir la plana:  110
Cayent d'eixes altures, aqueixa allau humana
dels pobles que jo abrigo me'n ve á xafar algun!
Desde'ls murs de Ruscino, que allá d'allá negrejan,
umplirse d'armes miran llur terra los sardons,
tranquils miran les messes de Mart com hi onejan,  115
los elefants, los poltros, les llances y'ls penons.
-Alsáuvos contra Anníbal, -ahí'ls romans los deyan.
-Alsáuvos contra Anníbal, -y á bell esclat ells reyan,
davant de la riuhada com canyes ells se veyan,
y ab canyes no s'atura lo riu de les nacions.  120
-Donáume pas, -d'Anníbal los missatgers los diuhen
avuy;- jo vaig á Italia, so amich, no us fassa po'.-
Ells ouhen lo missatge prudents y no se'n riuhen:
-Que passe, -li responen, tancantse en Rosselló.
Y tot un jorn vejeren per sota sa muralla  125
passar peons, fonèvols y carros de batalla,
arquers ab sa ballesta, dallayres ab sa dalla.
Què hi ve á cercar á Europa de l'Africa'l lleó?
—125→
¿Qué hi ve á cercar? ve á bátres ab l'áliga romana,
la terra no es prou ampla per dos rivals tan forts;  130
ve á traure de son trono del món la sobirana,
á Roma o á Cartago ve á obrir lo camp dels morts.
Per què á morir volavau aixís, tribus guerreres?
Per què pastors no us feyau, d'aqueixes torrenteres?
Les fades de Mirmanda, de Rosselló y Alberas  135
dançavam aquell día dins lo Bosquet dels Horts.


Noguera y Garonala de Fontargent

   De Beret l'immensa plana
té la forma de breçol,
té montanyes per barana
hont com mare aguayta'l sol.  140
Té per alta capçalera
la montanya de Crabera.
La geganta cordillera
per breçar sos fills la vol.

La Noguera y lo Garona  145
son los fills que Deu li dona,
—126→
que ja al náixer s'empaytaren,
corregueren y saltaren,
com dos nins joguinejant.
      Noguera per Alós  150
      tot joguinós23,
      Garona per Aran
      tot rondinant.

La Noguera Pallaresa
se llevá més de matí;  155
quant del nort la vista ha presa
de mitjorn pren lo camí.
Son germá, que anava á Espanya,
veu al altre que l'enganya,
que li deixa sols montanya,  160
fentse seu tot lo jardí.

Com voluta que se'n torna
en lo vert plafó que adorna,
decantantse cap á esquerra,
se rebat desde la serra  165
de Beret fins á Tredós.
      Garona per Aran
       ot rondinant,
       Noguera per Alós
       tot joguinós.  170
—127→

De Burdeus y de Tolosa
l'un abeura'l gran verger,
mentres l'altre du á Tortosa
l'argent fos de Mont-vallier.
Travessant més d'un gorch negre,  175
fa'l camí saltant alegre,
fins que's casa ab lo riu Segre
part d'amunt de Balaguer.

Tot passant pe'l pla d'Esterri,
pe'l camí que baixa a Gerri,  180
mal-clavada en un llis d'herba,
ha ovirat fèrrea y superba
la gran Maça de Roland.
       Noguera per Alós
      tot joguinós,  185
       Garona per Aran
      tot rondinant.

Espanyol que s'afrancesa,
lo Garona, mal paysá,
du á la França la riquesa  190
que en Espanya atresorá;
y de fonts veyentnos pobres,
al Atlántich du ses sobres,
—128→
mentres poques y salobres
l'altre'n du al Mediterrá.  195

Ah! per garba mal lligada
la d'aqueixa bessonada,
que retrau á la memoria
de més d'uns bessons l'historia
avinguts com gat y gos.  200
      Garona per Aran
      tot rondinant,
       Noguera per Alós
      tot joguinós.

CHOR DE FADES

A Lampegia, tu, que has vista,  205
dòna d'aygua de Lanós,
abraçar en hora trista
lo cadavre del espós;
cántans ¡ay! sa derrera hora,
mes que sía sospirant;  210
ta veu de lira que plora
s'avé ab eix fúnebre cant.
—129→


La de Lanós

LAMPEGIA

Hermosíssima es Lampegia,
filla del duch d'Aquitania;
quant del castell al matí  215
puja á la torra més alta,
á qui la veu desde'l bosch
li apar l'estrella de l'alba,
á qui la veu dintre'l bosch
li apar l'invicta Diana.  220
L'ha ovirada Abú-Nezah,
governador de Cerdanya,
Lampegia caçava aucells,
á ella'l moro la caça;
quant la té dintre del llaç  225
cativa se la enmenava,
no li valen, no, l'arch d'or,
ni les sagetes de plata,
ni sos ulls negres, que son
més homicides encara.  230
Mes no sé quí es lo catiu,
lo moro ò la cristiana;
si n'es la filla del duch,
—130→
lo cativeri li agrada;
si no ho es, es que'ls grillons  235
á son robador posava.
-Robadora del amor,
princesa de l'Aquitania,
qué vols? -lo moro li diu,-
mes que sía la meva ánima.  240
-La teva ánima es per Deu,
jo sols vull la teva espasa,
que abans feresca'l meu cor
que'l cor de ma dolça patria.-
Entre Abú-Nezah y lo duch  245
pau eterna s'es jurada,
llaç de flors ab que l'amor
uneix lo niu y la branca,
lo moro y lo cristiá,
lo Llenguadoch y l'Arabia,  250
uneix lo día y la nit
ab una estrella per gafa.
Llaç de flors que'ls has lligat,
Deu te dó llarga durada.
—131→



II

Abderraman ho ha sabut,  255
vol veure si'l desfaría,
al crit de ¡muyra'l traydor!
vers Catalunya camina,
vint mil hòmens du de peu,
deu mil de cavallería;  260
per davanter va Zeyan,
brau adalit de la Siria.
En lo camp es un corcer,
en los rius es una anguila,
en lo combat un lleó  265
dels de sa terra nadiua.
Abú-Nezah no'n sab res,
massa fort l'amor lo lliga;
quína nit tindrá, si dorm!
quín despertar, si somía!  270
Ab ell dormen sos soldats
dintre'l fort de Julia-Llivia.
Oh, Julia-Llivia! á tu y ells
la hora fatal vos arriba.
ja l'enemich es aquí,  275
ja té les claus de la vila.
Los defensors son covarts,
—132→
n'hi ha gran escampadiça,
los uns fugen cap á Llo,
los altres cap á Angustrina.  280
Quant cau lo roure del bosch
l'aucellada se'n desnía!
Abú-Nezah fuig tot sol
del duch Eudes ab la filla,
fuig sense saber hont fuig,  285
com un cego sense guía.
Zeyan pe'l rastre'ls segueix
de moros ab sa canilla;
quant sent aprop sos glapits,
Lampegia plora sanch viva:  290
-Sálvat, -diu al seu espòs;-
jo sola morir voldría.
-Lampegia, no't deixaré;
primer deixaré la vida.-
S'aturan vora una font,  295
avuy Font de la Regina;
no beuhen, no, y tenen set,
massa l'aygua amargaría;
no dormen, no, y tenen son,
ses flors los semblan ortigues.  300
Allí'ls troba l'enemich,
al espòs ella s'inclina,
com alfábrega á son test
quant algun peu la trepitja.
—133→
Ab sa espasa ell y ab son cos  305
com ab una ala la abriga,
deixant ploure sobre seu
colps d'alfanch y coltellina,
fins que cau sobre l'herbey
que sa sanch ja envermellía,  310
com esgranall de rubins
damunt verdosa catifa.
Si'l ferro no ho hagués fet,
lo dolor lo mataría
al vèuresen emportar  315
sa enamorada cativa,
la coloma pe'l milá,
pe'l porcell la margarida.
En gropa del seu corcer,
Zeyan la porta al califa,  320
al califa Abderraman,
que al peu del Pirene arriba.
Ell aixeca'ls ulls al cel
y'l nom d'Alah pronuncía,
pronuncía'l nom d'Alah:  325
-La filla d'Eudes m'encisa.
Es la flor del Pirineu
en lo ple de sa florida,
es la corona-de-rey24;
un rey se'n coronaría.  330
Será en l'harem de Damasch
—134→
de l'hermosura regina,
la rosa d'aquell jardí,
la perla d'aquella riba.
Al infelíç aymador  335
li donan tomba lluhida
d'un triangle coronat
ab cúpula damasquina,
dins lo poble de Planés25,
á quatre lleugues de Llivia.  340
Los vinents escatirán
si es mausoleu ò meçquita,
si l'han feta cristians
ò moros de Morería;
mes en la tomba del moro  345
los cristians diuhen missa,
que ja era mitj cristiá
qui en mans de moros moría.

CHOR DE FADES

Si no fóssem al cim d'una montanya,
per sirena't pendríam de la mar;  350
mes, plega, plega ta cançó, oh companya!
l'historia de Lampegia'ns fa plorar.
—135→
Y tu, Gentil hermós, per qui s'acosta
l'hora d'amor, párlans d'amor si't plau;
la flor ne parla al riu, al mar la costa,  355
y rius y mars ne parlan al cel blau.
Muda dorm en tos braços l'arpa hermosa
que't regalá la fada de Lanós;
sobre ton pit estrenyla com esposa
y llança al vent un cántich amorós.  360

CANT DE GENTIL

Amor, amor, hónt me pujares?
hónt sou, amichs? hónt sou, mos pares?
y jo mateix, digaume, hónt so?
Dígasmho tu, Griselda bella,
       ma hermosa estrella  365
      de Canigó.
Y tu, ets del cel guspira eterna
ò sols fantástica lluherna?
dus al infern ò al paradís?
Mes es ací tan dolç lo viure,  370
      veyent somriure
      ton ull blavíç!
—136→
Qué se me'n dona de la terra
si't tinch ací, en est cim de serra?
Mes còm nos mira'l sol naixent!  375
Pòrtam vers hont surt com poncella
      que s'esbadella
       pe'l firmament.
Dúsme vers hont los ulls va á cloure
de sa carroça l'or fent ploure,  380
rey que's retira á son palau,
y de son golf al golf d'estrelles
       voguèm entre elles
      per lo cel blau.
Pújam amunt, de branca en branca,  385
desde hont lo món com arbre arranca
fins al cimal entre'l fruyt d'or;
pújam amunt, y amunt encara,
       mòstram la cara
       del Criador.  390
Mes si jo't tinch, per què m'anyoro?
si tu'm somrius, donchs, de què ploro
Lo cor del home es una mar,
tot l'univers no l'umpliría;
       Griselda mía,  395
      déixam plorar!
—137→
Gentil refila encara, entre sos braços
l'arpa respon á son derrer sospir,
quant aprop les alojes senten passos
y, porugues, arrancan á fugir.  400
Es Guifre'l d'Arriá: quant en mala hora,
fa tres díes, Gentil deixá la vall,
com riu que arrasa y flama que devora,
de sarrahins hi queya un devaçall.
Sense cabdill al vèures, s'esbullaren  405
los cristians al crit de trahició
y á Cornellá los moros arribaren
ans que ab la nova hi arribás la po'.
Lo comte prou lluytá: -Agambe qui puga,-
esparverats cridaren los guerrers,  410
deixant als sarrahins, com á l'eruga,
poble y palau y regadius vergers.
Y tot ho saquejaren, desde Prada
als horris y masíes de Castell,
deixant pobra la terra y despullada,  415
com una testa hermosa sens cabell.
—138→
Joyes, armes, corcers, nins y donzelles,
arreu, de tot fa presa'l sarrahí,
com trepitja y malmet flors y poncelles
un ramat de porcells dintre'l jardí.  420
De l'horrible, impensada revinguda
pot traure'l comte sos amats tresors,
pot traure á Guisla, sa muller volguda,
y als fills, fruyt tendre de sos vells amors.
A un relleix se'ls ne puja de la serra,  425
y al tenirlos á port, y entre guerrers,
los deixa per salvar sa aymada terra,
dever sagrat de nobles cavallers.
Del Canigó s'enfila á l'alta cima
per veure en sa rodalia què s'hi mou,  430
per veure'l Rosselló, que tant estima,
còm lo podría deslliurar del jou.
Quant hi troba á Gentil, tres díes feya
que ab ell pensava, de quimera foll,
y sens l'espasa que ell cenyíli'l veya,  435
y com esclau ab un collar al coll.
—139→
Ven al que ahí' deixá cobert de ferro,
de pedrería y flors enjoyellat;
ven fet joglar lo fill de Tallaferro,
Samçó, que alguna Dálila ha xollat.  440
Quant, per sa culpa, 'l moro tot ho aterra,
apar de fades encisat y ull-près,
lo veu venent á son amor llur terra,
y, com resclosa plena, no pot més.
A la primera empenta que li dona  445
lo cabuça y rebat per l'estimball,
ahont un ¡ay! de moribunt ressona,
umplint de pena y de tristor la vall.
L'arpa rodola ab ell de timba en timba,
ferintles ab trencada gemegor,  450
gemegor que s'allunya y minva, minva
d'acort encara ab aquell pit que mor.
Sospirs ò notes minvan y s'apagan,
sonant per derrer colp més tristament,
alè de dues vides que naufragan,  455
esvanintse plegades en lo vent.
—140→
Com un arbre ufanós que en sa florida
arranca en la cinglera un terbolí,
Gentil, desde allí dalt, va sense vida
roçolant á la plana de Cadí.  460
   ¡Mes ay de Flordeneu! desde l'albada
á sos vergers demana nous encants;
se renta com les flors ab la rosada,
cora elles enjoyantse ab diamants.
Del color se vesteix ab que Mahoma  465
solía veure en somnis les hurís;
ab son vestit de virolada ploma
no es tan hermós l'aucell del paradís.
Del estany se contempla en l'aygua clara,
que s'atura per ferli de mirall,  470
de sos ulls dolços y rihenta cara
entretenint l'imatge en son cristall.
De roses porta al front una corona
ara mateix cullides al verger,
cullides per l'amor que l'esperona,  475
fent florir en sa cara altre roser.
—141→
Cap al jardí, com de son rusch l'abella,
amatenta sortía del palau,
quant de son cel l'esmortuhida estrella
de congesta en congesta als peus li cau.  480
Sos ulls son plens de neu, d'ombra y polcina,
sa cara es de cadavre, sos cabells,
madeixa de fil d'or ¡ay! purpurina,
rosseja en rochs y mates á cabdells.
Encastárenshi á rinxos ses garlandes,  485
sa gonella de seda y son brial,
les perles á enfilalls, los flochs y randes
de sa gemada vesta nupcial.
Ella cáuli damunt, y ses companyes
los ploraren tres díes á tots dos,  490
dihentse ab safareigs, colls y montanyes:
-Ay! l'astre que se'ns pon fou ben hermós!-
A la tercera aurora ella's retorna,
son plor aixuga ab sos sedosos rulls,
no voldría plorar, mes sempre hi torna,  495
¿què poden fer sinó plorar sos ulls?
—142→
Fa posar aquell cos dintre la barca,
barca que es ¡ay! sepulcre de recorts!
per última vegada ab ell s'embarca,
y acompanya sa vida al camp dels morts.  500
A cada banda vogan tres remeres,
negres están sos cors com sos vestits,
no jugan ja ab lo vent ses cabelleres,
que'ls cauhen, com les llágrimes, als pits.
Cantarli cántichs de tristor voldrían  505
y's posan totes sis á sospirar,
quant recordan aquells que li plavían
com cántichs de sirenes de la mar.
Aquells torrents segueixen d'ona en ona,
aquells prats anyorívols d'un á un,  510
com un brillant caygut de sa corona
ella ensenyantlos son gojat difunt.
Lo mostra á les estrelles que'ls ulls clouhen,
com Flordeneu tranzides de plorar,
als aucellets joyosos que'ls desclouhen  515
tan de matí sentintla gemegar.
—143→
Lo mostra als jeçamins que l'ombrejaren
y, esflorant ses corones sobre d'ell,
de flors al bes del ayre l'arruixaren,
¡era tan jove, tan ayrós y bell!  520
Als miosòtis l'ensenya de la riba,
á les glebes de gel que ou sospirar,
d'argent y de cristall á la font viva
que de les gojes es l'espill més clar.
De glaç á les cavernes que senglotan,  525
d'hont, com perles en beyres argentins,
de fil á fil les llágrimes degotan,
pe'ls ayres escampant remors divins.
Ay! en retorn, cada turó, cada arbre,
l'herba que naix, l'estrella que floreix,  530
li sembla que li mostra ab cor de marbre
de son vestit de noces un esqueix.
Ella'ls demana d'un á un venjança
contra Guifre, y ab boyres de tardó'
del cel esborra l'iris de bonança  535
que coronar solía'l Canigó:
—144→
ab branques de llorer l'aygua tranquila
bat del estany, y, ab ses mateixes mans,
congría'l torb d'ales de foch y apila
los núvols sobre'ls núvols udolants.  540


    Canigó : llegenda pirenayca del temps de la Reconquista
     Jacint Verdaguer 		 Concordancia      Pàgina principal Enviar comentaris Fitxa de l'obra Marcar aquesta pàgina Índex de l'obra Anterior Amunt Següent
Marc legal